22 de juliol 2006

Domino

Domino Harvey és un personatge real, una noia rebel després de la mort del seu pare, que decideix deixar el món de model i de la gent "convencional" per convertir-se en caçarecompenses a les ordres d'Ed Mosbey (Mickey Rourke) i formant equip amb Choco (Edgar Ramirez), un ex-presidiari amb comportants de psicòpata. Tony Scott va conèixer al personatge real, qui va morir durant el rodatge per sobredosi. Basant-se pressumiblement en experiències explicades per ella, Scott realitza un film d'acció entretingut, amb una trama molt enrevesada on els caçarecompenses del fiador judicial es barregen amb la màfia, els realities, Beverly Hills, la varietat racial americana i el conflicte afganistà, presentant-nos un curiós tapís americà.
L'estil modern amb aire de videoclip és l'element predominant i predeterminant de la pel.lícula, que no es centrarà en excés en les tècniques dels caçarecompenses ni en com Domino es va convertir en una gran dins d'aquest món. L'important és una trama enrevessada presentada amb nombrosos flashbacks, repeticions d'escenes des de diferents angles, certs camins falsos en la història... i jugar amb això mitjançant una fotografia de jocs de colors, talls de càmara rapidíssims, moviments marejants i música rapera de fons. Si al coctel hi afegim acció continuada i violència, sens dubte que el film no avorreix. Al meu entendre però potser no calia repetir certes coses tants cops, "sóc Domino Harvey i sóc una caçarecompenses" ho repeteix fins a posar dels nervis ni tampoc cal explicar tant explícitament ni repetir tant les complicacions de la trama. Sempre és d'agraïr que l'espectador entengui la pel.lícula, però potser millor que s'hagi d'esforçar una mica per seguir-ho tot que repetir-ho tot mil vegades.
De totes maneres film d'acció recomenable per entretenir-se i veure un estil original de fer cinema.

Els misteris de Titan

Descoberta per Christiaan Huygens el 1655 Titan és la lluna més gran del planeta Saturn i la segona més gran del Sistema Solar (després de la jupiteriana Ganímedes), essent per exemple més gran que planetes com Mercuri. Té un periode de rotació de 16 dies sincronitzat amb Saturn (és a dir, com la nostra Lluna sempre mostra la mateixa cara) i la característica que sempre l'havia fet més especial era ser la única lluna que poseïa una atmosfera densa, similar a la dels planetes.
La composició rica en metà i nitrogen que s'havia detectat havia fet preveure als astrònoms que possiblement el planeta tindria basts oceans d'hidrocarburs on la vida, malgrat no ser probable per l'extrema temperatura baixa, no es podria descartar del tot.
L'interés doncs que despertava aquesta lluna va fer, entre d'altres objectius, que el 15 d'octubre de 1997 es llancés des de cap canyaveral la sonda espaial de la NASA Cassini, la qual duia acoplada una sonda més petita Huygens de la ESA, la missió de la qual era aterrar per primera vegada en un món de l'exterior del Sistema Solar i revelar-nos dades d'aquesta misteriosa lluna.

Després d'un llarg viatge en què la sonda Cassini va donar noves informaciones sobre d'altres cossos del sistema solar, actualment es troba orbitant Saturn i revelant-nos noves informacions sobre aquest preciós planeta, els seus anells i les seves llunes (destacant nous descobriments de llunes entremig dels anells). Però a més el desembre de 2004 va deixar anar la sonda Huygens, la qual va aterrar amb èxit el 14 de gener de 2005 sobre la superfície de Titan, eviant informacions sorprenents que seran analitzades durant molts anys.


Quines són les primeres revel.lacions que ens ha donat? Doncs resulta que Titan és un món sorprenentment semblant a la Terra, només que amb una química canviada. Per primer cop s'ha trobat un cicle de regeneració equivalent al que tenim a la Terra amb l'aigua, només que en el cas de Titan es tracta de metà. L'atmosfera de Titan com ja s'havia detectat està formada sobretot per nitrogen (a l'igual que la de la Terra) i metà. Aquesta és 10 vegades més densa que la de la Terra, per la qual cosa fins ara no s'havia pogut observar mai la seva superfície. La pressió però a la superfície és semblant a la nostra, només que la temperatura s'ha confirmat que és al voltant dels -170ºC, massa freda perquè hi hagi aigua líquida. Un dels grans misteris de Titan era com es regenerava el metà de l'atmosfera, ja que els rajos solars el convertien a través de reaccions químiques en hidrocarburs més complexes que es precipitaven sobre el planeta.
La informació rebuda fins ara sembla descartar la teoria de grans oceans. La Huygens va aterrar sobre una massa sòlida tova (de la textura de sorra humida) formada per metà i molècules més complexes. Sembla que la meteorologia allà és força anàloga a la nostra, amb activitat elèctrica i tempestes freqüents que en comptes d'aigua crearien rius i llacs de metà líquid. Això és el què semblen indicar les imatges registrades amb una superfície sòlida, surcada per grans canals i depressions. La zona d'aterratge de la Huygens es presentava seca, com una zona desèrtica nostra, però les fotos de la Cassini mostren diferències de color que suggereixen la presència de zones amb corrents líquids. El possible registre d'estacions podria fer que acabés també plovent el suficient en un futur com perquè la zona on està la Huygens es converteixi en un riu o llac.
Aquell metà líquid s'aniria evaporant (lentament degut a les baixes temperatures), tornant a l'atmosfera de manera semblant a com ho fa l'aigua en la Terra, en un cicle equivalent. No es descarta tampoc que existeixin fonts de metà líquid que servissin de font extra d'alimentació d'aquest element.
I és que Titan a més presenta una activitat geològica semblant a la de la Terra, l'únic que l'activitat volcànica expulsa pedres d'aigua congelada i amoníac, en comptes de lava i roques com a la Terra.
Els anàlisis químics efectuats han trobat molècules de gran complexitat química, que podrien ser semblants a les que es van formar a la Terra en els inicis de la vida. Titan doncs ens pot explicar moltes coses dels nostres orígens... podria albergar però ja vida?
Queda clar que la densa atmosfera és una protecció suficient contra les radiacions solars, com ho fa la nostra. El problema per molts astrobiòlegs és que la baixa temperatura impedeix tenir aigua líquida, que fins ara s'ha mostrat com imprescindible per a la vida. Però en un món tan extremadament semblant al nostre on l'aigua és metà i les roques són gel, no podria formar-se una vida basada en una nova química? Fins i tot assumint la necessitat de l'aigua, efectes externs com impactes de meteorits podrien haver fet pujar la temperatura com per fondre el gel en alguna zona determinada durant milers o milions d'anys, permetent que es formés aigua líquida en superfície i amb ella la formació de vida primitiva. Alguns científics de fet suggereixen ja que amb la informació rebuda es podrien deduir senyals de mostres de vida microbiana a Titan.
Sens dubte no estaré viu per contemplar-ho, però l'espècie humana podria ser testimoni d'un naixement i contemplar a distància l'evolució de la vida en un altre planeta. Potser la vida no es tan rara en l'univers con semblava i està ple de diferents tipus de vida, algunes avançades i d'altres en naixement. Potser com en 2001 algú altre està seguint també els passos de la nostra evolució.




21 de juliol 2006

La princesa Mononoke vs El viatge de Chihiro vs El castell ambulant

Són les tres últimes pel.lícules que ens han arribat de Hayao Miyazaki, aquest gran mestre de l'anime i creador de pel.lícules fantàstiques recomanables per qualsevol.
Un servidor no és massa amant del manga i després de superar les etapes de les grans sèries de la meva infantesa i adolescència Doctor Slump i Bola de Drac, la veritat que el contacte amb aquest gènere en la gran pantalla es reduia a Akira i Grey sense que cap d'elles em provoqués un gran entusiasme. Les dues eren exponents d'un cinema manga, que recordo va provocar grans controvèrsies, per les escenes de violència i sexe que hi apareixien.


El viatge de Chihiro va ser el meu retorn cap a l'anime japonès, abandonat des de llavors. La veritat és que més que el seu Oscar a millor pel.lícula d'animació (en una època en què crec que les pel.lícules de dibuixos animats que han fet un gran salt per a ser entretingudes per a tothom respecte als Disneys de la meva infantesa) el què em va atreure va ser el fet que guanyés l'ós dor en la Berlinale. Es convertia en la primera pel.lícula d'animació que guanya el màxim premi en un festival de cinema internacional no específic per aquest tipus de creacions.
Chihiro i la seva familia es traslladen a la seva nova casa, quan agafen una drecera, que els porta a una extranya ciutat on sembla no haver-hi ningú. Els pares decideixen menjar en el restaurant, pensant en pagar en quan aparegui algú, pero la Chihiro té por i va a donar un volt. Es trobarà amb el Haku que l'advertirà del perill de quedar-se més enllà del vespre. Però ja és massa tard, els pares de la Chihiro s'han convertit en porcs, així que el Haku s'ofereix a ajudar-la a trobar una feina en aquest balneari de deus que resulta ser el lloc, per tal de poder salvar als pares d'acabar a l'estómac d'algú i trobar una sortida d'aquell lloc.
Una història original i molt maca, amb criatures fantàstiques, creatives, úniques i extranyes. Amb una animació retro (en contra de les noves creacions digitals que s'imposen, malgrat no renunciar a aquesta tecnologia en alguns moments concrets) però cuidada a l'extrem i uns detalls de dibuix magnífics i sorprenents i acompanyats d'una música preciosa, sempre escaient per l'escena corresponent. Realment una pel.lícula de dibuixos per a fer les delicies de tota la familia, però que tot amant del bon cine també ha d'anar a veure.


La pel.lícula anterior havia estat La princesa Mononoke, que vaig tenir ocasió de veure la setmana passada. Comparada amb el film que el va acabar de catapultar cap a la fama mundial és potser una pel.lícula molt treballada però potser un graó per sota. Mentre els dibuixos dels paisatges són increïbles i fins al màxim detall, la definició de certes criatures en primers plans és molt més simplificada. La història també presenta ritmes molt diferents, amb escenes de gran acció i violència amb escenes molt lentes i algunes de romanticisme un tant cursi.
El jove Ashitaki és infectat en una batalla contra un porc senglar endimoniat i ha de viatjar cap a unes terres llunyanes per trobar una cura que el salvi d'una mort en cas contrari inevitable. Allà es trobarà enmig d'una guerra entre el bosc i Tatabara, una població minera que l'explota. La batalla està comandada per dues dones, la matriarca de la població minera qui té l'ambició de demostrar que es pot matar a un Déu (l'esperit del bosc), i la princesa Mononoke, humana que va crèixer entremig dels llops.
Pel.lícula amb la qual el mestre Miyazaki es pretenia retirar el seu gran èxit el va portar a continuar afortunadament per a l'espectador mundial. Com en el viatge de Chiriro apareixen criatures encantadores i divertides, que sense tenir un rol important en la trama faran les delícies de l'espectador.


La última pel.lícula que ens ha arribat ha estat El castillo ambulante, que malgrat la bona experiència anterior, se'm va acabar passant de la cartellera i que vaig acabar veient ahir en DVD. Més en la línia del Viatge de Chihiro en el dibuix, l'animació i l'estil menys violent (a pesar de mostrar-nos una guerra) es tracta d'una nova obra mestre de l'animació.
En poble japonès la infeliç Sofi es veurà sotmesa a un encanteri de la bruixa dels pàrams que la farà envellir. Intentant trencar el malefici, en el seu camí es trobarà Nabet, un espantaocells que la durà al castell ambulant, amb el qual el mag Howl es trasllada junt el domini del foc Calcifer i el petit Markl. Tots els protagonistes estan sotmesos a encanteris i es decideixen intentar ajudar, mentre Howl intenta a la vegada acabar amb una guerra sagnant entre el seu país i el veí.
Després de veure-la queda l'esperança de què aquest magnífic autor d'anime segueixi produint obres d'aquesta qualitat. Mentrestant ens dedicarem a seguir investigant en la seva filmografia.

La trilogia del saber

Malgrat el títol no són pas una trilogia. Són tres llibres que he llegit recentment i que tenen poc en comú, més que els tres contenen la paraula Història en el seu títol. Els autors són diferents, els estils també i la temàtica també, però recomano la seva lectura a tot aquell interessat en augmentar la seva cultura general:

Història del temps (Stephen Hawking): probablement l'astrofísic més famós des d'Einstein, explica en aquest llibre la història de l'univers, des del seu orígen (si és que n'hi ha?) fins ara i les possibles tendències futures. Defugint complicacions matemàtiques (com ell diu en el pròleg, l'exit del seu llibre seria inversament proporcional al nombre d'equacions que hi fes aparèixer, per la qual cosa es va quedar només amb la inevitable E=mc2) intenta explicar conceptes gens lògics com la relativitat, els forats negres, la infinitat d'un univers amb fronteres de la manera més simple possible dins la seva condició de científic. Sens dubte requereix concentració el llegir-lo, però crec que està a l'abast de qualsevol persona amb educació l'entendre la major part de les coses que s'expliquen. Imprescindible per tot aquell que vulgui saber més sobre la formació i funcionament de l'univers i donar un primer pas des de la mecànica newtoniana amb la que ens solem moure cap a les teories actuals de la relativitat i la mecànica quàntica.
Per als què no s'atreveixin amb l'original va sortir més recentment una versió abreviada, Breuíssima història del temps, que no he llegit, però que suposo que a base de no aprofundir tant ni explicar tantes coses aconsegueix un llibre de més fàcil lectura.

Una breu història de quasi tot (Bill Bryson): Molt més apte per a tots els públics aquest magnífic llibre ens introdueix a moltes branques de la ciència (cosmologia, biologia, geologia, volcanologia, paleontologia, meteorologia...) d'una forma molt amena. Sense explicar potser els descobriments més importants de cada branca ni aprofundir molt en cap tema, l'autor intenta entendre des de la condició de no científic el què va passar des de l'origen de l'univers fins al sorgiment de la nostra civilització. Personalment trobo que l'autor fa massa ènfasi en les històries dels científics que descriu, en les disputes entre ells i destina masses pàgines a assumptes de geologia i classificacions d'edats prehistòriques que potser per molts gent tenen menys interés que la resta de temes que explica. L'estil però és molt bo, amè, amb un just to humorístic i entrant als assumptes d'una manera original i inesperada que sorprèn gratament al lector. Un llibre per a tot aquell que vulgui descobrir el què es coneix sobre el món en el que vivim i l'evolució de la vida i com funcionem, així com maravellar-se de totes les casualitats que ens han portat fins a la nostra existència.

Una breu història del saber (Charles van Doren), un magnífic llibre de la història humana i l'evolució del coneixement, al qual ja vaig dedicar un post.

19 de juliol 2006

Boogie nights (1997)

Interessant pel.lícula dirigida per Paul Thomas Anderson que ens acosta a l'estil de vida dels anys 70 a través de la història de personatges relacionats amb el món del cinema pornogràfic.
Eddie Adams (Mark Walhberg) és un jove amb una dotació especial que un dia coneix casualment en el bar on treballa a l'important director porno Jack Horner (Burt Reynolds). A partir d'aquest moment decideix entrar en aquest món i convertir-se en Dirk Diggler, el més gran pornoactor del moment. La història ens narra els grans moments de grandesa dels protagonistes i la seva caiguda, per després intentar tornar a aixecar-se i sobreviure. Cal destacar el paper de Julianne Moore com a Amber Waves, dona de Jack, mare espiritual dels principals protagonistes i amant del protagonista.
Amb una barreja de còmedia i drama segons els moments el film és (sense ser-ho) un bon documental de l'esperit dels 70 i la transició als 80, així com de l'estil de vida de la gent que es movia en l'entorn del cinema x. El millor és sens dubte la filmació i la tonalitat de la gravació, que representa perfectament la qualitat que hi havia en els anys en què transcorre la història.

18 de juliol 2006

Eugenèsia (II): el final de la democràcia?

Partint de les meves opinions exposades en el primer post de l'Eugenèsia m'agradaria ara reflexionar sobre les conseqüències que el sorgiment d'aquesta minoria genèticament avançada tindria inexorablement.

Al començament del segle XXI sembla clar que el sistema de govern millor que s'ha trobat després d'anys i anys d'evolució és la democràcia. Els països més avançats funcionen amb ella des de fa forces anys i amb més o menys grau i eficàcia és el sistema de govern que mica en mica en va imposant en la majoria de territoris. Hem de suposar que en els propers anys la democràcia s'anirà extenent per tot el planeta. La raó és que a mesura que avanci el coneixement i que la globalització permeti que el món sàpiga les formes de govern que existeixen, la majoria de gent voldrà la democràcia (per ser la forma més justa que hi ha) i aquest desig de la majoria hauria de portar tard o d'hora al seu triomf (com l'ha portat a Europa després dels múltiples experiments que ha viscut). I és que les alternatives a ella han fracassat històricament, ja es digui comunisme, totalitarisme o teocràcia.

De totes maneres el sorgiment d'aquesta minoria "superior" portaria una nova alternativa que no seria fàcil de combatre: l'oligarquia.

La democràcia que neix als EEUU es defineix a partir de tres elements bàsics:
- La decisió anglesa de 1689 d'erigir un estat de dret i no un govern d'homes (es va establir un parlament basat en la llei, al qual havia de respondre el monarca; el concepte de poble declarat per John Locke no quedava molt clar -probablement només eren propietaris de terres-, però va ser un primer pas)
- Les declaracions de Thomas Jefferson de 1776 -"Tots els homes són creats iguals i estan dotats pel seu Creador amb certs Drets inalienables" i dels Fundadors en la Constitució de 1789 en què el poble (tampoc quedava molt definit) podia decretar lleis superios a qualsevol home.
- La definició de Lincoln (1863) dels tres objectius elementals del govern democràtic.

A partir d'aquí es va entendre el què significava democràcia, tot i què el portar-lo a la pràctica va requerir encara molt més temps.

Pel què fa a l'oligarquia no és una forma de govern nova. Però després de segles d'evolució, qualsevol promesa d'un grup aristocràtic minoritari per governar a tothom en l'interès de tots s'entèn com una promesa interessada en el seu propi benefici. Les bases democràtiques i gravades en molts dels nostres cervells de què tots els homes són iguals suporten la justicia del govern democràtic i el rebuig a qualsevol alternativa coneguda.

Però què passaria si després d'un temps sorgís una raça o subraça humana genèticament superior? Un pilar bàsic com és el què tots neixem igual cauria al terra. Efectivament, ara ja no tots neixaríem igual. La descendència d'una minoria benestant amb diners neixeria amb unes capacitats biològiques superiors a la resta. I com a tals difícilment acabarien acceptant ser governats per gent inferior. Podrien realment acceptar que tots formen part d'una única raça humana, i que com a tal, tots (tractats genèticament i no) tenen els mateixos drets (dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de la felicitat i d'altres drets que es podrien llistar i prometre protegir per a tothom). Però molt probablement reclamaran per a ells un dret: el de governar.
En tant que són superiors biològicament tenen més capacitat per a governar més eficientment en benefici de tothom i per tant la democràcia deixaria de ser la forma de govern més justa.

Passarà realment això? La veritat és que no ho sé, dependrà suposo que quanta part de la població mundial estarà en cada un dels dos grups i de les capacitats de l'enginyeria genètica per fer una raça superior (està clar que si només s'erradica la calvície per posar un exemple, ningú acceptarà que són superiors). Però si realment es crea aquesta raça, és realment l'oligarquia la forma més justa? Ha d'acceptar la raça humana "natural" aquests arguments? Jo crec que no. I la raó és el meu convenciment de què els homes som genèticament uns cabrons. La moral que ha creat la raça humana és necessària per la pròpia supervivència, perquè de no existir, probablement els instints humans ens durien a la pròpia exterminació. La gent amb una moral (i quan dic moral no té perquè ser una moral cristiana ni associada a cap religió ni forçosament a les lleis d'un país, però sí lógicament una combinació d'aquesta que fa cada persona) forta és la que pot arribar a ser tan bona que camufli completament durant la seva vida els seus instints genètics egoistes i violents. I en l'altre extrem trobaríem la gent que comet les més grans atrocitats. Sota aquest punt de vista, per més superiors biològicament que fossin, mantindrien els seus instints individualistes i egoistes (a menys que es demostrés realment que aquests van associats a uns gens i que s'erradiquessin), per la qual cosa les seves promeses serien igual d'interessades que les què ens pugui fer qualsevol aristocràcia actual.

(Basat en les reflexions sobre el tema de Breu història del saber - Charles van Doren)

17 de juliol 2006

Les bones idees d'Internet

Realment en aquest món modern no hi ha com tenir idees tontes però creatives i fotre-li cara. Si ets original, tens sort i ho saps vendre et pots forrar, i realment Internet és l'eina perquè això estigui a l'abast de tothom.
Com a mostra un parell d'exemples, que suposo molts hauran sentit ja a aquestes alçades.
Aquests dies la notícia és Kyle MacDonald, qui encara que sembli mentida ha aconseguit una casa fent intercanvis de coses per Internet. L'inici? Ni més ni menys que un clip vermell. No perdré molt de temps explicant la seva història, doncs res millor que entrar a la seva pròpia pàgina.
Naturalment una idea semblant amb un bé final tan preuat en aquests temps i en aquest país ja he fet que tinguem el seu imitador nacional. En aquest cas el seu punt de partida és una bamba i ja veurem fins on arriba.
Kyle no és però el primer que ha fet negocis sorprenents per Internet. Ja fa un temps l'estudiant britànic Alex Tew va crear una pàgina per guanyar-se alguns diners amb els què finançar els seus estudis. La idea era posar a la venta els píxels de la seva pàgina. Va dividir els 1000 x 1000 píxels en blocs de 10x10, que estaven a la venda per 100 dòlars. La història va passar als mitjans de comunicació i la fama va crèixer fins a tal punt que els últims blocs d'aquesta pàgina-anunci es van subhastar per quantitats inimaginables.
A veure si un dia d'aquests se m'ocorre alguna cosa semblant i visc de rentes la resta de la meva vida.

El señor de la guerra

El tràfic de drogues ha estat un tema recorrent sobre el qual s'han fet moltes i bones pel.lícules, les més recents Blow i Traffic. En canvi el tràfic d'armes ha quedat sempre molt més oblidat, probablement per ser una cosa no tan propera. Per solventar aquest buit arriba la tercera obra com a director de Andrew Nicool, qui va debutar amb gran èxit en la magnífica Gattaca i ha escrit guions excel.lents com el del Show de Truman.
Basada en fets reals que l'autor ha conegut a través d'experiències personals amb traficants de debò el film defuig el tant de moda estil documental, per endinsar-nos en primera persona en el món d'un fictici important traficant d'armes.
El propi protagonista ens narra amb la seva veu en off la seva vida des dels començaments fins a convertir-se en un gran dins d'aquest món, explicant-nos no només la història recent dels grans conflictes i el tràfic conseqüent en ell, sino també la seva vida personal i com intenta manejar-la a pesar del seu treball poc ortodox. Entremig curtes escenes a temps real amb diàlegs inventius, que ens acosten als dictadors que acaben fent amistat amb ell, els seus competidors o el policia Jack Valentine (Ethan Hawke) encarregat de perseguir-lo. La ironia present en la pel.lícula fa més digerible i entretinguda la crua realitat que la pel.lícula ens retrata, malgrat que també hi ha la part més tràgicodramàtica que compensa l'excés hollywoodià amb què s'expressa en general el film, necessari probablement per fer-lo entretingut però que pot dur a alguns a minimitzar la realitat que reflexa.
L'excel.lent paper de Nicolas Cage en la pell del traficant ucrainès Yuri Orlov fa naturalment que la pel.lícula funcioni i aconsegueixi fer entrar a l'espectador en la ment d'aquest home, que lluny de ser malvat i despiadat justifica la seva professió amb un esperit fred i pràctic sorprenents.
Escenes amb jocs de càmara excel.lents combinats amb música idònia per elles complementen l'excel.lència d'aquesta pel.lícula, que demostra que hollywood i la crítica al món actual no tenen perquè estar en bàndols oposats i que la combinació d'ambdós pot crear grandíssimes obres com aquesta.

07 de juliol 2006

7 de juliol

A San Fermín venimos
por ser nuestro patrón,
nos guíe hasta el encierro
dándonos su bendición.

------------------------------------
1 de enero,
2 de febrero,
3 de marzo,
4 de abril,
5 de may0,
6 de junio,
7 de julio:
San Fermín.

A Pamplona hemos de ir,
con una media, con una media,
A Pamplona hemos de ir,
con una media y un calcetín.

Gora San Fermín! ¡Viva San Fermín!

03 de juliol 2006

I visca l'estiu

Ah, per fi ha arribat l'estiu, la meva època preferida. Sí, fa molta calor, un sua i és incòmode, però no s'ha de pensar molt com vestir-se i el dia és llarg i venen ganes de fer coses de viatjar.
Després dels viatges de Madrid i el cumple del Lluis a Montroig, lleugera pausa a Barcelona, per aquest finde passat començar l'estiu a fons. Dissabte, ruta volcànica a la Garrotxa amb els de la uni i gent de Seat, un bon dinar olotí i després primera experiència amb el paint-ball. Divertit, sí, però quan et comencen a acribillar de boles fa mal i queden marques. Les meves, una broma comparades amb les d'alguns. Al menys vaig comprovar que si mai hi hagués una guerra hauria de ser franquitador, que la guerra en obert no se'm dóna bé.
Ara, a fer l'última reunió amb Ford demà. Com ja he dimitit però, això és una altra cosa, volo avui amb la calma sense haver anat avui a l'oficina. A més, ve el Paco, el company del Japó, que ja m'ha promès ensenyar-me un local amb jazz en viu aquesta nit.
I ja estarem a dimecres per arribar a divendres al migdia i cap a San fermines, a repetir la diversió de l'any passat. Tornar, última setmana amb possible despedida també amb una reunió a BMW i cap a Montpellier a veure la Montse, per després tornar, ja amb les vacances a la butxaca. Definitivament, podria ser tot l'any així.