27 d’agost 2007

Norditalien 25-08-07

Si el primer cap de setmana van ser bastants quilòmetres de ruta, el segon ja va superar qualsevol esquema. Pas per quatre països (i podien haver estat 5 d'haver volgut) i visita sobretot d'un país que sorprenentment encara no formava part de les meves experiències turístiques: Itàlia.
El cap de setmana però va començar ja divendres a les 12, hora que vaig decidir plegar per fer la visita a la fàbrica d'Audi amb ell. Interessant segur per la gran majoria, no tant per mi que ja havia vist qusi tot el què ensenyaven, no en la línia del A3, però si en la del nou A4 Avant, que compartirà la mateixa que el Q5 que estic contribuint a desenvolupar. Acabada la visita ja posàvem rumb a Itàlia, passant això sí per mitja Baviera i creuant completament Àustria. La primera parada i nit s'havia decidit a Bolzano, nom que a molts ens recorda el famós teorema matemàtic. Pel demés la ciutat té un centre petit i bastant maco, amb alguns castells rodejant la ciutat i molta zona peatonal. Capitol del Sudtirol, Bolzano és curiosa per la barreja d'italià i alemany que parla la gent. La festa no pintava massa bé, però per prendre unes copes sí té força bars amb terrasses plenes de gent jove.
Dissabte d'hora sortíem a fer la ruta, amb primera parada a Trento, també més famosa per coses externes a la ciutat en sí, en aquest cas un Concili dels més importants de la història del catolicisme. Més maca que Bolzano, a més del Castello dil Buonconsiglio, la ciutat té novament un casc antic força interessant, a més d'interessants vistes als últims cims dels Dolomites. Creuant aquests i mostrant vistes al vall on està Trento s'accedeix per carretera al Llac de Garda, un dels destins turístics més visitats pels alemanys. La població més coneguda és probablement la més nòrdica (i per tant propera als germànics), la Riva del Garda que junt amb un nucli tranquil i bonic, ofereix platges de gespa junt al llac (l'aigua està congelada per això) i nombroses possibilitats de lloguer d'embarcacions per navegar per les seves aigües. Les vistes a més són probablement les més maques, ja que les muntanyes alpines arriben just fins a la vora del llac.
Pel costat est del llac, una preciosa carretera segueix tota la vora amb magnífiques vistes de la natura, com dels bells pobles que han sabut conservar una estructura racional de casetes baixetes per no destrossar el paisatge com en molts d'altres llocs de la nostra costa nacional. El pas dels quilòmetres ens mostren la transició dels Dolomites a les planícies del sud del llac. Un cop arribat al sud, la ciutat propera més important és Verona, una ciutat molt maca, amb un riu que la creua, un coliseu romà, la casa de Julieta i pel què es veu un interessant ambient nocturn a l'estiu. Desgraciadament no el vam poder comprovar perquè havíem apostat per fer nit a Milan, sens dubte la decepció del viatge. Ciutat grisa, industrial, quasi tota ella podria ser un Hospitalet o Badalona. Si mai algú hi ha d'anar que no sigui a l'agost, doncs aquest recorda la Barcelona de fa 15 anys, és a dir, completament deserta. Només en el centre hi ha una mica d'ambient, pel poc turisme que hi havia visitant Il Duomo, espectacular catedral molt diferent a d'altres típiques gòtiques. Junt a ella es troben les Galeries comercials, amb el pas cap a la plaça de la Scala, formant l'únic conjunt que val la pena visitar. Els restaurants de la zona recorden als de la Rambla de Barcelona, havent de buscar molt per trobar un lloc on la timada sigui moderada. La festa en aquesta zona és inexistent i per poder prendre una copa o gaudir d'ambient juvenil (amb botellons a la espanyola però cuirosament no tant sorollosos) cap anar a la zona de la Porta de Genova i Porta Ticinese. Trobar una disco oberta és tota una odissea i quan per fi t'aconsellen una en la zona prop del castell (Old fashion), un no pot entrar perquè no hi ha cap noia... en un grup de dos.
Intentant oblidar la nit vam llevar-nos per anar a Como, ciutat principal i més meridional del llac de Como, famós perquè en George Clooney hi té una casa. Como no és gran cosa com a ciutat, és l'entrada al llac, però aquest està molt brut en la seva vora. L'interessant és novament agafar la carretera que voreja aquest llac més estret i revirat, en un pas realment estret entre aigua i muntanyes, que novament van creixent a mesura que un va cap al nord. Com a poble a destacar Menaggio, on vam parar a dinar. El costat oest del llac, malgrat ser aquest completament italià, quasi copia la frontera amb Suïssa, que queda pocs quilòmetres més enllà... però salvant les muntanyes. Nosaltres ho vam fer pel Passo dello Spluga (o Splügenpass), el més alt de tots, amb el punt més elevat a 2000 mm (partint dels 300 de Chiavenna), amb una carretera revirada com poques i una carena preciosa on encara es podien observar rierols fluint pel desglàs de la neu que encara quedaven en els cims més alts. Allà es troba un també amb una presa que forma un llac d'aigua pura i cristal.lina. Precisament en el punt més elevat del pas ensopega un amb la frontera entre ambdós països.
Dos quarts de sis i encara a Itàlia, calia posar-se les piles per baixar el port, creuar totes les autopistes suïsses (fregant aquest la frontera amb Liechstenstein), entrant breument a Àustria i finalment donar el gas a fons a Alemanya per arribar a una hora decent que permetès tornar a a rutinària vida laboral el dia següent.

Fotos

23 d’agost 2007

Audi A6 Allroad 2.7 TDi Quattro

En el primer viatge de negocis a un proveïdor des de que estic a Audi avui he conduit el millor i més car cotxe que he provat mai. Avantatges d'estar en una marca que fa cotxes de luxe, en cas de necessitar-ne un per viatge de feina tens la possibilitat de rebre un cotxe com aquest, valorat en 75.000 €.
Acabats excel.lents, aïllament acústic de l'habitacle perfecte (tant contra soroll de motor com aerodinàmics), disseny interior molt aconseguit i equipament complet, on un no hi troba a faltar res. El confort i la dinàmica del cotxe és excel.lent, sentint-se un en tot moment com flotant sobre l'asfalt. El cotxe m'ha permès provar alguns elements que encara no havia tingut en cap cotxe. Primer un canvi automàtic amb dos modes, normal i sport, i amb possibilitat de fer-lo anar seqüencialment amb palanques al volant. La veritat que malgrat la comoditat que aporten els canvis automàtics, no deixen aquests sempre de decebre'm, esperant algun dia provar el tant lloat canvi DSG del mateix grup VW. I és que quan un vol participar activament, canviant a funcionament seqüencial, el canvi segueix prenent les seves decisions i canviant de marxa quan li ve de gust sense tenir en compte les intencions del conductor. Això molesta especialment en mig d'un adelantament, on un no considera necessari fer-lo amb gas a fons, comptant però que el canvi no et passarà a marxa superior enmig d'ell... Per la resta la versió Sport automàtica realment sí és adequada per estar preparat per adelantar, ja que sempre va amb una marxa inferior respecte a la normal. De totes maneres no s'entén que quan el conductor ja decideix passar manualment a marxa superior, el canvi decideixi unilateralment passar a marxa inferior un minut després.
Interessant també la suspensió pneumàtica adaptativa, que permet en plena marxa canviar entre les diferents modalitats, confort, dinàmica i allroad, modificant l'alçada i rigidesa de la suspensió.
El motor era el 2.7 TDi, 180 CV i parell abundant, necessaris per moure un vehicle que ocupat ronda les dues tonelades. Agradable de conduir ja que respon bé des de baixes voltes, no impressiona però en comparació amb vehicles de molt menys pes equipats amb motors de menys envergadura (com l'A3 2.0 TDi que tinc aquests mesos per aquí).
Com el trajecte d'autopista s'ha reduït a 10 km al voltant d'Ingolstadt (amb bastant tràfic) només he pogut assolir els 200 km/h, sense comprobar les possibilitats reals del cotxe i la resposta al límit. La resta ha estat trajecte per les sempre pesades Bundesstrassen.

Comparativa amb el Mercedes Classe E

Casualment abans d'ahir havia provat molt curtament el Classe E que s'ha llogat l'Adri per aquí i que seria el rival natural de l'Audi. El trajecte va ser curt i el motor era el base gasolina, no comparable. Però sí que un pot dir que a nivell d'acabats, d'acústica, de disseny modern interior, comoditat la marca d'Ingolstadt està per sobre de la de Sindelfingen. El bon treball de la marca del grup VW està donant els seus fruits i això explica el terreny que va guanyant respecte als seus tradicionals competidors, BMW i Mercedes que realment no ofereixen la mateixa qualitat ni equipament per el mateix preu.

21 d’agost 2007

Bodensee - Rheinfall - Zürich 18/08/07

Aprofitant la visita de l'Adri, motivat per conduir i visitar moltes coses, visitant ell ja Baviera durant tota la setmana que es va quedar, podíem establir pels dos caps de setmana plans més ambiciosos. Va costar trobar objectius on cap dels dos haguessim estat però finalment es va aconseguir.
El primer un lloc d'Alemanya que tenia moltes ganes de conèixer des dels temps d'Aachen, acompanyat d'una primera incursió a Suïssa, país que em faltava en el meu currículum de viatges particular. Com l'agost està sent una miqueta més tranquil de l'habitual es podia plantejat sortir ja divendres migdia, recollir-lo a l'aeroport i d'allà sortir directament sense passar per Audi.
Dit i fet, primer objectiu, el Bodensee, més conegut entre nosaltres com llac Constança. Arribada i nit a Lindau, probablement la ciutat més coneguda i turística de la banda Alemanya. Malgrat haver-se extès amb el pas dels anys, la zona remarcable segueix essent només el centre, situat en una petita illa dins el llac, a la qual s'accedeix dins el pont. Típica ciutat alemanya, amb carrers potser més estrets de l'habitual i una petita zona portuària. Maca per visitar, la nit no és especialment destacable, doncs la majoria dels visitants presenten un perfil més familiar que de jove amb ganes de festa. Idesl però per llevar-se aviat al dia següent i seguir ruta.
Aquesta seguia per tot un seguit de poblacions alemanyes, que seguien mantenint un perfil de ciutat tranquila, malgrat ésser la platja del sud d'Alemanya. Friedrichshafen, ciutat més moderna, coneguda per ser la de l'inventor del Zeppelin i amb un bonic passeig lacustre. Meersburg, potser el poble amb un conjunt més bonic, i que amb les seves pendents pronunciades i arquitectura teutona sembla una barreja curiosa de poble marítim i muntanyenc; la població és coneguda també pels seus vins que vam decidir per tant catar. L'última parada va ser Überlingen, amb el passeig al costat de l'inmens llac novament com element principal. A partir d'aquí tota visita del llac hauria d'acabar rodejant-lo cap a l'altra costa i visitant Konstanz, la ciutat més gran, i des d'on es pot accedir a una illa amb plantes tropicals, Mainau.
Aquests dos últims indrets però quedaran per una futura visita, doncs el temps apremiava i tocava passar cap a Suïssa. Allà començàvem visitant les Rheinfall (cascades del Rin), les més grans d'Europa. Naturalment havent vist ja les del Niagara i les d'Iguazu, aquestes semblen de joguina, però com a un servidor li encanta l'aigua, especialment en aquest mitjà on mostra la seva potència, m'ho vaig passar molt bé amb el típic vaixell que et mulla acostant-se a elles. Finalment acabàvem el dia a Zürich, la capital d'aquest país multicultural, banquer i paradís fiscal en el centre d'Europa. El vespre el vam passar fent una primera ronda per la zona cèntrica on hi havia restaurants i bars, adonant-nos ben aviat que Alemanya és especialment barata i Suïssa especialment cara, per la qual cosa de no vigilar tots els francs canviats no ens durarien ni per passar la nit. Per sort no va caler gaire alcohol per disfrutar una nit, on no va ser possible que ni al restaurant, ni a cap dels dos bars visitats, ningú ens pogués aconsellar una disco que no fos de house o hip-hop, estils clarament predominants. Rebuscant entre el setmanal d'oci de la ciutat vam decidir-nos (i encertar) pel Purpur, una disco de música dance-disco dels 80s i 90s, amb gent bastant benestant però sense arribar a un ambient pijo incòmode. Grans percentatges de públic femení, bona música i amb la casualitat de trobar-me a la Claudia, una noia de l'AEGEE d'Aachen, amb qui ens vem estar mirant mutuament una bona estona pensant, a aquest/aquesta el/la conec d'alguna cosa. Anava amb un grup d'amigues de diferents llocs d'Alemanya, que havien estudiat a Aachen i que visitaven a una amiga que vivia allà. Més curiositats de la vida, la feina l'ha portada a viure a Munich, cada cop hi ha més gent coneguda per allà.
Festa però al matí següent, llevar-se d'hora, és el què tenen els albergs... Així que cansats i adormits va tocar visitar el llac, el centre històric complet, partit per un dels seus rius, l'universitat... Ja camí de tornada vam fer una parada tècnica per dinar a Sankt Gallen, ciutat que val la pena parar si ve de camí, amb un centre força bonic.
Cap de setmana complet, que es va allargar per les retecions de tornada, però que satisfan a un de l'estada aquí.

Fotos

15 d’agost 2007

Rothenburg 11-08-07

Realment un descobreix l'apretada agenda de caps de setmana que té quan s'adona que ja fa vuit mesos des de l'última vegada que em trobava amb l'Iris, l'amiga de Hochdorf (prop de Stuttgart) qui vaig conèixer per Internet quan estava a Aachen perquè volia practicar el català que havia estudiat en un curs.
El dia començava plujós a Ingolstadt però davant la visita pròxima de l'Adri no quedaven gaires alternatives, així que ens dirigíem ambdós cap a Craislheim, punt de trobada en plena regió dels Franken per fer una mica de turisme alemany. L'anada la feia per carretera, descobrint que més enllà de Eichstätt hi ha muntanyes i llacs interessants formant part del parc natural de l'Altmühtal. Els llacs aquí són les nostres platges, així que tots rebosen de gent i activitats en quant surt el sol. El viatge això sí es fa interminable, i és que quan un deixa les ràpides Autobahn, qualsevol altra carretera és un suplici de poble rere poble. Finalment però vam arribar puntuals i ja amb un cotxe ens vam dirigir cap a Rothenburg ob der Tauber, una ciutat alemanya molt turística (plena de japos i espanyols per variar) de la què m'havien parlar diversos residents. Amb un estil medieval però tot reconstruït la ciutat és certament maca, sense que això no impliqui que sigui molt semblant a d'altres ciutats alemanyes per l'estil, el problema de les reconstruccions en la mateixa època en països debastats per una guerra. Com a curiositat específica Rothenburg té moltes botigues (i especialment una) on comprar qualsevol producte imaginable relacionat amb el nadal, un Weihnachtsmarkt-ciutat per tot l'any. La ciutat es pot rodejar completa des de les muralles que l'envolten i des de l'ajuntament es pot pujar a la torre que permetrà veure tot l'enclavament des de les alçades... això sí amb una mica de paciència i ganes de pujar per unes escales realment estretes.
En ben dinat un típic menjar bavarès vam posar rumb a Dinkelsbühl, una altra ciutat que forma part de la ruta romàntica de ciutats medievals. Més petita que l'anterior, essent també maca per qui no ha estat mai a Alemanya, no deixa de ser més del mateix per qui ja ha visitat mig país. Això no va treure un cafè agradable en l'únic moment que va mig sortir el sol i un passeig pel parc exterior a la muralla a la ciutat.
Temps de dcespedir-nos fins la pròxima i tornar cadascú cap a casa. En el meu cas ja per autopista i passant encara per Berching en mig d'un dels diluvis universals que cauen regularment per aquí. Allà lògicament no vaig poder visitar res però estava invitat pel Franz, el company de departament, per fer un ressopó i unes copetes de vi. De les persones més bavareses que conec vaig poder conèixer la seva família, a l'hora que desfogant-nos rajant del treball i descobrint noves coses. Com que els Franken són els bavaresos del nord, amb qui els Bayern del sud tenen rivalitat degut a la diferent religió (els Franken ja són evangelistes com la majoria d'Alemanya) i accent del seu bayrisch. Perquè llavors diguin de nosaltres...

Fotos Rothenburg

Cinema a la Fresca i "La joven de las especias (2005)"

Realment la temporada de cinema a l'aire lliure d'aquest any no es pot qualificar de brillant. El mes d'agost a Ingolstadt també en fan i malgrat la qualitat no supera en gaire el què fan els cinemes habituals, havia aconseguit triar tres pel.lícules nacionals per veure (Wer früher stirbt ist länger tot, Das wilde Leben, i els Vier Minuten que actualment fan a Barcelona i que em vaig quedar amb ganes de veure). La pluja i fred hivernal amb què ha començat aquest mes d'agost han impedit la seva visualització, així que sembla que aquest any tot es quedarà amb la sessió de Cinema a la Fresca del Fort Pienc.
Seguint la progressió d'enfortiment del teixit social del barri dels últims anys, les sessions estiuenques del barri també es van consolidant comptant amb un gran èxit de públic. A pesar de ser-ne veí la veritat fins ara un servidor encara no hi havia anat cap dia, potser per allò de què ja que surts de casa ves una mica més lluny. I bé, sens dubte que en futurs anys es pot repetir l'experiència ja que està força ben montat.
El què va fallar aquest cop però va ser la pel.lícula. No hi ha res pitjor que una producció americana intentant imitar el seu gran competidor Bollywood. La joven de las especias tracta d'una noia hindú amb poders especials que queda orfa i acaba convertint-se en mestra de les espècies, és a dir una mena de bruixa que mitjançant el poder d'aquestes pot veure el futur, adivinar els pensaments de la gent i ajudar-la a través d'elles (naturalment sense poder usar aquestes facultats en benefici propi). La noia acaba emigrant als EEUU on obrirà una botiga d'aquests productes. L'obra té probablement els dos pitjors defectes que pot tenir un film: previsibilitat (als cinc minuts es produeix la mirada entre ambdós protagonistes, endevinant-se ja la història d'amor de final feliç) i falta de credibilitat (en alguns moments les espècies semblen tenir poders que ni els Transformers). La pel.lícula no s'aguanta per enlloc, per la qual cosa només cal recomenar no veure-la. Si s'hagués de salvar una única cosa elegiria sens dubte els ulls de la protagonista, la bella hindú Aishwarya Rai.

12 d’agost 2007

Los Simpson

Després de 18 anys en les pantalles televisives, The Simpsons, probablement una de les sèries més famoses arreu del món, dona el pas al món del cinema. Llargament esperada els guionistes justifiquen l'espera en voler crear una pel.lícula amb entitat, no sencillament fer un producte perquè es té l'oportunitat de fer-la. La cada cop més forta competència dels dibuixos en la petita pantalla també deu haver estat un motiu per rellançar una sèrie de culte en el seu hàbitat natural.
Malgrat els dubtes que pugui generar l'haver de pagar per veure una obra televisiva en gran pantalla (genialment ironitzat en l'inici de la pel.lícula), el cert és que les intencions dels guionistes s'han plasmat en l'obra. Els Simpsons és una pel.lícula amb un guió sòlid, una història que guia els 87 minuts amb un Homer que porta a Springfield a la vora de la catàstrofe i els intents de la familia posteriors per salvar-la, posant cert èmfasi en les dificultats de les relacions familiars (especialment Homer amb Marge i Bart).
Per tant no es tracta, com un podria pensar, de 3 capítols televisius enllaçats per obtenir la durada d'un film. El què sens dubte és una virtut, es converteix en propi defecte en tant que l'obra es centra potser en excés en aquesta trama: segur que molts fans de la història trobaran a faltar la participació més activa de personatges "secundaris" i la introducció de més gags hilarants en subtrames apartades de la missió de la familia Simpson. També es troba a faltar potser més humor del sarcàstic, subtil, aquell que juntament amb l'humor simple de les accions de Homer i Bart, ha estat clau en l'èxit de la sèrie.
De totes maneres, que un no malinterpreti aquest ànalisi crític del què podia haver estat una obra brillant i es queda en obra decent: els Simpsons és una pel.lícula molt entretinguda, que aconseguirà el riure de l'espectador en molts moments, amb algunes sorpreses divertides i que agradarà a quasi tots els públics (fans o no de la sèrie i de diferents edats doncs hi ha gags per tothom).

Heimweh

"Mientras uno vive en su ciudad natal, cree que las calles le son indiferentes, que las ventanas, los techos y las puertas nada significan, que esas paredes le son extrañas, que los árboles son como otros cualesquiera; que las casas cuyo umbral no pisa, son inútiles; que el suelo que pisa es solamente piedra. Pero después, cuando se ha abandonado la patria, se constata que aquellas calles son objeto de cariño; se siente la falta de aquellas ventanas, tejados y puertas, se echa de ver que aquellas paredes son necesarias; que aquellos árboles son queridos; que en aquellas casas cuyo umbral no se pisaba, se entraba todos los días, y que el desterrado ha dejado su sangre y su corazón en aquel suelo. Todos esos sitios que no se ven ya, que no se verán tal vez nunca y cuya imagen se ha conservado viva, adquieren un encanto doloroso, se presentan con la melancolía de una aparición, hacen visible la tierra sagrada, y son, por decirlo así, la forma misma de la patria, se los ama; se los evoca tales como son, tales como eran; se recuerdan obstinadamente, y no se nota que nada haya cambiado, porque en ellos se ve el rostro de la madre."

Los miserables, Victor Hugo

08 d’agost 2007

Music

I finalment m'he decidit: per fi m'he comprat un disc dur extern per poder tenir tota la música en un únic lloc i poder trobar definitivament les cançons que busqui "ràpidament". Ara queda una llarga tasca de passar tota la música en ell, corregir noms d'arxius que no em permetin una búsqueda ràpida i sobretot classificar-la tota.
Primera idea: Cançons soltes, Sessions de DJ, Discs i Bandes sonores. Dins de cada una es busquen purament per ordre alfabètic de l'artista.
A través de l'iTunes crearé ja llistes de reproducció segons estil de música i preferències per carregar a l'ipod nano.
S'accepten suggerències...

05 d’agost 2007

Reflexions sobre Cuba

- Malgrat la simpatia que molts líders, intel.lectuals i gent de carrer europeus senten cap al règim de Fidel Castro, aquest no deixa de ser una dictadura i com a tal la llibertat no existeix. Ni d'expressió, ni de desplaçament, ni d'opció i elecció sexual entre d'altres. Donar suport a aquest règim, ja sigui perquè s'és d'ideals comunistes com perquè és antiamericà, és donar suport a una tirania que en conceptes de llibertat no es diferencia de cap altra.
- Agafant com a mostra la gent amb qui vaig parlar els percentatge d'acceptació del règim són clars: no vaig trobar cap castrista. Està clar que un percentatge baix però suficient hi és perquè aquest es pugui mantenir, però el cansament de la gent és notori.
- Les claus de què no es produeixi una revolució són els nivells bons en educació i sanitat, la por a un canvi després de tants anys, la incertesa de qui dirigiria aquest canvi, el poc estrès que molta gent porta (molts treballen en dies alternatius) i la millora que s'ha produït per molts després dels anys de Règim especial.
- Aquesta millora recent ha vingut sobretot per la creació d'un model completament contradictori de doble divisa i certa permissivitat a la iniciativa privada per intentar defensar l'indefensable: la persistència del comunisme. Això ha permès que es formés una classe mitjana que viu millor que fa uns anys, agreujant-se però la pobresa que pot arribar a ser extrema de la minoria que no pugui accedir als cuc (peso convertible, moneda per turistes i que permet l'accés a qualsevol cosa que no sigui els menjars més bàsics).
- Degut a l'afany (i necessitat) per aconseguir cucs les professions per les què molta gent ha estudiat (aprofitant l'excel.lent educació) com puguin ser enginyers, professors, metges, advocats, s'estan abandonant per tenir negocis que permetin el contacte amb el turisme (taxista, treballador d'hotel, cambrer, propietari de casa particular...). Malgrat l'Estat recull el cobrat, sempre hi ha la possibilitat de la propina o de no declarar tot el cobrat (malgrat els nombrosos controls policials i d'inspectors, feines també interessants tant per un sou més elevat com per l'extorsió que poden fer als seus compatriotes). No cal dir que malgrat això ha fet sortir de la pobresa a molta gent hipoteca completament el futur com a país.
- Qui no pot accedir a llocs de contacte amb el turisme, aprofita els dies lliures per "assaltar" (pacífica però pesadament) al turista en busca d'almoina. No cal dir que sense haver estat en cap població gens turística un es pot imaginar que en aquells llocs la pobresa deu ser bastant més extrema.
- Malgrat el cartell de la foto, Cuba és el país amb més presència policial que he vist mai amb molta diferència i és suport bàsic del règim. El país està per cert plagat de cartells propagandistes revolucionaris, fent apologia del règim i de l'esforç personal com a via per superar les dificultats.
- La famosa simpatia dels cubans no deixa de ser interessada per treure't diners. Clar que hi ha excepcions, que hi ha gent acollidora sense interès, però la gran majoria busca el què necessita: el seu sobresou que li permeti sobreviure. Vistes les maneres enginyoses i pacients amb què un pot acabar donant diners sense haver-ho volgut, un arriba a la conclusió que és difícil poder confiar plenament en ningú. Moltes històries que expliquen són senzillament falses.
- És difícil degut a aquesta necessitat doncs trobar també una noia amb qui poder passar una bona nit. Ja no es tracta de què en el 99% dels casos un hauria d'acabar pagant, és que a més no ho dissimulen i van per feina. No hi ha ni conat de flirteig, es tracta de ballar picantment buscant l'erecció masculina ràpida per tenir l'acte sexual ràpidament i a per un altre. Suposo que per molts això és l'al.licient del país com a turisme sexual, però a un servidor això no li va gens.
- La ineficàcia en molts dels serveis és evident, probablement degut al comunisme en sí.
- Molts subministraments de Cuba escassegen i en prioritat primera aniran al turisme, primera font econòmica actual del país. Això és degut especialment al Bloqueig al qual el país es veu sotmès des de fa dècades pel seu poderós veí, els EEUU. La caiguda de la URSS (que enviava moltíssims diners, matèries i productes) va fer sens dubte molt de mal a la situació de la gent. Especialment sagnant va ser la recrudescència de la mesura del bloqueig, quan aquest es va ampliar a que EEUU pogués prendre represàlies contra països/empreses que ajudessin a Cuba, el què va deixar el país aïllat internacionalment.
- A pesar de tot això Cuba és un país que val la pena visitar: interessats o no, es podran tenir moltes converses (d'interés i diversió variable) amb la gent autòctona (especialment en el nostre cas que parlem el seu idioma), els paisatges (de platja o de vegetació) són espectaculars i es tracta d'un país singular en vies d'extinció.

Transformers

Autobots vs Decepticons, Optimus Prime vs Megatron... Transformers és la pel.lícula per tot aquell que vol reviure les experiències d'infantesa viscudes ja sigui amb els còmics o com en el cas d'un servidor la sèrie televisiva de dibuixos animats (1984-1987, la primera generació, doncs hi ha hagut nombroses seqüeles).
Els Transformers donen dues dècades més tard el salt a la gran pantalla de la mà de Michael Bay (Dos policías rebeldes, La roca, Pearl Harbour i La isla) amb una posada en escena espectacular a nivell d'efectes especials. Veure uns gegants robots convertir-se de robot en un Ford Mustang, un Hummer, un tancs, un espactacular trucks americà, un helicòpter o un caça en ple moviment és tot un espectacle visual que encantarà als fans. Veure'ls ja en plena lluita farà reviure moments èpics. Curiosament on no s'han gastat massa són en els efectes especials per al repariment humà, doncs aquests es veuen inmersos en plena lluita sense patir cap ferida important. Un petit detall que passarà desapercebut per qui es concentri en els gegants metàl.lics.
Per la resta la pel.lícula presenta un argument senzill i tòpic: la batalla entre Autobots i Decepticons es trasllada a la Terra perquè allà es troba un cub que pot donar poder absolut a qui el posseixi. En la seva lluita per el destí de l'univers els Autobots defensaran la vida humana per a permetre la seva evolució, mentre els Decepticons volen la seva extinció. Entremig es veuran involucrats Sam (Shia LaBeouf), típic friki d'institut americà, i Mikaela (Megan Fox), la típica tia bona a qui es vol lligar el friki. I per suposat el govern i exèrcit americans, com sempre els únics testimonis davant invasions alinígenes... Però la història en sí no deixa de ser l'excusa, el fil que dóna sentit a poder veure les transformacions i lluites entre robots.
La música a mi em va agradar però com ja comentava l'amic Marc en la seva reflexió sobre la pel.lícula es troba a faltar algun tema original de la sèrie. Està clar que les bandes sonores són també un negoci i s'han de posar certs temes comercials, però almenys la melodia principal sí es podia haver inclòs en versió original.
Resumint una pel.lícula per nostàlgics o per als amants del cinema d'acció i els efectes especials.

04 d’agost 2007

Bona sort Navarro

Finalment s'ha acabat el culebró de l'estiu basquetbolístic. Joan Carles "La Bomba" Navarro ens deixa per provar sort a la NBA i demostrar-se a sí mateix el què val.
Són 15 anys al Barça on ens ha fet gaudir del seu joc ràpid i espectacular, i on al costat de grandíssims jugadors com Bodiroga i Jasikevicius ha anat creixent fins a convertir-se en els últims dos anys en el referent clar, l'estrella d'aquest equip, que sense ell ha perdut molt. Només cal que donar-li les gràcies i desitjar-li sort en aquesta nova aventura.
Una aventura que comença de forma molt estranya. Navarro ha demostrat ser una excepció i de moment no es pot dir que marxi per diners, ans el contrari la seva jugada és d'alt risc. "La Bomba" també ha resultat ser-ho fora de les pistes i ensenya que realment vol provar-se en la teòrica elit mundial (un servidor ja va deixar clar fa uns dies la seva postura, però respecto la postura d'ell, a fi de comptes pertany a la meva generació que vam créixer amb la NBA com a gran referent). Amb un sou tres vegades inferior al què cobrava al Barça i 3 milions d'euros a deure, en Joan Carles es deu haver convertit en el primer europeu que travessa l'Atlàntic perdent diners. Clar que en un any queda com agent lliure i si té una bona temporada per demostrar el què val segur que aconseguirà l'any que ve un molt bon contracte, ja sigui amb Memphis o alguna altra franquícia.
Jugada estranya també la de Memphis, regalant una futura ronda del draft (si juguen com aquest any passat, serà una ronda alta) a Washington, per fitxar un home amb un sou baix i que pot marxar al cap d'un any. Realment sembla que més que un interés desmesurat en ell, l'acció té a veure en retenir a la seva estrella Pau Gasol, qui ha forçat clarament el fitxatge. Un Pau que ha de servir de guia perquè Navarro no s'estavelli com altres estrelles europees (Spannoulis, Macijauskas...). Memphis no té cap escolta destacat, així que minuts en principi tindrà, qualitat li sobra i on pot patir més és en la defensa d'homes molt atlètics.
Molta sort doncs Joan Carles i esperem que algun dia tornis amb en Pau i ens regaleu una altra Eurolliga abans de retirar-vos.

Test de Wason


Primer grup de 4 cartes: una cara conté una lletra i l'altra un número (D/?, F/?, ?/3, ?/5)
Segon grup de 4 cartes: una cara conté una beguda i l'altra l'edat de la persona que està bebent aquella beguda (Cervesa/?, Soda/?, ?/25, ?/17)

Quins cartes necessites girar per saber si les següents afirmacions són certes? (no val girar les quatre cartes, es tracta de dir només quines són les cartes en què realment necessites saber el què hi ha a la cara oposada per confirmar si les afirmacions són veritat):

- Darrere una D sempre hi ha un 3.
- Tot el què beu alcohol és major d'edat (18 anys).

Seguir llegint un cop contestat (solució als comentaris).

Malgrat ser dos problemes formalment idèntics (tenir una propietat P -ser una D o beure alcohol- implica Q -tenir un 3 darrere o ser major d'edat) i que les cartes estan fins i tot disposades en el mateix ordre (1: es verifica P, 2: no es verifica P, 3: es verifica Q, 4: no es verifica Q), hi ha una gran diferència en els percentatges d'encert de la població davant aquest test. Mentre a la segona qüestió la gran majoria encerta la resposta, a la primera només un 10% de la gent dóna la reposta correcta (i fins i tot restringint la mostra de població a professor de matemàtiques només s'arriba a un 50%).
Sembla doncs que el cervell té diferents maneres de "raonar", i que a més d'aplicar la lògica matemàtica, hi ha d'altres mecanismes que actuen quan intervenen situacions socials.

02 d’agost 2007

Cuba: el viatge (... i III)

Trinidad, ciutat on et rep una multitud en l'estació del Viazul per oferir-te una casa, probablement la ciutat més fàcil per trobar allotjament. El meu al final va resultar ser ben a prop de la Marianne, l'Alex i la Silvia, el trio austríac amb qui em tornava a retrobar. Havent arribat per la tarda i estant elles a la platja vaig decidir visitar la ciutat, no molt gran i potser sense cap gran monument destacat, però molt agradable. Trinidad és una ciutat d'estil colonial que malgrat les condicions actuals segueix conservant força de la riquesa que va arribar a tenir, fruit de les abundants explotacions de canya de sucre del Valle de los Ingenios que l'envolta. El centre neuràlgic és al voltant de la Plaza Mayor, on es troben l'església i nombroses cases-museus històriques. Allà em vaig trobar el Yomeini, un profe d'anglès que com tothom s'ha de buscar uns diners extres i que em va portar a un paladar (restaurant cubà) amagat on vaig menjar una llagosta enorme per un preu irrisori. Amb el jinetero vam fer bones migues, tots els dies quan passava ens saludàvem, xerràvem una estona i em va explicar moltes coses del país. L'altre gran guia de la ciutat va ser l'Oscar, fill de la família on vivien elles, i amb qui vam sortir tots junts la primera nit. Primer, Casa de la Música, font de molts músics cubans, a l'aire lliure en unes escales prop de la Plaça i on es concentra tot el turisme de la ciutat. Les consumicions no són especialment barat però és el lloc on començar la nit. I després, pujant fins a l'ermita (on ja havia estat per la tarda per veure la ciutat des de les alçades) per un camí sense llum que no promet molt, un es troba amb una discoteca dins d'una cova natural. El lloc és increïble, barat (3 cuc entrada amb consumició), fan espectacles humorístics i de ball, i combina música cubana amb dance-techno comercial internacional, la qual cosa s'agraeix pels que estan saturats d'escoltar sempre son i salsa.
Passada una nit divertida volia tenir un segon dia de platja pura. La platja a Trinidad està a uns 15 km, és molt segura i està força bé. Només que escoltant després l'excursió que van fer elles a les cascades doncs em va entrar el dubte de si vaig prendre la decisió correcte. Sobretot quan el dia següent m'esperava un altre dia de sol, mar i platja, aquest però molt més especial, repetint una experiència que ja em va encantar quan vaig anar a Austràlia: el viatge en catamarà i el snorkel. Aquest cop l'objectiu era Cayo Blanco, una petita illa prop de les platges de Trinidad, on unes iguanes domesticades i crancs de mar esperen el teu menjar. Completament deshabitada, l'única edificació és una cubana on es disposa de barra lliure i t'ofereixen un suculent dinar de menjar crioll. Abans sessió de snorkel en la barrera de corall (lamentablement bastant destrossada per l'huracà de fa dos anys, però per sort amb una bona flota de peixos diversos) i després sessió de platja, on vaig conèixer la Joanne i la Sarah, amb qui acabaria compartint les últimes hores en el retorn a la Habana.
Ja de tornada l'anècdota del viatge, el meu treball com a mediador internacional i traductor alemany-castellà per treure a les amigues d'Innsbruck d'un bon embolic amb la PNR (Policia Nacional Revolucionaria). Fet que em va valer un bon sopar al Paladar Sol y Son (molt recomanable, però turístic, amb la qual cosa s'ha d'anar d'hora per trobar taula) en el que seria el meu comiat d'elles. Després una mica de música amb les angleses i una parella holandesa a la Casa de la Trova i la Casa de la música. Al dia següent sessió interminable de taxi amb una parella danesa passant via Varadero (que vaig veure almenys de passada, un Benidorm ple de ressorts exclusivament per turistes) abans d'arribar novament a la Habana.

Fotos Trinidad

01 d’agost 2007

El ESC

Probablement arribarà el dia en què els cotxes podran conduir sols o controlar qualsevol acció del conductor per corregir els seus errors. Radars que controlen la distància i presència de vehicles o obstacles davant per avançar una frenada que eviti una col.lisió o sistemes de manteniment de carril es comencen a incorporar (i per tant a provar) en els primers vehicles. Fins al seu perfeccionament, és el moment de la generalització del ESC (Electronic Stability Control) en qualsevol tipus de vehicle, en un procès semblant al què ha portat a què avui en dia sigui quasi impossible concebre un cotxe sense ABS.

El ESC de fet culmina l’evolució que va tenir l’origen en l’antibloqueig de frens i la presència d’aquest és necessària per a la incorporació del control d’estabilitat. El ESC és sens dubte el progrés més important viscut en el món de l’automòbil en el camp de la seguretat activa (la què intenta evitar l’accident en contraposició amb la passiva que en minimitza les conseqüències).

El funcionament del ESC és senzill d’entendre, però fins a l’arribada massiva de l’electrònica a l’automoció no va ser possible la seva concepció. El primer pas com en tot sistema d’aquest tipus és tenir sensors que controlin els paràmetres necessaris:

- Sensors de velocitat en cada roda (determina la velocitat de gir de cada roda).

- Acceleròmetre (mesura els moviments laterals del cotxe)

- Giròscop de guinyada (mesura el gir en z del cotxe – o gir d’aquest vist des de dalt)

De la informació d’aquest sensors es pot deduir l’estat del cotxe, si aquest no està girant, si ho està fent en excés o si està patinant en comptes de girar (i els més moderns fins i tot detecten quan una roda perd contacte amb el terra).

Els nous sistemes també incorporen nous sensors que donen la informació sobre les intencions del conductor:

- Sensor d’angle de virat (estima de fins on gira el conductor el volant)

- Sensor de frenat (informa de la pressió que exercim sobre el pedal del fre)

Tota aquesta informació arriba al controlador d’estabilitat, un ordenador que processa la informació i dóna instruccions per intentar corregir la trajectòria errònia mitjançant:

- L’actuació sobre els frens (una bomba hidràulica envia líquid de frens a la vàlvules que controlen el frenat de cada roda).

- El controlador del motor (limita el parell motor per reduir l’impuls cap endavant).

- El controlador de la columna de direcció (en els sistemes més moderns actua sobre el gir de les rodes independentment del volant).

Veiem ara un exemple pràctic, un cotxe que agafa una corva a esquerres amb excès de velocitat. En funció del vehicle i l’actuació del conductor es poden produir dos fenòmens:

- Subviratge: el conductor vol girar però les rodes davanteres patinen cap endavant i per tant el cotxe no gira suficient (perill de sortida de la calçada). L’actuació controlada sobre el fre de la roda trasera esquerra introdueix un parell de gir que fa girar el vehicle i redueix la força lateral sobre el pneumàtic.

- Sobreviratge: el cotxe gira en excès i el darrere del cotxe cueteja (perill de trompo i fins i tot volta de campana). Un lleuger frenat sobre la roda davantera dreta corregeix l’excés de gir i redueix la força lateral.

Naturalment el sistema no pot superar les lleis de la física, per la qual cosa no és excusa per córrer més del què es faria sense ell. El ESC pot evitar molts accidents on s’ha calculat malament el grau de tancament d’una corba i s’entra lleugerament passat, però no salvarà un conductor suicida.

Conegut amb diversos noms segons el fabricant (ESP, VDC, DSC, IVD, Stabilitrak), el ESC compleix ja 12 anys. D’instal.lar-se en tots els vehicles es convertiria en el segon sistema que salvaria més vides, superant als airbags però quedant encara per darrere dels incombustibles cinturons de seguretat, la no utilització dels quals segueix estant present en la meitat dels accidents mortals en el nostre país.