En la casa

Última obra del particular director François Ozon (El tiempo que queda, Swimming Pool, 8 mujeres) i guanyadora de la "Concha de Oro" al Festival de San Sebastià, En la casa demostra que el cinema francès segueix sent capaç de donar grans obres sense renunciar al seu estil característic diferencial.
En la casa parteix d'una història tan trivial com a priori innocent. Un professor de literatura francesa (Germain), avorrit i desmotivat davant del nivell minvant i el poc interés per la lectura del seu alumnat, s'obsessiona per ajudar a esdevenir escriptor a Claude, alumne brillant el matemàtiques i únic que li entrega una redacció sobre el cap de setmana amb una mica de cara i ulls... i final amb suspens.
Claude trobarà la seva inspiració entrant a formar part de la vida de la família del seu company de classe Rapha, i realitat i ficció s'aniran moldejant a través de la visió d'ambdós protagonistes, qui compartiran els diferents mecanismes per explicar històries i resultar un escriptor creïble i d'èxit.
Basada molt lliurement en l'obra "El chico de la última fila" de Juan Mayorga, probablement al lector se li farà difícil creure per l'argument que en realitat ens trobem d'una comèdia negra un tant inquietant i que manté el suspens al llarg de l'hora i 45 minuts que dura el metratge. Aquí radica gran part la màgia d'aquesta pel.lícula, capaç d'adaptar un guió per convertir una filosofia de la literatura carent d'escenaris en una pel.lícula misteriosa acompanyada del fi humor francès, una adaptació d'algú que coneix molt bé el setè art i sap explotar com ningú els seus atributs, des dels escenaris, com als plans i fins a una música que sincronitza perfectament en cada escena. El final cumpleix els requisits predicats en la pel.lícula com a exemplar en tota història: sorprèn, però l'espectador arriba a la conclusió que no hi havia cap altre final possible.
Per suposat cap bona obra pot prescindit de bones interpretacions. Fabrice Luchini està esplèndid en el paper de Germain, i l'elecció d'Ernst Umhauer no podia ser més encertada per representar el paper d'aquest alumne madur i a l'hora pertorbador. Les protagonistes femenines (Emmanuelle Seigner i Kristin Scott Thomas) complementen perfectament el duet protagonista masculí.
Història de dues ànimes solitàries que es necessiten per crear ficció, En la casa és una obra intel.ligent i entretinguda que sorprèn i captiva, i que segur entusiasmarà a l'amant del cinema francès o alternatiu en general.

El hobbit, un viaje inesperado

El hobbit, un viaje inesperado, és la primera pel.lícula de la nova trilogia que Peter Jackson dirigeix sobre el món de la Terra Mitjana, concebut i llegit per milions de lectors en les fabuloses novel.les de J.R.R. Tolkien.

Desgraciadament al nostre país no ha arribat cap copia de la versió 3D en versió original, la qual cosa ha impedit que un servidor hagi pogut comprobar l'última tecnologia 3D Digital amb la qual ha sigut rodada aquesta obra.
El Hobbit manté el nivell de la trilogia del Senyor dels anells: posada en escena espectacular, amb grans efectes especials i una recreació fantàstica d'aquest món imaginari, amb els seus paisatges i les seves races. Música èpica heredada de la primera saga per acompanyar les escenes i breus cameos de personatges cèlebres d'aquesta per reforçar el vincle amb l'espectador: el vell Bilbo i Frodo, Saruman, abans de convertir-se al costat fosc, Galadriel, Elrond... Un producte que no enganya i que sap molt bé a qui va dirigit, amb un toc un tant més infantil a l'igual com passa en el llibre.
El Hobbit comença en l'últim dia de Bilbo Bolsón a la Comarca, en els moments previs a la seva festa de comiat vista en El retorn del rei. Un flashback ens porta ben aviat cap a la història que realment es vol explicar, 60 anys abans, quan un jove Bilbo es troba ben aviat rodejat de 12 nans i el mag Gandalf. Amb molta més lentitud del què l'espectador probablement voldria, la companyia partirà amb la missió de tornar a Thrain, príncep nan, i la seva gent l'antic regne sota la muntanya i les riqueses d'Erebor, actualment en possessió del drac Smaug. Pel camí, orcs i trasgos s'interposaran en aquesta primera entrega de l'aventura.
Concebuda originalment com a entrega en dues parts, finalment els productors van decidir allargar-ho a tres, una idea difícilment comprensible fora de l'avaricia comercial. Si tres llibres considerables es van resumir en 3 pel.lícules, costa entendre com en poder sortir tres igual de llargues (en la versió normal, imagino que aquí no hi haurà versions exteses de DVD) d'un curt llibre de conte. El resultat? Sota una magnífica producció, escenes excessivament llargues d'interés relatiu... Com a exemple clarificador, fins ben passats els tres quarts d'hora la companyia no surt de casa de Bilbo. 
Malgrat això, El hobbit és de visualització obligada a tots els fans del món Tolkien o de la primera saga de pel.lícules, amb un resultat que serà l'esperat per a tota aquesta gent. Qui no hagi llegit el llibre, haurà d'esperar fins a 2014 per conèixer com acaben les aventures de Bilbo Bolsón, després de les estrenes de La desolació de Smaug (2013) i Partida i retorn (2014).

Looper

Els viatges en el temps són un recurs clàssic del gènere thriller de ciència ficció. El director americà Rian Johnson (Brick i The brothers bloom com anteriors llargmetratges) recull idees d'altres pel.lícules que han explotat aquest factor com Doce Monos o Terminator per crear la seva propia atmosfera tètrica d'un futur no tan llunyà. Looper es desenvolupa entre dos punts temporals: 2044 i 2074. En aquest darrer any, cometre un assessinat i poder fer desaparèixer un cos sense deixar rastre és missió impossible. Davant aquest fet, la màfia d'aquella societat compta amb una particular màquina del temps que permet enviar els seus objectius a 2044, on assassins a sou del present (anomenats loopers) contractats des del futur s'encarreguen de matar i fer desaparèixer els subjectes. 
Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un efecient looper, que sense masses remordiments, es dedica a fer la seva feina professionalment per estalviar els diners necessaris per poder-se retirar a la seva idealitzada França. Tot canviarà quan des del futur arribarà el personatge que encarna Bruce Willis, amb un missió concreta per intentar salvar el seu futur (us recorda alguna cosa a Terminator?). 
Looper és una pel.lícula que malgrat explotar un tema recorrent, l'aborda des d'una perspectiva bastant original. L'ambientació d'aquest futur on conviu avançada tecnologia amb tecnologia atrotinada de fa trenta anys (per exemple cotxes actuals amb plaques solars destartalades sobre els capós) i governada pel caos d'una delinqüència generalitzada aconsegueix encissar l'espectador amant del gènere. La música, fotografia i interpretacions són correctes (a la parella de protagonistes mencionada cal afegir Emily Blunt), l'acció és present en les dosis adequades, sense recórrer a grans efectes especials... El guió, del mateix director, és encertat en la primera meitat de la pel.lícula, introduint i enganxant a l'espectador a la trama. La segona meitat comença a relliscar una mica més, s'introdueixen certs aspectes interessants dels efectes dels viatges en el temps sense entrar en discussions físicofilosòfiques, però a la vegada apareixen nous personatges amb poders especials que desvien la direcció de la pel.lícula cap a un àmbit més discutible. Tot això derivarà cap a un final que probablement decebrà a alguns espectadors. Un servidor reconeix la dificultat de tancar històries de viatges en el temps, sense entrar en repeticions d'altres obres o no resultar obvi, però l'encertat enfoc inicial provoca unes expectatives que possiblement el final les defraudarà bastant.
En tot cas, entretingut thriller d'acció futurista i ciència ficció, que probablement no passarà als anals com altres creacions de l'estil, però sí pot merèixer una visita a la sala de cinema pels amants del gènere.

A Roma con amor

Woody Allen torna fidelment a la seva cita anual amb els seus espectadors, amb una nova comèdia, que seguint la tònica dels últims temps ens porta a una nova ciutat de gravació: en aquest cas Roma.
Com sol passar en la primera pel.lícula que grava en una nova ciutat (especialment en la controvertida Vicky Cristina Barcelona), una part de l'obra es converteix en un panflet propagando-túristic del lloc de gravació. Com és natural quan un intenta crear una pel.lícula a l'any, la qualitat de les mateixes és molt variable, doncs l'inspiració humana dificilment pot ser tan regular. De totes maneres, Woody Allen sol ser garantia per als seus fans d'assolir un mínim nivell en les seves obres més regulars per damunt de la mitjana habitual del gènere. En el cas de "A Roma con amor" aquest mínim pot ser més discutible, i és difícil que aquelles persones que no siguin fans acèrrims acabin satisfetes al sortir de la sala.
Malgrat comptar amb una plèiada d'actors de renom de totes les generacions (Roberto Begnini, Alec Baldwin, Penélope Cruz, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix director), el cert és que la pel.lícula és una obra molt menor en la filmografia del director novaiorquès. Amb moltes històries paral.leles que reflexionen sobre l'absurditat i efimeritat de la fama i la fidelitat i la passió en les relacions amoroses, la rialla es produirà en menors situacions que les habituals i en general l'espectador sortirà amb la sensació d'haver estat davant un guió molt simplista i predictible, sense gaires diàlegs que mereixin especial atenció.
Per a fans irreductibles de Woody o per qui tingui bons records de Roma i els vulgui rememorar a la gran pantalla.

Prometheus

Després de més de dues dècades d'absència en el gènere, Ridley Scott, el director d'obres tan mítiques com Alien o Blade Runner, torna amb Prometheus   al món de la ciència ficció. El projecte havia de nèixer precisament com una preqüela d'Alien, recuperant l'intrigant escultura que apareixia en aquella pel.lícula. Finalment però es va decidir acabar ambientant-la en el mateix univers però constituir-la com a pel.lícula independent... amb les portes obertes a què una eventual seqüela pogués fer de pont entre ambdues creacions. Un entorn doncs massa volàtil per poder resultar amb una obra mestra en un retorn molt esperat per als amants del gènere.

Prometheus es situa en l'any 2089, on dos arqueòlegs realitzen us descobriments en forma de pintures rupestres repetitives que els porten a pensar que és una senyal d'una constel.lació on es trobarien els "Enginyers" creadors de la vida humana a la Terra. Amb la financiació d'una important empresa, aconsegueixen posar en marxa una ambiciosa expedició al planeta desconegut on pressuntament s'han de trobar els nostres creadors. L'ambient hostil que allà s'hi trobaran els portarà a veure's immersos en nombroses situacions on hauran de lluitar per salvar les seves vides.

Amb un desplegament tècnic impressionant i alguns gestos de complicitat cap a obres mestres històriques com 2001, el cert és que Prometheus va perdent interés a marxes forçades a mesura que va avançant una trama, que sembla no voler explicar a l'espectador el propòsit de tot plegat. Probablement el gir en el propòsit inicial de a pel.lícula hi té força a veure, però el cert és que l'espectador acaba desconnectant de la història, que no de l'acció, bastant abans del final obert a una segona pel.lícula, que sembla hauria de ser la què l'espectador en realitat esperaria. El dubte està en saber si el decebedor retorn de Ridley Scott a l'exitós univers Alien permetrà la producció d'aquesta sembla necessària seqüela que il.lumini a l'espectador en la història global.

Acció i efectes especials a dojo, i l'omnipresent Michael Fassbender (Shame) interpretant a l'androide David com a únic personatge interessant. Però la tensió va desapareixent en paral.lel amb l'interés per la trama, i ni Elizabeth Shaw, ni el seu personatge Noomi Rapace, aconsegueixen transmetre convincentment el seu rol de líder de l'expedició i heroina de la història com va fer Sigourney Weaver en el seu dia.

Cas d'acabar produint-se una seqüela Prometheus com a preqüela d'Alien, esperem que de bon inici Ridley Scott tingui clar què vol fer i treballi una obra molt més convincent que pugui tornar a inscriure en els anals de la història de la ciència ficció. Prometheus queda clar que no hi entrarà.

Retorn a Atenes... via Meteora

7:30 dempeus per agafar el ferry de les 9h que ens tornés al continent. Restava un llarg recorregut fins a Atenes, però el dia abans descobríem que teníem quelcom per veure.
La primera part del trajecte ens portava entre les grans muntanyes del nord de Grècia, imponents pics de més de 2.500m i un port de muntanya aquest cop alpí de debò.
Després de més de dues hores conduint i la pausa per dinar en un poblet de carretera, arribem als monestirs de Meteora, una de les grans atraccions de Grècia. Es tracta d'un massís que recorda Montserrat, però amb turons separats, al cim dels quals es troben alguns monestirs que els monjos van construir per refugiar-se d'atacs turcs i albanesos a l'Edat Mitjana. Desgraciadament molts no van sobreviure als bombardejos alemanys de la segona Guerra Mundial, però encara se'n conserven sis en bon estat on hi viuen encara monjos. Fer-los tots no és imprescindible (nosaltres tampoc teníem temps), però les vistes i l'entorn sí valen la visita.
La resta més quilòmetres de cotxe entremig de paisatges cada cop més sosos i amenitzats per la música i els podcasts de La competència habituals en el viatge. Cansats de tants km a 5, tornem el cotxe last minute 10 minuts abans del tancament.
Amb un vol a les 4:10, sempre queda l'últim dilema, trencat pel fet que el Ferri sí tenia hotel al tornar un dia més tard a Zurich. Un breu i estrany primer contacte amb l'oblidada Atenes en aquest viatge. Estrany perquè el barri de l'hotel no oferia cap oferta on sopar a unes hores on l'ambient fosc i heroinòman no resultava gens acollidor. Estrany perquè tanquem el viatge sopant a la terrassa d'un 5 estrelles amb l'Acropolis i el Partenon de fons.

Corfu II

D'Acharavi ens movíem doncs cap a Pelekas, amb la intenció de veure la costa nordoest i acabar en una zona més propera a Corfu. Pel camí és recomenable fer el port de Lakonas i pujar al castell (un més) d'Angellokastro, des d'on s'obtenen magnífiques vistes sobre les platges de Palaiokastros, un entorn magnífic però excessivament turistitzat.
A Pelekas ens decidíem finalment per un allotjament al poble de muntanya, amb vistes sobre tota la vall i una major sensació de poble que la zona apartamental de la platja. Decisió encertada per poder fer grans sopars i gaudir del millor gyros de Grècia. Però Pelekas ens acabava donant una gran sorpresa més. Quan les expectatives de festa ja eren nul.les, per casualitat ens enteràvem d'una rave a la platja aquella mateixa nit. Res massa espectacular però el tipus de festa que en tot el viatge volíem trobar, provocant l'emoció de tots els membres. Per rematar el bar Zanzibar davant les nostres habitacions ens rebia encara despert per fer una última amb un grup d'italians.
Ambdos dies servien per gaudir d'unes quantes platges més, algunes amb ones per fer bodysurf sense taula. El turístic Agios Gordis ens donava l'últim bany i cervesa davant el mar, i per sort Pelekas no ens tornava a oferir cap gran ambient nocturn l'última nit. El trajecte que ens esperava al dia següent era llarg i analitzant la ruta encara podíem intentar visitar algun highlight més no planificat d'inici.

Corfu I

L'arribada en ferry a l'illa més nòrdica de Grècia és espectacular. Les dues fortaleses de la seva capital destaquen imponentment a l'arribada del port, flanquejant el bonic casc antic que queda entremig. Perdre's pel seus carrers laberíntics, barreja de cases colorides que recorden el seu antic esplendor i edificacions atrotinades que recorden la Havana (salvant les distàncies) és una de les activitats imprescindibles a fer. Seria però el plan del segon dia, doncs primer tocava anar al ressort que havia reservat el ferry davant la platja d'Acharavi, al nord de l'illa. Un lloc tranquil i idilic, amb la costa albanesa sorprenentment a prop, però on no encaixàvem massa ni per filosofia ni per la resta de públic exclusivament familiar. Pel camí se'ns interposaven novament muntanyes, molt més poblades vegetalment que la resta d'illes, recordant en certs moments paisatges quasi tropicals. El camí doncs era una oportunitat per gaudir de les grans vistes des del Pantokrator (cim de l'illa), menjar a alguna de les tavernes costeres d'Agni o relaxar-se en una terrassa al poble de Spartilas amb el golf de Corfu a sota, en canvi resultava un martiri (fins i tot donant la volta per la costa) per tornar de festa des de la turística zona de Dassia i Ipsos. Una festa per cert, un tant decepcionant per falta de gent, malgrat tenir gratuitament a Carina Fayes com a DJ en l'acollidor Edem Beach Club.
Després de la migdiada postesmorzar a la piscina del ressort, el segon dia venia marcat per poder veure el gran hit de les Olimpiades, la final de basquet que aquest cop, a diferència de a Pekin, sí vam poder gaudir en directe. Era doncs el dia de Corfu, on vam gaudir dels atractius esmentats i plaers culinaris de l'illa, i on decidíem que dues nits al ressort havien estat suficient i tocava canviar d'aires i ubicació al dia següent.

Lefkada

L'arribada a l'illa de Lefkada al capvespre portava les primeres situacions de cert estrés per trobar allotjament, però després d'una batuda en equip i novament amb l'acció del Charly, aconseguíem tres habitacions amb vistes al mar de la pensió Ostria a la part alta d'Agia Nikitas, una espècie de Calella de Palafrugell a la grega. Dormir amb la remor de les ones del mar com a únic soroll (roncs puntuals del Marcel a part, segur recíprocs) no té preu... Llevar-se i des del balcó contemplar el mar un nou plaer.
Lefkada és una illa tranquila, les nits es van resumir en unes copes al bar del carrer principal, on com sempre l'ultim dia ja teníem confiança amb els propietaris. Per contra, el fet de poder arribar-hi en cotxe (nosaltres en vam sortir) feia que estés molt concurreguda per turisme local, sent impossible accedir a certes platges.
Sense voler repetir les quilometrades muntanyoses de Kefalonia i tenint en compte que la costa est no semblava oferir gaires alicients excepte per qui vulgui veure l'illa d'Onassis o fer surf, ens vam concentrar en la costa oest on estàvem. Només diré, que no ja jo, sino un volta al món com el Charly, parlàvem de potser les millors platges on havíem estat.
La primera, Mylos, accessible a peu després d'uns 20 minuts durillos amb la solana des d'Agias Nikitas, o vaixell quan no hi ha mala mar, com quan vam anar. Aigües color Blue Tropic com Myrtos de Kefalonia, però sense xiringos ni cotxes i amb la muntanya arribant al mar.
La segona, Egrimni, estressant arribar i aparcar abans de fer les 365 escales que hi porten i on val la pena caminar per allunyar-se de la zona més concurreguda.
L'excursió fins el salt de Lefkada val la pena per aquells a qui, com a mi, els hi agradi els fars a la fi del món, acompanyat en aquest cas de penyasegats espectaculars, des d'on saltaven els monjos del temple d'Apolo per curar-se del "mal d'amors".
Després de dos dies i tres nits molt agradables, tocava agafar el cotxe i fer el trajecte fins Iogumenitsa des d'on agafar el ferry cap a Corfu.

Kefallonia

La marxa cap a la primera de les verdaderament illes jòniques portava els millors moments d'inspiració del Charly: primer percebent l'error en el billet del ferry a les 5 del matí amb tots dormits... i sobretot aconseguint un magnífic allotjament (apartament per 5 amb vistes) a Aristoli, capital de l'illa, on ampliàvem el grup amb l'arribada del Ferri.
El ritme a les illes és fàcil de resumir: copes per la nit (a falta de verdadera festa en els primers dies de la setmana) i ruta de platges durant la tarda. En la primera part destacar descobrir com a mínim els dos bars rockeros del poble i la festa l'ultim dia al Bass Club, aquesta última marcada per un localisme musical, que per una banda s'agraeix, per l'altra et deixa fora de joc.
Parlant ja sobre l'illa, novament destaquen les muntanyes i els canvis de paisatge entre desèrtics i amb més vegetació al nord. Platges de sorra a Lixouri (amb xiringuitos de dubtós gust però) i al sud de l'illa prop de Skala. Platja rocallosa a la resta, però amb la platja de Myrtos com a grand hit, tant pels seus tons turquesa blue tropic de l'aigua (malgrat no ser transparent), com per la seva privilegiada ubicació... Estem parlant de la platja més fotografiada de Grècia, que es pot fer des de la carretera, per gaudir-la ja millor cap al capvespre.
Com a pobles l'estrella és Assos, ubicat a la part baixa d'un isrme. Al nord Fiskardo demostra com en un poble hi pot arribar més gent en iot que en cotxe.
D'allà surt el ferry que ens portava a Lefkada, segona illa jònica que prometia el plan illenc més tranquil del viatge.

Un passeig per la història: d'Esparta a Olimpia

No havia comentat per aquí que una de les coses que ens van sorprendre des del primer dia era el bon veure de les gregues, país que cap membre del viatge tenia en ment com a especial en aquest sentit. De totes maneres res del què havíem vist era comparable a Esparta, on resultava molt fàcil enamorar-se cada 5 minuts mentre sopàvem de la majoria d'espartanes que passaven per la plaça major (deixant ja com a amor platònic el 10 de cambrera que ens servia). Per sort o per desgràcia, però, descobríem que la festa espartana era molt a l'italiana, tot de gent sentada en terrasses en grups tancats, per la qual cosa la matinada del dia següent no va ser tan dura.
A les 8:30 començava la nostra visita a Mystra, runes d'una ciutat bizantina medieval construida sota una fortalesa originària de l'imperi franc. Ràpidament el Marcel s'adonava de la seva infravaloració del complex que el dia anterior volia visitar en una hora. Sota un sol demolidor durant tres hores ens vam endinsar en les restes d'aquesta influent ciutat en el seu temps, de la qual desgraciadament es conserven majoritariament només esglesies.
De nou les muntanyes feien acte de presència en la ruta Esparta-Megalopolis-Andritsena-Olimpia, al.lentint la marxa el suficient com per haver de descartar el temple d'Apol.lo a Vasses, el més remot de Grècia.
Sí arribàvem en canvi a Olimpia, runes no especialment ben conservades, però amb bones explicacions que ajuden a fer-se la idea. Trepitjar l'estadi olímpic de l'antiguitat (una pista de 200 m rodejada de gespa-grada que podia acollir fins a 45.000 persones), especialment en aquests dies d'esperit d'Olimpiades, també té la seva gràcia. La cursa de 200m la v postposar per èpoques on la temperatura baixés de 30 graus.
El llarg dia concloïa amb la posta de sol des del castell de Castro (un més) i un sopar a Kylini previ al pitjor allotjament on he estat mai a Europa. Per sort només podíem dormir quatre hores abans d'agafar el ferry de matinada cap a Kefalonia, on el cinquè integrant ens estaria esperant per incorporar-se.

Descobrint el Peloponès més alternatiu: El Mani

El següent destí després dels dos dies de relax de Khitira era la península central sud del Peloponès, el Mani, on els espartans més radicals van baixar quan no volien formar part de Grècia i van seguir convivint amb les seves regles i conflictes tribals. Malgrat formar part actualment òbviament de país, el Mani segueix respirant cert aroma d'irreductible.
Les primeres sensacions però passat el bonic poble coster de Githion van ser més sensorials. Vius colors i aromes intensos a palla i olivers encenien els nostres sentits mentre recorríem la revirada carretera del holf de Kostronas. El nostre destí final el rural poble de Flomochori, en la platja del qual es poden trobar habitacions que permeten establir contacte amb la un tant rude població local (que no implica antipatia com un pot pensar al principi). Tranquila nit amb bon sopar de peix abans d'iniciar la llarga ruta del dia següent.
El Mani es caracteritza per les seves construccions de casa-torre fortalesa, herència de les disputes tribals de no fa més que dos segles. El temps a passar-hi en cada poble pot ser discutible si no es comparteix la passió per pobles semiabandonats i la fotogerontofilia del Charly, però val la pena fer la volta a la península i para en un parell de pobles enmig del paisatge muntanyós i semidesèrtic marcat per incendis relativament recents.
Passada Aeropolis (capital mani on no val la pena parar) enfilàvem la carretera costera (novament revirada) que pitta fins a Calamata. Pel camí es troben interessants pobles híbrids entre arquitectura mani i poble modern coster modern. A Kardamili paràvem per fer un banyet i aconseguíem menjar la primera pita del viatge (no tan trivial de trobar com un pot pensar).
El port de Langada de 1.900 m ens tornava a portar paisatges alpins, amb espectaculars canons en el descens cap a Esparta. Precisament d'aquests penyasegats era des d'on els espartans sacrificaven els nens que consideraven com a no vàlids.
Al final del descens trobàvem les runes de Mystra, massa tard però per visitar-les el mateix dia, per la qual cosa decidíem fer nit a una Esparta que presentaria més atractius dels esperats.

Citera (Khitira)

Les prèvies recomenacions rebudes des de Barcelona ens decidien a canviar la ruta i anar cap a Citera, illa jònica completament apartada de la resta i destí turístic local. La decisió implicava sacrificar Zakhintos de la ruta, però després de passar-hi dos dies i dues nits, i dels comentaris rebuts de Zante (turistitzada a base del malt gust british low cost), crec que podem dir que la decisió ha estat plenament encertada.
Citera és una illa esquitxada de petits poblets on la vida transcorre tranquilament. Només la capital Chora i Kapsali (port 2km al sud, on ens allotjàvem) presenten cert ambient nocturn, sense que això impliqui grans poblacions o construccions que destrossin el paisatge i l'harmonia de l'illa.
Solventat l'allotjament el primer dia ens el regalàvem com a premi després del tute dels anteriors dies... Això si com a regal es pot considerar tot un dia de platja a 39 graus i on finalment l'ombra de la terrassa era tan necessària com benvinguda. Un bon sopar, unes copes al Koukos (curiós bar musical en un revolt entre Choras i Kapsali) i cervesa final innecesaria a Kapsali, on malgrat les promeses descobríem que l'ambient no durava massa.
El segon dia començàvem l'exploració dels racons de l'illa. Recomenable l'excursió fins al nord, on als voltajts d'Agia Pelagia, i seguint dos quilòmetres de pista per la costa s'arriba a la bonica platja amb xiringuito de Laggada. Acostumats a mars piscina fins el moment, ens sorprenia la mar picada del mar.Com les grans ones no es poden disfrutar tant en una platja de pedres, proseguíem la ruta buscant el refugi del mar de Creta, en la preciosa platja verge de Kaladi. Quan el sol començava a caure vam tancar la visita al bonic poble de Mylopotamos, on unes cascades i tranquiles terrasses complementaven perfectament el capvespre.
Si alguna cosa bona té la routard són les recomenacions gastromiques, repetint magnífic sopar aquest cop al Pierros de Livadi, un must si algú visita l'illa.
L'1 d'agost ens obsequiava amb un Koukos més ple, i les ganes de practicar espanyol d'una, ens va obrir la porta a tot un grup d'artistes atenencs amb les què passar una divertida nit.
La preciosa platja perduda de Kobonada, recomenada la nit anterior, ens ocupava els últims moments de Khitira abans d'agafar el ferry que ens tornava a Grècia continental. En total dos dies i dos nits, d'un destí que però dona per més si es busca relax autèntic.

De Poulithra a Neapolis

El tercer dia ens portava les primeres grans maravelles del Peloponès. Passat Poulithra la carretera ascendeix sense compassió pel nostre limitat Nissan Note i en un breu lapse de temps deixem els arbustos mediterranis pels avets alpins... Això sense deixar de veure el mar en cap moment. El dia ve marcat pels contrastos: de paisatge segons la vessant, de pujades i baixades de ports, de carretera asfaltada a pista segons disponibilitat de pressupost (aneu prenent nota)... Com a conductor aquell dia crec que vaig fer més ports que a Suïssa, però sempre sota rerefons de costa mediterrània (cabres monteses a part).
La primera parada era l'aillada i espectacular platja de Felekanos, a la qual s'arriba després d'un llarg descens. Platja de pedres poc concurreguda amb un xiringuito, aigua transparent i un veler de fons per fer més bucòlica la imatge.
La ruta de pujades i baixades ens portava per pobles perduts enmig del no res, fins retrobar l'espectaccular coll que ens baixava fins a Kiparissi, on una simpàtica cambrera ens oferia un berenar de luxe en una terrassa del port, a l'hora que una connexió de wifi amb la qual podíem donar els primers senyals de vida.
Tornava a fer-se tard, així que malgeat sentir-nos com a casa, posàvem rumb cap a Monemvasia, ciutat amurallada bizantina situada en un "peñón" coronat per... sí efectivament unes noves restes de castell.
Banyet de capvespre, cerveseta i de nit enfilem novament per ports de muntanya en direcció a Neapolis, ciutat que malgrat l'hora ens oferia sense problemes allotjament i un bon sopar, en el qual per fi podia provar la moussaka. Al dia següent tocava agafar un ferry cap a l'illa de Citera.

Nafplio a Poulithra

Mig matí, sol espatarrant i malestar general, però som conscients que el Peloponès requerirà certs sacrificis.
Amb motivació pròpia del viatger, ens adentrem pels florits carrers recorreguts la nit anterior i pugem sl castell d'Acronauplio a base de quantitats indecents d'aigua que compensin la forta deshidratació. Val la pena anar i pagar també per la fortalesa de Palamedes amb espectaculars vistes a tot l'entorn... Di pujant els 857 graons o en cotxe ja ho deixem a gust del lector.
Següent parada, l'espectacular teatre d'Epidauro, sonoritat increïble, entorn natural magnífic i tota la glòria del passat grec davantels teus ulls. Els sucs de taronja natural ens acabaven de recuperar per tornar enrere i enfilar el roadtrip per la costa sudest del Peloponès, en la preciosa ruta d'Argos a Leonidion. A partir de Paralio Astros les muntanyes comencen a envair la costa, convertint la carretera en un seguit de revolts de bellesa creixent.
Les 19h i encara no havíem probat el mar, hora doncs de parar a una de les diverses platges de la ruta. La sensació gratificant de submergir-se es complementa amb el magnífic sopar grec amb peix fresc que decidim fer al xiringuito... Marcel agafa la guitarra, sona bona música i estem davant d'Al mar!!
Comença a enfosquir, agafem el cotxe i arribem fins a Poulithra, un tranquil i familiar poblet de costa, on en una terrassa veiem les primeres imatges de les Olimpiades fent la cervesa de bona nit.

D'Atenes a Nafplio

Aterratge a Atenes, primera impressió esperada, molta calor, no és Damasc però ho recorda. La gent preguntava, aprofiteu per veure com estarem en uns mesos. Primera sorpresa, gasolina a 1,76, l'hem arribat a veure ja a 1,96, encara queda marge doncs per apretar les femelles...
Canvi de tema, després d'una quants quilòmetres d'autopista i carretera d'amplis arcens (per cert també de peatge) on la gent condueix de forma molt pràctica, arribem a Corintos. Les runes es poden veure i fotografiar des de fora, especialment per qui vulgui estalviar-se 8 euros i ja n'ha vist d'altres. Més recomenable és pujar fins al castell des d'on divisar tot el vall i el Golf de Corintos. L'arribada in extremis ens va fer fer la visita corrents a costa d'una bona suada però val la pena. Un calçat més adequat que les abarques són recomenables per pujar i baixar les irregulars i relliscoses llambordes.
El capvespre ens conduia per paisatge precios mediterrani d'oliveres, vèiem des de la distància i descartàvem pel dia següent les runes de Mycenes i arribàvem ja de nit a la bonica població costera de Nafplio.
Deixades les motxilles al recomenat Dimitris Bekas rooms, les 11 de la nit no evitaven els 35 graus de xafogor infernal. Unes cerveses, un bon sopar a terrassa (descobrint que la moussaka s'acaba, bé li deixarem la restant al Charly) i una primera nit de copes en un poble animat. En aquest sentit sembla que el viatge promet més que Tanzània.
Els temps canvien, curiosament les societats modernes posem més difícil la crònica de Cibercafè... Grècia estrena les cròniques de viatge des de l'app blogger per iphone. Perdoneu les faltes que hi trobeu.

Roadtrip pel Peloponès

A falta de cibers, un petit avanç amb wifi des de Kiparissi, al sud del Peloponès. Paissatges espectaculars, bons menjars, platges idíliques poc concurregudes i més castells que runes (Epidauros a part). En ruta cap a Monembvasia i illa de Citera, primer canvi de ruta del roadtrip.

La pesca del salmón en el Yemen

Amb l'etiqueta de comèdia anglesa de l'any arriba a les nostres pantalles aquesta curiosa història que té més de comèdia romàntica que de comèdia britànica a l'estil del seu peculiar estil humorístic.
El Doctor Alfred Jones (Ewan Mc Gregor) és un científic funcionari del Ministeri d'agricultura i pesca, en el departament d'aquesta última activitat. A través de Harriet (Emily Blunt), consultura occidental del xeic Muhammed del Yemen, un dia rebrà el curiós encàrrec d'estudiar la possibilitat d'introduir la pesca del salmó (peix que sol habitar rius i oceans d'aigua fred) en el desèrtic Yemen. Quan Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), cap del gavinet de premsa del govern britànic, s'entera de la notícia hi veurà un potencial enorme per a generar notícies positives en les relacions d'occident amb el món àrab, molt deteriorades en les últims anys.
Més enllà de la credibilitat de tota la història, la pel.lícula versa sobre la fe que mou muntanyes i és capaç de portar a fer grans projectes que han fet avançar la humanitat. En paral.lel per suposat a l'afecte que s'anirà creant entre els dos joves protagonistes, que els portarà a replantejar-se les vides que portaven fins llavors. La química precisament entre ambdos actors protagonistes és de les coses més destacables, d'aquesta senzilla història.
Comèdia simpàtica, que no divertida, ben interpretada però sense masses aspiracions. Prescindible però amb la suficient qualitat com per no sortir desencantat si se l'ha el.legit sense gaires aspiracions per passar una bona estona.

Los infieles

Aprofitant el tiron de The artist arriba a les nostres pantalles aquesta cinta francesa que versa sobre la infidelitat des del punt de vista de la comèdia. El projecte el lideren Jean Dujardin (protagonista de l'esmentada pel.lícula i guanyador de l'Oscar a Millor Actor) i Gilles Lellouche, un altre conegut actor francès i amics entre ells. Ambdos actors es converteixen no només en protagonistes de la pel.lícula posant-se en la pell de diversos personatges, sino que també dirigeixen i escriuen el guió d'aquesta obra, que en realitat consta de sis històries curtes, i per a les quals compten amb la col.laboració de cinc directors francesos més (entre els quals es troba Michel Hazavinius, Oscar al Millor director). La certa continuitat que existeix entre els diferents episodis, dona una major sensació de pel.lícula completa, analitzant en cada història diferents relacions i situacions pròpies de la infidelitat: des de la necessitat pròpiament a Le Séminaire (de Hazavinius), les dificultats de les relacions amb joves a Lolita (Eric Lartigau), el reconeixement de la infidelitat a La Question (Emmanuelle Bercot), la voluntat de canvi a Les infidèles anonymes (Alexandre Courtès) o el desenllaç final de Las Vegas (dirigit pels propis protagonistes). Entremig dels episodis s'intercalen una sèrie de curts brevíssims força surrealistes, propis de la comèdia francesa. I és que si amb Intocable comentàvem que ens trobàvem davant d'una gran comèdia amb un estil més neutre i adaptat al públic internacionales, Los infieles és un producte amb l'aire extravagant que sol acompanyar les comèdies del nostre país veí. 

Una comèdia que té escenes divertides que arrancaran el riure de l'espeactador, però que li manca regularitat en el ritme i una certa coherència general com a pel.lícula. Dona la sensació de ser un projecte en el què s'ho han passat molt bé els dos protagonistes i amics fent la cinta, sense preocupar-se massa per l'espectador final. En resum, una pel.lícula acceptable per passar una bona estona, però gens imprescindible.

¿Y ahora adónde vamos?

Després del seu prometedor debut amb Caramel, aplaudit per la crítica internacional, la realitzadora libanesa Nadine Labaki ha tornat a les nostres pantalles amb ¿Y ahora adónde vamos?, una història arriscada sobre l'estupidesa i els dolors de la guerra.
Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.

Intocable

Comèdia de l'any a França, Intocable és una de les sorpreses agradables de l'any, una pel.lícula rodona i equilibrada que combina l'humor hil.larant amb el drama social de la gent dels suburbis de les grans ciutats.
Basada en una història real, que no vol dir que tot el què s'expliqui ho sigui, Intocable sap portar a la gran pantalla de forma magnífica l'estranya relació entre una aristòcrata tetraplègic i un jove negre dels barris marginals de Paris.
Philippe és un tetraplègic extramadament ric que viu en un petit palau de Paris rodejat d'art i música clàssica. Fart de la compasió que solen inspirar els seus cuidadors, un dia decideix posar a proba a un jove senegalès (Driss) es presenta al procés de selecció només per poder cobrar l'atur. Sense formació específica prèvia, la naturalitat i irreverència amb què tracta al seu pacient iniciarà un sentiment d'amistat entre ambos personatges, que tant diferents com són acabaran complementant-se, ensenyant-se mútuament coses completament desconegudes de la vida per a l'altra. Philippe aprendrà a guadir la vida d'una manera menys encorsetada i Driss aprendrà el valor de la responsabilitat en una vida que fins llavors el portava cap a la perdició.
Però dins d'aquest rerefons dramàtic i de missatge fins a cert punt moralitzador, Intocable està plena d'escenes divertides, majorment protagonitzades per Omar Sy, que ràpidament es guanyarà la simpatia de l'espectador amb les seves frases ocurrents i actuacions ingènues o políticament incorrectes.
Poc més se li pot demanar a una comèdia, si a més de fer riure a l'espectador en nombrosos moments, presenta una història preciosa ambientada en un entorn social real (malgrat que antítesic entre ambos protagonistes).
Pel.lícula excel.lent dels realitzadors i guionistes Olivier Nakache i Eric Toledano que amb un estil allunyat de la típica comèdia frances, li aporten a aquesta un aire fresc i probablement més comercial i apte per a tots els públics, sense que això impliqui una menor qualitat en el producte final.

Shame

Segon llargmetratge del cineasta londinenc Steve McQueen (Hunger), Shame, malgrat els nombrosos premis i nominacions aconseguits, es una pel.lícula que dividirà als espectadors amb el seu ambient turbador i la poca història en sí que conté.
Shame mostra a l'espectador, des d'una perspectiva quasi de voyeur, la vida i addicció de Brandon, el seu protagonista. Yuppie de vida acomodada a Manhattan, Brandon és incapaç de portar una vida normal ni establir una relació degut a la seva addicció el sexe, que el manté empresonat en consums constants de pornografia, prostitució i seduccions d'una nit aprofitant el seu bon físic. L'arribada inesperada de la seva germana Sissie al seu petit apartament trasbalsarà la privacitat del seu món.
Shame atrapa l'espectador amb la seva atmosfera fosca, marcada per un ritme lent i unes escenes extremadament llargues (com l'íntegre i pausat New York cantat en directe per Sissie), acompanyades de la banda sonora apropiada, que contribueixen a què l'espectador es posi dins la pell de Brandon. Una pel.lícula que deixa entreveure moltes coses, però en contesta ben poques, amargant l'existència d'aquells espectadors que esperen veure una pel.lícula amb un argument i una història clares. Sense cap tipus de censura cap a la nuesa o les escenes sexuals, tampoc es pot qualificar la pel.lícula d'eròtica dins del drama general en què estan enmarcades.
Una pel.lícula d'aquest estil només pot triomfar amb una interpretació majestuosa del seu personatge principal, un Michael Fassbender omnipresent en els últims temps i que ja va protagonitzar el debut del director anglès. Com a complement, tornem a gaudir de la sorprenent Carey Mulligan de Drive, malgrat que en aquest cas podem pensar que el seu paper podia haver estat més important i aportar més a la trama general.
Shame mostra els límits als quals una persona pot arribar per satisfer les seves addiccions que el converteixen en presoner. Sense arribar a la duresa de Requiem for a dream amb l'addicció a les drogues, el missatge dins de la història a completar en la imaginació de l'espectador podria ser semblant.
Pel.lícula original i provocativa, serà captivadora per aquells qui no esperin una història clara i no desesperin amb certes escenes llargues que posen a prova la paciència de l'espectador. Qui aconsegueixi submergir-se en l'atmosfera de McQueen sortirà satisfet de la sala com és el cas d'un servidor; d'altres probablement desitjaran haver anat a veure un producte més tradicional.

Young adult

Quatre anys després de l'exitós projecte de cinema americà independent de Juno, el mateix director (Jason Reitman) i la mateixa guionista (Diablo Cody) es tornen a ajuntar per crear aquesta simpàtica comèdia sobre la immaduresa en la generació dels 30. Si en aquella obra, la protagonista indiscutible era una adolescent embarassada, en aquest cas la pel.lícula gira entorn d'una magnífica Charlize Theron, que interpreta el paper com anell al dit.
Mavis Gary (Charlize) és una relativament exitosa escriptora de literatura juvenil. És guapa, es guanya bé la vida i té certa fama, en certa manera tot el què podria somniar qualsevol persona del seva avorrida ciutat natal. Però en els seus 30 llargs no ha acabat d'assentar la vida, les nits transcorren plenes d'alcohol i sexe amb desconeguts, i malgrat no semblar desitjar l'assentar la vida, un cert buit la cou interiorment. Al rebre la foto del nadó recent nascut del seu ex-novio de l'institut, Mavis decidirà tornar a la seva ciutat natal per intentar recuperar el què ella creu com el seu millor moment de la seva vida.
Young adult no és una comèdia de riallades, sino més aviat una comèdia pseudodramàtica audaç que reflexa aquesta nova generació cada cop més generalitzada de trentaanyers solters, sobre la què el cinema americà està trobant un nou filó. Girant la pel.lícula entorn de la protagonista, el guió aconsegueix en certs moments sentir simpatia per una dona destestable en la majoria de les seves actuacions. Probablement perquè molts espectadors es veuran perillosament reflectits en alguna de les escenes o pensaments de la protagonista.
Young adult no és una gran pel.lícula, i probablement no sigui tan rodona, ni sorprengui tant en aquest moment, com ho va fer Juno fa quatre anys. Però recolzada per una actuació sublim d'una Charlize Theron capaç de metamorfosejar-se nombroses vegades en una pel.lícula, resulta una obra entretinguda i divertida de nivell superior a la mitjana de comèdies habituals, especialment provinents de l'altra banda de l'Atlàntic.

War horse (Caballo de batalla)

En aquesta època on sembla estar de moda recuperar les essències del cinema i recordar estils passats (amb el clar exemple actual de The artist, guanyadora d'Oscars i premis recreant de nou cinema mut en blanc i negre), Steven Spielberg també volia fer el seu particular homenatge portant a les grans pantalles la novel.la de Michael Morpurgo "War Horse". L'esperit del llibre era crear una llegenda ambientada en la Primera Guerra Mundial, i a que a través de l'especial visió de la vida d'un caball, s'acabi obtenint un conte d'amor i guerra. A aquest esperit sembla que s'aferra el famós director, que és capaç de portar a les grans pantalles una pel.lícula per tots els públics de quasi dues hores i mitja on el protagonista sigui un animal real.
No cal dir que en aquesta història no cal esperar girs de trames inesperats ni grans sorpreses per al públic que espera veure un conte de final feliç on l'esperit de superació i l'esperança tinguin la seva recompensa final. En aquest sentit, War horse s'assembla més a una pel.lícula de dibuixos animats amb esperit moralitzador per a la canalla. Per altra banda, el rerefons de la Primera Guerra Mundial, i tal com es mostra, sembla menys addient per atraure l'interés del públic més petit, potser en un intent de fer una pel.lícula per a tota la família. Expert en macroproduccions, el cert és que Spielberg aconsegueix que fins i tot per aquell a qui no li interessi gens el tema, la pel.lícula vagi transcorrent sense fer-se excessivament pesada. La bona realització i un treball correcte d'uns actors buscats a consciència per a resultar nous de cara a l'espectador ajuden. També el treball dels experts animals que hagin aconseguit que els caballs, a la seva manera, aconsegueixin transmetre en pantalla sentiments a l'espectador.
Però dit això, un servidor no acaba de trobar el punt a la pel.lícula. Per explicar un conte amb valors, de vegades val més ambientar-ho en un ambient fantàstic, que intentar-ho encabir en un escenari real on qualsevol proesa del protagonista animal resulta poc creible, més sabent que no està basada en cap fet real. Desconec com ho resol el llibre, però en el cas de la pel.lícula, l'interés d'ambientar-ho en la Primera Guerra Mundial és més que discutible, quan tampoc es fa cap intent en explicar ni entendre aquesta... no deixa de ser un pur decorat on el públic pugui seguir simpatitzant amb l'heroicitat dels protagonistes animals i humans. Molt criticable és també cometre en versió original errors propis del doblatge. El posar un anglès falsament alemanitzat en boca dels soldats alemanys queda tan natural com Chiquito de la Calzada recitant a Martí i Pol.
En conjunt tenim doncs una pel.lícula tècnicament molt correcta (5 de les 6 nominacions als Oscars corresponen a apartats com fotografia, música, edició i mesclas de so i direcció aritística), però que per a un servidor falla fortament en el guió i la història a explicar. Un conte que ni és per adults ni és per a nens i que es fa difícil explicar què intenta transmetre, més enllà de valors morals clàssics en un escenari probablement equivocat (o mal ressolt).
Fora d'incondicials d'afèrrims de Spielberg o d'adults amb ganes de reviure contes clàssics d'escassa credibilitat, la resta d'espectadors probablement trobin en aquestes èpoques altres obres més interessants per veure.

The yellow sea

Si la possibilitat de veure cinema asiàtic en les grans pantalles es ja força reduïda en una cartellera dominada pel producte americà i en menor part europeu, més rar encara és tenir l'oportunitat de (re)descobrir cinema coreà. Després de la seva prometedora òpera primera Chaser, el director Hong-jin Na ens porta el seu segon thriller, aval.lat pel premi aconseguit en el passat festival de Sitges.
"The yellow sea" acosta a l'espectador a la dura realitat dels xinocoreans que viuen a la regió xinesa de Yanbian, compresa entre Corea del Nord i Rússia. El protagonista és un conductor de taxis a la ciutat de Yanji, qui malviu apostant al mah-jong (una espècie de dòmino) mentre es martiritza pensant en la seva dona qui va emigrar temporalment a Corea del Sud per guanyar diners, però de la què ha perdut la pista completament. Els deutes el consumeixen fins que li arriba la oportunitat de saldar-los, a l'hora que buscar la seva dona convertint-se en un assassí a sou d'un professor sudcoreà. Aquesta primera part del film presenta un estil bastant pròxim al documental, explicant-nos la història del protagonista, a la vegada que ens mostra imatges de les condicions de via de Yanji i de les màfies que gobernen la regió. També el seu trasllat com a immigrant il.legal fins a Corea del sud mostra la crua realitat de les penúries d'aquells que busquen la seva salvació a l'estranger, podent trobar la mort en el seu lloc pel camí, drama que cada dia assetja a moltes parts del món.
Passada aquesta primera part de rerefons social, l'entrada del protagonista a Seül dóna pas al thriller asiàtic, centrant en un principi l'acció en els preparatius del protagonista que s'ha de convertir en un assassí que encara no ha estat mai, i a l'hora seguir a la recerca de la seva dona en elm poc temps que li han donat per cumplir la missió. El ritme lent, fidel al cinema asiàtic, va desenvolupant una trama que es va enrevessant mica en mica i en la qual apareixen diferents protagonistes de negocis tèrbols que lluitaran entre ells, enmig de les pesquises de la policia pels assassinats que es van produint. I aquí és un probablement la pel.lícula començarà a relliscar una mica per al públic europeu: les escenes d'acció van acompanyades d'inutilitats esperpèntiques d'alguns policies i mafiosos, a l'hora que alguns protagonistes es converteixen en éssers de resistència i habilitats sobrenaturals, que superen qualsevol punt de credibilitat, fins i tot comparant-ho amb James Bond.
La pel.lícula té el mèrit de mantenir l'atenció de l'espectador, malgrat la seva clarament excessiva durada (2h 37 min), i tot i que el final està prou aconseguit, l'espectador probablement es quedarà amb la sensació de què amb menys estona i un ritme una mica més viu en alguns moments es podia haver explicat el mateix.
En tot cas, The yellow sea és una obra recomenable per aquells amants del cinema d'acció que tinguin ganes d'un producte diferent, un acostament a la visió del thriller d'una altra banda del món bastant allunyada de la què estem acostumats. No és una obra mestra, però és un producte perfectament passable i molt ben realitzat, al qual un guió una mica més curt i cuidat en alguns aspectes l'hauria fet molt més apta per a un major públic.

La dama de hierro

Independentment de l'afinitat que l'espectador pugui tenir amb el personatge, queda clar que Margaret Thatcher és un personatge clau en la història de la segona meitat del segle passat. Filla del propietari d'una botiga de queviures, s'acaba convertint en la primera dona primera ministra del Regne Unit (mantenint-se durant tres mandats entre 1979 i 1990), reforma l'economia del país enfrontant-se als sindicats i els funcionaris sota els seus ideals lliberals i ordena la guerra de les Malvines per recuperar-les de la invasió argentina.
Un biopic d'una personatge polític d'aquestes característiques podia caure en l'error de convertir-se en una mera successió d'events històrics enaltint la figura de la protagonista. La directora britànica Phyllida Floyd, provinent del món del teatre, ofereix per contra un enfoc interessant mostrant-nos a l'actual Margaret Thatcher, vidua i jubilada en plena decadència senil, qui va recordant fets històrics de la seva trajectòria personal i política a partir de les visions que té del seu marit mort.
Però curiosament el què sembla un encert d'aquesta obra, s'acaba convertint a la vegada amb un dels seus principals defectes, sobretot pel punt que la pel.lícula conté un temps excessiu d'aquest personatge actual. I és que si la vida d'un personatge com aquest s'ha d'explicar en 90 mins, dels quals una bona part corresponen a la dona vella actual, queda clar que el repàs històric que un podria esperar d'una obra així es veu amb excessiva celeritat, sense situar a l'espectador menys il.lustrat en el context necessari per entendre el què s'està narrant i per suposat, sense cap mena de pretensió d'anàlisi de la història des d'un punt de vista més o menys crític.
Estem doncs davant d'una obra que permet el lluiment personal de Meryl Streep que lluitarà per obtenir el seu tercer Oscar (segon com a actriu principal) en una excel.lent interpretació que combina la Dama de ferro política amb l'actual àvia amb demència senil... Però que probablement decebrà parcialment a bastants espectadors per la brevetat i poca profunditat en la narració dels fets històrics.
Una llàstima en una obra per la resta magníficament realitzada i que partint d'una idea interessant no l'acaba explotant probablement com deuria... quedant-nos un regust final una mica amarg per la sensació que amb poc més es podia tenir una obra molt millor.

Drive

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.