29 de desembre 2006

Borat

Comèdia de l'any a Estats Units i en molts països del món, Borat és la pel.lícula protagonitzada per Sacha Baron Cohen, molt conegut per les sèries del personatge Ali G.
El film ha creat molta controvèrsia per fer humor sobre qualsevol cosa, sense respectar res (o fer humor sobre temes "moralment incorrectes"- per alguns). Com és habitual doncs en una creació així, el resultat són crítiques en els dos extrems, des dels que l'endimonien perquè l'humor els ofèn, fins els que l'entronitzen per "trencadora" (arribant un servidor a llegir d'un crític que els documentals sarcàstics com "Bowling for Columbine" ja no tenien cap mena de futur perquè Borat havia anat molt més enllà).
Respecte a aquesta última afirmació no puc més que mostrar el meu més gran desacord, així com clarificar al possible espectador què anirà a veure. I és que encara que Borat es vengui com a documental, no deixa de ser un fals documental, que serveix d'excusa per fer una road movie humorística (per tant qualsevol comparació amb la citada obra de Michael Moore o similars sobren perquè no tenen res a veure).
Borat es fa passar per un "periodista" de Kazajstan, on comença l'obra (encara que les imatges són de Romania), que viatja a Estats Units per conèixer la primera potència del món i veure si pot aprendre coses que serien profitoses per al seu país. Un cop a Nova York veurà un dia la imatge de la Pamela Anderson a "Baywatch" i decidirà travessar tot el país fins a conèixer-la i demanar-li matrimoni. En aquest viatge s'anirà trobant amb diferents personatges, les converses amb els quals produiran els gags del film degut a la suposada diferència cultural.
Aclarit això Borat té naturalment gags bons i gags dolents, però personalment no la trobo una pel.lícula de referència dins del cinema d'humor. És una pel.lícula més que si es veu amb amics (i a poder ser amb una mica d'estimulació alcohòlica) es passarà una bona estona, mentre que si es veu sol i sobri doncs excepte alguns gags puntuals, té també estones que es fan un pèl pesades.

27 de desembre 2006

Colapse

"Colapse, per què unes societats perduren i d'altres desapareixen" de Jared Diamond és un llibre recomanat per aquells qui vulguin reflexionar sobre la situació mediambiental actual. La veritat que quan el vaig comprar no ho vaig fer pas amb aquesta intenció, sinó més aviat atret pel títol i esperant una variant més històrica de les caigudes de civilitzacions passades. En aquest sentit el llibre s'ha allunyat bastant de les expectatives, ja que no és una recopilació de societats passades i els diferents motius que les van portar a la decadència. El llibre analitza certes societats del passat i el present, la majoria de poca transcendència respecte als grans imperis (Illa de Pascua, els mayes, els anasazis, els vikings, la Groenlàndia noruega i dels inuit, Nova Guinea i el Japó dels Tokugawa en el passat; i Ruanda, l'Illa de la La Española, Xina i Austràlia en el present). De totes aquestes societats analitza les seves polítiques mediambientals, mostrant els èxits i els fracassos de cada una. Finalment l'autor analitza la situació actual, els diferents comportaments de les grans multinacionals i d'altres agents de la societat actual i les esperances de futur. Així doncs, si bé el llibre té una part de component històric, la definició més correcte seria de llibre mediambiental. Dins ja d'aquest context, el llibre és certament interessant, perquè l'autor no és un fonamentalista ecologista i realment considero que els anàlisis que realitza són molt correctes, sense caure en preceptes generalistes. La crítica que si li pot fer és potser l'excessiva repetitivitat de molts arguments i exemples, que podrien haver fet resultar un llibre més curt (té 725 pàgines) i per tant amè per un públic més general.
Però sincerament el llibre m'ha fet reflexionar i descobrir coses interessants sobre un problema que li podem donar més o menys importància, però que ens afecta a tots i que ens pot portar a la crisi més profunda (en l'extrem a la desaparició de la nostra espècie, però l'autor tampoc és dels més catastrofistes). Sense pretendre ser un resum exhaustiu, alguns punts que m'han quedat del llibre:

- Hi ha multinacionals extraordinàriament correctes amb el Medi Ambient (l'exemple més sorprenent del llibre és el d'una indústria petrolera). Cap però ho serà espontàniament, ja que l'objectiu de tota empresa és guanyar diners, però algunes poden arribar a la conclusió que respectar el medi ambient els hi maximitza els seus beneficis. Segons el sector pot ser més o menys fàcil, però nosaltres com a ciutadans podem col.laborar a què les empreses arribin a aquesta conclusió.

- Malgrat que tendim a pensar en els cotxes i la indústria com els grans problemes mediambientals, aquests són molt més generals. Les societats del passat que van desaparèixer degut a males polítiques mediambientals ho van fer degut a desastres provocats per l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la deforestació. Aquestes activitats segueixen sent importants en l'actualitat en molts països i contribueixen sobremanera al desastre ecològic quan no es porten a terme de forma sostenible.

- En el món global en què vivim, la solució passarà per un món més sostenible en general. Que Japó sigui un exemple de política forestal des del segle XVIII, quan va invertir la tendència de desforestació i actualment té la superfície boscosa percentualment més alta, no és una solució quan és el principal causant de la deforestació en el món, degut a les seves importacions de fusta. Que Europa i EEUU exportin deixalles electròniques a Xina només trasllada el problema del seu tractament a un altre lloc del món. Que Xina, Índia i Pakistan (que acumulen un terç de la població mundial) creixin desmesuradament basant-se en tecnologies desfasades del primer món i altament contaminants, és un perill latent que ens afecta encara que Europa i/o EEUU i/o Japó de cop comencessin a respectar el medi ambient seriosament.

- La desaparició de les societats del passat mal gestionades ecològicament va ser molt ràpida a partir del moment de màxim esplendor. En alguns casos mai van ser conscients del problema, en d'altres no van voler renunciar a valors tradicionals que els van portar al desastre (en els casos de societats colonitzadores que van importar maneres de viure no sostenibles en el seu nou hàbitat) i en d'altres quan van veure el problema ja va ser massa tard.

Nadal a tres bandes

Després de l'any passat lluny de les tradicions nadalenques en les càlides terres australianes, aquest any ha significat el retorn als nadals habituals. I curiosament m'he adonat que en els últims anys una tradició d'aquestes dates és un programa de televisió: el Nadal a tres bandes. Després de perdre-me'l l'any passat i tornar-lo a veure en aquesta 13a edició, vaig reflexionar que excepte el programa esmentat havia vist tots els demés. Malgrat que sembla que el dia de Nadal la programació és de les pitjors perquè la gent està enfeinada en tasques més familiars, per mi a les 19.30 tinc sempre aquesta cita amb les millors caramboles del món. Si bé trobo que cada any s'allunyen més del billar tradicional, intentant combinar moltes modalitats esportives, és també d'agrair el mèrit de l'equip d'en Josep Maria Farràs (i els cracks Dani Sánchez i Mestre Parera) per després de tants anys seguir sorprenent al personal amb jugades meravelloses.

26 de desembre 2006

Déjà vu

Diuen que Jerry Bruckheimer (famós productor de Hollywood i sèries televisives, Piratas del Caribe i CSI entre d'altres) va decidir comprar el guió de la pel.lícula 48 hores després de la seva recepció, la qual cosa és una cosa poc habitual. Aquest, escrit per Terry Rossio (Shrek, Piratas del Caribe) i Bill Marsilii, qui es van conèixer en un xat d'Internet i van projectar aquesta pel.lícula des de fa molts anys, és efectivament per mi el millor de la pel.lícula. El millor perquè és un film diferent, en el fons una història d'amor posada en format de thriller (però tranquils els amants d'aquest gènere perquè no hi ha escenes pastelón), però amb una base de ciència ficció poc científica, bàsica per donar consistència a l'obra. Tot això partint de la idea de voler fer una pel.lícula sobre el déjà vu, aquesta estranya i misteriosa sensació de familiaritat que quasi tothom ha experimentat algun cop sobre un lloc, persona o situació, que en principi són completament nous per a un. Curiosament però (i aquí la confecció del tràiler enganya molt) el déjà vu en sí quasi no apareix a la pel.lícula, només a l'escena final i d'una manera bastant confosa.
Després de les tres últimes frases, molts podran pensar: mmm, i vols dir que està bé? I aquí és quan un ha d'advertir al potencial espectador: 1) no anar-hi si espereu realment una pel.lícula centrada en la sensació, com sembla indicar el tràiler, sinó oberts a veure un thriller. 2) no anar-hi si no us agraden les pel.lícules de guions enrevessats (tot i que es pot entendre). 3) no anar-hi si sou astrofísics teòrics o filòsofs que no us agraden les pel.lícules quan no s'ajusten a la realitat. Jo m'emmarcaria en aquest tercer grup en moltes pel.lícules, però no en Déjà vu, perquè en cap moment em dóna la sensació que l'objectiu de l'obra sigui explicar una història creïble (en aquest cas haurien situat l'acció en un futur bastant llunyà, en comptes de la Nova Orleans actual). És un thriller amb ganes d'entretenir, que acudint a la ciència ficció (saltant-se certs límits de les teories físiques involucrades) aconsegueix un guió entretingut, que enganxa a l'espectador, i que quadra al final tot bastant a la perfecció.
La història de la pel.lícula és la de l'agent especial Doug Carlin (excel.lent Denzel Washington, aportant el seu punt desenfadat habitual), qui entra en un operatiu especial del FBI després d'un atemptat contra un ferry ple de militars en el port de Nova Orleans. Durant la investigació, s'enamorarà d'una de les víctimes, Claire Kuchever, i això el portarà a intentar evitar la seva mort (i la dels més de 500 marines morts), "explorant fins els límits del dèjá vu" (com diuen les sinopsis oficials, malgrat que en realitat poc hi tindrà a veure, sense poder desvelar més).
Dirigida per Tony Scott (Top Gun, Man on Fire, Domino), es tracta d'una bona producció típica americana, amb suspens, bona música, acció, efectes especials, a la qual se li podria criticar però l'excessiva previsibilitat de molts moments de la pel.lícula, sense desmerèixer això el resultat final.

24 de desembre 2006

Gabrielle

Gabrielle és una pel.lícula desconcertant, d'aquestes que un surt del cinema i no sap descriure molt bé si el regust de boca és dolç, agredolç o amarg.
Ambientada en el Paris de finals del segle XIX, la pel.lícula és un combat de guerra psicològica entre Jean i Gabrielle, ambdós magníficament interpretats per Pascal Greggory i Isabelle Huppert. La història es basa en la novel.la "El retorn" de Joseph Conrad i es centra en la crisi matrimonial succeïda al cap de deu anys d'una relació, que amb el temps s'ha anat refredant, però que per a ell és plenament satisfactòria, ja que el sol fet de posseir-la és suficient (en paraules del propi protagonista, "com l'amor que sent un coleccionista quan aconsegueix la seva peça més preuada").
Un dia ell torna a casa i troba una nota en què ella l'ha deixat, però al cap de poques hores ella decideix tornar i això el desconcerta sobre manera. Començaran llargs diàlegs entre els protagonistes, en una lluita de poder i possessió inherents al matrimoni.
El problema potser de la pel.lícula és l'estil excessivament teatral de la història, que permet el lluïment dels actors però pot provocar cert avorriment en diverses etapes a l'espectador. El director (Patrice Chéreau) intenta combatre-ho servint-se d'eines pròpies del setè art, amb una sort diversa. Així si els canvis de blanc i negre a color, els jocs d'il.luminació i la narració en off d'ell sobre els seus pensaments poden ser trucs encertats, hi d'altres argúcies que no quadren gens amb l'estil de la pel.lícula: la música alta i tensa, quasi de pel.lícula de suspens, o els flaixos de frases en pantalla propis del cinema mut.

I ara a 80 km/h... (i el quart cinturó)

Fa uns dies el conseller de Medi Ambient va sorprendre a propis i estranys amb una nova mesura que pretén intentar que el nou Govern de la Generalitat apliqui a totes les vies dels voltants de Barcelona: reduir la velocitat màxima permesa dels 120 km/h actuals als 80 km/h. Venint d'aquesta conselleria, el motiu no és seguir fent mesures per reduir la mortalitat, sinó, està clar, reduir significativament la contaminació provocada pels vehicles.
No repetiré els meus arguments contraris a qualsevol mesura que es congratuli de disminuir gratuïtament la velocitat mitjana de les vies, sinó que em centraré en la pròpia proposta i els fins que busca.
En primer lloc m'agradaria posar en dubte la constitucionalitat de la proposta, al limitar-la només a les rodalies de Barcelona. Està clar que l'objectiu és l'àrea metropolitana on viu la meitat de la població catalana i per tant, el lloc on els efectes serien més notoris. Però si la mesura es pren perquè s'està convençut que un cotxe a 80 contamina menys que un a 120, la mesura hauria de ser per a tothom igual. O és que un ciutadà de Tarragona ha de tenir més dret a contaminar el món que jo (no oblidem que la contaminació es pot localitzar en certes zones, però que els efectes són globals)?
Apuntat això centrem-nos en el fi de la proposta. Realment que tots passem a circular a 80 reduirà significativament la contaminació atmosfèrica? No ho tinc tan clar. En primer lloc ens situarem en un escenari ideal: la circulació sempre és fluïda com per permetre circular a ambdós límits, i la gent respecta els límits. Pensant en aquest escenari el conseller devia pensar: el consum homologat d'un cotxe a 80 pot arribar a ser uns 2l/100 km inferior a 120, aquí tenim potencial per millorar. Sense posar en dubte els consums homologats, sí discrepo sobre els efectes reals. En la conducció real, a 120 tots els conductors amb intenció de no passar d'aquesta velocitat ja estan circulant amb la marxa més llarga que ofereixi el vehicle (5a normalment, 6a cada cop més cotxes nous). Aquesta és una marxa creada precisament per desofegar el motor i mantenir llargs trajectes a d'altes velocitats i amb un consum moderat. A 80, per contra, molts conductors (la majoria amb vehicles gasolina per no anar amb el motor en el límit baix de voltes) circularan encara amb 4a, marxa pensada precisament per obtenir parells considerables en avançaments en vies convencionals, i per tant que no ofereix un consum tan òptim. Així doncs fins i tot en aquest món ideal, els efectes de la mesura no serien tan significatius, ja que en una meitat dels conductors no implicaria l'efecte desitjat. Si a això hi sumem que a la majoria d'hores (precisament quan hi ha més vehicles i l'estalvi hauria de ser més important) no es pot anar ni a 80 ni a 120 perquè sempre hi ha embussos (font de contaminació per excel.lència, ja que consumim sense moure'ns i quan ens movem anem amb 1a en procés d'arrencada), queda clar que aquesta proposta és una nova solució absurda a la què ens tenen acostumats els polítics i feta més de cara a la galeria que buscant efectes pràctics.
Abans no se'l titlli d'antiecologista, deixa aquí un servidor la seva contraoferta per a aconseguir una reducció important de la contaminació, amb mesures que de ben segur seran més populars: acabar amb els embussos, que són la font principal de contaminació. Com? Creant una xarxa ferroviària de rodalies de primer nivell que permeti que la moltíssima gent que viu a Barcelona i treballa a fora o viceversa deixi d'usar el cotxe per agafar el tren (com amb el pas dels anys s'ha anat aconseguint a Barcelona, on estic segur que la majoria de la gent va a treballar cada dia amb metro o autobús, i que encara augmentarà més amb la futura L9 que precisament comunicarà els barris actualment aïllats). Aquesta xarxa de trens hauria de comunicar no només els pobles sinó, com en països europeus més avançats, polígons industrials grans com els què jo treballo. Això permetria unir molta gent que actualment viatja sola en un cotxe en un únic mitjà net com un comboi de tren (net, no perquè vagi amb electricitat -que d'algun lloc surt i no sempre és una energia neta-, sinó perquè en molts trams pot funcionar quasi sense electricitat). Aquesta actuació, junt amb una remodelació de les rondes perquè en tot tram tinguin com a mínim vorera per quan hi ha avaries o accidents, haurien de contribuir a millorar el trànsit de l'àrea metropolitana molt més i a un cost similar que no el quart cinturó, que només seguirà fomentant l'ús del cotxe i no solventa el trànsit a les entrades i sortides de Barcelona, que al final és on hi ha més embussos. Si ICV vol guanyar-se el respecte dels seus votants i de molts de potencials hauria de centrar els esforços en aquest punt del seu programa, més que llençar propostes impopulars i de poc efecte pràctic.

23 de desembre 2006

Doble racció de bàsquet

Degut a les festes nadalenques, avui coincidien en la petita pantalla, les retransmissions de dos partits molt interessants de la jornada 14 de la lliga acb.
En primer lloc el Madrid visitava la pista de l'Akasvayu, en el què era una dura prova a la seva condició d'imbatut. I així estat, el genial equip gironí ha aconseguit derrotar al líder, en el què ha estat un partit espectacular (91-88). Un partit entre dos equips que saben jugar a bàsquet, intens i amb molta emoció. El Madrid ha pesar de les baixes importants de Raül López i Hamilton ha plantat cara, amb un bon joc d'equip i les aportacions estel.lars de les seves dues estrelles, Bullock i Felipe Reyes. El Girona, com sempre ben dirigit amb la seva tripleta de bases, Marinovic, Mc Donald i Sada, amb un San Emeterio en un gran estat de forma i un Marc Gasol, que fins i tot ha estat decisiu amb el seu 8/8 en tirs lliures (el seu punt més feble fins ara), s'ha demostrat a sí mateix que realment és un clar candidat al títol. Magnífic el treball que està fent Pesic amb una plantilla que ningú hauria firmat al començar la temporada, però de la qual està traient el millor rendiment.
El segon partit era el gran clàssic català, Penya-Barça, en un duel decisiu per a les aspiracions d'ambdós de classificar-se per la Copa del Rei. I lamentablement he de tornar a escriure malament de l'equip d'Ivanovic, que novament ha decepcionat, i amb un insòlit balanç de 6-8 es complica molt la vida. De fet, potser seria una bona notícia no entrar-hi, a veure si algú pren alguna decisió per encarrilar la resta de temporada, ja que és increïble la imatge que està donant la plantilla més cara d'Europa. I el pitjor és que la Penya ha realitzat un partit ofensiu lamentable, amb un encert molt baix, i donant aire a un Barça que tenia enfonsat en el tercer quart. Però clar, és que el Barça ha regalat 23, 23 rebots ofensius al rival, i junt amb el balanç de pèrdues i recuperacions, ha donat ni més ni menys que 30, 30 tirs més al rival. Una barbaritat. Un base de 16 anys ha agafat 7 rebots, 5 d'ells ofensius. Amb aquestes dades és molt difícil guanyar (i només s'han quedat a 6 punts), però crec que cada cop queda més clar que aquest projecte no va enlloc i que els jugadors juguen nerviosos i desmotivats. Les cares ho diuen tot, i si en Dusko té una mica de decència hauria de presentar la dimissió ja. Per la Penya realment increïble en Ricky Rubio. Sorprenent com un nanu de 16 anys s'ha convertit en un referent per l'equip. No és només el què fa (intensitat defensiva, robar pilotes, rebots, direcció...), sino com transforma l'equip quan està a pista. En plena remontada blaugrana (liderada per Ukic, Grimau, Trias, Vazquez i Kakiouzis de 3, sic), ha hagut de sortir ell perquè l'equip verdinegre sortís del desconcert que duia a sobre. Si no li pugen els fums al cap molt ràpid, el futur d'aquest jugador és realment prometedor.

19 de desembre 2006

18 de desembre 2006

Els sopars de Nadal alemanys

Aquestes dues últimes setmanes han estat força plenes de sopars, que si sopars de Nadal d'Audi, que si sopar de treballadors extrangers, que si despedides de residents... No avorriré explicants els detalls de cadascun d'ells i em limitaré només als dos oficials d'Audi.
El primer era del departament més o menys del que estem treballant amb el projecte AU416, és a dir, els què ens veiem més o menys cada dia. Aquest va estar molt bé, vam quedar en un club esportiu del qual és soci el nostre coordinador, vam fer unes partides de Kegel (bitlles amb boles petites) i després vam sopar veient el Barça-Werder (també molt interessant, ja que tots els alemanys anaven amb el Bremen, allà les rivalitats no arriben a tant com Barça i Madrid aquí).
Però d'aquesta trobada destacar algunes coses bones dels alemanys. I és que la foto que veieu són el què serà a partir d'ara el nostre jefe (el Jochen, el pare Noel) i el nostre coordinador (elMarcus, l'angel), després de donar uns regals pagats per ells al Bernardo (esquerre, resident més antic de tots, ja 3 anys aquí) i als meus dos predecessors, com a comiat (el Jose, el del mig, del què he agafat una meitat del què duia, i el Jose Luis, el predecessor original). Realment aquesta gent sap separar molt bé el què és la feina i el què és després, i no fan cap paper seriós només pel fet de ser jefes. No m'imagino a cap jefe de SEAT ni Gestamp fent això. Realment era una quedada d'amics.
Per altra banda, després va venir el sopar oficial de departament, on hi ha gent del AU416 i gent d'altres projectes d'Audi, organitzat pel què fins ara era el nostre jefe (un home ja a punt de retirar-se). Llavors es va passar a l'altre extrem alemany, el de l'oficialitat i formalitat. Els seatons vestint d'esport i tots ells amb traje, corbata, les dones amb vestits de gala. El fins ara jefe nostre va fotre entremig del sopar un discurs que a Espanya li hauran caigut tomàquets com a mínim. Mitja hora ni més ni menys resumint l'any en l'aspecte laboral, avorrint als què ja sabem massa de què parla, i als acompanyants que no podien entendre la meitat del què deia (perquè a sobre utilitzava el llenguatge tècnic). Entre plats també hi va haver actuacions: el Marcus, teatrero com sempre, va explicar comptes de nadal, en rigurós bayerisch, així que poc vam entendre però semblaven divertits. I la nota final, el Thomas, un company de departament, que amb la dona es vam posar a tocar el trombó de vares i un altre instrument de vent a duo. El Jose i jo ens havíem de mossegar els llavis per no petar-nos de riure, però la gent per suposat allò s'ho mirava molt seriosament.
El contrast de les dues alemanyes, la horriblement formal i la extremadament informal entre gent que ja hi ha confiança, per més esgraons socio-laborals que els separin.

Il Vaticano FC

La veritat que quan he llegit el titular m'ha fet molta gràcia la notícia. Més que res que primer m'he imaginat a tota una sèrie de capellans i cardenals jugant contra el Milan vestits amb les seves disfresses eclesiàstiques habituals. Si estiguessim a dia 28 hauria pensat sens dubte que es tractava de innocentada del dia. Però no, l'article és seriós, resulta que ara la Santa Seu vol competir en el món del futbol. No sé quin motiu esgrimiran per a això, ja que a sobre no es conformen amb un equipet de regional on l'esperit d'esportivitat regni, sino que volen fer un equip punter amb el què anar a Europa i tot.
La pregunta obligada, és amb quins diners? Amb els que els hi donen els milions de feligresos de tot el món? No hi ha un millor destí on destinar-los? O potser és una operació de blanqueig de diners de les seves transaccions bursàtils i bancàries de dubtosa legalitat? En tot cas no poden esgrimir que és un negoci amb el què guanyar diners per a causes més humanitàries, perquè cada cop s'està demostrant que amb el què es gasta avui en dia, el futbol és una ruïna, tots els clubs espanyols estarien en bancarrota sino fossin pels "pelotazos" immobiliaris que han fet o estan pendents de fer. I clar, no crec que a Itàlia estiguin en una situació gaire diferent.
En fi, una nova mostra del camí de Jesús vist per l'església romana amb el què il.luminar a la humanitat.

17 de desembre 2006

Nürnberg i Ulm


Després de la setmana de festa que duia, i preveient que el finde que ve sigui també mogut (o això espero), volia recuperar en aquests dos dies de festa el ritme que turisme-visites iniciat fa dues setmanes a München.
Així que ahir dissabte, després de fer l'habitual compra setmanal i de lluitar contra la maleïda planxa, en ben dinat vam marxar amb el Ramon cap a Nürnberg. És el nostre últim cap de setmana aquí abans d'any nou, així que era l'última oportunitat per veure el seu famós Weihnachtsmarkt (mercat de Nadal). I sort que ho vam fer, perquè mira que n'he vist aquests dies, però realment aquest és l'únic que per mi valia la pena. Petitet, ficat en una plaça, amb parades variades en quant a coses que venien i uniformes en el disseny, i amb atraccions pels nens molt autèntiques, com correspòn als també anomenats Christkindelmarkt. A més aquest primer contacte va servir per verificar que efectivament a Nürnberg val la pena tornar-hi, la ciutat em va agradar molt a pesar del mal temps que per variar vam tenir, i fins i tot per anar de compres també pintava bé. I a l'igual que amb München queda a un cop de cotxe amb Autobahn sense limitació de velocitat.
Avui, a pesar com no del mal temps, he anat encara més lluny, a Ulm, ciutat ja pertanyent a la veïna i protestant Baden-Württemberg. Allà em trobava amb l'Iris, qui feia ja més d'un any que no veia, i tenia moltes ganes de tornar a veure. Llàstima que el seu schwäbisch m'hagi dificultat la comprensió ara que un s'està intentant acostumar al bayerisch. Buf, ara entenc els extrangers que venen a Catalunya. Espero en aquest parell d'anys ser capaç d'entendre ambdós dialectes (els més forts de l'alemany que es parla a Alemanya, Suïssa exclosa). Però a pesar d'aquesta petita dificultat i de la pluja el dia ha estat bé i hem visitat realment tot i contemplat la ciutat des del capdamunt de la torre de la majestuosa catedral gòtica (després de pujar una inacabable escala de cargol). La ciutat també té un casc antic molt bonic, amb uns rierols de muntanya que desemboquen al Danubi, al llarg del qual hi ha un tros de passeig molt ben arreglat. Per la resta, la ciutat ja es converteix en la típica ciutat moderna alemanya, amb la curiositat de ser el lloc de naixement del gran Albert Einstein.

Shisha

Mica en mica vaig complint els objectius de tenir coses que feia temps que hi anava al darrere i que, ara que finalment visc sol, volia anar aconseguint. Primer va ser la sandwitxera (des de que vaig deixar la meva segona residència d'Aachen la trobava a faltar), després el Catan, i ahir finalment la sisha.
Era un objectiu que volia comprar a Barcelona i portar amb la mudança cap aquí, però finalment no ho vaig aconseguir i em ratllava pagar el què demanen les tendes d'Ingolstadt. Ahir però vaig anar a Nürnberg i cap al final de la visita vaig trobar una tenda que les tenien d'oferta.
La shisha la vaig descobrir, com no, en els meus mesos d'Erasmus, primer a Paris, i després a Aachen, on en les barbacoes que es feien a l'estiu, venia el Yassir amb ella i es convertia amb l'amo de la festa. Després ja a Barcelona tant amb la Via com el Marc, com últimament en el bar Yaffa del costat de casa, havia pogut seguir gaudint-la. Sempre m'ha agradat el mareig relaxant que provoca, així com un gust bastant més bo que el del tabac.
Ara em falta trobar la gent amb qui compartir-la (els que més conec aquí, no semblen gaire entusiastes), ja que ahir la vaig voler provar a casa mirant una peli i la veritat, per a una persona, el mareig que un assoleix és massa heavy.

15 de desembre 2006

Festa per Ingolstadt (I)

Tot i que em feia pal últimament sortir per la meva nova ciutat, potser per por a no passar-m'ho gaire bé en comparació amb Barcelona, o per no tenir massa confiança amb gaire gent, la veritat que aquestes dues últimes setmanes han estat bastant entretingudes, entre sopars i festes.
Centran-nos en aquestes últimes, l'última setmana m'ha permès descobrir ja uns quants locals nocturns d'Ingolstadt.

Divendres passat no anava a sortir, ja que estava força cansat de la setmana. Així que havia quedat amb el també nou resident i quasi veí Ramon per anar a casa seva prendre algu i a sobar. Però ens va trucar el Blai i uns quants residents sortien i essent una invitació i essent nous, no era plan de dir que no. Així que després d'acabar el copeo ens vam dirigir a:

- La Diva: bar musical que ja coneixia, d'amo espanyol, on passen els partits del Barça i havia anat ja un dia a fer una copa amb un parell de residentes. El bar està bé, música espanyola, cubates decentment carregats per ser Alemanya i ambient molt familiar, ja que no és massa gran.

Després de xerrar una estona, a pesar del cansanci, em vaig animar per sortir amb ells al:

- Eiskeller: club que per l'estructura em recorda al Karma de Barcelona. 3 € entrada. No recordo en excés, per la barreja de cansanci i alcohol, però la música estava força bé (bastant comercial això sí), i hi havia molta gent. En una nit de més record ja acabaré la descripció, ja que sembla és un lloc força freqüentat.

Dissabte hi havia sopar de departament, del qual ja parlaré. En acabat, els companys vam anar de copes,trobant-nos que malgrat la pluja i el fred, molts bars estaven a reventar. Al final vam acabar en el sempre present pub irlandés de tota ciutat. Strongbow tranquil amb bon pop britànic i després el Robert (el becari del departament), el Ramon i jo vam anar cap a:

- Suxul: un altre club amb sala amb sofas a dalt i sala petiteta al soterrani. 5 € entrada. Música electrònica en ambdos casos, però més melòdic que moltes de les sales de house de Barcelona. La veritat que malgrat no anar gaire col.locat i ser pocs m'ho vaig passar molt bé. Alguna noia interessant, però no és el lloc més probable on pillar, pel poc percentatge de noia lliure.

Dijous, ahir, era la despedida d'un dels meus predecessors, el Jose Rio. Després del sopar al Castello (tradició seatona), vam agafar el cotxe cap a:

- Tanzhouse A9: la macrodisco d'Ingolstadt, en el veí poble de Lenting. 4 € entrada. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, a pesar de ser dijous. Gent molt variada, però el lloc no matava. El local està molt bé, gran, ben decorat, 4 sales... Però per ser una macro té un toc cutre considerable.La sala Oberbayer, amb música bavaresa que passa després a coses més comercials, era el feudo de camperols i camperoles. Gent en general més gran o joves, camperoles, sino com poden estar allà... Després hi havia la sala de música patxanga a l'inici i música negra després. La sala més plena, gent jove, bastantes noies maques, però la majoria de gent bastant palurdos... el què es creuen que perquè estan al A9 són els reis de la festa... Tercera sala, techno del més imfumable, amb gent friqui del techno i ties, que curiosament, són les que anaven del pal més guarro. La quarta sala segur que era la de millor música, però estava montada més com a bar i ahir no hi havia ningú. Dificil que agafi el cotxe per tornar-hi, més amb els controls que fa aquí la poli.

11 de desembre 2006

Die Siedler von Catan

I finalment va arribar el moment. Sabia que algun dia cauria en la tentació de comprar-me'l i la setmana passada va ser el moment.
Venia de jugar el dia anterior al Carcassone, a casa d'un resident seató que està lesionat i per tant no podia sortir.Vaig veure que li va molar el joc i que havia parlat amb un altre de fer quedades regulars per diferents jocs (Uno, Monopoly...). Tenia una base futura de possibles jugadors i només em faltava trobar la megaoferta: Catan i ampliació Atlantis per 25 €.
El Catan és un joc de taula i estratègia alemany molt famós tan allà com en d'altres països. De fet, el vaig descobrir durant el meu Erasmus, però curiosament no a Aachen, sino a Grenoble, en la meva visita al Charly. Després al tornar vaig veure el joc en el bar d'Erasmus d'Aachen i vaig viciar a una bona colla de gent. Ara l'objectiu és fer-ho aquí, i com ja és meu, al tornar, també amb els amics de sempre (que alguns i algunes ja el coneixen).
El joc en sí és bastant simple. Es tracta d'un terrori amb diferents regions, cadascuna de les quals dóna un tipus de materia prima determinada. Els jugadors es situen en les regions que poden (hi ha límits de jugadors per regió) i van obtenint la matèria prima, quan els dos daus sumen el nombre del 2 al 12, al qual cada regió va associat. Amb la matèria prima un pot construir camins i poblacions (pobles o ciutats). Quan surt un 7, apareix la figura del lladre, que es col.loca sobre una regió i bloqueja aquell número, deixant de donar matèria per a la regió. També hi ha cartes especials que es poden comprar, amb premi sorpresa, des de punts a matèria prima, etc.
L'objectiu del joc és sumar 10 punts abans que ningú. Els punts els donen les ciutats (2), els pobles (1), alguna carta especial (1), el què té el camí més llarg (2) i el què té més cartes de caballers especials (2). Hi ha també ports, on un pot construir i canviar matèria prima excendent per la que et falta de manera més econòmica. Els jugadors també poden comerciar per torns entre ells.
El què m'agrada més d'aquets joc és que cada partida és diferent. Les regions i els números als què van associats es disposen aleatòriament, així que la situació de la partida canvia i un l'ha d'analitzar bé al principi i evolucionar també coherentment (perquè al principi es necessiten unes coses i després unes altres). L'ordre amb el què es comença (també aleatori) marca també l'estratègia a seguir. Per tant hi ha molts factors que condicionen i canvien segons la partida, així que cadascuna és un repte nou i diferent. A més hi ha nombroses extensions. Jo coneixia la de Ritter & Städte (Caballers i ciutats), que va ser la partida més emocionant,però que allargava de l'hora i mitja de joc a les més de quatre (12 punts per guanyar, illa més gran, metropolis afegides i noves cartes especials, algunes amb poders destructors sobre el rival). També havia vist la Seefahrer (navegants), sense haver-hi jugat mai. I ara tinc l'Atlantis, que no coneixia, però dóna 2 nous escenaris i 8 versions noves de joc. Tot un potencial per explotar. I alguna d'altra hi deu haver...
El dolent de la versió normal és que és per 3 (acceptable) o 4 (guapíssim) jugadors. Clar,que també hi ha les extensions per més jugadors, que havent trobat aquesta megaoferta per començar, no descarto que també acabi en les meves mans.

09 de desembre 2006

Una mica sobre Ingolstadt

Encara que Ingolstadt és actualment coneguda sobretot per tenir una fàbrica important i la seu de la marca Audi, no es tracta d'una ciutat nova sense cap mena d'història. Ans al contrari, és una ciutat que històricament ha tingut un rol important dins de Baviera, ja sigui com a ciutat fortificada o com a centre d'estudi.
Les primeres referències escrites daten de 806 en documents de Carlemany (com a Ingoldesstat o lloc d'Ingold). Al 1250 se li van concedir els seus furs, i el castell antic (palau de la fortalesa medieval) va esdevenir residència ducal.
L'època de màxim esplendor va ser entre 1392 i 1447, quan la ciutat es convertí en capital del ducat de Bavaria-Ingolstadt. El Duc Ludwig el Barbut va impulsar les construccions de les edificacions gòtiques més imponents de la ciutat, com el Nou castell o la catedral. Entre 1492 i 1800 va ser seu de la primera universitat estatal de Baviera, convertint-se en un centre de culte. Al segle XIX es van contruïr nombroses fortaleses convertint-se en una ciutat militar.
Actualment Ingolstadt conserva molts restes d'aquesta història, formant el casc antic, quasi tot peatonal i en el qual es poden fer agradables passejades. Bordejant aquest nucli antic travessa la ciutat el Danubi. Sortint ja d'aquests límits, Ingolstadt es converteix en una moderna ciutat alemanya, com és habitual amb una gran extensió pels seus 120.000 habitants, degut a les nombroses cases de poca alçada. A la part nord es troba el món Audi, amb la fàbrica, el centre de disseny, l'edifici corporatiu i l'Audi Fòrum, seu de congressos, recepció de clients VIP, cinema, restaurant i ara a l'hivern una pista de patinatge. D'allà s'inicien també les visites guiades a la fàbrica.

+fotos

07 de desembre 2006

Estan bojos aquests bàvars (II)

Vist les sorpreses que deparen aquesta gent, sembla que aquest tema podrà desembocar en una saga, i qui sap, potser fins i tot una categoria. Aquí van dues sorpreses més que últimament ha deparat aquesta gent:

1) El primer cap de setmana que vaig passar a Ingolstadt, com us podeu imaginar molts plans no tenia, així que vaig decidir acceptar la invitació del meu coordinador d'Audi, per anar a veure una obra de teatre amateur, en la qual ell actuava. No cal pas dir que per descomptat no em vaig enterar de quasi res de l'obra, doncs per suposat era en bavarès, que no és una llengua perquè no hi ha versió escrita, ja que qualsevol semblança fonètica amb el Hochdeutsch és pura coincidència (o això em sembla a mi de moment). De totes maneres no ajudava tampoc gens la manera en què es visualitava la obra. Un esperava una sala amb cadires incòmodes com a bon teatre amateur que era... i va i es troba amb tres taules enormes on la gent estava sopant i bebent birra durant l'obra, sense aturar per res el servei de cambrers durant els tres llargs actes en què consistia.

2) Ahir va venir aquí Nikolaus, o el què és el mateix el nostre Pare Noel. Aquesta gent sempre ha de ser una excepció en tot, i si a la resta del món és el 25 de desembre, aquí és el 6. Suposo que llavors el 25 als nens no els hi deixen veure canals de televisió internacionals...

06 de desembre 2006

Audi A4 2.0 TDi

Un dels avantatges que té estar treballant per Audi (ni que sigui externament a través d'una altra marca del consorci com SEAT) és el poder disposar d'un vehicle de la marca pel mòdic preu de 125 €/mes, assegurat a tot risc i tot inclòs menys benzina. Cada 8000 km o 6 mesos l'has de canviar. De moment el primer que m'ha tocat és aquest de la foto, equipat ja per fi amb pneumàtics d'hivern, la qual cosa no impedeix (com em temia) portar aquestes precioses llantes, en comptes dels tapacubs cutres que porten la majoria (que clar, s'ho han de pagar ells). En teoria m'hauria de tocar un A3, però inicialment he estat de sort i m'ha tocat un A4. Sort més que res, perquè un cotxe així tardaré suposo en tenir-lo (si és que mai me'n compro un d'aquest estil). Difícil al principi per agafar-li les mesures (sort de l'avisador acústic per aparcar), però un cop familiaritzat dóna goig conduir-lo. En les ràpides Autobahn sense enterar-se'n un està ja per sobre els 180 km/h, sense que el cotxe mostri cap mena d'esforç. L'estabilitat en un cotxe ja amb una batalla considerable és notable en comparació amb els cotxes que he tingut fins ara. I el més pràctic clar, és un cotxe alemany, així que porta la calefacció elèctrica als seients, que va de conya per escalfar-te ràpid sense haver d'esperar a què la calefacció comenci a tirar aire calent (d'aquesta manera no cal començar a conduir pel matí amb bufanda i abric per després axixarrar-te abans d'arribar a lloc quan el cotxe ja està calent).
Si em poso el traje un dia ja semblaré algú respectable i tot.

03 de desembre 2006

München 03-12-06

Avui he sortit per fi d'Ingolstadt. No és que la ciutat estigui malament ni que la setmana hagi estat avorrida (cada dia menys dijous he tingut plan), però després de no veure el sol cap dia per culpa la boira del Donau (Danubi), doncs un ja tenia ganes de veure'l. A més tothom parlava molt bé de la ciutat, de la qual guardava pocs records però bons.
Aprofitant que la Montse i el Pello venien per veure uns amics, doncs he convocat al Carles amb qui ja havíem quedat per veure's un dia, i fer una petita reunió ETSEIB en terres muniqueses.

Una primera visita més turística per recordar coses oblidades i un bon temps per xerrar amb el Carles, a qui feia anys que no veia i teníem coses per posar-nos al dia. Entremig, doncs una volta pel centre, la típica Schweinwurst, les fruites banyades de xocolata freda (boníssimmmm), un cafè a l'equivalent del nostre Zürich i una caminada per l'Englische Garten. Una dia tranquil i agradable per conèixer una part de München. Caldrà completar-la més endavant amb una nova visita que ja m'han promès per veure els barris més autèntics. Un cop ja instal.lat espero que aquest sigui l'inici de findes de viatjar, que era un dels propòsits de la meva estada aquí. El pròxim si tot va bé, Nürnberg.

02 de desembre 2006

Els supers alemanys

Una cosa que m'agrada dels supermercats alemanys (o com a mínim aquí a Ingolstadt, perquè fa uns anys a Aachen no eras pas així) és el servei que han posat per tal de què ells mateixos et posin les coses en les bosses. Realment és una comoditat, perquè no hi ha res més estressant que fer la compra de solter per tota una setmana, i que la caixera vagi comptant tot a tota pastilla, mentre un intenta posar-ho de qualsevol manera en les bosses. Mai tens temps d'acabar i ja t'estan cobrant i donant el canvi. El guardes a la cartera i ja t'estan caient al damunt els productes del següent client, mentre tú acabes a corre cuita de guardar-ho tot i endur-te les bosses corrents.
Aquí es dóna uns lloc de feina (que curiosament no l'estan ocupant pas immigrants com un podria pensar) per un servei que realment és útil. Et demanen si vols que t'ho facin i si dius que sí, allà tens a la persona posant-ho tot ordenadament, ja sigui en bosses o caixes que un porti, o en bosses de paper reciclat si no tens res. Com ho tenen molt per mà en un tres i no res tens tot ben col.locadet, evitant que coses fràgils quedin al fons, que els congelats toquin coses que no s'han de mullar, etc. I un pot pagar tranquilament per marxar amb el carro ja ben carregat.

30 de novembre 2006

Remake (2006)

Pel.lícula estrenada fa uns mesos a les nostres pantalles (ja fora de cartellera), Remake és l'última obra de Roger Gual, director junt amb Julio Wallowits (en cartellera amb "La silla") de l'existosa Smoking room (2002). Aquest cop Roger va assumir el projecte en solitari, per desmitificar-nos una mica el moviment hippy dels anys 60-70.

Max és un home solitari,qui a la seva bellesa viu encara segons els ideals naturals en una masia, sense cap mena de tecnologia moderna al seu abast. Abans de vendre's la casa per emprendre el seu "últim gran viatge" decideix invitar un cap de setmana als seus antics amics del moviment (tots ells ja convertits en burgesos moderns) a aquell lloc on junts havien passat la seva joventut,aïllats de la societat i fent la seva particular revolució. A les dues ex-parelles (doncs tots han acabat divorciats) s'hi afegeixen els fills d'aquests i la nòvia d'un dells (una espècie de hippy post-moderna). Lluny de passar un divertit cap de setmana rememorant els vells temps, ben aviat apareixeran els traumes que cada un d'ells arrossega i les decepcions i frustracions que els va portar més endavant fer front a la dura realitat.

Una pel.lícula notable, que sense arribar al nivell de la seva òpera prima, és recomenable de visualitzar, sobretot per a aquells neohippies que només han vist la part bucòlica dels anys d'esplendor i no es pregunten què se n'ha fet d'aquella gent.

I mica en mica, de nou cap amunt

Sembla que després del cop dur que vaig patir fa unes setmanes, un mica en mica va vislumbrant una llum, amb la qual poder seguir amb la seva vida. La veritat que les dues setmanes passades a Barcelona em van anar de perles. A més de poder fer companyia a ma mare, de poder tramitar tots els papers perquè el gestor s'encarregui de tot, vaig poder gaudir d'unes vacances del treball i tenir temps per veure tots els amics que tinc a Barcelona i que moralment em van ajudar a tirar endavant.
Però va arribar el diumenge i era moment de tornar a Ingolstadt, la ciutat on m'estava instal.lant, i això va ser dur. Havia estat tan bé els últims dies a l'estimada Barcelona...
A més no podem dir que el retorn fos plàcid. Per començar vaig perdre la targeta de dèbit alemanya a l'aeroport del Prat. Així que corrent a trucar a l'amic Rio, perquè em donés el número per anul.lar-la. Allà una merda contestador automàtic que confonia el meu 5 amb 2 o 0, però finalment ho vaig aconseguir.
Un cop ja al meu pis, amb l'esperança de tenir Internet, em trobo que el splitter que havia de rebre per correu, l'havien tornat a l'oficina per no ser-hi i que ja havien passat els dies per poder-lo passar a recollir. Aquest va ser el pou.
Per sort, la sort va canviar a partir del dilluns tarda, a pesar del temps depressiu que ens està acompanyant des del meu retorn (boira tot el dia,això sí, almenys no fa tan fred, 5 graus constants). Així a la tenda de Telecom ja em van donar a l'instant un splitter (si en tenen,perquè no te'l donen amb el modem quan et dones d'alta?), així que el mateix dilluns ja tenia Internet (després d'alguns problemes per culpa el Firewall de windows). Dimarts una bona estona per culpa les actualitzacions de Windows pendents dels últims anys, però ara ja tinc ordinador que em va bé. Ahir em va arribar per fi també la mudança i la tarja del pàrquing pel Peugeot i dimarts ja va venir el propietari per començar a moure l'arreglar la cuina, així que espero abans de Nadal ja estar 100% instal.lat a la nova ciutat.
A més si podia pintar avorrit el tornar aquí de moment res de res. Dimarts van venir el Benja i el Ramon a fer unes birres i ahir hi havia sopar de despedida d'un resident... i festa de les veïnes. Molta noia de 19 anys, bon veure la majoria, això sí, fredes com a bones alemanyes. Però almenys vaig conèixer un colombià i una colombiana que vam congeniar ràpid i que em poden servir de nexe d'enllaç al grup, per anar entrant mica en mica.
Aquest diumenge per fi podré anar a München, on viu l'amic de la uni Carles, que em podrà ensenyar les maravelles que tothom parla d'ella. La vida doncs sembla iniciar-se per fi en aquestes gèlides terres.

28 de novembre 2006

Sommer vorm Balkon (Un verano en Berlin, 2005)

Un nou exponent del realisme filmogràfic alemany, tendent a representar recorrentment una classe mitja-baixa que lluita per viure en una societat on molta gent viu millor. En aquests cas les protagonistes són dues dones a la frontera dels 40 anys i que encara no han aconseguit una estabilitat en la seva vida. Una, aturada i amb un fill, lluita per trobar una feina i una parella, així com no caure en l'alcoholisme de la desesperació. Per a això s'ajuda de la seva veïna, soltera i també en búsqueda del príncep amb el què satisfer el seu desig maternal, que es dedica a cuidar gent gran per tal de sobreviure. Juntes passaran aquest estiu de les seves vides que ens mostra el film, amb un excés de realisme, sense llicència per la comèdia (com podria ser el cas de Bella Martha, un altre film alemany semblant de Sandra Mettelbeck, 2001) que faria més digerible l'obra.
Recomenable només per als amants d'aquest cine realista europeu, sense ser però una obra imprescindible del gènere.

25 de novembre 2006

Ja n'hi ha prou

Nova decepció del Barça de bàsquet aquest any. Avui era el primer clàssic de la temporada, contra l'etern rival, un Madrid que segueix amb pas ferm a la lliga, com a líder sòlid i indiscutible. Hi havia el dubte de veure quin Barça veuríem, si el que marxa líder de l'Eurolliga, o el lamentable i irregular equip de la competició nacional. I una vegada més hem vist el segon, comprometent-nos seriosament la classificació per la Copa del Rei (balanç 4-6 a falta de 7 jornades amb un calendari gens fàcil), el què seria un fracàs ben sonat.
Però el què em fa més ràbia és la manera de perdre. El Madrid ha sortit intens, amb ganes de mossegar, com hauria de fer tot jugador en un derbi així. Com es pot sortir sense tensió en un Madrid-Barça? El jugador a qui no li motivi un partit com aquest no mereix estar en el Barça. Fruit d'això l'equip blanc ja ha agafat avantatges importants, que ha anat gestionant amb sabiduria la resta del partit, completament humiliant en la segona part, on s'ha vist la impotència nostra per retallar unes distàncies que s'incrementaven constantment. Perdre així davant el màxim rival fa molt de mal.
No sé si és la millor solució (els canvis d'entrenador a mitja temporada en el bàsquet sempre han acabat amb fracàs), però jo ja en començo a estar fart d'Ivanovic, molt fart. Estic cansat de veure'l sempre queixant-se en cada partit de tot, canviant constantment d'homes, demanant una intensitat que en dos anys ha estat incapaç d'inculcar ni per a un derbi. Amb una plantilla amb Kasun, Marconato, Vazquez, Trias i Kakiouzis ens han doblat el número de rebots. En atac no veig més sistema que bloc directe a dalt, i penetracions d'homes exteriors en u contra u o doblant de qualsevol manera quan es veuen tancats. Cap jugada generada directament per als pivots. En defensa, canvis de marcatge després de bloqueig, que l'únic que genera són missmatches que si el rival és intel.ligent aprofita clarament (i a més, com normalment un dels pivots ja s'ha quedat fora de la zona, en cas de rebot, si l'equip rival va decidit a agafar-lo té superioritat). La política de canvis no l'entenc, hem tingut a la banqueta moltíssims minuts a Trias, que havia començat bé i l'únic amb Navarro que hi fot collons almenys, per tenir a un Kakiouzis, inferior en el rebot i avui negat en els seus arguments (bon tir de tres i percentatges excel.lents de dos). Fran Vázquez segueix en la tònica de demostrar que serà un dels grans blufs de la història.
Fa uns dies Dusko deia que sentia no coincidir amb la opinió pública del Palau, però que aquest era el seu bàsquet. Per mi ja se'l pot endur ben lluny.

24 de novembre 2006

La silla

Abans de tot avisar al possible lector que es tracta de cinema independent pur, una antítesi clara al cinema comercial. Malgrat els nombroses cartells que hi ha per la ciutat i només haver-hi un cinema projectant-la a Barcelona (el mític i envellit Casablanca), a la sala erem jo i una noia, en la primera setmana de projecció. No és una pel.lícula on s'expliqui una història, real o fantàstica, d'uns protagonistes. És una metàfora artística sobre l'angoixa existencial, la soledad...
En el seu segon llargmetratge després de l'excel.lent òpera prima Smoking room (on era codirector junt amb Roger Gual, qui feia uns mesos estrenava també una obra en solitari), el director argentí afincat a Barcelona, Julio D. Wallovits reivindica una manera diferent de fer cinema, que no pretén arribar a les grans masses, sino tan sols expressar-se mitjançant un estil propi.
Rodada en un polígon industrial (completament desert fora dels personatges que apareixen en la pel.lícula) als voltants de Barcelona seguim l'evolució d'ell (increïble Francesc Garrido), acompanyats en un principi per una veu en off que ens parla dels seus sentiments... i d'altres coses de la vida. Contemplarem la seva angoixa i decadència fins a trobar aquell objecte, aquella cadira, que sense ser especial en cap sentit, sembla donar un ordre a la seva vida. En la trajectòria veurem alguns altres personatges (Esther Bové, Alex Brendemühl, Ulises Dumont, Francesc Orella...), que tindran converses surrealistes però que ens parlen de la filosofia de la vida. Metàfores dialèctiques i visuals, al més pur estil d'un curtmetratge d'aquells que quasi ningú entèn el sentit. Sense més música que una melodia tristíssima de piano en alguns moments.
En definitiva una forma més de reflexar el món modern en què vivim, però escapant dels cànons que imperen actualment en el setè art.

Els edificis estatals

Ahir vaig anar al Registre Civil per buscar el Certificat de Defunció del meu pare i una Fe de vida de la meva mare. Feia molt de temps que no anava a un edifici de l'administració, però vaig poder comprovar que la modernització (menys en l'arc de seguretat de detecció de metalls) és una cosa completament aliena als nostres organismes.
No em queixaré en aquest post del servei, doncs per una vegada ho tenien tot i va ser prou eficient. Només em va fer gràcia el comentari de la funcionària d'informació a un home, dient: "si nosaltres som gratuïts; lents ho som una estona, però almenys som gratuïts" (concepte que podríem discutir, perquè suposo que part del 25% del meu sou que es queda l'estat bé deu anar a ells, però em va fer gràcia la franquesa amb què ho deia).
Però fins i tot en casos on no tens problemes, la imatge que dóna l'edifici en sí és força deplorable. Va ser només creuar la porta i em va venir al cap la imatge de les 12 proves d'Astèrix, quan aquest havia de fer front a la burocràcia romana per aconseguir el formulari A38.
Passat l'arc et trobes amb un edifici vell, mal pintat, ple de papers penjats amb un celo esgrogeït pels anys a la pared, cartells a mà, llistat de dependències caòtic, numeració de dependències sense cap mena d'ordre lògic, senyalització deficient, oficines amb tiquet d'ordre d'arribada i d'altres on es demana encara tanda... Perquè un edifici estatal no pot donar una imatge de modernitat, que donaria qualsevol edifici d'una entitat privada? Tampoc crec que requerís de molts diners, posar un cartell modern, no escrit a mà, on s'indiquessin clarament les dependències de l'edifici, la funció, el número (seguint una codificació ordenada) i la localització exacte en un mapa (per saber on fan les Fes de vida, has de veure un petit cartell, en una pared lateral que queda amagada, on s'indica que allà mateix es fan). Posar una màquina que ja donés número a l'entrada segons on anessis i una persona d'Informació, clarament visible al costat, per a la gent gran, no hauria de ser tan difícil.
En quant a la seguretat la modernitat és només a primera vista. Al sortir em vaig adonar que m'havia deixat la cartera en un banc i irreflexivament vaig girar-me i entrar corrent per on havia sortit. Al sortir, ja tranquilitzat per haver-la recuperat, em vaig adonar que havia entrat per la sortida (porta just al costat de l'entrada), per tant, sense passar per cap arc de seguretat i sense que ningú m'hagués dit res. Total, qui voldrà atemptar contra el Registre Civil? Però llavors perquè tanta pantomima?

22 de novembre 2006

Saw III

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

Tercera (i definitiva?) part de la probablement saga més sanguinolenta del segle XXI. Si a Saw descobríem a Puzzle, un rebuscat assassí amb ganes de posar a prova les ganes de viure de la gent a través de jocs esglaïdors, i a Saw 2, quan aquest semblava estar en mans de la policia, aconseguia tornar a deixar a tothom amb un pam de nas amb l'aparició d'una alumna seva (Amanda, l'única supervivent dels seus jocs macabres), quedava el dubte de veure si Saw 3 seria senzillament una continuació de la seva obra en mans d'Amanda.
Aquest és efectivament l'inici, però ben aviat l'espectador s'adona que Amanda no és Jigsaw (Puzzle). Tranquils als fans de la saga, Puzzle encara està viu. Sí, el tumor cerebral el reté ja tumbat en una llitera agonitzant en mans d'Amanda, però això no l'impedeix protagonitzar el seu últim (o penúltim?) joc (on la víctima haurà de superar diferents proves per aprendre a perdonar). Un joc molt treballat que centra quasi la totalitat del film, en el qual hi ha alguns flaixbacs al passat (sobretot a la primera part) on es descobreixen més detalls de la història que ja coneixem.
En comparació amb les seves predecessores, Saw 3 segueix mantenint l'estil de les anteriors: melodia principal, imatges esgarrifoses, sang i fetge, tortures molt treballades, joc rapídissim de càmara en l'agonia final, tensió en la presa de les futures víctimes i repàs ràpid final per a qui s'hagi pogut perdre, on s'explica que tot estava planejat. Lògicament no és la primera, però sí una molt digne tercera part, que potser estaria per sobre de la segona (que en línies generals era més fluixa però la salvava el grandíssim final amb el descobriment de qui era Amanda). Tota la trama teixida per Puzzle és apassionant, a pesar de què aquí sí que es fa més previsible cap a on va el final, i d'un parell de detalls que serien discutibles (la mort no pronosticada de la tercera prova i la reacció de la metgessa al final).
Posava en l'encapçalat definitiva en interrogant. I és que així com la segona part ja deixava clara l'existència de la tercera, aquesta semblava feta amb l'intenció o d'acabar-la aquí molt dignament, o de seguir si els productors seguien posant-hi diners (l'al.lusió de Puzzle a un últim joc i un flaixbac passat seu d'una història d'amor que no ens revel.la gran cosa són els indicis).
Doncs bé, sembla que els guionistes ja estan treballant en Saw 4 per a estrenar-la al Halloween de 2007. Però no només això, sino que l'actor Tobin Bell (Jigsaw o Puzzle) ha declarat que ha signat per 5 pel.lícules!!! Sembla difícil, després del final de la tercera, veure un gran futur més enllà de l'últim joc suggerit, però tampoc són descartables seqüel.les que ens portin al passat del personatge. Si els guionistes es veuen capaços de mantenir la capacitat de sorprendre a l'espectador com fins ara, benvingudes siguin.

Orgasme mundial

Des de la plataforma Global Orgasm es proposa a la humanitat un curiós repte/experiment. Es tracta de què el proper 22 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, tots els homes i dones en qualsevol lloc i hora del món tinguin un "orgasme global sincronitzat", durant i després del qual tothom pensi en la pau mundial.
Amb aquesta acció es pretèn produïr un canvi en el camp energètic del nostre planeta, que porti la humanitat a prendre consciència de la necessitat de pau.
Per als més incrèduls, hi ha fins i tot una base científico-empírica darrere aquesta idea. La universitat de Priceton porta a terme des de 1998 un projecte multidisciplinar anomenat Global Consciousness Project, segons el qual pretenen observar canvis en fets aleatoris (com tirar una moneda i veure si surt cara o creu) degut a efectes de la ment humana. Segons possibles interpretacions dels resultats, fets mediàtics com els atemptats del 11-S o el tsunami de l'índic alteren els resultats de fets aleatoris. Segons els promotors, això es deu a l'acció sobre els camps quàntics, que són la base de l'univers, i que si tots ens concentrem en un sentit, podem aconseguir grans resultats.
Tant per als adeptes com per als escèptics, no deixa de ser un curiós experiment per una bona causa, que no implica cap sacrifici, així que no estaria de més una àmplia convocatòria. En el meu cas, com a bon solter, ofereixo la meva disponibilitat a tota persona, preferentment del sexe femení, interessada a participar en l'event (fins a les 15h a Ingolstadt/Munich, entre les 15h i 17 en el vol München-Barcelona i a partir de llavors en qualsevol lloc de la capital catalana).

El laberinto del Fauno

De fantàstica es pot qualificar l'última coproducció espanyola de Guillermo del Toro. Fantàstica tant pel gènere que toca com per la qualitat de l'obra. He de reconèixer que després d'haver vist el trailer (que m'havien passat molts cops i des de fa molt de temps), no m'havia acabat de convèncer del tot per anar-la a veure. Semblava curiosa i original, que per una banda m'atreia, però per l'altra la barreja d'imatges de la Guerra Civil i ésser fantàstics pintava a anada d'olla que podia ser difícil de digerir. Finalment després de dues fervoroses recomenacions m'he decidit a veure-la i no puc més que recomenar-la als cinèfils del gènere fantàstic.
Com en l'última de Shyamalan, "La joven del agua", estrenada fa uns mesos, el director mexicà posa en contacte el món fantàstic amb el món real, només que en aquest cas, els éssers mitològics només són perceptibles per la nena protagonista, Ofèlia. Aquesta es troba amb la seva mare, greument malalta i a punt de parir, en les muntanyes del nord d'Espanya, on el nou marit (i pare del nou nadó) es troba intentant capturar a maquis després del final de la guerra civil.
En aquest cas la barreja de mons és també la barreja de dues històries completament diferenciades. D'una banda, la batalla del món real, entre maquis i militars franquistes, amb una excel.lent Maribel Verdú camuflada en el servei del cruel capità, i de l'altra la jove protagonista que contacta amb el Fauno i ha de superar tres proves per tal de comprovar si es tracta d'una antiga princesa desterrada en el món dels mortals.
Producció ben dotada econòmicament, els efectes especials i la caracterització dels personatges mitològics i històrics no tenen res que envejar a una superproducció americana. En contra del què podria semblar en el trailer la pel.lícula no es podria catalogar com a de terror. La trama fantàstica és purament d'aquest gènere, sense implicar sobresalts ni escenes especialment violentes, a pesar que alguns personatges no són precisament Heidi i que la història tampoc és un compte de fades. La crueltat i violència per contra ens la trobem en el món real, sense que s'abusi però d'imatges que fereixin la sensibilitat (que alguna hi ha).
El final és extraordinari en el sentit que sent únic, és feliç i trist a la vegada, defugint doncs de la tradició del gènere que solen acabar amb finals feliços després dels molts patiments i aventures previs.

20 de novembre 2006

Ficció

Si a "Krámpack" (2000) en Cesc Gay ens mostrava els descobriments i experiments del sexe i l'amor de dos adolescents i a "En la ciudad" (2003) ens mostrava la vida d'un grup d'amics urbanita en la seva diversitat, Ficció segueix la tendència creixent d'edat i ens porta a uns personatges ja en la quarantena.
L'Àlex (excel.lent com sempre Eduard Fernández) és un guionista de cinema introvertit que decideix passar uns dies a casa el seu amic Santi (Javier Cámara) a la Cerdanya, buscant la tranquilitat necessària per finalitzar la seva nova pel.lícula.
A casa de l'amiga comuna que és la Judith (Carme Pla) coneixerà a la Mònica (debut cinematogràfic de la Montse Germán), amiga d'aquesta que també ha vingut a passar uns dies. Aquests dies junts faran sorgir els dubtes del protagonista, qui es trobarà en un conflicte de sentiments, el conservador de ser fidel a la vida tradicional, a la seva dona (Àgata Roca), als fills, i el de llibertat i ganes de respondre a l'atracció que li provoca aquella dona.
Com és normal en la seva obra, el realisme demolidor és el tret més característic de la pel.lícula. Ficció és una història de silencis, mirades, pensaments, amb un ritme lent i colpidor. Un llargmetratge doncs que avorrirà a la majoria i encantarà als amants d'aquest estil. Per a un servidor, a qui aquest tipus de cinema li sol agradar, només troba a faltar alguna altra història paral.lela, per fer més interessant una obra que amb 107 minuts i tan "poca" història es pot fer un xic pesada per a qui no es senti 100% reflexat en els sentiments del personatge. Per la resta el treball dels actors és impecable, la fotografia molt aconseguida i la tranmissió de sentiments a l'espectador efectiva. Una bona creació a afegir en la llista d'aquest director barceloní.

Yo soy la Juani

Després de 5 anys de pausa des de Son de mar, el director català Bigas Luna ha estrenat per fi la seva esperada obra; esperada sobretot per la propaganda que des de fa més d'un any se li ha donat, amb el famós casting exhaustiu per descobrir una nova actriu revelació, com va fer en el seu dia amb la Penélope Cruz a Jamón, Jamón, en aquell ja llunyà 1992. I certament podem dir que aquest casting és del millor que ha fet per a la seva pel.lícula, que per la resta queda bastant lluny de tot el què s'ha llegit que el director pretenia. Efectivament la Juani finalista, Victoria Echegi, es demostra com una actriu capaç de representar el seu personatge a la perfecció, ple de força i decisió, sense que això no amagui les debilitats que també té. Si serà una bona actriu el temps ho dirà, doncs per això se l'haurà de veure en d'altres papers. Per la resta, tota la parefarnàlia llegida de voler representar la juventud dels suburbis, de mostrar que els suburbis són el nou motor creatiu de la societat moderna i demés, bé, serà una opinió molt personal seva. Un servidor creu que la pel.lícula gira sobretot en l'entorn de la protagonista. Sí que la primera mitja hora intenta reflexar aquest món on viu i no dic que el retrat no sigui força real (per mi sí, els nengs són així, ara si això és el motor creatiu de la meva societat... sic), però ni aprofundeix en els perquès d'actuar com ho fan ( per exemple el perquè d'aquest culte al tuning en el què sobretot es centra, tuning dit sigui de pas molt més espectacular del què els personatges reals mai tindran) ni mostra les cares més amargues (drogues, baralles, etc, que no dic siguin exclusius d'ells, però que no mostrar-les en cap imatge en la pel.lícula que ens pretèn mostrar aquest món per mi és un error). Passada aquesta mitja hora, la nostra Juani descobreix el capullo que és el seu nòvio i decideix fer rumb a Madrid amb la seva millor amiga, la Vane, qui vol fer-se una operació d'augment de pits. Curiosament les nostres protagonistes es mostren encantades amb l'ambient de la capital, tan diferent al seu suburbi depriment (no era aquest el nostre motor?). Les dues amigues es trobaran ràpidament en ambients molt diferents, de futbolistes, productors i gent famosa, que tampoc un sap fins a quin punt és realista. Com a mínim la nostra Juani descobrirà que ser actriu no és tan fàcil com la seva simplicitat la porta a pensar inicialment. El final és com a mínim confòs i un es pregunta si no s'han oblidat de posar-nos-el, però suposo que aquest arribarà amb la ja intencionada segona part que meditava el director, i que per mi personalment ja es pot ben estalviar.

19 de novembre 2006

Ciutadans i RENFE

Si el nou partit de Ciutadans pretenia convertir-se en una veu pràctica del ciutadà de peu i mirar d'arreglar els nostres problemes, sense entrar en les constants disputes nacionalistes que no ens arreglen el dia a dia, no es pot dir que hagin començat amb molt bon peu. A la primera de canvi ens col.loquen una discussió político-nacionalista per un problema que lamentablement molts ciutadans del nostre país han de patir diàriament.
Després d'anys (recordo ja de petit el Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados) d'un servei que en comptes de millorar s'anava tornant més ineficient (per la falta d'inversions i la lògica degradació d'infraestructures i maquinària), la premsa del nostre país va començar a posar més èmfasi en les deficiències d'aquesta companyia. És una tasca lloable i a la qual crec que ha de contribuir la premsa, degut a l'enorme poder mediàtic que té. Ja que un ciutadà anònim és difícil que aconsegueixi canviar grans coses, és d'agraïr que la premsa reculli les indignacions de molts d'ells per fer un grup de pressió que impliqui canvis. Fruit d'això va haver-hi aquesta setmana un relleu en la direcció de Rodalies i una intenció sembla d'intentar posar fre a la constant debacle de servei i atenció al client in crescendo que patíem.
Doncs bé, ara resulta que aquesta crítica a RENFE és un nou complot judeomasònic del nacionalisme català per tal de reclamar les competències ferroviàries, segons el nou parlamentari de Ciutadans Antonio Robles. Suposo que segons ell la manera d'arreglar els problemes del dia a a dia és seguir empassant-nos un pèssim servei estatal sense protestar. Parla el senyor Robles de què no es denuncien les deficiències de Metro o FGC. Potser llegim una premsa diferent, però quan hi ha coses també hi apareixen; la diferència està en la freqüència amb què aquestes passen i el funcionament general que és més eficient i que com a mínim es veu que s'hi inverteix (Metro de Barcelona està renovant i incrementant combois per posar un exemple a més d'haver modernitzat moltes estacions). I per això alguns reclamem les competències autonòmiques o municipals per aquelles coses que creiem que ens poden millorar el dia a dia. No és un procès que s'hagi de fer en tot (en materia d'usos del sòl urbà potser ens hauríem de plantejar fer el procès invers i passar dels ajuntaments al govern central per evitar la corrupció que hi ha i frenar la construcció sense límits que estem patint), però en alguns casos es demostra la major eficàcia.
Però ja veiem que per el partit del senyors Rivera i Boadella els problemes diaris que ens havien d'arreglar són la discrimació del castellà, la identitat catalana i els complots nacionalistes contra la unitat Espanya.

18 de novembre 2006

Paladina

Al petit carrer de Santa Creu, en el barri de Gràcia, trobem un lloc interessant per menjar bo i ràpid i d'una manera més original i apte per a dur la parella, que el típic entrepà o un doner kebap.
Per qui no conegui el carrer, és el que puja pel costat esquerre de l'església que trobem a la Plaça de la Virreina (la segona plaça que un es troba, després de la del Diamant, mentre va pel carrer Astúries, on hi ha la sortida de Fontana). Allà a mà esquerra, ens trobem aquest local d'origen italià on un pot menjar les paladines, que són com unes espècies de creps de pasta de pa italià, amb múltiples combinacions per farcir, que fan que l'èxit estigui assegurat. Obert de 13 a 1h, per la nit té un ambient acollidor, amb l'únic inconvenient que no hi ha taula, i per tant, la paladina està més pensada per menjar pel camí si un té pressa, o a la barra semicircular que ocupa bona part del local o algunes de les barres laterals. Però precisament per això constitueix una bona alternativa al doner, no gaire més cara (entre 3 i 4 € la paladina, segons ingredients), i que ens farà quedar molt millor davant de la companyia femenina amb la que un vagi, abans d'entrar a la sessió de cinema o teatre que estigui a punt de començar.

Impro Fighters

En el Teatre Neu de Gràcia podem veure aquest any Impro Fighters, una nova idea dels creadors de Zzaping. No és una obra de teatre convencional, amb el seu guió, sino que es tracta d'un campionat d'improvisacions, per la qual cosa, es fa difícil recomenar ferventment que la gent hi vagi, doncs cada dia l'obra és diferent i el què sigui més o menys divertida dependrà de molts factors: actors participants aquell dia, dificultat de les proves, química entre ells, etc.
Però sens dubte es tracta d'un format interactiu original i un mínim de diversió està assegurat.
En cada obra 4 dels 8 actors, representant a diferents personatges, combatran per rebre els punts del públic, amb l'objectiu de ser el campió d'Impro Fighters al final de temporada. Duels 1 contra 1 i 2 contra 2, al final dels quals el públic aixeca les papeletes amb un color o l'altre per votar qui els hi ha fet més gràcia. Cada duel ve marcat per una categoria (desenvolupament en un lloc que digui el públic, frases amb un número constant de paraules, frases que comencin per unes determinades inicials, seguiment d'un guió segons títols del públic, mort de personatges segons decideixi el públic, utilització d'objectes que doni el públic i d'altres segons el dia) i un títol que ha escrit algú del públic (a l'entrar cadascú escriu un títol, que com us podeu imaginar pot ser d'allò més variat, ahir des de: "El follá se va a acabar" a "Cria de berberechos salvajes en cautividad"). En fi, una bona manera de passar una estona divertida, sense estar a uns preus desorbitats. Cada divendres al Teatre Neu.

+ Info

Laporta i les seccions

18/11/06 03:00 h. BARCELONA - El responsable de las secciones del Barcelona, Jaume Ferrer, admitió en Radio Barcelona que hubo errores cuando se puso en marcha la campaña de abonados del basket. Dijo que “nos equivocamos a obligar a que fueran socios del Barça los que querían ser abonados al basket. Hemos perdido mil en dos años y queremos recuperarlos. El precio del abono también era caro, 120 euros, que muchos jóvenes no lo podían pagar”
www.elmundodeportivo.es


Suposo que per aquest motiu vaig rebre l'altre dia una carta del Barça donant-me la propaganda dels abonaments d'aquest any. El curiós del cas és que ni vaig veure que els abonaments fossin més barats, ni vaig veure que deixés d'haver l'asterisc al costat del preu per indicar-te que havies de ser soci obligatòriament. Està molt bé reconèixer errors, però si tampoc hi poses remei no sé com volen recuperar els mil abonats joves que han perdut.
Per cert, el Barça ha liquidat la mítica secció de ciclisme, després de què el departament de marketing no pogués trobar en 4 anys un trist patrocinador (els que tenia tots van ser aportats per Melcior Mauri). Una mostra més de l'interés d'aquesta junta directiva per les seccions.

17 de novembre 2006

Más que amor, frenesí (1996)

Òpera prima d'Alfonso Albacete (Atómica, Sobreviviré, Entre vivir y soñar) y segona experiència com a co-director de Miguel Bardem després de La Madre (1995), aquesta curiosa obra de gènere incert ens presenta el Madrid dels 90, en un ambient underground electrònic de lesbianes i drag queens, on sexe i drogues és el pa de cada dia. Sens dubte un bon referent de l'ambient de club urbà dels 90. Per acompanyar la pel.lícula, tot una sèrie d'ambolics amorosos i policials en els quals es veuen inmersos els (i sobretot) les protagonistes, encarnats per una sèrie d'actors joves en aquell temps i que han seguit sent referents del cinema espanyol: Nancho Novo, una espectacular Cayetana Guillén Cuervo, Ingrid Rubio, Betriz Santiago, Juan Diego Botto, i fins i tot un cameó de la joveníssima Penélope Cruz. La pel.lícula barreja escenes còmiques, amoroses, sexuals i violentes, en un film molt peculiar, al qual potser li falla un final una mica esperpèntic, que no treu però l'interés per qui vulgui veure una pel.lícula espanyola diferent que reflexi part de l'ambient dels 90.

16 de novembre 2006

En la teva memòria

T'escriuria un poema, però ja saps que la vessant artística mai ha estat el meu fort. Voldria expressar els meus sentiments d'una altra forma , però com tú, fer arribar els nostres sentiments als demés em costa. Vaig arribar tard, a temps per veure't allà estirat, fred, però amb una cara d'alleujament, d'haver mort com tú volies, a casa, dormint, sense patir dolor ni estar en estat semi vegetal i ser-ne conscient. Per sort, tú i jo ja ens havíem despedit, aquell dia en què et va venir aquella crisi poc abans que marxés. Coneixent-te, potser ho vas fer a posta i tot, sabent que probablement el teu final arribaria quan jo ja estaria lluny i que potser no arribaria a temps.
Així ens vam poder fondre en una llarga abraçada i mostrar-nos l'amor de pare i fill que sentíem i no sempre ens demostràvem.
I és que a pesar de les nostres fortes discussions, sempre ens hem estimat i hem estat orgullosos un de l'altre. Aquelles no eren més que el fruit de ser massa iguals i com els pols iguals d'un imán, ens repel.lien. Pots estar satisfet de la teva vida. Potser no ha estat tan llarga com un espera, no has tingut temps de llegir tots els llibres que havies comprat per gaudir durant la teva jubilació, però els 60 anys viscuts crec que han estat plens d'experiències i has pogut fer sempre el què has volgut: treballar les teves hores, llegir, anar al cinema, al teatre, a museus, restaurants i viatjar... Quina sort que sempre deies que no volies segones cases per poder viatjar abans de jubilar-te i conèixer el màxim de món. Com a mínim així també en aquest sentit has pogut morir tranquil.
Ahir van estar aquí els teus jefes de Madrid. El número 1 d'Espanya en matèria de tuberies d'altes prestacions et van definir. Allà sens dubte has estat sempre estimat i respectat. A pesar del teu caràcter, sempre has estat per damunt de tot honest i professional, i això en el món empresarial s'agraeix. I els de la teva quinta, doncs a part comparteixen l'amistat dels 10 anys que vas estar allà i que van coincidir amb una època teva de joventut i transició a la democràcia, que devien ser d'allò més intensos.
Però també amb els amics d'aquí i els del poble has deixat un bon buit. I què dir de nosaltres. La mare i jo et trobarem sempre a faltar. A tú et devem la vida còmode que hem portat, l'amor per la lectura i la cultura en general, l'esperit crític cap a les coses. Ella a més el teu amor que a la teva manera li demostraves i amb més èmfasi a les portes de la mort... sí, les teves últimes carícies abans de caure en el coma cap a ella els va entendre perfectament. I jo, què dir, t'ho dec tot. La meva educació i preparació gràcies a la qual ara estic treballant a l'extranger (com tú sempre volies) en el treball dels meus somnis. La majoria dels hobbies són heredats teus. I les múltiples amistats que estan venint i trucant aquests dies són fruit del caràcter i ètica que m'heu donat els dos.
En fi, tú i jo sabem que no podràs mai llegir això, però tot el què dic ja ho saps. Només necessitava escriure en aquest racó meu sobre tú, perquè mai ho havia fet, i que quedi constància en aquest nou mitjà d'expressió del segle XXI del content que estic que hagis estat el meu pare. Fins sempre pare!!

06 de novembre 2006

Passin passin que veuran el piset



Rebedor del pis i vista un cop entres (a l'esquerre la cuina, en front seu el lavabo, a la dreta la sala d'estar-menjador, en front seu, l'habitació)



Tres vistes de la sala d'estar-menjador


La cuina

Lavabo i habitació

04 de novembre 2006

El viatge

7:05 sortida de Barcelona
7:30: primera parada l’estació de servei de Mollet (la gasolina la paguen, així que sortir amb el dipòsit ple)
9:30: Carcassone (realment podríem anar més sovint pel sud de França, està bé, a prop i estàs a l’extranger)
10:30-11:00: parada a Montpellier per descansar (collons, quin fred, pensar que quan vaig visitar la Montse t’ofegaves de calor)

Perquè tants francesos condueixen tan malament per autopista? Van pel seu carril fins que es topen (quasi literalment amb el camió), moment en què frenen (a pesar que feia estona que has alentit perquè canviessin de carril) o se’t tiren a sobre (quan ja fart de veure que el tiu no canvia, decideixis passar).

13:30: parada passat Lyon per menjar un panini, ja que amb la política de ja menjaré passat Lyon, en la meva direcció ja no quedaven estacions amb restaurant.

Autopistes sense massa trànsit,rectes, avorrides, el cansanci començar a sortir. Què còmode és trobar un cotxe que circuli bé i anar-lo seguint. Sense concentrar-te en res més, la música i aquell cotxe que va a la velocitat que vols i anticipa els adelantaments amb suficient antel.lació. Al cap d’una estona ja som uns quants, com un equip ciclista, adelantant un quan veu que el primer perd ritme, per seguir així junts, fins que els camins ens separen.

17:10: parada prop de Mulhouse per descansar

Policia aduanera (3 homes i una dona) s’atura al parking del bar mentre surto. Al veure que em dirigeixo al cotxe m’aturen (mal afeitat?). Documentació? Espanyol. Portes tabac? No. I alcohol? No. No ho dic, però amb la UE no puc dur el què em roti? A on vas? Alemanya. A què? Treballar. A què et dediques? Enginyer automoció. A quina ciutat? Ingolstadt. Què hi ha allà? Audi. Quant de temps? Uns dos anys. Treballaràs a Audi amb un Peugeot? Sí (això segur que t’ha fet gràcia gavatxo,oi?). Obre el cotxe. Fet. Buf. Sí, estic de trasllat. Bé,mirem quatre coses i el deixem anar. Gràcies. No té res. Bon voyage (això la noia, que tenia un bon polvo i feia cara com de no haver sortit mai de la regió fronterera).

Mulhouse: 1000km exactes. Parada prevista, seguim endavant, Freiburg? Velocitat mitjana: 120 km/h (comptant frenades dels peatges, per cert, igual de cars pero sense haver de parar cada 20 km, i descansos).

17: 40: Freiburg, seguim endavant. Autopista alemanya? Baixa la mitjana de velocitat degut al trànsit.

18:30: Parada al Schweizer Hof de Baden-Baden. Poble maquíssim però pijo on els hi hagi. La simpatíquissima recepcionista turca (qui també devia flipar pel meu aspecte i el estar en aquell hotel i lloc) em convenç perquè vagi a donar una volta a la ciutat i sopi per allà. Molt maques les termes i tot el centre en general. Tipisches Maultaschen per sopar i cap a l'hotel, amb un refredat i cansanci del mil. Demano una aspirina i la noia busca per tot arreu fins a trobar-ne una.
21:00: dormir

6:40: em llevo. Dutxa, esmorzar fort i 7:30 a seguir el camí. Sort de l'aspirina.

Karlsruhe, autopista A8: la pitjor autopista alemanya que conec. La reconec a l'instant, al entrar-hi direcció Stuttgart. Fa un any i poc la vaig fer a l'inrevés quan Gestamp em va enviar 3 setmanes a les plantes de GRIWE. Mal esfaltada com costa veure en aquest país. Sembla però que ja l'estan reparant.Nombroses obres fins a Stuttgart. Com sempre Alemanya em rep amb pluja.

Stuttgart-Ulm-Augsburg: zona muntanyosa, autopista amb corves. La temperatura baixa. Comença a caure aigua-neu. Comença a nevar. Si no fos perquè n'acabaré fart, quina imatge tan bonica: muntanyes amb arbres que no saben si és estiu (la setmana passada estaven a 26º), tardor que no hi ha hagut o hivern. Verd, groc, vermell, marró, alguns ja sense fulla, amb un terra lleugerament nevat i les bromes baixes passejant com fantasmes entre la vegetació. La imatge dantesca més preciosa que he vist mai.

11:00: entrada a Ingolstadt (velocitat mitjana del viatge:114 km/h, km:1520)

02 de novembre 2006

Eleccions per a la Generalitat 2006

Per un pèl, però finalment vaig poder votar per a les eleccions del Parlament de Catalunya, abans d’iniciar el meu exili alemany. Finalment vaig complir la intenció avançada fa un temps, i davant la manca d’alternatives que em fessin el pes,vaig votar a EI (Escons Insubmisos), els quals han triplicat els seus anteriors resultats i amb més de 6000 vots s’han col.locat com a 8a força més votada. Si sumem aquests vots als del Partit pel Vot Nul, als vots en blanc (més d’un 2%, tot un rècord) i a l’abstenció (46 % aproximadament, segona més alta de la història), sens dubte, els grans guanyadors han estat els què n’estan farts dels polítics que tenim. Hauria de ser motiu de reflexió per a ells, però ja els coneixem, res canviarà.

El guanyador de les eleccions ha estat CiU. Aquest cop sí que no hi ha dubte, ni res on agafar-se, ha guanyat per escons, per vots, i a més, després de 2 eleccions sense aconseguir-ho, en les quatre províncies. De totes maneres han quedat molt lluny d’una victoria per majoria o quasi, com pretenien a través de la seva campanya agressiva contra el govern tripartit. La seva posició de clar guanyador s’ha produit més per demèrit del PSC (que és el què ha perdut més), que per mèrit seu i de la seva campanya. Un es pregunta si per guanyar calia tan rebombori i sobretot tancar tantes portes per negociar, perquè ara correrien el risc que ERC (l’únic partit amb qui poden pactar després que Montilla descartés una Sociovergència que seria la seva tomba política) els engegés a fregar. Ho he posat en condicional perquè els enfadaments polítics són teatre i si ERC vol pactar ho farà igual, i de fet diria que a poc que CiU es mostri generosa, aquest cop hi haurà govern nacionalista (i a veure com va, perquè quina ràbia em fa el Mas president).

El PSC i Montilla han estat els grans perdedors d’aquests comicis. Han donat escons a CiU, ICV i al nou partit de Ciutadans. No crec que tan trànsfuga respongui a un descontentament en especial cap a l’actuació del govern de Maragall (ja que ICV ha rebut molt vots de PSC i ERC), com del què presentaven pel futur. Maragall seria el què era, però la gent sabia què votava. A Montilla li ha faltat capacitat de comunicació, de transmissió de lideratge i d’idees clares. Fa 3 anys la gent sabia que votava tripartit, però aquí un Montilla massa conservador i depenent de Madrid (sino què tant ZP aquí) no ha dit què volia. Resultat: sector nacionalista no radical del PSC cap a CiU, sector Ibarres catalans cap a Ciutadans, i sector PSC descontent però catalanista i d’esquerres cap a ICV. Un bon cop, Clos següent candidat? Dependrà del què acabi passant, i és que gràcies a ICV, ERC torna a tenir la clau per reeditar el tripartit, amb la qual cosa Montilla podria ser el primer president nascut fora de Catalunya (deixant constància que aquest fet me la pela, em preocupa més la seva falta de caràcter i el sucursalisme a Madrid).

ERC ha resistit (totes les enquestes els feien perdre més), com deia Carod Rovira, que per primer cop vaig sentir dir a un polític que no ha guanyat. De totes maneres, deixant de banda aquesta humilitat i malgrat la campanya força sensata que han fet, poca autocrítica vaig sentir per justificar que han perdut dos escons. Sí que és certa la campanya mediàtica contra ells, però els múltiples errors seus també hi han estat. De totes maneres, sembla que la majoria dels electors han persistit amb ells, el què els hi torna a donar la clau per decidir amb qui governar, la qual cosa m’alegra a pesar de no haver-los votat. I és que els demés encara són pitjors (opinió personal). Ara tenen una boníssima oportunitat per demostrar que han après i millorar la seva imatge, per tornar a seguir el camí ascendent que havien dut els últims anys. I per la següent, potser un canvi de líder?

El PP en la seva línia catalana. El seu sostre de vots sembla que ja està assolit a pesar de comptar amb el millor candidat, en quant a saber parlar. I és que mentre a Madrid hi hagi Acebes & Co, el PP aquí no puja a pesar de Piqué. I si es manté en Piqué, tampoc pujaran amb aquest vot immovilitzat més fatxa que sí els vota a les generals espanyoles. Un joc massa dificil de dur a Catalunya i a sobre ara tenen competència antinacionalista, que els hi ha tret un escó.

ICV ha estat l’altra gran guanyadora, pujant de 9 a 12 escons, fruit dels electors descontents d’ERC (2 escons) i del PSC (1 escó a Lleida després de 20 anys). Un resultat lògic i que m’alegra que hagi acabat en ells abans que en d’altres, malgrat la meva discrepància amb la seva política antinuclear i antiinfraestructures. De totes maneres, per relativitzar el seu triomf, dir que han guanyat el vot descontent dels partits que durant la legislatura han arriscat més. Ells eren els tercers, els que no deien res, cap escàndol, però cap acció que ningú recordi, més que mers comparses del PSC. Ara els hi ha donat rèdit, però si volen seguir creixent caldrà que mostrin més personaliat, sino poden perdre ràpid el què han guanyat.

I finalment Ciutadans, el partit fundat per Boadella & Co, que sense que ningú sàpiga què proposen, amb el seu tret anticatalanista, han aconseguit ni més ni menys que 3 escons, venint del no res (que sempre costa per la falta de suport mediàtic, a pesar qe ells han tingut quelcom que els demés no han tingut). I qui es pensava que seria un vot que dividiria la dreta espanyolista, res de res... 1 escó al PP i 2 al PSC. I és que el partit es defineix d’esquerres i laic, així que ha aconseguit el vot socialista espanyolista (Ibarres i Bonos que visquin a Catalunya). Sens dubte és un buit que hi havia a la nostra societat com han demostrat. I mal que em pesi (Libertad, libertad!!!, sense comentaris, malgrat que algunes coses que deia Albert Rivera eren certes) és el partit que té més potencial per crèixer.Un cop assolida aquesta base no representada fins ara, si la consoliden i amplien el seu discurs tenen davant seu un gran panorama: el 30% que sempre s’absté. No l’obtindran tot, però només que aconsegueixin un petit bocí, ja són escons. Només que suavitzin una mica el discurs anticatalà (almenys amb l’idioma) i ampliin el de concentrar-se en el dia a dia (abans educació que seleccions esportives, per exemple), tenen un possible llarg camí que recòrrer.

I és que és el què he dit sempre.Si el nacionalisme català vol crèixer, de vegades s’hauria de concentrar més en el què ens uneix a tots els catalans: finançament, educació, sanitat, vivenda, immigració... Quan aquí estem tots satisfets després ens concentrarem en si l’Estatut ha de dir nació, en si tenim seleccions, etc. No és que no poguem seguir avançant en la nostra identitat nacional, però es tracta de fer feina sense que això sigui el dia a dia del debat polític, que és el què percep la gent.

01 de novembre 2006

Aufwiedersehen Barcelona

Finalment ha arribat el moment, ha passat poc més d'un mes que ha estat com el.ludir la realitat, la de deixar novament per un temps la meva estimada Barcelona. I és que encara que no fos estar aquí els caps de setmana, fins ara era com seguir vivint aquí i que el treball fos una llarga reunió de 5 dies. Però ja s'ha acabat, demà, mermat de forces per l'acumulament de estrés de l'última setmana que se m'ha acumulat a la columna, partiré amb el meu cotxe, carregat com els marroquins a l'estiu, cap a aquesta ciutat, que encara no he volgut descobrir (per tal de no esgotar-la massa ràpid), que serà la meva nova llar durant el proper any (i probablement any i mig). Una ciutat novament antagònica a la meva Barcelona, però amb moltes oportunitats de viatjar, amb la nova experiència que significarà viure sol en un pis agradable, recuperar de l'època de l'Erasmus el tornar a fer totes les tasques domèstiques (afegint-hi aquest cop el maleït planxar) i espero com en les altres experiències forànies, el conèixer gent i activitats noves. Serà més difícil aquí conèixer gent, però amb el temps suposo que és inevitable el trobar un grupet afí. Entremig, aquest cop sí, baixades regulars a Barcelona, per no perdre els llaços que espero recuperar al meu retorn, que espero ja sigui el meu establiment definitiu aquí.
En quant a aquest modest espai, espero que romangui tancat el mínim temps possible (tot dependrà de l'eficàcia del DSL alemany per donar-se d'alta). Salut i fins aviat estimadíssims lectors.