25 de març 2012

Intocable

Comèdia de l'any a França, Intocable és una de les sorpreses agradables de l'any, una pel.lícula rodona i equilibrada que combina l'humor hil.larant amb el drama social de la gent dels suburbis de les grans ciutats.
Basada en una història real, que no vol dir que tot el què s'expliqui ho sigui, Intocable sap portar a la gran pantalla de forma magnífica l'estranya relació entre una aristòcrata tetraplègic i un jove negre dels barris marginals de Paris.
Philippe és un tetraplègic extramadament ric que viu en un petit palau de Paris rodejat d'art i música clàssica. Fart de la compasió que solen inspirar els seus cuidadors, un dia decideix posar a proba a un jove senegalès (Driss) es presenta al procés de selecció només per poder cobrar l'atur. Sense formació específica prèvia, la naturalitat i irreverència amb què tracta al seu pacient iniciarà un sentiment d'amistat entre ambos personatges, que tant diferents com són acabaran complementant-se, ensenyant-se mútuament coses completament desconegudes de la vida per a l'altra. Philippe aprendrà a guadir la vida d'una manera menys encorsetada i Driss aprendrà el valor de la responsabilitat en una vida que fins llavors el portava cap a la perdició.
Però dins d'aquest rerefons dramàtic i de missatge fins a cert punt moralitzador, Intocable està plena d'escenes divertides, majorment protagonitzades per Omar Sy, que ràpidament es guanyarà la simpatia de l'espectador amb les seves frases ocurrents i actuacions ingènues o políticament incorrectes.
Poc més se li pot demanar a una comèdia, si a més de fer riure a l'espectador en nombrosos moments, presenta una història preciosa ambientada en un entorn social real (malgrat que antítesic entre ambos protagonistes).
Pel.lícula excel.lent dels realitzadors i guionistes Olivier Nakache i Eric Toledano que amb un estil allunyat de la típica comèdia frances, li aporten a aquesta un aire fresc i probablement més comercial i apte per a tots els públics, sense que això impliqui una menor qualitat en el producte final.

Shame

Segon llargmetratge del cineasta londinenc Steve McQueen (Hunger), Shame, malgrat els nombrosos premis i nominacions aconseguits, es una pel.lícula que dividirà als espectadors amb el seu ambient turbador i la poca història en sí que conté.
Shame mostra a l'espectador, des d'una perspectiva quasi de voyeur, la vida i addicció de Brandon, el seu protagonista. Yuppie de vida acomodada a Manhattan, Brandon és incapaç de portar una vida normal ni establir una relació degut a la seva addicció el sexe, que el manté empresonat en consums constants de pornografia, prostitució i seduccions d'una nit aprofitant el seu bon físic. L'arribada inesperada de la seva germana Sissie al seu petit apartament trasbalsarà la privacitat del seu món.
Shame atrapa l'espectador amb la seva atmosfera fosca, marcada per un ritme lent i unes escenes extremadament llargues (com l'íntegre i pausat New York cantat en directe per Sissie), acompanyades de la banda sonora apropiada, que contribueixen a què l'espectador es posi dins la pell de Brandon. Una pel.lícula que deixa entreveure moltes coses, però en contesta ben poques, amargant l'existència d'aquells espectadors que esperen veure una pel.lícula amb un argument i una història clares. Sense cap tipus de censura cap a la nuesa o les escenes sexuals, tampoc es pot qualificar la pel.lícula d'eròtica dins del drama general en què estan enmarcades.
Una pel.lícula d'aquest estil només pot triomfar amb una interpretació majestuosa del seu personatge principal, un Michael Fassbender omnipresent en els últims temps i que ja va protagonitzar el debut del director anglès. Com a complement, tornem a gaudir de la sorprenent Carey Mulligan de Drive, malgrat que en aquest cas podem pensar que el seu paper podia haver estat més important i aportar més a la trama general.
Shame mostra els límits als quals una persona pot arribar per satisfer les seves addiccions que el converteixen en presoner. Sense arribar a la duresa de Requiem for a dream amb l'addicció a les drogues, el missatge dins de la història a completar en la imaginació de l'espectador podria ser semblant.
Pel.lícula original i provocativa, serà captivadora per aquells qui no esperin una història clara i no desesperin amb certes escenes llargues que posen a prova la paciència de l'espectador. Qui aconsegueixi submergir-se en l'atmosfera de McQueen sortirà satisfet de la sala com és el cas d'un servidor; d'altres probablement desitjaran haver anat a veure un producte més tradicional.

18 de març 2012

Young adult

Quatre anys després de l'exitós projecte de cinema americà independent de Juno, el mateix director (Jason Reitman) i la mateixa guionista (Diablo Cody) es tornen a ajuntar per crear aquesta simpàtica comèdia sobre la immaduresa en la generació dels 30. Si en aquella obra, la protagonista indiscutible era una adolescent embarassada, en aquest cas la pel.lícula gira entorn d'una magnífica Charlize Theron, que interpreta el paper com anell al dit.
Mavis Gary (Charlize) és una relativament exitosa escriptora de literatura juvenil. És guapa, es guanya bé la vida i té certa fama, en certa manera tot el què podria somniar qualsevol persona del seva avorrida ciutat natal. Però en els seus 30 llargs no ha acabat d'assentar la vida, les nits transcorren plenes d'alcohol i sexe amb desconeguts, i malgrat no semblar desitjar l'assentar la vida, un cert buit la cou interiorment. Al rebre la foto del nadó recent nascut del seu ex-novio de l'institut, Mavis decidirà tornar a la seva ciutat natal per intentar recuperar el què ella creu com el seu millor moment de la seva vida.
Young adult no és una comèdia de riallades, sino més aviat una comèdia pseudodramàtica audaç que reflexa aquesta nova generació cada cop més generalitzada de trentaanyers solters, sobre la què el cinema americà està trobant un nou filó. Girant la pel.lícula entorn de la protagonista, el guió aconsegueix en certs moments sentir simpatia per una dona destestable en la majoria de les seves actuacions. Probablement perquè molts espectadors es veuran perillosament reflectits en alguna de les escenes o pensaments de la protagonista.
Young adult no és una gran pel.lícula, i probablement no sigui tan rodona, ni sorprengui tant en aquest moment, com ho va fer Juno fa quatre anys. Però recolzada per una actuació sublim d'una Charlize Theron capaç de metamorfosejar-se nombroses vegades en una pel.lícula, resulta una obra entretinguda i divertida de nivell superior a la mitjana de comèdies habituals, especialment provinents de l'altra banda de l'Atlàntic.