30 de març 2009

How I met your mother

Repassant el blog en aquests moments, m'he adonat que realment devia des de fa molt temps el post dedicat a aquesta sèrie. Com ja deia en aquell moment, How I met your mother va ser la primera sèrie seguida per Internet que m'ha aconseguit enganxar el suficient com per passar de la primera temporada i intentar-me enganxar el més ràpidament possible al ritme dels EEUU. Si la primera queia en tres setmanes, la segona i la tercera no van durar gaire més, així que ben aviat vaig poder esperar el capítol setmanal de l'actual quarta temporada.
Quin és el secret d'aquesta gran producció de títol tan curiós i relativament poc coneguda al nostre país? Doncs utilitzar amb èxit un format conegut i explotar-lo amb grangs gags d'humor hil.larant. Efectivament, no us deixeu enganyar pel nom, HIMYM presenta un format tipus "Friends", explicant la vida d'un grup d'amics rondant la trentena i els quals també es reuneixen en el seu bar habitual. La diferència amb el referent arxiconegut és un humor més picant amb unes situacions més surrealistes i divertides. La qual cosa no implica que no representi de forma còmica situacions pròpies d'aquesta etapa, posant èmfasi, clar està, en els "ligues" i les relacions amoroses.
El fil conductor, enllaçant amb el seu títol, és la història que explica Ted, el seu protagonista, als seus fills sobre com va conèixer a la seva mare. El "problema", per sort dels espectadors, és que Ted no és especialment concís en la seva narració, i no cal dir que en ple apogeu de la quarta temporada... encara no sabem qui és la seva mare. Així que mentrestant Ted explica la història de com intenta conèixer a la dona de la seva vida, un cop decideix buscar-la seriosament quan el seu gran amic de facultat i company de pis Marshall i la seva nòvia de sempre Lily decideixen prometre's. El grup d'amics el completen Barney, el solterón fucker que intenta ser el "wingman" de Ted en les seves etapes de solteria, i Robin, una amiga amb "dret a roce" que coneix en el primer capítol i amb qui sempre hi haurà una relació un tant especial, i a la vegada s'integrarà "perfectament" (amb la raresa de ser canadenca) a la resta del grup.
Els diferents caràcters dels personatges, capítols independents que a l'hora segueixen una trama general, l'evolució dels personatges i les histories que s'expliquen, l'introducció de gags o històries que es perden a l'oblit per reaparèixer amb força en el moment menys esperat, la història simpàtica d'aquest grup d'amics, són alguns dels atractius d'aquesta sèrie de 20 minuts molt pràctics per amenitzar el teu dia.

19 de març 2009

Encelade

Pocs científics es podien imaginar, abans de l'arribada de la sonda Cassini a la seva òrbita, que Encelade es convirtiria, de cop i volta, en un dels grans candidats en allotjar possible vida fora del nostre planeta.
Descoberta el 1789 per William Herschel, Encelade és la cinquena lluna per proximitat i sisena per tamany del gegant preciós Saturn. Amb un diàmetre de només 504 km i una superfície completament gelada no presentava les característiques que un espera d'un lloc habitable.
Les primeres imatges però que s'obtingueren arran dels viatges més o menys propers de les sondes Voyager ja ven percebre quelcom estrany. La superfície exterior d'aquesta capa de gel era sorprenentment llisa, la qual cosa en termes d'astronomia, sol indicar la presència de certa activitat volcànica, amb la qual s'obté matèria per regenerar els cràters provinents d'impactes amb altres objectes estel.lars. Però com podia tenir activitat volcànica un cos tan petit? Qualsevol possible font interna de calor s'hauria d'haver apagat ja fa temps en un satèl.lit d'aquest tamany. En els últims temps també es va començar a pensar que la situació tan central d'Encelade en l'anell E de Saturn no podia ser casual, i que aquell podia ser-ne la font que l'alimentés.
Quan la sonda Cassini va enviar les primeres fotos verdaderament properes del pol sud d'aquesta lluna, va deixar als investigadors completament glaçats, mai millor dit. Uns surtidors en les fractures de la seva superfície emanaven potentíssims guèisers amb vapor i cristalls de gel. Aquesta era la matèria primera que forma part de l'anell E, composada en la seva major part per partícules d'aigua. Un anàlisi més detallat de les seves partícules permetia trobar-hi també molècules orgàniques. Comptant amb els tres elements fonamentals coneguts per a la vida, és a dir, aigua líquida, compostos orgànics i energia, Encelade es convertia junt amb Mart i Europa en dels primers llocs on buscar vida extraterrestre.
Les actuals teories sobre l'estrctura del satèl.lit parlen sobre un nucli rocós cobert per un mantell de gel. Entremig hi podria haver com a Europa un oceà subterrani líquid, necessari per entendre els fluxos de calor necessaris per explicar l'energia que provocaria els guèisers observats. Però d'on obté aquesta energia Encelade? Sense descartar una injecció de calor provinent d'algun succés llunyà en el passat, per força necessita un mecanisme de regeneració d'aquest que hagi evitat el seu refredament similar als dels altres cossos solars observats. La clau podria estar en la seva particular situació de ressonància orbital 2 a 1 amb el satèl.lit proper Dione. La mateixa atracció de marees que provoca la lluna sobre els nostres mars, la provoca naturalment Saturn sobre Encelade, produint-se una deformació de l'esfera que forma el satèl.lit. En condicions normals s'arribaria a un equilibri, amb una òrbita quasi circular i poques tensions superficials del gel provocades per aquesta atracció. Però aquí entra Dione en joc, ja que empentant-lo de nou cap enfora degut a la seva pròpia gravetat, torna a crear l'inestabilitat en l'òrbita d'Encelade i que les forces de marea augmentin de nou, deformant el planeta i provocant tensions en les capes de gel. Aquestes provoquen fregaments entre plaques que provoquen el calor necessari per seguir mantenint viva la flama interior del planeta. Gràcies a aquesta ressonància perfecte entre ambdos satèl.lits, el procés és cíclic i alimenta la font de calor.
En tot cas, sigui aquesta o no l'explicació, el cert és que Encelade, amb les característiques que s'han observat i que farien factible l'existència de vida, s'ha convertit en un target clar per a properes investigacions espaials dins el nostre sistema solar.

18 de març 2009

Intentant aconseguir el Q3...

Aquests dies la meva empresa està essent novament noticía. Immersa com totes les marques en una crisi de vendes provocada per la crisi estructural que s'està vivint i que afecta primerament als béns duraders de major cost, les no gaire esperançadores previsions per aquest any i el que ve, fan que de no trobar-hi algun tipus d'incentiu, seran innevitables mesures dràstiques que acabin amb acomiadaments massius d'una de les empreses més grans del país... i el triple d'indirectes d'altres empreses que s'hi veurien arrossegades.
La sort que té en aquests moments és pertányer al consorci automovilístic que està demostrant ser més sòlid que la resta, tancant un any passat amb beneficis, quan la resta presentava pèrdues, i grans grups estan desmembrant-se o estan a la vora de la bancarrota. Les seves previsions també són més optimistes que la resta, malgrat que 2009 serà encara més dur, en part pel seu bon posicionament en el mercat emergent xinès. En aquest escenari, una solució per una marca com la nostra, amb una gamma de models bastant reduida (per culpa en aquest cas paradoxalment de pertányer a aquest consorci que no li ha sabut donar un lloc clar en el mercat), seria produir un model d'una altra marca del consorci... i aquí es va obrir la porta del futur tot terreny petit de la marca premium. Una opció magnífica que donaria el volum adicional que es necessita a la fàbrica a partir de 2011 (amb la qual cosa mentrestant es podria anar vivint d'EROs temporales rotatius com fins ara), que atrauria una inversio important a la fàbrica per construir una nova línia, que donaria un salt important de qualitat al demostrar el poder fabricar un model premium, que permetria eventualment ressucitar models de la nostra marca que havien tingut èxit en passats salons no acceptats pel consorci aprofitant la mateixa línia i que donaria la possibilitat d'accedir a nous mercats als quals actualment no surt a compte logísticament però als què la marca premium sí enviarà vehicles (i es poden aprofitar combois). Però el més important seria l'aposta decidida del consorci per mantenir un dels seus centre tècnics i una de les seves fàbriques del grup.
La decisió s'havia de prendre múltiples vegades aquest any, però s'ha anat posposant cada cop, la qual cosa ha generat múltiples rumors. Que si Bratislava era més barat, que si Hungria entrava la grenya, que si al final el farien a Alemanya un cop aquest any han començat a partir la crisi i també han hagut de fer algun ERO d'una setmana a tota la plantilla, que si volíem optar a ell l'estat havia de donar ajudes i els treballadors congelar-se el salari... I en aquest context govern i sindicats van entrar en el joc. Tirant de contactes en la marca premium fruit de la meva estada en ella, aquesta prefereix efectivament Bratislava, doncs el model surt més rentable (no només per temes salarials, sino també en termes logístics). Però el consorci sembla preferir la nostra planta, suposo per compensar capacitats de fàbriques i vista la necessitat que tenim, les ajudes que podrà aconseguir del govern per finançar la nova línia i aconseguir una congelació salarial dels treballadors.
I en aquest context, els tres sindicats de la nostra empresa han estat incapaços de posar-se d'acord, transmetent a l'opinió pública la imatge lamentable que desgraciadament tenim en la nostra societat, i acabant passant la responsabilitat als treballadors (als quals només els hi arriba l'informació esbiaxada de cadascun dels sindicats) per prendre una decisió de gran importància mitjançant un referendum per acceptar la congelació salarial. Una situació a la qual no s'hi hauria d'haver arribat, però ja ficats en ella, doncs es podia fer completament democràticament (els membres de centre tècnic no hem pogut votar).
Avui a les 3 es sabran els resultats. Espero que el sí guanyi. Efectivament no és una crisi dels treballadors, sinó estructural de vendes. Efectivament l'estalvi que aquesta mesura implica és irrisòria. Efectivament els sous dels grans directius del consorci van augmentar l'any passat un 11% i a la marca premium s'han repartit dividends de 3500 € per treballador. Efectivament ser l'única marca del grup amb pèrdues l'any passat és relatiu quan en els comptes de resultat hi ha múltiples traspassos entre marques. Efectivament probablement tot pot ser un joc del consorci per jugar amb la nostra necessitat, com a treballadors i com a país. Però això és el què passa quan un país no té indústria pròpia. I en el context actual, doncs no hi ha més remei que baixar-se els pantalons. Com deia el meu contacte, si surt un sí rotund de la plantilla, serà difícil defensar pel consorci que el model no ens vingui. Un no podria donar arguments a qui no vol que vingui aquí (a fi de comptes els propietaris del model). I després de la imatge lamentable que ja han donat els nostres sindicats, no cal que els treballadors la segueixin donant. Si la resta de contribuents a través de l'Estat han accedit a pagar ajudes perquè el model ens vingui... no podem nosaltres congelar-nos el sou en dos anys de baixa inflació? Potser es podia haver evitar si s'haguessin fet abans les coses millor, però ara ja és massa tard... i si s'aconsegueix el model, el sacrifici val la pena.

17 de març 2009

The reader

Basada en la novel.la "Der Vorleser" de l'alemany Bernhard Schlink, The reader és una bonica història d'amor eterna, ambientada en l'alemanya pre i especialment post nazi, i que d'alguna manera intenta representar el sentiment de culpa d'una societat (en aquest cas l'alemanya). Vagi per endavant que no he llegit el llibre, així que a diferència d'altres casos semblants, la crítica de la pel.lícula no es farà per comparació subconscient amb l'obra literària.
Dirigida per Stephen Daldry, director de Billy Elliott i Las horas, cal per mi separar la pel.lícula en els seus conceptes. El primer, el que versa sobre un amor que neix en l'adolescència de Michael Berg amb una revisora de tramvia (Hanna Schmitz) és potent. Passió, responsabilitat, amor etern que marca la vida d'una persona, són mostrats de forma profunda colpint a l'espectador, especialment en uns trams finals especialment conmovedors. Una història on la literatura, l'amor per la lectura, té un paper central que afegeix més èmfasi i profunditat en els sentiments transmesos. En aquesta magnífica història només em falla un començament un tant abrupte i que personalment trobo poc natural i sensual. Personalment vaig trobar molt més real, sensual i eròtica (malgrat ser molt menys explícta), la relació adolescent-madura d'una molt més desconeguda (i completament casual alemanya) "pingpong", malgrat que també és cert que aquella tenia menys aspiracions com a pel.lícula i podia treballar més el què a The reader és una simple introducció. Un cop donat el primer pas, s'inicia la narració accelerada d'aquest amor d'estiu, amb nombroses escenes de sexe explícit (i de lectura) que faran les delícies dels amants de la Kate Winslet. Aquest amor es veurà interromput abruptament, marcant fortament la vida del futur estudiant de dret, i que resorgirà al cap de molts anys en situacions dramàtiques que són per mi la millor part de la pel.lícula.
Desvetllar el nexe d'unió d'aquesta trama amb la temàtica relacionada amb l'alemanya nazi que qualsevol lector trobarà en el trailer o en breus sinopsis, espatllaria tan la visió de la pel.lícula com fa naufragar aquesta part d'ella. Sense poder entrar en més detalls, diguem que el film entra en certs moments en abstractes discussions sobre la culpabilitat de la societat alemanya i de certs personatges individuals relacionats amb el Tercer Reich. Un tema espinós, en el qual divaga sense aprofundir-hi a la vegada, i en el què probablement no hauria d'haver entrat mai, malgrat segur està basat en la novel.la en què s'inspira. En favor seu destacar com a mínim que no cau en la fàcil tentació propagandística, sabent introduir matisos interessants, que no fan tan clars els conceptes de justícia i injustícia.
De fet però, tota l'ambientació alemanya em sembla a mi bastant falsa, vivint en una versió original el què normalment un servidor sent en les versions doblades, però també cal dir que aquí probablement el sentiment subjectiu d'algú que ha viscut allà i creu conèixer una mica el país i la seva societat hi té una mica a veure. Una percepció incòmode que jo tenia mentre veia l'obra i que la majoria de gent no tindrà, el què de totes maneres no exclou el comentat en el paràgraf anterior, punt en el qual he vist que coincideixo amb d'altres crítics d'aquí.
Destripada més del què em sol agradar a l'hora de fer una crítica, només em falta destacar el millor sens dubte de l'obra, que és l'actuació de l'oscaritzada Kate Winslet, precisament per aquest paper. Una interpretació excel.lent en tot moment, i que com ve essent habitual últimament, gràcies als prodigis de les noves tècniques de maquillatge, pot abarcar molts anys de la vida d'un personatge, mostrant els seus canvis físics i de personalitat de manera convincent. Igual que passava l'any passat amb el premi a Bardem, probablement la discussió es podria centrar en fins a quin punt es tracta d'un paper secundari, però serien debats que només desviarien l'atenció d'un gran treball.
En Ralph Fiennes completa més modestament el casting estranger, sense que el fet d'elegir la resta de personatges amb actors autòctons, aconsegueixi compensar la sensació de raresa pròpia de quan l'idioma és forani, i que d'alguna manera en aquesta pel.lícula es fa més notori que en moltes obres doblades, probablement per la importància i profunditat que el text té en aquesta obra.
Regust doncs amarg per una pel.lícula que explora molt bé moltíssims sentiments i reflexions sobre la condició humana, però que probablement no ha elegit bé l'embolcall amb el què guarnir-ho, i que probablement produirà crítiques dispars.

15 de març 2009

Slumdog Millionaire

La gran triomfadora dels Oscars del 2009 serà per molts la pel.lícula de l'any, però per un servidor no passa de pel.lícula correcte sense més. Que no se'm malinterpreti, no és una pel.lícula dolenta ni molt menys, la manera d'explicar la història, barrejant la vida del protagonista, amb la seva participació al famós programa "Quien quiere ser millonario" té certa originalitat, la tècnica visual i la música del film està molt ben aconseguida, i la història és sens dubte entretinguda.
Però per una obra que pretén a la vegada mostrar la realitat de la India, el guió és tan irreal com previsible des del minut cinc. En l'intent de fer una obra Bollywood made in Hollywood, el resultat és un vídeo de MTV de dues hores sobre la pobresa i la violència a Mumbai. Amb el resultat que la pel.lícula no acaba trasmetent res a l'espectador (o com a mínim a un servidor). Ni la història d'amor central de la pel.lícula, ni les escenes violentes, els sentiments que normalment s'expressen en aquests casos, es veuen difuminats davant una interpretació bastant pobra (la millors sens dubte la de la canalla protagonista) i una tècnica narrativa que prioritza en excés l'efecte visual.
Si a més entro en les múltiples incongruències que es poden trobar en el guió (nens slum parlant en anglès bastant correcte, un programa que tothom coneix que mai ha estat en viu i d'altres que no es poden rebel.lar sense donar spoilers de la trama), acabaria fent un llistat molt gran de com d'incomprensible és la bona crítica que ha rebut aquesta obra, la més sobrevalorada de l'any. Però com un servidor no vol anar contracorrent de la majoria de la crítica mundial ni de moltes opinions rebudes de les pròpies amistats, acabaré dient que l'aneu a veure, doncs al cap i a la fi, com ja he començat dient, tampoc és una mala pel.lícula i es pot passar una estona entretinguda igualment.

Zapatófono

Us enrecordeu del mític zapatófono del Mortadelo? Doncs ja existeix també en la realitat...

12 de març 2009

Vals with Bashir

Interessant el plantejament i agredolç el resultat seria el resum de Vals con Bashir, una pel.lícula d'animació de l'israelià Ari Folman sobre la guerra del Líban de 1982.
Basada en l'experiència real de l'autor (director i guionista), la pel.lícula narra l'intent de recuperar la memòria perduda del protagonista respecte a la tràgica matança que va tenir lloc en l'assetjament israelià a la capital del Líban. Tècnicament original, l'animació està creada amb flash, un recurs gens habitual, i que sense tenir la perfecció d'altres animacions digitalment més avançades, li dóna un toc especial al llargmetratge. A l'hora demostra que el cinema d'animació ben fet pot trasmetre sensacions com qualsevol altra pel.lícula, en aquest cas els horrors i l'angoixa psicològica de la guerra, fet que li va valdre l'honor de convertir-se en la primera pel.lícula d'animació nominada a l'Oscar de millor pel.lícula de parla no anglesa.
Però tots els assoliments tècnics de la pel.lícula, es veuen mermats per la direcció i el ritme que li acaba donant Folman. Probablement amb unes grans intencions, les de mostrar l'horror de la guerra des d'un altre punt de vista, explorar el sentiment de culpabilitat i les defenses psicològiques de la ment humana davant experiències traumàtiques com aquestes, l'explicar una experiència d'algú que es nota que ho ha viscut de primera mà portat per les circumstàncies (sense ser un militar professional), d'alguna manera la transmissió a la pantalla i a l'espectador és defectuosa. Sense arribar a l'avorriment, l'apatia seria probablement la sensació dominant en la major part del film, malgrat fins i tot una banda sonora certament correcte.
Potser són uns diàlegs que de vegades sonen irreals, unes escenes previsibles que constantment anuncien el què passarà, el cert és que el resultat en mi (i probablement en molts d'altres espectadors) no va ser el què es nota que el director busca.
Una verdadera llàstima per una pel.lícula amb molt bones intencions i que podia haver estat notable, i que malgrat el tema que toca, no cau en la fàcil tentació d'intentar polititzar-lo. Les darreres imatges documentals reals finals donen el punt final a la crònica d'un horror, que d'alguna manera però, no acaba de lligar amb la resta de l'obra que hem vist en l'hora i mitja anterior.

09 de març 2009

I segona part pel Montseny...

Després d'una primera part exitosa, el nou desafiament d'EK-11 per any nou donava un pas cap endavant i es dirigia al Montseny, a superar la barrera dels 1700 m. L'ascensió al Turó de l'Home des de Santa Fe era una caminada assequible, però la falta de planificació en la ruta, la neu i l'extensió a la resta de pics del voltant (des del Turó Gros fins a Les Agudes) la va acabar fent més completa de l'esperat. El dia no podia ser millor, després de tants caps de setmana de mal temps, un sol espaterrant amb un cel sense cap núvol, després del vent dels dies anteriors, permetia unes vistes espectaculars a mitja Catalunya, des dels Pirineus fins a Montserrat i l'àrea metropolitana de Barcelona. La neu que cobria la falda nord de les muntanyes i els racons més elevats o coberts de vegetació donaven un aspecte diferent a l'habitual en aquesta serralada, i de pas em tornaven a les experiències nevades d'Alemanya. Finalment sis hores caminant, per completar amb el Mario, el Loren i l'altre Jordi el segon desafiament del departament.
I què res millor per celebrar-ho, que culminar l'excursió amb un fantàstic àpat al restaurant Rosa Maria de Campins. Pebrots del piquillo al forn farcits de brandada de bacallà, cabrit al forn, crema amb maduixots, per deleitar el paladar amb quelcom més elaborat que la cantina de SEAT o la cuina casolana del pis.

04 de març 2009

Facto delafé y las flores azules (+Mishima)

Emmarcat dins del Festival del Mil.leni d'aquest any, el passat divendres es celebrava un concert gens habitual en el Palau de la Música: dos grups barcelonins, dos grups de públic majoritàriament jove, dos grups del cercle indie del país.
Els tel.loners eren Mishima, un grup pop-indie que ja havia vist en un parell de concerts de la Mercè dins del BAM. En aquesta ocasió tocaven pràcticament tot cançons del seu nou disc, així com algun èxit d'anteriors creacions com "No et fas el llit". Un pop bastant tranquil, amb melodies bastant senzilles però atraients, van ser un bon aperitiu per al plat fort la nit.
Aquest era Facto Delafé i la flores azules, un grup que vaig conèixer fa poc mig de casualitat, anys més tard, a través del tema que els va portar a la fama, ja en el 2004: "Mar, el poder del mar". Una cançó que com més l'he escoltat, més m'ha atret i finalment va ser suficient per animar-me a assistir a aquest concert. Un cop comprada l'entrada, vaig escoltar un cop el seu primer disc "Vs. el monstruo de las ramblas" i encara tenia pendent de fer-me amb el seu segon i últim treball "La luz de la mañana".
La veritat que el concert em va sorprendre molt... en positiu. Facto delafé és un grup poc convencional, barreja de molts estils i amb cançons molt variades. Cantant amb castellà, combina el parafrasejat d'estil hip-hop, amb ritmes molt diversos que van des de sons molt electrònics, passant per altres que evoquen més el pop i el soul, i també amb algunes cançons més surferes de ritmes més alegres i festius. A la màgia que desprenen les seves cançons, s'afegeix la coreografia espectacular de les seves dues veus: l'enigmàticament seductora Helena Miquel (qui es va incorporar definitivament al grup després del primer èxit esmentat) i l'incansable Oscar d'Aniello (a la vegada bateria dels anteriors Mishima). Incansable pel seu constant moviment a la pista, amb una demostració de ball continu sobre pols de talc a l'escenari, que res té a envejar a Michael Jackson. La combinació d'ambdós en l'escenari és magnífica i complementària: veu potent i dinamisme d'ell, veu més sensual i suau i estaticisme d'ella. Ambdos completats a la perfecció per un Marc Barrachina que dóna les bases amb el seu piano electrònic.
Per celebrar un event tant especial, els Facto van comptar en moltes cançons amb la col.laboració d'altres músics que afegien cors i sons de vent i corda a les seves cançons. Tot plagat per crear una atmosfera increïble en un escenari únic i preciós com és el Palau, i amb un públic entregat que al final es va oblidar d'on estava i va acabar dret ballant les cançons més animades.


02 de març 2009

Un dios salvaje

No cada dia es junten en un escenari teatral dues actrius tan cinematogràfiques com són la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón, formant un quartet de luxe amb dos habituals d'aquest art com Pere Ponce i Antonio Molero. L'ham per aconseguir-ho ha estat l'obra de Yasmina Reza, adaptada per Jordi Galcerán i dirigida per Tamzin Towsend.
Un dios salvaje és una comèdia cínica i cruel que partint d'una anècdota quotidiana, rasca en les formes que s'aparenten públicament, per acabar mostrant aquest "déu salvatge" que portem a dins i es revel.la contra la insatisfacció de les nostres vides.
El tret de sortida el dóna una reunió entre dues parelles de pares, degut a una baralla entre nens que acaba dues dents trencades d'un d'ells. Lluny d'acabar amb la conciliació esperada, els pares acabran barallant-se mostrant que no són tan diferents dels nens, i pel camí, ajudats per l'alcohol, sortiran tota mena de retrets a quatre bandes (entre parelles i dins de cada parella) que ens mostraran els diferents caracters dels protagonistes. Un advocat sense escrúpols d'una indústria farmacèutica absorbit per la seva professió (Ponce), una consultora de caràcter poc definit, de vegades submisa i de cop rebel davant tothom (Verdú), un comercial que intenta mantenir les formes, fins que explota i mostra la seva ideologia menys políticament correcte en aquests temps moderns (Molero) i una escriptora, la cultura de la qual, la porta a creure's superior a la resta, sense que això li impedeixi caure en contradiccions (Aitana).
Amb una excel.lent interpretació, l'exagerat guió de la joven autora és tan divertit com cruel. Una major definició dels personatges femenins haurien fet més rodona aquesta obra, que farà passar una bona estona a l'espectador, a un preu però un tant elevat.