31 de desembre 2005

i aixo esta a punt d'acabar-se

Que dur que es quan s'acaben les vacances, tres setmanes per aqui disfrutant de terres increibles, de l'estiu, que es l'epoca de l'any que mes m'agrada, de la platja, he apres a fer snorkel, uns primers passos de surf, pero desgraciadament ja nomes em queda veure com celebren aqui el cap d'any i dema a aquesta hora ja estare embarcant a l'avio que em tornara de volta a les fredes terres catalanes.

Pero be, he desconnectat i he reflexionat aquests dies i el que tinc clar es que quan torni vull fer un canvi en la meva vida.

10 de desembre 2005

I per fi vacances...


Quina gran sensació es té quan un té vacances, molt més ara com a currante que quan un era estudiant. Llavors un tenia moltíssimes vacances i bé, la veritat que excepte els dos primers anys de carrera, el curs tampoc era en tota la seva durada estressant. Un acabava i sabia que tenia quasi 3 mesos de descans, tant de temps que un al final de l'estiu quasi tampoc l'importava tant tornar a començar, ni que fos per trencar la rutina de les vacances.

Ara duia jo 2 anys sense vacances. Val, d'acord, els 7 mesos d'Erasmus tampoc van ser un estrés precisament, vaig fer molts viatgets d'uns quants dies, però vacances allò tenir més d'una setmana per mi no n'havia tingut, i tot i que vaig viure molt bé, al final cada dia feia entre 4 i 6 hores de projecte, tampoc és que em toqués els ous. Vaig tornar i vaig tenir quasi 2 mesos de vacances, però tampoc eren completes, paperassa universitària, buscar feina... I des que vaig començar duia ja un any i 1 mes treballant i el màxim que havia tingut va ser una setmana a l'estiu. La veritat que després d'uns últims mesos amb molta feina necessitava realment fer una pausa així de 3 setmanes.

El divertit del curro és que no pots anar-te'n de vacances sense més, has de preparar tot perquè la teva marxa sigui el menys traumàtica per l'empresa, sobretot si un se'n va com jo ara fora d'èpoques normals. Tota la setmana enllestint les ofertes importants que hi havia per aquest mes per tranquilitzar als nostres comercials, explicant-les al que serà el meu subtitut (que a més s'afegeix que és novato en la feina), preveient quins possibles problemes podrien sortir per explicar-li què fer i com si passa, dient-li tot on està, donant-li tots els contactes, etc. Ha estat divertit, tota una setmana xerrant el què pensava en veu alta mentre tenia una ombra al costat que escoltava i mirava i intentava retenir tota la informació possible. Per la meva tranquilitat és un colega de la uni, així que encara que novato, sé que té capacitat de sobres. També posa ràpidament al dia als jefes d'aquelles coses que normalment ja faig independentment i preveient també els possibles problemes. Entremig trucades dels comercials i col.laboradors de les plantes, per deixar tot a punt i per mostrar tots l'enveja que ara tenen (però jo també la vaig tenir a l'estiu, ja us vaig dir que jo riuria l'últim i millor).

Finalment despedida dels companys i jefes, el millor el Giró, big boss, òstia què bo que t'envagis ara, què ha dit la teva familia de que no estiguis a les festes? I jo, bé, és una de les coses que més em motiva del viatge a part de la destinació, passar un nadal sense fred ni àpats familiars. I ell, ostia sí, quina sort, són horribles, sempre et toca al costat el típic pesat de la familia que no aguantes però que has de posar bona cara, quina enveja em fas, i els dos rient.

I un surt i pensa que pot desconnectar 3 setmanes, ni mòvil ni portàtil, si sorgeixen problemes els solucionarà un altre, un marxa com molt més lleuger que un cap de setmana normal, on un desconnecta, però sap que el dilluns tornarà a estar allà i haurà de reemprendre el què està a mitges.

I aquí estic ara, esperant a què en 2 hores i mitja vagi ja cap a l'aeroport a fer el viatge més llarg de la meva vida, 25 hores de vol ni més ni menys. Barcelona-Paris-Singapur-Brisbane, i un cop allà, Sydney, The Great Coral Reef, Outback, Byron Bay, Golden Coast... Dani, ens veiem ja per fi i espero que fem el millor viatge de les nostres vides!!!!!!!! Als demés, bon nadal, feliç any nou i fins l'any que ve.

09 de desembre 2005

Feliz Navidad

Podria estar desitjant ja un bon nadal, però encara no és aquest el propòsit del post, sino parlar d'aquesta coproducció franco-alemanyo-anglo-belga-rumana (buf, com es posa això?). Dirigida pel director novell Christian Carion i amb actors d'uns quants països (a destacar per ser més famosos aquí, Daniel Brühl -Good bye Lenin i la futura Salvador- i Diane Krüger -Troya), la pel.lícula ens acosta a una bonica història real que va ocòrrer en la primera guerra mundial. En aquells temps on encara les guerres eren d'una altra època, res comparat a les actuals, en algunes trinxeres on hi havia bàndols oposats a uns pocs metres uns dels altres, es va acordar fer una treva per nadal i fer la celebració junts, oblidant els odis entre bàndols en tant important dia per a molts. En la història que se'ns explica és una treva entre escocesos, francesos i alemanys, en territori francés. Lamentablement pel fet d'estar a Manresa vaig veure la pel.lícula doblada, la qual cosa fa segur perdre molta gràcia a aquesta història amb gent diferent. Les diferències culturals (un tant tòpiques potser sí) es fan latents i la trama té certa gràcia tant durant la treva com el que passa després. També memorables les escenes finals on un cop els comandaments descobreixen la història, la decideixen tapar i castigar als que hi van participar -especialment destacable la de l'eminència religiosa anglesa, un cop més remarcant la hipocresia de l'esglèsia.

Sens dubte el millor la història en sí, la qual però podia haver estat molt més aprofitada. A part de certes escenes que es poden arribar a fer avorrides, tampoc crec que el director aconsegueixi que l'espectador es posi realment dins la situació que ens explica, ni en la història de la treva en sí, ni sobretot en la part inicial de la guerra, on no aconsegueix ni de bon tros unes bones escenes de cinema bèl.lic. Una verdadera llàstima, doncs es tracta de la última guerra on el combat cos a cos, la lluita de trinxeres, l'avanç de línies adquiria gran rellevança per damunt dels actuals (a partir de la II WW) bombardejos, armament pesant i destrucció a gran escala, que acaben decidint les contingències.

Piratas del Caribe (2003)

La veritat que quan la van fer no hi vaig anar perquè no em motivava gens. Ahir estava a casa d'un amic a Manresa i mira, vam dir de mirar una peli i entre les que no havia vist i segons els seus consells vam acabar triant aquesta. He de reconèixer que me l'esperava diferent, més sobre pirates reals, pastelón... Una certa originalitat i humor té, és entretinguda i malgrat no ser massa fan d'ell, destacar el Johnny Deep en el paper d'heroi-antiheroi llunàtic Jack Sparrow. Efectes, ambientació i música excel.lents, però el director Gore Verbinski no ens lliura de les típiques americanades amb final previsible i feliç, l'heroi (Orlando Bloom) atractiu, valent, amb la sort que l'acompanya amb escenes que no es creu ni el més retrassat... Però bé, ja sabem que això forma part de la majoria de produccions de Hollywood, a qui a més li agradi això, una gran pel.lícula.

04 de desembre 2005

Saw II


Aquesta setmana s'estrenava la segona part de Saw, pel.lícula de la que vaig parlar fa poc, quan la vaig veure amb DVD. Ganes de veure com continuava, però por també a la típica segona part dolenta, feta només per explotar la primera. Primer perill, el director havia canviat (aquesta és de Darren Lynn Bousman), però almenys es matenia l'altre coguionista (Leigh Whannel). L'esperança, doncs que quan es feia la primera, ja deixava clar que hi havia segona, així que almenys no s'havia de buscar com altres vegades, un motiu absurd per ressucitar una història acabada, però que s'havia d'explotar degut a l'èxit inesperat de la primera.

Aquest cop el nostre amic puzzle és detingut només començar, després d'haver torturat amb un altre dels seus enginys a un pobre delator de la policia. Ben aviat però es trobaran amb una sorpresa. Un grup de gent amb alguna cosa en comú estan tancats en una casa, sota els efectes d'un gas químic que els hi produirà la mort si no s'espavilen a trobar els antídots per la casa, plena de trampes com no i amb les famoses instruccions del ja cèlebre dolent. A dins es troba també el fill d'un dels policies... La pel.lícula és entretinguda, tot i que havent perdut l'efecte sorpresa de la primera, perd emoció en certs moments. El caràcter dels atrapats tampoc ajuda a incrementar-la... De totes maneres, torna el gran mèrit de la primera, i quan un s'espera ja un final mediocre d'una pel.lícula entretinguda, es torna a girar la truita sorprenentment i acaba amb un gran final novament... que ens porta això sí a una tercera part de la saga (la qual cosa serà seguir temptant la imaginació dels creadors, que esperem segueixi tant fructífera com fins ara). Felicitats doncs als creadors d'aquestes produccions de terror i sadisme americà, que han aconseguit que em torni a enganxar a una saga d'un gènere que tenia completament descartat per la manca d'interés de les creacions dels últims anys.

Bofetada a Rajoy

MR: No hay que confundir nuestra crítica al tripartito con ataques a Catalunya.
MR: Ni Catalunya es el Tripartito ni España es el PP.

Entrevistadora: Ni el Estatut es ETA o terrorismo.

MR: (glups), señorita, no me de la vuelta a las cosas.

Juas juas, ho vaig veure a l'APM i crec que era una realitzadora d'"El Club". No sé com et dius, però felicitats. Realment s'hauria de veure més sovint si la bona làvia que solen tenir els polítics la tindrien si no tinguessin ja preparades les entrevistes que els hi fan.

Book Crossing

N'havia sentit parlar, doncs un amic meu ja hi havia participat una vegada. Ho havia trobat interessant, però mai me n'havia trobat amb cap. I ahir de cop anava pel carrer Elisabet amb un amic i una amiga, quan de cop veig un llibre sobre un pilar d'aquells que es col.loquen perquè no puguin aparcar-hi cotxes. Era primet, i es deia algu com Arde París, no me'n recordo massa bé. Davant duia la etiqueta Llibre lliure en diversos idiomes. De seguida vaig pensar en l'experiència del meu amic, i efectivament obrint el llibre un es trobava amb una etiqueta de Book-Crossing i un codi pel llibre. Però bé, la veritat és que no em motivava massa. Seguim fent uns passos i es trobem un altre: DERRAMAPLACERES. Ja era massa la temptació, no em paraven de deixar llibres a l'abast. El títol d'aquest tampoc em motivava en excés, però llegint el resum de la contraportada semblava més interessant: un tiu que es desperta sense documents, sense memòria... Una mica rotllo Memento. En fi, així que me l'he endut i ara a veure què. Ja he entrat a la pàgina web, potser m'hauria fet més il.lusió trobar una història més llarga del llibre, la veritat és que sóc el segon usuari, va ser alliberat ahir per algú de bcn, però pel que sembla sota un acte especial que devia fer alguna associació per posar llibres a l'abast general. En fi, la història espero s'eixamplarà darrere meu, un cop inscrit en van informant de totes les mans per qui passa el llibre.

El mètode Grönholm


Finalment he acabat veient la obra de teatre que tant èxit ha tingut i que va per la segona temporada. Era una obra que feia molt de temps que volia veure, des que la van estrenar, perquè per aquells temps, és quan començava a buscar feina i em feia gràcia la temàtica. Les bones crítiques generals i dels amics i familiars que hi anaven, encara feien més gran el desig. Els problemes per aconseguir entrada i trobar algú per anar-hi han fet que fins ara no pogués complir-ho, i entremig el què ja havia vist, havia estat la pel.lícula del Método, que de fet va ser el primer text que vaig escriure en un blog (aix, com passa el temps).

I bé, ara potser m'alegro d'haver-ho vist en aquest ordre, perquè crec que sino la peli m'hauria decepcionat, tot i que això no ho compartia ahir un dels amics que ho ha vist amb l'ordre natural.
La peli estava bé, tret del final que no m'acabava d'agradar, però trobo la obra molt més rodona i treballada. Tot i que el procés de selecció podria ser fins i tot més real el de l'obra (la peli aspirava a cert aire més seriós i real), la creació teatral és una comèdia increïble amb estones de riallades contínues, especialment en la part central. Té però certs punts de dramatisme al final que es complementen molt bé i la sàtira del guió, no es limita només a la falsedat, crueltat i absurd que poden arribar a tenir els processos de selecció, sino que indirectament apareixen d'altres temes político-socials: crítiques a polítics, església i als toros, relacions de parella, prejudicis contra la transexualitat i l'homosexualitat... Un text en definitiva rodó de Jordi Galceran i ben dirigida, amb un ritme trepidant (frenat només per les pauses que provoquen els riures desenfrenats dels espectadors) que et manté expectant tota l'estona. Com a actors destacar especialment els genials Lluís Soler i Jordi Boixaderas, però bé, en Jordi Diaz i la Roser Batalla també estan a un bon nivell per completar el quartet.

Pels que hagin vist la pel.lícula o l'obra i meditin si veure la que els hi falta, la cosa bona és que no tenen res a veure. Sota una idea, cadascú ha desenvolupat una història diferent, amb finals diferents i sense que es puguin identificar els personatges d'una i altra obra (4 en el teatre i 8 en la pel.lícula), així que es poden anar a veure independentment sense que això suposi ja saber o endevenir què passarà després.

03 de desembre 2005

Match Point

Woody Allen??? Bé, la veritat és que costa distingir una mica el segell d'aquest autor en la seva última pel.lícula, suposo que els més fans que n'hagin vist més que jo hi trobaran més detalls potser propis d'ell, però en tot cas queda clar que es tracta d'un gir radical del seu estil propi fins ara.

Primer detall: aquest cop no està rodada a Nova York, sino a Londres. No és tampoc l'aspecte més clau potser, però mostra clarament les intencions de fer un canvi d'aires i premiar amb els seus rodatges a les seves ciutats on té molts incondicionals, segur que aviat en cau alguna a Barcelona.

Segon detall: ni actua ell, ni hi ha el típic personatge que fa d'ell, s'han acabat les converses psicològiques sobre els seus traumes.

Tercer detall: es tracta d'un drama en tota regla, es trenca el seu estil de comèdia, que en més o menys grau tenien les seves anteriors pel.lícules.

Vol dir això que no cal anar-la a veure? Ni molt menys, però no s'ha d'anar a veure-la esperant una pel.lícula del seu estil, perquè llavors sí decebrà.

El tema de la peli, enfocat diferent, sí que podria ser típic d'altres pel.lícules seves. És un home que es veu enfrontat davant d'un problema d'amors amb dues dones. El protagonista (excel.lent Jonathan Rhys-Myers), jove irlandès arribat a Londres, es veurà amb el dilema d'haver de triar entre la seva dona (Emily Mortimer), un encant de dona que li ha permès trepar ràpidament en la classe aristocràtica de la ciutat, o la seva amant (la molt molt sexy en aquesta peli Scarlett Johansson, increïble la sensualitat de l'escena borratxa en un bar). Fins aquí es pot explicar, el final era l'esperat per mi i el que jo també hauria triat si hagués tingut la ocasió, malgrat que la intriga queda fins al final. Excel.lents la conjunció entre l'escena inicial de la pilota i una de les finals de l'anell, que sembla desvelar el desenllaç, però mantenint el dubte una estona més. Venen a explicar la sort i la importància que té a la vida (tot el contrari que La buena suerte que explicava l'altre dia). Però la pel.lícula va molt més enllà i mostra altres característiques del gènere humà, aquest cop representats des de la dura realitat, sense els tocs humorístics habituals en Woody Allen, però amb la genialitat que el caracteritza.