21 de desembre 2007

Vacances nadalenques

20 de desembre 2007

Repàs al compliment dels pròposits 2007

Fa quasi bé un any publicava els meus propòsits d'any nou, recollint un meme de l'amic Dani. És hora de fer repàs doncs del seu cumpliment:

1. Començar a fer natació regularment a Ingolstadt (a sumar amb l'acció ja començada a finals d'any de no utilitzar l'ascensor en les instal.lacions d'Audi).

L'acció de l'ascensor la vaig abandonar aviat, malgrat que tampoc l'agafo sempre. La natació, després de visites aïllades durant l'any, últimament sí l'he agafat més seriosament. Un miratge temporal de relativa calma a la feina em va fer tenir dues setmanes estrella de ritme regular. La nova onada prèvia a la sèrie 0 del projecte, m'ha tornat a la realitat, però l'important és que hi segueixo anant. No es pot dir que l'hagi complert, però els dos últims mesos han estat acceptables i caldrà seguir així l'any nou.


2. Entendre el bayerisch (i ja posats el swäbisch) i poder-hi dir alguna cosa + poder entendre l'alemany sense haver d'estar 100% concentrat (per poder desconnectar a les reunions).

En aquest camp he fet bons progressos. Segur que podia haver fet més, però tenint en compte la feina, estic content sobretot en el nivell de comprensió. Sobre parlar bayrisch, bé, quatre tonteries.

3. Viatjar a Suècia, Londres, Cuba, Txèquia, Polònia, Itàlia, Àustria i Suïssa com a mínim.

100%

4.
Llegir la revista "Investigació i Ciència".

100 %
5. Intentar moderar el meu caràcter.

No recordava haver-ho posat, jeje. S'ha intentat, malgrat que algunes situacions m'han fet perdre els nervis. No sé què opinen els què em coneixen. Encara es pot millorar molt.

6. Fer algun tipus d'inversió amb els diners.

S'ha realitzat. Després d'un inici prometedor, la realitat ha tornat. Diners no he perdut, però tampoc he obtingut grans rentabilitats. M'he fet ja un Excel per analitzar com m'està anant...

7. Incrementar el nombre d'amistats (no perquè estigui insatisfet amb les què tinc, sinó per la distància que em separarà durant un temps amb la majoria d'elles).

Malgrat seguir anant bastant per lliure, sí he agafat més confiança amb uns quants companys residents. OK.

8. No perdre l'anglès com quan vaig estar d'Erasmus.

He perdut però no tant. El viatge a Londres i veure sèries o pel.lícules en anglès ha ajudat. En tot cas sé que quan el torni a necessitar el podré recuperar més o menys ràpid.

9. Cuidar més l'ortografia d'aquest blog i el disseny d'ell en general.

Pel poc temps que disposo estic content. El canvi de disseny (que ja no he tocat) va ser agraït i la correcció general dels escrits crec que ha millorat.

10. Introduir-me en l'aprenentatge de la fotografia i practicar-la.

0%. Algun dia ho faré, en tot cas, mínim haurà de passar a propòsit 2009.

19 de desembre 2007

Els reptes pendents

Queda clar que el sistema político-econòmic actual no ha resolt els dos problemes esmentats en el post on comparava capitalisme amb comunisme. No només això, el més preocupant és que la tendència actual neolliberal i de política conservadora sembla que ens porta a fer passos enrere respecte al sistema de fa uns anys, on almenys a molt llocs d'Europa es va arribar a assolir un estat del benestar superior a l'actual. Estat que seguia basant-se en l'explotació dels països pobres per part dels rics (i com a tal no era una solució mundial i implica problemes com els de immigracions massives i guerres). Un estat del benestar que en alguns llocs la protecció del pobre era potser excessiva i com a tal, a l'igual que el comunisme, contribuia a matar la riquesa, i per tant necessitava certes correccions a la baixa com les que s'estan produint (aquí m'estic referint a països nòrdics, no a Espanya naturalment on mai hem arribat a tals nivells). Però si agafem als EEUU com a model de primera potència mundial, queda clar que no és el sistema a seguir. Un país sense seguretat social, amb un 30% de pobres, per més riquesa que generi, està donant passos enrere en el segon problema.
Actualment estem en una fase clara de retrocés. Les diferències entre països en desenvolupament i els països tradicionalment rics, acompanyades d'una globalització que permet als rics seguir-los explotant a l'hora que donant-los més informació sobre la grandesa del nostre sistema, generen tensions que deriven en immigracions, guerres i amenaces terroristes. Aquestes són utilitzades per les oligarquies dels països rics, amb el consentiment del poble, per retallar moltes llibertats individuals en nom de la "seguretat nacional". Tenim moltes més probabilitats de morir en un accident de cotxe, d'un infart de miocardi fruit de l'estrés laboral en el què estem immersos, que de morir en un atemptat terrorista... però estem disposats a acceptar que per evitar aquest se'ns controlin mails, trucades, se'ns filmi continuament, no se'ns permeti portar un miserable desodorant quan puges en un avió i sens registri completament sense haver cap indici de sospita.
Els nivells d'educació i cultura estan baixant. La cultura de l'oci (molt necessària en l'estat del benestar) i els avanços tecnològics (també molt lloables en sí) porten als pares a oblidar-se de l'educació dels fills i aquests a abandonar (en comptes de complementar) la lectura per la televisió, el mòvil i internet sense control. A l'escola deixem d'ensenyar matemàtiques (base de la ciència i de la capacitat humana d'abstracció), filosofia (que t'ensenya a pensar) i història (que t'ensenya qui som i perquè i t'ajuda a no repetir errors del passat) per una falsa preparació científica molt més especialitzada, que podria ser ensenyada més endavant. El resultat, estem creant unes masses socials estúpides i com a tals més fàcils de manipular (i explotar) per una oligarquia de rics.
La societat del consum que ens ven el capitalisme ens fa més esclaus. Treballem més i més hores per poder comprar coses que en molts casos ens són completament inútils i acabem arraconant. Un dret fonamental, com és el de la vivenda, es converteix cada cop més en un luxe (especialment en el nostre país), que només pot ser adquirit després d'una vida d'esclavisme laboral.
Durant uns quants anys podíem pensar que les societats més avançades caminaven en direcció a resoldre els dos problemes. Actualment podem dir que clarament avancem en el primer problema i tornem a retrocedir en el segon. L'egoïsme inherent en el gènere humà (i probablement en la naturalesa com a font de supervivència) porta a què tot sistema evolucioni cap als interessos d'una minoria oligàrquica de concentració de riquesa i poder. La majoria esclava d'aquesta minoria ho accepta fins a uns certs límits, que quan es sobrepassen, acaben en una revolució on la riquesa en un primer moment es reparteix cada cop entre més gent. És el desenvolupament de la història humana. Per això actualment hi ha un major nombre de gent que viu bé respecte cap altre moment de la història.
El repte és que algun dia assolim la solució definitiva.

" Resolved los dos problemas, estimulad al rico y proteged al pobre, suprimid la miseria, poned un término a la explotación injusta del débil por el fuerte, poned un freno a los celos inocuos de los que están en camino en contra de los que han llegado; ajustad matemática y fraternalmente el salario al trabajo, acompañad con la enseñanza gratuita y obligatoria el crecimiento de la infancia y haced de la ciencia la base de la virilidad, desarrollad las inteligencias mientras os ocupáis de los brazos, sed a la vez un pueblo poderoso y una familia de hombres felices, democratizad la propiedad, no aboliéndola, sino universalizándola, de manera que todo ciudadano, sin excepción, sea propietario, cosa más fácil de lo que se cree; en dos palabras, aprended a producir la riqueza y aprended a repartirla, y tendréis conjuntamente la grandeza material y la grandeza moral. "

Los miserables. Victor Hugo.


18 de desembre 2007

Capitalisme vs comunisme

El viatge a Cuba va significar sens dubte la fi de qualsevol creença més o menys idealista en el comunisme. Fins llavors sempre havia pensat que era un sistema utòpic degut a la corrupció humana. A Cuba em vaig adonar que el problema és més fons, de concepte. Tinc clar que el neocapitalisme extrem cap al què ens dirigim no és ni molt menys el sistema ideal i com a tal probablement acabarà caient algun dia pel seu propi pes, sigui en forma més o menys violenta i revolucionària (com la història ens mostra) o com a evolució progressiva a un nou sistema millor, que pot agafar idees comunistes a combinar amb coses bones del capitalisme. Però tinc clar que el comunisme significaria un pas enrere respecte a democràcies socialdemocràtes capitalistes en l'evolució humana. El comunisme va fracassar definitivament el segle passat i li queda poc per acabar de morir (com a macrosistema econòmic) en els pocs llocs on sobreviu a base d'un model cada cop més mixte amb el capitalisme.
Feia temps que volia escriure sobre això, però les llargues discusions dels comentaris fruit del post sobre Cuba m'han desdit de fer-ho perquè ja havia escrit llargament sobre el tema aplicat a la illa caribenya. Així que passo la paraula novament a Victor Hugo, qui en el segle XIX (arran de la revolució de 1830 a Paris) ja feia una gran reflexió sobre el tema que per mi resumeix perfectament la dicotomia entre ambdos models i és plenament vigent:

"Todos los problemas que se proponían los socialistas, las visiones cosmogónicas, dejados aparte el ensueño y el misticismo, pueden ser elevadas a dos problemas principales.
Primer problema: producir la riqueza.
Segundo problema: repartirla.
El primer problema contiene la cuestión del trabajo.
El segundo contiene la cuestión del salario.
En el primer problema se trata del empleo de las fuerzas.
En el segundo de la distribución de los goces.
Del buen empleo de las fuerzas resulta la felicidad individual.
Por buena distribución es preciso entender no distribución igual sino distribución equitativa. La primera igualdad es la equidad.
De estas dos cosas combinadas, poder público por fuera, y felicidad individual por dentro, resulta la prosperidad social.
Prosperidad social significa el hombre feliz, el ciudadano libre, la nación grande.
Inglaterra (*) resuelve el primero de estos problemas. Crea admirablemente la riqueza; la reparte mal. Esta solución, que no es completa más que por un lado, la lleva fatalmente a los dos extremos: opulencia monstruosa y miseria monstruosa. Todos los goces para algunos, todas las privaciones para los otros, es decir, el pueblo; el privilegio, la excepción, el monopolio, el feudalismo, nacen del trabajo mismo. Situación falsa y peligrosa que asienta el poder público sobre la miseria privada y que enraíza la grandeza del Estado en los sufrimientos del individuo. Grandeza mal compuesta, en la que se combinan todos los elementos materiales y en la cual no entra ningún elemento moral.
El comunismo y la ley agraria creen resolver el segundo problema. Se engañan. Su repartición mata la producción. La partición igual anula la emulación. Y, por consiguiente, el trabajo. Es un reparto hecho por el carnicero, que mata lo que reparte. Es pues imposible detenerse en estas pretendidad soluciones. Matar la riqueza no es repartirla.
Los dos problemas requieren ser resueltos juntos para quedar bien resueltos. Las dos soluciones han de ser combinadas y no hacer de ellas más que una."

(*) Exponent de capitalisme per aquells temps

Los miserables. Victor Hugo

17 de desembre 2007

Wir sind helden

Feia temps que no inaugurava cap nova secció dins del meu blog, així que per anar diversificant una mica els temes, inauguro amb aquest post una nova temàtica, encara que repassant el passat he reclassificat un post per entrar en aquesta categoria. No sé si aquest any escriuré els propòsits d'any nou, però si ho faig segur que un ha de ser anar més a concerts. I fruit d'aquests espero escriure sobre els grups per aquí en aquesta nova secció, una doble motivació recíproca.
Començarem doncs explicant el primer concert pagant després de molts anys (l'únic al què havia anat era Mago de Oz). Va ser a Munich a finals d'octubre (on he descobert que s'haurà d'estar atent a la cartellera) i es tractava del meu grup alemany preferit: Wir sind helden.
Grup de pop-rock fundat l'any 2000 a Berlin, està format per 4 membres: la cantant, guitarrista i compositora de lletres, Judith Holofernes, i tres homes (Pola Roy, Mark Tavassol i Jean Michel Tourette) a la bateria, baix i guitarra i teclats. En aquests 7 anys porten publicats tres àlbums: Die Reklamation (2003), Von hier an Blind (2005) i Soundso aquest any. El grup es va donar a conèixer amb la cançó "Guten Tag", a partir de la qual van aconseguir el concracte discogràfic per treure el primer àlbum que va tenir molt èxit en territoris germanòfons. Des de llavors els seus posteriors àlbums també han gaudit d'un notable èxit, amb un estil que s'està tornant probablement més comercial.
Un servidor els va descobrir durant el seu Erasmus a Aachen, on en moltes festes sonava la què per mi segueix sent la seva millor cançó: Denkmal. D'allà va sortir el primer àlbum, que es pot escoltar sencer sense problemes. A partir d'aquí he anat seguint més o menys el què han anat treient, malgrat que els àlbums següents ja no els trobo tan rodons. Especialment el segon àlbum era bastant fluix, salvant el "Nur ein Wort". El seu últim disc potser no té cap tema tan destacat però recupera en línies generals l'estil del primer. De totes maneres segueixen essent el millor grup alemany que conec.
El concert presentava un públic molt variat. Hi havia una majoria adolescent (especialment de públic femení), però es podien trobar gent de diferents franges d'edat fins als 30 llargs. Entretingut, el directe però no és el millor que tenen. Massa formals, massa rotllo entre cançons, que trenca el ritme quan venen els millors temes. Lògicament com a estranger que tampoc entenia tot el què es deia (i menys amb les cerveses que duia a sobre), i que volia sobretot escoltar la seva música, aquests comentaris són en part injustos, doncs molta part del públic sí semblava connectar més amb ells. En tot cas, considero ben pagats els diners per ells.
Com a presentació d'ells us deixo doncs amb el seu Denkmal. Altres temes destacats: Ist das so?, Rüssel an Schwanz, Monster, Soundso, Für nichts garantieren, The Geek, Nur ein Wort.

16 de desembre 2007

La guerra santa islàmica

Ahir sortia a la Vanguardia la noticia de què en alguns països islàmics les tendes venen dues versions de samarretes oficials del Barça: la normal i una amb un escut on s'ha modificat la creu de Sant Jordi per una barra vertical. Fa uns dies l'Inter de Milà ja va tenir "problemes" al decidir portar una samarreta especial per commemorar la seva efemèride on també es lluïa una creu de Sant Jordi, el què va provocar la indignació de la premsa turca (i aquests volen entrar a la UE?) ja que consideraven que era un símbol intimidador cap al Fenerbahce, i per tant demanaven els tres punts (sí, home, i què més?). I és que es clar, la creu és apologia de les creuades... Suposo que el sable amb la mitja lluna d'Aràbia Saudí no té res a veure amb la seva Guerra Santa que ha d'acabar imposant l'islam a la resta de la humanitat.
Fa un any es va montar un gran escàndol internacional perquè una revista danesa es va atrevir a caricaturitzar a Mahoma. Una clara falta de respecte cap als seus símbols.
La veritat que en començo a estar fart de totes aquestes notícies. Segur que hi ha molta gent musulmana que no creu amb totes aquestes tonteries i que el què arriba és fruit de radicalismes. Per això no els hi donem més publicitat. Ignorem els crits d'aquests radicals, no els hi donem veu en els nostres mitjans. I defensem els nostres valors de llibertat d'expressió i els símbols de la nostra cultura (que a pesar de ser ateu reconec la influència que ha tingut el cristianisme en la nostra societat). Prou baixades de pantalons i crítiques a humoristes que només fan la seva feina, prou canviar samarretes i escuts. Samarreta amb franja vertical, samarreta falsa i llicència perduda per vendre productes oficials del Barça.


Catan Erweiterung 5-6 Spieler

El probablement millor joc de taula que he jugat mai tenia un problema. Per disfrutar-lo de veritat calia ser quatre persones justes, el què donava molt poca flexibilitat a la trobada. Aprofitant aquesta època de regals, jo m'he fet el meu propi, un cop he aconseguit trobar gent per aquí per jugar de tant en tant, i sobretot amb una tornada a Barcelona propera. L'extensió de Catan per 5 o 6 persones solventa l'únic inconvenient del joc original i segur introdueix noves variants tàctiques a tenir en compte en les seves partides. Com sempre està tot molt ben calculat i com jugant 6 podria ser interminable fins que et toqui el teu torn (i es podrien acumular moltes cartes a perdre en cas de sortir un 7), en aquesta extensió s'introdueix una nova variant tàctica: després de cada torn d'un jugador, s'inicia un torn intermig on qualsevol jugador pot aprofitar per construir o comprar cartes de desenvolupament (sense tirar ni poder negociar).
Quines ganes d'estrenar-la!!

15 de desembre 2007

Vier Minuten

Amb uns quants mesos de retard finalment vaig poder veure Vier Minuten (Quatre minuts), pel.lícula alemanya que va arribar recentment a les pantalles barcelonines. Són comptades les obres germàniques que s'acaben projectant en els nostres cinemes; d'una banda pel domini omnipresent americà, de l'altra perquè el cinema teutó no destaca especialment excepte en les comptades excepcions que últimament han triomfat a nivell internacional. Per aquest motiu era sens dubte un film a veure.
Guanyadora de nombrosos premis nacionals i alguns d'internacionals, la segona obra de Chris Kraus (després de Scherbentanz) narra la història d'una professora de música heptagenària (Monica Bleibtreu) que descobreix un talent insospitat en una jove reclusa (Hannah Herzsprung) d'una presó de dones. Marcades ambdues per un passat ple de records traumàtics, la primera intentarà explotar el talent de la segona pel "bé de la música", com no es cansa de repetir, malgrat que en el fons manté l'esperança de què aquesta actuï com a element purificador del seu caràcter violent i element d'esperança per un futur que podria ser més feliç. Ambdues protagonistes comparteixen moments de caire diferent: tensions degut a la (massa?) típica rectitud i inflexibilitat de la professora cap a actuacions contràries al seu gust, fins a escenes de fort caràcter emocional entre ambdues.
La pel.lícula és un nou exemple de relació professor-alumne, caient pel meu gust en un abús excessiu de certs clichés, malgrat que manté l'estil realista típic del més pur cinema europeu, allunyat de les grandiositats que solen acompanyar els guions de Hollywood. Així com el treball (tant de guió com interpretatiu) dels dos personatges principals és encomiable, no es pot dir el mateix de la resta de personatges secundaris, també molt previsibles, però tan poc treballats que algun frega el patetisme en algunes escenes. Els flaixbacs cap al passat de la professora ens expliquen la seva trista història i ens revelen un detall inesperat de la protagonista, que explica en part la relació que manté amb la seva alumna, sense que però la història en sí acabi de lligar amb la trama principal.
Respecte a la música (Annette Focks) probablement serà de grat pels amants de la música clàssica, malgrat que a un servidor (amb la seva mala oïda musical) li va quedar la sensació que la seva grabació deixa bastant que desitjar, fet ratificat en diverses crítiques llegides.
El millor sens dubte és una brillant escena final, on la jove protagonista, acceptant el seu destí i davant l'oportunitat única que se li ha brindat, decideix lliberar-se i mostrar el seu talent innat oferint quatre minuts de música excelsa amb el piano, amb una "performance" poc convencional i rebel.
Una pel.lícula acceptable pels amants del cinema independent europeu.

11 de desembre 2007

Ingratitud juvenil

"(...) lo que se llama, con demasiada dureza en ciertos casos, ingratitud de los hijos no es siempre tan reprochable como se cree. Es la ingratitud de la Naturaleza. La Naturaleza, ya lo hemos dicho, mira hacia adelante. La Naturaleza divide a los seres vivos en seres que vienen y seres que se van. Los seres que se van dirigen la vista hacia la sombra, y los seres que vienen la dirigen hacia la luz. De ahí el devío, que para los viejos es fatal, y para los jóvenes involuntario. Este desvío, primero insondable, aumenta lentamente como toda separación de ramas. Las ramas, sin desprenderse del tronco, se alejan. No es culpa suya. La juventud va hacia donde se halla la alegría, a las fiestas, a los parajes luminosos, a los amores; la vejez va hacia el final. No se pierden de vista, pero no existe ya un lazo tan estrecho. Los jóvenes sienten el enfriamiento de la vida; los ancianos el de la tumba. No acusemos a los jóvenes."

Los miserables. Victor Hugo

10 de desembre 2007

Estupidesa humana o alemanys capquadrats?

A Audi, a diferència de SEAT, a part d'entrar per portes vigilades per encarregats de seguretat (accés per proveïdors), també hi ha portes giratòries per on els treballadors poden (podem) entrar amb el carnet d'Audi. Avui (no sé perquè, espero descobrir-ho demà) quan anava a sortir, va i el carnet no m'ha deixat sortir. Havia entrat pel matí amb tota normalitat, però sencillament per la tarda començava a pitar i fer llums vermelles. La resta de la gent (poca, a aquestes hores a Alemanya) sortia amb normalitat, així que el problema no era de la porta, sinó del carnet. De cop veig al Franz Bichlmeier, responsable de càlcul de resistència de llarga durada, i dic, buf, menys mal, em deixarà sortir picant dos cops amb el seu carnet. Però no, malgrat saber perfectament que treballo allà (sobretot després de què porta els últims mesos donant pel cul per culpa de què va ser incapaç de calcular les fixacions a carrosseria que necessitava un dipòsit de combustible i clar a dia d'avui aquest encara es cau, sic), no m'ha deixat. Malgrat saber que l'alternativa és anar fins a la porta principal, sortir i donar una volta a tot el centre tècnic per una carretera de nit fins a arribar al pàrquing on tenia el cotxe (uns vint minuts, que després d'una jornada de 11 hores i a 2 graus és el què més ve de gust), no m'ha deixat. Cagant-me amb la "capquadreria" alemanya, truco al Jorge per saber si li queda molt per sortir i decidir si pujo i segueixo treballant fins que plegui ell, i llavors veig al Robert Jantz, experimentador del departament. Segon intent i aquest cop la lògica ha imperat. Suposo que el primer cas només era un nou cas d'estupidesa humana.

09 de desembre 2007

EK-223 Weihnachtsabendessen i Nürnberg

Aquest cap de setmana tocava un nou sopar de Nadal, aquest cop el del departament d'Audi, al qual no pertanyem, però en el qual tenim el nostre lloc de treball. I bé, la veritat que va ser semblant a l'any passat, només que canviant el menjar bavarès per un buffet italià força bo, que ens va permetre menjar peix acceptable entre d'altres coses. Per la resta, doncs inici amb el discurs del jefe, repassant projectes i els que hi estan implicats (aquest any per al Q5 ja només hi havia presència 100% ibèrica), uns quants temes (força insuportables) de trombó i corneta d'un company i la seva dona i com aquest any faltava el Marcus (el nostres coordinador i director teatral), doncs el company del trombó el va voler sustituir explicant comptes nadalencs bavaresos amb més pena que gràcia. La resta del sopar, doncs com era d'esperar per les diferències d'edat i cultura entre els tres mosqueters i la resta, doncs bastant aïllats en la nostra "spanische Ecke", només trencada en moments puntuals pel Herbert.
Una mica agobiats després de quasi 4 hores de sopar, vam marxar i després de molt de temps vaig tornar a sortir per Ingolstadt (no compto la festa de residents perquè era una festa pseudo-privada). Primera copa a l'Outzerie, dues més al Lago Bar, l'estrena personal a una disco relativament nova, el Makis, que com a lloc està molt bé però que la música agobiava, i finalment una nova baixada als inferns de l'Icekeller, on la sobreexplotació del local em va acabar agobiant i decidir anar a casa.
Cosa que havia d'haver fet abans per no haver-me de llevar a les 9 i amb tota la ressaca agafar el cotxe cap a Nürnberg, on havia quedat amb la Iris. Per sort l'últim Gelocatil que em quedava va anar fent el seu efecte durant l'autopista i vaig arribar en un estat presentable.
A pesar d'estar relativament a prop d'Ingolstadt, la veritat que no havia tornat a Nürnberg des de fa un any, quan a penes començava la meva estada alemanya. I naturalment aquell dia només l'havia vista de nit, sense que m'acabés d'impressionar. Un gran error del qual s'ha d'aprendre, doncs Nürnberg efectivament, tal i com diu la gent, és molt més interessant del què m'havia esperat després d'aquella primera visita, on m'havia perdut moltes coses. A més del bonic (però típic alemany) centre amb els seus mercats nadalencs, plaça major i esglésies, Nürnberg té el seu castell des del qual es pot contemplar tota la ciutat, la casa d'Albrecht Dürer (en un preciós racó de la ciutat al costat de la muralla que rodeja el centre) i sobretot racons espectaculars en les zones més noves del centre al voltant del riu. Probablement una ciutat més maca que München per anar a passejar un dia on un vulgui desconnectar d'Ingolstadt. El seu famós mercat de Nadal em va servir per fer algunes compres de regals nadalencs. I tot plegat va ser una bona excusa per veure de nou a la Iris, amb qui aquest cop hi va haver menys problemes de comunicació (sembla que al final aconseguiré comunicar-me bé amb qualsevol alemany vingui d'on vingui) i ens vam poder posar al dia de les nostres vides, ara que un servidor està molt més gandul amb el mail. Llàstima que no poguéssim dinar en una típica tasca d'especialitats en salsitxes de Nürnberg. Al final vam acabar en un italià, on lògicament també van acabar el Marcos i l'Elena, i és que la ciutat per aquestes dates està plena de gent i turisme, a pesar de què l'escalfament climàtic hagi acabat amb les imatges del mercat nadalenc ple de neu.

+ Fotos

La trilogia Bourne

Amb el "Ultimatum de Bourne" es tanca la probablement millor sèrie de pel.lícules d'acció dels últims temps, es tanca la trilogia que començava fa 5 anys amb "El caso Bourne (The Bourne Identity)", dirigida per Doug Liman, i continuava amb èxit amb "El mito de Bourne (The Bourne Supremacy)", on es canviava de mans al director Paul Greengrass, qui repeteix i s'encarrega de tancar així mateix la saga.
Tal i com em va passar amb Saw, el fet de pertànyer a un gènere normalment esgotat i amb poques idees com és el dels thrillers d'acció i persecucions, ha fet que entrés tard a la saga, fins al punt de no haver-les vist puntualment al cinema.
La trilogia Bourne compta amb els ingredients necessaris del cinema d'acció: un heroi fort i ben plantat, lluites cos a cos, amb armes, persecucions increïbles amb cotxe, moto i qualsevol mitjà de transport imaginable, i lògicament fregant sempre l'impossible. La mort persegueix al nostre heroi però per més rivals que es trobi al camí sempre acaba sortint victoriós. No diria que la pel.lícula destaqui especialment pels seus efectes especials: aquí no es parla de grans atemptats contra el món, sinó que les tres pel.lícules són exclusivament l'intent de caça i captura del protagonista. Les tres obres tenen però el seu estil propi (probablement donat pel cinematògraf Oliver Wood, que sí participa en les tres obres), amb acció imparable i moviments vibrants de càmara i efectes matrix suavitzats per intentar ser més verosímils en les lluites cos a cos.
Què fa però d'aquesta trilogia especial i que hagi assolit l'èxit que té? Suposo que un primer mèrit el té la història. Saturats sempre d'agents pro-governamentals que defensen els interessos dels EEUU o Gran Bretanya i en missions salvadores pel país o el món, aquí la història es molt més senzilla. Bourne és un agent especial de la CIA que troba un vaixell enmig del mar i que ha perdut completament la memòria. Poc a poc anirà descobrint les seves habilitats i qui és, però es trobarà amb una CIA que vol borrar-lo del mapa, com a testimoni d'operacions ilegals dels EEUU que és. La criatura contra l'estament oficial que el va crear. L'altre punt clau són unes trames sense pausa que mantenen a l'espectador enganxat al seient durant la durada (raonable) dels films. Els moments sentimentals es redueixen al mínim imprescindible per conèixer la humanitat del protagonista. El tercer punt important és la credibilitat de l'impossible. Moltes accions són completament exagerades i cap mortal sobreviuria, però es trasmet una sensació de realitat dins de l'obra. No és com un Bond que lluita contra 50 i no se li ha arrugat el smoking.
Però sens dubte el gran encert de la saga és l'elecció del protagonista: un excel.lent Matt Damon, que probablement sigui dels pocs actors amb un físic d'heroi, però capaç de transmetre duresa, intel.ligència, serietat i sentiments a través del seu rostre.
El Ultimatum de Bourne és el perfecte final a la saga. Nova entrega d'accions per multitud de ciutats del món. En ella descobrim finalment tota la veritat (parcialment ja revelada en les anteriors entregues) sobre el programa de reclutació que el va portar a convertir-se en un agent especial per fer les feines brutes de la CIA, i el protagonista es troba finalment amb els seus creadors...

03 de desembre 2007

Stanley Kubrick Collection

Tinc pocs DVDs originals i crec que ja les tinc totes, però quan he vist la oferta no m'he pogut resistir. Vols combatre la pirateria? Posa les coses als preus que li toquen.


02 de desembre 2007

Sopar residents EK i festa residents 30-11-07

Van passant els caps de setmana i ens anem acostant a les tan desitjades vacances de Nadal. Aquest cap de setmana ha vingut marcat (mai millor dit) per la gran festa del divendres al Cafe Paradox d'Ingolstadt.
Si comptem però com a cap de setmana fer quelcom especial després de la feina, aquest cap de setmana començava ja dijous amb el sopar de residents d'EK, convocat pel extraoficialment cap de projecte de SEAT per al AU416. Sopar de pizzes i Weizen al clàssic Casa Rústica, i que crec que va sorprendre positivament els 14 que hi vam anar. Potser la invitació sonava una mica a compromís, però al final les cerveses van trencar el gel inicial i vam acabar rient molt i fins i tot allargant amb el jefe a fer una caipirinha al Outzerie.
I el divendres venia el plat gran: la festa anual de residents. L'excusa era el concert que feien el grup Tokata a la sala subterrània del Cafe Paradox. Tokata és un grup format per dos residents (Eli a la guitarra i Juan a la bateria), una nòvia de resident (Anna posant la veu) i un company alemany al baix. El seu repertori de versions pop i rock espanyol i anglès van amenitzar l'inici de la nit, abans que es passés a la sessió variada de winamp, mentre l'alcohol anava caient al ritme que incitaven els cubates a l'espanyola a tres euros. Potser massa barat perquè els records es van perdent a mesura que avança la nit i un es desperta a les 14h a casa el Fran, que molt amablement em va oferir un matalàs a casa seva (propera al local i que m'evitava agafar un cotxe, que no hauria passat del primer arbre que m'hagués trobat al pas). Una gran festa que però m'ha sacrificat el cap de setmana, doncs la ressaca d'ahir va ser tan de campionat que ni forces vaig tenir per veure el derbi. I és que és el que passa quan un porta tants caps de setmana tranquil i de cop es fot la festa de l'any.

Fotos festa