30 de gener 2007

I per fi...

Sí, ha costat quasi 3 mesos des que vaig arribar, però finalment m'han acabat d'arreglar el pis. Primer perquè el propietari sudava i després perquè s'ho han pres amb la calma mentre duraven les obres, però bé, la qüestió és que finalment tinc ja un pis decent, que junt amb els mobles comprats fa dos caps de setmana, fan que ja em pugui considerar completament instal.lat. Ara toca fer neteja a fons i penjar algun poster més i ja tindré un pis guapo per tota l'estança que em queda. Les visites són doncs a partir d'ara encara més benvingudes.

29 de gener 2007

2001

24 de gener 2007

Postal alemanya

23 de gener 2007

I la neu ha arribat...

Ha tardat en arribar, però finalment avui ja m'he trobat el cotxe cobert de neu... No sembla que duri gaire, demà de nou i dijous ja s'acaba, malgrat que el fred fins el finde sí que durarà (sota zero ja de màxima, brrr...). En fi, suposo que era massa demanar viure una experiència alemanya sense fred de debò i neu.

21 de gener 2007

Cap de setmana complet

Si el finde passat va estar bé (un dia vaig sortir amb els becaris d'Audi i l'altra hi havia un aniversari d'un altre resident i ens vam estar viciant a la wii fins a les tantes), realment no vaig fer quasi res del què tenia pendent de fer. Aquí a Alemanya també estem de rebaixes (malgrat que en teoria cada tenda pot fer rebaixes quan vulgui, es nota que la tradició fa que ara s'acumulin quasi totes), així que necessitava comprar algunes coses, però al final fora del pantaló texà negre que vaig trobar a l'últim moment, només vaig comprar coses que no necessitava (un parell de gayumbos que em van molar i una americana de cotó informal).
Així que aquest cap de setmana tocava aprofitar-lo al màxim, abans no comenci la sèrie de viatges propers (Hamburg, Barcelona, Göteborg). I deu ni do, divendres estava tan cansat de la setmana que no vaig fer res, i això va permetre que pogués aprofitar el dia al màxim: netejar el bany, fer-me amb una gravadora de DVD pel portàtil, comprar les sabates esportives al Ingolstadt Village i acabar-me de decidir per una jaqueta de pell que havia vist al C&A (que com a Ingolstadt no hi havia la meva talla, la vaig acabar comprant a München per la tarda). Entremig pas per l'Ikea per comprar una taula normal que utilitzo per a l'ordinador (el racó del menjador l'he reconvertit a oficina personal), però que en un futur pis a bcn serviria per la cuina, una tauleta per tenir els altaveus de l'ipod i poder-hi deixar coses, i un puf per recolzar els peus quan estic al sofà, o per assentar-se gent.
Acabades les compres, tocava arrodonir al cap de setmana passant-ho bé, així que vaig quedar amb el Carles i vaig sortir amb els seus amics de München, i va estar molt bé. Vam sortir per un dels barris de festa, i després de no poder entrar el Erste Liga, vam acabar al Cord, que va resultar ser un club que a moltes de les possibles visites els hi agradarà (deep purple, the strokes, the killers, franz ferdinand, maximo park...). Ple però sense aclaparar, ha estat probablement la millor nit de festa de la meva nova etapa alemanya.
Després de dormir a l'habitació del Carles i conèixer les seves companyes de WG hem anat a donar un volt per München, he aconseguit ja el plànol per saber-me moure per allà i he descobert el Isar-Vorstadt, típic barri que no té res turístic, però que té el seu encant.
Un cap de setmana rodó per agafar forces per a les jornades laborals properes, esperant que aquesta setmana també m'acabin les obres al pis i ja estigui, per fi, completament instal.lat. Llavors ja us tiraré algunes fotos noves, que el pis poc tindrà a veure amb el què us ensenyava en el seu dia.

19 de gener 2007

El mite alemany

Després ja del temps que porto aquí ja començo a conèixer més els alemanys, i no hi ha res com estar en un lloc per desmitificar mites.
Un espera per exemple dels alemanys una serietat que a l'hora de la veritat no hi és. Sí que el país funciona en general millor,però és més per les lleis i el respecte que tenen per elles, però com a persones són tan o més impresentables que els llatins. La prova és quan han de tractar amb estrangers, com és el meu cas, moment en què com saben que desconeixem les lleis, mostren la seva verdadera naturalesa. Però al final un va aprenent i se li acaba la paciència, així que arriba a la conclusió que l'única manera que queda per tractar als alemanys és fent-ho de tu a tu, sense complexes i amb mà dura.

Que després de tot aquest temps i anant de bones encara no m'arregles la cuina? Trucada diumenge al matí: divendres no va venir ningú com per enèsima m'havia dit. No vull sentir més excuses, a partir de demà vull veure que es treballa cada dia o al dia següent em presento amb un advocat d'Audi. Resultat: dilluns tenia la cadena del vàter arreglada, un forn nou de trinca i ja han començat a arreglar la cuina.

Que molta gent d'Audi demana, demana i quan tu els hi demanes una cosa no fan res? S'ha acabat alliberar dissenys i més dissenys a la gent que és llavors incapaç d'actualitzar-te un llistat de estatus del projecte, que al final és el que veuen els caps i amb el què et valoren. I és que hi ha molts alemanys que viuen com reis, sense fotre ni brot, però que d'estressar a la gent en sap una estona. Com a mínim els ganduls espanyols, no fan res però no van llavors exigint als demés.
Realment el mite de treball alemany o és una milonga o cosa del passat, perquè realment sí que n'hi ha, però no és ni molt menys la tònica general. També tenen la mateixa tendència a intentar escaquejar-se de la seva responsabilitat i intentar encolomar les culpes a qui sigui, amb tal de quedar ells nets (potser per la por a la llei que tenen).
La diferència això sí respecte a un espanyol és que els hi pots frenar els peus i si realment veuen que efectivament t'esforces valoren i respecten el teu treball, i a partir d'aquell moment passen a preocupar-se ells de mantenir la bona relació (ni que sigui per interés propi, no matar la gallina dels ous d'or). L'orgull hispànic fa que normalment qualsevol situació similar, acabi en una confrontació perpètua.

I finalment, tot i que potser un tampoc ho espera que ho siguin, però destacar que són molt mal venedors. Proveïdors que et neguen reunions (quan tu ets el client i no un qualsevol, ni més ni menys que Audi) o anar a una tenda, preguntar si tenen aquella sabata en el teu número, dir-te que no, dir, bé, i alguna similar, no (quan a simple cop d'ull en pots veure unes quantes).

En fi, algun dia escriuré també coses bones d'ells (com ja vaig fer amb el tracte cap-subordinat fora de l'oficina), però després d'una setmana dura, un necessitava desfogar-se amb ells.

18 de gener 2007

Huracà alemany

Achtuuuuuuuuuuuuuuuuunnnnnnnngggggggggggggggggggggg.....

14 de gener 2007

Getränkemarkt

Una cosa que m'agrada molt d'Alemanya són els Getränkemarkte, o supermercats de la beguda, on un pot comprar caixes de beguda (ja sigui cervesa, aigua mineral, sucs...), i després quan s'han acabat les tornes buides i et tornen diners per cada ampolla i per la caixa. Són molt pràctics per a un servidor com jo, que sempre ha de tenir cervesa per casa, ja sigui per consum propi o de visites que puguin venir. Compres la caixa i quan s'acaba, la tornes i la repostes.
Un cop buidada la primera caixa, ahir vaig tornar-hi, quedant-me però amb la caixa, per d'aquesta manera poder-la omplir ara ja al meu gust, agafant una cervesa de cada i així ampliar la meva col.lecció de xapes de cervesa. I vaig quedar molt content del resultat, només donant una volta pel què devia ser 1/5 part de la secció de cerveses, ja vaig poder omplir una caixa amb cerveses que crec que no tinc, a pesar de tenir ja 215 xapes d'aquest país. I això a Ingolstadt, algun dia d'aquests hauré de visitar un Getränkemarkt de München!!.

12 de gener 2007

I una nova multa...

Bé, em sembla que al ritme que vaig hauré acabat pagant més multes a Alemanya que a a Espanya el dia que em mori. Amb el poc temps que he tingut cotxe en aquest país (i els anys que he estat conduint per Catalunya), la balança ja està a favor dels teutons: 2-1.
Com a mínim només han estat 15 € (per aparcar sobre una vorera per la nit en un carreró on no passa ningú, però bé...), més barat que les 2 multes de Manresa per aparcament també (no pagades i per tant no les comptabilitzo) i que la de la grua de Barcelona (justa i injusta a la vegada, tenia el cotxe aparcat tota la setmana en un lloc, i a mitja setmana van decidir que passava a ser zona de càrrega i descàrrega, sense jo adonar-me'n fins que el cotxe va desaparèixer). I molt més barata que l'anterior germànica amb cotxe d'empresa de Gestamp per excés de velocitat!!!
Com a mínim s'ha de reconèixer la facilitat de pagament: compte bancari i transferència posant el número de denúncia. La multa per cert, dins una bosseta de plàstic, no fos cas que amb l'humitat que sempre hi ha per aquí el paper és mullés i algú pogués esgrimir-ho com excusa per no pagar...

11 de gener 2007

La caiguda de l'últim reducte feudal

Aquest diumenge, mentre pujava en avió de nou cap a terres germàniques,vaig agafar El Pais per al viatge (ja que durant el matí ja m'havia llegit La Vanguardia). Entremig de les noticies del dia apareixia un curiós reportatge sobre l'últim estat feudal europeu. L'illa de Sark és un petita illa situada en el Canal de la Mànega i "sorprenentment" pertanyent a un estat amb una gran tradició democràtica com el Regne Unit. Allà es troba un règim feudal, sota el qual viuen unes 600 persones governades pel Senyor de Sark, Michael Beaumont des de 1974. És realment un lloc estrany, on modernitat (de les grans mansions en les què viuen els terratinents o els pubs on s'ajunten els joves i no tant joves) i tradició (no hi ha enllumenat públic, els carrers no estan asfaltats i en comptes de cotxes es circula amb carruatges) conviuen misteriosament.
El senyor feudal té poder absolut sobre les decisions de l'illa, sempre per sota dels designis de la Reina d'Anglaterra, si bé en els darrers temps s'ha instal.lat un parlament propi, en el qual els terratinents de l'illa han anat adquirint cert poder de decisió. El senyor feudal manté però drets exclusius, con el de veto, el d'endur-se un percentatge de qualsevol transacció en l'illa o el més curiós de posseir en exclusiva coloms i gossos.
Fins a l'arribada dels germans Barclay (propietaris del Daily Telegraph) la gent no semblava descontenta amb el sistema o com a mínim no havien exercit una pressió excessiva per canviar res. Aquells en trobar-se amb l'impediment de poder repartir l'herència entre els seus fills van iniciar una reforma democràtica, que ha conclòs amb la decisió de formar un nou parlament de 28 diputats que seran elegits per sufragi universal.

Llegit això a un se li poden plantejar alguns dubtes:
Com pot haver sobreviscut un règim així fins els nostres dies, més quan des de la Segona Guerra Mundial ha pertangut al Regne Unit? Suposo que el fet de ser un paradís fiscal molt a prop d'Anglaterra va contribuir a què molta gent rica i poderosa s'assentés en l'illa, i que tinguessin influència suficient com perquè el govern britànic ho acceptés (i és que els diners sempre són font de corrupció en tota democràcia). Naturalment que el Senyor de Sark no hagi exercit com a dèspota de l'Edat Mitjana també ha estat clau.

Perquè s'ha aprovat per referèndum ara la reforma democràtica? Imagino que la comoditat desitjada per la gent rica ha portat a una immigració de gent més modesta per a realitzar certs serveis. Aquests serien atrets per una comunitat alternativa, tranquil.la i familiar, sota un entorn natural no industrialitzat. Aquesta base modesta segur que ha estat la què ha votat i aprovat ajustadament la reforma, intentant amb això resoldre descontentaments que tinguessin amb el règim (com els lloguers bastant elevats).

Millorarà la seva situació? Doncs com molts denuncien probablement no. Tenir un parlament democràtic no comporta directament que els preus de compra i lloguer baixin, doncs aquests es seguiran regint sobretot per les lleis econòmiques. Ans el contrari com alguns denuncien la democràcia els hi costarà diners per poder mantenir tota l'estructura.

Naturalment això no vol dir que el feudalisme tingui sentit en els nostres dies. Les possibles bondats del feudalisme d'aquesta petita illa es basen en tractar-se d'una petita comunitat, on quasi tots estan ben dotats econòmicament, on gent adinerada com per no necessitar treballar es podien dedicar a exercir tasques de govern gratuïtament i sobretot... perquè en el fons una democràcia com la britànica exercia de paraigües protector com perquè el senyor feudal i els terratinents no tinguessin temptacions dèspotes, que haurien provocat la caiguda immediata del règim.

09 de gener 2007

ETA: tornem a ser-hi

Sembla que en aquest país encara ens costarà un quant temps més aconseguir una esperança que tenim tot els habitants integrats en l'Estat espanyol: la pau definitiva dins del país i la retirada definitiva del probablement grup terrorista més important originari d'un estat desenvolupat.
Malgrat el sarcàstic comunicat de la banda emès avui, està clar que el procés novament està trencat. Vist la magnitud de l'atemptat i la feblesa anterior mostrada pels terroristes, dóna la sensació que la presumpta treva ha estat novament una oportunitat per reorganitzar-se i enfortir-se més que una intenció real de pau. No sabem en tot cas tampoc quina ha estat l'actitud del govern en tot el procés, qui els criticaven per cedir massa, ja s'ha vist que tampoc devia ser per tant vista la durada de la treva. Tampoc però podem defensar l'actitud arrogant de ZP dient que no hi ha hagut cap error: només el fet que es produís l'atemptat per sorpresa de tota la població ja mostra que alguna cosa no devia funcionar (normalment els finals de treva eren anunciats). En defensa seva dir que novament el PP ha mostrat que el consens antiterrorista és una cosa només vàlida quan ells governen. Oblidant les negociacions que en el seu dia va mantenir Aznar amb la banda, tot aquest temps només s'han dedicat a manipular les víctimes per fer un front contra el govern i les negociacions (suposo que una pau definitiva socialista és un preu polític massa elevat per ells com per assumir-lo). Per si tot això no fos prou, encara després de l'atemptat de Madrid hem hagut de veure com sortien uns quants al carrer reclamant transparència per l'11-M. Fins quan durarà aquesta cantarella? Quant reconeixerà el PP el seu mal fer llavors i les conclusions policials i judicials sobre un atemptat islamista, perquè aquesta gent deixi de fer el ridícul públicament?
En tot cas, després de molt temps sense morts tornem a lamentar-ne dos (el govern també hauria d'analitzar les paraules d'ETA que no tenia cap intenció de matar i que va fallar l'evacuació). Vist que el grup armat ha mostrat novament certa fortalesa i les amenaces que fa s'haurà de seguir endurint l'acció policial per tornar-los a afeblir i que es vegin obligats novament a només poder apostar per una solució política i democràtica. Per aquell moment caldrà tornar a tenir l'esperança (una utopia en aquest país?) de què els polítics seran capaços d'unir-se i fer un front comú per assolir un procés de pau que d'altres països ja van superar en el seu dia.

06 de gener 2007

Requiem

Pel.lícula guanyadora en el passat Festival Internacional de Cinema de Sitges, Requiem és una mirada diferent als fenòmens de l'exorcisme. Si la magnífica obra de terror americana de Friedkin (1973) ha generat fins ara tot una sèrie de seqüeles i imitacions en general no massa afortunades, el director alemany Hans-Christian Schmid (23-Nichts ist so wie es scheint) ha volgut desmarcar-se de la corrent predominant i realitzar un film d'estil documental sobre un cas real que va succeir a principis dels 70 a Tübingen (Alemanya).
Michaela Klinger és una jove alemanya de 21 anys, que ha tingut una infància marcada per la seva epilèpsia (que la va portar a estar tancada un any en una clínica) i una família (sobretot per part de la mare) extremadament religiosa i sobreprotectora. A pesar de les reticències de la mare, decideix ingressar a la universitat, on farà amistat ràpidament amb Hanna i trobarà el seu primer amor en Stefan. Els seus problemes però persistiran i els dubtes de com resoldre'ls la portaran a encomanar-se també a dos capellans, un dels quals està convençut de què el dimoni l'ha posseït.
A diferència de les obres americanes del gènere, Requiem no busca el terror, ni els efectes especials. La pel.lícula transcorre en una inquietant tranquil.litat, en la qual coneixem a la protagonista, al seu entorn aclaparadorament catòlic i a la seva lluita interna per entendre què li passa i com combatre-ho, que la porta a balancejar-se entre la fervor catòlica màxima i el renec cap a la religió. La filmació documental mostra la neutralitat cap a les actuacions de tots els personatges pròxims, que la intenten ajudar de maneres diverses, tots amb la més bona de les intencions. Però sí que subliminalment el director ens va mostrant cap a on es dirigeix la jove, amb una escena final molt representativa, abans d'explicar-nos mitjançant frases quina va ser la seva sort.
Magnífica en quant a mostrar a l'espectador la història de l'exorcisme de la forma més real possible, convincent gràcies també a la magnífica interpretació de Sandra Hüller (que li ha valgut molts premis, entre ells a la Berlinalle a més de Sitges), la pel.lícula peca de no entretenir quasi gens a l'espectador, degut a l'estil documental i a defugir d'imatges morboses o espectaculars. A tenor de les declaracions del director, aquesta era probablement la seva intenció, malgrat que això pugui fer defugir a molts potencials espectadors. Però això és precisament el cinema no comercial.

04 de gener 2007

Les extincions generals de vida a la Terra

L'estudi del nostre planeta ens va portar a descobrir que en el passat hi van haver extincions en massa de la vida a la Terra, la més famosa de les quals és la més recent, fa 65 milions d'anys, quan en el final del Cretaci un impacte d'un gran meteorit va acabar amb gran part d'una vida dominada pels dinosaures.
Aquestes extincions sempre han interessat en general a la nostra espècie, doncs són amenaces que podrien afectar-nos en qualsevol moment i acabar amb la nostra hegemonia a la Terra.
Les concloents proves sobre l'origen còsmic de l'extinció del període dels grans rèptils ha portat a creure que l'origen de la resta de grans extincions era el mateix, excepció feta de la primera, al final del període de l'Ordovícic (fa 443 milions d'anys), que s'atribuia a la radiació d'una estrella que va explotar en la proximitat del nostre planeta. D'aquí els estudis reals i fantasies cinematogràfiques sobre com combatre un eventual meteorit que es dirigís cap al nostre planeta.
Estudis actuals, però, han suggerit que la font de la resta d'extincions generals de vida (final del Devònic, fa 374 milions d'anys, la Gran Mortaldat al final del Pèrmic, fa 251 milions d'anys, i al final del Triàsic, fa 201 milions d'anys) podrien haver tingut un origen molt més proper i terrestre. Una teoria alternativa a l'impacte de meteorits havia estat durant molts anys una intensa activitat volcànica que incrementés considerablement la temperatura i el nivell de CO2 a l'atmosfera, però això no explicava les extincions vegetals que també es van produir en aquests períodes. Actualment es pensa que aquest factor podria haver intervingut, però com a desencadenant d'un efecte molt més crític: l'anòxia oceànica.
En els oceans actuals, l'oxigen de l'atmosfera es dissol en l'aigua i es difon fins els fons marins a través de les circulacions oceàniques. Només en certs casos, en les profunditats proliferen microorganismes anaerobis, que no toleren l'oxigen i produeixen grans quantitats del letal sulfur d'hidrogen (H2S). Aquest gas es difon cap amunt, trobant-se amb l'oxigen que es difon cap a les profunditats, arribant a un equilibri en una zona anomenada quimioclina, que actualment es troba en grans profunditats.
L'efecte hivernacle provocat per una intensa activitat volcànica (entre d'altres), amb un augment de temperatures i CO2 atmosfèric, hauria portat a un descens de l'oxigen atmosfèric i per tant oceànic, i la quimioclina podria haver pujat els seus nivells fins a la superfície marina. Amb uns resultats catastròfics: un oceà anòxic, ric amb H2S. La major part de la vida marina s'hauria extingit i el H2S entraria a l'atmosfera en forma de grans bombolles, que acabarien explotant, destruint la capa d'ozó i deixant anar aquest gas letal per la gran majoria d'éssers vius, animals i vegetals.
Tot un infern que pot semblar molt llunyà, fins que un descobreix que els nivells de CO2 eren llavors de 1000 ppm i que actualment estem en prop de 400 (i com sabem augmentant sense parar a un ritme de 2-3ppm/any, amb una major part del món vivint encara sense industrialitzar). Està clar que un servidor ni els seus lectors no ho veuran, però de no trobar solucions per al desenvolupament sostenible, descendents no tan llunyans podrien confirmar en la seva pròpia pell la certesa d'aquesta teoria sobre extincions passades.

Font: Article Peter D.Ward, revista "Investigació i Ciència", desembre 2006

Els prodigis de la medicina

Les últimes hores de l'any ja passat, ens van portar la notícia de la dona espanyola de 67 anys que va donar llum a dos bessons, convertint-se en un nou rècord estatal en quant a edat per convertir-se en mare. I fins a on arribarem? Fins a quin punt és èticament moral seguir amb aquesta cursa? Qui hi guanya a més de l'orgull professional del metge i del caprici d'una dona que s'adona massa tard que vol ser mare?
Aquests dos bessons a més de ser ja orfes de naixement de pare (doncs són sorgits de la fecundació in-vitro), tenen tots els números per ser orfes també de mare a una edat massa jove. Està clar que aquesta situació es pot donar lamentablement i accidental en d'altres casos, però crec que quasi tothom està d'acord que no és una situació desitjada per ningú i que els fills patiran segur per endavant. A més, en una època on les distàncies generacionals es marquen més prematurament aquests nens tindran una mare amb edat d'àvia. Fins a quin punt una mare busca aquesta situació tan llunyana a la òptima? Imagino que l'instint maternal té com a prioritat bàsica de la vida buscar el millor pels seus fills i en aquest cas, ja el fet de fecundar-los és dubtosament correcte.
Però és que a més, en un món on el principal problema és (i sobretot serà) la superpoblació, la medicina s'entesta en seguir investigant mesures que la fomenten i inverteixen l'estructura natural de piràmide de població, creant una societat a la llarga insostenible: allargar la vida de les persones en excés i en molts casos fins a límits degradants i en aquest cas donar la possibilitat de ser mare a gent en edat no-natural per ser-ho.

Babel

Amb Babel el director mexicà Alejandro González Iñárritu tanca la seva trilogia de pel.lícules que parlen sobre el destí humà i les interconnexions d'històries de persones en principi entre elles desconegudes. Trilogia iniciada amb Amores Perros a l'any 2000 (que el va portar a la fama) i continuada amb 21 grams (2003), en realitat les tres pel.lícules són completament independents, malgrat que tenen una estructura comuna.
Babel potser s'assemblaria més (massa?) a Amores Perros. Tres històries, com aquella, que es creuen (bastant previsiblement) en algun moment de la trama, a pesar en aquest cas de la distància que les separa: un matrimoni en crisi viatjant pel Marroc, que intenten sobreviure després d'un accident; una mainadera mexicana que cuida de dos nens californians, i que ha d'assistir al casament del seu fill a Mèxic; i una adolescent japonesa òrfena de mare i sordamuda, que intenta buscar en el sexe l'alleujament per les seves frustracions. Malgrat que la història de la família ramadera marroquí (fortament lligada amb el matrimoni nord-americà), també podria constituir una unitat més del film.
El guió escrit, com en les anteriors obres, per Guillermo Arriaga reflexa l'amor en situacions límit, les diferents relacions entre marit i muller, pare i filla, germans, mainadera que ha exercit de mare dels nens que cuida, i la difícil presa de decisions quan un es troba en situacions desesperades. Gravades en els quatre diferents països involucrats, la filmació de les escenes és excel.lent, jugant amb llums, intensitats, colors, per transportar l'espectador amb gran realisme d'un lloc a l'altre. Les històries, de gran dramatisme, juguen amb la complicada comunicació existent en molts casos.
El treball dels actors (Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, com a famosos, però sobretot també el dels més desconeguts, destacant a la jove japonesa Rinko Kikuchi) és excel.lent, aprofitant al màxim els relativament pocs moments que els hi dóna la càmera (degut a les nombroses històries i personatges implicats).
En resum una obra continuista del director mexicà, que agradarà als ja seguidors de la seva filmografia i als amants dels drames de la vida quotidiana, excel.lentment filmats, interpretats i dirigits.

03 de gener 2007

Nou any: nou disseny

Perquè no es digui que un no comença l'any amb força, aquí va un primer esforç per cumplir el punt de treballar més aquest blog. L'ortografia ja fa uns dies que la comprovo més conciençudament que abans (malgrat que no puc garantir una eficàcia total), i avui he intentat entrar en el tema disseny. Vistes les dificultats de treballar amb l'antic template, al final he accedit al canvi suggerit per blogger de migrar-se als layouts proposats per ells i d'aquesta manera poder modificar coses sense ésser un expert en html. Com vista la càrrega de treball, no em veia amb cor aquest any d'aprendre realment aquest llenguatge de programació, el canvi m'ha permès incorporar ràpidament unes quantes coses que feia temps hi anava al darrere:

- Links de "Post anteriors" i "Posts posteriors" al final de cada pàgina.
- Resum general de categories amb possibilitat d'accedir a tots els posts de cadascuna d'elles.

Ambdúes característiques són molt fàcils d'obtenir amb el nous layouts predeterminats, així que la feina ha estat introduir-hi els elements personalitzats que tenia, però finalment ho he aconseguit. De pas s'ha actualitzat el disseny, encara que em queden modificar alguns detalls que no m'agraden. Espero que els canvis agradin als lectors i s'accepten suggerències.

02 de gener 2007

Meme: propòsits d'any nou

Després del magnífic cap de setmana passat a casa el Marc, i que ha significat una manera diferent de celebrar l'entrada d'any, recullo del blog del Dani un Meme típic d'aquests dies, com són els propòsits d'any nou. El bo de deixar-hi aquí constància és que per primer cop a finals d'any podré analitzar què he complert i què no. Aprofita el creador d'aquest blog per desitjar un feliç any nou a tots els lectors:

1. Començar a fer natació regularment a Ingolstadt (a sumar amb l'acció ja començada a finals d'any de no utilitzar l'ascensor en les instal.lacions d'Audi).
2. Entendre el bayerisch (i ja posats el swäbisch) i poder-hi dir alguna cosa + poder entendre l'alemany sense haver d'estar 100% concentrat (per poder desconnectar a les reunions).
3. Viatjar a Suècia, Londres, Cuba, Txèquia, Polònia, Itàlia, Àustria i Suïssa com a mínim.
4.
Llegir la revista "Investigació i Ciència".
5. Intentar moderar el meu caràcter.
6. Fer algun tipus d'inversió amb els diners.
7. Incrementar el nombre d'amistats (no perquè estigui insatisfet amb les què tinc, sinó per la distància que em separarà durant un temps amb la majoria d'elles).
8. No perdre l'anglès com quan vaig estar d'Erasmus.
9. Cuidar més l'ortografia d'aquest blog i el disseny d'ell en general.
10. Introduir-me en l'aprenentatge de la fotografia i practicar-la.

I naturalment, disfrutar al màxim de la vida com cada any.