28 de juliol 2008

El joc de l'àngel

Set anys després del seu exitós debut com a novel.lista per adults amb "L'ombra del vent" l'escriptor barceloní treu la seva segona novel.la del què ha de ser una saga de quatre obres, totes elles independents entre sí. Caldrà doncs potser esperar al seu conjunt per poder valorar millor la seva obra, però de moment he de reconèixer que aquesta segona entrega m'ha decebut bastant. No és un fenomen estrany en tot autor que debuta amb una gran primera obra... Les expectatives són molt altes i de vegades és difícil mantenir el nivell que el lector espera. Recordo "L'ombra del vent" com una magnífica història tràgica d'amor, intriga i suspens ambientada en una Barcelona post-Guerra Civil. Definida així a grans trets, "El joc de l'àngel" podria ser una continuació del mateix, o millor dit una preqüela, doncs els fets es remonten en un inici a la Barcelona dels anys 20, malgrat que hi ha temps de solapament. Ambdos relats comparteixen també un llibre com a inici del destí del protagonista (diferent aquest però), així com alguns llocs (El cementiri dels llibres oblidats) i personatges (especialment la família Sempere pare i fill junt amb algun secundari com el guardià Monfort o el senyor Barceló).
Fins aquí però les semblances. Essent la base la mateixa el resultat m'ha entrat personalment molt diferent. Malgrat que no era exclusivament el seu secret (doncs la novel.la va tenir molt èxit internacional), a mi em van encantar les descripcions detallades de molts racons de la meva estimada Barcelona. La màgia d'aquestes es perd per mi en aquesta segona novel.la i malgrat reconèixer els llocs, un no si sent tan identificat. Potser és la visió extremadament gris d'ella en un moment d'alegria d'haver-hi tornat a viure, potser Barcelona era com me la presenta en un moment on no la vull veure així... Però tampoc la història m'acaba de convèncer. Probablement encara més surrealista, amb una intriga que es crea bastant ràpid però que no evoluciona fins a la part final, amb molta pàgina entremig de fàcil lectura però no en excès atraient. I quan el suspens es torna en acció, coincideixo amb el meu amic Vicente en què aquesta sembla més pensada en una adaptació cinematogràfica que un encaix real en la novel.la. El millor és probablement l'epíleg, que sense desvetllar el sentit de la principal intriga, emociona com a mínim al lector.

24 de juliol 2008

Antes que el diablo sepa que has muerto

L'última i lloada obra del veterà Sidney Lumet és un intrigant thriller dramàtic, molt proper al cinema negre americà. La història de dos germans, la cobdícia dels quals els portarà a complicar-se encara més la vida del què ja la tenen fruit del seu ritme de vida.
Narrada amb l'estil de continus flaixbacs que refan la història des de diferents punts de vista, la història es fa probablement més intrigant. Efectivament és un recurs que moltes películes i sobretot sèries estan posant molt de moda, així que no se li pot destacar l'originalitat, però sense ell la trama en sí atrauiria molt menys a l'espectador. I és que en el fons, aquesta tampoc no és ni molt extensa ni especialment espectacular, però una bona direcció i una excel.lent interpretació (no només de Phlip Seymour Hoffman, sinó també dels altres protagonistes Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney) salven aquesta història i la converteixen en una de les millors alternatives de l'estiu, època no especialment propícia per grans obres. Una història que ens acosta a molts sentiments i situacions de la vida (moderna), com la monotonia de la vida parella, la infidelitat, els traumes infantils, l'intentar portar un ritme de vida superior als teus ingresos i l'aparentar, i el món de la droga en ambients més ostentosos.
Sense ser imprescindible sí és una de les millors alternatives per aquell qui vulgui anar al cinema un dia d'aquest estiu on el temps boicotegi els plans a l'aire lliure.

Hancock

Un superheroi alcohòlic, brètol, que es fica amb nens, que en cada acció seva destrossa més coses que arregla... Hancock no és definitivament el prototip d'heroi de Hollywood, així que cal rentar-li la cara. D'això s'encarregarà Ray, amb l'oposició de la seva dona, qui l'intentarà convertir en el típic superheroi hollywoodenc i políticament correcte. Quan la pel.lícula sembla que transcorrerà pels senders de la monotonia previsible, amanida amb alguns gags còmics, que sense ser originals aconsegueixen arrancar el riure de l'espectador, un gir relativament inesperat (malgrat que alguns indicis s'havien avançat) ens ofereix una segona meitat de la pel.lícula diferent més dramàtica i que s'agraeix perquè la primera part argumental tampoc podia donar més de sí.
Hancock és típic producte americà que però sap explotar els seus punts forts (efectes especials, música moderna adient, algun gag divertit, interpretació de Will Smith en un personatge que li va com anell al dit, bellesa de la Charlize Theron) i és conscient de les seves limitacions (bàsicament les seves trames argumentals). Per això és d'agrair que Peter Berg ("
Very bad things") les faci durar el mínim imprescindible (la pel.lícula no arriba a l'hora i mitja) perquè no les puguem acabar avorrint.

20 de juliol 2008

Publicació de les balances fiscals

Aquesta setmana s'han publicat finalment les balances fiscals entre comunitats autònomes. Després de tanta polèmica, cal celebrar que ni que sigui 30 anys després de pactar la Constitució i aprovar els primers Estatuts, la gent sàpiga quin és el resultat econòmic que en va resultar. No entraré a analitzar amb els meus bàsics coneixements d'Economia els resultats ni les conclusions a treure d'aquest complicat càlcul. Hi ha moltes dades que es poden interpetrar de moltes maneres, així que es difícil treure'n conclusions absolutes. On assignar l'IVA o l'impost de societats són dades que segons on s'imputin generaran diferents opinions (en el segon cas té molta trascendència en els resultats madrilenys per albergar moltes seus d'empreses i per tant ser comunitat receptora d'aquest impost a pesar que l'activitat productiva es concentri en d'altres comunitats). Però independentment que el dèficit fiscal català sigui del 6 o del 9% segons el mètode utilitzat en els 6 exemples calculats, o el 10% que fa unes dies publicava la Generalitat, els resultants publicats donen transparència i oficialitat al què molts ja sabíem: que les comunitats més riques són solidàries amb la resta, que hi ha comunitats que porten 30 anys rebent els diners d'aquesta solidaritat, i que Navarra (amb el seu règim foral de 1841 heredat de l'antic Regne de Navarra) i especialment el País Vasc (aquí ja amb l'Estatut post-dictadura) no són especialment solidàries. Així que probablement aquesta necessària i democràtica publicació a efectes pràctics no ens servirà de molt, però com a mínim és un argument oficial per poder desmentir el tòpic que encara es creuen alguns de què els catalans són insolidaris.
El Govern ja ha dit que no es tindran en compte per a les negociacions de finançament, la qual cosa com a concepte em sembla lògica, de la mateixa manera que no discutim que no tothom (a nivell individual) ha de pagar els mateixos impostos. El sistema fiscal ha de garantir en el fons, que independentment de la regió on un viu, a igualtat de renda, les persones rebin la mateixa pressió fiscal i serveis. Però sí que el concepte de solidaritat hauria d'anar associat a un procés progressiu de desenvolupament de les zones afectades. L'objectiu hauria de ser que amb el temps aquestes diferències s'anessin reduint, per tal de no anar ofegant els motors econòmics de país. Un exemple clar és Astúries, una de les comunitats que rep proporcionalment més diners. A ningú se li escapa que gran "culpa" la tenen les completament deficitàries i innecesàries mines de carbó de la regió (el carbó és de molt mala qualitat i més car que comprar-ne de molt millor per exemple a Sudàfrica). Que reintegrar a un miner és dificil ens ho podem imaginar, però que tenint en compte que la vida laboral és fins als 40 anys, 30 anys amb l'actual sistema són suficients per jubilar a tots els miners llavors existents i amb els diners obtinguts crear una activitat alternativa on insertar als potencials joves miners. El mateix és vàlid naturalment a les altres regions especialment receptores (probablement amb gran hectàrees d'agricultura poc productiva i rentable només amb ajudes desproporcionades).
Si això no s'entén així, l'únic que s'aconsegueix és que algunes comunitats s'acostumin a viure dependents de les ajudes, a l'hora que es dificulta el creixement de les comunitats més riques, la qual cosa acaba essent perjudicial per a tots (doncs si aquestes deixen de guanyar, també perden capacitat de donar).

Concert Bruce Springsteen 19/7/08

Qui m'anava a dir fins fa uns dies que un servidor acabaria aquest dissabte al Camp Nou veient un concert de Bruce Springsteen, si m'ho haguessin dit, jo mateix ho hauria negat. No ens enganyarem, no he estat mai un seguidor d'ell i de fet, fins dimecres ni tan sols sabia que tornava a tocar a Barcelona. Però dimecres una sèrie d'astres es van conjuntar i van fer que aquest fet que semblava impossible es pogués convertir en realitat. Un parell d'entrades gratis caigudes del cel (i que vaig estar a punt de rebutjar), una (única) resposta positiva del missatge enviat a la chorboagenda per a aquests casos, un correu urgent que va funcionar i va fer arribar les entrades a temps de Madrid a Barcelona, i allà estava el dissabte, fent unes canyes i sopant aviat amb la Teresa per dirigir-nos després enmig de la gran multitud al nostre primer concert de "The Boss".
S'ha de viure un concert d'ell per entendre perquè té aquest sobrenom. Per començar les persones que és capaç de moure: 70.000 (i em semblen pocs) posen els mitjans que estàvem ahir en un Camp Nou, on ja no hi cabia ningú més tret dels llocs on un no podria ni veure l'escenari. La gespa, coberta per una lona de plàstic, estava a rebossar, i les grades, plenes fins a la tercera graderia on estàvem nosaltres, mostraven un ambient que ja li agradaria al Barça en un partit dels seus. Ni el propi Bruce va ser conscient fins al final de tot, quan van encendre tots els llums, de la quantitat de gent que havia reunit allà... i avui torna a repetir!! Gent de totes les edats i generacions, gent realment fan amb samarretes seves, però també molta gent com jo, que per suposat l'havien sentit però no es sabien cap cançó (de fet, el més fort és que m'acabo d'adonar que per no tenir, ni tenia cap cançó seva a la meva discografia, cosa que estic començant a subsanar ara mateix). Però poc importa en un concert seu, la sintonia entre ell i el públic és tan gran, que és molt fàcil per als nouvinguts integrar-se en el magnífic ambient i ballar i (pseudo)cantar cançó rere cançó, mentre a la vegada un observa atònit la força increïble que Bruce porta encara als seus 58 anys. Suposo que és un dels secrets del seu gran èxit, el donar-ho tot durant el concert, sense més pausa que una de brevíssima, amb el temps just per esnifar una ratlla ja preparada just darrere l'escenari (que no estic dient que ho fés). Sense pauses entre obres, sense discursos continus entre cançons, més que una breu introducció política prèvia al "Looking at future" i els típics adreçaments necessaris al públic cada cert temps. Empalmant cançons com si d'un bon DJ es tractés, les més de tres hores passen en un tres i no res, i l'únic gest de possible final, el solventa com només algú que està a aquest nivell pot solventar-lo: realitzant una versió personal de "La Bamba", com si de l'orquestra Maravella a les festes de Vilafranca del Penedès es tractés.


15 de juliol 2008

Bienvenido a Farewell-Gutmann

Encara que no ho sembli "Bienvenido a Farewell-Gutmann" no és una adaptació d'una obra de teatre i la història es basa en un guió escrit per Jesús Vilda i el propi director Xavi Puebla, qui torna a la gran pantalla després de les seves òperes primes de 2002 (el curt "Viernes" i el llargmetratge "Noche de fiesta"). La pel.lícula dóna però en tot moment la sensació d'haver estat escrita i grabada més pensada per un escenari que pel setè art, sense que això desmereixi per complet el resultat final. La gran força de l'obra són els diàlegs (o en certs moments monòlegs) dels protagonistes, així com la gran interpretació d'aquests.
Amb la mort del director del departament de Recursos Humans d'una gran farmacèutica, s'inicia una carrera de successió entre tres dels seus subordinats: l'eficaç treballadora Adela (Ana Fernández), l'experimentat i mà dreta del difunt Lázaro (Adolfo Fernández) i Fernando (Lluís Soler), l'ex-cap del departament, en ple procés de depressió després de la separació amb la seva dona. El procés serà guiat per l'excèntric directiu Luger, qui farà aflorar la trista realitat dels candidats.
Bienvenido a Farewell-Gutmann és una fàbula poètica que reflexa perfectament l'ambició professional desmesurada dels nostres temps, així com moltes de les misèries que acompanyen la vida personal d'aquests directius. La història no pretén en cap moment ser real, però fa aflorar moltes situacions perfectament quotidianes. Personalment trobo un gran encert el paral.lelisme en el què els candidats a l'hora fan de seleccionadors de personal per una plaça subordinada vacant, que serveix per fer-nos descobrir les febleses dels protagonistes quan estan a l'altra banda del procés. L'atmosfera de l'empresa durant tota l'obra és bastant asfixiant i trista, contribuint a què l'espectador s'identifiqui més amb les sensacions miserables dels candidats.
Una obra en resum molt interessant, a la què tan sols se li pot criticar el desaprofitar molts recursos de la gran pantalla i utilitzar-ne d'altres més propis del teatre. Clar que als preus que està tot, el cinema encara és l'opció més barata de gaudir d'aquesta excel.lent història.

07 de juliol 2008

Al loro, que no estoy tan bien...

De perfectes es poden qualificar els resultats de la moció de censura que hi va haver ahir a les instal.lacions del Camp Nou, promoguda per un soci desconegut anomenat Oriol Giralt. Per una banda, la moció no ha prosperat, el qual considero que és una bona notícia per no sacrificar una temporada més. I és que malgrat la comissió gestora seguiria gestionant el club i no hi hauria l'esmentada paràlisi, també queda clar que no és l'escenari òptim per preparar un nou projecte. D'altra banda, tant la participació com el vot en contra van ser prou clars com perquè la junta i, especialment, un president que ha assumit massa protagonisme, es plantegin que el seu cicle ha acabat. Si feia uns anys el propi Laporta deia que amb un 40% de vots en contra, Nuñez havia de dimitir, el 61% en contra hauria de ser definitiu. Quan fer-ho efectiu? Doncs convocant eleccions per finals de l'any que ve en un procés normal. Això seria el què hauria de fer una junta que ha entrat en vicis del passat, que ha tirat dos anys per la borda (regalant dos títols al gran rival tenint la millor plantilla del món), que després d'un any perdonable sense títols, ha tingut un segon, on no només no s'ha fet res per solventar els errors, sinó que aquests s'han agreujat, que des de la marxa de Rossel (fos per ell o no) ha tornat a comprar car, que en tots els anys que porta no ha après a vendre (un escàndol els 10 € de Deco i encara hem d'escoltar que no es podia treure més), que s'ha carregat les seccions (després de desmantellar-les dona'ls-hi diners sense criteri ni preocupar-te no és reflotar-les), que s'ha oblidat de la promesa transparència i sobretot que té un president impresentable que no pot representar a una institució com el Barça. El canvi sofert per aquell jove, emprenedor i líder d'un equip d'empresaris joves ha estat brutal fins a convertir-se en un president autoritari, amic de festa dels jugadors i d'imatge pública inadmisible... El errors ja són masses i el lamentable discurs amb les penyes la gota suficient per fer vessar el got. Ell no dimitirà, doncs la seva futura projecció política (per a la qual ha utilitzat sempre el Barça) ara mateix corre perill. És per aixó que ha de ser la resta de la junta la què es planti i faci pressió per convocar unes noves eleccions, on hi pugui haver alguna candidatura amb membres de la junta actual, però amb una cara nova com a president, que s'enfronti contra les alternatives que puguin sortir (de les quals una ja s'ha fet pública).

06 de juliol 2008

Ventdavall

Aquest dijous vam decidir anar al teatre aprofitant una promoció de CCOO de SEAT amb la què podíemanar a veure l'espectacle Ventdavall al Club Capitol per només 5 €. Certament vam anar-hi bastant a cegues atrets per la promoció, però la curta sinopsis que hi havia tampoc pintava malament. Una comèdia sobre la immigració, una realitat cada cop més extesa en la nostra societat, podia ser interessant.
Un cop vista he de dir que l'obra del director Jordi Basora no em va convèncer massa (ni tampoc als altres sis acompanyats). Algun gag divertit per suposat hi ha i està clar que es pot veure (més a aquest preu reduit) però el resultat queda molt lluny de les expectatives prèvies que teníem. Un text molt poc estructurat forma un conjunt un tant caòtic, amb molts altibaixos i l'abús en excés de molts tòpics sobre els diferents pobles immigrants (amb certa irreverència en alguns moments). El millor l'actuació d'uns actors que en aquest espectacle demostren la seva polivalència interpretat, cantant, imitant, dansant i fent mímica.
La meva intenció després de tornar a Barcelona és intentar anar al teatre més freqüentment, però les obres hauran de ser força millors per assolir aquest objectiu.

Reg automàtic a la F1?

Després de mirar avui per primer cop en molts anys una carrera sencera de Formula 1 per la televisió, crec que els dirigents d'aquesta competició s'haurien de plantejar seriosament un sistema de reg automàtic que mulli aleatòriament la pista durant la cursa i crei les situacions que s'han viscut avui d'emoció, accidents, avançaments i resultats inesperats. Segur que les audiències serien encara més grans!