28 d’abril 2010

Estrena com a cronista per todoseries

Dins de la secció, li devia una secció a la gran sèrie de Damages (Danys i perjudicis ara a TV3). Què millor que dedicar-li el post que he escrit per a la pàgina referent en sèries, en la qual m'he estrenat com a cronista (i probablement finalitzat, ja que això de fer reviews d'una temporada sencera és més complicat del què sembla):

Avui, més que mai, SOM-HI BARÇA!!



19 d’abril 2010

Sonic Youth



Podia haver posat Schizophrenia, que és el què són els seus concerts, però he decidit posar quelcom més actual del seu últim àlbum The Eternal. No els coneixia gaire i hi vaig anar una mica de rebot, però és un grup amb un poderós directe i un estil gens ortodox.

Marroc VI: Asilah-Tanger i creuar l'estret de nou

L'última etapa del viatge em portava cap a la costa atlàntica, on retrobava la gran majoria dels companys. El trajecte Meknes-Asilah no era possible en bus (novament contrari al què posava la guia), però això va servir per descobrir les bondats del tren marroquí, completament a l'alçada d'un país primer mundista. No només l'emissió de billets va ser exemplar (amb tota la informació per poder fer bé els trasbords necessaris a prova de tontos), sino que la comoditat i modernitat dels trens també està a l'alçada (especialment una primera classe econòmica a ulls del turista). En les llargues cinc hores de tren, el futbol novament ajudava a fer amics entre els companys de compartiment, que per cert, de primeres ja confonien a un servidor amb un autòcton.
Al migdia, amb puntualitat britànica, arribava al solejat i turístic poble d'Asilah, envaït d'andalusos atrets per la bellesa del poble i el peix fresc en restaurant a preu de mercat. Probablement Asilah no disposi de les millors platges que un hagi vist (tampoc estan malament), però sí d'una medina de cases arreglades formant un conjunt de gran bellesa. Fora de les muralles un passeig marítim i carrers amples de cases arreglades fan oblidar al turista del país on es troba. El turista farà bé de pensar, en canvi, de dirigir-se a la Paradise Beach que anuncien algunes guies. Els 3 km per un agradable camí de ronda, s'acaben convertint en 6 que no tenen res d'agradable, i pel què em van comentar (un servidor va decidir dona mitja volta quan el camí es convertia en una urbanització en obres de nova construcció) tampoc n'hi havia per tant (en tot cas, si algú decideix anar-hi sempre queda l'opció d'anar en cavall o en taxi compartits.
Al matí següent, un taxi ens portava de nou a Tanger, on tocava fer les compres en la seva medina incrustada en el turó que dóna al port i comprovar que la ciutat té quelcom més que la vida nocturna més animada del país (que no destaca precisament per ella). Recuperant la darrere membre del grup que quedava per retrobar, el ferry de CRS tornava a creuar l'estret per tornar-nos a Algeciras, aquest cop amb l'avantatge de ser de dia i poder prendre fotos d'aquesta històricament estratègica localització, entrada del Mediterrani.

15 d’abril 2010

Marroc V: Meknes, Volubilis i Moulay Idriss

En un viatge que en cap moment s'havia fet al meu ritme, sempre està bé agafar-se un dia per un mateix. Així que aprofitant la diversitat d'interessos, un servidor va matinar inútilment (perquè el primer bus que sortia era a les 10:30 i no a les 8:30 com posava la Lonely) per dirgir-se cap a Meknes, una ciutat que queda a un a hora de camí. L'arribada tardana va fer que, un cop assegurat l'hotel on dormir i deixar la motxilla, hagués de tirar de billetera i deixar-me 300 dirhams (menys de 30 euros) en el major luxe del viatge: un taxi per mi sol que m'acompanyés durant cinc hores per visitar Volubilis i Moulay Idriss, dos llocs d'interés propers.
Volubilis són unes runes romanes que, de bon principi, no m'atraien massa (l'any passat vaig visitar Pompeia), però que les bones crítiques generals em van animar a acostar-m'hi. Com a restes de ciutat, estan força millor conservades que la gran majoria, tot i que no arriba a la magnitud de Pompeia. I això, malgrat que el visitant pot caminar i enfilar-se lliurement per les pedres, que per altra banda, és una de les gràcies del lloc, poder "entrar" en aquelles cases i imaginar-se en temps on Roma era la capital de la humanitat. El seu gran interés està en els mosaics que conté (aquests sí barrats), alguns dels quals estan en excel.lent estat de conservació i que un no troba ni a Pompeia. Novament, a l'entrada guies aconsellaran al turista d'acompanyar-los per trobar els mosaics, davant la quasi inexistent senyalització dels llocs i la falta de mapes. Novament, excepte si un vol escoltar les històries que li puguin explicar, la orientació no es tan difícil com per anar seguint els camins de la ciutat i amb una mica de paciència trobar els mosaics "amagats" (més si un porta una guia del país).
A 5 km de Volubilis es troba Moulay Idriss, un poble incrustat en la vessant d'una muntanya, i que més enllà de l'encant que pugui tenir la seva medina de pendents empinats, és lloc de peregrinatge de molts musulmans per trobar-se el mauseleu del sant homònim. Diuen que cinc visites a Moulay Idriss equivalen a una peregrinació santa a la Meca, tot i que això sembla més un invent turístic de la població. Lamentablement, des de la plaça principal un pot arribar fins al passadís d'entrada, però com és norma al país, una barrera per no musulmans impedirà l'accés a aquests. Així que l'únic consol que queda és enfilar-se per la medina fins a trobar un dels dos miradors que permeten observar l'edifici del mausuleu des de les alçades. Novament nombroses guies s'oferiran a guiar al turista per trobar aquests "amagadíssims" miradors, novament una mica d'orientació i preguntar a algun veí poden estalviar-te uns quants dirhams.
Visitats aquests dos highlights, faltava donar una volta al vespre per Meknes, una ciutat amb una atmòsfera més moderna que Fez i on noies vestides occidentalment és la norma (malgrat que a partir de certa hora desapareixen d'escena). La medina no és comparable a la de Fez i el zoco sembla més un mercadillo gegant, però a canvi ofereix al turista una plaça enorme, amb vistes a les muralles i la mezquita de la ciutat, i on es concentra tot l'ambient. En una de les terrasses dels seus econòmics restaurants, el millor tajín del viatge regat amb una barreja de sucs exquisita posava punt i final a la jornada.

08 d’abril 2010

Marroc IV: Fez, la ciutat imperial

Després de l'experiència Ketama, arribàvem al destí turístic per excel.lència del nord del Marroc, Fez, una de les ciutats imperials. Després de menjar a prop de no sabem on (on ens havia deixat el Grand Taxi), decidíem dirigir-nos amb petit texi a l'hotel-rihad econòmic Dar Bouanania (ben senyalitzat dins de la medina), prop de la porta principal de Bab Bour Jeloud. La ville nouvelle (zona nova amb oferta d'hotels, bars, etc.) no queda especialment a prop de la medina (casc antic d'interés turístic), així que és important seleccionar bé on es vol l'allotjament. Com a bon allotjament recomenat per la Lonely, òbviament estava ple, però novament se'ns va dirigir a una alternativa molt recomenable ben al costat del primer: el rihad particular de Mezzour Abdelhai (mezzourabdelhai@gmail.com).
La medina de Fez és un laberint gegant de carrers estrets que es bifurquen i s'entregiren continuament, la qual cosa porta a la majoria de turistes a llogar-se un guia que els dirigeixi tot el dia, el qual òbviament, a part d'ensenyar els llocs d'interés, els porta a tendes de diversos productes on té comissió. Reconec que un servidor té un bon sentit de l'orientació, però deixo constància per aquí que és possible la visita de Fez sense guia, si un té una mica de paciència i no s'inquieta a la mínima que no sap on estar. A fi de comptes, sempre es pot preguntar a la gent (preferentment algú d'un establiment perquè així no sortirà a acompanyar-te i intentar-te cobrar res) i en el pitjor del casos, sempre hi haurà algun nen disposat a guiar per uns pocs dirhams. La persecució al turista és present, però suportable si un ha viatjat ja per països semblants, i la clau està en no deixar-se pressionar ni intimidar quan, en alguns casos, les formes es tornen una mica agressives (només verbalment). Passejant per la medina un trobarà sobretot tendes, i no només en la zona del zoco, destacant entre elles els curtidors de pell i sobretot les tintoreries, que sorprenen per la pudor increïble que desprenen, però que acaben demostrant la capacitat d'adaptació del nostre sentit olfactiu. La mezquita per fora no brilla especialment, i com l'entrada està restringida als no musulmans, tampoc té un interés especial, però perdent-se pels carrers un sí tindrà la possibilitat d'entrar en algun palauet d'arquitectura aràbiga.
Qui vulgui allunyar-se de la pressió al turista, res millor que perdre la por i creuar les muralles de la medina per dirigir-se a algun barri exterior: no hi haurà res especial a visitar, però podrà veure la vida dels seus habitants i passejar tranquilament sense més companyia que la d'algun nen encuriosit pel teu nom.
La visita a Fez va coincidir amb l'Arsenal-Barça de Champions, un espectacle que val la pena veure en alguns dels seus cafès. I és que l'afició al futbol en el país és enorme i la lliga que segueixen especialment és l'espanyola, amb una població dividida entre Barça i Madrid. L'ambient que es viu davant qualsevol partit supera qualsevol expectativa...

07 d’abril 2010

Marroc III: Ketama, la història

Ketama: localitat marroquina situada al nord del Marroc en ple cor del Rif, 4 km al sud d'Issaguoen, en el creuament de carreteres amb direccions a Chaouen, Al-Hoceima i Fez. Coneguda per ser centre de cultiu de marihuana i de producció de haxís marroquí, la major part del qual s'exporta a Europa. La Lonely Planet de 2009 desaconsella aturar-s'hi. L'únic hotel al qual fa referència ja no existeix.

El bus cap a Fez, amb aturada a Ketama, sortia d'hora al matí i ja per fora, no prometia les comoditats de l'anterior bus de CTM. A més, només entrar, un treballador malcarat s'embutxaca irregularment 1,5 € per motxilla de guiri (i erem en total uns 12), la qual cosa acaba significant una petita fortuna per ell. Típica situació que fa ràbia, no pel cost que et suposa, sino per la injustícia que representa envers la resta de gent honrada, que és molta, del país.
El trajecte de Chaouen a Ketama, malgrat ser bastant pesat per les malmeses carreteres després de les pluges dels últims mesos, és probablement un dels més espectaculars, paisatgísticament parlant, del nord del Marroc. Les muntanyes verdoses embolcallades per la boira recordaven més a Suïssa que al país nordafricà, i desgraciadament els brutíssims vidres de l'autocar no em permetien fer fotos per preservar la memòria.
L'autocar es continuava omplint a cada aturada, fins que finalment el passadís central ja quedava ple de gent dempeus. En l'aturada prèvia a Ketama, un mala pinta esquadrinyava els rostres dels turistes i decideix dirigir-se a l'italià. La seva insistent oferta per acompanyar-lo quan baixéssim a Ketama era un mal presagi del què ens esperava...
Efectivament, els minuts següents a baixar van ser tan angoixadors, que vam estar a punt de tornar a pujar al mateix bus del qual acabàvem de baixar. El suposat poble de 5.000 habitants, estava de dia de mercat i rebossava activitat i gent per tots els racons. Només posar el peu tres turistes amb motxilla, una manada de desenes de persones ens rodejaven oferint-nos anar a veure les seves cases, fumar uns porrets i fer "negocis"... Caminar endavant no servia de res, entrar en les cafeteries replenes tampoc, demanar si us plau poder parlar entre nosaltres consistia en tenir una rotllana de gent mirant-te, escoltant i intervenint en la conversa quan ningú els hi demana. I tres hores fins al següent bus!!
Entremig de la desaparició, l'àngel de la guarda va aparèixer en forma d'espanyol baixet com un servidor. L'únic espanyol resident a Ketama!! I de festa perquè les pluges del dia anterior requerien deixar reposar la terra... L'espanyol va espantar la majoria de mosques que revolotajaven pel voltant, menys l'insistent home del bus, que ens seguiria acompanyant una estona més fins que va veure que ja havia perdut ocasió. Amb l'espanyol feiem el mateix que ens havien ofert la resta, però d'alguna manera inspirava confiança i no mostrava interés en invitar-nos a casa "seva", sino que semblava un favor per passar tranquilament les properes 3 hores fins l'arribada del següent bus cap a Fez.
Una fina pluja ens acompanyava en l'ascensió cap a les terres de cultiu de les muntanyes que envolten Ketama. La pista en bones condicions assegura la correcta logística quan sigui necessària. Les vessants de les muntanyes, en altra època probablement verdes de plantacions de maria, estaven en aquesta ocasió pelades per ser època de sembra. Unes fines tanques delimiten els terrenys dels diferents terratinents. Després d'uns 20 minuts de pujada, la casa del narco M.W. ens obria les seves portes. Els seus fills relaxaven una mica l'ambient i la seva mare ens donava una càlida benvinguda. El capo estava "desgraciadament" a l'hospital de Fez per problemes de salud.
L'espanyol, en busca i captura en territori espanyol per tràfic de drogues, porta 25 anys de relació amb Ketama i 8 vivint-hi per eludir una nova pena de presó que no té intenció de tornar a cumplir. A canvi d'un sou modest de 12 dirhams per dia, allotjament, menjar i haxís de franc, viu tranquilament entre la seva nova "família", treballant les terres del senyor i gaudint del fabulós paisatge de la zona. La seva habitació consisteix en 4 llits (per ell i tres servents més) i una tauleta al mig. En un moment, apareixen uns quants companys més i un fill del senyor feudal, i l'habitació s'omple de múltiples "pedres" de qualitats diverses, que acompanyen l'esmorzar que havíem comprat. L'habitació s'omple de fum, mentre els meus companys entren en estat de trànsit i l'espanyol ens explica la seva història.
L'estona va passant i s'acosta l'hora de tornar, per sort amb l'espanyol aliant-se amb mi per fer moure als meus companys, al percebre clarament que les nostres intencions no eren les esperades a Ketama. Quedava un últim ensurt. La dona de la casa, sorpresa per la nostra "ràpida" marxa, ens invita a quedar-nos, a esperar al seu marit per comprar alguna cosa i oferint-nos portar-nos a Fez més tard amb un cotxe de la família. Per sort, novament l'espanyol es torna a aliar amb nosaltres, prometent una futura visita nostra en un altre moment.
Eternament agraït, la baixada amb l'espanyol va ser més relaxant, explicant-li una mica la meva història i filosofant amicalment els dos sobre la vida.
Arribada de nou al poble i males notícies: l'autocar toca a venir ple i no accepta pujar-nos. Per sort, l'espanyol i una nova mosca que se'ns havia acostat ens porten cap a un taxi, que després de recolectar a dos passatgers més al cap de mitja hora, ens porta cap a Fez a un preu raonable, no sense abans donar-li una forta i sincera abrassada a l'amic espanyol.
Un cop deixat enrere Ketama, un servidor respira tranquil per sortir-ne viu, amb totes les seves pertinences i sense haver hagut de comprar un paquet de quilo de haxís.

06 d’abril 2010

Estratègia nacional per l'impuls del vehicle elèctric

Després de mesos de treball de grups formats per les administracions i les principals indústries afectades, avui el Govern espanyol ha presentat la seva Estratègia i Pla d'Acció per impulsar el vehicle elèctric al nostre país. 590 milions d'euros (que són molts diners, però menys que en d'altres països europeus) per ajudar a la compra d'aquests vehicles (ostensiblement més cars degut sobretot als costos elevats de les bateries), a la creació d'infraestructures de recarga (vitals per l'èxit d'aquests vehicles), a la investigació en I+D+i en temes claus i al marketing que ha d'ajudar al seu foment.
La societat probablement encara no ho percep, però després d'anys i anys on es parlava sobre el vehicle elèctric com un tema recorrent, sembla que l'era del canvi s'ha iniciat. La transició cap al vehicle híbrid convencional sembla inexorable per poder cumplir amb les cada cop més exigents normatives contaminants, però en uns anys els vehicles híbrids endollables i els elèctrics purs (en segmengts molt concrets) s'aniran obrint pas en la nostra societat. Un cop solventades les actuals limitacions tecnològiques (que requereixen les inversiones en I+D per poder acabar oferint un vehicle amb les mateixes prestacions que els vehicles convencionals), la tracció elèctrica hauria d'oferir al client una alternativa més econòmica (tot i que això dependrà en gran part dels impostos), a l'hora que la possibilitat d'aprofitar millor la gran generació d'energia elèctrica renovable del nostre país (que haurà de continuar creixent) i per tant contribuir a un món més net (i amb menys dependència energètica de l'exterior en el cas del nostre país).
Si a més les indústries nacionals ens posem les piles (mai millor dit) el canvi cap a l'electromobilitat és un repte que hauria de permetre la supervivència i desenvolupament d'una part important del teixit industrial nacional: la indústria de l'automoció i components, la indústria de les energies renovables i la indústria de les infraestructures de recàrrega i les seves comunicacions amb els nous vehicles. Per a les distribuidores elèctriques el repte és integrar aquesta nova important càrrega a la xarxa, sense que aquesta es vingui avall.
Queda molt treball per fer, però les disposicions sembla que són bones i esperem que aquest anunci d'avui incrementi encara més les energies i sinèrgies cap a la revolució del transport del segle XXI.

Notícia de La Vanguardia

Enllaços la Moncloa (Notícia, Resum pla d'acció)

Marroc II: Chefchaouen

Chefchaouen és una petita localitat en ple cor del Rif i un dels destins turístics preferits per tot aquell que visita el nord del país. També coneguda com a Chaouen a seques, la població ofereix una petita i tranquila medina molt maca, unes vistes magnífiques a les muntanyes que l'envolten, la possibilitat de fer trekkings per la zona i un accés més fàcil que a la resta del país (o això diuen les guies, perquè jo tampoc vaig veure massa diferència) al quif (i ara entenc d'on ve el verb alemany kiffen utilitzat per fumar porros concretament).
El pla era doncs passar dues nits en tan relaxat lloc. Arribats a primera hora de la tarda, vam solventar relativament ràpid l'allotjament, no en el recomenat Guernika, però sí en un gens menyspreable Koutoubia, amb una habitació triple de luxe pels nois amb un balcó amb vistes panoràmiques esplèndides. En un dels pocs restaurants que ens oferien dinar a hores tardanes, vam començar a degustar les especialitats culinàries marroquines: sopes, amanides, cuscús i els seus típics tajins (que poden ser de carn, peix o verdures, però el guisat sempre és el mateix). Per la tarda, nois i noies es separaven per veure la ciutat (i sobretot les tendes) als seus diferents ritmes. Com tota població marroquina, l'interés turístic es centra en la "medina", o casc antics formats per milers de carrerons estrets i laberíntics, en els carrers principals de la qual nombroses tendes abasteixen al públic local i sobretot al turista àvid de records del país. Chaouen permet fer aquests recorreguts en un ambient més tranquil i menys pressionant que en d'altres ciutats, tot i que sempre apareixerà l'oportú camel per oferir-te haxís a bon preu (i ens alguns casos fer-se el pesat fins a dir prou). El seu emplaçament a les muntanyes i les boniques cases pintades amb tons blavosos donen la màgia que captiva al turista. L'orientació és certament difícil, però les seves reduïdes dimensions fan impossible la pèrdua, tot i que tornar a trobar l'hotel no va ser cosa de nens. Per la nit, una jam session al bar Ziribia (o quelcom semblant) regentat per un català (prop de la cascada del riu) posava el toc final perfecte a la jornada.
El segon dia tocava trekking. Tot i que hi ha nombroses agències i guies locals que ofereixen recorreguts, si un no aspira més que a fer un trekking senzill d'unes hores, una bona possibilitat és agafar el camí que surt de la cascada i que puja cap a la mesquita que es veu a la muntanya. Durant el camí un obté fabuloses vistes panoràmiques de Chaouen i si segueix pot arribar als poblats berebers més propers. En el primer d'ells, un hospitalari bereber ens va oferir pa amb oli i mantega i un boníssim te de cheebah (una herba local), a l'hora que ens va acompanyar un tros pels camps de la zona. Com ja vaig descobrir a Vietnam, és realment qui menys té, qui es mostrarà hospitalari sense buscar res a canvi, lamentablement una cosa rara de trobar en països pobres que s'han obert al turisme.
A la tornada, tocava planificar el següent trajecte del viatge, que després d'inacables converses, acabava en la divisió temporal del grup en dos i un servidor acompanyant al Federico i al David (amb un clar interès en l'haxís local) a la què seria la gran aventura del viatge.

05 d’abril 2010

A Francisco Riberas

Des de la meva humil posició no el vaig arribar a conèixer, però llegeixo avui amb tristesa la mort de Francisco Riberas, el president de la què va ser la meva primera empresa. En un país amb pocs empresaris industrials i menys amb sentit de país i sentiment de responsabilitat per la pròpia terra, l'exemple de Francisco Riberas s'erigeix com una mostra a seguir per a futurs joves emprenedors. Esperem que els seus fills continuin el seu bon treball i que nous Riberas apareguin en la nostra societat... De ben segur que Espanya aniria molt millor.

Notícia El País

Notícia Diario de Burgos

Marroc I: de Barcelona a Chefchaouen

Després d'un dia previ una mica caòtic, el dissabte passat sortia l'expedició marroquí a bord del flamant cotxe de lloguer aconseguit en l'últim moment (gràcies Dani). El grup s'incrementava a darrera hora i finalment erem 5: Maider la basca, Anna l'anglesa, Federico l'italià i David i jo com a representants nacionals. L'objectiu del primer dia era clar: arribar a Algeciras i assegurar el transport de retorn. 12 hores de viatge amb un cotxe ampli i còmode i amb ajuda en un quart de trajecte del David en la conducció, recordant la ruta feta durant la I Ruta Cochina amb autocaravana. Assolit l'objectiu (comprant un billet per un interminable viatge de 20 hores en bus), decidíem no perdre el temps i creuar la mateixa nit a terres africanes: agafàvem l'últim ferry de FRS i dues hores després, després d'un lleuger mareig en el creuament de l'estret de Gibraltar i dels tràmits policials a l'arribada, un servidor trepitjava l'últim continent que li faltava (Antàrtida a part).
Dos Petit taxis (urbans) ens portaven a un hotel recomenat per la Lonely, però que a les 12 de la nit no presentava cap signe de vida, per sort al costat de l'Hotel Magellan que sí estava obert i ens oferia els mateixos preus. Per acabar d'arrodonir la nit, al costat hi havia un bar musical que ens introduia a la festa de Tanger, més important que a la resta del país. Allà saborejava l'únic cubata del viatge (és el que tenen els països musulmans), escoltant música internacional i entremig d'un ambient barreja de turisme i públic autòcton.
Al matí següent ens llevàvem amb el temps just per esmorzar una crèpe marroquina amb formatge, rebre les primeres ofertes de haxís pel carrer i comprar els billets de l'autobús de CTM (companyia amb estàndars europeus per a turistes i autòctons benestants) que ens portaria a Chefchaouen, primer destí del viatge. Pel camí passàvem per Tetouan, ciutat amb fortes influències espanyoles i que vista des del bus recordava bastant a Tanger, però sense l'ambient fronterer de la primera. A partir de llavors, la carretera segueix ascendint en els preliminars de la serralada del Rif, al peu de la qual es troba Chefchaouen. Quan un pensa en el Marroc, un s'imagina desert, paisatges secs i muntanyes de roca, però certament, el seu nord, amb el Rif, sorprèn pel seu paisatge verdós a l'estil centreuropeu.