27 d’agost 2010

Defensant a Damages pels Emmy 2010

Quan queden pocs dies perquè es donin els premis Emmy 2010, aquí van les meves defenses per les candidatures de Damages enviades a Todoseries.

Ellen Parsons (Rose Byrne)

Patty Hewes (Glenn Close)


Leonard Winstone (Martin Short)

25 d’agost 2010

Origen

Christopher Nolan entrava als anals de la història cinematogràfica fa 10 anys amb Memento, pel.lícula que s'ha acabat convertint en objecte de culte i que marcava un abans i un després en la manera de narrar una història. Després de les dues preqüeles de la saga Batman, i de bones pel.lícules com El Truco final, amb Origen (o Inception en el seu títol original), Nolan torna a crear una obra destinada a acabar en llistats de pel.lícules destacades.
Origen és un projecte que es va iniciar fa deu anys (Nolan n'és també el guionista) i que entra en el fascinant i desconegut món dels somnis. La relació entre aquest món amagat en el nostre cervell i la vida conscient és el centre d'aquest thriller tant original com complex, que requerirà la màxima concentració de l'espectador per no perdre's en les diferents escenes, localitzacions i subsconscients dels protagonistes.
Inception explica la història d'un grup d'agents il.legals que es dediquen a robar secrets i a l'espionatge industrial mitjançant l'entrada a la ment i al subconscient de les víctimes, estratègia que requereix una preparació molt elaborada d'un somni on als protagonistes els hi costa discernir en quin món es troben. Dom Cobb (Leonardo di Caprio) rebrà un últim i especial encàrrec més difícil encara que el fet fins ara, introduir una idea en la ment d'algú, però que a l'hora li pot obrir la porta a la seva major obsessió en els darrers anys...
Origen compta amb un dels millors guions escrits en els últims temps, però no oblida els altres elements bàsics en el gènere, com l'acció, els efectes especials, l'escenografia o la seva excel.lent banda sonora. També sap integrar molt bé les històries sentimentals del protagonista, expressades a través del seu subconscient, per a completar unes 2 hores i mitja de pel.lícula que aconsegueixen mantenir l'espectador enganxat al seu seient.
Igualment necessari per a una excel.lent obra, Inception compta amb un excel.lent repartiment, on destaca un Di Caprio que sempre es sap manejar molt bé tant en les escenes d'acció com en les més sentimentals. L'acompanyen l'oscaritzada Marion Cotillard (La vida en rosa), Ken Watanabe (Cartas desde Iwo Jima), Michael Caine i dues de les últimes revelacions del cinema independent americà, els joves Joseph Gordon-Levitt (500 días juntos) i Ellen Page (Juno).
Origen és una de les pel.lícules de l'any i una obligació per a tot amant del thriller de ciència-ficció. La seva llarga durada no ha d'espantar a ningú, més que l'anar-hi amb la ment ben desperta per assaborir plenament el magnífic guió que se'ns presenta, amb una cloenda que un servidor troba excelsa, però que probablement tindrà de tots gustos, sense que això hagi d'afectar a la valoració de la resta de la pel.lícula.

19 d’agost 2010

Middle East 2010: el vídeo


16 d’agost 2010

Tel Aviv: el punt i final al viatge

Amb una lleugera ressaca del dia anterior, ahir ens llevavem per agafar l'autobus de linia que ens portava a Tel Aviv, capital de l'estat hebreu, el major alicient de la qual son les seves platges. No es que siguin espectaculars, pero com a minim tenen el concepte nostre de platja, amb xiringuitos on prendre alguna cosa i dones que es banyen amb bikini en comptes de burkha. Aixi que despres de deixar les coses a casa de la couch surfer que m'acull aquestes dues nits, passavem tota la tarda prenent el sol i agafant les ones a la platja mes al sud de Tel Aviv. Be, en el poc tros de platja on teoria un es pot banyar, ja que malgrat comptar amb 5 socorristes en una caseta treta de Santa Monica, aquests nomes es fan responsables de la gent que es banya en els pocs metres que queden davant seu marcats per banderoles (i no paren de donar el conyas amb l'altaveu a la gent que es surt dels limits marcarts). Despres d'un dia de complet relax, al capvespre donavem una volta pel passeig maritim que bordeja totes les platges. A la tornada passavem per Old Jaffa, el centre del poblet annex a Tel Aviv, on en realitat estic allotjat, i que en certa manera recorda al centre de Sitgesm salvant les distancies. Finalment tornavem a casa per coneixer a l'amfitriona i comprovar que la pobra estava baldada. I es que actualment esta en ple rodatge d'una pel.licula (es directora d'escenografia), la qual cosa implica que porta quasi 20 dies d'horaris matadors. Aixi, que per no donar mes problemes dels necessaris, la vam deixar dormint, mentre ens dirigiem al mercat de Jaffa, on tal i com ens havia dit, nombroses terrasses d'ambient bohemi s'ofereixen per fer un mos i prendre un te. Aixi passavem les hores abans que els germans Sa es dirigissin cap a l'aeroport a la matinada, tramit pel qual em tocara passar a mi aquesta nit i posar aixi punt i final al viatge per l'Orient Mitja.

Ciutat santa de Jerusalem

Jerusalem, ciutat santa de les tres religions mes importants del mon, es la ciutat de la barreja cultural, pero la nostra arribada es produia enmig d'una de les plegaries mes importants del Ramadan, la qual cosa convertia a la vella ciutat enmurallada en una invasio musulmana, enmig d'una forta presencia policial i militar hebrea, aixo si. Entremig de la multitud, ens feiem lloc amb les motxilles fins a arribar al Petra Hostel, alberg juvenil d'ambient hippy una mica deixadot, pero una de les poques opcions assequibles del centre de la ciutat, amb una localitzacio i vistes des del balco magnifiques.
Com deien a la serie Oh Europa!, Jerusalmen me la imaginava mes gran. La ciutat te molt encant i esta molt ben conservada, pero recorrer els carrers de la vella ciutat es pot fer tranquilament en un dia. Interessants son els contrastos entre els seus barris, el barri jueu, ple d'ortodoxos amb patilles arrinxolades i casquets o barrets d'ala ampla (la de bullying que rebria un nen vestit aixi en una escola de Barcelona, sic), el barri armeni amb les seves tendes de ceramica i carrers mes amples, el barri cristia, amb la seva remarcable per dins esglesia i tendes de crucifixos, i el predominant barri musulma, de carrers estrets i zocos variats. El Ramadan ens impedia accedir al turo dels temples, d'acces nomes per musulmans aquests dies (tot i que igualment l'entrada a la mesquita i la cupula de roca esta vetada sempre). Per si fos poc, tambe ens menjavem el Sabbath jueu, amb la corresponent tancada de qualsevol activitat en el barri jueu. Aixi que despres de fer el corresponent calvo amb el mur de les lamentacions de fons (que per accedir-hi un ha de portar barret o gorra si no es vol veure obligat a posar-se el casquet volador seu), ens dirigiem a recuperar forces al hostel, abans d'intentar una nit de festa a la nova Jerusalem. Nou intent que es veia igual de frustrat que a Beirut, pero almenys Jerusalem ofereix una bona oferta de terrasses on prendre cerveses entremig d'una barreja de public autocton i estranger.
El segon dia el passavem recorrent alguns dels carrers no passejats el dia anterior i pujant en plena soleiada al Mont dels Olivers, al peu del qual es troba la tomba de la Verge Maria, i on a part d'esglesies varies, des del seu cim s'obtenen fabuloses vistes a la Vella Jerusalem. Al vespre um sopar armeni ens donava forces per una segona nit de rondes de cerveses, sense gastar la mes minima energia aquest cop en intentar en algun local de ball.

13 d’agost 2010

La decepcio de Jericho

Amb poc mes d'un dinar jorda i el cotxe en reserva, arribavem ahir al King's Hussein Bridge, principal pas fronterer entre Jordania i Cisjordania, a la practica, pas fronterer controlat pels jueus d'Israel. Tal i com ja avisava la guia, creuar la frontera es tot un exercici de paciencia. Agafar un bus jorda que creui el pont, aturada a mig cami per baixar tots els turistes i primer control de passaport, per finalment arribar a territori israelia. Alla toca posar-se a la cua per passar quatre controls de passaport mes, registre d'equipatge i tres interrogatoris... i el pitjor de tot, el passaport esta lluny de la teva vista durant mes d'una hora. Temps per tant suficient perque el govern hebreu pugui fer una copia valida del passaport per utilitzar conenientment pels seus serveis secrets, com recentment es va descobrir en l'assassinat a Dubai d'un dels liders de Hamas. Un escandol en tota regla, un procediment que un no es troba en cap lloc del mon mes i mes motius perque aquest poble sigui repudiat per mig mon...
Oblidant el llarg tramit fronterer que va superar les 3 hores, decidiem passar una nit en territori palesti abans d'anar cap a Jerusalem, elegint Jericho per la seva proximitat i el pressumpte interes de la poblacio mes baixa de la superficie terrestre i una de les poblacions continuament habitades mes antiga. Un autobus palesti ens portava a l'estacio d'autobusos, a partir d'on un taxi ens oferies les escasses i carissimes opcions hoteleres de Jericho. I es que sembla mentida que un poble perdut enmig del desert, sense res mes que un temple ortodox penjat de les muntanyes (a on es pot arribar amb un teleferic amb horaris poc comercials), no disposi de cap allotjament barat. Els hotels vistos eren espartans pero a preu quasi de ressort, motiu pel qual vam decidir gastar una mica mes de diners i anar a un de debo (que hi fa un aixi en aquell lloc segueix sent un misteri), amb piscines i jacuzzis on passar la calurosa tarda que ens esperava.
Ja cap al capvespre, decidiem fer el llarg cami fins al centre del poble, comprovant la tranquila vida que es viu a Jericho, molt allunyada de la visio que un s'imagina des de Barcelona. La placa central del poble per sort oferia un minim d'ambient on poder sopar i prendre un te des d'una terrassa amb vistes al poble.
Una experiencia palestina doncs una mica decepcionant, pero tampoc va venir malament una tarda de relax a la piscina.
Avui, un taxi i un autobus ens han portat fins a Jerusalem, on pernoctarem fins dema, abans de posar punt i final al viatge a Tel Aviv.

11 d’agost 2010

Dead Sea i Ramadan a Amman

L'ultim dia util a Jordania ha coincidit anb l'inici del Ramadan d'aquest any, fet que ja de bon mati s'entreveia a Aqaba amb molts comercos tancats. De totes maneres la major part del dia no ens afectava massa, doncs avui tocava amb el cotxe creuar els quasi 300 km de desert des d'Aqaba fins a Amman, la capital, en una ruta per una carretera que corre paralel.la amb la frontera israeliana. Els controls policials son frequents fins a arribar al Dead Sea (on almenys aquest mar-llac separa ambdos paisos), pero un cop comprovat que erem espanyols sempre es podia continuar sense problemes. El paisatge consisteix en desert de duna entremig de les serralades de muntanya d'ambos paisos, en un extens vall on el cotxe tenia menys problemes per avancar que en el viatge a Petra. Despres de 200 km monotons, la punta del Dead Sea sorgia a l'horitzo, amb importants industries que extreuen sal i potassa d'aquest llac inert. A partir d'aqui, la carretera s'entrevira bordejant la costa d'aquest mar bonic quan un el contempla, mes desagradable quan un s'hi acosta. L'experiencia de banyar-s'hi s'obre a la part mes nord, on el ressort Amman Beach o la resta d'hotels costers ofereixen passis de dia per entre 17 i 23 euros. Un robatori que un ha de pagar si vol experimentar la sensacio d'estar en un mar on un no es pot submergir (i millor no fer-ho perque la concentracio de sal es tan gran, que a part de descobrir de cop totes les ferides del cos, una entrada als ulls pot provocar fortes irritacions). Per mes moviments que un intenti fer, s'acaba quedant de cul amb els peus enlaire flotant sobre l'aigua salina. Acabada la gracia, els diners s'han amortitzat amb unes tres hores de sol i piscina entremig dels grups d'estrangers que feien parada en el ressort, fins que la sessio de sol ja comencava a ser excessiva.
El tram final fins a Amman es fa rapid, pero l'entrada en cotxe a la capital ha sigut caotica. Tot i aconseguir trobar a la primera un cami facil per arribar al centre dins d'aquesta ciutat de 2,6 milions d'habitants plena de turons, el trajecte fins l'hotel ha estat etern pels constants embussos que provoquen la manera de conduir local. Cotxes i mes cotxes circulant i creuant-se sense ordre i on la llei del mes fort i la impaciencia absoluta es la norma constant. Una hora i una petita col.lisio rebuda per darrere (sort que tenim el tot risc) despres, aconseguiem aparcar el cotxe davant l'hotel, amb la bona noticia de descobrir que Avis te oficina al costat de la frontera amb Israel, amb la qual cosa ens podem estalviar el taxi de dema.
Amman es una de les ciutats mes lletges que he vist mai. A part de quatre runes romanes mal posades, la resta es una ciutat gris, on poc es pot fer si a mes s'arriba en Ramadan i per tant la majoria de tendes i comercos que solen donar vida a les urbes musulmanes estan tancades. De totes maneres ha estat divertit veure la tranquilitat que es respirava (tambe de transit) en el moment de l'oracio de la posta de sol. Els pocs botiguers que obrien tenien els seus enormes plats de menjar esperant per poder comencar a rossegar a partir de l'hora permesa.
Dema, deixem enrere el tercer pais del viatge i entrem a territori ocupat, on en teoria uns llargs tramits fronterers ens esperen.

10 d’agost 2010

Batejat en el Mar Roig

Despres de despedir-nos de les nostres paisanes en el desert, aquest mati posavem rumb ben aviat cap a Aqaba, unica poblacio costera de Jordania, en el golf del Mar Roig. Aqaba es una ciutat amb un regim especial, lliure d'impostos, amb botigues de licors (veure una cervesa amb alcohol a Jordania esta sent fins al moment impossible) i marcada pel poder que dona el seu estat de monopoli portuari. L'arribada des de l'autopista a Aqaba impressiona perque les costes que un contempla a simple vista pertanyen a 4 paisos diferents (Egipte, Israel, Jordania i Arabia Saudi), trencaclosques complex fruit d'anys de guerres i negociacions.
Aqaba ha sabut tambe mica en mica guanyar-se el turisme, no tan atret per l'encant de la ciutat o de les seves platges (que de totes maneres son les millors que hem vist amb diferencia, sobretot si un baixa 10 km cap a la South Coast), sino per les possibilitats de fer snorkel i submarinisme.
Aconsellats per l'hotel on ens allotgem aquesta nit, ens dirigim al centre internacional de scuba diving, on rapidament ens convencen per afegir a l'experiencia del snorkel, la del bateig de submarinisme, amb l'alicient de fer-lo en unes aigues amb corall i peixos. Com el curs de submarinisme es l'eterna activitat pendent, accepto l'oferta a la que s'afegeixen els Sa, qui son els primers en tenir l'experiencia. A mi em toca una estona mes tard (cada monitor s'encarrega de dues persones), amb un tucai com a company de baixada.
Tot i que sabia que m'agradaria, un cert respecte m'inspirava el submarinisme per la meva poca capacitat pulmonar i la por a sentir-me malament sota l'aigua. Finalment pero el que m'ha costat mes ha estat posar-me els peus d'anec entre tanta pedra d'entrada i corrents forca importants... Perque un cop sota l'aigua, rapidament he superat els problemes inicials per controlar el regulador de pressio i he acabat fent una immersio en tota regla veient la flora i fauna maritima, amb la comoditat de no estar pujant continuament a buscar aire. 45 minuts fascinants que acaben amb les felicitacions finals del monitor i el company (que era la seva tercera immersio i tenia por que com a novell li xafes l'experiencia amb continus problemes o consumint l'aire abans del que tocava). Pero sobretot 45 minuts que obren les ganes de realitzar el curs complet a la tornada a Barcelona per poder-me unir a la cada cop mes amplia colla de submarinistes del grup.
Acabada l'experiencia, el sol cremant (recordant sensacions de Damasc) ens aconsella tornar a Aqaba per dinar i fer la migdiada, abans de tornar a la platja ja per veure la caiguda de sol.
Dema toca tornar a pujar amb el cotxe cap a Amman, capital jordana on farem l'ultima nit abans de creuar a territori israelia ocupat. Pel cami una nova experiencia ens espera: el bany en el Mar Mort...

Nit en el desert de Wadi Rum

Despres de la plena experiencia de Petra, el Lancer automatic ens portava mes rapid de l'esperat a la seguent aturada del viatge: la reserva desertica de Wadi Rum. Despres d'una breu informacio en el Visitors Center, decidiem posar-nos en mans d'un dels comercials pululants de la zona per realitzar una ruta en camell pel desert on es va filmar Lawrence d'Arabia, incloent una nit en una haima que ens permetes viure l'absoluta tranquilitat per la nit.
Probablement comencar una ruta de 5 hores en camell al migdia en ple desert no sigui la millor idea, pero ens va semblar mes autentic que anar comodament sentats en un jeep. Despres de l'emocio inicial de pujar en aquest animal mes alt del que sembla (especialment critics son els moments on s'alca o s'agenolla, on si un no vigila es clava els pals del seient per partida doble), la ruta va ser forca monotona. I es que el ritme del camell era calmat i pausat, mentre el sol imperdonable queia sobre nosaltres, provocant als meus companys algunes cremades a les cames. L'aturada de mes d'una hora en una estreta gorja del desert ens permetia fer una agraida migdiada a l'ombra de les imponents roques. I es que Wadi Rum no es el desert de dunes que ens esperavem, sino un desert de sorra i roques gegants, que malgrat la seva bellesa ens decivia lleugerament per no ser el que esperavem. Insistint a Salame, el bedui, ens desviem lleugerament del nostre cami cap al campament, per passar com a minim per una de les dunes de sorra mes altes, on poder experimentar ni que sigui localment l'experiencia d'intentar escalar i tirar-se per una duna.
Amb la part posterior fortament adolorida, arribavem passades les 17h al campament, on inicialment nomes es preveia la nostra presencia i la de Farees, el majordom de la tenda (equipades per cert amb unes dutxes forca decents). Pero la nostra arribada permet que el comercial convenci a una basca (Sonia) i una gracienca (Ariadna) per unir-se a l'experiencia, la qual cosa porta implicita l'arribada del propi comercial i un voltor adinerat busca-guiris del poble
. Aixi que tots junts compartim un magnific sopar (amb el plat estrella del pollastre cuit sota la sorra del desert), experiencies de viatge amb les nouvingudes, a l'hora que es salven algunes situacions incomodes entre les noies i els voltors beduins. La marxa de la resta en el cotxe del busca-guiris per comprar beguda ens permet al Xavi i a mi mantenir una tranquila i interessant conversa amb en Farees, a l'hora que l'espectacle del cel nocturn amb via lactia inclosa comencava a iluminar la nostra vista.
La suavitat de temperatura i la tranquilitat del desert ens invita finalment a decidir-nos per dormir amb un matalas fora de la mes calurosa haima, i aquest cop si, amb una ultima vista a les estrelles fugaces que puntualment anaven caient, aconseguiem conciliar un son relaxant despres d'un dia fatigant.

08 d’agost 2010

Petra: una de les set maravelles del mon modern

Just a perfect day... Mentre prenia el sol i em banyava a la magnifica piscina del recomenable hotel Al-Anbat I aquesta tarda, les lletres de la canco de Lou Reed em venien al cap. I es que el dia d'avui ha estat el dia perfecte d'unes vacances d'estiu, amb la dosi suficent de cultura, esport i relax.
A les 8 ens llevavem i aprofitavem (jo encara menys que els companys...) el buffet d'esmorzar de l'hotel per plantar-nos aviat a l'entrada de Petra, recentment elegida una de les set maravelles del mon modern (la qual cosa ha representat una pujada de preu de 21 JD a 33 JD-37 euros, 50 JD a partir de l'octubre...). Pero certament val pena, Petra es la primera de les set maravelles que he pogut visitar i l'experiencia ha resultat fascinant, aixo si, excepte si es vol fer l'experiencia nocturna (nomes possible de dilluns a dimecres i per tant fora el nostre abast), amb el pase d'un dia es mes que suficient.
Les primeres tombes excavades sobre la pedra apareixen ben aviat en el cami inicial que porta al tunel construit per controlar les inundacions de la zona i que mostren les capacitats enginyerils dels nabateans, imperi que va controlar les rutes de comerc en caravana de l'orient mitja entre els segles III aC i XI dC. A partir d'aqui comenca l'espectacular gorja de 2 kms, l'ombra de la qual s'agraeix infinitament fins a arribar a la vista mes tipica i fascinant de Petra, the Treasury, on una immensa facana de 40 m d'alt esculpida en la pedra dona entrada a una important tomba en honor d'un dels seus reis. Pero Petra es mes que aixo, i el visitant pot seguir caminant pel cami principal, veient les antigues vivendes, el teatre principal, algunes restes de temples i algunes tombes reials mes, transportan-se en el temps i imaginant la vida que hi havia d'haver en aquella ciutat amb caravanes de camells creuant-la i fent negocis.
Pero per acabar de viure una experiencia inoblidable val la pena suar la cansalada (especialment en aquesta epoca) i fer les dues grans ascensions de la zona. La primera, als altars dels sacrificis, amb unes escales que comencen poc abans de l'amfiteatre, i des del cim dels quals s'obtenen espectaculars vistes a tot el complex. La segona, molt mes dura, porta al monestir d'Ad-Deir, que probablement sigui encara mes espectacular que l'entrada de Petra. A mes, des dels cims del voltant es poden contemplar vistes maravelloses als deserts i muntanyes dels voltants, riques en diferents colors de roca.
Tot plegat ens ocupava de 9 a 15.30, i contents per l'operacio bikini que haviem realitzat, tornavem a l'hotel on aquesta tarda si, ens esperava una merescuda sessio de piscina i tumbona.

Ultimes hores a Beirut i rumb a Jordania

Lleugerament recuperat pero debil, l'ultima tarda a Beirut vaig treure forces per acompanyar al germans Sa cap al Downtown de Beirut, refent el cami fet el dia anterior, aquest cop donat menys volta. I es que entre Hamra i el Downtown es troben algunes de les mansions mes luxoses de la ciutat, probablement habitatges del grans banquers del pais i politics importants. Essent com es zona de risc, l'entrada als seus carrers estan vigilades per militars que registren a la gent al passar, cosa que no ens podiem permetre amb la motxilla a sobre. Les fotos tambe estan prohibides, pero el Xavi, amb la seva astucia habitual, va aconseguir fer alguna als tancs presents als carrers i a una de les mansions... sense que li borressin de la targeta quan un militar el va cridar al veure que tirava una foto.
El Downtown tambe esta sitiat per la presencia militar per tal d'evitar atemptats amb morts significants de turistes. Tot i ser forca petitet, ens va sorprendre positivament, amb la seva interessant mesquita (malgrat ser moderna) i els seus carrers peatonals perfectament nets amb terrasses on seure a refrescar-se una estona.
La llarga patejada amb la nul.la presencia de menjar a l'estomac van significar el meu final de dia, seguit pel del Xavi en ben sopat, mentre el Miguel si aprofitava la festa de Beirut al ser divendres, ni que fos a base de bars prop de la uni vista l'experiencia del dia anterior.
Al dia seguent, tocava matinar de nou pero valia la pena. El vol Beirut-Amman amb Royal Jordania va ser una delicia, amb la sorpresa que la majoria d'hostesses eren estrangeres, espanyola inclosa. A mig mati ens plantavem al pais mes segur de la regio, pensant amb alegria la pallissa estalviada d'haver fet el trajecte en bus i creuant dues fronteres (tramits burocratics inclosos). Aixi que sense perdre mes temps, treiem diners, comprem una SIM local i lloguem el cotxe, un magnific (sic) Mitsubishi Lancer amb el pitjor canvi automatic de la historia i uns frens que no donen massa seguretat (tot i que quan vaig agafar el cotxe es va comprovar que la poca suavitat de conduccio inherent al Xavi una mica hi tenia a veure).
Jordania es el pais perfecte per fer en cotxe, les carreteres estan ben asfaltades, la gent condueix raonablement be i la senyalitzacio en les carreteres principals es acceptable (tot i que sempre hi ha la tipica cruilla que s'obliden). Els paisatges son increibles i si un vol veure quelcom mes que Petra, el cotxe permet fer desviacions a d'altres llocs d'interes sense perdre tot el dia. D'aquesta manera baixavem des de l'aeroport d'Amman per la King's road, amb una primera aturada a Mukawir, on es troben les poques runes conservades del castell d'Herodes, pero des d'on s'observen magnifiques vistes al Mar Mort i les muntanyes pelades que el rodegen. Recuperant la carretera principal, es creua l'espectacular canyon del Wadi Mujib, que nomes li falta les tonalitats vermelles per poder-se comparar al Grand Canyon del Colorado. Finalment, Al-Karak ofereix la possibilitat de visitar un dels castells de les creuades, contruit per un cavaller frances al segle XI i suficientment ben conservat per poder-se fer una idea de la seva configuracio, a mes d'oferir novament grans vistes. I es que els paisatges de Jordania son molt mes interessants que els de Siria o Liban, variats i molt mes semblants al que un espera trobar a l'Orient Mitja.
La tarda es comencava a tirar a sobre i els 330 km totals que haviem de fer s'estaven fent mes llargs de l'esperat (especialment per haver de passar per tots els pobles), aixi que decidim posar rumb directe a Petra, on finalment arribem a les 19.30 amb el temps suficient per fer un banyet a la piscina i aprofitar el sopar de la mitja pensio de l'hotel.

06 d’agost 2010

L'infern de Beirut

No estic parlant d'atacs israelis sobre la ciutat ni res semblant, pero Beirut m'ha portat un dels malsons de tot viatger: els problemes estomacals, que de moment m'estan fent perdre tot el segon dia a Beirut. L'origen es del tot incert ja que no vaig fer cap gran desviacio respecte els companys de viatge, pero els principals candidats son la carn mig crua del Durum que vam demanar per sopar o el cocktail Southern Rock del Hard Rock Cafe.
Entremig dels dos events ens patejavem una bona part de la Corniche de Beirut, un passeig maritim llarguissim que em recordava el de l'Havana. Molta gent de totes les edats passejant o sentada pel passeig, alguns fins i tot sentants en taules sobre les roques que donen al mar fent una shisha. Per la calcada, espectaculars cotxes d'importacio anaven amunt i avall, alguns a velocitats mes propia d'Autobahn que de via urbana: creuar el carrer a Beirut pot ser un acte d'alt risc. Clar que en algun cas, els petrodolars poden no fer temer gaire a la policia, cas del Ferrari F355 perseguit per cinc cotxes de policia... Beirut es una ciutat on junt amb edificis abandonats despres dels ultims bombardejos pot mostrar escenes de gran glamour, per la qual cosa buscar la festa per 3 motxillers no es tasca gens facil. La Lonely ens prometia pero els silicone-friendly club beachs de la Corniche, entre els quals havia d'haver el club d'estudiants de la grandiosa American University of Beirut. No sabem si per l'epoca de l'any o perque han anat a menys, pero els beach clubs que vam veure van ser un de completament buit i La plage, aquest ultim mencionat a la Lonely. El nostre aspecte homeless en comparacio amb el public habitual ens va impedir l'entrada, en un primer intent a traves de la dona de la neteja, i com obviament no se'n va sortir, finalment per la maitre del lloc: I'm sorry, I do not have place for you... Maybe tomorrow (m'encanta el detall del maybe...). La idea del Xavi d'intentar la terrassa del Palm Beach Hotel nomes va comportar les rialles de quatre quasi-models amb qui ens creuavem a l'entrada i les explicacions sobre el dress code del segurata. Ressignats que la vida nocturna de Beirut no es apta per motxil.lers, acabavem fent un cocktail al Hard Rock, abans de tornar a casa i iniciar al cap d'unes hores el malson estomacal.
El pitjor sembla haver passat i un servidor espera poder donar una volta pel Downtown de Beirut (vist molt per sobre ahir a l'arribada) abans de deixar el Liban i volar dema a primera hora cap a Amman, amb desti posterior en cotxe cap al que ha de ser el gran highlight del viatge: Petra!

05 d’agost 2010

Canviant de pais: entrada al Liban

Despres d'una segona gran dormida (xinxes a part), el taxi ens recollia en ben esmorzat per sortir de la urbanitzacio arab i posar rumb a un nou pais: el Liban. El dia anterior haviem vist imatges problematiques entre Liban i Israel, pero una trucada a l'embaixada espanyola de Siria ens tranquilitza, suposo que els fets es magnifiquen amb la distancia.
Motxilla a l'esquena creuem a peu el pas fronterer siri, no sense unes quantes gestions interminables i el pagament d'un misterios visat de sortida (?) (agrair el gran servei de l'embaixada espanyola que ni tan sols sabia si aixo era normal, sic). Creuant el pont del riu, arribem a l'oficina libanesa, on rapidament ens adonem que ens trobem en un pais molt mes militaritzat (pero a la vegada mes internacional).
Dos taxis ens acaben portant fins a Tripoli, segona ciutat libanesa situada al nord del pais. Els embussos son frequents, provocats pels controls militars de seguretat, probablement despres dels events succeits el dia anterior amb Israel. El que podria ser un problema, tambe te la seva part positiva: el taxista comenca a agafar rutes alternatives que ens permeten veure des del vehicle camps de refugiats palestins pels voltants de Tripoli. Finalment arribem al centre de la ciutat, on decidim fer una breu passejada pel casc antic, menjant una pita, motxilla a l'esquena, i suportant un calor important (pero suportable en comparacio amb Siria). Despres de treure moneda local, ens embarquem en un autobus que ens porta fins a Beirut, la capital. Pel cami, l'autovia de la costa ens mostra el tipic paisatge libanes, amb les muntanyes caient fins a la costa mediterrania i construccions altes a les seves vores. A mesura que un viatja cap al sud les mostres de luxe en edificis i anuncis van augmentant, arribant l'apogeu a Beirut, on un troba des de barriades d'extrema pobresa, fins a hotels i cotxes de grandissim luxe circulant pels seus carrers. Poques ciutats mostraran unes diferencies tan grans, ni una barreja de mon occiental i oriental tan sorprenent.
En veure la mesquita principal decidim baixar-nos de l'autobus i a peu emprenem el feixugos cami fins a Hamar, zona propera a la Corniche on es suposa s'han de trobar els famosos beach-clubs que donen fama a la capital libanesa. L'oficina de turisme ens proporciona l'hotel lliure que la Lonely ens negava (tot ple aquestes dates), pero les condicions higieniques del lloc ens recomanen sortir a la cerca de quelcom millor. Finalment, una mitja hora despres aconseguim una habitacio decent a un preu raonable, punt de partida dels dos dies que hem de passar a Beirut abans de volar cap a la capital jordana.

De Hama a Tartus

Despres d'una bona nit per recuperar la son perduda, decidiem posar rumb cap a la costa mediterrania de Siria, obviant la mes turistica Lattakia per Tartus. El contratemps de l'autobus ple el solventavem amb un doble microbus de Hama a Homs i Homs a Tartus, aquest ultim amb un model amb decoracio interior rococo. Unes dues hores despres ens plantavem a Tartus, on per primer cop no teniem cap mena de suport amb la Lonely Planet...
A la vista d'un siri amb la samarreta d'Espanya, obtenim la recomenacio d'un hotel que un cop pujat al taxi resulta ser un cinc estrelles. Deixant-nos portar pel taxista (la qual cosa un mai no sap si es bo), acabem abandonant Tartus (on suposadament un no es pot banyar) per acabar ficats en una especie d'urbanitzacio privada de vacances d'acces nomes per arabs. La nostra pinta cada cop mes autoctona, els dolars de mes que ens claven per una nit i les gestions del taxista, acaben permetent-nos l'acces a un apartament una mica destartalat pero al costat del mar.
La rapida visita a la platja ens permet constatar que Siria no es un paradis de platja... La platja podria ser una Gava molt mes bruta (per culpa la gent autoctona), pero amb el pas de les hores li acabem descobrint algunes notes positives. El poder integrar-nos en les vacances locals (de la gent amb cert estatus economic es clar), el intentar-nos comunicar amb gent que no esperava turistes de fora el mon arab i sobretot el veure l'espectacle de veure banyar-se les dones siries. Les mes obertes, amb banyadors de cos sencer es clar, pero un troba tot un ventall de possibilitats que arriben fins al nikhab sencer tambe quan estan a l'aigua. Entremig alguna especie de vestit de cos sencer.
Despres d'uns quants banys, decidim fer com ells i recollir tres cadires per clavar-nos a primera linia de mar, amb les onades trencant sobre els nostres peus mentre filosofem sobre aquesta cultura tan diferent.
Per la nit, despres de menjar el durum mes complet de la nostra vida, una beguda a la terrassa del xiringuito de platja amb una sisha d'acompanyament (apagada de llum entremig inclosa, fet bastant habitual aquests dies), posa punt i final a un dia molt diferent al que esperavem, pero aquesta es una de les gracies de viatjar.

03 d’agost 2010

De Palmyra a Hama

La nit a la haima del camping pero no resultava tan comfortable. El vent girava i produia un so eixordidor, que ajuntat amb la calor imperant, la incomoditat del "llit", les picors de la "funda" i els sons intranquilitzadors de fauna local, provocaven que el total de temps dormit sumant els tres no arribes a una hora... Per sort, a les cinc del mati tocava llevar-se per contemplar el magnific espectacle de veure la sortida de sol des de les antigues runes romanes, espectacle nomes pel qual val la pena el llarg viatge.
Un banyet de bon mati i un esmorzar per treure el mal de cap imperant ens portava de nou al taxista Mohamed de cami, amb el qual visitavem les menys interessants tombes i oasis palmirenc, abans de comprovar que els serveis prestats de guia pujaven a mes de l'esperat (emportant-nos pero uns autentics turbans de bedui de regal, amb els quals la gent ens confon amb altres arabs del Golf).
El seguent desti era Hama, ciutat a la qual s'arriba despres de dos microbusos sense aire acondicionat i unes tres hores de cami, i a la qual aconseguim habitacio a la segona. Despres d'una bona migdiada (fins a quedar-nos sense aire acondicionat) i una primera bugada casolana aprofitant el terrat de l'hotel, decidim endinsar-nos a la bonica ciutat dels molins d'aigua ploraners, vestigis de la tecnologia romana mantinguda fins al segle XIII, i dels quals encara se'n conserven 17 mostres. La construccio de fusta provoca sorolls musicals mentre la forca de l'aigua fa girar aquestes rodes que eleven l'aigua fins als aqueductes. Per la resta, el petit centre de la ciutat a mig cami entre Damasc i Aleppo presenta l'encant de les petites construccions i terrasses al costat del riu (lamentablement brut). Una pujada a la Citadel (especie de Monjtuic en miniatura) permetra contemplar la ciutat i no oblidar que es tracta en realitat d'una poblacio amb 1,6 milions d'habitants.
Un bon sopar ha de posar punt i final al dia, abans de dirigir-nos dema cap a Tartus, amb l'esperanca de trobar unes boniques platges mediterranies on suportar millor el calor, abans de fer el primer canvi de pais dema passat i entrar al Liban.

De Damasc a Palmyra

Tot i el cansanci, el maleit so del minaret proper cridant a primera oracio ens despertava a les 4 del mati. Una tradicio que en principi ens perseguira la resta del viatge... Recuperat el son fins les 9, decidim sortir a buscar esmorzar i donar una ultima volta per Damasc. A diferencia d'altres paisos, aqui l'activitat comenca tard, cap a les 10h, sent dificil trobar coses obertes abans. Vist el barri musulma i el cristia el dia anterior, ens decidim adentrar al barri jueu, no gaire diferent degut a la minoria real que representa aquest poble a Siria. Molts turistes parlen de dies a Damasc, potser es haver vist altres ciutats musulmanes anteriorment, pero el cert es que tampoc li he trobat res de gaire especial mes que les mezquites i la barreja pacifica de gent. Essent un viatge bastant contrarellotge, decidiem prendre l'autobus cap al migdia, deixant enrere nomes les ganes d'haver estat un vespre a les terrasses del barri muhaidin, des dels turons del qual es contemplen grans vistes a la metropoli siriana.
El seguent desti era Palmyra, runes romanes situades enmig del desert siria en direccio nord-est, a mig cami cap a Iraq. La incomoditat d'un autobus amb un aire acondicionat gens potent es veia compensada amb la interessant companyia que em tocava d'una estudiant parisenca de medicina viatjant amb la seva familia, gracies a la qual es van passar millor les quatre hores de viatge. A l'arribada, al poble de Palmyra, una sorpresa ens esperava: trobada fugac amb la Marian i les seves tres companyes de viatge (el mon es un mocador). La breu conversa servia a mes de posar-nos al dia dels respectius viatges i la promesa d'una quedada barcelonina, per canviar la nostra reserva d'hotel pel camping on s'havien allotjat, al peu de les runes i amb una esperancadora piscina on refrescar-nos, a mes d'heredar el taxista que les havia estat acompanyant.
Les primeres sensacions son molt positives: bany d'aigua fresca en un entorn idilic, posta de sol des de la fortalesa que abarca tota l'esplanada de Palmyra i sopar correcte finalitzat amb una shisha de rigor.

Primeres impressions des de Damasc

1 d'agost de 2010. L'avio d'Austrian Airlines aterra a l'aeroport internacional de Damasc. Temperatura exterior: 45 graus Celsius. Per sort la humitat no es gaire elevada, la qual cosa no evita que la sensacio que produeix el vent calent sigui d'estar-te cremant a lo bonzo. Concentrar-se en aquestes condiciones es impossible, amb la qual cosa tornem a entrar a la terminal. Canvi de diners, compra de targeta SIM siria i de nou cap al forn, a la cerca d'un bus cap al centre de la ciutat. Alla un primer taxi ens porta cap al misterios hotel que havia reservat dijous a cegues per telefon i que va resultar prou acollidor, centric i barat: Al Mahabba & Al Salam, un hotel on l'unic cartell amb el nostre alfabet es Welcome (he d'agrair l'autor de l'unica review existent sobre aquest hotel fins avui, ja que va ser molt util per trobar-lo). Primer problema del viatge: mobil espanyol perdut al taxi (no es bo anar amb dos mobils per mon a la butxaca).
Oblidant el primer incident que podia ser pitjor, i despres de comprovar que l'habitacio era prou fresca, ens decidim a submergir-nos al bullici de la capital siriana. Superant els passos a nivell de les grans avingudes que rodegen el centre, un es troba amb la Citadel, fortificacio actualment en desus i que es la porta d'entrada cap al gran zoco de Damasc. Un zoco, que a diferencia de Marroc, el turista pot recorrer tranquilament (calor a part), sense ser perseguit ni agredit verbalment per tal de comprar coses. Les principals mezquites chiites i sunis tambe son d'acces public, impressionant la primera pel seu espectacular pati amb mosaics d'or i la segona pel seu esplendoros interior. Passejant pels carrers, sorpren les grans diferencies entre la gent que es veu, especialment dones: des de dones amb nikhab integral, a d'altres amb mocador i altres que van a lultima europea. La trobada per sopar amb l'Imad, contacte del Xavi, ens va aclarir algunes coses: dones chiites tot negre, sunis mocadors blancs, musulmanes no practicants o cristianes a l'europea. Damasc es una gran barreja de cultures, on el respecta impera a traves de la maxima, prohibit parlar de politica i religio. Tambe ens aclaria que ens grans cotxes luxosos que es veuen, son en realitat d'emirs saudis de vacances a Siria per veure familiars, d'aqui els hotels plens i cars d'aquesta epoca de l'any.
Portavem desperts des de les 4.30 i el vol i la caminata asfixiant (la posta de sol no aportava gaire alleujament) feia que la son aparegues tot i la interessant conversa amb Imad. Temps per escoltar breument el famos explicador de contes de Damasc i menjar una pizza siria al carrer, abans d'anar a dormir.