31 d’agost 2009

El fitxatge de Ricky Rubio ja fa pudor

Abans de marxar als EEUU començava a sonar la possibilitat que Ricky pogués venir al Barça, després d'anunciar que rebutjava l'oferta de la NBA per no ser econòmicament interessant, i rebutjava anar al Madrid per voler-se quedar prop del seu entorn fins que no emprengués l'aventura americana. Un mes després el culebrot basquebolístic de l'estiu segueix obert i, realment, comença a cansar.
Entenc les reticències de la Penya a vendre el seu jugador franquicia al Barça, però van ser ells junt amb el jugador els què van acabar en aquest carreró sense sortida on ambdós ja han dit clarament que un futur junts no és imaginable (i de fet la Penya ja ha tancat la seva plantilla amb tres bases). Fins i tot en aquest escenari tan favorable, el Barça ha fet l'esforç d'oferir la quantitat suposadament ofertada pel Madrid, convertint-se en el fitxatge més car de la història de l'acb d'acabar-se concretant.
Així mateix el Barça acull al fins ara nen mimat de la Penya, rescantant-lo també d'una situació insostenible on va jugar massa fort les seves cartes per jugar a la NBA sense tenir res tancat. O juga a la NBA quasi de gratis (sense estar segur de si triumfarà per més aptituds que tingui) o té la ocasió de seguir vivint on fins ara i a sobre jugant amb un equip amb les màximes aspiracions europees, amb un parell d'anys que són una perfecta oportunitat per acabar-se de formar com a jugador i persona, a l'hora que poder guanyar títols (que a EEUU probablement no veurà mai).
Molts creuen que tot plegat és massa car. Jo no ho crec així. 2.5 milions (3.5 milions ara - 1 milió que cobraríem d'aquí dos anys) i una fitxa de 800.000 € per dos anys, assegurant l'opció de retorn a can Barça si algun dia l'aventura americana surt malament, no és tan mal negoci. Un dels pocs bases que poden millorar el què tenim com McYntire demanava 3 milions per any, sense comptar un traspàs que no seria una ganga en un dels teus rivals per l'Eurolliga.
Deixant clar que el Barça obviament no fa tot això per altruisme, però complint amb les expectatives millor somniades per ambdos, a què ve ara aquest joc de deixar el contracte ja acordat amb el jugador i el pacte verbal amb el club en paper mullat, fent marejar la perdiu amb una oferta fantasma de Minnesota? Com pot sortir un ninyato de 18 anys a punt de convertir-se en el traspàs més car de la història (i a sobre només per 2 anys) fent unes declaracions on deixa clar que anar al Barça és un segon plat sinó un postre? No dic que ens creiem les típiques declaracions de jugador estranger dient que sempre havia estat del Barça i tenia posters d'antics idols, però una cullerada de forma en forma de teatre sempre és d'agrair.
A mi (i a mols altres aficionats) se m'estan inflant les pilotes i si fos del Barça donaria un ultimàtum d'un dia perquè ambdos signin els preacords. I sino, que es quedi el nen a Badalona (i a veure que fa el seu president amb el deute que té) o se'n vagi a la NBA, cobrant dos durus la Penya i veient si un nen de 18 anys fins ara mimat entre cotons triomfa en un nou país on es juga cada dos dies un joc molt més físic i després de llargs desplaçaments.
D'aquesta postura n'estaria un 100% convençut si en el mercat no hi hagués un tal Florentino, que malgrat tenir 16 homes en plantilla, seria ben capaç de tornar a tirar de talonari i beneficiar-se de la situació, Frack!!

29 d’agost 2009

La ruta sobre un mapa




26 d’agost 2009

Vídeo del coast to coast

24 d’agost 2009

Retorn via la històrica Philadelphia

Amb a penes dues hores mal dormides en el vol San Francisco-Philadelphia i amb el pes de la motxil.la de mà i la de portàtil a sobre, hem aparegut a les set del matí hora local a la històrica ciutat de l’estat de Pennsylvania, on la llarga escala de quasi 11 hores ens permetia agafar el tren per anar-la a visitar.
Els primers moments del dia han estat penosos. Adormits, cansats, amb l’esquena destrossada, passejàvem com zombies enmig d’una ciutat que fora el City Hall i un temple masònic, no semblava tenir massa a oferir. Per sort, l’entrada al Visitors Center, ens ha convençut per agafar un tour a peu guiat per l’Old City, on un guia molt motivat ens ha animat les següent dues hores ensenyant-nos els millors racons de la ciutat a l’hora que explicava una mica la història de la fundació de l’estat i la ciutat, la secta dels quarkers i el seu líder William Penn, el procés de la firma de la Declaració d’Independència i com Benjamin Franklin va adoptar Philadelphia com la seva pròpia ciutat (malgrat ser nascut a Boston). Un tour molt aconsellable, doncs la ciutat no ofereix cap arquitectura ni monument especialment destacable, així que el més interessant són les històries que hi ha al darrere. Probablement la ciutat de Pennsylvania sigui una de les què pot oferir més història, dins la curta història dels EEUU. Bastant més pesat és ja visitar els edificis per dins de l’Independence Hall, l’arxiu amb les còpies de la Declaració d’Independència i la Constitució i el Congress Hall, així com veure la famosa Liberty Bell, una campana que no té res especial però que com sempre els americans saben vendre especialment.
Amb l’esquena i les cames trencades, recuperàvem forces menjant el típic Cheese Steak de la ciutat al famós Jim’s Steak, abans de seguir penosament fins al tren que per fi ens portava de nou a l’aeroport, per ara sí, emprendre ja el definitiu vol que esperem ens acabi portant de nou a Barcelona.
Amb el coixí inflable i l’antifax personal a punt, despedeixo les cròniques del viatge en ple vol de tornada, esperant poder dormir el suficient per minimitzar el jet lag a l’arribada.

23 d’agost 2009

If you are going to San Francisco

Prepareu-vos per boira i fred hivernal encara que esteu en ple mes de agost. I és que malgrat ens temíem retrobar-vos amb la nostra estimada boira un cop entréssim a la ciutat, no era d’esperar els vents glaçats que l’acompanyaven, per posar dades al temps, 10 graus centígrads amb molta humitat i vent, fins al punt que el “baho” sortia de la boca al respirar.
Amb aquest temps hem vam començar a fer el guiri per la ciutat un cop deixada la caravana i fet el check in a l’hotel molt més ràpid del què les millors previsions ens podien fer pensar. Llàstima que part d’aquest temps guanyat es perdés fent la cua per agafar el turístic tramvia cremallera que sortint de Powell Station puja i baixa els turons empinadíssims de la famosa ciutat. Un espectacle (especialment veure el conductor i els mecanismes arcaics del vehicle) que val la pena contemplar. Després de veure el carrer més empinat del món (ple de revolts perquè els cotxes el puguin baixar), ens hem dirigit cap a la zona portuaria, on excepte l’Adri (que ja havia vist la ciutat i ha intentat infructuosament visitar sense reserva la presó d’Alcatraz), hem agafat unes bicis de lloguer, un excell.lent mitjà per recorrer la part de costa de la badia fins al mític Golden Gate, creuar-lo gratuitament fins a l’altre vora, i dirigir-se cap a l’encantador poblet de Sausalitos, on un pot prendre un ferri de tornada al port de SF. Tot i que el dia no va acompanyar (ni tan sols estant sobre el pont podíem veure l’estructura completa d’aquest), l’experiència és molt recomenable. Retornant les bicis cansats de pedalar contra el vent, i després de fer unes darreres compres, ens hem reunit tots de nou per acomiadar quasi el viatge amb un últim gran sopar amb musclos a la marinera i peix fresc a l’estil local, ben banyat tot d’un excel.lent vi blanc californià.
Avui, mentre l’Adri complia el seu somni de conduir una Harley de lloguer anant cap al Napa Valley, els demés hem caminat relaxats pel centre de la ciutat. Sorprèn (desgradablement) la multitud de homeless que hi ha als voltants de la zona de l’ajuntament i Market Street (on ens allotjàvem). Per la resta, essent diumenge, la ciutat estava molt tranquila, amb els seus mercadillos de fruita i un Finantial District desert. Union Square com a bon centre neuràlgic sí presentava més ambient i aprofitant el sol que ha dignat aparèixer al migdia, hem decidit enfilar cap als empinadíssims turons on es troba la Coit Tower. Val la pena pujar per les llargues escales de l’entrada est per veure com es pot construir un barri en ple penya-segat, respirant una gran tranquilitat sense cotxes i plens de jardins tropicals. La torre no és res de l’altre món, però ofereix una vista global des de les alçades de la ciutat, això sí, tot i el sol general, el Golden Gate seguia sotmès a la boira localíssima de l’entrada de la badia.
Tornant cap a l’hotel hem dinat a Chinatown, probablement el barri xinès més autèntic dels EEUU i per suposat el més dels què hem vist. També ho era el restaurant que per uns moments m’ha portat els records del viatge vietnamita de l’estiu passat en les mateixes dates.
Mentre reposàvem les cansades cames en un sports bar, la boira de la tarda tornava a tapar la ciutat i el fred ràpidament feia acte de presència, bon moment doncs per acomiadar-nos de la decepcionant (especialment pel temps) costa californiana i començar el llarg viatge de retorn cap a Barcelona.

21 d’agost 2009

Yosemite: entre grans sequoies i blocs de granit

L’últim dia de road trip estava destinat a explorar el Yosemite National Park, el primer parc natural designat com a tal als EEUU per preservar la bellesa natural que hi conté. Potser menys conegut a priori que el Yellowstone, el cert és que acaba rebent tants o més visitants i certament ho mereix malgrat que en el nostre cas no l’hem gaudit a la seva millor època, que hauria de ser cap al maig, quan les carreteres tallades per la neu s’obren al públic i les cascades provinents del desglaç flueixen amb els seus màxims cabals.
De totes maneres teníem clar què era el primer que volíem veure en aquest parc: les grans sequoies, arbres mil.lenaris supervivents d’altres èpoques gràcies a les seves sorprenents característiques ignífugues i insecticides que li proporciona la capa de tanina que li confereix el seu color vermell de l’escorça. Malgrat que el Ramon “se les imaxinava més grans”, els imponents troncs i les impressionants alçades dels membres més antics convertien a un servidor en una puça al seu costat. A diferència de Yellowstone, el parc de Yosemite ofereix més possibilitats i llibertat per endinsar-se en el parc, així que hem acabat fent una ruta de tres hores endinsant-nos en la Mariposa Grove, suant una mica entre sequoies i pins d’espectaculars dimensions.
Com el camí a Mariposa Grove és llarg i lent, hem hagut de descartar pujar a Glacier Point, des d’on s’haurien d’obtenir les millors vistes al Yosemite Valley, un vall esculpit en les últimes deglaciacions, formant parets de granit pulit d’espectaculars dimensions com El Capitan i Half Dome. Entremig, el riu Merced fondeja la vall entremig de l’abundant vegetació que oculta des de les alçades la intensa activitat humana que acull. En una de les platges de riu hem fet l’últim dinar de bistec a la planxa en la zona de picnic adequada, per després anar al Visitors Center, on després de veure un vídeo amb la història del parc, hem caminat infructuosament fins a les Yosemite Falls, les cascades més altes de Nordamerica... quan hi baixa aigua, que no és el cas a finals d’agost.
El sol començava a pondre’s i encara ens quedava unes hores de camí fins al final de la nostra aventura amb la caravana. Sortint per la sortida nord-oest per la US120 direcció a San Francisco, hem seguit les carreteres que ens han portat a Dublin, no pas la capital d’Irlanda, sinó el suburbi de San Francisco on es troba la oficina on tornar l’autocaravana. A la seva porta hem fet nit, esperant tornar-la demà el més aviat possible per poder visitar San Francisco. Temps per despedir-nos de la vella Daisy, que malgrat la seva edat i els problemes d’habitabilitat que hem tingut, ha sobreviscut miraculosament al tute de milles a la què l’hem sotmès aquestes darreres setmanes.
Milles: 236. Total acumulat: 5132 (8211 km).

20 d’agost 2009

Deixant la boira enrere

El matí en algun lloc enmig del no res a prop de Big Sur ha començat novament igual: amb boira densa. Realment amb els dies que portàvem somniant amb arribar a la costa californiana per prendre el sol i banyar-nos, el temps ha estat una autèntica decepció. Però, c’est la vie, així que tocava tirar endavant i enllestir la costa ràpidament. Seguint pels revolts de la US1 hem arribat a la badia de Monterey, fent aturada primer al tranquil i bohemi poble de Carmel, actualment governat per una minoria de classe rica heredera dels artistes que hi van emigrar després del gran terratrèmol de San Francisco. La platja aquí sí era més atractiva, però el maleït temps li treia part de l’encant i per suposat les ganes de banyar-se. Les tendes chic de la Ocean Avenue estaven la majoria tancades a primera hora, demostrant la tranquilitat en què viuen els habitants de les boniques casetes que formen la població.
La següent i última parada costera ha estat a Monterey, antiga capital de l’Alta Califòrnia en temps de domini mexicà. En el Fisherman’s Wharf, entremig de tendes de souvenirs i locals que venien tours per avistar balenes (que no és la bona època), sí hem pogut veure foques i lleons marins gandulejant en plataformes surants, comprovant el seu equilibri per dormir sense caure d’una estreta barana de fusta i les seves lluites per aconseguir lloc on dormir. Per la resta Monterey ofereix una mica d’història, la qual cosa en aquest país ja és quelcom diferent. L’antic govern mexicà, antigues cases de governadors i jutges en temps mexicans, adobes i el teatre municipal recorden el passat d’aquesta antiga capital. Pels amants de la literatura, també hi ha la casa on Robert Louis Stevenson va passar els últims anys, morint en la misèria, malgrat ser l’autor de la famosa novel.la L’illa del tresor.
Farts ja de tanta boira i amb la bateria auxiliar novament buida, decidíem tirar aviat cap al nostre últim destí abans de tornar l’autocaravana: el parc natural de Yosemite. Advertits per la Lonely de què els campings estarien plens, hem decidit parar al poble de Merced per demanar informació de campings abans de l’entrada al parc, on una amabilíssima voluntària ens ha aconseguit una plaça a un camping d’El Paso, poble últim abans d’entrar. Conduint primer per terres d’herba seca que recorden camps de blat i entrant posteriorment a les muntanyes de bosc mediterrani que condueixen al parc, per primer cop hem arribat a un camping amb temps per gaudir-lo, coincidint a més amb el primer camping amb ambient juvenil i amb una piscina on hem pogut fer el què portàvem tres dies desitjant. Prendre el sol, refrescar-nos a l’aigua, sopar en una taula a la llum de les estrelles escoltant la guitarra dels veïns i després la música del notebook i fer el resopó gaudint del sabor d’una bona birra americana.
Milles: 211. Total acumulat: 4896 milles (7834 km).

19 d’agost 2009

From Santa Barbara to Big Sur

El matí s’ha llevat com ve sent habitual des de que hem arribat a la costa de California. Amb boira, aquest cop amb lleugers plugims i tots. Així que fastiguejats de Santa Barbara per tot el cúmul de circumstàncies viscudes, hem decidit agafar la nostra RV i seguir tirant cap amunt. Agafant la Highway 101 enmig del temps quasi hivernal hem parat al sorprenent poble interior de Solvang, vil.la fundada fa dos segles per danesos i que encara conserva el seu estil propi. Casetes d’estil escandinau, botiguetes i pastisseries repartides pel mig del poble, sens dubte per un moment donava la sensació de tornar a estar a Europa, només els amples carrers recordaven el continent on estàvem. L’esmorzar amb Applestrude i te negre per escalfar-nos del fred exterior entrava en aquest ambient perfectament. Després d’una volta pel poble (amb compra de souvenir freak per mi) i conversar una estona amb la iaia de la informació turisme (perquè en aquest país la gent treballa fins tan gran?), hem posat rumb cap a la costa passant per paisatges de vinyes dels vins de la pel.lícula “Entre copas”.
Amb la boira que semblava que passat el migdia s’anava afeblint, hem parat a Pismo Beach, un poble surfer i més típic de costa segons els nostres estandars. Però la costa de California havia seguir decepcionant-nos i uns maravellesos cartells de no recomenat banyar-se per altes concentracions de bactèries ens provocaven un banyus interruptus. En tot cas hem aprofitat per fer una volta per un poble agradable i dinar el primer peix de tot el viatge.
Seguint ja per la US1 ininterrumpuda paral.lela a la costa, les primeres pedres i petits penya-segats han fet acte de presència, junt amb la plaga d’algues que segueixen tota la costa central, com a mínim en aquestes èpoques. A San Simeon, amb una mica de sol penetrant la boira, per fi hem complert un dels objectius: banyar-nos al Pacífic. Una cosa que ja havia fet però no des del continent americà. Aigua gelada i petites ones on poder-nos donar un lleuger gust, malgrat les algues visibles a mitja distància i les restes podrint-se en alguns trams de sorra entre mosquetes. A canvi el plaer d’estar completament sols en una platja deserta on els pelícans mostraven les seves habilitats per pescar peixos en caigudes kamikazes.
Quan el sol ha tornat a desaparèixer al cap de res, hem seguit tirant cap al nord, sempre seguint la famosa US1 i fent una parada obligada a un punt d’avistament d’elefants marins. Uns monstres del mar que al vespre clapaven plàcidament a la sorra obviant completament els sorpresos turistes armats de les càmares fotogràfiques.
El plan del dia era no estressar-nos i trobar un camping a una hora decent, però passat la rica mansió de Hearts Castle ens hem trobat que a l’hora que el paisatge augmentava de bellesa, els campgrounds estaven ja tots plens. Així que entremig de la boira que anava baixant sobre els penya-segats coberts d’arbres típics de cotes més altes, seguíem la preciosa carretera virada fins a Big Sur, on els guardes ens recomenaven acampar on fos, amb la seguretat que cap guarda ens podria dir res estant tots els campings plens.
I això hem fet, aparcar en una zona al costat de la carretera i posar-nos a dormir decepcionats d’una costa preciosa però poc apta pel bany i menys agradable entremig de tanta boira espessa.
Milles: 232. Total acumulat: 4685 milles (7496 km).

Fitxat per la policia

Hora aproximada: 00:35. Lloc: parquing d’un parc de Santa Barbara. Una hora i mitja després d’anar a dormir. Toc toc. Mmmm. Adri, has sentit que han picat? Mmm, no. Toc toc. Han picat de nou. És la policia? Merda.
Pijama d’estiu posat i antifaz aixecat al front obro la porta i dues llanteres m’enlluernen la cara. Efectivament és la policia. Good night sir. Good night... mmm, I suppose you are here because we shouldn’t be parking at this place.
Efectivament el cartell “Parking lot. Park closed from 10 pm to sunrise” es referia al parquing no al suposat parc que en plena nit ens imaginàvem formaven els arbres que es veien al voltant. Els cotxes amb parelles donant-se molt amor havien desaparegut. Yes, we have seen the signal (com no, era enorme) but we’ve understood it wrong, in a village where every 5 meters there is a signal with no RV Parking we thought here it would be allowed and the signal was referred to the park with these trees. No, there is no park, this is the park.
Are you alone in the car? No, I am with three collegues. Males or females? Unfortunately all males :). May I come in? Of course sir (deixant-li pas a l’hora que ocultava les escombreries amb birres i smirnoff ices buides). Li obro les cortines on els compis disimulaven seguir sobant. All right sir. Are you the owner from the RV? Oh no, it’s a rental one. Who is responsible for it? Me, sir. OK, may I see your ID? Yes, of course. On cony he fotut el passaport? Als pantalons, on estan els pantalons? Per allà tirats, bé, aquí, here it is. Un dels dos agents el pren, parla pel micro amb la comisaria i comença a apuntar nom i dades. L’altre pregunta d’on venim i aprofito per explicar-li una mica la nostra aventura. Yes, coast to coast, from NY to LA in two weeks, now going to north California this week. Oh, you are crazy men. Al tiu realment li mola el nostre viatge i la relació es torna més cordial (malgrat que fins el moment tot havia estat igualment molt formal i correcte). What are your plans for tomorrow? Well, we would like to visit something from Santa Barbara because today we arrived late and then continuing north. Ok, you are not allowed to stay here, I am sorry, we will not put a fine on you, it is not for people like you, but we have some problems with drugs, parties... Oh, yes, of course I understand, I suppose many people had parked with RVs here and it is not comfortable for the neighbours. Is there any campground nearby, we haven’t seen anything, we were tired, therefore we decided to stop here.
Primer el tiu que prenia les dades ens informa d’un camping més de 20 milles al nord ( a aquella hora!!), però per sort el què ja es començava a fer coleguilla, veient la meva cara de vaja pal si ara m’he de posar a conduir fins allà, el para. Hey, man, I am thinking about letting them sleep in Carrillos parking lot...I sí, el tiu agafa paper i boli i amb pels i senyals escriu com arribar-hi i m’ho explica a lo barrio sesamo. Un parquing a 3 milles dins el poble però al costat d’una gasolinera en una zona on no hi viu ningú. Thanks a lot agents and sorry for the incoviniences we caused. Good night. Definitivament podia haver estat pitjor (de fet segur amb els mossos pel mateix ho hauria estat).

18 d’agost 2009

Dedicado a Cristian

A day in L.A.

Canviat els plans inicials pels problemes de l’autocaravana i decidint sacrificar el sortir de festa per L.A. per poder fer amb més calma la ruta costera per California, ens quedava el dia d’avui per visitar el més important de Los Angeles amb la inestimable ajuda del nostre guia Adri, gràcies a l’experiència d’haver-hi viscut un mes fa tres anys.
M’havien parlat tant malament de Los Angeles, que tal i com sol passar en aquests casos, finalment no m’ha decebut tant. Això sí, és una ciutat per veure en cotxe i a diferència d’altres grans ciutats passades, aquí no ha estat cap problema conduir ni aparcar l’autocaravana en els seus carrers amples.
El matí ha començat encara més emboirat que la tarda d’ahir, finalment hem decidit prescindir del tècnic (que hauria arribat massa tard) al comprovar que la bateria auxiliar s’havia carregat completament durant la nit, i ens hem començat dirigint cap a Santa Monica, platja famosa de L.A. i escenari de la mítica serie “Los Vigilantes de la playa”. Clar que la boira matinal no feia tant atractius com un s’esperava ni el moll amb la nòria, ni el passeig per la platja amb les (quasi inexistents) ties bones patinant i corrent, ni les casetes de les vigilantes (amb elles a dins tapades amb mantes). En tot cas hem donat una volteta pel moll, Santa Monica i Venice, i envejant les grans instal.lacions que tenen per donar passejos amb bici i patins, i les nombroses pistes de volei-platja.
Després ha vingut la gran ruta en cotxe: pujant pel comercial Wilshire Bld fins Westwood, hem trencat per Veteran per passar pel campus de la famosa UCLA (University of California Los Angeles), i seguit pujant fins a Sunset Bld, on hem entrat al riquíssim barri de Bel-Air. Pujant pels seus carrerons empinats i regirats fins a Mullholland Drive, es podien entreveure grans mansions de gent capaç de tenir com a cotxe de carrer prenent pols un Bentley de 120.000 €. Les úniques persones presents pel carrer són tots els immigrants que es dediquen al manteniment de tant luxoses parcel.les, mentre luxosos esportius i descapotables sortien de tant en tant d’algun dels nombrosos revolts.
Mullholand Drive marca el límit de L.A. City com la nostra serra de Collserola, però tot i haver escampat ja la boira matinal, la contaminació ens negava les vistes d’aquesta enorme metropolis de 100x100 km. Així que baixant per una nova carretera per contemplar les cases luxoses de Beverly Hills, hem tornat a creuar el Sunset Bld per entrar a la zona del barri que ensenyava “Sensación de vivir”: amples avingudes amb altes palmeres i cases que a Barcelona serien de classe alta i aquí ho són de classe mitja. A Rodeo Drive, el luxe de les grans boutiques i tendes de joies competeix amb la major concentració de cotxes cars vistes en tants pocs metres.
Tres hores més tard malgrat fer tot això en cotxe sense parar, aparcàvem finalment a Hollywood, on a part de fer un bon dinar al Kodak Center, hem pogut passejar per la normalíssima avinguda amb les estrelles dels famosos ( per cert, adivineu la més fotografiada? Sí, Michael Jackson). Sorprenentment el Kodak Theater, lloc d’entrega dels Oscars es troba dins d’aquest centre comercial, que sense alfombra vermella i gent amb grans vestits, no té més glamour que la Maquinista. Les petjades de famosos es troben al proper Chinese Theater, posades sense ordre ni concert i difícils d’anar seguint amb l’aglomeració de turistes trepitjant-les i fotografiant-les.
El plan havia de concloure al Universal Studios Theme Park, un Port Aventura del cinema, pel qual estàvem disposats a pagar encara que fos només per agafar el tren que recorre els platós famosos de grans produccions. Però hem arribat massa tard, així que després de fer quatre fotos a l’entrada amb la bola de la Universal, hem posat rumb cap a la primera aturada de la costa que seguirem els dos propers dies: Santa Barbara.
En teoria poble costaner d’estil europeu, a la pràctica ha sigut la gran decepció. Primer: la boira del vespre i la marinada ja havien fet acte de presència. Segon: els restaurants tancaven a les 22h. Tercer: no hi havia ni un bar al passeig marítim ni al port ni al moll. Quart: cada dos metres hi havia una senyal dedicada a nosaltres (No RV Parking between 12 am and 6 am). Tot molt acollidor doncs, en un poble, això sí, amb cases americanes ben cuidades, un passeig marítim llarguíssim i una platja que si no fos pel temps tenia bona pinta. Finalment seguint el carrer de la costa cap al nord hem trobat un parc utilizat per les joves parelles del poble on un senyal dubtós ens decidia a aparcar per sopar i passar nit.
Milles: 147. Total acumulat: 4453 milles (7125 km).

17 d’agost 2009

Completant el coast to coast

El dia d’avui ha estat realment molt diferent al planejat. La primera intenció era sortir cap a L.A., arribar a primera hora de la tarda, veure ràpid el més important, intentar sortir de festa en alguna disco de Hollywood i l’endemà d’hora anar a dormir i prendre el sol per Santa Monica. Res d’això hem acabat fent, marcats sobretot per un petit problema amb l’autocaravana, malgrat que després hem comprovat que tampoc hauríem pogut cumplir les primeres intencions.
I és que després de llevar-nos, fer l’última dutxa d’hotel i esmorzar-dinar al buffet del Luxor, hem comprovat que la bateria auxiliar de la vella Daisy estava buida, la qual cosa impedia el funcionament de qualsevol element de l’habitacle: ni engegar el generador per tenir llum o microones, ni bomba d’aigua per tenir aigua corrent, ni nevera. Un problema tenint en compte que ens queda quasi una setmana. Mentre creuàvem els deserts de Nevada i California en direcció a la costa, la bateria seguia sense carregar-se i després de trucar al servei de carretera ens han enviat cap a un camping de Malibu (amb electricitat i aigua corrent enxufables a la caravana) on al dia següent un tècnic podria assistir-nos.
Així que després de passar la major calor en el cotxe (amb l’aire acondicionat a ple gas) veient els deserts més autèntics fins ara (amb cactus i petites zones de duna pura), creuar una de les rondes de L.A. envoltada de la calitxa fruit de la contaminació (amb visions fugaces al Downtown i el Staples Center), hem anat a parar a Santa Monica i les primeres vistes al Pacífic... enmig d’una boira de tarda i un aire fred, un ambient diferent al què esperàvem. Seguint per la US1, hem arribat a la decebedora Malibu, una població formada per l’autovia i les cases de la gent a primera línia de mar que impedeixen l’accés a aquest. Així que per suposat el nostre camping tampoc donava al mar, només oferia bones vistes des del turó on estava situat. En tot cas, una bona ocasió per aprofitar la bugaderia, dutxes i instal.lacions del primer camping autèntic, carregar la bateria auxiliar amb la corrent que ens oferia i poder dir que, encara que ens faltin uns quants dies, ja hem completat el coast to coast. El dia 4 sortíem de la NY que toca a l’Atlàntic, tretze dies més tard les aigües del Pacífic ens donaven la benvinguda... ni que fos diferentment a l’esperat.
Milles: 299. Total acumulat: 4306 milles (6890 km). Estats (15): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota, Wyoming, Idaho, Utah, Arizona, Nevada i California (i c’est fini).

16 d’agost 2009

Leaving Las Vegas

El dia sencer a Las Vegas ha començat a diferents hores per cadascú, però de la mateixa manera. Prenent el sol a la piscina, contemplant les belleses estirades a les tumbones i acabant de descansar de la nit anterior. Després hem recuperat energies amb l’abundant champagne brunch de l’hotel i hem agafat un taxi cap a l’Outlet Center, on cadascú ha pogut comprar a preus molt barats roba que a Barcelona està molt més cara, en el meu cas pantalons Levi’s, banyador Quicksilver, polos Tommy Hilfiger... i un antifaz professional per subtituir als danyats (i no repostat per US Airways) regalats per les companyies aeries. Amb cinta regulable ja no m’hauré de preocupar de si la cinta es dóna i l’estanqueitat luminíca que ofereix és increïble (comprovat aquesta primera nit).
Acabades les compres rutinàries, tocava tornar a explorar el què ens faltava del Las Vegas Bld., així que hem agafat taxi fins a la Stratopshere Tower amb a intenció de baixar el carrer sencer fins a acabar de nou al nostre hotel. En aquesta torre d’observació, hi havia però un parell de repte que tenia ganes de fer, les seves atraccions d’adrenalina situades al cim de la torre a 350 m d’alçada. Llàstima que una, l’Insanity, unes cadires giratòries en l’aire amb acceleracions de fins a 3G estés tancada. Quedava però el Big Shot, la típica atracció de caiguda lliure (com la què tenia ganes de provar a Port Aventura), però la més alta del món. Finalment el Ramon també s’hi animava i els dos hem acabat cridant com dos nenazas. I és que el pitjor no ha estat la baixada, sinó la pujada a 4Gs cap al cel veient com apareixia de cop tota la ciutat als teus peus, quan un s’esperava una primera pujada lenta com en la resta d’atraccions d’aquest estil. Per sort, el patiment és curt. Pujada, baixada, 5 s de descans, nova pujada i baixada, i quan un s’esperava que quedava una última tanda pitjor (com si fins ara ens haguessin donat peixet), ja s’havia acabat. Llàstima no poder ensenyar (per culpa del preu abusiu de 23$ per foto) les nostres cares de por mirant cap al cel.
Després d’aquest xute d’adrenalina, ha començat l’interminable ruta pel carrer dels casinos. Interminable perquè són més de 7 km, als qual se’ls hi ha de sumar el què un camina quan entra a cadascun d’ells. Perquè un se’n faci una idea, sortint a les 8.15, hem arribat a l’hotel a la 1h, sense menjar (el megadinar de l’hotel encara proveia energia), ni jugar a cap lloc. Sort que la famosa disco LAX de l’hotel estava tancada i així no ha sabut tan greu arribar destrossats sense més forces que les necessàries per tumbar-se al llit. La caminada per comprovar el bullici de Las Vegas a peu i en cotxe el dia que sigui i l’hora que sigui, l’espectacle de llums del carrer, la grandiositat dels casinos laberíntics més grans i algun espectacle com el del volcà del The Mirage. A més hem vist el Circus Circus, l’Encore, el Paris, el MGM i algun de menor. Però si realment hi un casino que no es pot perdre el visitant de Las Vegas, és el Venetia. A part de l’entrada externa amb canals, ponts i la torre famosa de la ciutat italiana, el millor és pujar al primer pis i passejar pel canal interior de l’edifici fins a arribar a la plaça de Sant Marco. El sostre pintat de blau amb les llums interiors que s’hi reflexen donen la sensació d’estar a fora en ple dia. Els núvols pintats es mouen a mesura que un avança caminant. Les tendes i restaurants que segueixen el canal ple de gòndoles amb gondolers que canten el porten a un de nou a la bellíssima ciutat original. Viure-ho per creure-ho.
Així és Las Vegas, una ciutat on no hi ha res impossible gràcies a l’enorme quantitat de diners que mou. Una ciutat que no dorm mai, on un pot menjar, beure i jugar al què vulgui les 24h del dia els 365 dies de l’any. I una ciutat que sabent els límits que tindria centrar-ho només en el joc, s’està convertint en una gran ciutat d’oci general, podent-se trobar en el mateix recinte la família turista amb nens, amb un ludòpata alcohòlic empedernit, amb el turista sexual, amb un grup de joves amb ganes de festa... i realment aconseguir que tots gaudeixin de l’estada i sobretot hi deixin els seus diners.

15 d’agost 2009

Grand Canyon, Route 66 i festa a Las Vegas

El dia ha començat d’hora, molt d’hora. Seguint el pla establert, el despertador ha sonat a les 6h per veure els primers rajos de sol sobre Desert View, només que al cap d’una estona ens hem adonat que aquesta zona d’Arizona a l’estiu concorda el seu horari amb el del Pacífic, per tant, en realitat eren les 5h. Desgraciadament les vistes no eren tan nítides com esperàvem. La calitza del dia anterior seguia present, i només el fet que el sol hagués canviat de banda feia que es veiés més clar cap a l’oest, i que les millors vistes cap a l’est del dia anterior, fossin ara les perjudicades. A sobre el vent huracanat que bufava, feia un tant més desgradable la visita, i només els cèrvols voltant a aquelles hores pels deserts parquings de cotxes donaven la nota positiva. Les primeres hores del matí han transcorregut seguint la ruta dels miradors del South Rim fins a Grand Canyon Village, amb la boirina que aixecava una mica, però sense aconseguir vistes nítides. Al final descobríem el motiu. La contaminació de Califòrnia és la causant que la major part de l’any hi hagi aquesta boirina sobre l’espectacular canyon del Colorado, amb els seus 1600 m de desnivell. De totes maneres, l’espectacularitat del lloc és perfectament contemplable des dels cims del canyon, amb o sense boirina. Un viatge menys extens permetria agafar algun dels camins que baixen fins al riu, en excursions de dies sota el sol asfixiant d’Arizona, però no era el nostre cas, decidint completar-ho en tot cas amb una ruta amb helicòpter des de Las Vegas.
Deixant enrere una de les grans maravelles naturals del nostre planeta, baixàvem cap a Williams en busca de la històrica route 66, per almenys fer-ne un tros. Sens dubte la nostra ruta alternativa costa a costa ofereix majors espectacles que l’antiga ruta comercial entre Chicago i L.A., però conduir-ne un tros també forma part de la història dels EEUU. A Williams ens esperava una bonica sorpresa, una concrentració de cotxes antics americans al carrer. Mustangs, Corvettes, Hot Rods, Buggies, Bel-Airs i molts altres models més desconeguts des dels anys 50 fins algun model actual, la majoria cuidadíssims i personalitzats pels seus orgullos amos, feien les delícies de tot qui com nosaltres ha passat avui per aquell poble.
Agafant la I-40 West arribàvem a Seligman, on comença l’únic tros que resta de la route 66 (la resta ha desaparegut, s’ha convertit en pista o ha estat substituida per modernes autopistes interestatals. Malgrat que es tracta de donar una volta de 80 milles que es podrien fer més ràpids per la I-40, volíem (especialment el Ramon) conduir-los. La carretera està en bon estat, composada per rectes llarguíssimes (amb un record d’una recta de 15 milles!!) i pel camí hi ha poc més a veure que la desolació de terrenys pràcticament erms. Algun poblet pel camí, alguna gasolinera, algun motel-gasolinera que conserva encara l’estil dels anys 50 en ple esplendor d’aquella carretera, una reserva índia, però per la resta soledat en una carretera que avui ja no utilitza ningú, i que finalitza a Kingman, on l’antiga ruta ja torna a perdre el nom per convertir-se en una pista local. Allà agafàvem nosaltres ja l’autovia cap al nord en direcció al nostre proper destí, Las Vegas. Pel camí, fins que no es finalitzi l’espectacular pont-autovia en construcció, un ha de passar (amb control policial inclòs) per la Hoover Dam, una presa altíssima que subministra aigua i electricitat en abundància a través del Colorado. La resta, desert de Nevada, muntanyes de roca completament pelades. La proximitat a Las Vegas es fa palesa quan enmig d’aquest desert comencen a aparèixer urbanitzacions amb casetes i jardins verds com Suïssa.
I finalment, Las Vegas, una ciutat enorme en creixement amb un cèntric carrer ple de gratacels que són els casinos-hotels més famosos. El nostre, a l’entrada sud, és el Luxor, ambientat segons l’antic Egipte. Edifici en forma de piràmide acristallada amb una enfinx i un obelisc a l’entrada. Una habitació enorme pels quatre amb llits i bany de veritat per descansar una mica de l’autocaravana. A dins, botigues, restaurants i una enorme sala de casino converteixen l’edifici en una petita ciutat. Després del dinar d’urgència, l’atractiva piscina de l’hotel ens atrapava la resta de la tarda i ens feia anul.lar el plan de buscar una ruta en helicòpter pel Grand Canyon pel dia següent. Tenim ganes de gaudir d’aquesta ciutat única, sense estrés, imposant-nos nosaltres els horaris i les activitats.
Alliberats d’aquesta pressió, dutxats i afeitats com quan sortíem de Barcelona, hem sortit a començar a explorar l’ambient de Las Vegas, una ciutat Disneyland per fora, plena de joc i oci dins els Casinos. Pujant per Las Vegas Boulevard hem passat per l’Excalibur (amb la seva estètica de castell de fades), el NewYork-New York (amb estatuta de la llibertat i una part del skyline de Manhattan inclòs), el Bellagio (casino històric ambientat com el què és) i el Caesars Palace (ambientat en la roma imperial, amb palaus i coliseu inclosos). Allà hem decidit fer el més tradicional a Las Vegas: perdre els diners jugant, en el nostre cas a la ruleta, acompanyats realment de molta mala sort. El bo és que mentre perdia 35$, podia demanar-me quatre cubates i a sobre passava un parell d’hores, així que tampoc estava tan malament el negoci. El crupier ha clitxat el nostre plan somrient, sense importat-li massa.
Ja una mica entonats, hem decidit sortir de festa de veritat, com a mínim una nit en el viatge. Veient la cua i l’ambient exclusiu del Caesars, hem seguit fins a trobar el Jet Nightlife a dins el casino The mirage. 30$ entrada, música negra (més o menys comercial segons la sala), públic americà blanc i negre i guiri com nosaltres, ple a reventar, i per primer cop capaç d’oferir festa fins a hores espanyoles.
Milles: 329. Totals: 4007 milles (6411 km). Estats (14): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota, Wyoming, Idaho, Utah, Arizona i Nevada.

14 d’agost 2009

Creunt els deserts d’Arizona i entrant al Grand Canyon

558 milles (893 km) ha estat la distància conduïda avui, la més llarga excepte la del segon dia en què intentàvem fer via fos com fos entre NY i Chicago. Malgrat el gran nombre de quilòmetres el dia no ha estat gens pesat i ha estat fins i tot el dia que hem acampat més aviat, donant-nos temps a fer alguna partida de cartes entre sopar i anar a dormir. El secret llevar-se aviat i les espectaculars vistes d’Arizona.
La primera claror (que no rajos de sol) al llac ha marcat la nostra sortida de Salt Lake, recuperant la I-15 cap al sud direcció Las Vegas i passant tot el trànsit de la llarga àrea d’influència de la capital mormona. Al acostar-nos cap al sud de l’estat de Utah el paisatge s’anava fent més sec, preludi de l’entrada a l’estat d’Arizona a través de la US 89 per Hurricane. Durant tota la tarda fins arribar al Grand Canyon ens han acompanyat paisatge de pel.lícula, els què un s’imagina del Far West. Altiplans i penyasegats de terra vermella, formacions que recordaven les dels Badlands, canyons que excaven els rius sobre la terra, roques enormes despreses per l’esfondrament de penyasegats degut a l’erosió de les capes més baixes, poblats d’indis Navajos (que ja no viuen però amb titis sinó en cases prefabricades), motels westerns... En algunes zones properes a rius, el paisatge àrid de terra i males herbes es veia substituït per algun bosc de secà, però són miratges que duren ben poc (per sort). Entrant pel nord, hem creuat el Colorado pel límit nordest del parc del Gran Canyon, per un espectacular pont construit sobre l’inici d’aquest gran vall excavat sobre roca. Han estat poques aturades per estirar les cames, però un dia de road trip autèntic, on l’únic que s’havia de fer per entretenir-se era mirar per la finestra.
Quan el sol començava a caure, hem entrat al parc natural del Grand Canyon per l’entrada est, contemplant des de Desert View les primeres vistes d’aquest gran miracle geològic. L’important calitxa present junt amb el sol ponent impedien però unes vistes clares en direcció a l’oest, per la qual cosa decidíem fer nit allà mateix i esperar que la matinada ens portés millor sort. Desgraciadament, malgrat arribar més aviat que mai, el campground estava ja tot ple, problema que hem solventat gràcies a la bondat d’una jove parella belga que només anava amb cotxe i tenda, i que ens ha permès compartir la zona d’aparcament de la seva parcel.la per posar la nostra vella Daisy i poder-hi dormir.
Total acumulat: 3678 milles (5885 km). Estats (13): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota, Wyoming, Idaho, Utah i Arizona.

13 d’agost 2009

En terres mormones

Finalitzada la ruta pel nord toca començar a baixar cap al sud i recuperar el trajecte original planejat visitant una altra gran maravella natural, el Grand Canyon del Colorado. Entremig el pas original per Denver i el Rocky Mountain National Park es fa inviable, així que l’hem subtituit per Salt Lake City, la ciutat dels mormons, i el seu Great Salt Lake, el llac més gran d’Amèrica i amb una concentració de sal sis vegades més gran que el mar (només superada per la del mar mort).
De totes maneres el matí s’ha iniciat encara a les acaballes del Gran Teton i a la sortida del camping encara ens esperava una última sorpresa. Diverses manades de bisons (buffalos pels americans) pasturant al costat de la carretera i creuant-la. Famílies senceres on el pare es col.locava fent barrera a la carretera per protegir dels cotxes als mebres més dèbils i a les cries que portaven. Una ocasió magnífica per contemplar-los d’aprop i fer millors instantànies.
Fins l’hora de dinar, el trajecte ha estat de ruta, baixant de les muntanyes per arribar a les praderes d’Idaho, un estat que hem creuat sense mostrar tenir res especial. Seguint baixant per la I-15 hem entrat a Utah, l’estat mormó, on algunes muntanyes més altes han aparegut a l’horitzó però el paisatge general s’ha mantingut. Només a l’autopista ha augmentat considerablement la proporció de cotxes japonesos i per tant de cotxes “european size”.
L’entrada a Salt Lake City ha estat ràpida, així com trobar parquings per la nostra bèstia a prop del centre, malgrat ser una ciutat d’1.2 milions d’habitants. Capital de l’estat (el capìtoli idèntic al de Pierre s’observa al cim d’un turó), les seves amples avingudes i poc trànsit donen una sensació inusual de tranquilitat. El major bullici es concentra a les indústries de les afores. Un cop baixats del cotxe, mormons vestits com testimonis de Jeovah es barregen amb d’altres vestits més normals, i amb d’altra gent no mormona, no en va la proporció actual de la capital és d’un 50/50. Després de fer un excel.lent dinar a l’únic restaurant obert quasi a les 16h hem visitat la Temple Square, l’únic lloc remarcable de la ciutat. Centre de culte mormó, gratuitament es poden fer tours guiats de mitja hora amb misioneres mormones, que a l’hora que t’expliquen la història de la ciutat, del temple i la resta d’edificis del complex, intenten iniciar la rentada de cervell per fer-te adepte. Molt freak això sí és la demostració de l’acústica del Tabernacle (lloc de sermons), on una dona et dóna la benvinguda i comença a trencar un paper i tirar claus a un bol perquè el visitant comprovi el bé que se sent en l’edifici. El tour ha servit per saber una mica més què són exactament els mormons i la seva Església de Jesucrist i dels sants dels últims dies. Resumit, un tal José Smith va pensar que era molt més fàcil crear una nova secta/religió copiant el cristianisme d’Europa, però adaptant-lo a Amèrica (com no hi havia contacte entre continents, Déu també va necessitar enviar profetes a terres americanes) i posteriorment venent-se com a religió continuadora de l’Església original (continuament existeix un profeta i 12 apostòls).
Agraïts però completament escèptics de les explicaciones de les misioneres mexicana i californiana, hem anat a fer compra pels propers dies i acampar a Antelope Island, una illa dins el Great Salt Lake, reserva natural de bisons i amb “platges” on poden provar aquest mar interior. L’arribada no podia ser més espectacular amb una posta de sol magnífica, acompanyada d’una tempesta amb llams al fons. Eren tantes les ganes de banyar-se que corrent ens hem posat els banyadors i xancles per fer el pesat camí fins a la vora (amb serp inclosa) abans no es fes fosc completament. I vaja decepció!! Un llac enorme que té una profunditat màxima de 8 metres, a la platja ofereix una profunditat nul.la per més que caminis. Així que només vaig poder el mort a dos dits del terra, amb la qual cosa l’experiència de la major flotabilitat no va ser massa exitosa. Els efectes de la sal es notaven en el camí de tornada (perseguits per una plaga de mosquetes que pul.lulaven d’incògnit per la sorra), amb un banyador que s’encartronava, una pell que començava a picar horrors i uns cabells plens de grans de sal (i sort que els porto curtíssims). Després de la necessària dutxa de rigor, un sopar lleuger i birra, tocava anar a dormir (per primer cop ens molts dies sense mantes) enmig d’una tempesta de vent càl.lid per descansar de cara a la gran ruta del dia següent.
Milles: 372. Total acumulat: 3120 milles (4992 km). Estats (12): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota, Wyoming, Idaho i Utah.

12 d’agost 2009

Visitant la petita Islàndia i saludant l'ós yogui

Tal com estava planejat, el dia ha començat amb una gran matinada en vistes a aprofitar una llarga, cansada, però a l’hora inoblidable jornada. Com ja ens va passar a Badlands, el fet d’entrar i sortir del parc a hores intempestives implica a més poder-lo visitar de forma gratuïta. La primera claror del sol sortint il.luminava el port de muntanya pel qual accedíem a Yellowstone i ens baixava fins a Fishing Bridge, a la vora del gran llac central del parc. Pel camí, molts arbres de coníferes vius, i molts de morts fruit d’un gran incendi que va cremar el 40% de la superfície del parc. Com la política als EEUU en els parcs naturals és de no intervenir, els arbres romanen morts i/o caiguts pel terra dels nous boscos que poc a poc van brollant. Arribant ja a les vores del llac, les primeres roques fumejants anunciaven l’activitat hidrotèrmica del parc.
Agafant el gran loop que porta a tots els punts d’interés (que es pot fer en un dia complet), enfilàvem cap al sudoest en direcció a la Upper Geiser Basin. Yellowstone concentra el 60% dels geisers del món, així que com el Dani marxa el dia 20 cap a Islàndia, tocava afanyar-se per avançar-lo. Parant a la zona del Old Faithful, hom pot fer una ruta a peu d’unes dues hores on es poden contemplar bastantes hot springs (bassals fumejats), la preciosa Morning Glory Pool i altres piscines cromàtiques, i geisers de diferents tamanys, formes i activitat. L’Old Faithful és el més famós per ser el més gran i per tenir una activitat força regular i previsible que assegura veure una erupció d’aigua i vapors cada hora i mitja. La sort va fer que només arribar el veiéssim en acció, menys espectacular sincerament del què ens esperàvem, però igualment un espectacle que es pot veure en poquíssims lloc del món. Novament la sort ens va permetre gaudir en la nostra curta estada d’una nova erupció en el Grotto Geyser. Sense ser tan alta ni cabalosa, el fet que el perímetre de seguretat fos molt més proper, i les espectaculars formes d’aquest geiser doble, van fer l’experiència encara més excitant que la primera. Tota la zona és epectacular, amb terres ermes al voltant de les font tèrmiques i rierols de diferents colors fruit dels sulfats minerals que expulsen, sens dubte una experiència única que val la pena viure.
Seguint el loop en sentit horari, seguint els rius i boscos frondosos de l’oest, arribàvem a les Mamoth Hot Springs, una zona d’activitat hidrotèrmica quasi apagada i llur resultat són roques blanques amb restes sulfatades que recorden una mica a les muntanyes de residus de les mines de sal i potassa, només que fent formes naturals més irregulars.
Prosseguint per el camí per la zona nord, on l’alçada puja i s’arriba als cims pelats del parc (on vam fer el picnic per dinar), paràvem quasi per casualitat a un espectacular canyon que formava el riu Yellowstone i que seria el preludi del Grand Canyon de Yellowstone a les proximitats de les Lower Falls. Unes cascades el doble d’altes que les del Niagara (menys espectaculars però) que formen amb el riu el canyon més espectacular que he vist mai, tant per dimensions i profunditat, com per les roques grogues que donen nom al parc.
Yellowstone és també conegut per la vida salvatge que hi acull. Malgrat no sortir de la carretera principal en una ruta d’un dia, certament vam poder veure un manat de búfals pasturant en un plat proper, un parell d’ossos visibles amb prismàtics als cims del parc i finalment un búfal solitari pasturant molt a prop de la carretera i que va permetre aproximar-nos als 25 m reglamentaris que es permeten.
S’anava fent fosc i tocava sortir pel parc per l’entrada sud, per dirigir-nos a través d’una inacabable carretera am talls per obres cap al Grand Teton Parc, amb els seus pics nevats fregant i superant els 4000 m. Pel camí, un cèrvol completava les espècies d’animals salvatges vistos. L’objectiu final de ruta era el Gros Ventre Campground, que esperàvem ens pogués allotjar en una de les seves més de 3000 parcel.les. Reventats aparcàvem a les 22h en una parcel.la, que una hora més tard descubríem estava ocupada per una tenda al darrere nostre, però la bondat i simpatia de l’americà ocupant (tònica bastant general he de dir durant el viatge) ens ha permès compartir parcel.la durant aquesta nit.
Tot i el nom poc idílic del camping, el lloc era espectacularn i la poca contaminació lumínica de la zona, em va permetre contemplar el millor cel nocturn de la meva vida, superant les experiències d’Austràlia, Cuba i Vietnam. No només eren les infinites quantitats d’estrelles, sinó la intensitat amb la què es veien. Contemplant aquest cel ha de ser trivial reconèixer totes les constel.lacions visibles, les línies entre estrelles d’alta intensitat es dibuixaven automàticament en el cervell, només que el meu desconeixement d’elles no em va permetre contrastar més que el carro. La via làctia, de la qual tant m’havia parlat mun pare i que sense èxit m’havia intentat ensenyar en aquests temps moderns, aquí es veia claríssima amb la nebulosa contínua de milions d’estrelles sobre el pla orbital de la nostra galaxia. Com si l’espectacle no fos ja suficient, les estrelles fugaces apareixien i desapareixien en intervals inferiors al minut, no sé si perquè contemplàvem una pluja d’elles, o perquè les nits normals ja són així. Demanat primer el mateix desig diversos cops per donar-li més força, i cansat finalment pensant que podria demanar milions de desitjos que no es podrien complir, he decidit anar a dormir amb la nostalgia d’haver assistit a un espectacle que no sé si mai més podré repetir.
271 milles. Total: 2748 milles (4397 km). 10 estats visitats.

11 d’agost 2009

Creuant el curiós estat de Wyoming

El dia més tens (però sense conseqüències) del què portem de viatge va tornar a ser un dia de ruta tiramilles, creuant quasi tot l’estat de Wyoming desde Spreadfish fins a les portes del parc nacional de Yellowstone, un dels principals motius per decidir desviar la ruta cap al nord. Malgrat ser dia de caravana, la varietat de paisatges d’aquest despoblat estat, va fer que la jornada de contemplació des del llocs de pilot, copilot, o sillons birra en mà al costat de les finestres fos més agradable.
El dia començava amb una caminata matinera pel parc de Blackhills aprofitant la son marmotera de la resta. Una breu excursioneta fins a unes cascades, que sense ser res especial, amb la fresca matinal, sempre entra bé. Després conduíem les 30 milles que ens quedaven de la carretera escènica pel canyon de Spreadfish, fins a tornar a empalmar amb la ja tradicional I-90, que al cap de res ens entrava a Wyoming. El paisatge recuperava el paisatge de praderes típic de South Dakota, només que la terra adquiria tons més vermellosos i la carretera començava a ascendir en suaus ondulacions. Tanta pujada tenia els seus efectes i mica en mica el terreny s’anava assecant fins a convertir-se quasi en estepa. Els senyals anunciant talls d’autopista suggereixen que a l’hivern això deu ser quelcom semblant a Sibèria. Després de moltes milles poblades només per vaques i ovelles, de cop la civilització va sorgir d’enmig del no res als voltants de la ciutat de Gilette, amb cases desperdigades, alguna indústria i mina de carbó amb tèrmica inclosa. Esquitxant els turons, apareixien desperdigades bombes d’aigua que extreuen la poca aigua del terreny. Passat Gilette, la soledat tornava a ser present, amb un nou fons de pantalla que formaven les muntanyes nevades de Bighorn.
Precisament a Buffalo, deixàvem l’autopista per agafar la US16 que les creua, amb un pas que frega els 3000 m, malgrat que en cap moment dóna la sensació per les relativament suaus pendents que pugen la serralada (i per l’alçada ja important que tenen les planícies de l’estat). El paisatge rocós amb boscos de coníferes deixa pas de nou a praderes, estepes i terrenys que freguen quasi el desert, passat Ten Sleep i fins a Cody, poble natural del mític Buffalo Bill. La immensitat de terreny d’aquest estat, fa que fora dels pobles, el desordre sigui l’element predominant. Cases prefabricades col.locades de qualsevol forma i rodejades d’estables i tallers de fusta mal fets, amb totes les deixalles al voltant dels terrenys de cada habitant. N’hi havia un que devia conservar tots els cotxes que havia tingut la família fins a l’actual, només que sense cuidar-los i per tant convertint-se en un pou de xatarra rovellada. Realment alguns racons donaven una imatge tercermundista, lluny de creure que s’està en la en teoria primera potència mundial (tot i que la precarietat de les infraestructures és tònica general, també a les grans ciutats com NY o Chicago).
A Cody s’hi troba el Buffalo Bill Historical Center, una de les atraccions de la zona segons la guia, però que per sort només vam poder visitar de passada perquè tancaven estalviant-nos els 15$ que val (i que personalment no crec que els valgui). Un parell de diligències i alguns elements de l’oest en una petita sala és l’únic original que ofereix, la resta són mostres d’art d’artistes de l’estat.
Les 80 milles que hi ha entre Cody i el llac de Yellowstone van ser descrites per Roosevelt com la carretera més bella del món. Probablement no ho sigui, però sí que hi ha moltes vistes de postal. Muntanyes amb formes estrambòtiques (una mica estil Montserrat), amb el canyon que forma el riu (on vam fer un bany de peus purificador) i la vegetació que va apareixent a mesura que es va torna a baixar de cota creen imatges espectaculars. 50 milles després arriba l’entrada est del parc, on nombrosos cartells ja ens advertien que no hi havia lloc on acampar. Així que donant mitja volta vam deixar la caravana en un racó al costat de la carretera tocant al bosc, on hem sopat uns deliciosos espaguetis a la napolitana i anat a dormir aviat per demà matinar i entrar al famosíssim parc.
Milles: 410. Total recorregut: 2477 milles (3963 km). Estats visitats (10): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota i Wyoming.

10 d’agost 2009

Badlands & Blackhills

Primera nit dormida en un lloc d’acampada (que no camping) i realment ha estat un gust, tant pel menor soroll ambient que hi havia, com per haver decidit amb l’Adri col.locar-nos en sentit contrari en el llit per no sentir-nos els roncs a l’orella. L’únic efecte destorbador ha estat el fred que ha acabat fent a la matinada i que m’ha obligat a fer una sortida congelat a buscar les mantes que havíem arraconat en els portabosses de la caravana. Com a mínim ha servit per fer un parell de fotos a les 5:30 en plena sortida del sol, doncs els quilòmetres acumulats han fet que la dormida perdurés malgrat haver anat a dormir molt més aviat.
Llevar-se amb vistes als Badlands esmorzant a la taula de la zona d’acampament amb el sol que ja comença a escalfar ha estat una sensació impagable després de dies on l’objectiu era principalment avançar. La ruta 240 ens ha anat ensenyant el millor dels Badlands, regió amb serralades i depressions d’aspecte lunar enmig de la zona de les grans praderes. Nombrosos miradors permetien fer les fotos pel record i una petita excursioneta fins a un dels cims ens ha permès comprovar la inestabilitat del terreny format per molta argila seca i roca calcària. Podria passar-me línies narrant la bellesa i raresa d’aquest paisatge, llur nom es deu naturalment a ser l’única zona no fèrtil en aquests terrenys originàriament indis, però les fotos ho resumiran probablement abans.
Recuperant la I-90 hem seguit avançant fins a Rapid City, punt d’entrada al Blackhills Natural Forest. El paisatge canvia sorprenentment ràpid de les praderes infinites que portàvem recorrent, cap a un paisatge de muntanya alpí, amb abundància de pi negre i roques de granit i pissarra. A part de la bellesa d’un paisatge més típicament europeu, aquesta reserva conté un dels monuments més simbòlics dels EEUU: el Mount Rushmore. Esculpits sobre la roca d’una muntanya un es troba amb les cares dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln. Un lloc històric i de peregrinatge per molts americans i parada obligada per tot turista que passi per la zona.
Al mateix parc es troba però un monument que algun dia probablement li farà ombra, el Crazy Horse Memorial. També esculpit amb dinamita i pulit amb martells pneumàtics, quan estigui acabat serà el monument més gran del món. Molt probablement cap dels lectors actuals d’aquest blog ho veurà amb els seus ulls, com a mínim atenent al ritme construit en aquests últims 60 anys i que només han permès esculpir la cara i “buidar” molta part de muntanya. Més si la família emprenedora que va començar l’obra amb el consentiment dels indis Sioux segueix rebutjant les ofertes de l’estat nordamericà per accelerar el ritme de les obres. Quedant com a única font d’ingresos les donacions i el preu de les entrades, es fa més comprensible els 27 $ per vehicle ocupat, que en un principi pot semblar car respecte als 10 $ del Rushmore. Malgrat no veure massa més que la cara del monument a distància (o des de baix amb busos que sumen 4$ més persona per qui vulgui), val la pena entrar i veure el vídeo sobre la història del monument i la constància de la família Korzcak per dedicar la seva vida a homenetjar els indis a través d’un dels seus grans herois. A més, a dins es podrà veure un museu bastant complet de material indi i es podran comprar els souvenirs menys típics del país.
Després de recórrer una part important de la història del país, restava recórrer la ruta pel parc per gaudir dels paisatges alpins amb el seu llac. Seguint la 385, un arriba a Lead, on allà pot prendre la 14 per dirigir-se cap a la Spearfish Scenic Highway, ruta que hem pres i on hem decidit acampar en una esplanada enmig del parc amb fabuloses vistes a les estrelles.
Milles diàries: 189. Total km acumulats: 3307. Estats: 9.

09 d’agost 2009

Entrant a South Dakota

Probablement a la majoria d’europeus el nom de South Dakota no els hi diu res especial. Com a molt els hi sonarà a un estat americà que a dures penes sabran situar en un mapa. La realitat és però que es tracta d’un estat interessant amb algunes de les grans atraccions del país, i un dels motius junt amb Yellowstone per desviar-nos respecte la primera idea de ruta costa a costa.
L’entrada a l’estat s’ha produit ja de bon matí, amb una primera aturada a Sioux Falls, la capital de la regió dels Sioux, la qual cosa no vol dir que un es trobi indis passejant per la ciutat. De fet, la principal atracció de la ciutat és el Falls Park, una sèrie de cascades d’aigua verdosa que cauen sobre tot un seguit de roques, donant al conjunt un paisatge bastant fotogènic. Llàstima que l’aigua verdosa degui el seu color als productes químics d’alguna indústria aigües amunt, però malgrat això la parada val la pena.
Seguint per la I-90 l’aturada per dinar s’ha fet a Mitchell, una petita ciutat on es troba el Corn Palace, un pavelló amb una arquitectura imitació morisca per fora i amb els murs decorats amb blat de moro de diferents colors. Sense ser espectacular, pot ser un lloc on fer una pausa si aquesta cau bé. I és que poques coses especials es troba un a la majoria de ciutats i pobles dels EEUU a part de carrers amples amb les casetes familiars amb gespa fins a la vorera.
Retornant a la I-90, una hora després ens hem desviat a Chamberlain per agafar les solitàries carreteres locals que bordegen el Missouri passant per un parell de reserves índies. De les reserves un es pot oblidar doncs no veurà ningú amb plomes al cap ni tendes còniques on visquin, sinó cases aïllades i algun poble bastant pobre amb gent amb característiques físiques índies vivint la modernitat actual. Però el desviament val sens dubte la pena per les vistes que ofereix, tant del riu amb els seus enormes meandres en alguns punts, com de les immenses praderes de l’estat que en aquesta zona abandonen la planície general per adquirir formes de petits turons ondulats. Paisatges esquitxats per les vaques i caballs que allà hi pasturen. Si a les ja de per sí espectaculars vistes s’hi afegeix en un tram la d’una espectacular tempesta que només hem agafat de rascada, un es pot donar ben bé per satisfet. La ruta finalitza a Pierre, la desconeguda capital de l’estat, que excepte el pont sobre el Missouri i el capitoli de l’estat (amb cúpula negra) poc més té per oferir.
D’allà tocava ja recuperar la ruta principal rumb a un dels punts forts de l’estat: els Badlands. A mesura que un s’hi acosta el verd de les praderes es va esgrogeïnt, però igualment és sorprenent com de cop del no res, paisatges propis de Mordor apareixen a la vista. La pradera s’acaba i un canyó de terra blanca i vermella s’enfonsa en el terreny com si un riu inexistent passés per allà. Una mica més enllà muntanyes que recorden a Montserrat s’eleven sobre la vall. En aquest paraís idílic hem intentat dormir, ja no enmig de la natura que estava prohibit, sinó almenys en una zona d’aparcament que estàvem sols enmig de les muntanyes calcàries. Després de sopar, fer una birreta i sortir a fora a gaudir del fred i la llum de les estrelles i la lluna, quan estàvem per anar a dormir, una patrulla de rangers ens ha enviat educadament a la zona d’acampada controlada amb la resta de tendes i caravanes. No és el mateix, però com a mínim hem deixat per una nit les companyies camioneres per un lloc més tranquil.
471 milles més per donar un total de 1878 (3005 km) i 9 estats pels quals hem passat.

08 d’agost 2009

Per les grans esplanades

I el road trip per fi ha començat. No és que no m’hagin agradat les estades a NY i Chicago, però sincerament tenia ganes de fer quilòmetres en busca de paisatges. Avui ha estat dia de transició per acostar-nos a South Dakota, estat on hauríem de trobar les primeres maravelles naturals del viatge. Això no ha tret que el dia no fos profitós. En primer lloc per fi hem trobat una gasolinera amb una bona bomba d’aigua, la qual cosa ens ha permès fer-nos la primera dutxa decent des que vam sortir de l’hotel de NY, la qual cosa sempre s’agraeix. També hem tornat a repostar provisions per sobreviure un parell de dies més sense necessitats de restaurants ni allotjaments. I sobretot hem deixat Illinois, les seves zones industrials i els paisatges de bosc europeu per endinsar-nos a Iowa, amb les seves carreteres de rectes interminables i grans planícies cobertes de camps i vegetació natural de poca alçada. Els camions han desaparegut, així com la major part del trànsit, i el viatjar cap a l’oest ens ha obsequiat amb una posta de sol preciosa i l’aparició de la lluna plena amb tons rogencs. Llàstima que les presses d’aquest viatge no permetin senzillament aturar-se a contemplar-ho i esperar al dia següent per continuar la travessa...
La sortida d’Illinois no podia ser més exitosa. Buscant el poble de Dubuque (primer d’Iowa), port industrial al costat del Mississipi amb un carrer de cases victorianes i un parell d’edificis remarcables respecte la mitjana de pobles americans de cases familiars, ens hem equivocat i hem entrat a East Dubuque, el poble a l’altra vora del riu. Com sol passar en els viatges, de vegades aquests errors són benvinguts, i ens hem trobat enmig d’una festa major... La Chicken Wings Fest. A més de concert de rock-country, atraccions pels nanus i una barra, l’atracció era el concurs d’aletes de pollastre entre els habitants del poble. Un cartró de 5$ donava dret a 10 aletes de pollastre que un podia anar provant de les variades paradetes. A la pràctica, com ja era tard per dinar, a tot arreu t’anaven donant aletes sense marcar-te el cartró, així que ens hem posat les botes d’aletes fetes de mil maneres diverses. L’ambient al carrer genuinament americà, tot de gent molt grossa amb safates carregades fins a la bandera d’aletes i el got de litre de birra, mentre el públic més jove mirava encuriosit als únics turistes de la mostra.
La jornada ha acabat novament en una àrea de descans, aquest cop de la I-90, prop de Jackson. Esperant que per fi demà es dormi en un lloc més autèntic, el road trip d’avui ha conclòs amb 522 milles adicionals, assolint un acumulat de 1407 milles (2251 km). El nombre d’estats augmenta en dos: New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa i Minnesota.

07 d’agost 2009

Chicago under the rain

Ens quedava un últim dia a Chicago i després del dia de platja anterior, avui tocava visitar el Loop, centre neuràlgic de la ciutat, sota un cel ennuvolat que amenaçava pluja. Per sort aquesta no va aparèixer fins passada la visita al Millenium Park, un parc molt xul.lo on les principals atraccions són una mongeta gegant d’acer inoxidable que reflexa els gratacels i la gent que s’hi acosta, i un parell de panells amb cares canviats i fonts que dutxen als més petits.
A diferència dels barris del nord del dia anterior, on els gratacels es combinaven amb cases més baixes i parcs donant una major sensació d’amplitud, el Loop s’assembla més a Manhattan, amb les seves avingudes i gratacels. Deu el seu nom a les línies de metro elevades que l’envolten, activitat que vam fer amb l’esperança vana de què s’aturés la pluja. Com no va ser així vam seguir donant voltes sota el paraigua i veient com la temperatura anava baixant. L’edifici més característic és la Willis Tower, més coneguda com a Sears, durant bastants anys l’edifici més alt del món, malgrat que des de sota no dóna ni molt menys aquesta sensació (a diferència de quan es contempla la ciutat des de lluny). Després de dinar una amanida completa, i avançar la compra prevista d’unes bambes pel fred del peus en sandalies, proseguíem fins al riu, on sota la pluja veiem edificis característics com el Wrigley, la Tribune Tower o el Chicago Tribune. El passeig fluvial és espectacular i desgraciadament el temps va impedir fer la ruta arquitectònica en vaixell.
Cansats del temps, tornàvem amb el Metra a l’autocaravana a fer una bona migdiada, canviar-nos i amb taxi anar fins al John Hancock Center, un dels edificis més famosos, i des d’on es poden contemplar les millors vistes sense pagar des del bar de la planta 96. Bé, pagant els 14$ més propina que valen els cocktails, de molt bona qualitat això sí. Sense ser un dia magnífic, sí vam poder gaudir de les llums de la Chicago nocturna en un ambient barreja de guiris i classe alta de la ciutat. Embriagats per les vistes i les begudes, provàvem la Deep Dish Pizza Numero Uno, la precursora de les pizzes de massa gruixuda. A la pràctica no va entusiasmar massa i realment va ser una mala idea abans de sortir de festa. Festa que vam fer a l’Excalibur, una disco de 10$ per entrar i 20$ més per pujar al pis de dalt, cosa que ja no vam fer. Molta música R&B, no excessiva gent, això sí, amb bons percentatges femenins, i únic atac de megatteres que no va recollir el David. Així que seguim sense massa èxit amb la festa americana, però almenys no es pot dir que no s’ha intentat. Demà toca sortir de Chicago i comença el road trip de debò cap a l’oest. Per cert, finalment amb ruta canviada respecta la planejada. Creuarem una mica més al nord, passant per Iowa, South Dakota, Wyoming, per després baixar cap al Gran Canyon via Salt Lake City. Ens haurien d’esperar grans paisatges pel camí.

06 d’agost 2009

Chicago Beach & Blues


De bon matí completàvem el poc trajecte que ens quedava per arribar a Chicago, afegint l’estat d’Illinois i 77 milles al nostre trajecte, i retrasant una hora més els nostres relotges. Teníem un primer gran problema a resoldre, què fer amb l’autocaravana en una de les grans metropolis dels EEUU. Sort que sempre està bé preguntar dos cops, perquè el primer funcionari ens enviava a Pamplona... finalment hem acabat en un parquing vigilat de camions, busos i autocaravanes dins de la pròpia ciutat. Novament lloc poc glamurós, però pràctic.
Els primers moments a Chicago van ser com a poc estranys. La parada de Metra que en teoria teníem a prop quedava dins d’un centre de convencions fantasma. Impressionant entrar i anar caminant per un edifici enorme completament sols, la sensació era com la típica pel.lícula on la humanitat s’ha extingit i només uns pocs sobreviuen. Les poques persones que es creuaven semblaven els zombies de “28 días después”. Un d’ells ens va acompanyar fins a la parada de Metra, on vam comprar una T-10... i vam comprovar que cap tren s’aturava allà. Una patejada enmig del barri negre de History Distric, per arribar a Chinatown (amb la seva rèplica d’un dels set murs imperials xinesos), on podíem agafar el CTA (pagant un altre tipus de billet) per portar-nos cap al centre.
Deixant el Loop per l’endemà, ens centràvem en els barris nord d’Old Town i Gold Coast, barrisn residencials però sense massa en especial. La Wels Avenue és l’única que té una mica més d’ambient , amb els seus comerços i pubs americans. Desgraciadament el Lincoln Park actualment està en reformes, per la qual cosa poc vam poder visitar, a part d’estar jugant amb un esquirol golafre. Era moment d’anar doncs cap al Lake Michigan, a visitar les sorprenents platges de Chicago. Platges de veritat, sorra blanca, amb el típic passeig marítim amb rosses i morenes corrent, patinant o en bici (com si estèssim ja a California), xarxes inacabables de volei-platja (a veure si n’aprenem)... només que amb vistes properes al skyline de l’East North, amb l’edifici John Hancock predominant. Aquesta sensació es fa més intensa a l’Oak Beach, on els edificis arriben a donar zones d’ombra als banyistes que no portin parasol. Allà és on vam prendre una mica el sol i banyar-nos a les fredes i dolces aigües del Michigan. Realment es fa molt estrany entrar corrent al què sembla una platja (la immensitat del llac fa que sembli un mar) i descobrir que l’aigua és dolça.
Quan el sol va minvar, vam seguir caminant per passeig llacunal (?) fins al Navy Pier, una espècie de Maremagnum sobre un moll, d’on es poden contemplar bones vistes dels gratacels des d’una nòria. El Ramon s’estrenava en l’atracció de les cadiretes rotatòries i després de fer-li un vídeo mereixedor de youtube, anàvem cap al barri de l’East North, on per la nit destacava la bellesa de la Tribune Tower. Després d’unes quantes voltes, decidíem homenatjar-nos amb un sopar de filets i barbecue ribs al Hard Rock Cafe, ben acompanyat de sangries vermelles (la típica) i blanques (amb vodka i un boníssim ingredient desconegut). Despedint-nos de la nostra cambrera que s’havia guanyat a consciència la propina (com canvia haver-la de donar perquè són les normes del país a donar-la a algú que està intentant aconseguir el 20%), decidíem rematar la nit escoltant blues al Chicago Blue, un dels múltiples locals on cada dia es fan concerts del ritme que predomina a la ciutat.
La tornada en taxi va ser una mica accidentada, però finalment, guiant jo al taxista pakistaní per la seva pròpia ciutat, vam aconseguir arribar per descansar entremig dels enyorats grans trailers.

05 d’agost 2009

Saludant els amish

Malgrat ser un lloc poc glamurós, la primera nit a l’autocaravana ha estat prou exitosa. L’antifaz ha fet l’efecte sobre la llum i els sorolls de fons han passat a ser això precisament, així que amb una temperatura bona, s’ha pogut dormir del tirón fins les 7h i perquè ha sonat el despertador. Entremig només la caiguda del llit de l’Adri des del primer pis ha perturbat la pau, per sort sense majors conseqüències a lamentar.
Amb el temps perdut el dia anterior, avui tocava fotre-li canya per a quasi arribar al següent target del viatge, Chicago. Així que el dia es pot resumir perfectament com una pallissa de milles, per sort molt més amenes gràcies a l’autocaravana. I és que amb quatre conductors compulsius i un vehicle on poder-se estirar, llegir, escriure al pc, passar fotos i mirar-les, veure birres quan toca descansar, tot es fa molt més fàcil. Torns de dues hores per conductor amb pauses en el moment del canvi... i a tirar milles, mai més ben dit. Milles de la ruta 80, menys coneguda que la 66, però probablement una de les què acabem recorrent més. A més, avui hem comprovat que podem complementar les ràdios americanes amb l’emissor de freqüències de ràdio per ipod. Així que sembla que ni que sigui a l’altre banda del bassal, amortitzaré en aquest viatge una de les inversions més inservibles que he fet mai per culpa la sobrecàrrega d’emissores de Barcelona.
De totes maneres tampoc es tracta només de visitar autopistes, així que tal com havíem previst, avui hem fet una lleugera desviació per carreteres locals per anar a la regió amish d’Ohio. Els amish són americans descendents dels colons germànics i neerlandesos, que reneguen de la tecnologia i viuen com els seus antepassats. Se’ls reconeix quan apareixen amb el seu carruatge entre els camions d’estètica “El Diablo sobre ruedas” que poblen les carreteres. Amb les barbes els homes, la còfia les dones i tots amb vestits-túniques. De totes maneres, no cal enganyar-se pel nom de regió amish. El visitant que hi vagi alguns amish es trobarà, però no deixen de ser una minoria en els pobles. El poble elegit en el nostre cas ha estat Kidron, on es troba el magatzem majorista Letham’s “de productes amish”. A la pràctica un reclam turístic i una font d’assortiment de productes variats per a la població local i poc més. Una mica decepcionat per això he quedat quan en el vídeo explicatiu que projectaven he comprovat que aquesta filosofia de vida té un orígen merament religiós, una manera de purificar els pecats davant de déu. I la botiga una noia amish rossa molt mona amb la túnica i la còfia, no és com una burka, però quina llàstima de costum!
En tot cas, el desviament ha valgut la pena també per transitar carreteres més secundàries, veure pobles típics americans, amb la caseta de fusta, la gespa ben cuidada... i la bandera a la porta. El paisatge tot molt verd, però de moment bastant semblant a l’europeu que un pot trobar per Alemanya per exemple. Després de la desviació de sis hores, reempalmàvem amb la 80 posant rumb cap a la ciutat de l’hampa, aturant-nos a fer nit novament en una àrea de servei prèvia a la ciutat. Distància recorreguda: 638 milles (Acumulat: 808 m, 1293 km). Estats: New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana.

04 d’agost 2009

Bye bye NY, hello RV

Quedava un matí per rematar la Gran Poma. Alguns van aprofitar per fer compres de souvenirs, l’Adri va anar a visitar l’edifici de les Nacions Unides i el Chrysler Building, i un servidor va solucionar els temes logístics de comunicació, aconseguint per fi trucar i connectar gratuitament a Internet a la magnífica National Library de NY.
Era el moment de començar l’aventura realment americana, iniciar el coast to coast amb l’autocaravana (Recreational Vehicle als EUU), creuar-nos amb els grans camions del país, gaudir dels paisatges d’un país que podria ser un continent, conviure durant tres setmanes en un pis més reduït que els què aconsellava la ministra. I deu ni do el què va costar començar-la. Malgrat ser recollits puntualment a les 13:30, la recollida d’altres famílies, l’espera fins que ens va tocar, el problemes amb les comptes , la lentitud provocada per la inutilitat dels membres de la companyia El Monte RV i les compres necessàries per inicar el trajecte, van fer que fins a les 20:45 no sortíssim del parquing del centre comercial direcció Chicago. No podem dir que l’autocaravana sigui una maravella i menys la companyia, és el preu a pagar de no fer les coses amb temps, però de moment el Ford Serie F que la mou tira (ni que sigui engullint 30 litres cada 100 km) i solventats els inicials problemes amb la nevera, l’espai habitable està prou bé. Està prou bé tornar novament a la sensació de poder-se moure per un vehicle mentre està en marxa i poder fer coses durant el viatge, sens dubte farà més amenes les llargues tandes que ens tocaran. De moment hem acabat parant a les 0:15 en una àrea de descans de la route interstates 80 després de fer 170 milles (272 km). Localització: Milton (Pennsylvania). Estats passats: New York, New Jersey, Pennsylvania.

03 d’agost 2009

New York, New York...

Molt millor ens vam despertar el segon dia. Amb un bon descans i un cel assolellat, repetíem l’esmorzar sa del dia anterior i amb el metro baixàvem fins al City Hall per endinsar-nos al Finantial District. La primera parada era obligatòria, la Zona Cero, un espai que no té res especial a veure més que obres, però que porta records per a tot aquell que com jo un dia havia estat al cim de les torres més altes de Nova York. Tot allò està substituit actualment per un gran forat on es fan els fonaments dels cinc nou edificis que han d’omplir aquesta zona. Les imatges d’aquell històric 11-S tornen a venir a la ment, i sino ja se n’encarreguen els venedors de llibres fotogràfics sobre aquell dia que rodegen tota l’àrea.
Un cop vist, creuàvem el Word Finantial Center i a través del passeig fluvial de la punta de Manhattan veiem les aigües que separen Manhattan amb New Jersey, a l’hora que es començava a visualitzar l’Estàtua de la Llibertat. Monument que per visitar requeria ahir una cua quilomètrica per agafar el ferry, quant molt més fàcil és agafar el ferry gratuït que porta a Staten Island i passa just per davant i des d’on es poden treure molt millors fotos que des de l’illa en sí. En tot cas, com deien a la sèrie Oh, Europa, és el típic monument per dir: Me l’imaginava més gran. Des del Ferry també es podien fer fotos del conjunt del skyline de Manhattan, així que és una hora que val la pena. Staten Island en sí no té res, però la mitja hora entre ferrys es va aprofitar per dinar el World Famous Crunchy Dog.
Ja de tornada a Manhattan tocava visitar Wall Street, centre neuràlgic del capitalisme que estava completament vallat i protegit. Mesures post 11-S o per evitar que la molta gent que vam perdre diners l’any passat en fons d’inversió o borsa la prenguin contra els corredors que estan treballant?
La zona de corbata i tratge la vam deixar ràpid per anar als molls de la zona est, on des d’un bar de platja artificial gaudíem d’una merescuda cervesa amb vistes al pont de Brooklyn. Havent descansat tocava veure les comunitats de Chinatown i Little Italy, dos zones amb la seva personalitat dins de Manhattan, però que a diferència de quan les vaig visitar de petit, ja no trobo tan autèntiques, suposo que un ja ha vist molt més món que llavors, quan tot just per primer cop sortia d’Europa. La caminada concloia al Soho, un barri que no té res a veure amb el de Londres (el nom ve de South Houston), però que em va encantar. Cases de l’època industrial amb les típiques escales d’emergència exteriors, botiguesde disseny, ambient alternatiu, amb bullici de gent però a l’hora tranquil... El barri on un viure encantat en un loft si mai s’ho pogués permetre, per tant, probablement mai.
Amb les cames fetes pols, tocava descans i dutxa a l’hotel abans d’anar a sopar a la zona d’east Village amb en Nimish, un neoyorquès amic de l’Adri d’orígen hindú. El sopar no va ser cap maravella, definitivament s’ha d’enterrar la mania d’acceptar invitacions a restaurants pseudo-espanyols. Millor va estar el pub americà posterior, amb l’arribada de dues amigues sueques i saborejant el primer jack cocke del viatge. Despedint-nos ja dels nostres amfitrions, matàvem la nit a prop de l’hotel a l’espectacular terrassa del 230 5th Avenue. 14$ per un cocktail no massa generós ni massa bo, però amb un públic espectacular de gent maca i unes vistes increïbles a la Manhattan de nit, amb l’Empire State i el Chrysler Building destacant enfront.

02 d’agost 2009

Primer dia a NY

El primer dia a la Big Apple va venir marcat per un factor possible però d’alguna manera no esperat per nosaltres... la pluja!! Efectivament, malgrat llevar-nos molt aviat per aprofitar el dia (i pel jet lag), la pluja feia acte de presència només sortir de l’hotel, cosa que no impedia enfilar la cinquena avinguda amb el deliciós musli amb iougurt, fruites i cereals preparat pel comerç 24h de la cantonada. Després d’una excessivament llarga discussió sobre la conveniència d’agafar el bus turístic en un dia així, arribàvem a la National Library i el Bryan Park, on la cada cop més intensa pluja ens fa agafar el metro fins al Rockefeller Center, on la tenda de NBC no oferia una samarreta demanada, però sí em fa comprar una nova samarreta freak de BSG. El dia semblava que s’arreglava una mica, però encara impedia pujar al Top of the Rock, així que seguim visitant St Patrick’s Cathedral (bonicament amagada entre tots els gratacels del voltant) i pujant per la cinquena fins arribar a Central Park, prèvies parades en un Starbuck’s (on comprovo que el wifi és majoritàriament de pagament) i a la tenda Apple.
Després del primer hot dog en el país ens endinsàvem en les immensitats de Central Park, una maravella verda en ple centre d’una de les grans metropolis del món que ha sobreviscut a l’especulació. Mentre els perdíem entre la vegetació, els núvols negres tornaven a fer presència, fins a finalment començar a descarregar amb certa intensitat, moment d’eixuplogar-se al Belvedere Castle. Com no tenia intenció de parar, al cap de mitja hora seguim enfilant el camí de retorn al voltant del The lake. Nova aturada amb grans vistes de la tempesta i el skyline des d’una cabana al costat del llac, fins que quan semblava que havia passat l’epicentre, decidim continuar el nostre camí. Gran error, quan ja estàvem suficient lluny com per no considerar el retorn, va caure la tempesta tropical del segle, amb intensitats comparables a l’episodi de Sapa de l’any passat a Vietnam. I mentrestant nosaltres a l’única zona de Central Park sense ponts, tunels o cabanes, on buscar refugi, amb la qual cosa va tocar seguir corrent fins arribar al metro i estar subjectes a agafar una neumonía degut a la intensitat exagerada dels americans amb l’aire acondicionant, fins i tot en dies així.
Amb aquest plan només restava anar a l’hotel a canviar-nos, menjar un tupper deliciós del cafè de la cantonada i quan va començar a aclarir, sortir de nou a veure el Midtown. Madison Sqaure Garden, enfilar el bullici de la setena (malgrat ser diumenge), girar a la sisena (i trobar-nos el sorprenent “mercadillo” de Manhattan) i finalment arribar de nou al Rockefeller Center i ara sí, pujar al Top of the Rock i admirar les expectaculars vistes al capvespre de tota l’illa.
Casualitats de la vida, sempre hi ha algú conegut a NY , així que tocava quedar amb la Christina dos anys més tard, baixant per Broadway per trobar-nos a Times Square i fer les primeres birres americanes i estrenar el nou lleva-xapes. Un parell d’horetes de conversa, rememorant els vells temps d’Aachen, posant-nos al dia, coneixent el seu xicot i moment d’acomiadar-se, rejuntar-me amb el meu grup i anar a sopar al Sbarro, abans de tornar cap a l’hotel destrossat després de tot el dia.

01 d’agost 2009

El viatge

Doncs ja estem per aquí , de nou back to the USA després d’un llarg viatge de quasi tot un dia. 6 del matí dempeus, taxi per estrenar la recent inaugurada T1 de Barcelona, vol rutinari de Lufthansa fins a Frankfurt i trasbord a US Airways, la companyia que en un sol vol es carrega les poques “bondats” que havia venut als meus companys de ruta dels vols intercontinentals. Vols veure pel.lícules? Paga per comprar els auriculars (per sort un servidor tenia els de l’ipod per escoltar-ho en mono això sí). Barra lliure? Sí, de softdrinks. Antifaz per dormir? Pa qué? Si li sumem que l’avió és el més estret que he vist i que l’única zona una mica ampla a la cua de l’avió era d’ús exclusiu per les hostesses, tenim un grandíssim vol per passar-hi quasi nou hores. I encara que no estava a l’última fila com el Ramon, on la gent havia d’anar abrigada amb jaqueta i dues mantes. Això sí, tenia seient al mig entre una parella i una megattera marmota que feia impossible sortir del seient. Sort que com a mínim la selecció de pelis i música era passable, i entre l’entretinguda Duplicity (Dani, per fi ho he aconseguit) i 17 again (comèdia tonta americana passable), més els discos de Lady Gaga, Radiohead, Alanis Morrissette i la llista de Hits dels EEUU (perquè tan semblant a la nostra?) va acabar passant ràpid... fins l’hora de l’aterratge. Perquè llavors quedaven ¾ hora en pista, esperant a tenir una porta lliure (si us plau, un bus per venir-nos a buscar?). Primera potència mundial, diuen. Passats els rutinaris controls (que podien haver estat pitjors, tot i la pregunta perquè vens de Frankfurt si hi ha vols des de Madrid als EEUU? Sic), benvinguts a Philadelphia. La gent molt maca ens va guiar amb el tren per arribar a la Bus Station, i d’allà parell d’horetes fins a NY, on un taxi (sorprenentment barat) ens deixava a la gran triomfada d’hotel. 5a avinguda amb 28th Street, només girar la cantonada veiem la foto de l’Empire que us poso (sense zoom). Per 30 €, amb una neteja acceptable i bany compartit entre 4 habitacions, està realment prou bé.