25 de novembre 2008

Gomorra

Gomorra és la candidata italiana per als Oscars d'aquest any (en l'apartat de pel.lícula de parla no anglesa), guanyadora del premi especial del festival de Cannes i una de les nominades i favorites per als premis europeus de l'EFA (Europen Film Award). L'obra està basada en el llibre que ha costat a Roberto Saviano la llibertat de no poder caminar sense anar escoltat degut a les amenaces rebudes per la mafia. Però l'adaptació de Matteo Garrone al cinema és més aviat complementària amb el llibre, centrant-se molt més en la vida en els suburbis de Nàpols que en l'organització de la mafia.
Malgrat no ser-ho, la pel.lícula està rodada en un estil documental presentant-nos cinc històries diferents, que a diferència de les obres de González Iñarritu, en aquest cas no s'acaben entrecreuant. Simplement intenten reflexar la influència de la camorra italiana sobre la vida de molta gent "normal". Un parell d'adolescents que somnien en convertir-se en mafiosos, un cobrador d'impostos per la causa d'una de les famílies de la camorra, un nen entrant en el tràfic de drogues controlat per la mafia, un sastre d'alta costura que es ven a un empresari tèxtil xinès i un "empresari" que es dedica a la recaptació i sotarrament de residus tòxics en el territori. Seguint els nostres protagonistes veiem el drama diari quotidià que ha costat la mort de 10.000 persones en els últims 30 anys (més que el conflicte palestino-israelí i molt més que qualsevol terrorisme). Víctimes molts cops innocents fruit de guerres internes entre famílies i territoris.
Més de dues hores de cinema realista d'alt nivell, carregats de dramatisme que ens adentren en una realitat sorprenent avui en dia a l'Europa del segle XXI. Una realitat probablement consentida degut a què la Camorra, amb una facturació 3 vegades més gran que el grup FIAT, és un dels pilars econòmics dels país i el continent. Un gran moviment de diners que s'acaba reinvertint en activitats legals com la reconstrucció de les torres bessones. Detalls sobre la camorra italiana que només descobrirem a través de les frases finals típiques d'aquestes pel.lícules. Per a qui vulgui aprofundir sobre aquests temes i com s'estructuren les diferents organitzacions, queda per llegir el llibre. Aquí es tracta de veure la seva influència en les seves bases del carrer.

24 de novembre 2008

Les ajudes al sector de l'automoció

Llegeixo amb certa indignació alguns dels comentaris que avui es fan en un diari online arran de l'enquesta que està fent sobre si l'Estat espanyol hauria de donar ajudes al sector de l'automoció (per cert, amb resultat de 30 a 70 a favor del no). Ambdues respostes són certament vàlides, sempre i quan un les esgrimeixi amb arguments coherents.
El debat neix després de què el nou govern dels EEUU d'Obama ja ha promès ajudes milionàries per salvar a una indústria automovilística nacional que fa anys va a la deriva. El govern alemany també està buscant suports en l'empresariat alemany per fer un esforç conjunt i "rescatar" l'alemanya Opel, del forat global de GM. Ja en el nostre territori, actualment tenim un ERE que redueix considerablement de forma permanent la plantilla de Nissan... i EREs temporals de la resta de fabricants nacionals (SEAT, Opel, Ford i Renault) per compensar la baixada brusca de la producció que hi ha actualment, fruit del fort descens que han sofert les vendes en aquest context de crisi econòmica global. EREs temporals que d'aquí sis mesos ja es veurà en què es converteixen si la situació no millora...
Entenc la postura de qui nega les ajudes al sector, ja sigui a aquest o a qualsevol altre que estigui en crisi. Ajudar a qui no ha sabut fer un negoci rentable va en contra del lliure mercat, de l'estímul de la innovació, de l'igualtat d'oportunitats... Però de vegades s'ha de ser pràctic. A ningú li ha agradat que en tot el món es surti al rescat de grans bancs que en els últims anys s'han enriquit increïblement amb productes inintel.ligibles ni per ells mateixos. Però també és cert que si l'ensorrament de totes aquestes grans entitats ha de provocar una crisi econòmica mundial molt més gran, potser la majoria acabarà perdent més que contribuint a solventar els seus errors. De fet, de tota aquesta crisi, potser s'ha après que "el mercat ja es regula sempre sol" no és veritat, i que els Estats han de posar uns mínims mecanismes de regulació.
Oberta però l'aixeta es crea un precedent... I aquí entra la industria de l'automoció. Amb l'injecció de diners es salven a grans entitats bancàries (llur funció i benestar social no discuteixo com a fonts generadores de riquesa i préstec de diners per a d'altres activitats), però també a molts especuladors financers del món, la tasca social dels quals és com a mínim de dubtosa necessitat. Gent que desvia diners a paraïsos fiscals on es perd el seu rastre, gent capaç de fer trontollar una empresa que va bé, si els beneficis poden ser més elevats en un altre lloc... Perquè no ajudar a una industria que durant més d'un segle ha donat feina a milions de persones a tot el món... i que pot seguir donant-ne més en els propers? Una industria productiva, que genera un bé real, del qual molta gent gaudeix pel seu transport, i genera el seu bé social en tant que ocupa directa i indirectament a un percentatge molt elevat de la població. És una alternativa millor enviar a tota aquesta gent a l'atur... sense cap alternativa on col.locar-los? En el nostre país la situació és més flagrant, doncs amb la caiguda (completament previsible) del sector de la construcció, perdre el principal sector industrial del país i deixar-ho tot en mans del turisme (on hi ha cada cop més competència) i el sector serveis és com a mínim agosarat. Els (per fi) augments considerables en els pressupostos d'I+D estatals clarament s'han d'invertir en construir alternatives al món de l'auotomóvil (personalment crec que a Catalunya es podria crear una industria pionera en el món de la biotecnologia ajuntant els excel.lents professionals de camps de la medicina, biologia, farmàcia i enginyeria), però aquests resultats només seran visibles (si es fan bé) en uns quants (bastants) anys.
Lògicament hi ha moltes maneres d'ajudar i en cap cas ha de ser una ajuda a cegues. Poden haver-hi ajudes directes, condicionades a projectes de futur que assegurin els llocs de treball durant un bon grapat d'anys (com el projecte de cotxe elèctric de Nissan que ha sortit a la premsa). Poden haver-hi ajudes directes condicionades a un anàlisi d'errors i exposició de mesures. Com el què han fet les empreses americanes dient que el model únic de cotxe gran, tecnològicament pobre i poc ecològic els ha fet perdre quota de mercat respecte els japonesos i europeus. O el què podria fer potser SEAT (condicionada pel grup VW) amb una gamma excessivament curta, un posicionament poc clar com a marca en el mercat i poca penetració en mercats exteriors importants. O poden haver-hi ajudes indirectes, en forma d'incentius fiscals, que ajudin a recuperar les vendes.
El què no val és acusar demagògicament a la indústria de l'automoció d'haver-se enriquit en els últims anys (el benefici d'un cotxe bàsic popular és molt inferior al què donaria un banc per ingressar la milionada que val desenvolupar-lo i fer les inversions necessàries per produir-lo), de no treure cotxes de 3000 euros (com si es poguessin homologar a Europa cumplint amb totes les normatives de contaminació, reciclatge i seguretat activa i passiva) o no invertir en el cotxe elèctric per seguir donant joc al monopoli petrolífer (*). Just o no just, la feina de molta gent està en joc en els propers mesos, i com a societat (i per a això elegim a un govern), alguna alternativa s'haurà de buscar.

(*) Els amants del cotxe elèctric es mereixerien un post apart, però deixo algunes preguntes per la seva reflexió: Perquè els cotxes elèctrics que JA existeixen tenen una penetració en el mercat quasi bé nul.la? Perquè tant poca gent està disposada a pagar una mica més per tenir un cotxe híbrid? Perquè hi ha cotxes "normals" que consumeixen i contaminen menys que un híbrid? Quanta gent vol un cotxe d'autonomia limitada i flexibilitat menor (pel fet de no poder-lo agafar quan es necessiti carregar)? Tenim les infraestructures adequades per una introducció massiva de cotxes elèctrics o d'hidrogen (això és culpa dels governs o de les empreses)? És realment més ecològic un vehicle "ecològic"? (aquí com a resultat puc avançar un estudi que feiem a la carrera on un autobus d'hidrogen contaminava a l'estat espanyol actualment més que un de normal, pel fet que les emissions per generar l'electricitat que es necessita per obtenir l'hidrogen liquid eren superiors a les del propi vehicle, considerant el mix actual de maneres de produir electricitat). Podem produir només amb energies renovables (o considerem aquí de nou les nuclears?), ja no només tota l'electricitat que actualment consumim, sinó tota la què es necessitaria per a mantenir el volum de transport actual?
P.D: un servidor creu sincerament en la viabilitat d'un món amb cotxes elèctrics i més net de CO2 en un futur relativament proper... Però el què es porti a terme no depèn de la indústria de l'automoció.

55a caminada de la regularitat de Badalona

En aquests temps on està tant de moda participar en curses, marathons, curses de muntanya, triatlons, ironmans, un servidor es va estrenar ahir en una prova oficial de la FEEC, concretament la penúltima prova de la temporada de marxes tècniques. Lògicament si jo havia de participar a una prova d'aquestes havia de ser perquè no era una cursa precisament, doncs la meva passió per córrer és nul.la. Així que picat per la curiositat de què podia ser això de la caminada de la regularitat, em vaig acabar apuntant amb el Lluis a la prova, amb l'al.licient d'acabar convencent a tres parelles amigues més.
Finalment vam estar participant a cegues, sense conèixer la reglamentació de la prova, perquè ningú (fins a trobar algú amb una mica d'enteniment al control sis) era capaç d'explicar-la, però va estar prou bé i amb els dotze punts de penalització sense clavar cap parcial, hem obtingut una bonica 23a posició (regular amb el nostre dorsal). Pel camí, unes vistes de tota l'àrea metropolitana com no havia vist mai, algun poblat ibèric, alguna ermita, un bon esmorzar, pujades, baixades, pistes, algun camí estret... i algun racó menys bonic i propi de suburbis d'una metropoli. Finalment 2:52h per fer els 15 km i poc, una mica d'entrenament personal, i després... a gaudir d'un bon arròs per guanyar les calories perdudes i fer més entranyable la jornada d'un diumenge diferent, dels què venen ganes de repetir.

16 de novembre 2008

15 de novembre 2008

Saw V

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

En un gènere bastant esgotat i amb poques idees novedoses, la saga Saw continua inexorablement el seu camí per les pantalles cinematogràfiques. Amb un nou canvi de direcció (David Hackl), Saw V comença a patir el què és inevitable en tota saga que s'allarga indefinidament en funció de l'èxit de taquilla. El producte perd la seva novetat i l'espectador comença a mostrar signes d'esgotament de seguir veient el mateix. Si Saw III i IV ens deixaven en el mateix moment temporal, coincidint amb la mort de Jigsaw, com era previsible amb el final de la IV, Saw V segueix avançant ja en mans de l'inspector Hoffman, sucessor definitiu després de mostrar-se com l'alumne avantajat. Ell serà l'encarregat de "dirigir" un últim joc preparat per Jigsaw, la documentació del qual li dóna poc abans de morir (l'energia d'aquest home quan estava agonitzant és encomiable). Els ja tradicionals flaixbacs de les últimes entregues ens ensenyen aquest cop el recorregut seguit per Hoffman fins a convertir-se en el nou Puzzle i la seva col.laboració amb Jigsaw en alguns dels casos vistos en entregues anteriors. En el present, cinc persones unides per un tràgic succés hauran de mirar de superar les proves que els hi han preparat si volen sobreviure. Per ser l'últim (?) joc de Jigsaw, la veritat que no és la seva obra mestra... Millor (tot i que previsible) és la prova final entre Hoffman i el comandant Higgs, qui seguirà obstinat en la seva caça a Puzzle i llur búsqueda de proves va avançant en paral.lel a la trama dels cinc "empresonats".
Probablement la crítica soni més malament del què realment és. Saw V segueix sent un producte acceptable i que segueix presentant tots els bons arguments de les anteriors entregues, però quan aquests ingredients van acompanyats de la pèrdua de capacitat dels guionistes per sorprendre, la sensació final no és la mateixa.
El final deixa la porta oberta a una nova seqüela, que efectivament sembla està ja en marxa per a l'any que ve. Esperem els guionistes sàpiguen trobar un final digne a una saga que ha aconseguit fer ressorgir en molta gent l'interés per un gènere que havien abandonat.

Red de mentiras

Amb "Red de mentiras" Ridley Scott que als seus més de 70 anys encara segueix en plena forma. Tot i que ja queden molt lluny les seves obres que han passat a formar part de la història del cinema (Alien i Blade Runner), Body of lies és un interessant thriller d'acció amb un cert rerefons polític.
Leonardo di Caprio és en aquesta ocasió un agent de la CIA destinat a l'Orient Mitjà per controlar el terrorisme islàmic cada cop més actiu en el món occidental. Russel Crowe és el seu cap que des dels EEUU dirigeix les operaciones en la zona. Basada en la novel.la homònima de David Ignatius, la pel.lícula tracta sobretot sobre la informació privilegiada, com aconseguir-la i gestionar-la. Una informació que quan incumbeix a temes de seguretat nacional i internacional ningú pot tenir la certesa de la seva autenticitat.
Recolzada sobre una història d'un periodista expert en les activitats de la CIA i especialitzat en assumptes del món àrab, i amb un guió adaptat per William Monahan (guanyador de l'Oscar per Infiltrados), la trama de la pel.lícula, la metodologia dels agents, l'organització dels grups islàmics, transmeten en tot moment una sensació de credibilitat que s'agraeix. Lògicament no s'ha d'oblidar que estem davant d'un típic producte americà, i per tant, l'agent protagonista supera totes les escenes d'acció amb nota, quant probablement a la vida real al minut 10 ja estaria mort, però això forma part del gènere. El gran mèrit de "Red de mentiras" és combinar amb molt encert escenes d'acció típiques de thrillers de l'estil Bourne o Bond, amb escenes més dramàtiques on s'introdueix el rerefons polític i certes pinzellades del món islàmic (molt encertada la història d'amor no sexual entre el protagonista i la bella Aisha, interpretada per l'actriu iraní Golshifteh Farahani).
El final, malgrat ser previsible en una obra d'aquest estil, mostra una gran escena el cap del servei d'intel.ligència de Jordània on posa en evidència que en aquest món la supremacia tecnològica d'alguns no comporta automàticament l'èxit final de les operacions.
Des del punt de vista social, el però que li poso a la pel.lícula és la manera de tractar en certs moments el fenomen del terrorisme islàmic, contribuint al missatge de por irracional a ell que tant favor fa als propis terroristes, com a aquells que en els últims temps s'han aprofitat d'ell per tenir via lliure sota l'excusa de combatre'l.
Sense voler veure-hi més enllà, es tracta en tot cas d'un bon producte dins del seu gènere i que permet passar dues hores entretingudes a la sala.

Ravalejant...

Ahir per la nit amb l'Alfonso vam ravalejar de mala manera... Recordant els vells temps d'Ingolstadt, vam passar una nit per demostrar que no tot ha de canviar forçosament amb la tornada a Barcelona. Em tocava fer de guia dins l'ambient una mica alternatiu de Barcelona.
Una canyeta d'oferta en un bar de la placeta nova que han fet al carrer Tallers, un sopar de cuina de mercat al Mama Cafè, una Moritz mentre escoltàvem des de les grades de la minisala del Big Bang Bar a un grup novell de rock prometedor amb un bon repartiment de temes propis, un Ballantine's en un bar una mica bohemi que no coneixia al (crec) carrer de la Reina Amàlia i que espero tornar a trobar un altre dia, un Absenta al mític Marsella, un segon Ballantine's al concorregut Àmbar, per acabar morint la nit a Les Enfants... I mentre caminàvem per la nit per els seus carrers, descobrint llocs nous, mostrant llocs coneguts, em vaig adonar que realment m'encanta aquest barri i el seu ambient. Una fusió de turistes, estrangers vivint a Barcelona i la gent autòctona del barri o d'altres zones de Barcelona. Un ambient difícil de trobar en d'altres ciutats que no siguin Barcelona.

11 de novembre 2008

The very sad story (of a part) of my life

I don't know where you are, but I'll find you, and when I'll do it, I promise you it will be awesome.

09 de novembre 2008

Excursió a la Mola

Després d'una setmana mig malalt, ahir tocava acabar-se de recuperar respirant una mica d'aire pur, per la qual cosa em vaig apuntar a una excursioneta que van organitzar els companys de departament per la Mola, una petita església en un pic prop de Matadepera, on ja hi havia estat fa molts anys amb l'institut. Llevar-se d'hora, recollir el becari alemany i cap a Terrassa, punt de trobada per menjar uns primers croissants, amb els què començar la ràpida ascensió per un camí empinat que a les 10:40 ja ens deixava al cim. Una breu visita a l'església d'origen romàmic, contemplar les vistes en un dia bastant enteranyinat i cap al restaurant al què anàvem: a menjar una bona botifarra amb patates, pa amb tomàquet i gírgoles a la brasa, tot ben banyat amb vi de porró. Per sort a la baixada ho vam poder cremar tot, i és qua buscant un camí alternatiu per no arribar massa d'hora i donar positiu, vam estar tres hores pujant i baixant per camins, a estones de cabres, fins a trobar el camí principal que portava de nou als cotxes. Una excursió divertida per aprofitar una mica el dissabte, abans de la megatrobada a casa el Lluitxi amb partida de Catan, extensió pescadors, i partits de bàsquet i futbol per la tele, abans de sortir de festa. Tots els caps de setmana podrien ser igual de complerts.

04 de novembre 2008

L'automòbil del futur

Aquesta tarda he assistit a la conferència "L'automòbil del futur" que organitzava la càtedra UPC amb la col.laboració d'Applus. La veritat que m'hi vaig apuntar sense saber massa de què anava, doncs el títol era molt genèric i podia anar des de les alternatives energètiques de motopropulsió a, com ha sigut el cas, les novetats electròniques en els cotxes del futur inminent, en aquest cas especialment aplicades en el tema de la seguretat activa per evitar accidents. En tot cas, per canviar la rutina trobava interessant informar-me de novetats de desenvolupament en el meu sector encara que poc tinguessin a veure amb la meva àrea en concret.
La conferència ha estat prou interessant. Després d'una primera introducció sobre les causes dels accidents (95% intervenen errors humans, 76% única causa, 38% distraccions i 50% en condicions de mala visibilitat), s'han explicat els treballs que s'estan portant a terme en el desenvolupament de sistemes HMI (Human-Machine-Interface). Sense deixar de tenir-se en compte, en temes de seguretat passiva (minimitzar conseqüències de l'accident) s'han assolit uns nivells molt alts que impliquen uns costos elevadíssims per millores molt modestes, per la qual cosa el gran treball futur està en la seguretat activa (intentar evitar l'accident). En aquest apartat, en els últims anys s'havia treballat molt en solucions correctores de la dinàmica del vehicle, amb sistemes de gran importància com l'ABS o l'ESC.
Per tant el camp de major desenvolupament avui en dia està en els ADAS (Advanced Driver Assistance Systems). Són sistemes que mitjançant tecnologies radar, làser, infrarroja i de càmara, optimitzen la il.luminació i visió del conductor, creen una interfícies cotxe-entorn o activen els sistemes precolisió (aquest darrer concepte una mica a cavall entre seguretat activa i passiva, prepara el cotxe abans de la col.lisió perquè els sistemes de seguretat passiva funcionin optimament i es minimitzin per tant les seqüel.les físiques de l'accident). Dins dels primers camps trobem sistemes ja comercialitzats i sistemes encara en desenvolupament com: sistema d'adaptació del llums en cruïlles i revolts (AFL), de visió nocturna (NV), d'intensitat gradual de les llums de fre (ARS), controls adaptatius de la velocitat (ACC), detecció de peatons (PD), asissitències en interseccions (IA), sistemes de manteniment de carril (LDW) i d'ajut de visió pels angles morts (LCA), o sistemes de detecció de distraccions i somnolència del conductor. Tot això junt amb els sistemes IVIS (In-Vehicle Information Systems) com el GPS o e-call, els futurs sistemes de comunicació entre vehicles i els sistemes de comunicació i entreteniment (mòvils bluetooth, DVD, lectors de música, etc.) que els clients exigeixen en un cotxe modern, fan que la quantitat d'informació que ha de gestionar el conductor vagi en augment, i per tant, pugui ajudar a contribuir més, en comptes d'ajudar, a les distraccions respecte la primera gran prioritat de tot conductor: mans al volant i vista al front.
En aquest context neix el projecte AIDE (Adaptative Integrated Driver-vehicle interfacE), en el qual han treballat 28 empreses (entre elles SEAT) en un gran projecte finançat en gran part per la UE. Sobre diferents perfils de vehicle i conductor (en aquest cas basat en edat i experiència, no en conducta), els objectius del mòdul desenvolupat són crear un software integrat en el cotxe que prioritzi el què, quan i com ha d'arribar la informació al conductor. En un exemple pràctic, el sistema AIDE posaria en espera l'entrada d'una trucada, quan aquesta arriba en una entrada de rotonda en condicions de pluja intensa, permetent-la només quan la càrrega cognitiva del conductor s'alleugera.

02 de novembre 2008

Quemar después de leer

Amb Quemar después de leer els germans Coen reafirmen el seu bon estat de forma que van recuperar amb No es país para viejos. Uns dels màxims exponents enguany del cinema indepent americà modern, amb la seva nova producció tornen al gènere de la comèdia, del qual no teníem tan bons records en la seva filmografia des de The Big Lebowski, fa justament deu anys.
Burn after reading és una obra estranya, de la qual no convé desvetllar-ne massa. Una història absurda, molt absurda, però tan ben narrada que aconsegueix mantenir l'espectador tan expectant, com si d'un bon thriller es tractés. La trama va sens dubte de menys a més i finalitza amb una escena sublim que ironitza magistralment sobre la pròpia naturalesa de la pel.lícula. Un CD amb informació confidencial és trobat per una parella d'empleats d'un gimnàs, la qual cosa els involucrarà en una trama amb agents de serveis d'intel.ligència (?) dels EEUU.
Que aquesta breu sinopsi no porti a pensar al lector que estem assistint a una Austin Power, o qualsevol comèdia comercial americana sobre espies. Quemar después de leer podria ser un thriller dramàtic i moralment no hauríem de riure sobre la majoria de successos de la història... però aquí entra en escena la magia narrativa de la parella de directors i guionistes. A part d'ironitzar sobre les històries d'espionatge, la pel.lícula mostra també insatisfaccions de la societat moderna, representades en la necessitat de cirurgies estètiques, infidelitats i divorcis.
A banda de l'excel.lència narrativa (tant de guió com de jocs de càmara), la pel.lícula es caracteritza per un gran elenc d'actors (John Malkovich, George Clooney, Brad Pitt, Frances McDormand i Tilda Swinton).
Pels amants de la comèdia negra una obra imprescindible.