18 de maig 2010

Barcelona parla

Intent de publicació al blog de l'alcalde Hereu sobre les zones de càrrega i descàrrega. De moment pendent de què es solventin problemes tècnics, seguirem intentant...

Bona tarda,

volia plantejar l'injust que em sembla que les zones de càrrega i descàrrega siguin exclusives per alguns tipus de vehicles. Perquè un turisme no pot efectuar una maniobra de càrrega i descàrrega en aquestes zones? Resulta que un no pot fer una mudança o carregar alguna cosa pesant al seu pis sense ser multat?
Avui, al efectuar una càrrega d'articles pesants he rebut la desagradable sorpresa de ser multat per haver aparcat en una cantonada de càrrega i descàrrega, malgrat que han estat menys de cinc minuts, que havia posat un disc horari que tinc malgrat ser turisme, i havia deixat una nota dient que estava realitzant una mudança. Al baixar m'he trobat al vigilant, però com aquest ja havia tirat la seva foto, m'ha dit que ja no hi havia res a fer. Al preguntar-li quines opcions hi ha doncs per fer aquestes maniobres, m'ha remès a la zona verda o blava, però ambdues no existeixen ni al carrer urgell ni al carrer aragó ni en les 4 cantonades on es creuen els dos carrers. Les illes pròximes estaven plenes. On se suposa que he d'aparcar doncs? Deixar-lo en doble fila, sobre la vorera, etc, considero que són accions que realment molesten, però en una cantonada "ben" aparcat en la zona de furgonetes?
La meva proposta constructiva és que tot ciutadà amb cotxe inscrit a Barcelona disposi de disc horari. La zona de càrrega-descàrrega no ha d'estar vinculada al tipus de vehicle, sino a l'acció. Per tant podria ser coherent que un turisme pogués aparcar-hi per exemple 10 minuts (s'entén que buidar un cotxe és més ràpid que una furgoneta).
Entenc que una acció d'aquesta mena seria vista pels ciutadans com un intent de servir-los, mentre que la normativa actual no la podem percebre més que com una manera de sagnar més econòmicament al contribuent i allunya la classe política del ciutadà. Almenys abans quan només els guàrdies et podien multar, com no necessitaven fer foto, un podia raonar amb ell i aquest la trencava si veia que hi havia certa justificació en la infracció. En canvi el mecanisme actual de vigilant i foto es converteix en una màquina de fer diners sense importar el ciutadà.

Atentament

Jordi

PD: malgrat el disc horari i la nota explicativa dient que serien 10 minuts, el vigilant no només ha posat la multa, sino que ja havia fet l'avís de grua, la qual cosa significa 150 € pel ciutadà sense possibilitat de recórrer. Trobo un escàndol que es faci ús del servei de grua per retirar vehicles que no molesten el trànsit i no porten un temps llarg mal aparcat.

16 de maig 2010

La consulta de la Diagonal

I ja tenim resultats de la primera consulta ciutadana de Barcelona, referent a la reforma de la Diagonal en l'espai comprès entre Francesc Macià i el carrer Marina. Tres opcions: A (bulevard), B (rambla), C (cap de les anteriors, recordant els exàmens tipus test de la carrera). I tal i com era de preveure, pallissa aclaparadora de l'opció C:

Percentatge vots A: 11,88%
Percentatge vots B: 8,28%
Percentatge vots C: 79,24%
Participació: 12,17% sobre més d'1,4 milions d'empadronats majors de 16 anys

Un bon cop de revés cap a l'alcalde Hereu, qui sembla que cada dia té més les hores comptades. I he de dir, que malgrat votar l'opció C i malgrat desitjar un canvi polític necessari a la ciutat després de tanta dècada socialista, em sap greu una mica per ell aquests resultats perquè una cosa sí li he de reconèixer: trobo bona iniciativa fer participar el ciutadà de peu en certes decisions, sobretot a nivell municipal, i és una bona manera d'acostar la política i la democràcia (que etimològicament significa poder pel poble, no ho oblidem) a la societat, cosa necessària en aquests temps d'apatia política (la qual sóc el primer en patir-la). Per això, personalment, trobo decepcionant els resultats de participació baixíssims en un tema que pot afectar a tanta gent la seva vida quotidiana (els efectes sobre la mobilitat de passar de 8 a 2 o 1 carrils segons opció són importants) i amb una facilitat de participació sense precedents, malgrat els problemes tècnics ocorreguts.
Però la victòria de la C era molt previsible, no en va era un calaix de sastre que incloïa a molta gent, respecte dos opcions molt concretes i sobretot excessivament revolucionàries. I és que com a votant de la C he de dir que no m'incloc en l'opinió bastant majoritària de què una reforma no és necessària o que ara no és el millor moment. En temps de crisi i un atur record, no trobo malament que l'administració inverteixi en infraestructura pública que doni feina (sobretot a l'enfonsat sector de la construcció) i reverteixi en un servei al ciutadà (podem discutir en tot cas la quantía pressupostada). També crec que la Diagonal a dia d'avui és una avinguda poc agradable pel peató i que es pot millorar molt i convertir-la en un nou eix emblemàtic. Entenc fins i tot la tendència de totes les grans urbes d'anar dificultant progressivament la mobilitat al vehicle privat i afavorir el transport públic. Però clar, un no pot tallar un eix principal i sense grans canvis en la resta d'infraestructures, quedar-se tant ample dient que el trànsit s'ha de repartir per la resta de l'Eixample (que ja avui també està saturat). Per això he votat la C. I perquè en temps on només es parla d'electromobilitat (precisament des de les administracions) i on els busos elèctrics haurien de ser una realitat imminent, seguir apostant pel tramvia és una aberració que només aporta majors dificultats de mobilitat general i més consum energètic. Es poden fer carrils exclusius per bus de veritat (per millorar els seus temps) de recorregut, però consumint menys espai de calçada que un tramvia i sense dificultar tant els girs de la resta del trànsit.
Per mi la opció D que em faltava era una opció amb voreres amples als laterals (per on es pugui passejar agradablement i que afavoreix les botigues) que disposin d'arbres que aillïn d'una gran calçada central per on passaria tot el trànsit (amb carril vao+taxi+residents, carril exclusiu bus, i 3 carrils de vehicle privat per banda). Una mica en línia de l'avinguda dels Champs Elysees de Paris, on el fet de passejar per les tendes més "chic" no impedeix convertir-la en un eix viari principal.

09 de maig 2010

I set anys després, novament campions d'Europa


Bodes d'amics: round 2

Quasi un any després del primer casament d'un amic, ahir tocava estrenar les rondes del segon gran grup d'amistat amb aquells qui vam suar junts cinc anys per treure'ns la carrera. Novament l'escenari era en terres tarragonines i novament tot va sortir rodó. M'agraden els casaments perquè reuneixen als grups sencers d'amics, una cosa que cada cop costa més, i d'aquesta manera es reviuen els vells temps de principis d'universitat on les festes multitudinàries eren el pa setmanal. En aquest cas, a més, servia per retrobar cares conegudes amb qui feia temps que no coincidia. Bon menjar, molt beure i alguns temes remember per vestir una nova nit inoblidable. Gràcies Berni i Belén!!


06 de maig 2010

Final Four Paris

Aquest any un casament d'un bon amic m'allunya del pavelló parisenc, però malgrat els qualificatius de "gafe" que em puguin caure a sobre en cas de victòria, espero que aquest any sí, aconseguim l'ansiat títol d'Eurolliga. Per sort, ja no hi ha l'ansietat prèvia a aquell 2003 inesborrable en la memòria dels què estàvem al Sant Jordi, però repassant la nostra trista història en aquesta competició (de la qual recordo totes les edicions menys la del 84), mereixem una segona alegria, un impuls en el nostre palmarés internacional. I què cony, Paris, a la tercera, ens deu una Final Four, ens deu el robatori del 96!!
Els rivals són quasi els mateixos de l'any passat a Berlin, canviant l'actual campió per la "ventafocs" Partizan, que esperem no es converteixi en la nova Jugoplastika de Munich 89. A semis, repetim contra el nostre botxí els dos últims cops, però aquest cop estic segur que toca vèncer. Qui em fa por de veritat és un Olympiakos amb una plantilla de luxe i molt més consolidada que l'any passat. Un rival a qui també li devem una: la de Roma 97, on van passar-nos per sobre amb tot mereixement.
Però aquest Barça pot amb tot i més, no em va som la millor defensa de la història de l'acb i estem batent un munt de records amb un joc que encandila. Ara és l'hora de passar definitivament a la història!!

05 de maig 2010

3a jornada ecoinnovació

El dimecres passat va tenir lloc la 3a jornada d'ecoinnovació de Terrassa, a la qual hi vaig assistir i col.laborar en la part que pertocava.
Deixo els enllaços de les ponències que es van fer. A més de les del vehicle elèctric en sí (amb la del projecte VERDE en què treballo), vaig trobar especialment interessant la d'Economia Sostenible de Joaquín Nieto. Més clar no es podia dir com sortir de la crisi, que òbviament no passa per retallar salaris.

Ponències jornada ecoinnovació

03 de maig 2010

Ciudad de vida y muerte

300.000 morts i nombroses atrocitats van ser els resultat de la batalla i la posterior ocupació japonesa de la ciutat xinesa de Nanking durant la II Guerra Mundial. Entre les atrocitats destaquen les violacions en massa que els guerrers de l'imperi del sol naixent van practicar a les dones locals, motiu pel qual la conquesta ha passat a la història també amb el nom de "La violació de Nanking". Desconec si el cinema asiàtic recrea l'última gran guerra global tan habitualment com ho fa el cinema americà, però per a nosaltres "Ciudad de vida y muerte" és una ocasió per reviure moments esfereïdors des d'una altra perspectiva i amb un estil de fer cinema diferent. Perquè l'obra de Chuan Lu (guanyadora de la Conquilla d'Or a Sant Sebastià) realment ens transporta a 1937 i ens submergeix en una atmòsfera tètrica i violenta, fins a punts on un acaba odiant l'home (com a espècie animal) i sobretot l'home (com a gènere humà). I el gran mèrit del director i guionista xinès és que aconsegueix això sense recórrer a l'explicitació fàcil i innecessària de les seves escenes, a l'absència de clars protagonismes o històries heroiques, i amb l'ajuda d'un blanc i negre molt efectiu.
Chuan Lu narra els fets des d'una posició neutral, amb el ritme lent (però sense pausa) que caracteritza les creacions asiàtiques i posant el focus lleugerament més a sobre d'uns quants personatges, per poder adentrar-nos en la seva desgràcia o sentiments personals, a l'hora que humanitzar a alguns (i deshumanitzar a d'altres) per donar encara una major dosi de realisme a la pel.lícula.
Una gran obra bèl.lica per a aquells que no forçasament necessitin tirs i bombardejos constants en aquest gènere, amb moments de gran pressió psicològica per la sucessió de crueltats que van tenir lloc fa molts anys, però que en menor escala encara es segueixen repetint. No és una pel.lícula senzilla ni entretinguda, però per qui vulgui experimentar la duresa d'una conquesta i la maldat de l'espècie humana, Ciudad de vida y muerte és una mostra que s'hi acosta fins a poder generar repugnància en l'espectador (i no perquè les imatges en sí la provoqui).

01 de maig 2010

Preestrena 1