29 d’abril 2006

Impressions japoneses

Molt interessant el viatge que vaig anunciar d'empresa al Japó. Als qui us agradi mirar fotos, teniu una selecció en el link de l'esquerre. Per una vegada va ser un viatge més de plaer que empresarial (glups, espero que els jefes no entrin per aquí...), una setmaneta per allà i temps de treball relativament poc, dues reunions que ens van fer perdre un matí en el cas de Mazda i matí i mitja tarda en el de Nissan, més algunes connexions a Internet (amb el maleït teclat japonès!!) per solventar algun problemilla de les nostres tasques. Però la resta, doncs turisme i descubrir aquesta cultura tan diferent a la nostra.
Malgrat que no em va agradar, he de dir que molts cops la sensació era com la reflexada en la pel.lícula Lost in translation. Jo i el meu catxondo company de viatge erem els únics que ens enteníem en aquell país (o amb la traductora que pagàvem el dia de Nissan, que ens va acompanyar i explicar coses durant bona part del dia). I és que realment la llengua fa molt, i mai en cap país m'havia sentit tan aïllat com en aquell país. Els motius, mai havia estat en un país amb un índex de desconeixement de llengües extrangeres com aquell, quasi ningú parla anglès. Ambdues reunions van ser amb traductores (una ratllada!!), però és que a més ni en hotels de luxe, ni en punts d'informació (increïble!!), ni en restaurants, ni gent del carrer (executius i tot) parla més que quatre paraules d'anglès amb les quals mig sobrevius. L'altra gran problema és el seu complicadíssim alfabet (ho hauria de dir en plural, perquè sembla que en tenen 3). En d'altres llocs almenys pots "llegir" fàcilment, potser no saps què vol dir, però per situar-te en un mapa o intentar buscar alguna paraula en el típic diccionari de paraules bàsiques pots. Aquí no.
Els restaurants demanes senyalant amb el dit i creuant els dits per veure què sortirà (encara que alguns llocs tenien fotos dels plats). De fet alguns cops no saps si estàs demanant ni tan sol un plat o una beguda. Un dia estava dirigint el meu company a la zona d'ambient que ens havia dit l'enginyer de Ford. Em va trucar el jefe, i xerrant em vaig desorientar. Com situar-te en el mapa? Com preguntar a algú? Al final va ser parar a una dona, ensenyar-li el mapa i movent el dit sobre ell i encongint les espatlles perquè entengués que no sabíem on estàvem. La resposta va ser posar el dit sobre on estàvem. Així de primàries eren les converses. Al final també em vaig convertir en un expert de la xarxa de rondalies i metro de Tokyo, però el primer dia veure un mapa amb 50 linies, cents de parades i tot escrit en japonès, era un mareig.
Un altre gran problema és la seva cultura de la "bona educació" que consisteix en haver-te de dir sempre que sí, tan si és que sí com si és no t'he entès (com si és no, de fet la traductora ens va dir que la diferència entre el sí i el no, no és sempre clara, el què faltava si ni dos conceptes tan fàcils i antagònics tenen clars, com ens hem d'entendre?).
Hi ha però alguna ajuda al turista, almenys a Tokyo. El metro i el tren surt la propera parada escrita en anglès i com el sistema de tarifes per zones és molt complicat hi ha màquines per ajustar l'import quan surts (Fare adjustment machines). Això ho vaig trobar una bona idea perquè et permet anar improvisant sobre la marxa, sense pensar en el bitllet comprat. Naturalment el sistema consisteix en què hi ha tanques per entrar i sortir, sino seria molt fàcil timar. Com de fet ho era al bus d'Hiroshima! Un pujava i s'havia de fixar en el número que brillava. Quan arribaves a lloc miraves l'import que sortia a sota de la parada on havies pujat. Si no tenies abonaments que picaves automàticament, pagaves a una guardiola del conductor. La cosa està en què nosaltres aprofitàvem per descarregar-nos de totes les monedes petites i sempre vaig pensar que el conductor no podia comprovar si la gent li pagava el què tocava.
Però probablement ho feien, perquè si una cosa donava la sensació era de ser gent molt honrada. De fet, els nivells de delinqüència són molts baixos i la gent era sempre molt amable (no ens podíem comunicar però veies un intent d'ajudar-te).
Pobresa i indigents tampoc se'n veia, la traductora ens va dir que hi començava a haver-n'hi i ens va ensenyar quatre xaboles blaves al costat del riu. Però és que eren quatre en una ciutat com Tokyo, li hauríem d'ensenyar totes les que hi ha pels voltants de Barcelona!!
El menjar malgrat no saber molt cops què era ni com es deia el plat estava molt bo. Dir que els restaurants japonesos de Barcelona són bastant autèntics, així que és una bona manera de descubrir aquella cuina. El problema que hi trobo és que no és una dieta variada, i al final tant arròs (segons el meu company els ulls axinats deuen venir del restrenyiment que deuen dur), peix i marisc acaba cansant i un li entra de gust un entrecot com deu mana.
A tot arreu et porten a més un tè que jo personalment trobava molt dolent. Podies demanar també aigua, que era de l'aixeta, bona i gratuïta, o cervesa japonesa (molt corrents), vi francès en general o saque, que es veu fred o calent, però que jo no trobava massa bo. No m'extanya doncs que com ens van dir el whisky guanyés terreny (que era també la nostra beguda per la nit en els hotels), més bon gust i menys ressaca (no vam beure tant saque com per comprovar-ho, però es veu que és demolidor).
A nivell electrònic estan per suposat molt avançats. A Tokyo hi ha el barri de Jihabara, només amb tendes electròniques. Les coses més avançades són però pel seu món japonès (software, diferent tensió, diferents connexions a la xarxa...). Hi ha però també seccions internacionals on pots trobar coses com els ipods o alguns models de càmares en anglès amb garantia internacional i bé de preu perquè els extrangers no paguen impostos. Tenen però un problema amb la tecnologia, hi estan molt més enganxats. Tothom va sempre amb el mòvil. Suposo que a l'inici tanta gent al metro xerrant devia ser increïble, així que ara està prohibit parlar amb ell a quasi tot lloc públic. Resultat: vagons plens en silenci i tothom amb el mòvil enviant sms o jugant amb ell. Suposo que enviar sms era dificil perquè sempre els veies buscant caràcters en llistes interminables, però la veritat que era molt trist veure a tothom així. Fins i tot quan vaig pujar a la torre de Tokyo de nit, hi havia moltes parelletes (veure la immensa Tokyo de nit era molt romàntic) i els veies als dos sense xerrar cadascú amb el seu mòvil.
Segueixen sent gent treballadora, però el mite s'està suavitzant i estan adoptant costums més occidentals fent festa els caps de setmana, això els porta a què el divendres sigui el dia de desfasament general. Executius donant l'espectacle al restaurant (tirant-se molles, exprimint-se llimones al l'ull de l'altre, trencant gots) i tornant amb l'últim metro veies gent encorbatada que no s'aguantava (literalment!).
En canvi mantenen costums tradicionals com la cerimònia del tè de les geishes, que vam intentar mirar una estona un dia en un parc. Realment per mi allò era un suplici i la pobra gent que esperava al tè semblava però fascinada veient totes les mil i una coses que aquella dona li feia al tè amb una parsimònia que posava dels nervis. Espero que almenys estigués bo.
El què em van encantar són els souvenirs, cosa que quasi mai compro i que aquest cop em vaig gastar com mai ho havia fet. Alguns regals però d'altres directament per decorar-me l'habitació i si no fossin tan cars directament hauria acabat fent un petit racó del Japó d'ella perquè hi havia moltes coses que m'agradaven.
En fi, una bona experiència pagada per l'empresa (podrien ser tots els viatges iguals), en un proper post explicaré més les coses turístiques visitades i la raó per la qual pagat per mi no tornaria a aquest país.

23 d’abril 2006

Sant Jordi solitari

Un Sant Jordi força extrany el què he viscut avui, però que no ha estat del tot malament. M'he llevat tard sota els efectes de la ressaca pel vodka de la festa d'ahir a cal Ferri-Charly, llegit el diari mentre mirava el Barça de bàsquet, dinat amb muns pares (la familia li anava millor baixar el finde ve) i davant del perill d'apalancament que corria he començat a trucar a gent sense èxit per quedar. Sembla mentida com hi ha dies on un ha de descartar plans o mirar per ajustar-los tots i dies on no trobes ningú per fer res. Tampoc he provat tothom, però cansat de trucades negatives, m'he agafat el recentment adquirit nanoipod, el bolso que rarament agafo i a dins el nou llibre que volia començar, Breve historia del saber, un cop ja acabat per fi El crimen de la estrella del mar, que va costar de llegir. I a donar un volt sense cap plan preconcebut. Pel camí alguna aturada per parlar amb la germana del Joanda i l'Anna de la uni (que feia molt que no veia i que venia de veure a la Mercedes a Aachen, on sembla que està molt bé i es quedarà). Agobiat amb tanta gent al centre, m'he colat (entrada només per socis) i refugiat en un dels millors racons tranquils de Barcelona: la terrassa de l'Ateneu. Allà amb el so de Placebo, Ladytron, Interpol m'he adentrat en el nou llibre que promet bastant, fins que el fred m'ha tornat a la realitat i he tornat a casa passant pel Passeig de Sant Joan on hi havia una concentració de la Terra, amb paradetes de comerç just i plataformes vegetarianes i antinuclears. En un escenari una dona hindú parlava probablement d'això, però considerava més interessant seguir escoltant indie. Tampoc tindria dret a rèplica sobre el què devia estar dient. I ara he rebut el primer plan del dia, anar a veure el Barça, que però no serà avui campió i que realment pensant en el partit de dimecres, tampoc m'atrau tant. La lliga ja la tenim i aquest any el què il.lusiona és la Champions.

22 d’abril 2006

En la ciudad (2003)

Aquesta tarda m'ha fallat el plan i al final després de gandulejar pel llit, m'he posat aquesta pel.lícula del Cesc Gay que feia temps tenia ganes de veure. Pel.lícula pels què els hi agradi el cine realista de gent normal, fotografia la vida d'un grup d'amics de Barcelona en la trentena d'edat, vivint en els seus pisos, alguns separats, alguns amb parella, algunes infidelitats i portant una vida social força activa de bars, restaurants, cinema, teatre i música. No és una peli on passin moltes coses, ni on hi hagi grans diàlegs, però agrada per la seva senzillesa, naturalitat, el reflex de la vida quotidiana. Tants cops retratats en el cine vides de gent opulenta o pobre, potser no hi ha gaires altres exemples on es vegi reflexada tan bé la vida d'una classe mitja urbana sense excessius problemes econòmics i en aquesta nova època que vivim on la familia ja no és el centre de tot. La pel.lícula també m'ha fet pensar en com passa el temps i en què estic en una època clara de transició en la meva vida, i aquest cop he vist molt més propera la vida d'aquests personatges en la trentena que la què he estat portant fins ara. Sembla que la vida adulta es comença a obrir camí inexorablement.

21 d’abril 2006

Lost

N'havia sentit a parlar, sentia a gent comentant-la, però el típic de què si no hi estàs ficat, no en fas massa cas. Tampoc he sigut jo massa fan mai de les sèries. Tot va començar però amb un post del magnífic blog del xerop. Ja era una veu més i el post em va obrir la intriga. Em sonava només haver vist un dia una escena de la sèrie un dia de botellón a casa d'un amic, sabia que era alguna cosa d'uns que estaven en una illa després d'un accident d'avió. El tema podia estar mig bé, de fet, Supervivientes va ser l'únic d'aquests programes estil Gran Hermano que vaig seguir amb una certa regularitat, però allà en teoria era real, la gana de la gent surgia i això feia treure el millor i pitjor dels concursants. Aquí no deixava de ser una sèrie de ficció.
Com es pot comprovar a qui entri al seu blog, li vaig demanar els capítols de la primera temporada i ve ara puc dir que en tres setmanes m'he pulit els 25 capítols. Tres setmanes tenint en compte que una he estat a Japó i una a Manresa sense auriculars, per la qual cosa vaig desistir de veure capítols amb el portàtil, així que això fa una setmana i dos caps de setmana. Puntes de 5 capítols seguits (i cada un dura 40 minuts) i aquesta última setmana els companys de pis al.lucinant amb la meva addicció. No recordava un vici semblant des que em van deixar el Civilisation II i el vaig haver de tornar al comprovar que menjava més depressa per poder seguir jugant.
No m'extendré explicant la trama ni els punts forts de la sèrie perquè en el blog del xerop ho podeu trobar perfectament i subscric tot el què diu. Respecte els punts dèbils, també pot tenir raó, és una cosa que s'haurà de veure, sí que la gent que veu la segona temporada diu que comença a fluixejar. Però esperem que els guionistes sorprenguin, segons diuen els creadors han après dels erros de Twin Peaks i Expedient X.
Ara el meu dilema és si demanar els capítols de la segona temporada o esperar a TVE i que aquest cop tracti millor la sèrie. Per la meva salut mental, crec que la segona és la millor opció. En cas contrari, prometo limitar-me a dos capítols setmanals.


Volver

Després de la mort de la seva tieta (qui havia sobreviscut sola els últims anys sense que ningú ho entengués molt bé), les germanes Sole i Raimunda es troben amb l'esperit de la seva mare, qui sembla haver tornat a les seves vides per posar-hi una mica d'ordre i solventar les coses que no va poder en vida.

Malgrat que la trama no pugui resultar molt exitant per molts, s'amaga en ella una fantàstica pel.lícula, sens dubte la que més m'ha agradat d'Almodóvar, un director molt personal que no deixa indiferent a ningú.
Pel.lícula èpica que mostra la lluita de les dones de pobles emigrades a les ciutats en la segona meitat del segle passat, casades sense èxit amb els típics machos ibèrics, però ja en temps de més llibertat on ja una no havia d'aguantar de per vida. Gran retrat de l'Espanya d'aquells temps, de la incultura i superticions dels pobles. Tot amb el toc divertit de la comèdia, amb moments hilarants barrejats amb d'altres de més seriosos. I amb un guió molt sòlid on es va descobrint una trama més complicada que el que inicialment sembla, i on tots els nous detalls i girs acaben encaixant a la perfecció.
Com és habitual en les seves pel.lícules compta a més amb una gran selecció d'actrius espanyoles. Recupera a la seva musa tradicional, Carmen Maura, aquí fent un paper de vella fantasmagòrica, però excel.lent, unes molt correctes Lola Dueñas i Blanca Portillo, i destacant per damunt de totes, una increïble Penélope Cruz, qui realitza un del millors papers que li he vist. Encarna perfectament a una mare valenta, atrevida, amb salero, mostrant una gran varietat d'estats d'ànims i sentiments molt reals i de forma molt natural. I totes elles dirigides a la perfecció per aquest mestre de reflexar davant la gran pantalla els sentiments del gènere femení, un dels pocs homes que sembla entendre-les de veritat.

08 d’abril 2006

Tancament de les centrals nuclears?

Aquest mes ha començat el tancament de la central nuclear de Zorita. Lluny del què els anti-nuclears puguin pensar (molts en aquest país), no sembla que això signifiqui l'inici del cumpliment de la promesa electoral de ZP (llençada molt a la lleugera, com la d'aprovar l'Estatut que sortís del Parlament català). Inaugurada l'any 1969, Zorita era la més antiga de les centrals nuclears espanyoles, amb una tecnologia ja desfassada i una producció elèctrica tan baixa en comparació amb les més modernes que el seu tancament no és rellevant.

El debat sobre el futur energètic però ja ha començat, els diaris comencen a treure el tema i esperem que com sempre en aquest país, no es comencin a prendre decisions quan ja sigui massa tard (com la falta d'inversió en I+D del país que ara la gent s'adona que pot ser crític pel desenvolupament econòmic i industrial dels propers anys). I és que més enllà de promeses electorals fàcils i irreflexives, Espanya s'ha de sumar al debat europeu d'establir un model energètic sostenible per als futurs anys i cada cop més gent comença a pensar que aquest passa per rescatar de l'oblit aquest recurs tan antipopular i defenestrat després de l'accident de Xernòbil (26 abril 1986). Però els temps estan canviant i que científics ecologistes com James Lovelock o ex-dirigents de Greenpeace com Patrick Moore s'hagin convertit en pro-nuclears hauria de fer invitar a la reflexió dels ecologistes tradicionals.

Els polítics sembla que ho comencen a tenir clar i el ministre Montilla cada dia deu maleïr la promesa del seu president quan s'ha d'encarregar de matitzar que el govern de moment està desaccelerant la producció nuclear però que no pot assegurar el seu futur tancament. Fins i tot aquest tema sembla suficientment important com perquè el PP per una vegada pugui acabar recolzant una futura política pro-nuclear del govern, si fem cas de les declaracions dels comisionats d'energia d'ambdos bàndols a Europa. Cal però que el debat transcorri ràpid, doncs la demanda elèctrica cada dia augmenta més ràpidament (només cal fer un cop d'ull a les nostres cases) i la construcció de noves centrals requereix molts anys.

Caldrà però començar a explicar les coses clares a la gent, sense manipulacions ni demagògies. No es tracta de vendre que l'energia nuclear sigui la panacea i no tingui inconvenients, sino que si la gent vol energia (i molts d'aquests pseudo-ecologistes no renuncarian pas al cotxe, microones, rentavaixelles, rentadora, mp3, dvd, ordinadors, tenir llum a casa, etc.), és necessària a Europa la producció nuclear (que no vol dir que es renunciï a les altres fonts ni que no es segueixin potenciant les renovables). Espanya és el país europeu amb més detractors d'aquesta font energètica, però també és el què la gent la desconeix més (com demostra el 70% que diu que va en contra el protocol de Kyoto).

Perquè és necessària l'energia nuclear a Europa i Espanya?

- Europa no té petroli ni gas natural. Deixant de banda la sempre constant amenaça de què aquestes fonts s'estan acabant (que sempre és dubtós, doncs es parla de les reserves actuals, no de les què es puguin descobrir o les què ara no són explotades perquè són tècnicament costoses), la inestabilitat política dels països productors pot portar a noves crisis energètiques i pujades de preus desorbitats. Europa no es pot permetre tenir una forta dependència energètica i ha de tenir recursos propis (això França sempre ho ha tingut clar, d'aquí el seu proteccionisme contra l'OPA italiana llençada contra una elèctrica seva i el tenir més de 70 centrals nuclears en el seu territori).

- Les energies renovables són necessàries però no suficients. L'energia hidràulica està en el seu límit (no es poden contruïr més embassaments), la solar mentre l'energia es transformi a nivell terrestre (després que els rajos hagin creuat tota l'atmòsfera) sempre tindrà produccions paupèrrimes i l'eòlica, malgrat estar avançant ràpidament i millorant rendiments tampoc pot cubrir tota la demanda (i menys la futura). Com a dada, una nuclear moderna pot tenir potències superiors als 1000 MW, cada generador elèctric (cada molí que veiem) té potències de l'ordre de 600 KW (1MW=1000KW). Si a això sumem que les centrals nuclears, amb una potència instal.lada a Espanya similar a l'eòlica, produeixen el doble d'electricitat (Mapa elèctric espanyol), queda clar que, o cobrim tota la superfície del país de generadors per poder abastir un parell de ciutats grans o aquesta font no és suficient.

- El cumpliment del protocol de Kyoto per reduïr les emissions de gasos contaminants per l'atmòsfera passa per un model elèctric on l'energia nuclear tingui un pes important (les centrals tèrmiques i les de cicle combinat -malgrat que aquestes siguin un gran pas endavant respecte les altres- generen molt diòxid de carboni). Cal recordar que Espanya malgrat ser un dels pocs països desenvolupats on el protocol li permetia augmentar l'emissió de gasos, és dels països que actualment l'està incomplint més (a pesar de què actualment la proporció del sector nuclear dins el sector elèctric és encara relativament important).

Quins són els avantatges de l'energia nuclear?

- Els ja esmentats: recursos naturals en el territori, producció elèctrica superior a les altres fonts i energia "neta" (en quant a emissions de gasos).

- Font amb major regularitat en el subministrament (poques aturades tècniques i no depèn de factors externs climàtics com les renovables).

- Fa molts anys que no s'inverteix en nuclear, no hi ha nous tècnics perquè no es veia futur al sector, però un nou impuls pot fer avançar encara molt més aquesta tecnologia.

Quins són els inconvenients (o almenys els què esgrimeixen els seus detractors)?

1) I primordial: la Seguretat.
Jo més aviat diria però "el risc a les conseqüències d'un accident nuclear greu" (com el què hi ha haver a Xernòbil). Però dit això cal dir que les centrals nuclears ben portades són segures. La prova: no hi hagut cap mort mai en cap central nuclear occidental on es segueixen els protocols de seguretat necessaris. Ni tan sols en l'accident més greu en un país occidental a Three Mile Island hi va haver morts. Aquesta ha de ser l'exigència de la societat, establir mesures perquè accidents greus siguin impossibles. El propi funcionament d'una central impedeix que de forma espontània es pugui descontrolar el procés fins a produïr un accident amb conseqüències (com explicaré un dia d'aquests), sino tot el contrari, per la qual cosa només negligències humanes poden provocar-lo.

2) Els residus radiactius.
Actualment s'emmagatzemen en contenidors específics que són enterrats al fons del mar o sota terra. Queda clar que no és una bona solució i que s'ha de seguir investigant en aquest punt per trobar millor solucions.

3) Grans inversions inicials i llarg plaç per crear una nova central.
També cert, però la pràctica ha mostrat que les centrals estan durant molt més del què inicialment es pensava per la qual cosa aquesta inversió s'acaba amortitzant amb escreix al llarg dels anys.

4) A diferència del petroli, no és una font energètica aplicable en els transports, per la qual cosa no solventa el problema d'emissions de gasos en vehicles (i per tant no cumpleixes el protocol de Kyoto igualment).
Certa la sentència, gran demagògia la conclusió. Queda clar que les alternatives a l'automòbil amb motors de combustió (quan això interessi realment posar-ho en el mercat) passaran per solucions que requeriran ELECTRICITAT (ja sigui motor elèctric, pila de combustible, motor d'hidrogen, etc.). Totes aquestes solucions són netes, EN TANT QUE L'ENERGIA AMB LA QUÈ PRODUEIXES L'ELECTRICITAT TAMBÉ HO SIGUI. És a dir, un país amb un 100% d'automòbils amb motor elèctric que genera la seva electricitat en un 100% amb centrals tèrmiques, acabarà generant tants o més gasos perjudicials que actualment. L'aire de la ciutat potser serà més "pur", però el dels llocs on hi hagi les centrals i la contaminació general en el planeta seguiran sent desastrosos.

Per a qui encara es declari anti-nuclear una reflexió preliminar:

- En tant que seguim investigant i interessant-nos per l'energia nuclear, abans arribarem a la solució energètica mundial: L'ENERGIA NUCLEAR PER FUSIÓ (en comptes de l'actual basada en reaccions de fisió). Energia neta, amb recursos abundants en el planeta, sense cap mena de residus i amb una producció energètica teòrica molt superior a res que estem fent ara.

I finalment per als què encara es declarin anti-nuclears a Espanya:

- En tant que no aconsegueixis que França canviï la seva política (que no ho farà mai), sigues pràctic i accepta aquesta font. Deixarem de comprar l'energia tan cara i serem independents energèticament. Si realment hi ha d'haver un accident nuclear greu, les conseqüències sobre tú seran les mateixes tant si passa en una central espanyola com en una de les més de 70 (i segueixen contruïnt) que té el teu país veí.

07 d’abril 2006

Pròxima estació: Hiroshima & Yokohama

Els viatges d'empresa van millorant, ja avorrit de la freda alemanya per fi ha arribat un viatge motivador: Japó, una terra que ha de ser fascinant, cultura, menjar, idioma completament diferent.

Aquest cop el viatge en avió hauria de ser més suportable que Australia, ja que paga l'empresa la classe business, així que espero sofa-llit i barra lliure. Parades a Paris i Seül a l'anada i destinació Hiroshima, per fer la reunió amb Ford-Mazda sense temps a superar el jet lag. La clau és no rendir-se per poder mirar el màxim, museu de la bomba atòmica i temple japonès en una illa. El dia següent si es pot, fer tasca comercial per aconseguir més peces i sino disfrutar de la ciutat abans de volar cap a Tokyo i d'allà a Yokohama, per anar el dia següent a Nissan a mirar d'espiar informació per ajudar a la nostra planta, tasca delicada i amb traductora, doncs aquesta gent es veu que l'anglès poc. Dia lliure a Tokyo i a l'endemà retorn via Paris per tornar a ser a Barcelona.

A més per una vegada no aniré sol, sino amb un company experimentat que m'hi porto genial, així que el viatge promet: veure com es comporta aquesta gent, provar menjar típic japonès (serà com el què ens donen aquí), comprar tecnologia barata, fer algu de turisme i conèixer les geishes, objectius no empresarials del viatge. Es compliran? La resposta a la tornada.

02 d’abril 2006

Frases de porta lavabo

La recerca de la veritat no et farà més feliç però t'ajudarà a superar la ignorància