30 de novembre 2006

Remake (2006)

Pel.lícula estrenada fa uns mesos a les nostres pantalles (ja fora de cartellera), Remake és l'última obra de Roger Gual, director junt amb Julio Wallowits (en cartellera amb "La silla") de l'existosa Smoking room (2002). Aquest cop Roger va assumir el projecte en solitari, per desmitificar-nos una mica el moviment hippy dels anys 60-70.

Max és un home solitari,qui a la seva bellesa viu encara segons els ideals naturals en una masia, sense cap mena de tecnologia moderna al seu abast. Abans de vendre's la casa per emprendre el seu "últim gran viatge" decideix invitar un cap de setmana als seus antics amics del moviment (tots ells ja convertits en burgesos moderns) a aquell lloc on junts havien passat la seva joventut,aïllats de la societat i fent la seva particular revolució. A les dues ex-parelles (doncs tots han acabat divorciats) s'hi afegeixen els fills d'aquests i la nòvia d'un dells (una espècie de hippy post-moderna). Lluny de passar un divertit cap de setmana rememorant els vells temps, ben aviat apareixeran els traumes que cada un d'ells arrossega i les decepcions i frustracions que els va portar més endavant fer front a la dura realitat.

Una pel.lícula notable, que sense arribar al nivell de la seva òpera prima, és recomenable de visualitzar, sobretot per a aquells neohippies que només han vist la part bucòlica dels anys d'esplendor i no es pregunten què se n'ha fet d'aquella gent.

I mica en mica, de nou cap amunt

Sembla que després del cop dur que vaig patir fa unes setmanes, un mica en mica va vislumbrant una llum, amb la qual poder seguir amb la seva vida. La veritat que les dues setmanes passades a Barcelona em van anar de perles. A més de poder fer companyia a ma mare, de poder tramitar tots els papers perquè el gestor s'encarregui de tot, vaig poder gaudir d'unes vacances del treball i tenir temps per veure tots els amics que tinc a Barcelona i que moralment em van ajudar a tirar endavant.
Però va arribar el diumenge i era moment de tornar a Ingolstadt, la ciutat on m'estava instal.lant, i això va ser dur. Havia estat tan bé els últims dies a l'estimada Barcelona...
A més no podem dir que el retorn fos plàcid. Per començar vaig perdre la targeta de dèbit alemanya a l'aeroport del Prat. Així que corrent a trucar a l'amic Rio, perquè em donés el número per anul.lar-la. Allà una merda contestador automàtic que confonia el meu 5 amb 2 o 0, però finalment ho vaig aconseguir.
Un cop ja al meu pis, amb l'esperança de tenir Internet, em trobo que el splitter que havia de rebre per correu, l'havien tornat a l'oficina per no ser-hi i que ja havien passat els dies per poder-lo passar a recollir. Aquest va ser el pou.
Per sort, la sort va canviar a partir del dilluns tarda, a pesar del temps depressiu que ens està acompanyant des del meu retorn (boira tot el dia,això sí, almenys no fa tan fred, 5 graus constants). Així a la tenda de Telecom ja em van donar a l'instant un splitter (si en tenen,perquè no te'l donen amb el modem quan et dones d'alta?), així que el mateix dilluns ja tenia Internet (després d'alguns problemes per culpa el Firewall de windows). Dimarts una bona estona per culpa les actualitzacions de Windows pendents dels últims anys, però ara ja tinc ordinador que em va bé. Ahir em va arribar per fi també la mudança i la tarja del pàrquing pel Peugeot i dimarts ja va venir el propietari per començar a moure l'arreglar la cuina, així que espero abans de Nadal ja estar 100% instal.lat a la nova ciutat.
A més si podia pintar avorrit el tornar aquí de moment res de res. Dimarts van venir el Benja i el Ramon a fer unes birres i ahir hi havia sopar de despedida d'un resident... i festa de les veïnes. Molta noia de 19 anys, bon veure la majoria, això sí, fredes com a bones alemanyes. Però almenys vaig conèixer un colombià i una colombiana que vam congeniar ràpid i que em poden servir de nexe d'enllaç al grup, per anar entrant mica en mica.
Aquest diumenge per fi podré anar a München, on viu l'amic de la uni Carles, que em podrà ensenyar les maravelles que tothom parla d'ella. La vida doncs sembla iniciar-se per fi en aquestes gèlides terres.

28 de novembre 2006

Sommer vorm Balkon (Un verano en Berlin, 2005)

Un nou exponent del realisme filmogràfic alemany, tendent a representar recorrentment una classe mitja-baixa que lluita per viure en una societat on molta gent viu millor. En aquests cas les protagonistes són dues dones a la frontera dels 40 anys i que encara no han aconseguit una estabilitat en la seva vida. Una, aturada i amb un fill, lluita per trobar una feina i una parella, així com no caure en l'alcoholisme de la desesperació. Per a això s'ajuda de la seva veïna, soltera i també en búsqueda del príncep amb el què satisfer el seu desig maternal, que es dedica a cuidar gent gran per tal de sobreviure. Juntes passaran aquest estiu de les seves vides que ens mostra el film, amb un excés de realisme, sense llicència per la comèdia (com podria ser el cas de Bella Martha, un altre film alemany semblant de Sandra Mettelbeck, 2001) que faria més digerible l'obra.
Recomenable només per als amants d'aquest cine realista europeu, sense ser però una obra imprescindible del gènere.

25 de novembre 2006

Ja n'hi ha prou

Nova decepció del Barça de bàsquet aquest any. Avui era el primer clàssic de la temporada, contra l'etern rival, un Madrid que segueix amb pas ferm a la lliga, com a líder sòlid i indiscutible. Hi havia el dubte de veure quin Barça veuríem, si el que marxa líder de l'Eurolliga, o el lamentable i irregular equip de la competició nacional. I una vegada més hem vist el segon, comprometent-nos seriosament la classificació per la Copa del Rei (balanç 4-6 a falta de 7 jornades amb un calendari gens fàcil), el què seria un fracàs ben sonat.
Però el què em fa més ràbia és la manera de perdre. El Madrid ha sortit intens, amb ganes de mossegar, com hauria de fer tot jugador en un derbi així. Com es pot sortir sense tensió en un Madrid-Barça? El jugador a qui no li motivi un partit com aquest no mereix estar en el Barça. Fruit d'això l'equip blanc ja ha agafat avantatges importants, que ha anat gestionant amb sabiduria la resta del partit, completament humiliant en la segona part, on s'ha vist la impotència nostra per retallar unes distàncies que s'incrementaven constantment. Perdre així davant el màxim rival fa molt de mal.
No sé si és la millor solució (els canvis d'entrenador a mitja temporada en el bàsquet sempre han acabat amb fracàs), però jo ja en començo a estar fart d'Ivanovic, molt fart. Estic cansat de veure'l sempre queixant-se en cada partit de tot, canviant constantment d'homes, demanant una intensitat que en dos anys ha estat incapaç d'inculcar ni per a un derbi. Amb una plantilla amb Kasun, Marconato, Vazquez, Trias i Kakiouzis ens han doblat el número de rebots. En atac no veig més sistema que bloc directe a dalt, i penetracions d'homes exteriors en u contra u o doblant de qualsevol manera quan es veuen tancats. Cap jugada generada directament per als pivots. En defensa, canvis de marcatge després de bloqueig, que l'únic que genera són missmatches que si el rival és intel.ligent aprofita clarament (i a més, com normalment un dels pivots ja s'ha quedat fora de la zona, en cas de rebot, si l'equip rival va decidit a agafar-lo té superioritat). La política de canvis no l'entenc, hem tingut a la banqueta moltíssims minuts a Trias, que havia començat bé i l'únic amb Navarro que hi fot collons almenys, per tenir a un Kakiouzis, inferior en el rebot i avui negat en els seus arguments (bon tir de tres i percentatges excel.lents de dos). Fran Vázquez segueix en la tònica de demostrar que serà un dels grans blufs de la història.
Fa uns dies Dusko deia que sentia no coincidir amb la opinió pública del Palau, però que aquest era el seu bàsquet. Per mi ja se'l pot endur ben lluny.

24 de novembre 2006

La silla

Abans de tot avisar al possible lector que es tracta de cinema independent pur, una antítesi clara al cinema comercial. Malgrat els nombroses cartells que hi ha per la ciutat i només haver-hi un cinema projectant-la a Barcelona (el mític i envellit Casablanca), a la sala erem jo i una noia, en la primera setmana de projecció. No és una pel.lícula on s'expliqui una història, real o fantàstica, d'uns protagonistes. És una metàfora artística sobre l'angoixa existencial, la soledad...
En el seu segon llargmetratge després de l'excel.lent òpera prima Smoking room (on era codirector junt amb Roger Gual, qui feia uns mesos estrenava també una obra en solitari), el director argentí afincat a Barcelona, Julio D. Wallovits reivindica una manera diferent de fer cinema, que no pretén arribar a les grans masses, sino tan sols expressar-se mitjançant un estil propi.
Rodada en un polígon industrial (completament desert fora dels personatges que apareixen en la pel.lícula) als voltants de Barcelona seguim l'evolució d'ell (increïble Francesc Garrido), acompanyats en un principi per una veu en off que ens parla dels seus sentiments... i d'altres coses de la vida. Contemplarem la seva angoixa i decadència fins a trobar aquell objecte, aquella cadira, que sense ser especial en cap sentit, sembla donar un ordre a la seva vida. En la trajectòria veurem alguns altres personatges (Esther Bové, Alex Brendemühl, Ulises Dumont, Francesc Orella...), que tindran converses surrealistes però que ens parlen de la filosofia de la vida. Metàfores dialèctiques i visuals, al més pur estil d'un curtmetratge d'aquells que quasi ningú entèn el sentit. Sense més música que una melodia tristíssima de piano en alguns moments.
En definitiva una forma més de reflexar el món modern en què vivim, però escapant dels cànons que imperen actualment en el setè art.

Els edificis estatals

Ahir vaig anar al Registre Civil per buscar el Certificat de Defunció del meu pare i una Fe de vida de la meva mare. Feia molt de temps que no anava a un edifici de l'administració, però vaig poder comprovar que la modernització (menys en l'arc de seguretat de detecció de metalls) és una cosa completament aliena als nostres organismes.
No em queixaré en aquest post del servei, doncs per una vegada ho tenien tot i va ser prou eficient. Només em va fer gràcia el comentari de la funcionària d'informació a un home, dient: "si nosaltres som gratuïts; lents ho som una estona, però almenys som gratuïts" (concepte que podríem discutir, perquè suposo que part del 25% del meu sou que es queda l'estat bé deu anar a ells, però em va fer gràcia la franquesa amb què ho deia).
Però fins i tot en casos on no tens problemes, la imatge que dóna l'edifici en sí és força deplorable. Va ser només creuar la porta i em va venir al cap la imatge de les 12 proves d'Astèrix, quan aquest havia de fer front a la burocràcia romana per aconseguir el formulari A38.
Passat l'arc et trobes amb un edifici vell, mal pintat, ple de papers penjats amb un celo esgrogeït pels anys a la pared, cartells a mà, llistat de dependències caòtic, numeració de dependències sense cap mena d'ordre lògic, senyalització deficient, oficines amb tiquet d'ordre d'arribada i d'altres on es demana encara tanda... Perquè un edifici estatal no pot donar una imatge de modernitat, que donaria qualsevol edifici d'una entitat privada? Tampoc crec que requerís de molts diners, posar un cartell modern, no escrit a mà, on s'indiquessin clarament les dependències de l'edifici, la funció, el número (seguint una codificació ordenada) i la localització exacte en un mapa (per saber on fan les Fes de vida, has de veure un petit cartell, en una pared lateral que queda amagada, on s'indica que allà mateix es fan). Posar una màquina que ja donés número a l'entrada segons on anessis i una persona d'Informació, clarament visible al costat, per a la gent gran, no hauria de ser tan difícil.
En quant a la seguretat la modernitat és només a primera vista. Al sortir em vaig adonar que m'havia deixat la cartera en un banc i irreflexivament vaig girar-me i entrar corrent per on havia sortit. Al sortir, ja tranquilitzat per haver-la recuperat, em vaig adonar que havia entrat per la sortida (porta just al costat de l'entrada), per tant, sense passar per cap arc de seguretat i sense que ningú m'hagués dit res. Total, qui voldrà atemptar contra el Registre Civil? Però llavors perquè tanta pantomima?

22 de novembre 2006

Saw III

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

Tercera (i definitiva?) part de la probablement saga més sanguinolenta del segle XXI. Si a Saw descobríem a Puzzle, un rebuscat assassí amb ganes de posar a prova les ganes de viure de la gent a través de jocs esglaïdors, i a Saw 2, quan aquest semblava estar en mans de la policia, aconseguia tornar a deixar a tothom amb un pam de nas amb l'aparició d'una alumna seva (Amanda, l'única supervivent dels seus jocs macabres), quedava el dubte de veure si Saw 3 seria senzillament una continuació de la seva obra en mans d'Amanda.
Aquest és efectivament l'inici, però ben aviat l'espectador s'adona que Amanda no és Jigsaw (Puzzle). Tranquils als fans de la saga, Puzzle encara està viu. Sí, el tumor cerebral el reté ja tumbat en una llitera agonitzant en mans d'Amanda, però això no l'impedeix protagonitzar el seu últim (o penúltim?) joc (on la víctima haurà de superar diferents proves per aprendre a perdonar). Un joc molt treballat que centra quasi la totalitat del film, en el qual hi ha alguns flaixbacs al passat (sobretot a la primera part) on es descobreixen més detalls de la història que ja coneixem.
En comparació amb les seves predecessores, Saw 3 segueix mantenint l'estil de les anteriors: melodia principal, imatges esgarrifoses, sang i fetge, tortures molt treballades, joc rapídissim de càmara en l'agonia final, tensió en la presa de les futures víctimes i repàs ràpid final per a qui s'hagi pogut perdre, on s'explica que tot estava planejat. Lògicament no és la primera, però sí una molt digne tercera part, que potser estaria per sobre de la segona (que en línies generals era més fluixa però la salvava el grandíssim final amb el descobriment de qui era Amanda). Tota la trama teixida per Puzzle és apassionant, a pesar de què aquí sí que es fa més previsible cap a on va el final, i d'un parell de detalls que serien discutibles (la mort no pronosticada de la tercera prova i la reacció de la metgessa al final).
Posava en l'encapçalat definitiva en interrogant. I és que així com la segona part ja deixava clara l'existència de la tercera, aquesta semblava feta amb l'intenció o d'acabar-la aquí molt dignament, o de seguir si els productors seguien posant-hi diners (l'al.lusió de Puzzle a un últim joc i un flaixbac passat seu d'una història d'amor que no ens revel.la gran cosa són els indicis).
Doncs bé, sembla que els guionistes ja estan treballant en Saw 4 per a estrenar-la al Halloween de 2007. Però no només això, sino que l'actor Tobin Bell (Jigsaw o Puzzle) ha declarat que ha signat per 5 pel.lícules!!! Sembla difícil, després del final de la tercera, veure un gran futur més enllà de l'últim joc suggerit, però tampoc són descartables seqüel.les que ens portin al passat del personatge. Si els guionistes es veuen capaços de mantenir la capacitat de sorprendre a l'espectador com fins ara, benvingudes siguin.

Orgasme mundial

Des de la plataforma Global Orgasm es proposa a la humanitat un curiós repte/experiment. Es tracta de què el proper 22 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, tots els homes i dones en qualsevol lloc i hora del món tinguin un "orgasme global sincronitzat", durant i després del qual tothom pensi en la pau mundial.
Amb aquesta acció es pretèn produïr un canvi en el camp energètic del nostre planeta, que porti la humanitat a prendre consciència de la necessitat de pau.
Per als més incrèduls, hi ha fins i tot una base científico-empírica darrere aquesta idea. La universitat de Priceton porta a terme des de 1998 un projecte multidisciplinar anomenat Global Consciousness Project, segons el qual pretenen observar canvis en fets aleatoris (com tirar una moneda i veure si surt cara o creu) degut a efectes de la ment humana. Segons possibles interpretacions dels resultats, fets mediàtics com els atemptats del 11-S o el tsunami de l'índic alteren els resultats de fets aleatoris. Segons els promotors, això es deu a l'acció sobre els camps quàntics, que són la base de l'univers, i que si tots ens concentrem en un sentit, podem aconseguir grans resultats.
Tant per als adeptes com per als escèptics, no deixa de ser un curiós experiment per una bona causa, que no implica cap sacrifici, així que no estaria de més una àmplia convocatòria. En el meu cas, com a bon solter, ofereixo la meva disponibilitat a tota persona, preferentment del sexe femení, interessada a participar en l'event (fins a les 15h a Ingolstadt/Munich, entre les 15h i 17 en el vol München-Barcelona i a partir de llavors en qualsevol lloc de la capital catalana).

El laberinto del Fauno

De fantàstica es pot qualificar l'última coproducció espanyola de Guillermo del Toro. Fantàstica tant pel gènere que toca com per la qualitat de l'obra. He de reconèixer que després d'haver vist el trailer (que m'havien passat molts cops i des de fa molt de temps), no m'havia acabat de convèncer del tot per anar-la a veure. Semblava curiosa i original, que per una banda m'atreia, però per l'altra la barreja d'imatges de la Guerra Civil i ésser fantàstics pintava a anada d'olla que podia ser difícil de digerir. Finalment després de dues fervoroses recomenacions m'he decidit a veure-la i no puc més que recomenar-la als cinèfils del gènere fantàstic.
Com en l'última de Shyamalan, "La joven del agua", estrenada fa uns mesos, el director mexicà posa en contacte el món fantàstic amb el món real, només que en aquest cas, els éssers mitològics només són perceptibles per la nena protagonista, Ofèlia. Aquesta es troba amb la seva mare, greument malalta i a punt de parir, en les muntanyes del nord d'Espanya, on el nou marit (i pare del nou nadó) es troba intentant capturar a maquis després del final de la guerra civil.
En aquest cas la barreja de mons és també la barreja de dues històries completament diferenciades. D'una banda, la batalla del món real, entre maquis i militars franquistes, amb una excel.lent Maribel Verdú camuflada en el servei del cruel capità, i de l'altra la jove protagonista que contacta amb el Fauno i ha de superar tres proves per tal de comprovar si es tracta d'una antiga princesa desterrada en el món dels mortals.
Producció ben dotada econòmicament, els efectes especials i la caracterització dels personatges mitològics i històrics no tenen res que envejar a una superproducció americana. En contra del què podria semblar en el trailer la pel.lícula no es podria catalogar com a de terror. La trama fantàstica és purament d'aquest gènere, sense implicar sobresalts ni escenes especialment violentes, a pesar que alguns personatges no són precisament Heidi i que la història tampoc és un compte de fades. La crueltat i violència per contra ens la trobem en el món real, sense que s'abusi però d'imatges que fereixin la sensibilitat (que alguna hi ha).
El final és extraordinari en el sentit que sent únic, és feliç i trist a la vegada, defugint doncs de la tradició del gènere que solen acabar amb finals feliços després dels molts patiments i aventures previs.

20 de novembre 2006

Ficció

Si a "Krámpack" (2000) en Cesc Gay ens mostrava els descobriments i experiments del sexe i l'amor de dos adolescents i a "En la ciudad" (2003) ens mostrava la vida d'un grup d'amics urbanita en la seva diversitat, Ficció segueix la tendència creixent d'edat i ens porta a uns personatges ja en la quarantena.
L'Àlex (excel.lent com sempre Eduard Fernández) és un guionista de cinema introvertit que decideix passar uns dies a casa el seu amic Santi (Javier Cámara) a la Cerdanya, buscant la tranquilitat necessària per finalitzar la seva nova pel.lícula.
A casa de l'amiga comuna que és la Judith (Carme Pla) coneixerà a la Mònica (debut cinematogràfic de la Montse Germán), amiga d'aquesta que també ha vingut a passar uns dies. Aquests dies junts faran sorgir els dubtes del protagonista, qui es trobarà en un conflicte de sentiments, el conservador de ser fidel a la vida tradicional, a la seva dona (Àgata Roca), als fills, i el de llibertat i ganes de respondre a l'atracció que li provoca aquella dona.
Com és normal en la seva obra, el realisme demolidor és el tret més característic de la pel.lícula. Ficció és una història de silencis, mirades, pensaments, amb un ritme lent i colpidor. Un llargmetratge doncs que avorrirà a la majoria i encantarà als amants d'aquest estil. Per a un servidor, a qui aquest tipus de cinema li sol agradar, només troba a faltar alguna altra història paral.lela, per fer més interessant una obra que amb 107 minuts i tan "poca" història es pot fer un xic pesada per a qui no es senti 100% reflexat en els sentiments del personatge. Per la resta el treball dels actors és impecable, la fotografia molt aconseguida i la tranmissió de sentiments a l'espectador efectiva. Una bona creació a afegir en la llista d'aquest director barceloní.

Yo soy la Juani

Després de 5 anys de pausa des de Son de mar, el director català Bigas Luna ha estrenat per fi la seva esperada obra; esperada sobretot per la propaganda que des de fa més d'un any se li ha donat, amb el famós casting exhaustiu per descobrir una nova actriu revelació, com va fer en el seu dia amb la Penélope Cruz a Jamón, Jamón, en aquell ja llunyà 1992. I certament podem dir que aquest casting és del millor que ha fet per a la seva pel.lícula, que per la resta queda bastant lluny de tot el què s'ha llegit que el director pretenia. Efectivament la Juani finalista, Victoria Echegi, es demostra com una actriu capaç de representar el seu personatge a la perfecció, ple de força i decisió, sense que això no amagui les debilitats que també té. Si serà una bona actriu el temps ho dirà, doncs per això se l'haurà de veure en d'altres papers. Per la resta, tota la parefarnàlia llegida de voler representar la juventud dels suburbis, de mostrar que els suburbis són el nou motor creatiu de la societat moderna i demés, bé, serà una opinió molt personal seva. Un servidor creu que la pel.lícula gira sobretot en l'entorn de la protagonista. Sí que la primera mitja hora intenta reflexar aquest món on viu i no dic que el retrat no sigui força real (per mi sí, els nengs són així, ara si això és el motor creatiu de la meva societat... sic), però ni aprofundeix en els perquès d'actuar com ho fan ( per exemple el perquè d'aquest culte al tuning en el què sobretot es centra, tuning dit sigui de pas molt més espectacular del què els personatges reals mai tindran) ni mostra les cares més amargues (drogues, baralles, etc, que no dic siguin exclusius d'ells, però que no mostrar-les en cap imatge en la pel.lícula que ens pretèn mostrar aquest món per mi és un error). Passada aquesta mitja hora, la nostra Juani descobreix el capullo que és el seu nòvio i decideix fer rumb a Madrid amb la seva millor amiga, la Vane, qui vol fer-se una operació d'augment de pits. Curiosament les nostres protagonistes es mostren encantades amb l'ambient de la capital, tan diferent al seu suburbi depriment (no era aquest el nostre motor?). Les dues amigues es trobaran ràpidament en ambients molt diferents, de futbolistes, productors i gent famosa, que tampoc un sap fins a quin punt és realista. Com a mínim la nostra Juani descobrirà que ser actriu no és tan fàcil com la seva simplicitat la porta a pensar inicialment. El final és com a mínim confòs i un es pregunta si no s'han oblidat de posar-nos-el, però suposo que aquest arribarà amb la ja intencionada segona part que meditava el director, i que per mi personalment ja es pot ben estalviar.

19 de novembre 2006

Ciutadans i RENFE

Si el nou partit de Ciutadans pretenia convertir-se en una veu pràctica del ciutadà de peu i mirar d'arreglar els nostres problemes, sense entrar en les constants disputes nacionalistes que no ens arreglen el dia a dia, no es pot dir que hagin començat amb molt bon peu. A la primera de canvi ens col.loquen una discussió político-nacionalista per un problema que lamentablement molts ciutadans del nostre país han de patir diàriament.
Després d'anys (recordo ja de petit el Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados) d'un servei que en comptes de millorar s'anava tornant més ineficient (per la falta d'inversions i la lògica degradació d'infraestructures i maquinària), la premsa del nostre país va començar a posar més èmfasi en les deficiències d'aquesta companyia. És una tasca lloable i a la qual crec que ha de contribuir la premsa, degut a l'enorme poder mediàtic que té. Ja que un ciutadà anònim és difícil que aconsegueixi canviar grans coses, és d'agraïr que la premsa reculli les indignacions de molts d'ells per fer un grup de pressió que impliqui canvis. Fruit d'això va haver-hi aquesta setmana un relleu en la direcció de Rodalies i una intenció sembla d'intentar posar fre a la constant debacle de servei i atenció al client in crescendo que patíem.
Doncs bé, ara resulta que aquesta crítica a RENFE és un nou complot judeomasònic del nacionalisme català per tal de reclamar les competències ferroviàries, segons el nou parlamentari de Ciutadans Antonio Robles. Suposo que segons ell la manera d'arreglar els problemes del dia a a dia és seguir empassant-nos un pèssim servei estatal sense protestar. Parla el senyor Robles de què no es denuncien les deficiències de Metro o FGC. Potser llegim una premsa diferent, però quan hi ha coses també hi apareixen; la diferència està en la freqüència amb què aquestes passen i el funcionament general que és més eficient i que com a mínim es veu que s'hi inverteix (Metro de Barcelona està renovant i incrementant combois per posar un exemple a més d'haver modernitzat moltes estacions). I per això alguns reclamem les competències autonòmiques o municipals per aquelles coses que creiem que ens poden millorar el dia a dia. No és un procès que s'hagi de fer en tot (en materia d'usos del sòl urbà potser ens hauríem de plantejar fer el procès invers i passar dels ajuntaments al govern central per evitar la corrupció que hi ha i frenar la construcció sense límits que estem patint), però en alguns casos es demostra la major eficàcia.
Però ja veiem que per el partit del senyors Rivera i Boadella els problemes diaris que ens havien d'arreglar són la discrimació del castellà, la identitat catalana i els complots nacionalistes contra la unitat Espanya.

18 de novembre 2006

Paladina

Al petit carrer de Santa Creu, en el barri de Gràcia, trobem un lloc interessant per menjar bo i ràpid i d'una manera més original i apte per a dur la parella, que el típic entrepà o un doner kebap.
Per qui no conegui el carrer, és el que puja pel costat esquerre de l'església que trobem a la Plaça de la Virreina (la segona plaça que un es troba, després de la del Diamant, mentre va pel carrer Astúries, on hi ha la sortida de Fontana). Allà a mà esquerra, ens trobem aquest local d'origen italià on un pot menjar les paladines, que són com unes espècies de creps de pasta de pa italià, amb múltiples combinacions per farcir, que fan que l'èxit estigui assegurat. Obert de 13 a 1h, per la nit té un ambient acollidor, amb l'únic inconvenient que no hi ha taula, i per tant, la paladina està més pensada per menjar pel camí si un té pressa, o a la barra semicircular que ocupa bona part del local o algunes de les barres laterals. Però precisament per això constitueix una bona alternativa al doner, no gaire més cara (entre 3 i 4 € la paladina, segons ingredients), i que ens farà quedar molt millor davant de la companyia femenina amb la que un vagi, abans d'entrar a la sessió de cinema o teatre que estigui a punt de començar.

Impro Fighters

En el Teatre Neu de Gràcia podem veure aquest any Impro Fighters, una nova idea dels creadors de Zzaping. No és una obra de teatre convencional, amb el seu guió, sino que es tracta d'un campionat d'improvisacions, per la qual cosa, es fa difícil recomenar ferventment que la gent hi vagi, doncs cada dia l'obra és diferent i el què sigui més o menys divertida dependrà de molts factors: actors participants aquell dia, dificultat de les proves, química entre ells, etc.
Però sens dubte es tracta d'un format interactiu original i un mínim de diversió està assegurat.
En cada obra 4 dels 8 actors, representant a diferents personatges, combatran per rebre els punts del públic, amb l'objectiu de ser el campió d'Impro Fighters al final de temporada. Duels 1 contra 1 i 2 contra 2, al final dels quals el públic aixeca les papeletes amb un color o l'altre per votar qui els hi ha fet més gràcia. Cada duel ve marcat per una categoria (desenvolupament en un lloc que digui el públic, frases amb un número constant de paraules, frases que comencin per unes determinades inicials, seguiment d'un guió segons títols del públic, mort de personatges segons decideixi el públic, utilització d'objectes que doni el públic i d'altres segons el dia) i un títol que ha escrit algú del públic (a l'entrar cadascú escriu un títol, que com us podeu imaginar pot ser d'allò més variat, ahir des de: "El follá se va a acabar" a "Cria de berberechos salvajes en cautividad"). En fi, una bona manera de passar una estona divertida, sense estar a uns preus desorbitats. Cada divendres al Teatre Neu.

+ Info

Laporta i les seccions

18/11/06 03:00 h. BARCELONA - El responsable de las secciones del Barcelona, Jaume Ferrer, admitió en Radio Barcelona que hubo errores cuando se puso en marcha la campaña de abonados del basket. Dijo que “nos equivocamos a obligar a que fueran socios del Barça los que querían ser abonados al basket. Hemos perdido mil en dos años y queremos recuperarlos. El precio del abono también era caro, 120 euros, que muchos jóvenes no lo podían pagar”
www.elmundodeportivo.es


Suposo que per aquest motiu vaig rebre l'altre dia una carta del Barça donant-me la propaganda dels abonaments d'aquest any. El curiós del cas és que ni vaig veure que els abonaments fossin més barats, ni vaig veure que deixés d'haver l'asterisc al costat del preu per indicar-te que havies de ser soci obligatòriament. Està molt bé reconèixer errors, però si tampoc hi poses remei no sé com volen recuperar els mil abonats joves que han perdut.
Per cert, el Barça ha liquidat la mítica secció de ciclisme, després de què el departament de marketing no pogués trobar en 4 anys un trist patrocinador (els que tenia tots van ser aportats per Melcior Mauri). Una mostra més de l'interés d'aquesta junta directiva per les seccions.

17 de novembre 2006

Más que amor, frenesí (1996)

Òpera prima d'Alfonso Albacete (Atómica, Sobreviviré, Entre vivir y soñar) y segona experiència com a co-director de Miguel Bardem després de La Madre (1995), aquesta curiosa obra de gènere incert ens presenta el Madrid dels 90, en un ambient underground electrònic de lesbianes i drag queens, on sexe i drogues és el pa de cada dia. Sens dubte un bon referent de l'ambient de club urbà dels 90. Per acompanyar la pel.lícula, tot una sèrie d'ambolics amorosos i policials en els quals es veuen inmersos els (i sobretot) les protagonistes, encarnats per una sèrie d'actors joves en aquell temps i que han seguit sent referents del cinema espanyol: Nancho Novo, una espectacular Cayetana Guillén Cuervo, Ingrid Rubio, Betriz Santiago, Juan Diego Botto, i fins i tot un cameó de la joveníssima Penélope Cruz. La pel.lícula barreja escenes còmiques, amoroses, sexuals i violentes, en un film molt peculiar, al qual potser li falla un final una mica esperpèntic, que no treu però l'interés per qui vulgui veure una pel.lícula espanyola diferent que reflexi part de l'ambient dels 90.

16 de novembre 2006

En la teva memòria

T'escriuria un poema, però ja saps que la vessant artística mai ha estat el meu fort. Voldria expressar els meus sentiments d'una altra forma , però com tú, fer arribar els nostres sentiments als demés em costa. Vaig arribar tard, a temps per veure't allà estirat, fred, però amb una cara d'alleujament, d'haver mort com tú volies, a casa, dormint, sense patir dolor ni estar en estat semi vegetal i ser-ne conscient. Per sort, tú i jo ja ens havíem despedit, aquell dia en què et va venir aquella crisi poc abans que marxés. Coneixent-te, potser ho vas fer a posta i tot, sabent que probablement el teu final arribaria quan jo ja estaria lluny i que potser no arribaria a temps.
Així ens vam poder fondre en una llarga abraçada i mostrar-nos l'amor de pare i fill que sentíem i no sempre ens demostràvem.
I és que a pesar de les nostres fortes discussions, sempre ens hem estimat i hem estat orgullosos un de l'altre. Aquelles no eren més que el fruit de ser massa iguals i com els pols iguals d'un imán, ens repel.lien. Pots estar satisfet de la teva vida. Potser no ha estat tan llarga com un espera, no has tingut temps de llegir tots els llibres que havies comprat per gaudir durant la teva jubilació, però els 60 anys viscuts crec que han estat plens d'experiències i has pogut fer sempre el què has volgut: treballar les teves hores, llegir, anar al cinema, al teatre, a museus, restaurants i viatjar... Quina sort que sempre deies que no volies segones cases per poder viatjar abans de jubilar-te i conèixer el màxim de món. Com a mínim així també en aquest sentit has pogut morir tranquil.
Ahir van estar aquí els teus jefes de Madrid. El número 1 d'Espanya en matèria de tuberies d'altes prestacions et van definir. Allà sens dubte has estat sempre estimat i respectat. A pesar del teu caràcter, sempre has estat per damunt de tot honest i professional, i això en el món empresarial s'agraeix. I els de la teva quinta, doncs a part comparteixen l'amistat dels 10 anys que vas estar allà i que van coincidir amb una època teva de joventut i transició a la democràcia, que devien ser d'allò més intensos.
Però també amb els amics d'aquí i els del poble has deixat un bon buit. I què dir de nosaltres. La mare i jo et trobarem sempre a faltar. A tú et devem la vida còmode que hem portat, l'amor per la lectura i la cultura en general, l'esperit crític cap a les coses. Ella a més el teu amor que a la teva manera li demostraves i amb més èmfasi a les portes de la mort... sí, les teves últimes carícies abans de caure en el coma cap a ella els va entendre perfectament. I jo, què dir, t'ho dec tot. La meva educació i preparació gràcies a la qual ara estic treballant a l'extranger (com tú sempre volies) en el treball dels meus somnis. La majoria dels hobbies són heredats teus. I les múltiples amistats que estan venint i trucant aquests dies són fruit del caràcter i ètica que m'heu donat els dos.
En fi, tú i jo sabem que no podràs mai llegir això, però tot el què dic ja ho saps. Només necessitava escriure en aquest racó meu sobre tú, perquè mai ho havia fet, i que quedi constància en aquest nou mitjà d'expressió del segle XXI del content que estic que hagis estat el meu pare. Fins sempre pare!!

06 de novembre 2006

Passin passin que veuran el piset



Rebedor del pis i vista un cop entres (a l'esquerre la cuina, en front seu el lavabo, a la dreta la sala d'estar-menjador, en front seu, l'habitació)



Tres vistes de la sala d'estar-menjador


La cuina

Lavabo i habitació

04 de novembre 2006

El viatge

7:05 sortida de Barcelona
7:30: primera parada l’estació de servei de Mollet (la gasolina la paguen, així que sortir amb el dipòsit ple)
9:30: Carcassone (realment podríem anar més sovint pel sud de França, està bé, a prop i estàs a l’extranger)
10:30-11:00: parada a Montpellier per descansar (collons, quin fred, pensar que quan vaig visitar la Montse t’ofegaves de calor)

Perquè tants francesos condueixen tan malament per autopista? Van pel seu carril fins que es topen (quasi literalment amb el camió), moment en què frenen (a pesar que feia estona que has alentit perquè canviessin de carril) o se’t tiren a sobre (quan ja fart de veure que el tiu no canvia, decideixis passar).

13:30: parada passat Lyon per menjar un panini, ja que amb la política de ja menjaré passat Lyon, en la meva direcció ja no quedaven estacions amb restaurant.

Autopistes sense massa trànsit,rectes, avorrides, el cansanci començar a sortir. Què còmode és trobar un cotxe que circuli bé i anar-lo seguint. Sense concentrar-te en res més, la música i aquell cotxe que va a la velocitat que vols i anticipa els adelantaments amb suficient antel.lació. Al cap d’una estona ja som uns quants, com un equip ciclista, adelantant un quan veu que el primer perd ritme, per seguir així junts, fins que els camins ens separen.

17:10: parada prop de Mulhouse per descansar

Policia aduanera (3 homes i una dona) s’atura al parking del bar mentre surto. Al veure que em dirigeixo al cotxe m’aturen (mal afeitat?). Documentació? Espanyol. Portes tabac? No. I alcohol? No. No ho dic, però amb la UE no puc dur el què em roti? A on vas? Alemanya. A què? Treballar. A què et dediques? Enginyer automoció. A quina ciutat? Ingolstadt. Què hi ha allà? Audi. Quant de temps? Uns dos anys. Treballaràs a Audi amb un Peugeot? Sí (això segur que t’ha fet gràcia gavatxo,oi?). Obre el cotxe. Fet. Buf. Sí, estic de trasllat. Bé,mirem quatre coses i el deixem anar. Gràcies. No té res. Bon voyage (això la noia, que tenia un bon polvo i feia cara com de no haver sortit mai de la regió fronterera).

Mulhouse: 1000km exactes. Parada prevista, seguim endavant, Freiburg? Velocitat mitjana: 120 km/h (comptant frenades dels peatges, per cert, igual de cars pero sense haver de parar cada 20 km, i descansos).

17: 40: Freiburg, seguim endavant. Autopista alemanya? Baixa la mitjana de velocitat degut al trànsit.

18:30: Parada al Schweizer Hof de Baden-Baden. Poble maquíssim però pijo on els hi hagi. La simpatíquissima recepcionista turca (qui també devia flipar pel meu aspecte i el estar en aquell hotel i lloc) em convenç perquè vagi a donar una volta a la ciutat i sopi per allà. Molt maques les termes i tot el centre en general. Tipisches Maultaschen per sopar i cap a l'hotel, amb un refredat i cansanci del mil. Demano una aspirina i la noia busca per tot arreu fins a trobar-ne una.
21:00: dormir

6:40: em llevo. Dutxa, esmorzar fort i 7:30 a seguir el camí. Sort de l'aspirina.

Karlsruhe, autopista A8: la pitjor autopista alemanya que conec. La reconec a l'instant, al entrar-hi direcció Stuttgart. Fa un any i poc la vaig fer a l'inrevés quan Gestamp em va enviar 3 setmanes a les plantes de GRIWE. Mal esfaltada com costa veure en aquest país. Sembla però que ja l'estan reparant.Nombroses obres fins a Stuttgart. Com sempre Alemanya em rep amb pluja.

Stuttgart-Ulm-Augsburg: zona muntanyosa, autopista amb corves. La temperatura baixa. Comença a caure aigua-neu. Comença a nevar. Si no fos perquè n'acabaré fart, quina imatge tan bonica: muntanyes amb arbres que no saben si és estiu (la setmana passada estaven a 26º), tardor que no hi ha hagut o hivern. Verd, groc, vermell, marró, alguns ja sense fulla, amb un terra lleugerament nevat i les bromes baixes passejant com fantasmes entre la vegetació. La imatge dantesca més preciosa que he vist mai.

11:00: entrada a Ingolstadt (velocitat mitjana del viatge:114 km/h, km:1520)

02 de novembre 2006

Eleccions per a la Generalitat 2006

Per un pèl, però finalment vaig poder votar per a les eleccions del Parlament de Catalunya, abans d’iniciar el meu exili alemany. Finalment vaig complir la intenció avançada fa un temps, i davant la manca d’alternatives que em fessin el pes,vaig votar a EI (Escons Insubmisos), els quals han triplicat els seus anteriors resultats i amb més de 6000 vots s’han col.locat com a 8a força més votada. Si sumem aquests vots als del Partit pel Vot Nul, als vots en blanc (més d’un 2%, tot un rècord) i a l’abstenció (46 % aproximadament, segona més alta de la història), sens dubte, els grans guanyadors han estat els què n’estan farts dels polítics que tenim. Hauria de ser motiu de reflexió per a ells, però ja els coneixem, res canviarà.

El guanyador de les eleccions ha estat CiU. Aquest cop sí que no hi ha dubte, ni res on agafar-se, ha guanyat per escons, per vots, i a més, després de 2 eleccions sense aconseguir-ho, en les quatre províncies. De totes maneres han quedat molt lluny d’una victoria per majoria o quasi, com pretenien a través de la seva campanya agressiva contra el govern tripartit. La seva posició de clar guanyador s’ha produit més per demèrit del PSC (que és el què ha perdut més), que per mèrit seu i de la seva campanya. Un es pregunta si per guanyar calia tan rebombori i sobretot tancar tantes portes per negociar, perquè ara correrien el risc que ERC (l’únic partit amb qui poden pactar després que Montilla descartés una Sociovergència que seria la seva tomba política) els engegés a fregar. Ho he posat en condicional perquè els enfadaments polítics són teatre i si ERC vol pactar ho farà igual, i de fet diria que a poc que CiU es mostri generosa, aquest cop hi haurà govern nacionalista (i a veure com va, perquè quina ràbia em fa el Mas president).

El PSC i Montilla han estat els grans perdedors d’aquests comicis. Han donat escons a CiU, ICV i al nou partit de Ciutadans. No crec que tan trànsfuga respongui a un descontentament en especial cap a l’actuació del govern de Maragall (ja que ICV ha rebut molt vots de PSC i ERC), com del què presentaven pel futur. Maragall seria el què era, però la gent sabia què votava. A Montilla li ha faltat capacitat de comunicació, de transmissió de lideratge i d’idees clares. Fa 3 anys la gent sabia que votava tripartit, però aquí un Montilla massa conservador i depenent de Madrid (sino què tant ZP aquí) no ha dit què volia. Resultat: sector nacionalista no radical del PSC cap a CiU, sector Ibarres catalans cap a Ciutadans, i sector PSC descontent però catalanista i d’esquerres cap a ICV. Un bon cop, Clos següent candidat? Dependrà del què acabi passant, i és que gràcies a ICV, ERC torna a tenir la clau per reeditar el tripartit, amb la qual cosa Montilla podria ser el primer president nascut fora de Catalunya (deixant constància que aquest fet me la pela, em preocupa més la seva falta de caràcter i el sucursalisme a Madrid).

ERC ha resistit (totes les enquestes els feien perdre més), com deia Carod Rovira, que per primer cop vaig sentir dir a un polític que no ha guanyat. De totes maneres, deixant de banda aquesta humilitat i malgrat la campanya força sensata que han fet, poca autocrítica vaig sentir per justificar que han perdut dos escons. Sí que és certa la campanya mediàtica contra ells, però els múltiples errors seus també hi han estat. De totes maneres, sembla que la majoria dels electors han persistit amb ells, el què els hi torna a donar la clau per decidir amb qui governar, la qual cosa m’alegra a pesar de no haver-los votat. I és que els demés encara són pitjors (opinió personal). Ara tenen una boníssima oportunitat per demostrar que han après i millorar la seva imatge, per tornar a seguir el camí ascendent que havien dut els últims anys. I per la següent, potser un canvi de líder?

El PP en la seva línia catalana. El seu sostre de vots sembla que ja està assolit a pesar de comptar amb el millor candidat, en quant a saber parlar. I és que mentre a Madrid hi hagi Acebes & Co, el PP aquí no puja a pesar de Piqué. I si es manté en Piqué, tampoc pujaran amb aquest vot immovilitzat més fatxa que sí els vota a les generals espanyoles. Un joc massa dificil de dur a Catalunya i a sobre ara tenen competència antinacionalista, que els hi ha tret un escó.

ICV ha estat l’altra gran guanyadora, pujant de 9 a 12 escons, fruit dels electors descontents d’ERC (2 escons) i del PSC (1 escó a Lleida després de 20 anys). Un resultat lògic i que m’alegra que hagi acabat en ells abans que en d’altres, malgrat la meva discrepància amb la seva política antinuclear i antiinfraestructures. De totes maneres, per relativitzar el seu triomf, dir que han guanyat el vot descontent dels partits que durant la legislatura han arriscat més. Ells eren els tercers, els que no deien res, cap escàndol, però cap acció que ningú recordi, més que mers comparses del PSC. Ara els hi ha donat rèdit, però si volen seguir creixent caldrà que mostrin més personaliat, sino poden perdre ràpid el què han guanyat.

I finalment Ciutadans, el partit fundat per Boadella & Co, que sense que ningú sàpiga què proposen, amb el seu tret anticatalanista, han aconseguit ni més ni menys que 3 escons, venint del no res (que sempre costa per la falta de suport mediàtic, a pesar qe ells han tingut quelcom que els demés no han tingut). I qui es pensava que seria un vot que dividiria la dreta espanyolista, res de res... 1 escó al PP i 2 al PSC. I és que el partit es defineix d’esquerres i laic, així que ha aconseguit el vot socialista espanyolista (Ibarres i Bonos que visquin a Catalunya). Sens dubte és un buit que hi havia a la nostra societat com han demostrat. I mal que em pesi (Libertad, libertad!!!, sense comentaris, malgrat que algunes coses que deia Albert Rivera eren certes) és el partit que té més potencial per crèixer.Un cop assolida aquesta base no representada fins ara, si la consoliden i amplien el seu discurs tenen davant seu un gran panorama: el 30% que sempre s’absté. No l’obtindran tot, però només que aconsegueixin un petit bocí, ja són escons. Només que suavitzin una mica el discurs anticatalà (almenys amb l’idioma) i ampliin el de concentrar-se en el dia a dia (abans educació que seleccions esportives, per exemple), tenen un possible llarg camí que recòrrer.

I és que és el què he dit sempre.Si el nacionalisme català vol crèixer, de vegades s’hauria de concentrar més en el què ens uneix a tots els catalans: finançament, educació, sanitat, vivenda, immigració... Quan aquí estem tots satisfets després ens concentrarem en si l’Estatut ha de dir nació, en si tenim seleccions, etc. No és que no poguem seguir avançant en la nostra identitat nacional, però es tracta de fer feina sense que això sigui el dia a dia del debat polític, que és el què percep la gent.

01 de novembre 2006

Aufwiedersehen Barcelona

Finalment ha arribat el moment, ha passat poc més d'un mes que ha estat com el.ludir la realitat, la de deixar novament per un temps la meva estimada Barcelona. I és que encara que no fos estar aquí els caps de setmana, fins ara era com seguir vivint aquí i que el treball fos una llarga reunió de 5 dies. Però ja s'ha acabat, demà, mermat de forces per l'acumulament de estrés de l'última setmana que se m'ha acumulat a la columna, partiré amb el meu cotxe, carregat com els marroquins a l'estiu, cap a aquesta ciutat, que encara no he volgut descobrir (per tal de no esgotar-la massa ràpid), que serà la meva nova llar durant el proper any (i probablement any i mig). Una ciutat novament antagònica a la meva Barcelona, però amb moltes oportunitats de viatjar, amb la nova experiència que significarà viure sol en un pis agradable, recuperar de l'època de l'Erasmus el tornar a fer totes les tasques domèstiques (afegint-hi aquest cop el maleït planxar) i espero com en les altres experiències forànies, el conèixer gent i activitats noves. Serà més difícil aquí conèixer gent, però amb el temps suposo que és inevitable el trobar un grupet afí. Entremig, aquest cop sí, baixades regulars a Barcelona, per no perdre els llaços que espero recuperar al meu retorn, que espero ja sigui el meu establiment definitiu aquí.
En quant a aquest modest espai, espero que romangui tancat el mínim temps possible (tot dependrà de l'eficàcia del DSL alemany per donar-se d'alta). Salut i fins aviat estimadíssims lectors.