27 de gener 2009

Gomorra

Fa un parell de mesos comentava en aquest mateix espai la pel.lícula homònima, i com tothom coincidia en què aquesta era complementària amb el llibre, ara és el moment de comentar l'obra literària original, que ha portat al seu autor Roberto Saviano a viure a l'exili i amb escorta degut a les amenaces de mort rebudes per la Camorra.
Gomorra, el llibre, és certament molt diferent a la pel.lícula. Es pot dir que la pel.lícula agafa cinc històries del primer, algunes més fidelment, i d'altres sencillament prenent-les com a base per desenvolupar de forma independent, buscant el missatge que ja vaig comentar que pretenia transmetre. Però per a aquells que van sortir de la pel.lícula amb un regust amarg per no veure molt bé com funcionava o què era exactament la camorra, o sencillament per aquells interessats en el tema, el llibre és una bona obra.
Gomorra ens acosta a la camorra en molts aspectes. Ens presenta històries cruels del carrer que formen part de la vida quotidiana de les persones del sud d'Itàlia, ens explica les lluites, rivalitats i guerres obertes que hi ha hagut entre famílies, la seva organització i constant renovació forçosa, la seva importància en el desenvolupament de la Itàlia de postguerra en el món capitalista actual, el volum de negoci mundial que mou (legal i ilegal), la vista grossa que fa la resta del país i del món occidental davant d'una de les seves majors empreses, l'explotació dels habitants de les seves regions i la degradació de les seves terres, les seves connexions internacionals (legals i ilegals)... Tot explicat potser d'una manera poc estructurada, amb trossos que enganxen molt al lector i trossos que es poden fer una pèl pesats, però el conjunt no deixa indiferent.
El llibre és sens dubte on bon element de reflexió. Reflexió cap a la condició humana, en certs episodis que conmocionen. Personalment em va impactar els experiments, en plena llum del dia al mig de carrer, que es fan al tallar la coca amb "zombies" (heroinòmans), buscant sempre combinacions més i més rentables. També em va sorprendre el volum de negoci que mou el port de Nàpols i les seves connexions internacionals. Però sobretot el major element de reflexió és el recalcament que fa l'autor i els testimonis del propis camorristes, de la seva consideració com a grans empresaris. Sense entrar tampoc en la demagògia i malgrat que en alguns moments l'autor sona exagerat, sí que el llibre incita a la reflexió (tan d'actualitat en aquests dies) sobre el sistema capitalista, doncs els grans mafiosos el prenen com a màxim exponent. Aconseguir una màquina de fer diners i posar-ho com a fi últim de l'existència, passant per sobre les lleis, les persones, la seva terra i en última instància les seves pròpies vides.

17 de gener 2009

Mercats

M'agrada anar de tant en tant al mercat, m'agraden els seus productes frescos, m'agrada la flexibilitat de comprar la quantitat que un com a solter necessita, m'agrada l'amabilitat, simpatia i eficiència de la peixetera, que sempre et tira alguna floreta de propina, m'agrada menjar peix fresc, m'ha agradat l'espectacular llenguado que tenien avui, m'agrada poder comprar pollastre desossat, m'agraden les croquetes i hamburgueses casolanes de la polleria i la carnisseria, em diverteix pensar el què pensen les dependentes quan hi vaig amb algun company de pis, m'agrada el colorit de les seves parades, m'agrada haver-lo descobert amb el meu trasllat a Les Corts.
No m'agrada que només hi pugui anar els dissabtes al matí que hagi aconseguit llevar-me aviat i no tingui cap sortida fora de Barcelona.

15 de gener 2009

Rock'n'rolla

Una altra pel.lícula del tipus que ens va sorprendre amb "Snatch: cerdos y diamantes" i "Lock & Stock" és la nota promocional dels cartells de Rock'n'rolla. Certament, després d'aquestes dues obres anteriors, no es pot dir que Guy Ritchie ens sorprengui de nou, doncs l'estil de les seves obres comença a adquirir un to característic, però tampoc decep ni molt menys, ans al contrari, aconsegueix mantenir un nivell similar a les anteriors, la qual cosa tampoc és fàcil.
Rock'n'rolla ens porta un thriller relaxat, que mantenint l'intriga pròpia del gènere, canvia la tensió pura per un toc d'humor al més pur estil britànic, sense caure en una comèdia burlona que ridiculitzi la trama principal. Una fusió pura, la del thriller i la comèdia, que no és gens habitual malgrat ser dos dels principals gèneres del setè art, i la combinació perfecte dels quals és el gran èxit del director britànic.
Aquest cop la pel.lícula ens porta, guiada parcialment per una veu en off, al món de la màfia londinenca, des del nivell dels capos immobiliaris (amb les noevs incorporacions russes) i baixant fins a la base de carrer que necessita tota activitat delictiva. Cadascun dels personatges, amb els seus particulars interessos (i extravagències), farà que les diferents històries es vagin creuant i es crei un embolic de tres pars de collons, amb situacions còmiques que provoquen la rialla de l'espectador, però sense oblidar bones dosi d'acció, diàlegs intel.ligents i situacions serioses amb alguna imatge dura que ens acosta a la realitat.
Si el guió (del mateix Ritchie) i la direcció són notables, també cal destacar les interpretacions dels seus protagonistes, destacant Tobby Kebbell (Dead man shoe's, Alejandro, Match Point) en el seu paper de fill de mafiós heroinòman, i un Mark Strong, que ja em va sorprendre i repeteix aquí l'excel.lent actuació de la recent Red de mentiras.
Si a tots aquests al.licients li sumem una fantàstica banda sonora d'estil rocker, ens trobem davant d'una bona obra per passar una molt bona estona al cinema, veient quelcom diferent a l'habitual però apte per a la majoria.

10 de gener 2009

Repo! The Genetic Opera

Dels productors i el director de Saw, Repo! és (o millor dit pretén ser) una òpera rock d'estètica innovadora que busca l'impacte visual de l'espectador. Ens trobem doncs davant d'un nou exemple de musical, un gènere que personalment no és el meu preferit i que en aquest cas el disgust és encara més gran, quan no només les cançons són cantades, sinó que els diàlegs intermitjos són també innecesàriament entonats de forma lírica i tallada. Però no acaben aquí els defectes de la pel.lícula: la lletra de les cançons està tan poc treballada que en cap moment dóna la sensació d'estar assistint a un poema cantat o a la transmissió d'un missatge que vagi més enllà que la simple narració dels fets o els sentiments d'uns personatges, que no presenten en cap moment cap tipus d'evolució al llarg de la trama, mantenint-se com a simples ninots esteorotipats. Musicalment, excepte un parell de notables excepcions, no es pot afirmar que la oïda gaudeixi en excés de gran peces del món del rock i el heavy, tot i comptar amb la presència de la cantant d'Evanescence en el seu repertori. Tampoc es pot salvar una trama futurista bastant catastrofista que pretén satiritzar de forma bastant baorrera i sense sentit la creixent addicció de les societats modernes per la cirurgia estètica.
Què podem salvar de Repo! Doncs l'especialitat de Lynn Bousman, una posada en escena impactant, malgrat que l'estètica gòtica futurista fosca que utilitza no sigui especialment original. Però passat l'impacte visual inicial, la pel.lícula perd bona part del seu atractiu, només salvat acústicament en els moments puntuals que reben una bona peça de heavy gòtic.

06 de gener 2009

El conflicte de mai acabar

Com sol passar cada cert temps, aquests dies el pròxim Orient torna a ser notícia a Israel. Després d'uns temps de relativa calma on novament no s'ha aconseguit consolidar cap procés de pau, Israel ha respós als atacs de Hamas amb contundència, entrant amb tot el seu potencial militar en territori palestí i causant nombroses morts en una masacre en tota regla (les últimes notícies ens porten l'atac amb 43 morts a una escola tutelada per l'ONU i avui al conductor d'un comboi que portava ajuda humanitària). Les reaccions internacionals són com sempre les mateixes: complicitat americana i ambivalència europea.
Dins el nostre país, em sorprenia ahir el 60% de lectors de la Vanguardia que recolzaven la reacció israeliana a les provocacions de Hamas. Suposo que aquesta mateixa gent estaria d'acord amb què l'exèrcit espanyol entrés i ataqués indiscriminadament a la població del País Basc cada cop que ETA realitzés un atemptat. O que es bombardegessin les cases amb familiars etarres, per si de cas. Una sèrie de respostes que ni tan sols Franco es va atrevir a posar en pràctica en la seva lluita contra un terrorisme basc bastant més actiu que l'actual.
Aquestes aberracions en qualsevol democràcia occidental són acceptades com a reacció lògica quan es tracta d'Israel. No seré jo qui em declari defensor dels radicalismes islàmics que últimament s'han viscut (com les amenaces als caricaturistes de Mahoma), però certament en el conflicte palestí el món occidental no està practicant amb l'exemple.
La imposició d'un estat hebreu a Palestina amb la fundació d'Israel no va ser només el pagament moral del món occidental (a través de l'ONU) després de l'holocaust, sinó la col.locació d'un aliat estratègic (actualment especialment pels EEUU) enmig de territori "enemic". Una imposició que posteriorment l'estat jueu ha aprofitat per extendre-la amb escreix, en nom de la seva seguretat nacional, per tal d'aprofitar-se dels recursos escasos, com l'aigua, de la zona.
Com a copartíceps de la seva fundació és un deure dels països occidentals de participar activament en un pla de pau definitiu en comptes de lamentar-se tímidament cada cop que la violència reapareix amb major intensitat. La solució no passarà mai per l'estat actual: un estat democràtic jueu (només per als jueus, com la minoria cristiana del país també denuncia públicament) amb un administració autònoma palestina d'uns territoris dividits i mancats dels recursos mínims per al seu desenvolupament. La solució passa lògicament per una divisió equitativa de dos territoris amb recursos suficients per a la seva subsistència i desenvolupament, i la formació de dos estats completament independents (no cal oblidar els drets dels habitants que durant 2000 anys han viscut allà i de cop i volta se'ls expulsa de casa seva).
Mentre això no es forci mitjançant l'ONU, Hamas continuarà lluitant de l'única manera que pot, conscient de la seva posició d'inferioritat enfront d'un exèrcit recolzat per les primeres grans potències, i de la seva falta d'aliats dins la resta del món musulmà, qui malgrat utilitzar sempre el conflicte com a excusa, no els importa massa degut a la falta d'interés econòmic que per ells té. Per tant només pot intentar provocar amb els seus atacs aquestes airades reaccions israelis, sense comptar per suposat amb l'opinió de la resta de la població palestina, per buscar la reacció i intervenció de la comunitat internacional.
Així que la meva pregunta és, fins quan hem de seguir escoltant impassibles cada cert temps la mateixa notícia?

05 de gener 2009

Mongol

Història i llegenda es barregen fàcilment quan un intenta representar la història de Genghis Khan, el gran emperador que va aconseguir unificar els diferents clans nòmades dels mongols i després va extendre el seu imperi des de l'Orient Mitjà fins al mar del Japó (imperi que els seus successors van augmentar encara més convertint-lo en un dels més grans de la història).
Sergei Bodrov, un dels directors russos més importants de l'actualitat, ens porta a les grans pantalles l'inici de la vida de Temudgin, fill del Khan Esugei, qui serà enverinat a traició per un clan rival quan aquell només té nou anys. La vida reflexa la vida de penúries que a partir de llavors haurà de viure ell i la seva familia i com Temudgin, amb el suport incontestable de la seva primera dona Borte, s'acabarà convertint en Genghis Khan. Personatge molts cops descrit com a tirà implacable, Bodrov intenta donar una imatge més humana del líder que va aconseguir acabar amb les guerres i pillatges continus de les tribus mongoles.
A part de presentar-nos la vida de Temudgin fins a unificar Mongolia (i sense proseguir amb les sevs gestes posteriors més que amb els típics relats finals del què va venir posteriorment), se'ns explica una història d'amor entre Temudgin i Borte, un amor gens habitual en aquells temps i èpoques, on un home mongol valorava més el seu cavall que les dones que tenia. També se'ns explica la història de l'amic germà de sang, Jamukha, qui s'acabarà convertint en el seu més gran enemic en la lluita per controlar els clans nòmades. Tot això junt amb una posada en escena magnífica, que no només ens trasllada fins al segle XII, sinó que representa a la perfecció el tipus de vida i cultures mongoles, per a la qual cosa el director rus va fer un gran treball de camp. També queda lloc en les dues hores de pel.lícula per a bones escenes d'acció en batalles i guerres entre clans, malgrat no ser l'argument principal de la trama.
Nominada l'any passat als Oscars i els premis del cinema europeu, Mongol és una pel.lícula entretinguda que ens trasllada a èpoques remotes amb mitjans que no han d'envejar els d'una gran superproducció americana.

04 de gener 2009

Trencant la barrera del so

Després de la retirada en servei del Concorde, se'ns fa dificil per la majoria dels mortals creuar la barrera del so (bé, tampoc és que el preu dels seus billets fos una ganga, però tampoc era impossible). Així que el més proper que un pot experimentar del pas de la barrera del so és l'explosió sònica, ona de xoc audible quan un avió militar sobrepassa la barrera Mach 1 (velocitat del so aproximadament 1225 km/h). La veritat que un servidor a Ingolstadt la va escoltar alguns cops (el projecte Eurofighter de l'agencia aeroespaial europea es feia a pocs quilòmetres), i primerament no tens idea de què és, fins que veus en un vist i no vist l'avió volant per sobre el teu cap. De fet curiosament i trivial, aquesta explosió no serà mai escoltada ni pel pilot ni pels passatgers, pel fet que aquests ja estan avançant a velocitats superiors a la que es pot propagar el so del boom. De fet el què es sol sentir és un doble boom. I és que la causa de l'explosió que un sent són les variacions violentes de pressió que es produeixen en l'aire que envolta l'avió. El nas penetra l'aire i incrementa súbitament la pressió local, però la pressió va descendent fins a valors negatius a la cua (en termes relatius amb la pressió normal de l'aire en aquell moment). Per tant la doble explosió és causada pels increments entre aire i frontal i entre cua i aire. La causa física del fenomen és que les ones de pressió que genera un avió (similars a les ones que deixa un vaixell sobre l'aigua) es mouen a la velocitat del so. Quan s'assoleix aquesta velocitat, les ones es solapen i produeixen aquestes ones de xoc que es van deixant enrere en forma d'un con que es va estretant a mesura que es va augmentant la velocitat (veure il.lustració). El boom sònic es va produint constantment mentre l'avió viatja a velocitats hipersòniques.
El fenomen de l'explosió sònica es sol relacionar amb els cons de vapor i la singularitat de Prandtl-Glauert. Aquesta surgeix de l'equació homònima que calcula el coeficient de pressió d'un fluid en funció del coeficient d'un fluid incompressible i el nombre Mach. Malgrat que la validesa d'aquesta funció aproximada no és vàlida per valors M entre 0.7 i 1.3, es sol relacionar el tèoric infinit per M=1 que s'obtindria, com la singularitat causant del boom sònic (obviant que aquest es produeix per qualsevol M=>1) i dels cons de vapor que un pot observar en certes condicions en avions que van a grans velocitats. Aquest espectacular núvol que es genera al voltant de l'avió en realitat es deu a la condensació de les molècules d'aigua que hi ha en l'aire humid que travessa l'avió. El fenomen s'ha observat doncs també a velocitats subsòniques (malgrat que a grans velocitats és més probable que es produeixi) i depén del disseny de l'avió, la velocitat i la humitat de l'aire (a humitats elevades és també més probable). En definitiva es produeix quan les variacions de pressió en l'entorn que provoca el pas de l'avió, junt amb les condicions atmosfèriques presents, provoquen canvis locals de temperatura que aconsegueixen condensar les molècules d'aigua presents a l'aire i formen aquest núvol visible de gotetes.



Post dedicat al meu amic Alfonso Olivares, qui em va fer interessar sobre els cons de vapor d'avions supersònics