26 de febrer 2006

Australia Experience (XI): la Gyoung-Pil, Gong

El dia havia portat però una experiència curiosa, que mai m'havia passat amb tanta intensitat. I és una atracció tan forta cap a una persona completament desconeguda. Va aparèixer ja abans de pujar el vaixell, llavors crèiem que formava part d'un grup de coreans. El Dani i el Marco van apostar que els nostres amics asiàtics, amb dos representants de Corea, sobre si acabarien mantenint alguna conversació, com passa sempre entre europeus d'un país quan es troben a l'extranger. Dani no, Marco sí. Mentre anaven fent les conyes, jo me la vaig quedar mirant embadalit, no és especialment maca, no he parlat amb ella, però com diu la canço de Sidonie: "me tienes tan fa-fa-fa-fascinado". Mentre jo estava en aquests pensaments el Dani i el Marco van fer una altra aposta, que en cas que acabessin parlant, jo seria capaç d'acabar tenint més relació amb algun dels asiàtics que ells mateixos. Així que de cop tenia dos motius per intentar superar la meva timidesa inicial exagerada i acostar-me a aquella dona (difícil saber les edats en aquesta gent): fer guanyar al Dani la segona aposta i seguir els meus impulsos que em causava la seva presència.

El Dani va perdre al cap d'un parell d'hores la seva primera aposta, però el Marco no se'n va enterar fins molt més tard, quan va ser completament palès en part per la meva estrategia personal. Efectivament anant a buscar algu d'esmorzar, la Jenni, la més normal d'aquell grup d'asiàtics, estava parlant amb ella. Els meus primers contactes van ser com sempre visuals, intercanvi de mirades a la coberta prenent el sol i com molts cops en moltes discos es podia haver quedat aquí. Anant a picar algu entre l'esmorzar primer i el dinar però vam coincidir casualment (sense ironia) en la cua i vaig aprofitar per iniciar els contactes. Després ja dinant i aprofitant que la Jenni estava amb ella, em vaig unir a la conversa, anàvem progressant.
El moment clau va ser el snorkel però. Seguint la tònica dels nostres amics asiàtics, aquella dona no era molt hàbil en el medi aquàtic. Cansat ja d'anar perseguint peixos durant una hora, vaig mirar de localitzar-la entre tota la gent del vaixell desperdigada per aquella platja. Buscant entre la gent que duia el suro flotador, la vaig trobar ràpidament. Aprofitant la fascinació que aquella gent sentia cap al Dani i cap a mi per com nedàvem i que ja m'havia comentat a la coberta, em vaig oferir a ajudar-la, a perdre la por, a patelejar correctament i sobretot va poder fer el que creia que no faria mai. Nedar a la superfície amb un suro i mirar cap avall està bé, veus els peixos, però res comparable a la sensació de submergir-te i anar-los perseguint nedant entre coralls. Agafats els dos de les mans ella va poder veure complert aquest desig... i jo experimentava aquesta bonica sensació d'estar fent feliç a algú que en aquells moments puntuals s'havia convertit en centre dels meus pensaments, oblidant ni que només fos per aquell dia a tot sentiment que pugués tenir per una altra persona.
Naturalment ja de nou en el vaixell aquest fet m'havia obert totes les portes per seguir conversant sense sonar forçat. Es deia Gyoung-Pil Gong, Kate en la versió internacional, tenia 28 anys i estava viatjant sola per Austràlia durant 3 setmanes. S'havia ratllat de la feina, havia plegat, s'havia agafat vacances i al tornar a Corea havia de refer la seva vida. Efectivament, era una persona intel.ligent, amb principis, no era una persona corrent, d'aquí potser la meva atracció. O potser, si realment existís un Deu que ho controla tot, em va voler posar aquella persona davant per frenar els inicis de racisme cap als asiàtics que començaven a brollar en mi degut als dificils dies de convivència amb els nostres companys de viatge. En tot cas desgraciadament després d'amarrar ella havia d'agafar en una hora un vaixell que la portés a Cairns, on seguia el seu viatge. Així que el desig de poder passar aquella última nit a Airlie Beach amb ella va ser frustrat (tot i que tampoc sé com hauria sigut si faig cas de la relació d'innocència que almenys aparentaven dur el Min Yong i la Yoko).
Així que tot va acabar en què jo li vaig donar el meu mail i no vaig voler apuntar el seu perquè no tenia res on apuntar ni butxaca on guardar un eventual tros de paper seu. Un acte que potser en la seva cultura és una ofensa, com ho és per exemple donar a un japonès la teva targeta d'empresa sense mirar-lo i fer la reverència (en comptes de donar-la sense més com aquí) o apuntar alguna cosa sobre la seva targeta (com també és habitual fer aquí). Probablement mai ho sabré, perquè amb la meva acció vaig cedir tota la iniciativa i em vaig limitar el marge d'actuació. Potser en realitat ella mai va sentir res, potser no veia sentit en escriure'ns si probablement no ens veuríem mai més o potser com jo amb el pas dels dies de vacances i amb la tornada es va anar oblidant dels sentiments d'aquell dia.

Australia Experience (X): catamarà Camira

Ens quedava encara un últim dia a les Whitsundays, probablement va acabar sent el millor i teníem ja la tranquilitat de saber que dormiríem un dia més del previst a l'apartament, abans de posar-nos a fer quilòmetres per l'Inland per tornar. Per tant podíem realment disfrutar del dia sense pensar en res més.
Aquest cop el viatge era en el segons la propaganda un dels catamarans més ràpids del món, la qual cosa no sé si és certa, però està clar que la velocitat màxima no s'assoleix durant aquest creuer, la qual cosa va portar moltes conyes durant el viatge. Tampoc lamentablement vam fer navegació pura només amb les veles i aprofitant el vent, sino que en tot moment ens vam ajudar del motor. De fet segons el Dani, més expert que un analfabet com jo en temes de navegació, les veles quasi mai estaven òptimament orientades, així que tot quedava més de cara a la galeria. Però el viatge era un plaer, sentir la brisa del mar a la cara, fer alguns bots sobre certes ones que esquitxaven el personal, prendre el sol a la coberta sobre una espècie de llit elàstic, esmorzar, barbacoa, barra lliure... Una de les parades que es feien era a la platja verge de la foto, Whiteheaven Beach, un lloc on només s'hi pot arribar en vaixell i senzillament espectacular. Aigua amb aquest blau tropical preciós, sorra finíssima i blanca que xiuxiueja al caminar sobre ella... Després de fer uns banys en ella i dinar, el vaixell va fer rumb cap a Hook Island, on ens esperava una nova sessió de snorkel. No prometia molt i ens va sorprendre. El corall de la platja no era res de l'altre món, però en canvi vam veure molts més peixos i alguns de més grans i plens de colors llampants que el dia anterior a la Gran Barrera. Ja amb la tècnica del snorkel apresa, aquest cop sí que vaig poder gaudir de tot el temps disponible. En tornar al vaixell berenar i ara sí aprofitar la barra lliure completament.
Un cop arribats a terra, i després de fer un bany a la piscina de l'apartament amb la dona del propietari que somniava en anar a Barcelona, vam decidir anar a sopar a Airlie Beach, en un ambient extrany amb un Min Yong entre trist i picat i un Dani tajadíssim fent un dels seus gloriosos espectacles. Després de menjar unes pizzes vam anar a fer uns cocktails en un bar amb un músic en viu catxondo, que ens va tocar Paco de Lucía després d'haver encertat la seva cançó anterior (era un concurs on ningú del bar li feia cas menys nosaltres, tot i que la vam encertar perquè els seus amics que estaven a la taula del costat ens la van xivar). Els cocktails res de l'altre món, en contra del què es podia esperar en una platja turística d'Austràlia, es veu que no és massa la seva cultura.
Cansats del llarg dia tocava anar a descansar per al dia següent, tot i que el pobre Marco problemes va tenir davant del recital de roncs dels Dos tenors Dani Pavarotti i Jordi Carreras.

25 de febrer 2006

Buenas noches, y buena suerte

La pel.lícula dirigida per George Clooney és una de les aspirants a l'Oscar a millor pel.lícula. Malgrat no ser-ho l'estil està fet com si fos un documental, on s'explica com el periodista Edward R. Murrow de la cadena CBS fa caure el senador Mc Carthy degut a la creuada que aquest duia de forma exagerada i irracional contra el comunisme. Aquest fet històric de principis dels 50 portà als EEUU a un estat de paranoia a tot el què sonés a esquerres i socialisme, que es va aturar gràcies entre d'altres coses a aquesta disputa personal entre els dos personatges.
El film no es centra en excès en aquesta picabaralla dialèctica, sino que mira de reflexionar sobre d'altres conceptes més generals i que tenen una gran actualitat. El protagonista Murrow (encarnat per l'actor David Strathairn) no era comunista ni estava d'acord amb els principis, però es questionava fins a quin punt era lícit demonitzar a les persones que ho poguessin ser i sobretot si era legal i constitucional jutjar a algú amb algun lligam comunista (familiar, d'amistats o del seu passat) i condenar-lo sense aportar proves convincents. El paral.lelisme amb l'actual estat de paranoia envers el terrorisme i quins han de ser els límits per combatre'ls i fins a quin punt es poden transgredir les llibertats individuals sense cap mena de judici just (llegim per exemple presos de Guantanamo) és evident.
També aprofita George Clooney per reflexionar sobre quin ha de ser el paper de la televisió, si merament d'entreteniment o també ha de tenir una responsabilitat social i crítica davant els esdeviments socials del moment.
Interessant en el seu plantejament, magníficament filmada en un blanc i negre que et situa molt millor en l'època, amb un gran planter d'actors (el propi Clooney, el prometedor Robert Downey Jr., Patricia Clarkson, Ray Wise entre d'altres), la pel.lícula peca pel meu gust per un excés d'estil de documental que fa en certs moments la pel.lícula avorrida.
Recomenable de veure només per a tot aquell que es vulgui enterar d'aquest episodi històric dels EEUU sense haver-se de llegir un llibre del tema. Per a qui només vulgui unes pinzellades, aquest modest post o els reportatges que es puguin fer sobre la pel.lícula poden ser suficients.

SALA-MANDRA

Després de l'episodi del post anterior ens vam veure obligats a buscar-nos un lloc on sortir de festa. Davant el declivi dels nostres llocs últimament habituals, vam decidir experimentar i anar a un lloc del qual teníem bones referències: el Salamandra.
Situat a l'Av. Carrilet 301 a l'Hospitalet de Llobregat (junt amb la Rambla de la Marina), s'hi pot arribar fàcilment en cotxe, podent-se aparcar bé pels voltants, o amb metro, parada L1 Av.Carrilet.
El lloc té per suposat la seva pròpia personalitat, però si l'hagués de definir segons la meva experiència personal en discoteques, ho faria com un Razz en barat i no elitista. O com una barreja de Razz i Plataforma.
Entrada 7 €, una glòria respecte la tendència a l'alça dels locals de la ciutat comtal, sense cues (almenys en divendres), vestuari sense problemes, bon ambient i gent jove i d'estètica indefinida i grunge. Ple sense excessos, la sala és d'un tamany mig, no és una disco enorme però tampoc és un antro claustrofòbic.
La música és de l'estil de les discoteques mencionades, molt indy-rock conegut (potser no tan novedós ni experimental com Razz) i alguna concessió puntual a la comercialitat. Exemple que recordi: Placebo, Franz Ferdinand, Interpol, Vive la fête, o el omnipresent Hung Up de Madonna.
Un gran lloc que tinc el feeling es convertirà en una de les meves discos habituals.

El dret d'admissió i les bambes

Realment quan un ja té una edat li importa tres pepinos si un no pot entrat a un lloc perquè no va vestit com el segurata o la direcció d'un local vol. Agafa i se'n va a qualsevol altre lloc, que per sort en la nostra ciutat de locals i plans no en falten. De totes maneres l'estupidesa de certs llocs no l'arribaré a entendre mai i sobretot aquesta fixació cap al calçat i al que no sigui la sabata tradicional.
Jo entenc perfectament que certs llocs vulguin tenir a gent de certa classe que vagi elegant i que per tal que el públic sigui homogeni i la gent habitual no es senti "ofesa" veient gent "mal vestida" un hagi d'anar arreglat. Estic parlant de llocs de la zona alta on hi va gent opulenta, Sutton, Elephant, Bikini, etc. Si un aquell dia es vol barrejar amb aquella gent, intenta buscar roba més elegant que el normal i hi va. Són les regles, les saps, hi pots no estar-hi d'acord, però ho pots arribar a entendre per el públic habitual que també té dret a tenir un lloc on s'hagi de ser d'una classe determinada. Si no hi estàs d'acord, no hi vas i punt. L'elegància l'entenc en tot el seu conjunt, és a dir, et posaràs sabates, probablement camisa, pantalons no trencats, etc. També hi ha els llocs fashion, de moda, rotllo Discoteque, Space, on hauràs d'anar segons una determinada moda, perquè volen donar una imatge de modernitat, d'estètica, que els porti a una fama internacional acompanyada dels seus DJs de renom als quals paguen millonades per punxar.
Però llavors hi ha el local que de classe no en té res, que està en un barri proletari i que no exigeix una elegància especial en el vestir, però que sense cap mena de criteri decideix que hi ha certes peces o complements que no els hi agraden. Estem parlant de les arrecades, samarretes sense mànigues o d'algun teixit especial o si s'arrapa més o menys, i sobretot el que ve a ser més habitual, el que ells anomenen calçat esportiu, que sovint es confòn amb el avui en dia terme més general bamba (per cert, exclusiu d'aquí Catalunya).
L'últim episodi (feia temps que no ens passava, pels llocs on habitualment solem anar, on pots anar com vulguis) el vam viure ahir a Almo2bar. Rarament en mi últimament ahir anava "ben" vestit, però els 5 amics amb qui anava no, bé, de fet sí, però duien les típiques bambes que cada cop hi ha més, que serveixen per qualsevol cosa menys per fer esport. És un calçat que s'ha desenvolupat davant la gran demanda de tenir calçats més còmodes que la sabata tradicional, amb una estètica diferenciadora i que combina molt millor amb la roba que la gent jove solem portar per sortir de festa de forma informal. Però amb una mentalitat retrògrada i estúpida en aquests llocs de vegades (curiosament sobretot si vas un grup de tot nois) no pots entrar amb aquest calçat, clar no fos cas que la demés gent que hi ha el local, que són igual que nosaltres (estudiants o nous treballadors per sota la trentena i de classe mitja), es poguessin ofendre. Gent que probablement la gran majoria aniria igual que nosaltres però que s'han hagut de vestir diferent per no tenir problemes en un local, on segons el dia sino et poden posar problemes. No és un problema aïllat, hi ha d'altres llocs on el problema també existeix, perquè doncs molta gent segueix tragant? Ahir em va fer especialment ràbia perquè havíem quedat amb un altre grup a dins, però a la merda, res de rebaixar-se, no em voleu, doncs me'n vaig, i amb una mica de sort com ahir nosaltres, acabaràs descobrint un nou lloc molt millor.

19 de febrer 2006

Som una nació i tenim dret a decidir

Dret a decidir què volem ser, com ens volem governar, com ens volem gestionar, com volem construir el nostre model social i com ens volem comunicar. Que nos ens vinguin a dir els poders fàctics d'Espanya quins problemes tenim entre nosaltres ni com els hem de solucionar, que ens deixin en pau i que callin amb les seves mentides. Si tant s'estimen la unitat nacional espanyola que defensen que parin de fer tanta demagògia política a canvi del vot fàcil i deixin de crear odis entre regions. I als polítics d'aquí, que per una vegada demostrin que estan a l'alçada i mirin més pel país i les persones que per la seva poltrona política, no volem petites millores que ens hipotequin 25 anys més, volem el model que per majoria va sortir d'aquí i que ens ha de permetre avançar cap al què el poble de Catalunya es mereix i decideix sobiranament. No erem un milió, però els 125.000 o algun més ens vam fer sentir pacíficament i sense incidents perquè tots els habitants de Catalunya definim el nostre futur sense més injerències.

18 de febrer 2006

Dusko, no anem bé

Doncs al final eliminats a la primera i sense plaça garantitzada per les pròximes eurolligues, la qual cosa pot ser força greu veient que el Barça si segueix així pot tenir problemes per classificar-se per la via de mèrits esportius d'aquest any.

El Barça va començar bé i la primera part va dominar el ritme de partit, però a la segona mica en mica el Madrid va anar alentint el joc fins a anar reduïnt distàncies per donar el cop definitiu en els últims 7.30 i fer que el Barça fes el ridícul més espantós, encaixant un parcial de 18-2 que va decidir el partit. Està clar que l'anàlisi fàcil és el que s'ha fet, va faltar mentalitat guanyadora, l'equip va perdre el ritme, va abaixar els braços, no va lluitar per la victòria, tot això és certament cert i aquí hi ha la culpa indiscutible del jugadors. Però l'entrenador també pot fer més i això és el preocupant, perquè és la filosofia de Dusko que a mi no m'agrada, no tot es redueix a inculcar una mentalitat guanyadora. Amb això farem un equip competitiu, com el TAU dels últims anys, però un gran entrenador també ha de tenir més coses per tal de reaccionar en els finals quan les coses van malament, capacitat que fins ara Dusko no ha mostrat, com a prova totes les finals (últim exemple la lliga de l'any passat) que se li han escapat.

Mirant el partit d'ahir hi ha una sèrie de coses que em posen dels nervis:

1) El Barça s'ofusca en atac per culpa d'una defensa zonal. 2 punts de tirs lliures en més de 6 minuts davant aquesta defensa. Dos temps morts entremig. I cap manera clara d'atacar-la. Moviment de la pilota per fora, tirs de tres que no entren (s'han fallat tirs en moments claus és l'anàlisi), intents de penetració d'un Navarro fos físicament davant la defensa forta del Madrid (perquè no va descansar ni un minut en els dos últims quarts si es veia que necessitava prendre aire per recuperar l'inspiració?). Aquí és on es veu que falta un base cerebral (està molt bé tenir un jugador jugón com Williams, però què tal una mica de cervell per quan l'equip contrari té el ritme de partit? A veure Ed Cota que potser era prematur treure'l en aquestes condicions, tot i que un jugador amb tanta experiència es podia haver provat). I entrenador amb recursos. Amb dos temps morts no va ser capaç de dir una cosa tan elemental davant d'una zona com moure la pilota de fora a dins amb Marconato, per si després cal treure-la de nou a fora, i que llavors sí els alers puguin desbordar més fàcilment davant d'una defensa que ve de tancar-se per tornar-se a obrir? Ni un sol intent en el moviment més clau per trencar una defensa zonal quan tens alers que desborden fàcilment, però no, s'ho havien de fer ells intentant desbordar en un contra u, per trobar-se després amb totes les ajudes un cop a dins i perdre la pilota o fallar tirs forçats.

2) Domini escandalós del rebot d'atac per part del Madrid, com ja vaig avançar Reyes va fer molt mal. Però vam tenir a Trias els 40 min a la banqueta. Entenc que Trias té moltes mancances però no és un coix ni un inepte i quan jugava al Girona també jugava contra el Madrid i resta d'equips acb i promitjava forces punts i molts rebots. Potser no defensa ni ataca molt bé, però el Madrid fora de Reyes que ja estava amb Marconato, tampoc té jugadors interiors forts (els que donen més problemes a Trias) ni de qualitat. I va bé a buscar el rebot per la seva envergadura i agilitat. Amb un Madrid que carregava amb Gelabale, Hervelle i Reyes, nosaltres anàvem a buscar el rebot amb un lent Marconato i un baixet Kakiouzis, tenint a la banqueta a Trias i Thornton (De la Fuente no tenia el dia i estava amb 4 faltes) que podien haver ajudat molt en aquesta tasca. Tampoc entenc els pocs minuts de Thornton, un jugador que a principi de temporada va donar molt bon rendiment, i que desde després de la lesió no li ha deixat recuperar el ritme de partits amb la seva filosofia també discutible de sentar a un jugador tot el partit perquè ha fet una cosa que no li agrada. Enlloc d'ell molts minuts per un Basile que defensa bé, però no ajuda al rebot i que tenia un dia espès en atac (20% en tirs de camp).

3) Cap alternança defensiva. Davant d'un Madrid crescut en atac i un barça espès en la defensa individual, som incapaços de plantejar cap defensa alternativa. En general no m'agrada aquesta filosofia de tenir una sola defensa, s'ha de tenir recursos per mirar de fer canviar les coses quan no van bé (que és el que va fer el Madrid posant-se en zona). Alguns diran que Pesic també només defensava en individual. Cert, però Pesic treballava molt la defensa (per això els partits eren tan avorrits però guanyàvem tot), era el seu eix, i a més tenia una sèrie de conceptes bàsics clars que l'equip aplicava mecànicament encara que fallés la concentració, com per example donar sempre la banda si el teu jugador et desborda, però que mai sigui pel centre. D'aquesta manera les ajudes també arribaven més fàcil perquè sabies per on et desbordarien. Però Dusko, no, treballa més l'atac (sobretot en transicions ràpides, que és el ritme que vol imposar), però la defensa no està tan clara. Així que quan falla la mentalitat fa aigües i no hi ha cap alternativa.

4) Una mica de psicologia. Dos temps morts, molta bronca, com durant els 40 min de tots els partits però gens de motivació. Després dels dos temps morts, els jugadors sortien moixos, capcots de la bronca rebuda i no amb l'esperit de remontada, de dir, vinga, que som millors, que només hem de jugar com els 30 minuts anteriors, amb la cara ben alta i ganes de menjar-se el rival. Veient aquelles cares ja es veia que no anàvem enlloc.

Dos temps morts que ni van aportar idees en atac, ni canvis en defensa, ni canvis de jugadors si els titulars no responen, ni intent de dominar el rebot, ni motivació als jugadors. Perquè serveix doncs l'entrenador? Està molt bé el inculcar una filosofia en l'equip per crear un equip competitiu en general, però també s'ha de saber dirigir dins d'un partit per fer invertir les coses quan no van bé.

15 de febrer 2006

Què bonic és viatjar pagant l'empresa

Aquí estic, d'aquí una horeta i mitja o així aniré a dormir, que demà toca llevar-se a les 5.40. I això perquè avui he baixat a dormir a Barcelona en comptes de fer-ho al pis d'entre setmana de Manresa.

5:40 Llevar-se.
5:55 Sortir amb el cotxe (sí, trencaré la meva tradició i em dutxaré abans d'anar a dormir).
6:15 Aparcar a l'aeroport
6:55 Surt l'avió cap a Frankfurt
9:00 Arribada a Frankfurt i recollida cotxe lloguer
12:20 Arribada si tot va bé a la nostra fàbrica perduda en una merda poble anomenat Haynrode perdut al mig de les Alemanyes de l'Est i després d'haver conduït solano més de 300 km
13:00 Comença la reunió per discutir els costos de la planta i la poítica d'ofertes que ha de dur la planta segons la direcció industrial de la divisió,
15:30 Fi de la reunió??
16:30 Després d'una visita ràpida a la planta i discutir un tema amb un d'allà, tornada cap a Frankfurt.
19:40 Arribada a Frankfurt Flughafen
21:00 Surt l'avió cap a bcn.
23:00 Arribada a bcn (segur que més tard)
23:30-24: Dormint a casa de bcn

Tot això si tot surt bé i no hi ha cap imprevist. I tot això per llevar-se el dia següent, conduïr fins a Santpedor i arribar a l'empresa no a les 8 però tampoc més tard de les 9 i llegir els 50 mails que en un dia s'hauran acumulat. Qui diu que viatjar per empresa és un plaer?

11 de febrer 2006

Munich

1972. Olimpiades de Munich. Membres del grup palestí Septembre Negre prenen com a hostatges a 11 integrants de la delegació israeliana, a qui acaben matant al veure's acorralats. Arran d'aquest episodi i atacs teorristes posteriors el món comença a mirar cap a Palestina i Israel decideix eliminar als responsables d'aquell dia negre.

Basada en la novel.la "Vengeance" de George Jonas, Munich ens mostra la història d'Avner, un membre del Mossad que és l'encarregat de liderar un grup de 5 persones, per perseguir i matar per Europa als responsables palestins. Tot una trama d'agents secrets, atemptats, assassinats, barrejada amb els problemes i dilemes que té el protagonista degut a la missió que realitza. La pel.lícula barreja magistralment història amb llicències dramàtiques, inculpa al govern israelià en aquells fets (oficialment no reconeguts, doncs l'equip de revenja estava format per membres a qui feien donar de baixa del Mossad per dur la missió a terme), mostra implicacions del KGB i la CIA en els aconteixements de l'època, però també entra en els dilemes morals de quins han de ser els límits i reflexa perfectament l'estrés mental al que un agent així és sotmès, no només durant la seva missió sino també un cop acabada. També reflexiona sobre l'absurditat de l'intentar lluitar el terrorisme amb les seves pròpies armes i de la utilitat que va tenir aquella missió. En canvi passa molt de puntetes pel què és el problema palestí en sí, en un intent suposo del director de mostrar-se el més neutral possible, la qual cosa ha portat a que la pel.lícula hagi estat criticada pels dos bàndols. Aquest fet però té certes conseqüències en el film en sí, ja que perd cert caràcter i fa que alguns dels diàlegs que apareixen sobre el tema siguin bastant buits. La substitució d'aquests per uns de més profunds entre dos fanàtics dels dos bàndols potser haurien donat una pel.lícula que t'impliqués més en el tema en comptes de deixar com ara a l'espectador bastant indiferent.

Destacar en el film la gran interpretació del protagonista Eric Bana, que trasmet excepcionalment els seus sentiments a la pantalla, tant de duresa i fredor, com d'angoixa, emoció i amor a la seva filla. També el gran montatge de l'escena on es van barrejant imatges dels assassinats de Munich amb les del protagonista tenint sexe amb la dona, tot i que no hi acabi de trobar molt sentit al paral.lelisme.

A criticar del film errors geogràfics greus, com intentar fer passar per Roma una plaça de Malta amb l'estàtua de la reina Victòria, i una versió original amb els mateixos defectes que el mals doblatges. O fas una pel.lícula seria on la gent parli el què li toqui o si vols fer una versió original on el públic del teu país no hagi de llegir subtítols, els fas parlar a tots en anglès. Però començar els diàlegs amb l'idioma correcte, perquè a la segona frase canviïn a l'anglès resta credibilitat a la història.

Tornada doncs del mestre Spielberg al cinema seriós després de la Guerra de los Mundos, continuant la seva trajectòria de fer els dos tipus de superproduccions. Bona pel.lícula però massa llarga al meu parer i que m'ha deixat amb un cert regust amarg de què podria ser molt millorable.

Copa del rei 2006

Dijous que ve comença la que potser és la competició de bàsquet més espectacular avui en dia, la copa del rei. 4 dies, els 7 millors equips de la competició acb més l'organitzador, amb quarts de final, semis i final a partit únic. Primer títol de prestigi de la temporada sota un format que posa les coses molt difícils als participants ja que no hi ha marge d'error, per guanyar s'ha d'estar en el millor estat els 3 dies que et toca jugar, la qualitat i igualtat existent entre els millors equips de l'acb no permet dormir-se.

Aquest any la copa es celebra a Madrid, la qual cosa ha portat de rebot el Reial Madrid a la competició, en un any mediocre fins ara on per mèrits esportius s'hauria classificat el Fuenlabrada. Molta sort en un any on Estudiantes també està per sota el nivell dels seus últims anys, la qual cosa ha fet que no li pogués prendre la plaça com a organitzador, al haver quedat pitjor com a equip de la ciutat. El què està clar però és que el Madrid té plantilla per poder donar espectacle, així que ha quedat un quadre d'equips que faran la competició molt emocionant.

FC BARCELONA
Després d'un bon inici, va venir la crisi i ara sembla que s'està en un període de recuperació on l'equip es va assentant però encara no hi ha la regularitat ni imatge de solidesa suficient per tenir tranquila a l'afició. Si guanya aquest diumenge, el Barça arribarà com a líder de l'acb, però bé de perdre i tornar a donar una imatge dolenta a Europa on ha quedat quarta de grup. Després d'un inici espectacular, el rendiment de Navarro s'està estabilitzant, la qual cosa és bona perquè poc a poc van apareixent d'altres jugadors. De totes maneres i especialment en el primer partit contra el Madrid (equip contra el que sol tenir grans actuacions), la seva actuació serà bàsica per tenir èxit en la competició. Important també Williams, que malgrat les crítiques fetes a principi de temporada aquí mateix, i malgrat que no m'agrada la manera de dirigir el joc (per exemple la setmana passada, com patir amb un partit que ja estava guanyat), té la classe per desequilibrar i crear moltes opcions en atac. També m'estan agradant últimament Basile, que sembla començar a assumir el seu rol, està defensant bé i tirant el que toca, i De la Fuente que sembla tornar a estar a un bon nivell. Si Thorton rendeix com a principi de temporada, Fucka i Kakiouzis segueixen com últimament i Marconato no es carrega ràpid de faltes, el Barça podria tenir alguna opció, però segueixo pensant que a aquest equip li falta un 5 de garanties per tenir una plantilla competitiva. Com no hi deu haver res al mercat, el Barça acaba de fitxar al base nordamericà Ed Cota, que no crec pugui aportar encara massa per aquesta competició.
No el veig com a favorit, però ha de guanyar al Madrid sigui com sigui per assegurar-se plaça a l'Eurolliga fins al 2009. Si ho aconsegueix, perquè no seguir somniant?

REIAL MADRID
Temporada molt irregular tant en lliga (9è) i a Europa (4t), el fet de ser l'actual campió de lliga i de jugar a casa no permeten descartar-lo ràpidament. A més els quarts contra el Barça és una motivació especial (més amb la lluita per assegurar plaça a l'Eurolliga), i en cas de victoria la moral de cara als dos següents compromisos seria molt alta. La plantilla, de qualitat, és similar a la del Barça. Base amb classe però poc director (Rakocevic), escolta canoner (Bullock, atenció perquè si es confirma la lesió i es perd la copa, les opcions del Madrid baixaran bastant) i joc interior molt millorable. De totes maneres, Felipe Reyes pot fer mal al Barça, doncs no veig un home clar que el pugui parar, més si no juga Bullock, el Madrid carregarà més joc en ell. Com el Barça acaba de fitxar un base (Josh Fisher), de rendiment incògnita. Serà clau l'actuació de Gelabale i Hervelle, dos jugadors irregulars però que quan juguen bé converteixen el Madrid en un equip molt perillós.

TAU CERAMICA
Favorit després d'Unicaja. Primer a l'Eurolliga en el seu grup i segon a l'acb, la plantilla del TAU és de les més perilloses i completes, malgrat que està un graó per sota que les que tenia els últims anys, amb les marxes de Nocioni, Macijauskas i Calderón a la nba. Dos bons bases complementaris, un més director (Prigioni) i un més desequilibrant (Ukic) i un joc interior molt potent, amb uns últimament estelars Scola i Splitter. Per sort pels demés, Drobnjak no està rendint el que s’esperava, el què junt amb un joc exterior més fluix que els últims anys, fa que l’equip sigui menys temible que els anys anteriors. De totes maneres, Erdogan sembla que està despertant (s’haurà de veure si amb la recuperació de Hansen segueix rendint bé o no) i Vidal ha tingut molts problemes físics, que un cop recuperats fan del TAU una de les millors plantilles.

DKV JOVENTUT

Irregular com sempre en els últims anys, el DKV és capaç del millor i del pitjor. El baix moment de forma de Rudy Fernandez i els problemes físics de Bennett en els últims partits no inviten a l’optimisme, però si es desperta de cara a la copa, una competició on solen ser bastant competitius, poden guanyar a qualsevol en un bon partit. Difícil primer test contra el TAU, rememoració de la final de copa de fa dos anys, que en cas de superar els pot catapultar cap al títol. Té un dels millors bases i un dels millors escoltes de la competició, junt amb un joc interior que si està bé, és força potent.

PAMESA VALENCIA

Mal començament, recuperació espectacular i dubtes en les últimes jornades. Si hi ha una competició però que el Pamesa es pren seriosament és aquesta, així que pot donar molt a dir. Amb un gran base (Avdalovic) i un equip on no hi ha grans noms, però que com tots els equips de Ricard Casas sap jugar en equip més enllà de les individualitats, haurà de superar una primera prova dura contra el nou-ric Akasvayu.

AKASVAYU GIRONA

No és el primer cop que hi accedeix, però sí el primer on hi arriba realment aspirant a guanyar-la. L’equip fet a cop de talonari que va començar arrassant, es va veure sotmès a una crisi profunda que semblen haver superat en els últims partits. Molts jugadors decisius i experimentats que podrien resoldre finals apretats (Raül, McDonald, Vazquez, Thompson, Myers...). La falta però d’un referent clar dins de tant jugador de qualitat els hi podria però passar factura. Fa poc van guanyar el Pamesa al seu camp en lliga, un resultat que de repetir els hi podria treure la pressió que tindran a sobre de cara als següents compromisos.

UNICAJA

Actual campió de la competició, millor equip de la primera fase a l’Eurolliga, estat de forma excepcional de l’equip... per mi el converteixen en el gran favorit, malgrat que la lesió del seu 5 titular Daniel Santiago els pot portar problemes. De totes maneres la seva plantilla és molt completa i Cabezas i Berni estan en un gran moment. Els equips de Scariolo sempre estan en el seu punt àlgid en la copa i tenir un tros de jugador com Garbajosa, que també arriba en un moment de gràcia, et dóna moltes opcions.

GRAN CANARIA

Asidu en les últimes copes, encara no ha aconseguit passar mai de la primera ronda, malgrat que cada cop s’hi està acostant més. Aquest any segueix la seva tendència amunt (4t a l’acb) i amb un equip sense massa noms ha demostrat que pot posar a qualsevol en apurs. El fet de tocar-li Unicaja a quarts però li ha restat per mi moltes de les poques opcions que tenia en la competició. A destacar el gran base Marcus Norris que han fitxat aquest any i que està dirigint i rendint a un gran nivell, així com la regularitat adquirida finalment per Savane que l’han portat a ser un dels millor pivots de l’acb.

Una gran oportunitat doncs per disfrutar del bàsquet. El caldenari i el meu pronòstic és el següent:

B: Pamesa-AKASVAYU (16.2. 18:30, Auton.)

D: UNICAJA-Gran Canaria (16.2. 21:00, La2)

C: TAU-Joventut (17.2. 18.30, Auton.)

A: Madrid-BARÇA (17.2. 21:00, La2)



B-D: UNICAJA (18.2, 17:00, Auton)

C-A: BARÇA (18.2, 19:30, La2)

Final: UNICAJA (19.2. 19:00, La2)

05 de febrer 2006

The Remains of the Day (1993)

Un majordom dedica la seva vida en cos i ànima al servei del seu senyor en una magnífica mansió d'Anglaterra en els temps previs a la Segona Guerra Mundial. La seva meta professional el porta a anteposar un servei perfecte a les emocions i al propi pensament. Passada la guerra s'adona ja massa tard que les idees del seu noble no eren les encertades i que la seva serietat laboral li ha fet perdre l'amor de la seva vida.
Basada en la novel.la de Kazuo Ishiguro, aquesta història tràgico-romàntica dirigida per James Ivory ens mostra la servitud de la noblesa en la societat anglesa de la primera meitat del segle passat i la història d'un majordom principal que ha après que per a ser el millor ha de deixar de banda els sentiments i d'una majordoma, que malgrat la seva eficiència i satisfacció amb el treball somnia amb un matrimoni feliç. Dins d'aquest context la pel.lícula aprofita per donar certes pinzellades històriques als moviments diplomàtics de les potències europees i a algunes causes de la segona guerra mundial, en els anys posteriors al tracte de Versalles, amb què va acabar la primera.
Com sol ser norma en aquestes grans produccions angleses, la filmació dels escenaris exteriors i interiors i la cura i rigor en tots els detalls de l'època és perfecte. Però per sobre de tot la pel.lícula ens deixa amb dues gran actuacions interpretatives dels dos protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson, dos dels millor actors de la seva generació.

04 de febrer 2006

Australia experience (IX): The Great Barrier Reef

A les 6.30 ens vam llevar en el que havia de ser un dels gran dies del viatge, un creuer cap a la Great Barrier Reef. Abans d'entrar al iot, em vaig comprar ja unes ulleres de sol (l'única cosa que m'havia oblidat d'agafar de Barcelona, no està malament), perquè amb tant de sol i mar, calia protegir els ulls a més de la pell (que a aquestes alçades ja havia agafat un bon color i aguantava millor el potent sol australià). El iot era molt gran i força luxós, amb dos pisos tancats amb sofas, taules... D'aquest confort van gaudir tot el viatge els nostres amics asiàtics, així com la major part de la gent. Nosaltres, per suposat vam estar al pis de dalt, a l'aire lliure, sentit el vent a les nostres cares, contemplant la inmensitat blava de l'oceà i el contrast amb el blau del cel de l'horitz i intentant cercar taurons o algún peix espectacular (sense èxit). El més curiós que vam veure van ser peixos voladors, com els que surten al Tintin de Estoc de coc, eren extremadament petits i divertits amb els seus salts per sobre les ones. Deixades enrere les Whitsundays (amb una parada a la luxosa illa de Hayman), el vaixell va anar a tota màquina rapídissim, la qual cosa no va impedir que el viatge durés quasi unes 3 hores. La meta era una plataforma (Pontoon), on el vaixell atracava i on es podia menjar, prendre el sol, tirar-se per un tobogan rotllo Illa Fantasia o fer snorkel o scuba diving en una zona limitada de la Gran Barrera de Corall. El color en aquestes zones era preciós, una espècie de blau-verdós, i és una pena que a les fotos no es pugui apreciar la seva bellesa real. Tenint en compte que la profunidtat devia ser d'uns sis metres, fer scuba era una tonteria, doncs no aportava res, era car i havies d'anar amb el monitor (en casos extrems com els asiàtics, agafant-los pels braços per la seva poca capacitat de nedar). Nosaltres ens vam decidir per l'activitat gratuïta que era el snorkel. Va ser la meva primera experiència, amb certs problemes al principi, però va acabar sent inolvidable.
La clau està en aprendre a respirar bé per la boca, sense posar-se nerviós, mossegant bé la boquilla (el què a mi em costava per culpa d'una maleïda megallaga que em va sortir al llavi). Aprendre a treure l'aigua, fent una bufada seca i forta un cop surts de l'aigua. Per nedar ràpid, no cal patalejar amb els peus, els has de mantenir per sota l'aigua i fer moviments suaus que et permeten avançar fàcil i ràpid gràcies al peus d'ànec, fins i tot sense ajuda dels braços. I per submegir-se, intentar entrar el més vertical possible, amb una primera braçada forta, per després ja seguir només amb els peus i els braços per girar.
Mentre jo anava descobrint aquests secrets i agafava pràctica el Dani es dededicava a submergir-se i tirar fotos subaquàtiques amb la càmara comprada. Vam fer una sessió d'una i mitja, vam parar per dinar i drpés vam fer 45 min més, on ja amb la pràctica agafada els vaig disfrutar més. Peixos de diverses menes, uns petits blavosos, un de més gran amb una nàpia estil peix espassa, algún peix tropical amb colors vius, alguna stinger o jeally fish (medusa) que per sort amb el tratge quedaves protegit de les picades, un pop petitet... i sobretot el corall, molt maco en aquesta zona. La veritat que en quant a peixos n'esperava més, però clar una zona plena d'homes i un dia amb mar bastanta revoltada, no devia ser massa atractiu per ells. De totes maneres, va ser una experiència única i la tornada vam tornar a gaudir del creuer, ara ja amb una birra a la mà.
A l'arribar vam decidir reservar una nit més a l'apartament, per tal de disfrutar de l'excursió que ens quedava al dia següent i poder descansar bé la nit següent, abans de tornar a agafar la Previa.

03 de febrer 2006

Poker

Dissabte passat vam estrenar el joc de poker que el Joanda ens va portar d'Estats Units, en la que va ser la primera timba sèria que hem fet. Segur que no serà la última, doncs ens anem fent grans i aquests plans de tranquis cada cop molen més (tot i que després acabés sortint). Havíem jugat alguna vegada, però mai amb diners, la qual cosa feia perdre tota la gràcia. Això no vol dir que no s'hagi d'anar en compte, si seguim jugant jo crec que l'Aitor acaba perdent les escriptures del què serà el seu pis d'aquí res, però vam posar un límit de 5 € cadascú.

Al principi vam començar a jugar amb el què l'Aitor anomena poker tradicional, que no surtia en cap de les versions del llibret, per la qual cosa crec que serà el tradicional espanyol, però bé. El típic de rebre 5 cartes tapades, aposta de 5 cents, canvi de les cartes que es vulgui, i pujada de les apostes fins a arribar al màxim (o el que els jugadors arribin). Amb una aposta màxima de 20 cèntims, donava per poc el fer farols, ja que era fàcil anar a tot. Els guanys es van anar equilibrant.

Una versió molt guapa va ser la que vam agafar del llibret i es veu molt jugada els EEUU: El Texas Hold'em. Dos cartes tapades: aposta mínima. 3 cartes al mig vistes i iguals per tothom. Segona aposta. 2 cartes més a afegir al tapet vistes: tercera ronda d'apostes i pujar fins a la màxima. Vam pujar el límit a 50 cents i va començar a fer més mal. Lluís i jo vam acabar amb beneficis, no massa espectaculars, que es va endur el Xavi, desplomant a l'Aitor i la seva amiga. Una versió molt fàcil de jugar i viciant, però que si no poses límits pot fer estralls.
Una

Crash

Aquesta setmana s'han conegut les pel.lícules nominades als Oscars i falta de veure les altres 3 que em falten de les que aspiren al guardó de millor film, ja he trobat una que per mi mereix aquesta consideració per damunt de la gran favorita Brokeback Mountain comentada la setmana passada.
Crash, que encara que tingui el mateix títol que la de Cronenberg de fa uns anys, no té res a veure. Si li hagués de buscar una semblança aquesta seria Amores Perros, tot un seguit d'històries que s'entrecreuen a partir d'un accident en una metropoli com Los Angeles, on la barreja racial i de classes no fa gens fàcil la convivència.
Primera gran obra de Paul Haggis com a director (guionista i productor però de la gran triomfadora de l'any passat Million Dollar Baby), el guió està extraordinàriament treballat i només "patina" en l'inevitable de les coincidències que fan que totes aquestes històries s'entrecreuin, però d'això tracta el film precisament, de mostrar-nos els prejudicis, tensions i la vida de diferents persones de diverses races i amb els seus propis problemes personals en una ciutat on tothom és un desconegut i una societat com l'americana, on l'accés massa fàcil a les armes pot fer acabar en tragèdia qualsevol mínim incident. El millor per mi de la pel.lícula és que no hi ha herois ni villans, quasi ningú es salva de pecat i tothom té el seu rerefons. L'espectador canvia els sentiments envers els personatges a mesura que transcorre el film, podent passar de l'odi, a la compassió i al reconeixement. Tampoc hi ha aparent justicia, ni els finals de tots són feliços ni justos. Com la realitat mateixa, la cosa és d'agraïr en un cine com l'americà, amb fàcil tendència a les històries heroiques, al blanc o negre i les societats de color rosa amb finals feliços pel bo i desgràcies pel dolent. Hi ha grans escenes durant el film i potser només es fa una mica pesada una de les escenes finals on s'intenta presentar en mig d'una música lenta els finals de totes les històries, mostrant certes coses que ja eren obvies per l'espectador i que potser no calia explícitament ensenyar.

Gran treball dels actors (Sandra Bullock, Matt Dillon, Ryan Philippe, Don Cheadle, Karina Arroyave...) en els seus papers, malgrat que cap probablement optarà a cap reconeixement pel fet de què amb tantes històries, cap pot representar un paper destacat, però la suma dels seus treballs dona la consistència necessària a l'obra.

Pel.lícula doncs molt recomenable per a tothom, sempre que no esperin anar a veure grans històries fantàstiques i sorprenents, es tracta de representar la realitat de la societat angelina. Molt més amena, no tan llarga que Amores Perros i amb finals més explícits, per tal de ser més apta per al gran públic, però seguint la mateixa filosofia.

I ara només m'agradaria comentar com traient 30 segons de peli i canviant els moments de l'escena prèvia a aquests, crec que s'hauria obtingut un final molt més impactant, això ho comentaré en el primer comentari del post, així que qui no ho vulgui que no ho llegeixi (tot i que tampoc desvelaré res del film que pugui xafar a algú el anar-la a veure). Qui l'acabi veient i llegeixi això si us plau posar la opinió.

Australia Experience (VIII): Airlie Beach i Three Island Tour


En veure que el cotxe no arrancava vaig esbufegar, vaig pillar el coreà pel coll que no parava de dir oh oh ho i... No, la veritat és que a pesar de tot el que heu posat crec que em vaig prendre la cosa amb bastanta calma, potser pensant que ja tenia allà el Dani que encara té més caràcter que jo i que té uns rampells més heavys, però he de dir que ell almenys externament també va saber controlar-se. El més empipador és que aqusta gent li falta sang i iniciativa perquè es van quedar allà tots parats com esperant a veure si el cotxe arrancaria sol. Com això lògicament no passaria, els tres europeus, ens vam posar mans a la obra. Un diumenge 6 del matí (però sol com aquí a les 9), difícil la tasca. Vam anar cercant gent, fins que finalment vam trobar la gran amabilitat aussie, un home gran amb parkinson que estava netejant els vidres del seu negoci, però que quan va acabar ens va acompanyar amb el cotxe a una gasolinera, va demanar uns cables i ens va portar a la nostra monovolum per amb els cables arrancar-nos el cotxe. Entremig la Jennifer a nom de qui anava el cotxe s'havia mogut una mica i havia aconseguit el número d'una espècie de RACC australià que ens haurien cobrat un dineral. La solució del Min Yong sense moure's era trucar a Europcar i dir que ves per on, sense fer res, se'ns havia acabat la bateria i que ens enviessin algú... sense comentaris.
En fi, gràcies a aquell home, el cotxe va arrancar i després de donar 2 minuts gas i anar a donar una volta (el Min Yong ja anava a treure la clau després de què arrenqués), vam tenir el problema solucionat. Buscant un cafè a una hora on no hi havia res obert, el Dani va veure un home sol traient taules del seu restaurant. Agraït als aussies per haver-nos salvat feia res, es va posar a judar-lo i els demés vam fer igual, amb la qual cosa ens va tocar un cafè gratis (amb 8 sobres de sucre per mi, doncs no m'agrada i no era plan de dir que jo volia una altra cosa...). Durant el dia buscant informació pels viatges del dia següent, elecció europea dels viatges (vaiug plantejar les coses molt clares perquè els asiàtics amb la seva poca iniciativa ho veiessin com a la millor solució), entrada a l'apartament que teníem llogat (Reefside Villas, genial la casa) i relax pel matí a la platja artificial d'Airlie Beach (molt maca i amb noies maques) i per la tarda a la minipiscina de l'apartament.

19/12: després d'esmorzar i preparar bocates, comença el primer viatge. El bus ens recull i ens porta a Shuttle Harbour, d'on surt el primer vaixell. Travessia curta i arribem a Long Island, on hi havia la platja de la foto. Al ser temporada de meduses, els guies es volen cobrir i et recomanen no banyar-se, però quan un veu aquella aigua pensa: A L'IGUAL!!!!!! A més, preguntant vaig descobrir que es podia fer kayak gratis i m'hi vaig posar i molta gent em va seguir... Bé, menys la Jennifer, la resta d'asiàtics va preferir anar al super de la illa: una altra mentalitat sense dubte. El millor de la platja va ser veure un parell de mantes nedant elegantment per aquella aigua trasparent. Una horeta després però agafàvem el vaixell cap a la segona illa, Daydream Island, on l'italià va veure tortugues, ens van ensenyar una piscina de peixos tropicals i vam dinar mentre el Min Yong i la Yoko llogaven una moto aquàtica. 15 min i un pastón, que només van aprofitar la meitat perquè van caure a l'aigua i els van haver d'anar a rescatar perquè el Min Yong resulta que no sabia nedar... tot un espectacle. Curta estada però tampoc hi havia res més a veure. L'estada llarga la teníem a Hamilton Island, illa ja més gran on incomprensiblement hi havia un bloc alt rotllo Lloret. La veritat que és la típica illa turística plena de botigues, piscines pels visitants i una platja força maca. Desgraciadament no vam poder llogar un catamarà petit com volíem perquè hi havia massa vent, però vam descansar una estona i després xerrar acompanyats de papagais. A les 6 tornada a casa i esperant les 2 excursions següents que serien bastant més emocionants.