27 de novembre 2007

I ara en Woody...

Primer va ser la Red Bull Air Race i ara és en Woody Allen qui anuncia que no rodarà les dues pel.lícules addicionals que estaven previstes en el nostre territori. Realment sembla que és més interessant promocionar la nostra ciutat a base d'alcohol barat i deixar destrossar la ciutat als hooligans britànics. Una llàstima l'ocasió perduda davant d'un dels millors directors del cinema actual.

26 de novembre 2007

Entrevista a Artur Mas

Ahir publicava la Vanguardia una entrevista al líder de la oposició a Catalunya, Artus Mas. Sense haver estat mai votant de CiU (ni tinc intenció a curt-mig plaç de ser-ho), crec que estic d'acord en moltes de les coses que comenta. I si mal no recordo és ja el segon cop que destaco en aquest espai manifestacions seves.
Estic d'acord amb què el poble català (i aquí incloc com en Pujol a tothom qui hi visqui i hi treballi) hauria de tenir el dret a decidir sobre qualsevol tema, arribant com a punt culminant a tenir el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui necessàriament, com molts espanyols es temen, la independència del país. De fet, actualment qualsevol referèndum crec personalment que es perdria per majoria, i en cas de poder-lo fer oficialment, encara més. Estic d'acord amb ell en què actualment plantejar la independència és un tema que divideix més que uneix, i que estem en un punt on la societat catalana ha de mostrar unió per lluitar contra una sèrie de grans temes que afectaran el nostre futur proper (especialment econòmics, que són els que ens haurien d'unir a tots). Estic d'acord en què s'haurien d'acordar una sèrie de prioritats primordials (especialment en infraestructures i educació, que també crec són els principals temes a resoldre, tema vivenda a part que és un problema més nacional i dono per utòpic), i tots els partits unir-se per buscar i reclamar solucions concretes. Estic d'acord amb l'anàlisi que fa d'ICV (i trobo molt gran l'exemple dels 80 km/h, ja sabeu àmpliament criticat des d'aquesta pàgina).
No acabo d'estar d'acord amb l'anàlisi empresarial que fa de Catalunya. Oblida que moltes empreses catalanes són depenents de multinacionals estrangeres, que en qualsevol moment poden decidir marxar cap a d'altres localitzacions més barates (motiu pel qual en el seu dia també van venir aquí). Estem d'acord en què a més de SEAT i tot l'entramat que mou, hi ha bons ciments en televisió, alimentació, química-farmacèutica i bancs i caixes. Afegiria que a més tenim un grandíssim potencial en biomedicina i biotecnologia, sector on entenc caldria apostar fortament per convertir-nos verdaderament en referència mundial. Ara bé, a més de la iniciativa empresarial, no cal oblidar que ni les nostres universitats són grans referències investigadores, ni hi ha un bon feeling universitat-empresa, som dels països que inverteixen menys en I+D i a més Catalunya és dels llocs on es posen més tràmits burocràtics per a la creació d'empreses. Així que no espantem responsabilitats, que des del Govern hi ha moltíssim a millorar.
Ara bé, què falla del seu discurs? Doncs el què ell mateix denuncia, la falta de credibilitat de la classe política actual, començant especialment per ell. I és que aquesta unitat que ell reclama, s'havia de començar demostrant en aquell Estatut que havia sortit del Parlament (i que ara sembla que tothom reclama), i no en aquesta broma de mal gust que ens van acabar venent, amb una gran part de culpa del protagonista d'aquesta entrevista que, novament amb una clara tàctica (fallida) personal i partidista per tornar ràpidament al poder perdut, va vendre a la nació per un plat de llenties. Si aquest és l'home que ha de dirigir la refundació del nacionalisme anem ben arreglats.

25 de novembre 2007

El circ de la F1

Ahir llegia la notícia de què l'escuderia Mc Laren havia entregat interessadament a la premsa una sèrie d'informació, segons la qual es demostrava que l'escuderia Renault havia tret profit de secrets tècnics a través d'un ex-empleat seu. Després d'anys on la Formula 1 per mi ha anat perdent interés degut a la dificultat dels avançaments en carrera (ai, què lluny queden aquelles boniques lluites Prost-Senna), sembla que el circ del motor vol afegir un ingredient més a l'emoció de les tàctiques d'equip i parades en els boxes: els tribunals. I és que aquest any, quasi que l'emoció màxima l'hem tingut amb decisions (controvertides) dels comisaris de les curses i amb processos judicials, a part de la disputa personal entre els dos candidats al títol de Mc Laren, que van acabar regalant el campionat a Ferrari. Sincerament no crec que sigui la millor manera d'incrementar l'interés per veure les curses, que un servidor personalment ja fa anys que no mira.
Ara bé, el què em sorprèn de la notícia és la frase "McLaren afirma que 33 fichas con datos técnicos fueron copiadas en 11 disquetes en marzo de 2006 y cargadas en septiembre en un ordenador propiedad de Renault". Per favor, en plena època de DVDs, Pendrives, discs durs portàtils miniatura, algú prèn la informació amb 11 disquets??? De 3 i mig o de 5 i quart? Va home va. Crec que l'últim programa que em vaig gravar amb disquets múltiples va ser el mític Day of the Tentacle.

24 de novembre 2007

Pollastre a la Bitburger

Feia molt que no em posava a experimentar a la cuina. Crec que l'últim cop que vaig preparar quelcom que no sabia com sortiria, va ser a Manresa, amb el Lluc, amb els llibrets de llom farcits de salmó fumat. Va ser un experiment casual fruit d'una distracció. Com els dos feiem de vegades la compra setmanal junts, ens repartíem el què havíem comprat, per fer una sèrie de plats a casa d'un o altre durant la setmana. I aquella, doncs bé, el llom va quedar a casa meva, i el pernil i el formatge a casa d'ell i en canvi el salmó fumat (pensat per una altra cosa) amb mi. Va ser mirar-nos i dir, perquè no? I efectivament, deliciosos, sencillament recomenables.
I ara, en aquesta tarda d'hivern alemany, esperant a què a les 8 comenci el Barça i ja amb gana perquè he esmorzat frugalment a les 11 i m'he cascat una hora de piscina sense haver jalat res més, doncs he decidit tornar a experimentar:
1 patata. 1 ceba. 2 cuixes de pollastre. Espècies variades (sal, pebre, orenga, basilisc). 1 Bitburger.
Fregir prèviament la patata, la ceba i el pollastre. I després tirar totes les espècies i la Bitburger i deixar-ho fer a foc lent tapat. El resultat? Als comentaris quan ho hagi provat.

Somnis que s'esvaeixen

Des de ben petit sempre m'han agradat els cotxes. A EGB quan m'avorria a classe dibuixava (suposo com tants altres nens) cotxes en els marges de la llibreta. A pesar de la sempre meva poca habilitat i paciència per dibuixar a mà o per qualsevol activitat que tingués a veure amb la plàstica (sempre la meva gran creu en l'expedient escolar), a casa podia passar-me hores dibuixant i pintant els cotxes que veia per la televisió del Paris-Dakar. Ja de més gran, quan vaig tenir el primer PC i sortien els primers programes rudimentaris de dibuix CAD, vaig dissenyar (vista lateral) tota una gama de cotxes d'una hipotètica marca pròpia, passant per tots els nínxols de mercat possibles. Suposo que si algun dia em posés a regirar per casa encara els trobaria en la carpeta on els tenia guardats i de tant en tant els contemplava.
Així que quan va arribar el moment d'elegir què volia fer la vida, vaig acabar desestimant altres idees que havien passat pel cap (astrònom, biòleg marí) i vaig decidir-me per la carrera d'enginyeria industrial amb un clar objectiu: acabar en una marca de cotxes desenvolupant models. Malgrat lògicament tenir el somni de poder treballar algun dia en alguna gran marca puntera (sempre he tingut especial predilecció per BMW), hi havia una empresa clara candidata on acabar fent carrera professional, la marca que sempre he viscut a casa, tant a través del meu pare com del meu tiet, clients incondicionals de la marca.
La carrera em va obrir la mentalitat i vaig descobrir moltes altres coses que m'agradaven, però finalitzada aquesta, vaig decidir començar pel camp que sempre m'havia atret. Així vaig començar a Gestamp, un important proveïdor del món de l'automoció, on pel fet de ser una empresa gran fusió de moltes petites i en procés de creixement, vaig poder adquirir una experiència increïble en els dos anys que vaig estar. Aquesta em va portar a fer el salt (professional que no econòmic) que m'oferia la possibilitat de fer una estada participant en el procés de desenvolupament d'un futur model d'una marca premium. Actualment sóc el responsable a del Vorbau (estructura davantera de la carrosseria estructural del cotxe), de tots els carenats i passarrodes de sota pis, de totes les plaques anticalòriques de les zones motor i túnel de transmissió i de tots els insonoritzants acústics de la zona motor del futur model. A la meva edat sencillament ni en els millors somnis podia haver imaginat tant.
No tot han sigut camins de roses. He patit l'infravaloració de categoria per la feina que estava realitzant (finalment solventada), he patit la sobreexplotació d'assumir responsabilitats al.lienes, finalment parcialment solventada després de llargues queixes, no per les hores adicionals que suposava, sinó per la imposibilitat de realitzar correcta i professionalment totes les tasques que estava assumint. Finalment he patit el què considero (subjectivament) una injustícia econòmica, que sabent que no ha estat malintencionada sinó fruit de la burrocràcia d'una gran empresa, ningú sembla capaç de solventar. A pesar de tot això, passades les ires inicials, un seguia disposat a aguantar tot per treballar en el què sempre havia somniat.
Fins ara, on un està desorientat. Un simple mail, sí redactat i promogut inicialment per mi, però recolzat per una gran majoria que hi va participar activament, fart d'escoltar cada dia queixes de companys que progressivament augmentaven el seu descontentament, purament per una falta d'informació clara. Un simple mail on es transmeten una sèrie de dubtes que es volen aclarar aprofitant una propera visita (llargament esperada) de personal. Purament una acció en favor de l'empresa per discutir obertament els sentiments i preocupacions d'un personal que estem desplaçats 1500 km de la nostra empresa orígen, on se'ns porten automàticament molts assumptes personals. Una acció per millorar la satisfacció de tots, sense amenaces, sense crítiques a cap persona, sense reclamacions que no siguin aclaracions o la possibilitat d'oferir el nostre punt de vista sobre determinats punts.
Un mail massa innocent per una gran roda que gira indefectible i independentment dels membres que en formin part. Un mail, que ben o malintencionadament malentès, sembla haver-se convertit en una caça de bruixes en busca del líder d'una rebel.lió que només existeix en les ments d'unes persones que precisament estan massa allunyades de la realitat i per això els hi demanem que vinguin. Una rebel.lió que imaginen capitanejada pel benjamí de tots els residents, per un dels nouvinguts, que si disposés de la capacitat imaginada d'erigir-se en líder sobre una sèrie de professionals amb molta més experiència i edat que ell, no entenc com no el proposen per un càrrec important.
I ara ha començat la pressió psicològica sobre aquesta ovella negra que trenca el moviment harmònic dels engranatges invariables que mouen una gran empresa. Ara entenc a l'amic Carles, que canviava una feina a Siemens per una a una enginyeria més modesta, fart i desmotivat de formar part d'una empresa on un no podia influir en res.
Potser tampoc sóc un home per una gran empresa? Quin preu té treballar en el què sempre has somniat? Cal renunciar als teus ideals, manera de ser i caràcter per sobreviure a una gran empresa? Estic disposat a fer-ho?
Incertesa i desconcert. Actualment descobreixo que a pesar de mostrar públicament el caràcter fort i segur que tenia el meu pare, interiorment tinc un caràcter més sensible i dèbil com el de ma mare. Meravelles combinatòries de la genètica.
El mail del Charly esperant resposta a una proposta d'anar a fer la volta al món junts. Potser és el què necessito per reflexionar i decidir què vull fer a la vida. Tic tac tic tac.

Meme, avui va d'escriptoris

Feia temps que no recollia un meme, però aprofitant que estic païnt l'esmorzar abans d'anar a nedar i degut a la sencillesa d'aquest, em permeto recollir l'últim del meu transmissor personal d'aquest tipus de posts.
Avui us obro les portes doncs al meu escriptori. La foto és del Nil, lloc on no he estat, però em va encantar la foto. En aquest cas va ser feta per la Marta, la pàgina flickr de la qual aprofito l'ocasió de recomenar. A diferència del Marc, mai he tingut fotos pròpies o d'experiències viscudes en primera persona. Passada l'època de tenir la foto d'algun amor platònic famós, sempre he tingut fotos de paisatges (terrestres o espaials) capturades de la web. De fet actualment en l'ordinador fix de Barcelona hi tinc una foto d'un eclipsi lunar. També sóc en aquest sentit bastant conservador i la mateixa imatge es pot quedar durant anys sense canvis.
A diferència del Dani, la meva disposició d'icones o accesos directes no presenta cap ordre especial. Sencillament és el fruit de com s'han anat instal.lant els programes en l'ordinador. Els dos forats que es poden observar són resultat de descàrregues d'arxius posteriorment borrades que han deixat la seva petjada en la imatge.
Com es pot comprovar l'escriptori no és una part essencial del meu ordinador, però si algú vol recollir aquest meme, seguiré xafardejant el què tingueu la resta de la gent.

20 de novembre 2007

I avui... client!!

Realment una de les coses dolentes que tenia treballar en un proveïdor era l'actitud "òbvia" que sempre havies de mantenir de "el client sempre té raó"i haver-te d'empassar coses que en igualtat de condicions no faries, lògicament tot per el bé de l'empresa.
Amb el canvi d'empresa en principi passava a l'altre banda, al costat obscur del poder (bé, el client final són els compradors, però com a éssers individuals realment normalment el poder és limitat). La teoria però no es va cumplir: per una banda marxava a Audi a fer de "proveïdor d'enginyeria" i convertir-me en un esclau (d'ambdues empreses), on quan convé sóc un Audianer més i quan no un extern sense més. Quedaven els proveïdors de les meves peces, on un comprobava que a Alemanya els proveïdors porten uns fums... que sorprenentment Audi almenys permet. I sense ser un Audianer de veritat doncs ja et pots imaginar.
Però avui sí, avui un s'ha sentit client. Tot s'ha de dir, gràcies a l'únic proveïdor amb el què hi ha hagut un bon treball, l'únic al què quan m'han demanat favors, els he fet de gust, perquè també són els únics que han ajudat quan ho he necessitat, els únics que entreguen les coses quan les demanes, els únics realment proactius amb el disseny... a pesar de no ser proveïdors de desenvolupament. Ja van ser els què em van donar entrades per l'IAA (junt amb Gestamp, però aquí era fàcil tirar dels antics companys) i avui, doncs m'han portat els regals de Nadal. Un rellotge-termòmetre-alarma electrònic que tinc a partir d'avui a la taula (per fi podré tancar finestres o engegar l'aire acondicionat amb una prova objectiva). I un Sudoku-Kakuro electrònic per entretenir-me als avions. Gràcies Lydall-Gehardi!! (propaganda gratuïta però no crec que els lectors d'aquest espai comprin mai plaques anticalòriques per un cotxe).

18 de novembre 2007

Prunn 17-11-07

Segon cap de setmana consecutiu per Ingolstadt, però lògicament no era plan de seguir amb la tranquilitat de l'anterior, així que aprofitant que aquesta setmana m'he plantejat (per fi) posar-me seriosament a fer una mica d'esport cada dia (tres dies a la piscina i flexions i abdominals a casa els dies que no hi anava), calia muntar algun plan que a l'hora que visitàvem quelcom nou, fèiem una mica d'esport. Així que després de preguntar entre residents, el David i jo vam decidir anar, a pesar del mal temps, a veure el castell de Prunn, aconseguint timar a última hora al Roger i la Mireia, així com el Ricard que degut a la seva lesió de genoll ens esperava a les parades programades.
La sortida de l'excursió era des d'Essing, poble situat a l'est del Altmuhltal, d'on surt un camí de dues hores i mitja enmig del bosc en direcció al castell de Prunn. Després d'una primera pujada bastant forta i constant, el camí es tornava més suau, però entre la nevada i la neu que hi havia, i algunes zones mal senyalalitzades hi va haver moments de petit dubte sobre si arribaríem al destí final. El paisatge boscós era bastant monòton, però poc acostumats a fer excursions amb neu (que a més era neu pols), va fer les nostres delícies. De pas estrenava les meves botes de trekking impermeables comprades el dia anterior. Finalment vam arribar al castell, que ni era gran cosa, ni es podia visitar perquè l'estaven restaurant, així que el premi final en realitat va ser el gran dinar que ens vam fer en el poble de Prunn.
Per la tarda, tornada més ràpida per la vora del riu Altmühtal, on les botes vam començar a demostrar que eren noves i em van destrossar els turmells. Com a final d'etapa, novament Essing i el seu pont de fusta més llarg d'Europa. La tornada també mereixia un premi, concretament unes Kristallweizen al poble de Kehlheim, per tancar un dia d'esport, neu i molts riures.

+ Fotos

16 de novembre 2007

Una mica d'humor si us plau...

Realment en aquest país els polítics sempre han de gastar temps i recursos en tonteries. La noticia catalana del dia és la "indignació" que el president ZP fes broma sobre les Rodalies. Entendria l'enuig si això es fes en el Parlament, però en un programa d'humor, on el presentador et deixa la broma a ou, doncs trobo molt bé que el president la faci. És de salut mental i democràtica poder fer humor sobre qualsevol tema, les nostres misèries, defectes, tragèdies i complexes, sempre que es sàpiga fer sense mal gust i no em sembla el cas.
Que la situació de Rodalies és inadmissible i que s'ha de demanar responsabilitats al govern central i el president està clar. Però en comptes de criticar tonteries com aquesta, podrien també ser més proactius i ajudar a reconduir la situació. Més indignant que fer broma trobo la majoria d'aquests polítics que tan critiquen van en cotxes oficials amb una patrulla que els hi obre pas davant dels embussos diaris que es formen. Davant la incompetència que cada dia ens demostren, més valdria que es quedessin també col.lapsats, així no podrien provocar els merders que monten.

13 de novembre 2007

I avui fa ja un any...



Paco Ibáñez. Coplas a la muerte de su padre (Jorge Manrique)

12 de novembre 2007

Ratsch & Tratsch i Catan

Després d'uns últims mesos frenètics on no he parat massa, ha arribat l'hivern a Ingolstadt i amb ell s'han acabat els plans de cap de setmana (tot i que alguna cosa haurem de fer). En tot cas, la veritat és que de tant en tant va bé i realment necessitava un de descans, d'estar molt per casa, mirar pel.lis, tennis, aprofitar per netejar i planxar una miqueta i mirar per la finestra com neva. De totes maneres alguna coseta sí que vaig fer, entre elles anar per segon any a l'obra de teatre que fa anualment el meu coordinador d'Audi, en un grup amateur. Aquest any s'havia millorat l'acústica, el sopar només es podia fer abans de l'obra (beure sí podies demanar per sort) i sobretot la meva comprensió del bavarès ha millorat bastant, el què em va permetre entendre un 25% (molt millor que el 5% de l'any passat). Gens malament tenint en compte que altres alemanys no baveresos entenien el 50% (com els companys seatons de departament estan de vacances em va tocar anar amb els Audianers). I és que encara que a Audi es parli molt bavarès, en el llenguatge de feina només canvia l'accent i pronunciació, però en una obra teatral d'ambient rural fins i tot les paraules poden ser molt diferents. L'obra era una comèdia sobre la rumorologia que es crea al poble quan un pagès rep una carta de Minga (Munich en bavarès) i no vol dir el seu contingut. Malgrat no entendre la majoria d'escenes gracioses, vaig entendre la trama, el final (important, saber què cony deia la carta) i la dedicatòria que e van fer en les paraules posteriors del coordinador (actor i director), acabada l'obra.
Després, doncs un any després, per fi he pogut estrenar el Catan amb gent d'aquí. Dues partides intenses que ens van mantenir fins les 4h, la segona amb victòria local en una d'aquestes partides que m'agraden tant en què tothom està amb 9 punts (bé, jo estava amb 8 però vaig fer el salt al 10 en una ronda). La primera, una de les partides més rares per distribució dels materials. Espero que en aquest fred hivern que ens espera aquest hagi sigut l'inici per futures nits de vici.

11 de novembre 2007

Cassandra's Dream

Woody Allen sempre ha dit que volia ser un escriptor de tragèdies, però que com en els seus inicis agradava més el seu costat còmic, li acabaven sortint tragicomèdies. I sembla que instal.lat en la seva veterania i amb una llarga filmografia a les seves espatlles està disposat a cumplir el seu objectiu inicial, més proper a la seva visió de la vida.
Cassandra's Dream tanca la trilogia fílmica a Londres (després de Match Point i Scoop) i forma junt amb "Delitos y faltas" i "Mach Point" una trilogia noir de melodrames criminals que plantegen dilemes morals sobre els motius que arrosseguen a un a perpetrar un crim i les seves conseqüències posteriors. És sens dubte la tragèdia que l'autor estava buscant. Delitos y faltas barrejava una història d'infidelitat molt semblant a la posterior Match Point, però combinada amb la tragicomèdia amorosa típica del director i en aquell cas actor a la vegada, constant en moltes de les seves obres. Match Point era un drama en tota regla que ja trencava l'estil habitual d'Allen, però no penetrava tant en els sentiments del protagonista i es centrava en bona part en analitzar la sort que influeix tan decisivament en les nostres vides. En la seva última obra, Allen aprofundeix molt més en les consciències dels dos actors principals (molt bona interprtació d'Ewan Mc Gregor i menció especial per un Colin Farrell que borda el seu personatge), consumant un drama autèntic amb tints de tragèdia grega.
Cassandra's Dream explica la història de dos germans de classe mitjana-baixa londinenca (Allen s'allunya finalment del món aristocràtic d'obres anteriors) amb moltes dificultats econòmiques. Ian (McGregor) és un jove emprenedor amb somnis de fer grans negocis per instal.lar-se en la classe alta. La seva falta d'èxit el porta a estar ajudant al restaurant del seu pare, home mortificat per l'èxit del seu cuñat, ric empresari amercià que sempre ha ajudat a la familia. El conèixer a Angela (Hailey Atwell), jove actriu arrogant arribada a Londres, el farà embogir sobremanera. Terry és un mecànic que porta una vida simple amb la seva nòvia, però que la seva ludopatia el carrega de deutes. Ambdós compren un veler de segona mà, el Cassandra's Dream, per navegar els caps de setmana i somniar en les seves fantasies. La visita sorpresa del tiet Howard (Tom Wilkinson) els hi obre les portes a l'esperança... però aquest voldrà un gran favor a canvi.
Amb una excel.lent banda sonora de Paul Glass i la mencionada excel.lent interpretació dels dos protagonistes, la pel.lícula atrapa a l'espectador en el dilema amb el què s'enfronten els dos germans, transmetent perfectament els sentiments humans d'ambició i culpa. Però finalitzada la visualització del film a un li queda la sensació de què li falta quelcom a l'obra per arribar a l'altura de les millors creacions. Probablement un final excessivament precipitat, que no conclou com es mereix l'excel.lent disecció humana de tot el film.
En tot cas una bona notícia que Woody Allen torni al terreny de les bones pel.lícules, després d'una obra molt més fluixa com va ser Scoop. Esperem que mantingui la tònica en l'esperada Vicky Cristina Barcelona rodada en la nostra estimada ciutat.

10 de novembre 2007

Neustadt

Aquesta setmana la gent d'Audi va decidir tenir un premi cap als SE-Sprechers (responsables de peces) que tant dur estem treballant en el desenvolupament del futur Q5 i ens van invitar un parell d'hores al circuit de proves de Neustadt. Aquest es troba a una mitja hora de camí i malgrat ser relativament petit, permet als experimentadors i responsables de cotxe complet fer proves rodant sobre el cotxe sense haver de fer un viatge especial.
L'experiència va estar divertida. Desgraciadament cap teníem el carnet per conduir prototips, així que en el Q5 només vam poder anar com a paquets, el què no va impedir poder comparar les sensacions generals del cotxe amb les dels competidors més immediats, que sí vam poder conduir: BMW X3 i VW Tiguan.
Tot i ser un circuit més petit que el d'Idiada per exemple, i molt més que el d'Ehra (situat al nord d'Alemanya i on es realitzen les proves més serioses), Neustadt disposa de diferents pistes: Schnellbahn (circuit oval), Schlechtweg (pista de curves amb asfalt en mal estat), dos Handlingskurse (carreteres de muntanya amb bon asfalt) i d'altres que no podíem accedir (recta amb diferents tipus de sotracs, circuit acústic en pista forestal, descens prolongat, etc. Naturalment el què més gràcia fa per algú que com jo mai havia estat en un circuit d'aquestes característiques és el circuit oval, per ser diferent al què un es troba en la realitat. La veritat que a la primera volta no dóna massa sensació de seguretat el carril de l'esquerre que té una inclinació que sembla quasi una paret vertical, i menys amb cotxes 4x4 que semblen més fàcils de volcar. Però un cop un agafa confiança descobreix que efectivament estan ben dissenyats i que un pot agafar la corba a 200 km/h i deixar les mans del volant. Divertida és la senyal al final dels revolts: final de limitació màxima a 200 km/h.
En quant als models provats, he de reconèixer (malgrat que la meva opinió naturalment és imparcial) que em quedo amb el nostre model. Queden algunes coses a millorar, però encara queda fins el SOP, i ja en la fase que estem la dinàmica, acústica i confortabilitat del cotxe estava per sobre la competència.
Una gran experiència i tot un detall per part d'Audi, que sens dubte en quant a polítiques de motivació al personal està a anys llum de la nostra empresa origen.

Primera nevada de l'any

07 de novembre 2007

El orfanato

Fa poc més d’any Guillermo del Toro saltava a la fama després de deleitar, primer al públic espanyol i després a la resta del món, amb la seva esplèndida obra El laberinto del Fauno. Instal.lat ja en aquest pendestal el director mexicà presenta i produeix (a l’estil Tarantino) l’òpera prima de Juan Antonio Bayona, que ha acabat fent-se amb la plaça destinada pel cinema espanyol per intentar guanyar l’Òscar a millor pel.lícula de parla no anglesa.

El orfanato és una obra d’aquest gènere tan difícil de trobar, com és el terror piscològic. I és que pel.lícules de terror mai falten a les cartelleres, però costa molt veure quelcom diferent a una pel.lícula d’ensurts on assassins o éssers esfereïdors (més o menys sobrenaturals) apareguin instàntaniament acompanyats d’una pujada del volum de la música. El terror de El orfanato (malgrat incloure algun ensurt que altre) és més proper al Resplandor de Kubrick que a l’Alien de Ridley Scott (que no per això deixa de ser una obra mestra referent del gènere). La història és en realitat un drama que comença quan Laura (correcte Belén Rueda) i el seu marit compren l’orfanat on ella es va criar per instal.lar-hi una petita residència per nens discapacitats. Simón, el seu fill adoptat, començarà a jugar amb amics imaginaris, el què s’acabarà convertint en un malson per la mare.

Amb un ritme lent però sense pausa, amb una música tranquil.la allunyada de les estridències habituals en el gènere, la pel.lícula endinsa a l’espectador en un sentiment d’angustia i por cap al sobrenatural, inquietant-nos fins i tot en escenes completament previsibles (un, dos, tres, pica paret...). La trama intenta combinar la realitat quotidiana (amb la constant investigació de la policia del cas, per trencar l’efecte d’irrealitat de moltes pel.lícules on les víctimes mai recorren a mitjans disponibles) amb els efectes sobrenaturals, i acaba lligant perfectament al final tots els fils argumentals que ha anat creant. El final, sense ser sorprenent, és una correcta conclusió per a una obra, que es sustenta molt en les grans interpretacions femenines. Tant amb el pànic, desconcert i amor cap al seu fill de Belén Rueda, com les interpretacions secundàries però inquietants de les veteranes Montserrat Carulla i Geraldine Chaplin (en la gran escena de la mèdium).

Lluny de la perfecció i crítiques desmesuradament eufòriques de certs mitjans nacionals, l’obra també té alguns punts criticables. Argumentalment es fa difícil de vendre que els fets passats narrats no fossin ni descoberts, ni investigats ni sospitats per ningú i per tant passin ràpidament a l’oblit. El personatge del pare (Fernando Cayo) tampoc està especialment treballat, tant a nivell de guió com interpretativament, actuant de formes més que discutibles i sense expressar convincentment a l’espectador la desesperació que en teoria també pateix.

Respecte a la comentada semblança a d'altres films (Los Otros i el Sexto Sentido), malgrat que entri en el seu terreny argumental de la interacció entre els vius i els morts, és una pel.lícula amb una història independent. Està clar que El orfanato no és especialment innovadora i recorre a recursos del gènere ja ensenyats prèviament. Per aquest motiu no serà una obra mestra. Però això no li treu que sigui una molt bona pel.lícula, recomenable per als seguidors del terror fílmic i que representa un gran debut d’aquest director espanyol en un camp on el cinema nacional tradicionament no sol destacar especialment.

06 de novembre 2007

La (ir)responsabilitat periodística

Durant les últimes setmanes ha estat notícia més o menys constant el cas del noi d’Olesa que va agredir física i verbalment a una menor sudamericana, essent gravat per les càmeres del vagó del tren on ambdós circulaven. El fet, lamentable, va ser inicialment obviat a nivell judicial, el què va significar una magnificació irracional i irresponsable per part de molts mitjans periodístics, les conseqüències de la qual estan encara per veure. Vagi per davant que condemno l’actuació de Sergi Xavier i que defenso que aquest tipus de comportament hauria de tenir un càstig sever per part de la justícia, tant si es tracta d’una agressió racista, com sexista, com completament gratuïta. Seria la manera d’acabar amb certs dominis de minories violentes degut a la por que la majoria té a aquesta violència. Però no és menys cert que lamentablement sucessos com aquest (o molt més greus) són molt habituals en la nostra societat, sense crear-se tant rebombori. La magnificació desproporcionada del cas ha portat a tota una sèrie de despropòsits que haurien d’invitar a la reflexió de tots plegats:

- L’agresor protagonista s’ha convertit en una estrella mediàtica fugaç, rebent fins i tot ofertes astronòmiques per donar exclusives a certs mitjans (on està el codi deontològic del sector?) i en alguns moments quasi incentivant a què gent com ell repeteixi agressions semblants degut a aquesta propaganda gratuïta.

- Una part de la societat llatinoamericana s’ha volcat en una campanya mediàtica demanant una justícia desproporcionada. A l’embaixador que ve aquí a donar lliçons democràtiques li diria que se’n torni al seu país, a arreglar els molts problemes que tenen i que provoquen l’emigració en massa del seu poble.

- Els clans violents sudamericans (que també existeixen) han iniciat una sèrie d’accions intimidadores contra l’agresor, que de moment han provocat que hagi de canviar de domicili. Ens imaginem el què pot passar si ara alguna banda de Latin Kings matés a l’agresor? Una greu esquerda social completament innecessària d’haver tractat el cas com es mereixia.

- El testimoni passiu que va tenir la desgràcia de ser gravat (doncs ara sabem que no anava sol al vagó) i l’identitat del qual ningú va pensar en protegir, ha estat sotmès a un linxament mediàtic i social que no mereix. Què còmode és jutjar a algú sentat en el sofà de casa o rodejat de xofers i guardaespatlles (quina ràbia em van fer els polítics que es van afegir a les crítiques). El cert és que la resposta de cadascú en aquests casos és imprevisible i un si ha de trobar per saber què hauria fet ell en el mateix cas. Però queda clar que la majoria de gent que normalment roman immòbil davant de casos semblants (com he comprovat en les experiències personals viscudes) no és ningú per criticar a aquest pobre xicot, que va quedar paral.litzat per la por esmentada anteriorment.

Una por de la societat que augmenta si la justícia és excessivament tova, com desgraciadament tenim, però que també augmenta davant del periodisme catastròfic que s’està imposant, com molt bé reflexava en els EEUU el documental Bowling for Columbine.

05 de novembre 2007

Saw IV

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

A un ritme frenètic que no deixa passar ni un any entre pel.lícules, ha arribat a les pantalles la quarta entrega de la nova saga de terror d’èxit. Sense el seu director original (James Wan), que ha passat a produir la resta i deixar la direcció en mans de Darren Lynn Bousman, la nova història macabra de Jigsaw segueix mantenint la tònica general de les anteriors entregues.

Quan acabava la tercera i sabent ja que com a mínim quedaven dues obres més (com efectivament es confirma en un final que novament deixa clarament oberta la porta a una cinquena -i definitiva?- entrega més), els seguidors de la saga es preguntaven com seguirien les futures històries: serien preqüeles o seqüeles de la història fins llavors explicada, un cop mort l’assassí protagonista? Doncs aquí novament ens sorprenen els guionistes i finalment no és ni una cosa ni l’altra, però tranquils que Jigsaw no ressucita. El què no implica que els seus sàdics jocs hagin perdut espectacularitat ni sentit purificador per als condemnats, i és que fins després de la seva mort encara queda molta corda per recórrer. En aquesta quarta entrega, al més pur estil Lost, una sèrie de flaixbacs ens introduiran en la història del nostre protagonista i com es va convertir en l’assassí en sèrie més temut dels EEUU. En el “present”, aquest cop la seva víctima principal és el comandant Rigg, a qui sotmet a una “gincama” de proves preparades que l’acosten (i ens acosten) a la ment de Jigsaw.

Saw IV ofereix tots els ingredients que han donat esplendor a la saga. Per començar un guió treballat, en aquest cas força complicat i recomenable portar fresques les anteriors, especialment la tercera, malgrat que com sempre una sèrie de flaixos ens aniran narrant els punts més complicats de la trama. I per descomptat una bona dosi de sang i fetge, que acosta més l’obra al cinema gore que al de terror. El problema? Doncs que ja en van quatre i lògicament l’efecte sorpresa cada cop està més gastat, a més que la història general es va fent menys creïble. Però realment importarà massa això als fans de la saga? Vistes les nul.les alternatives existents podem predir la probable continuïtat de bones taquilles per aquesta i per la següent.