28 de febrer 2007

El Teatre Constitucional

La veritat que quan un està a l'estranger intenta desconnectar de les polèmiques polítiques diàries, típiques de l'estat espanyol (perquè a les notícies alemanyes no surten cada dia disputes entre partits? són ells els estranys o nosaltres?). Però bé, les arrels sempre tiren i tenint Internet una breu visita a algun diari online no te la treu ningú la lectura d'algun diari quan alguna visita de SEAT te l'ha portat especialment.
Una de les notícies recorrent de les últimes setmanes és la batalla entre els dos grans partits espanyols i de retruc el govern català per fer-se amb el "control" del Tribunal Constitucional. A un de petit a l'escola l'ensenyen que en democràcia existeix un poder judicial, un legislatiu i un executiu, la virtut dels quals de cara al bon funcionament del sistema és la seva independència. Un entén per això que per tant els membres d'un tribunal (i més quan parlem d'un tan clau com el Constitucional) són persones preparades, que després d'uns llargs estudis i oposicions són capaços d'analitzar i interpretar les lleis del poder legislatiu, i per tant emetre veredictes justos. Naturalment res és tan senzill i les lleis també es poden interpretar potser de maneres diferents i per tant poden sorgir discrepàncies entre diferents membres. Si tot funcionés normalment caldria però esperar que per norma general les discrepàncies entre ells no fossin constants, sinó segons el cas.
Aquests dies però estem veient que en realitat el treball d'aquests funcionaris (com a mínim els d'aquest tribunal en concret) és molt més senzill. Resulta que aquests formen un equip dividit, format per dues quasi meitats, una part conservadora, amb membres proposats pel PP, una part progressista, amb membres proposats pel PSOE. Per tant en temes de caire polític (que imagino són la majoria en aquest cas), el seu treball és tan senzill com posicionar-se segons les directrius que marqui el partit que els ha aconseguit aquest lloc tan còmode.
Això comporta el lamentable espectacle de recusacions i súpliques que s'està vivint aquests dies, tot per fer-se amb el control d'aquest estament i aprovar o frenar l'Estatut català. Davant aqueses coses la societat ens hauríem d'escandalitzar, però al final l'únic que fan és avorrir-nos, que és el gran poder real de la democràcia, mantenir a una sèrie d'impresentables mediocres sense que ningú es rebel.li.

26 de febrer 2007

Juegos secretos

A pesar de què el títol traduit a l'espanyol pugui portar a recordar més aquells Juegos salvajes (pseudothriller on el què més destacava eren les escenes sexuals de la Denise Richards i la Neve Campbell), el referent més clar de Little Children és clarament American Beauty (1999), gran pel.lícula de Sam Mendes protagonitzada per un magnífic Kevin Spacey i guanyadora de 5 oscars.
Com aquella aquest drama mostra una classe mitja americana molt llunyana al "somni americà" que tantes obres de Hollywood ens intenten vendre. I a diferència de Crash, aquí tots els protagonistes són blancs americans, la classe mitjana de tota la vida.
A l'igual que American Beauty la història sobre la què gira la pel.lícula és la insatisfacció matrimonial, aprofundint més encara en aquest cas sobre aquesta problemàtica concreta. Aquesta porta a la infidelitat (protagonitazada per una magnífica Kate Winslet i un acceptable Patrick Wilson). Al voltant d'ella però se'ns mostren tot una sèrie de personatges, que en general tampoc semblen ser gaire més feliços: mares no treballadores amb una vida matrimonial no gaire excitant, un ex agent de seguretat amb problemes psicològis, un pederesta recentment lliberat de la seva pena de presó... a més de les parelles de la parella infidel protagonista.
Tot un còctel de personatges que podrien ser reals i que la aquesta obra de Todd Field (In the bedroom) ens presenta amb un ritme pausat, que no avorrit, a l'hora que la parella protagonista somnien en un futur millor i més excitant, a través de les trobades que mantenen mentre cuiden de les criatures de les seves respectives parelles. Ella necessita algú amb qui estar i estimar, diferent al marit executiu que no està quasi mai per casa. Ell necessita algú que cregui en ell, que accepti les seves frustracions i que no el pressioni cap a un camí en el qual no es sent motivat.
Pel.lícula recomenable, dirigida a la americana i per tant més apte pel gran públic que d'altres obres més exòtiques, li falta aquell punt diferencial que separen a les bones obres de les obres mestres com l'esmentat referent.

25 de febrer 2007

La verdad incómoda

Aconsellada pel Marc, amb qui comparteixo majorment la preocupació sobre el canvi climàtic, ahir vaig veure per fi aquest documental produit i presentat per l'ex-candidat demòcrata a la presidència d'EEUU, Al Gore.
La pel.lícula no aporta poster grans coses noves per als què fa temps que ens preocupem del tema, però presenta dades conegudes d'una forma molt didàctica per a qui mai ha fet massa cas del problema i aporta bons arguments per als què intentem anar conscienciant a la societat que ens rodeja. En aquest sentit és una pel.lícula necessària i recomenable per a tothom.
Personalment potser el què em va sorprendre més és el comprovar que realment estem ja bastant pitjor del què em pensava, sobretot quan un mira les situació als pols. La gent no li dóna massa importància al què passi en aquestes zones deshabitades, però les conseqüències serien terribles com es mostra en aquest documental. Potser no som plenament conscients de què significa pujar 6 m el nivell del mar o que una gran massa d'aigua dolça es fongui en l'oceà, per això és important la visió d'aquest film. Un es pregunta perquè cada dia estem veient els problemes de guerres en el món, sobre les quals poc s'hi pot fer, en comptes de presentar-nos l'estat mundial d'aquest greu problema.
Lluny de ser catastrofista, tot el contrari, la pel.lícula intenta enviar-nos el missatge de què encara es pot revertir el problema, però per això és necessària una reacció per part de tots... i ja. A nivell individual sempre hi ha coses a fer: apagar la llum i els aparells quan no els utilitzem, utilitzar bombetes de baix consum, utilitzar transport públic quan es pot..., i sobretot pressionar a nivells més alts perquè també es prenguin decisions. Com també mostra el film, l'evolució tecnològica no va en contra de l'èxit empresarial, i sinó que li preguntin a Toyota, que aquest any es convertirà en el primer fabricant mundial de l'automòbil, amb beneficis rècord dins del sector i apostant clarament per cotxes més nets. I això en un món que encara no està conscienciat del problema, imaginem-nos la situació en què a sobre els consumidors penalitzen realment a les empreses que no li donen importància al medi ambient. Com vaig aprendre en el llibre Colapse, fins i tot en una indústria tan "bruta" com la petrolera es poden trobar diferències abismals entre models empreserials relatius al medi ambient.
Caldrà també que comencem a pressionar els polítics, perquè el creixement demogràfic i econòmic en molts països és tan gran que la situació pot ser insostenible en molt pocs anys (és a dir, potser sí que no arribarem a veure, i sinó segur que els nostres fills ja s'ho trobaran). Els països punters han de prendre mesures, evolucionar ràpid les tecnologies, de tal manera que els països en vies de desenvolupament les puguin també incorporar en breu.
El canvi és possible, així que no deixem que les futures generacions es preguntin com vam ser tan cecs com per no haver reaccionat a temps.

20 de febrer 2007

Göteborg

I després d'una nova setmana dura, va arribar la purificació del cap de setmana, aquest cop el destí era tambe bastant lluny: Göteborg. Una mica de patiment per agafar l'avió perquè vaig acabar sortint més tard del què volia i havia de provar aparcar al poble de Freising i agafar un bus fins a l'aeroport per tal d'estalviar-me el pastón del pàrquing d'aquest, però finalment vaig agafar l'avió, amb temps fins i tot per passar pel duty free per portar dues ampolles d'alcohol. Que aquest producte no és fàcil ni barat d'aconseguir en aquell países nota de seguida que puges a l'avió i veus a tothom carregat d'ampolles. La palma se l'enduien però els dos companys de fila, que a part d'entestar-se a parlar-me en suec (potser en tinc pinta) duien 8 ampolles cadascun. El més divertit però és quan passen amb la beguda i demana el primer: dos gots de vi, 1 gin tonic i 1 whisky. Davant el somriure de l'assistent de vol, laresposa va ser: man, these times are gone. De totes maneres van aconseguir 3 gots vi un i 3 birres l'altre, que no està malament en classe turista.
Un parell d'hores més tard aterrava a la freda ciutat sueca, malgrat que l'any càlid es deixava notar per l'absència de neu, així que no puc dir que hagi viscut una congelada experiència sueca. Allà estava l'amfitriona, la Christina, ja acompanyada de lles dues magnífiques d'Irlanda, Niamh i Emer i l'Ingrid, una noruega que vaig conèixer al principi de l'Erasmus, quan ella ja estava a punt de tornar. Deixar les coses a casa, fer un parell de tragos i a buscar al Reima (Finlàndia) a l'estació. Eren ja les 11:30 amb la conya, però encara hi havia coses a fer, birres en un pub irlandès de bon ambient i després una disco de música llatina. Posar-nos al dia i recordar vells temps per retrobar l'ambient de grup d'aquells mesos fantàstics.Hi havia absències, tots ja portem una vida diferent, però tornàvem a estar junts fent festa i intercanviant les diferències culturals. Per cert, el carnaval a Suècia és inexistent,així que el gorro irlandès que duia per improvisar es va quedar a la bossa.
Després d'una llarga dormida, al dia següent ens vam dedicar a veure la ciutat. No va ser una visita exhaustiva, però suficient per fer-nos la idea d'aquesta ciutat moderna i portuària. Potser no té res massa especial,però l'ambient és tranquil i el centre sense destacar en res és bonic per passejar.El estar a prop del mar a mi a més sempre m'aporta una sensació especial. Acabant amb una bonica posta de sol al port, vam tornar cap a casa per fer el sopar, sí, amb peix fresc, el què no es troba en les terres alemanyes. Després un copeo mentre fons hi havia la preselecció sueca per Eurovisió (sembla que no han après la lliçó de l'any passat, veient qui va passar, molt lluny no arribaran). Ja més tard va arribar el Thomas (un altre que vaig conèixer al principi abans no va tornar) acompanyat d'un amic, i després de fer unes últimes rondes ens vam dirigir una disco, on hi havia una festa jugoslava (arrels maternes de la Christina). Realment de comercial no es pot considerar la disco, i malgrat el pastón pagat (15 € sense copa), m'ho vaig passar genial, amb la barreja de música de DJ i de música en viu plena de ritme amb instruments de vent.
Desgraciadament un cap de setmana tant lluny no dóna per molt més, ja que el diumenge tots havíem d'anar tornant a hores diferents, però queda el record d'una primera trobada de diversa gent post Erasmus. Una experiència a repetir ampliant amb els grans absents d'aquesta primera trobada.
En quant a Suècia em va fer gràcia el sistema de monopoli estatal per l'alcohol, que a diferència dels altres països nòrdics, també inclou la cervesa. El pitjor ja no són els preus, sinó a sobre els horaris restringits que obren aquestes botigues. Sort que anàvem ben equipats d'alcohol fort, mentre que la cervesa ens vam conformar amb les variants dels súpers: birres angleses i versiones de Carlsberg... amb límit 3,5%. Bastant tocacollons el què no tinguin l'euro, feia temps que no em veia obligat a canviar, i com a Ingolstadt no vaig tenir temps, doncs fins que no vaig poder treure en un caixer, vaig haver d'anar tirant de Visa (sort que a diferència d'Alemanya en general l'accepten). I en quant al què la majoria estarà esperant... sí, realment les sueques en general estan molt bones. Hi ha de tot clar, però anant pel carrer i sortint sí que un alegra la vista sovint. Ja no només és que siguin rosses (perquè a Alemanya també en sobren), sinó que solen tenir bon tipus i vesteixen amb gràcia. Fent cas del Reima, Stockholm és encara més espectacular, així que ja sabeu la pròxima parada en aquell país.

+ Fotos

19 de febrer 2007

Estupidesa humana

Fins on pot haver arribat l'estupidesa humana i la psicosi sobre la seguretat en els avions com per arribar a viure aquesta situació en l'aeroport de Göteborg?
Assedegat es dirigeix un servidor al bar principal que es veia i es decideix per una cervesa autòctona, la xapa de la qual encara no tenia, a pesar de no ser un país de gran tradició i del força elevat preu que costava (normal en aquell país). Arribat a la caixa, la noia molt amable me l'obre, i quan li demano si em pot donar la xapa em diu que no. Sorprès li explico amablement que col.lecciono xapes d'ampolles de cervesa i que probablement tardaré molt a venir a Suècia i que les cerveses locals són difícils d'aconseguir a l'estranger. La noia m'explica que ho entén i que ho sent molt, però que no està autoritzada a donar-me-la, que per això l'ha obert ella (així que no era amabilitat pel què sembla) i que trencant la norma posava el seu lloc de treball en perill. Resignat i sense ganes de posar-se a discutir en país forani poc conegut, un es dirigeix a assaborir el preuat bé adquirit.
Mentre un degustava el líquid, sorprenentment gratificant en quant a sabor, pensa, com es pot arribar a aquest punt? Què pot fer un humil servidor amb una xapa de cervesa? No és potser més perillós el got de vidre gruixut o l'ampolla que tinc sobre la taula. Si la xapa en sí és tan perillosa, què faig jo amb les 13 adquirides el cap de setmana i que estan a la butxaca de la bossa de mà que acaba de passar els actualment rigorosos controls de seguretat previs a l'embarcament? Qui ha posat aquesta norma tan absurda? Que m'hagin d'obrir l'ampolla, ho puc arribar a entendre, però un cop oberta, quin mal hi ha en un objecte tan inofensiu com la xapa? I essent una norma tan relativament fàcil de trencar i difícil de controlar, qui ha pogut inculcar la por en la caixera com per realment seguir-la al peu de la lletra?
Realment la ment humana no deixarà mai de sorprendre'ns a nosaltres mateixos...

15 de febrer 2007

Karnaval

Avui, Fettdonnerstag o dijous gras com en diem a casa nostra, comença oficialment el carnaval. Curiosa festa aquesta de disfressar-se, sobretot perquè a pesar de ser coneguda per tothom, realment és celebrada per poca gent a part dels nens, i realment viscuda per molt poca gent. Tenim els famosos carnavals de Rio, a Espanya els més coneguts són els de les Canàries, i ja en terres més properes, els de Sitges i Vilanova. A Barcelona els què es disfressen per sortir de festa són minoria, i jo mateix ho he fet alguns anys sí i d'altres no, segons les ganes i les idees que venien.
A Alemanya, a pesar de semblar seriosos també ho celebren bastant. Clar que els llocs on he estat potser són els què més ho viuen, així que potser no és la tònica general.
Fa exactament tres anys vaig viure el què sens dubte és el carnaval més important d'Alemanya, el de Colònia. En aquells temps estava pelant-me de fred al Neumarkt de Köln, esperant entre mig de molta gent, el començament oficial a les 11:11. Tot ple de gent i en tota la regió, tothom disfressat, fins i tot els executius que havien de currar anaven amb tratge i corbata, però amb la cara pintada. Des d'avui i fins dimarts (Fastnacht) quasi tothom tenia festa i s'emborratxava fins els límits que el cos aguantava.
Aquí en terres bavareses sembla que el Karnaval (o Fasching com els hi agrada més dir) també és cosa important, a anys llum això sí de Köln (a pesar que millor no dir-ho com he pogut comprobar, orgull bavarès...). Desgraciadament el fort constipat que porto des de dimarts i el meu viatge de demà a Göteborg impediran que realment em faci una idea bona de com és per aquí, però bé, fent cas dels residents més experts, la festa grossa és sobretot avui, motiu pel qual demà molts tenen festa. A Audi el dia d'avui té d'especial que és el dia anti-corbates, és a dir, avui qualsevol et podia venir i tallar-te la corbata, sense que et puguis emprenyar per això. Jo com no en porto mai, no tinc el problema, però feia gràcia veure els jefes anant amb una corbata tallada. No cal dir, que molta gent que de vegades en porta avui ni en duia i que els jefes en realitat se la feien tallar al matí per la secretària. En tot cas una bona oportunitat per desfer-se de la típica corbata que algú t'ha regalat i que no t'agrada gens.
Per la nit hi ha les festes de disfresses pels bars i discos, però fins a mitjanit només poden entrar
les dones... o els homes que es disfressin de dona.
En fi, si tot va bé encara em quedarà l'any que ve per descobrir-ho... Bon carnaval a tots els lectors, un servidor el viurà en les encara més fredes i llunyanes terres sueques.

11 de febrer 2007

Barça: campió de la Copa del Rei

Pocs hi creien però tampoc era quelcom impossible, com ja avançava Rudy en les entrevistes prèvies a la competició, el Barça era el gran tapat. Efectivament, per pressupost i plantilla (malgrat l'important baixa de Kasun i el no aconseguir fitxar algú com es volia des de la secretaria tècnica) l'equip blaugrana hauria de ser considerat un dels favorits, però naturalment l'irregular començament de temporada fins a la copa no invitava a l'optimisme (guanyar 3 partits seguits davant d'equips com Unicaja -també irregular però amfitrió-, DKV i sobretot un Madrid molt sòlid en la lliga, semblava una utopia.
Però trencant el tradicional pessimisme culé, l'equip ha respost perfectament i no només s'ha endut el primer títol de la temporada, sinó que ho ha fet de la manera més clara de la història, des de què es juga amb format acb (15 punts de mitjana en els tres partits). La recepta ha quedat clara: concentració i intensitat des del primer minut, defensa intensa els 40 minuts (la qual cosa ha permès sobreviure als moments menys brillants en atac) i sobretot jo destacaria un superior joc de conjunt, superant l'habitual Navarrodependència. I és que mirant les estadístiques tots els jugadors disponibles han jugat en algun moment en els tres partits, i donant suport als sempre importants Trias, Navarro i Lakovic, en cada partit ha aparegut algun altre home més. Tots els jugadors han intentat aportar quelcom en els minuts disputats, assumint perfectament el rol canviant segons la situació i l'estat de gràcia del dia.
Sorprenent (que no per això menys merescuda) l'elecció com a MVP de Jordi Trias, qui ha fet una Copa del Rei estelar, amb una valoració mitjana de 23,7. Un premi que a mi personalment m'ha alegrat molt, perquè sempre he cregut que aquest jugador tenia molt potencial, i que l'únic que necessita són minuts i confiança, com ha demostrat aquest any quan els ha tingut (recordar la sèrie de partits on també disposant de minuts, va ser MVP d'una jornada de lliga i va fer actuacions estelars en l'Eurolliga). Més satisfacció em fa quan abans de la copa es parlava d'incorporar a jugadors com Lou Roe, que personalment no crec que aportessin res al Barça. I menys en una posició de 4, que amb Trias, Vazquez i Kakiouzis, està més que coberta. No cal fitxar més, sinó exprimir a fons els recursos que ja es tenen. La plantilla del Barça és completa, i només faltaria un 3 pur i anotador, per ocupar potser el lloc de Grimau, la qual cosa no vol dir que de no estar disponible en el mercat (difícil a aquestes alçades), no es pugui confiar tampoc en aquest últim (perquè també ha donat els seus minuts de qualitat).
Per concloure aquest article remarcar que la Copa s'està mostrant com la competició més espectacular del bàsquet europeu, 4 dies molt intensos, amb els 8 equips de primer nivell de la lliga més potent, molt bon ambient, emoció i un gran espectacle. Reclamar que algun dia també podria tocar a Barcelona (on tenim un Palau Sant Jordi amb 16.000 localitats) per variar una miqueta. I vista la importància creixent del torneig, potser una plaça d'Eurolliga podria ser un premi adicional pel guanyador...

06 de febrer 2007

Breviario de mitología clásica

Última comanda realitzada al Círculo de Lectores, abans de donar-me definitivament de baixa pel meu trasllat a Ingolstadt, la veritat que he de reconèixer que l'obra m'ha sorprès gratament, potser també perquè el vaig demanar una mica perquè no trobava res que em cridés massa l'atenció.
Obra de l'austríac Michael Köhlmeier, aquest breviari és un resum no exhaustiu i informal de la mitologia grega. L'estil és molt amè i m'ha fet recordar uns dibuixos que havia vist de petit, "La petita Apolon", que tractaven d'una filla d'Apolo i que amb un humor bastant cafre ens presentava també els déus de la mitologia clàssica, amb les seves virtuts i defectes. I és que els déus grecs lluny del concepte cristià (o d'altres religions) d'omnipotència, omnipresència, justícia, venien a ser com un altre tipus d'ésser viu existent en el nostre món, amb la peculiaritat de ser immortals i tenir poders sobrehumans, però cadascun amb el seu caràcter, amb els seus "pecats" i les seves limitacions.
Recopilatori format per tres volums, l'autor ens va explicant històries de déus, herois i humans, les quals en el seu dia van ser escrites en diferents autors clàssics. Aquestes no segueixen un ordre cronològic, ni lògic, però amb l'estil directe i desenfrenat aconsegueix que el lector és faci una idea ràpida de les vides d'aquells personatges i les moralitats que hi havien darrere. Interessant per a qui li interessi el tema però de moment no tingui temps o no es vegi en cor de llegir les grans obres clàssiques (com la Ilíada o l'Odissea, que algun dia sí espero poder llegir, malgrat que aquest breviari engloba històries de moltes altres obres menys conegudes). Que ningú esperi però una narració objectiva, com diu el propi autor, qualsevol història pertany en part al què l'explica.

05 de febrer 2007

Hamburg i Schwerin



Feia temps que volia anar a Hamburg, una ciutat de la què m'havien parlat sempre molt bé, tant mun pare (que havia vist allà per primer cop un barri vermell) com la gent que he conegut i que algun cop havia estat per allà. La meva idea era anar-hi un cap de setmana llarg, amb algun vol barat, però fa dos setmanes va sortir una nova oportunitat: portar amb el meu cotxe al becari del departament a Schwerin, a visitar a la seva nòvia, i anar junt amb el Ramon, per passar allà el cap de setmana. Com Schwerin està a prop de Hamburg (uns 130 km), podíem aprofitar tot el dissabte per visitar la ciutat acompanyats d'un guia, la qual cosa sempre està bé en aquestes grans ciutats. La veritat que a pesar de la pallissa del viatge (1730 km entre divendres tarda i diumenge vespre) va estar prou bé.

Per a ser sincer no és que Hamburg m'encantés a primera vista. Vam començar pel centre i com moltes ciutats alemanyes destruïdes en la Segona Guerra Mundial, doncs tampoc tenia res de l'altre món. Sí, un ajuntament maco, carrers cuidats, algun racó interessant, però res de l'altre món. Fins i tot ni pujant a la torre de Saint Nikolai la ciutat em va impressionar gaire. M'havien parlat tan bé d'aquell lloc, que allò em semblava un pèl decebedor.
Quedava però el millor, cap al capvespre vam recórrer l'Alster amb el cotxe, fent alguna parada estratègica i allò ja era millor. Una vista molt bona del centre, amb el llac entremig, i cases increïbles al seu voltant. Allò sens dubte a l'estiu ha d'estar genial, tot luxe rodejat d'un entorn envejable. Es complia un dels tòpics que havia sentit, que a Hamburg podies trobar la gent més rica d'Alemanya. Fins i tot es veia algun club nocturn, on segur no és fàcil entrar, però on si ho feies podies buscar realment el braguetazo de la teva vida.
També m'havia faltat al principi la visita a un dels ports més importants d'Europa, a pesar de no estar directament al mar. Allà per fi podia menjar peix fresc en alguna de les paradetes que hi havia, i provar per primer cop el grog (aigua calenta amb un rom estrany, però que sempre m'havia fet gràcia degut al Monkey Island).
On estava però la ciutat cosmopolita i alternativa que m'havien explicat? Faltava l'últim vol ja al vespre pel barri de Sankt Pauli. Allà a més de la Herbertstrasse (carrer com el barri roig d'Amsterdam, amb aparadors i això sí, entrada prohibida a dones i menors...), la Reppebahn (carrer ple de sex shops i locals de striptease) i múltiples carrerons amb edificis d'activitat clarament sospitosa, també es troba el barri amb gent alternativa i extravagant. Un barri on es barregen edificis currats i d'altres bastant atrotinats, però habitats, la qual cosa sempre m'agrada, més en una Alemanya on les ciutats de l'antiga RFA solen estar sempre immaculades.
Lamentablement no hi va haver temps per més, ni per descobrir l'ambient nocturn, que m'han dit que és el millor d'Alemanya. Un cop coneguda la ciutat i veient on hi ha les coses interessants, ara toca tornar-hi a l'estiu, amb algun vol barat i passar el cap de setmana complet allà.



Després de sortir de festa per Schwerin per la nit (en una macro que es deia A24 - sembla que aquí les macros sempre es diuen com l'autopista de la vora - i que estava millor que l'A9 d'Ingolstadt però sense matar), tocava visitar el diumenge matí la pròpia ciutat. I realment potser perquè no esperava res d'ella (era simplement una parada obligatòria perquè el nostre becari-guia era d'un poble del costat) em va sorprendre també. Ciutat ja situada a l'antiga Alemanya de l'est, al igual que Dresden la ciutat conserva junt amb els lletgíssims blocs socialistes, múltiples edificis de valor històric, en un ambient on també es veuen els contrastos de els què els hi anat bé les coses i els que no amb la reunificació. Com a edifici destacat el Schloss de la foto, que en una enquesta nacional va sortir com el quart més votat. Una parada recomanable a mig camí per un potencial viatge Hamburg-Berlin.

04 de febrer 2007

Amadeus

Finalment ahir vaig estar al què sens dubte serà el meu club preferit d'Ingolstadt, si he de fer cas a les experiències viscudes fins ara i als comentaris rebuts dels residents ja més veterans.
L'Amadeus és un petit club situat al centre d'Ingolstadt (i per tant a 5 minuts de casa meva a peu) amb 3 sales comunicades, malgrat que amb un únic ambient musical.
Una de les sales té taules i és per estar tranquil prenent alguna cosa. L'estil recorda molt al de l'Ovella negra de Barcelona. Camí de la sala amb pista de ball hi ha una petita sala, amb una barra, i on es pot escoltar de fons la música de la sala principal. Sens dubte ideal per poder parlar amb alguna tia sense haver de cridar i per mi ideal per entendre també el què em diuen.
I finalment la sala ballable, doncs no és molt gran però l'ambient és el més semblant al dels llocs que últimament freqüentava per Barcelona. Rock i indie internacional, passat i actual, amb alguna pinzellada de rock alemany menys conegut, però que tampoc desentona.

03 de febrer 2007

Mein Führer

El director suís afincat a Berlin Dani Levy ha intentat amb aquesta obra de gran ressó mediàtic el què fa uns anys va realitzar el director de la companyia teatral "Els Joglars", Albert Boadella, a Espanya, amb la seva obra ¡Buen viaje, excelencia! (2003). Les dues obres intenten caricaturitzar els últims dies dels dos dictadors, però l'excessiu infantilisme amb el què retraten a ambdós personatges fa que l'obra perdi tot interés.
Centrant-nos amb l'obra germànica, que suposo arribarà d'aquí a un temps a les sales barcelonines, la història en sí no té ni cap ni peus. En plena decadència alemanya en la segona guerra mundial, el ministre Goebbels té la idea d'organitzar un parlament del dictador a Berlin, davant de grans masses, per recuperar la moral de la massa popular. Amb un Adolf Hitler (interpretat pel conegut humorista alemany Helge Schneider) completament decadent, per tal de preparar el discurs li posen un professor jueu! El rerefons és una presumpta conspiració per tal d'organitzar un atemptat contra el Führer i carregar-li al mort al professor jueu.
Les escenes estan pobrament representades en quant al punt de vista històric, l'humor de qualitat brilla per la seva absència, i el retrat tan patètic que es fa del dictador (així com dels seus ministres) no crec que realment ajudi a la memòria històrica o a la reflexió de les noves generacions com en teoria pretén el film.
Si bé és una bona notícia que tan a Espanya com a Alemanya s'hagi trencat el tabú de poder fer humor sobre Franco i Hitler, caldrà esperar a futures obres per veure si sobre aquest tema s'aconsegueixen fer pel.lícules de qualitat. Fins llavors millor visualitzar El Gran Dictador de Charles Chaplin (1940).

01 de febrer 2007

Eishockey: ERC Ingolstadt


Ole; Ole; Ole, ole,ole
Schwarzer Panther
Oberbayern
Schwarzer Panther
Ole, ole...

Avui he anat a veure el meu primer partit de hockey gel de la meva vida. És un esport que en el nostre país no té massa tradició (de fet crec que el Barça i el Llivia es van haver de passar a la lliga francesa perquè no hi havien més equips a Espanya), però que a molts països d'Europa sí que és important (com vaig comprovar en el meu Erasmus, que va coincidir amb l'europeu). Aquí a Alemanya també és important i deu ser el tercer esport per darrere de futbol i d'handbol.
I com l'Ingolstadt juga a la primera divisió alemanya, va segon classificat i jugava contra el Nurnberg, quart i equip rival de la mateixa zona, era una bona ocasió per acceptar la oferta d'un d'Audi.
Sincerament no és el meu esport, el trobo bastant avorrit, però reconec que potser no veig tot el què hi ha en joc (com li passa a molta gent amb el bàsquet, quan és incapaç de veure més enllà de la pilota). També és cert, que el Nurnberg s'ha posat 0-3 i això ha tret emoció al partit, que només s'ha animat en els 10 minuts finals, quan els locals han fet l'1-3 que ja seria definitiu.
En tot cas una bona experiència, amb tangana final i protestes als arbitres:

Hängen Sie auf
den schwarzen Sau!!!