22 de desembre 2010

Intel.ligència i maldat genètica

Sempre he sostingut que l'home és genèticament "cabró" i que la moral és un invent humà per seguir evolucionant en societat i frenar els impulsos que tenim internament preprogramats que asseguren en última instància l'instint de supervivència. L'enveja, la gelosia, la mentida, la violència respecte els nostres congèneres són les reaccions naturals del nostre subconscient, enfront de les quals una sèrie de valors morals evolucionats al llarg dels segles de convivència social s'interposen per evitar que cada dia ens matem els uns als altres (o almenys encara més del què ja ho fem en realitat). Aquesta moral, més o menys forta segons l'individu i l'entorn en el què hagi crescut, és vençuda en alguns casos on la supervivència (reproductora, física de l'individu o els seus descendents, portadors dels nostres gens més enllà de la nostra vida) està en perill. Òbviament, hi ha altres casos, on altres factors, ja sigui de bogeria (falla genètica) o poquíssima moral per l'entorn d'educació, facin invertir el pes d'aquestes dues balances.
L'article Tamaño cerebral e inteligencia dels biòlegs Maddalena Bearzi i Craig Stand i publicat a la Revista Investigació i Ciència d'aquest mes m'ha reafirmat internament en aquesta teoria i ampliar-la associant aquests valors "negatius" no a l'home en concret, sino al desenvolupament de la intel.ligència. Malgrat que el missatge principal de l'article versa més sobre la relació entre tamany cerebral i intel.ligència, i com aquesta es manifesta en grau menor en altres espècies, una possible conclusió es pot extreure en la meva línia argumental. Quasi tothom reconeixerà que la intel.ligència és el principal tret característic que ens diferencia als homes de la resta d'animals i ens hagi permès quasi monopolitzar el nostre planeta (i si seguim així fins i tot portar-lo potser a la seva destrucció, però això és un altre tema). El rasge físic més important que sembla la causa d'aquesta és, entre d'altres, el nostre tamany cerebral excepcionalment gran respecte al nostre cos, si ho comparem amb la majoria d'espècies. En concret, el nostre coeficient d'encefalització és de 7, quan normalment es mou al voltant de la unitat. Però hi ha altres espècies amb valors relativament grans d'aquesta proporció, animals dels quals ja deduíem certa intel.ligència i sobre els quals s'ha aprofundit en l'estudi del seu comportament. Parlem en concret dels dofins (coeficient entre 4 i 5 segons espècies) i els ximpanzés (2,34).
En ambdos ja havíem notat certs comportaments socials, capacitat d'utilitzar i fabricar utensilis (els dofins sense brassos utilizen meduses que els protegeixen el bec quan remouen el fons marí) i certa capacitat de llenguatge primitiu. Aquests trets s'han observat i descrit en major profunditat, confirmant-se fins i tot els més "polèmics" com el llenguatge. S'ha demostrat la capacitat dels ximpanzés d'aprendre lexigrames, símbols abstractes que representen paraules, així com lleguatges de símbols en dofins, que eren capaços de discernir quan se'ls hi comunicava ordre sense sentit. Aquesta capacitat sembla demostrar que ni que sigui en un ordre més primitiu els sons que emeten entre ells són un tipus de llenguatge. També s'ha demostrat que ambdos tenen la capacitat de reconèixer-se a sí mateixos davant d'un mirall, signe distintiu de la consciència, considerada fins llavors exclusiva dels humans. Però entre tanta intel.ligència, la major observació dels seus comportaments es ha ensenyat imatges menys bucòliques d'aquests animals apreciats generalment i considerats benèvols i pacífics (els dofins han guanyat la fama de ser l'únic animal, a part de l'home, capaç de mostrar altruisme, en salvar a alguns humans ofegant-se).
L'engany s'ha demostrat com un comportament practicat per ambdues espècies. En el cas dels dofins en una situació de captiveri per aconseguir més menjar (concretament amagant objectes que els hi queien als visitants i que entregava als monitors quan cap altre dofí del parc estava present). En el cas dels simis s'ha observat l'engany en situacions de llibertat com a estratègia reproductora, especialment entre elements de baixa jerarquia (i és que els ximpanzés també estan organitzats per classes o castes, ens sona?). La violència també és pràctica habitual en ambdues espècies i no només a l'hora de caçar per aconseguir aliment. Les seves organitzacions en clans les porta a defensar el seu territori com nosaltres defensem les fronteres dels nostres països, de manera semblant a com nosaltres també devíem fer a la prehistòria. En aquesta defensa, la violència sense contenció entre individus de la mateixa espècie hi és present com a estratègia de supervivència. Fins i tot la violència masclista sembla tenir els orígens en els començaments de la intel.ligència. Lluny de l'amor que a vegades poden mostrar els humans, o les demostracions de força entre mascles d'espècies menys intel.ligents o seduccions colorides com les dels galls d'indi, ximpanzés i dofins mostren hàbits violents de reproducció sexual que s'acosten més a la violació en grup. Concretament s'han observat coalicions de dofins mascle per aïllar femelles, evitar que s'escapin i després forçar-les sexualment. També els simis formen grups que no només protegeixen el territori, sino que rapten femelles d'altres comunitats per posteriorment violar-les. De fet l'intel.lecte dels ximpanzés sembla força maquiavèlic, basat en serveis i favors que es deuen entre membres i amb modificació d'aliances per a benefici propi.
Serà doncs la intel.ligència en general doncs l'orígen de molts dels valors més negatius que som capaços d'observar en els humans? Formarà part d'alguns dels gens que han demostrat major capacitat de supervivència? Els detractors de la meva teoria parlen de la bondat dels nadons... Com molts mamífers, aquests no tenen capacitat de supervivència i completen molt bona part del seu desenvolupament en els primers mesos de vida, fase on probablement l'entorn els inculqui bona part d'uns valors morals, que probablement no portin preprogramats com els què resten dins el seu subsconscient.

15 de desembre 2010

Biutiful

Amb Biutiful el director mexicà Alejandro González Iñárritu torna quatre anys després de Babel a la gran pantalla, trencant la seva relació amb el guionista Guillermo Arriaga, amb el qual va aconseguir la fama amb obres tan destacades com Amores Perros, 21 gramos o l'esmentada anteriorment. Si el guionista debutava fa un parell d'anys i força desapercebudament com a director amb Lejos de la tierra quemada, Iñárritu torna desempallegant-se dels guions d'històries creuades que ja començaven a sonar excessivament repetitius, però seguint fidel a la representació de drames quotidians i les relacions entre persones. En les nostres pantalles, la seva nova obra arriba amb la publicitat afegida que dóna avui en dia haver rodat a Barcelona, malgrat que la imatge que d'aquest film se n'extreu és bastant diferent a la publicitat no tan subliminal de Vicky Cristina Barcelona.
I és que malgrat el títol positivista, amb incorrecció ortogràfica simpàtica inclosa, Iñárritu aprofundeix en els límits del dramatisme per presantar-nos la imatge més fosca i trista de la nostra societat. El protagonista Uxbal és un home que sobreviu dins de Barcelona a base de martingales diverses i relacions amb la immigració il.legal xinesa que produeix imitacions de baix cost que seran després venudes pel top manta africà. Mentre la seva vida s'enfondra, els intents del protagonista per redimir-se, per salvar el seu amor amb una ex-dona amb problemes psicològics, així com cuidar dels seus fills, es veuran interposats per un destí fatal contra seu rodejat d'obscuritat. Malgrat no poder qualificar-la de sensacionalista, doncs la pel.lícula reflexa amb un alarmant realisme vides que són plenament reals (alguna escena un tant efectista a part), Biutiful conmou a moments i deprimeix sense compassió a l'espectador fins a límits probablement excessius per al gran públic.
Amb una rigurosa direcció, la pel.lícula destaca sobretot per l'excel.lentíssima interpretació d'un Javier Bardem estel.lar que no sembla tenir límits en el seu treball d'actor. Bardem transmet un realisme esfereidor al seu personatge, fins i tot en nombrosos primers plans aguantats en el temps. Per al públic local, destacar el paper secundari d'Eduard Fernández com a germà del protagonista.
La fotografia i música monòtones incrementen, probablement de forma innecesària, un sentiment depressiu que s'allarga quasi 2 hores i mitja, amb una primera mitja hora un tant avorrida que es podia haver escurçat d'alguna manera per fer un conjunt una mica més digerible.
En resum, Biutiful és un correcte drama realista ideal per percebre unes misèries de la nostra societat sobre les quals estem generalment excessivament immunitzats i despertar una consciència que tenim adormida. Amb un Bardem que torna a mostrar unes capacitats infinites d'interpretació. Però queda clar que l'espectador ha de conscienciar-se prèviament del què va a veure si no vol espatllar algun moment d'alegria que tingués planejat per després del cinema.

29 de novembre 2010

L'anàlisi de les eleccions

Amb una mica de retard pels diferents viatges, però m'agradaria fer un petit anàlisi de les eleccions, els resultats dels quals han estat força esperats i sobre els quals excepte la tercera posició del PP me n'alegro. De totes maneres, recent arribat de Corea i mirant el programa de les eleccions em sorprenien certes reflexions que es feien.
En primer lloc felicitar-nos a tots del canvi. Mai podria votar al Sr. Mas després de la seva traició rebaixant un Estatut pactat per totes les forces a canvi d'una foto amb ZP, però sempre he dit que els canvis són bons i necessaris en democràcia, així que després de 8 anys a les tenebres i desgraciadament sense cap altra alternativa, tocava canvi i amb una victòria rotunda que no posés en dubte la presidència, però amb la bona notícia de no tenir majoria absoluta. Un govern fort per no necessitar coalicions, però amb la necessitat de pactar les seves lleis és la millor notícia quen podria tenir aquest país.
La debacle socialista era cantada. Sembla que no van saber veure que malgrat seguir governant, en les últimes eleccions ja van perdre més vots que en aquestes (en cadascuna més de 200.000 vots) i una segona reedició amb un president anodí i un fracàs de l'Estatut no els podia fer presagiar res de bo. Tampoc devia entendre l'electorat el gir espanyolista d'una campanya, on més que vendre's, negaven a la resta, una estratègia que mai m'ha convençut.
El PP era el segon gran triomfador de la nit, però certament si un analitza fredament les dades tampoc és que Catalunya s'hagi "pepitzat". Puja menys de 70.000 vots i en realitat té menys votants que els de 2003. El percentatge de vot és menor que el d'Aleix Vidal Quadras en el seu dia (també en les eleccions prèvies a un més que possible canvi a Espanya) i el seu rècord d'escons es deu més al demèrits dels contrincants, més que a mèrits seus. Bé farà la senyora Camacho de no creure's massa que ha conseguit res extraordinari si no se la vol fotre a les properes.
Iniciativa és la força de govern que salva millor les paperetes, tot i el desgast propi d'un govern en crisi, de la seva polèmica direcció d'Interior (regal enverinat en el seu dia del PSC del què han sobreviscut) i certes polítiques poc populars (com els famosos 80). Ho han aconseguit gràcies a un nou líder que dins l'escenari polític lamentable que tenim és dels més coherents en el seu discurs, la qual cosa sempre agraeix l'electorat.
La patacada d'ERC era molt i molt previsible, però sorprén la poca capacitat d'autocrítica del seu líder la mateixa nit, on encara vacil.lava amb discursos d'una excel.lent campanya (de veritat creu que les declaracions sobre Andalusia li fan algun favor?). Sempre he cregut que els votants d'ERC aprovaven el primer tripartit però haurien preferit una segona legislatura en mans de CIU. Si a això i afegim les picabaralles Carod-Puigcercós i declaracions i espectacles públics d'ambdos que queden molt bé a l'oposició però no s'entenen en un govern, no sé què esperaven. Més els hi val fer una neteja ètnica i una renovació profunda, si no volen que el partit de Macià i Companys passi a ser història en breu.
Més ara que els hi ha sortit competència, amb un sorprenent Laporta, que tirant d'imatge carismàtica com a president del Barça (malgrat els seus escàndols) i aprofitant la debilitat d'ERC i la poca base electoral demostrada per Reagrupament, ha aconseguit fer-se un espai important. Clar que les seves primeres imatges i discursos a la tele no van ser gaire lúcids, així que en els propers quatre anys caldrà que dignifiqui una mica la seva imatge si no vol perdre el terreny guanyat. Si ja bastanta gent reprovava certs comportaments com a president del Barça, ja no diguem com a presidenciable del país.
Si fa quatre anys deia que Ciutadans era pa d'una legislatura, he de corregir i felicitar al senyor Rivera per mantenir-se, fins i tot havent-se desfet de la poderosa base fatxa que el va erigir al poder. Gestionant perfectament un discurs de partit no nacionalista independent de Madrid i aconseguint molt vots de gent que no sap exactament què està votant, ha aconseguit mantenir i ampliar el seu feu. Missatges clars dins d'una política més incerta han permès trobar aquest espai que ara li ha de ser més fàcil conservar.
Finalment m'agradaria analitzar les "altres eleccions", les del 36% de possible votants que no es senten representat per cap dels partits abans mencionats ni els molts altres que aquest cop concorrien a les eleccions. Un percentatge que col.locaria a aquesta força obscura en la segona força del país, fregant els talons de CIU. I és que sorprèn, que aquests periodistes que durant la campanya mostraven el seu desacord en les imposicions electorals, sortissin tan campants dient que havia estat un èxit de participació. Menys del 60% és un èxit? Si fins i tot al 2003 havia estat més de 3 punts per sobre... Sembla que l'objectiu no és que la democràcia creixi en el país a mesura que van passant els anys, sino que no baixi encara més. Seguim: creixement de vots nuls, o la gent es torna cada cop més tonta i fa errors al votar o és una tendència in crescendo (0,26 al 2003, 0,69 ara), suposo per tot aquell que escolta que el vot en blanc afavoreix als grans i es pensa que amb el nul no (cosa certa només si aquesta opció fos hipermajoritària). Tendència mejor en els vots en blanc (0,91 al 2003, 2,95% fregant falsa representació al 2010), el descontentament democràtic segueix pujant però molta gent encara no sap com representar-lo. Escons en blanc també puja (del 0,23 al 0,6%) però perd posicions relatives per l'aparició de nous partits més coneguts. Si sumem les tres últimes opcions: 4,24%, bastant més que SI i C's. Cal difondre el missatge: la única manera de fer sentir una minoria descontenta democràtica que representa en part una majòria força gran de gent que ni va a votar és deixar algun escó en blanc. Una petita revolució que doni esperances a la gent competent per intentar governar-nos.

25 de novembre 2010

Informant des de Gwang Ju

Molt breument perquè el temps no em permet de moment res més, un servidor es limita a informar que va arribar en perfectes condicions a Gwang Ju (o almenys les que permeten iniciar un viatge de 15 hores en avió amb febre i una primera reunió al centre d'I+D de LG Chem amb 4 hores en cotxe fins a deixar-me per la nit a l'hotel). El conflicte entre ambdues Coreas en les seves aigües frontereres no ha tingut cap mena d'influència en la vida del país ni es preveuen reaccions en cadena que empitjorin la situació. Així que tocarà treballar en tecnologies verdes com si res no hagués passat. Jordi Caus, Racó del Kus, Gwang Ju, a punt d'iniciar el Forum Green Car.

14 de novembre 2010

La mosquitera

Quan una pel.lícula només la fan amb tots els seus horaris en els cinemes Alexandra i Casablanca, ja queda clar que està dirigida a un reduit públic selecte i cinèfil, que no té por d'enfrontar-se davant d'obres atípiques i arriscades i on l'explotació dels recursos del setè art passen per davant dels interessos taquillers.
La mosquitera és una obra escrita i dirigida per Agustí Vila, realitzador català poc conegut i que ens presenta el seu segon llargmetratge. Ell mateix defineix La mosquitera com una comèdia negra, sobre el què afegeixo que de tant negra que és, probablement sembli més un drama.
El nom de la pel.lícula és una metàfora d'uns personatges de classe mitjana-alta i urbana aïllats en general de la societat, de la qual s'intenten protegir, així com entre ells mitjançant aquesta mosquitera (en sentit figurat). L'obra versa sobre molts problemes personals reals reconeixibles, però retratats a través de situacions tant surrealistes, que d'aquí que es pugui definir una obra així com a comèdia. La mosquitera invita a la reflexió de l'espectador, que s'espantarà al descobrir que davant tant patetisme es poden reconèixer trets de persones del seu entorn real, sino d'un mateix. El surrealisme portat a l'extrem com a millor manera de reflexar la realitat que ens envolta.
La producció de Lluis Miñarro, productor que recolza els autors independents del nostre país, és una obra minimalista, filosòfica, que té la sort de comptar a més amb un bon elenc d'actors. Eduard Fernández ens porta el pare de família que busca el consol de la seva crisi de parella en la jove dona de la neteja (Martina García). El primer representa la incapacitat natural d'atraure el sexe oposat, la segona la necessitat i la desesperació. Emma Suarez (amb un magnífic i esforçat bilingüisme) ens porta la mare sobreprotectora del seu fill, qui també buscarà el consol en un jove amic d'aquest. Fill que s'aïlla de la crisi familiar mitjançant els animals que va portant a casa, el piano i substàncies tranquilitzants. Com a complements del nucli familiar tenim els pares del marit, interpretats per Fermí Reixach i Geraldine Chaplin, vives imatges de la vellesa quan aquesta és trista i solitària. I tanquem amb la cuñada, germana de la dona, maniàtica i amant de la disciplina, fins a extrems traumàtics per la seva nena.
En definitiva, La mosquitera ens presenta un món tancat d'una família irreal que supura plena realitat en les seves escenes surrealistes. Una petita perla apta per a un públic molt minoritari, però que s'ha d'aplaudir, per la valentia de plantejament que representa, i d'agrair per part d'aquells cinèfils amants d'obres diferents que se surtin del cànon que marquen els gustos majoritaris.

08 de novembre 2010

Pa negre

Probablement a molt espectador llegir sobre una pel.lícula sobre la guerra civil li tiri enrere, ha estat una temàtica sobreexplotada en el cinema nacional, cosa per altra banda lògica per ser una de les èpoques més especials dels darrers temps. Però no hauria de ser això motiu per descartar l'última obra d'Agustí Villaronga, una obra més asequible pel gran públic que la seva filmografia anterior.
Pa negre ens porta en realitat a un poble de l'interior de Catalunya en els primers anys de post-guerra, periode de pau encara queden moltes ferides obertes entre guanyadors i perdedors. L'obra és un perfecte retrat costumista sobre l'ambient rural, el poble on totes les famílies es coneixen i les relacions desiguals de classes dominen el dia a dia. És en aquest context en el qual se'ns presenta un assassinat que marcarà la vida del petit Farriol, jove brillant, la curiositat del qual el portarà a descobrir un món dels adults basat en la mentida.
Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, l'adaptació que en fa el director mallorquí és bastant lliure i basada addicionalment en d'altres obres del novel.lista. El millor del film és que no pretén ser moralista sobre els dos bàndols de la guerra civil, i a part d'una encertada i lleu reflexió generalista sobre vencedors i vençuts, s'allunya de la fàcil temptació de parlar de bons i dolents, del blanc i el negre, es limita a reflexar una època i una societat amb un realisme tant dramàtic com esfereidor. La duresa dels primers anys de post-guerra li permeten fàcilment crear una història que sembla un xic excèntrica, sense que l'espectador la senti com a irreal, i anar desvetllant-nos que no tothom és el què sembla. El drama negre presenta les dosis necessàries de thriller i d'humor en escenes infantils, dos ingredients necessaris per arrodonir un film que en cas contrari podria haver-se convertit en massa dur per la majoria del públic. I és que si un comentari se li pot fer a Pa negre, és que la història no dóna treva a l'espectador i es va tornant cada cop més tràgica a mesura que avança sense donar respir amb una mica d'optimisme o felicitat en els nostres protagonistes... No és la intenció de l'autor, qui més enllà de l'època que ens vol representar, ens explica en què es pot convertir un infant marcat pels actes del món adult que el rodeja.
Pa negre compta amb una excel.lent ambientació d'època, una preciosa fotografia i sobretot una interpretació excelsa. A part dels actors més reconeguts i menys sorpresius, com Eduard Fernandez o Sergi Lopez, que interpreten papers secundaris, destaquen per sobre de tots Nora Navas (en el paper de Florència, mare del jove protagonista) i un Roger Casamajor (Farriol) que té la gran oportunitat de seguir desenvolupant una prometedora carrera després d'aquest paper infantil inicial.
Pa negre no és una pel.lícula per tothom, però sí apta per tot aquell espectador interessat en la història i l'època en la què s'ambienta o en un drama realista gens positivista, però que sap combinar diferents ingredients cinematogràfics per no convertir-se en pel.lícula de mocador constant i aconseguir una producció nacional molt rodona.

05 de novembre 2010

Chichi: Em preocupa aquest Barça de bàsquet

Sé que escriure avui, després d'una derrota ahir a casa a l'Eurolliga sona a oportunista, però als amants del bàsquet que han parlat amb mi saben que el discurs que faré el tenia des d'abans de començar la temporada... Però per deixadesa vaig anar deixant el post pendent i ens vam trobar amb el primer títol de la temporada humiliant a un penós Madrid... i clar, no em va semblar ètic entrar amb fantasmes després de tal exhibició.
Però la temporada va avançant i el Barça sembla haver perdut pistonada respecte aquell equip que va meravellar l'any passat... però que incomprensiblement per molts va acabar perdent la lliga acb. Davant d'aquest panorama l'equip va decidir no tocar res, canviar un testimonial Trias per un 5 prometedor i més potent físicament per aturar grans pivots, i esperar a fer algun canvi en la línia exterior només si venia un Rudy Fernandez, que per més que s'especulés, era molt díficil que acabés tornant aquest any... com la NBA s'ha encarregat de demostrar.
El Barça d'aquest any està sent irregular, però ja portem dues derrotes a casa i no davant de primeres potències precisament. Sí és cert que hem tingut alguna exhibició, que Ricky està desconegut després del Mundial, que Navarro va començar molt fort, però sembla haver baixat una mica, que Lorbek i Vazquez estan irregulars i lluny del seu millor punt, que Perovic encara s'ha d'acoplar, que Basile està lesionat... Amb una millora en tots aquests factors l'equip pot pujar molt el seu rendiment. Però em preocupa la planificació de la línia exterior. Molt es va parlar a principis d'estiu del possible fitxatge de Rafa Martinez, qui finalment després d'afatar-se d'esperar, va decidir renovar per València per uns quants anys més. Per no "trencar" el vestuari si no era a canvi de portar una "superestrella" com Rudy (desestibilitzadora per cert segur de l'ambient), es va decidir renovar a un Basile (jugador estranger amb record de partits en el club i molt carismàtic) a punt de fer 36 anys i a un Grimau (el capi) amb 33. El resultat és lesió de Basile per quasi tota la temporada (i veient com torna) i un "capi" que fins i tot en aquestes condicions de "bonança" (base titular amb baix rendiment, aler lesionat, resta d'alers que han tingut molèsties) no només presenta unes estadístiques paupèrrimes (en la línia descendent que ja portava), sino que a sobre disposa de poquíssims minuts. La qual cosa porta a una sobrecàrrega de minuts i responsabilitat de Navarro i Mickeal, que tampoc són dos jovencells que diguem. Ja veurem com afecta això al final de temporada, que l'any passat no va ser precisament òptim.
Potser Chichi es pensa que tots els jugadors poden superar els 40 anys a l'èlit com ell, però en la meva modesta opinió vam errar l'elaboració de la plantilla. Estic d'acord que un equip que guanya i té bona química no s'ha de tocar gaire, però un que perd la lliga es pot tocar una mica i aprofitar per rejuvenir-lo per posar les bases del futur. Vam mantenir dos alers que han donat el seu bon rendiment però estan de cap a caiguda i un aspirant a campió d'Europa potser no es pot permetre aquests sentiments nostàlgics. Com a mínim un d'ells hauria hagut de marxar (i jo hauria apostat per Grimau, tot i que la lesió de Basile ara em faria canviar l'elecció, però això sí seria ser "xaquetero"). I donar entrada a l'excel.lent escolta bagenc com es va rumorejar... o a una de les rebel.lacions de la lliga, curiosament cedit per nosaltres al Fuenlabrada: quan tothom parlava de Djedovic, resulta que la perla es deia Rabasseda. Qualsevol dels dos donava sàbia fresca, mantenia el toc català al vestuari i el rol de capità de Navarro no l'hauria discutit ningú.
En fi, cal veure si la llarga lesió de Basile fa moure la plantilla, però queda clar que un fitxatge d'urgència mai serà com un de planificat.
Una altra cosa em preocupa: els errors que ens van fer perdre incomprensiblement la lliga s'estan repetint. Caldria que Xavi Pascual (excel.lent entrenador en general) analitzés les causes de moltes de les nostres derrotes... però això ho deixo per un altre dia.
No vull ser catastrofista, aquest equip pot guanyar encara moltes coses... però amb poc més podria passar encara més a la història i és una llàstima que ningú sembla voler posar el fil d'or a l'agulla.

02 de novembre 2010

A voltes amb el vot en blanc

El dimarts passat La Vanguardia em publicava en la seva edició impresa la carta que us avançava en primícia dies abans. Curiosament, o no, perquè certament les cartes d'aquests darrers temps solen filosofar més sobre el vot en blanc i l'abstenció que sobre les diferents opcions polítiques (perquè serà?)... en fi, deia que la meva carta anava seguida d'una altra que, fent referència a una altra, titllava la mesura dels escons buits com absurda... i antidemocràtica. Per sort, abans de tornar-me a escalfar per replicar, just el dia següent, sortia una carta publicada per Ramon Polo donant una resposta, la qual subscric i de la qual transcric la part significativa:
"Si s'ho mira bém veurà que és just al contrari. Escons buits per als vots en blanc és el què faria que els polítics es guanyessin el seu sou, i faria que la democràcia fos més transparent, ja que el Parlament seria la representació real del vot del poble. El cas hipotètic que planteja de tots els escons buits és ben senzill: s'haurien de repetir les eleccions i els polítics es posarien les piles. En canvi, amb el sistema actual, en cas d'una abstenció molt alta, això podria legitimar un cop d'Estat, ja que el Parlament no seria una representació fidel de la majoria, cosa que no passaria amb la comptabilització dels vots en blanc. Perquè els polítics prenguin bona nota i per a aquells que diuen que no voten per desafecció amb la classe política."

24 d’octubre 2010

La red social

500 milions d'usuaris per tot el món, un dels principals exponents de la revolució 2.0 a Internet, la història de facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg, estava condemnada a passar tard o d'hora a les grans pantalles, i finalment ens ha arribat a través de la Red social. Afortunadament el projecte ha caigut en David Fincher, qui sembla que vol continuar ampliant estils dins de la seva filmografia particular. Si fa dos anys ja ens portava l'ambiós projecte de Benjamin Button, on trencava amb el gènere del suspens, amb la Red social Fincher ens porta un biòpic sobre el bilionari més jove de la història, amb un retrat basat en el llibre Multimilionaris per accident que sembla no ha agradat massa al protagonista. El procés creatiu i evolució de facebook fins a l'èxit se'ns mostra intercalat amb els dos processos judicials que ha patit Zuckerberg: un contra els germans Winklevoss, companys de Harvard, que l'acusen d'haver-se apropiat la idea de la pàgina, i l'altre contra Eduardo Saverin, cofundador de facebook i posteriorment apartat del negoci. Aquesta estructura és tot un èxit per mantenir l'interès al llarg de la pel.lícula, i ens ajuda a conèixer millor els personatges en dos espais temporals, permetent-nos agafar major perspectiva quan se'ns torna a narrar la història principal.
La red social ens explica una història apassionant sobre un informàtic emprenedor que malgrat el seu caràcter freak, egocèntric i bastant asocial, aconsegueix rodejar-se de les persones necessàries per portar el projecte endavant, seguint els passos adequats en cada moment per seguir creixent fins a convertir-se en un dels més grans negocis actuals, malgrat que algunes decisions el portin a guanyar-se algun enemic pel camí. La pel.lícula no pretén jutjar al protagonista i només ens mostra les conseqüències de les seves decisions. Però més enllà de conèixer a Zuckerberg (magníficament interpretat per Jesse Eisenberg), la pel.lícula ens mostra els comportaments socials actuals, àmpliament influenciats per l'eclisió de les noves tecnologies, i és una bona manera d'introduir-se al món de les xarxes socials per aquells que les desconeguin, i de reflexionar-hi per tots els què estem convençuts que cada cop tindran una major importància en la vida de les persones en els propers anys.
Entretinguda, divertida per moments, amb una bona i apropiada banda sonora, la Red social no és una obra mestra de Fincher com ho van ser Seven o El club de la lucha, però sí que és una molt bona pel.lícula que ens explica com es va gestar una de les més grans revolucions del què portem de segle XXI.

22 d’octubre 2010

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

20 d’octubre 2010

Espanya cumplint Kioto a canvi de...

L'altre dia llegia indignat que Espanya gastarà 638 milions d'euros (tot una pasta en aquesta època de retallada de despesa pública) per tal de cumplir amb el protocol de Kioto que va signar. De fet, no és que m'indigni que paguem per seguir mantenint els nostres compromisos amb un tema com el medioambiental, amb el qual ens juguem el futur del planeta, sino per la nostra inoperància una vegada més com a país. Resulta que Espanya ja era un país privilegiat dins la UE, doncs com estava en ple creixement i desenvolupament en el moment de signar, se li va permetre augmentar les seves emissions un 15% respecte els nivells de 1990, un luxe respecte al 8% de mitjana que havien de baixar els antics 15 de la UE. Doncs bé, resulta que en el període 2008-2012 es preveu que les nostres emissions augmentin un 35%, motiu pel qual cal pagar aquesta "multa", comprant drets d'emissions a països que estan per sota el què es va establir, o mitjançant la inversió en tecnologies verdes en tercers països. La pregunta és òbvia: si haguessim invertit intel.ligentment aquests 638 milions d'euros dins del nostre país en els darrers anys no hauríem aconseguit assolir els nivells que ens pertocaven, a l'hora que crear riquesa i ocupació (i un aire una mica més net) en el nostre país? Com deia aquell filòsof del Dinamita: reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

12 d’octubre 2010

Buried (Enterrado)

D'exemples de cinema de suspens on el leitmotiv sigui l'empresonament dels seus protagonistes durant tota la película no en falten: Cube, Panic Room, Das Experiment, algunes de la saga Saw, són els exemples més recents que em venen a la memòria, deixant-me segur algun gran clàssic anterior... Però poques poden presumir d'una posada en escena tan arriscada com la de la producció espanyola (però filmada en anglès) del director Rodrigo Cortés, qui continua amb els llargmetratges després del seu debut fa 3 anys amb Concursante. Com el seu títol explicita, Buried posa la seva càmara a l'interior d'un taüt, on es desperta l'únic personatge (bé, quasi) que veurem en tota la pel.lícula. Mica en mica anirem descobrint més detalls sobre el nostre protagonista, així com de la seva situació de captiveri sota terra i les seves possibles sortides. M'encantaria poder parlar més sobre la trama, però Buried és d'aquelles pel.lícules on es fa més imprescindible saber-ne el mínim sobre ella, per la qual cosa em limitaré a encoratjar a tot amant del cinema a anar a veure aquest projecte experimental de qualitat. Perquè encara que sembli mentida el guió li treu un partit fenomenal als 90 minuts que dura i, malgrat que a priori pugui semblar impossible, la pel.lícula en cap moment es fa pesada tot i tenir un únic escenari (visual). Amb una senzillesa de plantejament com aquesta, Buried ens representarà de manera gens forçada innumerables situacions, sensacions i sentiments humans, demostrant que un bon guió pot aconseguir amb pocs mitjans el què grans superproduccions no aconsegueixen amb multimillonaris efectes espacials o visualitzacions 3D... Por, fàstic, ràbia, impotència, desídia, incompetència, odi, incomprensió, il.lusió, esperança, frustració, insensibilitat, desesperació, venjança, mentida, ansietat, immoralitat... són conceptes que ara em venen al cap pensant en diferents moments de l'obra, i que són transmesos de forma molt eficaç a l'espectador. La sensació de claustrofòbia és inherent al plantejament de la pel.lícula, però sense que aquest es faci en cap moment insuportable... El suspens lligat a tota la trama ens farà oblidar aquella, per la qual cosa poques excuses per no anar a veure una magnífica obra, que sense ser una obra mestra, sí deixarà el seu referent a la història del cinema pel seu original, experimental i encertat plantejament.

09 d’octubre 2010

Petits moments culinaris

Anatomía de un instante

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.

29 de setembre 2010

L'estratègia de SEAT cap a l'electromobilitat

Aquest dilluns el diari Público publicava una columna del vicepresident d'I+D de SEAT, Frank Bekemeier, on aquest explica la seva visió sobre l'electromobilitat i l'aposta de la companyia cap a ella. Deixo aquí aquesta interessant columna.

28 de setembre 2010

El meu JEIN al 29-S

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.

27 de setembre 2010

EmBloCA'T

Malgrat no ser-ne un gran fan, no és el primer mem que passa per aquest espai i de fet s'assembla molt a la iniciativa dels premis Symbelmine, però aquest cop la causa és lleugerament diferent. I com trobo just agrair quan algú et reconeix la teva feina, perquè tampoc cal que siguem sempre falsament modestos, a quasi tothom ens fan il.lusions els reconeixements, o com a mínim a mi me'n fan... he decidit escriure sobre la iniciativa EmBloCA'T.
En aquest cas, aquest modest bloc (en decadència, però un es resisteix a deixar-lo morir, perquè confío recuperar èpoques de temps i inspiració), deia, aquest modest racó ha rebut la citació del bloc A l'ombra del cim, bloc sobre novel.la negra que sincerament no segueixo, però que coneixent la seva autora estic seguríssim de la seva qualitat. Així que en primer lloc em veia obligat a escriure, per agrair aquesta propaganda gratuita del meu raconet de la xarxa, i en segon, perquè considero una bona iniciativa fomentar l'ús de la nostra llengua. En l'enllaç que he deixat trobeu l'explicació detallada sobre la iniciativa, perquè com deia un amic, si la roda està inventada, no cal tornar-la a inventar.
I com per sort he trobat just els 5 blocs catalans requerits dins del meu espai d'enllaços, sense haver de fer una àrdua tasca de selecció, us passo a proposar les meves recomenacions, animant així mateix als elegits a continuar amb aquest "reenviar" del món dels blocs:

L'observador: amb problemes de continuitat semblants al meu, probablement hauria de recollir algun dia la idea del seu creador d'associar-nos la colla d'amics per tenir un espai únic més dinàmic. En tot cas, és un espai variat, d'algú que escriu amb criteri, amant de la tecnologia i la publicitat, sense que això exclogui trobar-hi perles sobre qualsevol temàtica.

El món d'en Llucman: si aquest bloc s'hagués inventat quan un servidor vivia en els freds i nevats hiverns alemanys (època d'esplendor personal en aquest món blogger), estic segur que seria un asidu d'ell, perquè quan hi entro és impossible no seguir llegint fins a arribar a l'últim escrit on un s'havia quedat. Va començar escrivint (en un altre lloc) sobre un viatge d'un any per Sudamèrica, i li va agradar tant el món d'escriure que va obrir aquest nou bloc a la tornada, diria que sobre la vida en general, escrit amb caire novel.lístic.

El racó de l'Anna: un bloc que sempre he trobat germà amb el meu, o com a mínim amb una part importantíssima del meu, com són les crítiques de cinema. Crítiques de qualitat d'algú que sap escriure molt bé i sap molt de cinema... si a sobre els seus gustos solen ser calcats als meus, ja sé on llegir quina pel.lícula anar a veure.

La cuina de la Guns: aquest bloc té un petit gran problema... i és que quan un acaba de llegir la recepta, no aparegui per la pantalla el plat disposat a ésser assaborit. Receptes casolanes d'una amiga a qui li agrada la cuina i que un servidor té de tant en tant el plaer de gaudir-les.

El blog d'en Papasol: Descobert per casualitat i resultant ésser un amic d'un bon amic, en els pocs cops que he trobat el temps per llegir-lo, les seves reflexions sobre la vida i aspectes quotidians m'han encantat i m'ha fet ràbia no haver-lo llegit més sovint. Un mestre de l'escriptura, amb un estil fresc i provocador, que em recorda als grans Quim Monzó i Sergi Pàmies.

12 de setembre 2010

Türkiye-USA: la final esperada

10 anys treballant per aquest Mundobasket, 10 anys de preparació formant un equip capaç de plantar-se a la final de la competició de la qual fan d'amfitrions, 10 anys on l'equip de Tanjevic no havia mostrat gran cosa en les competicions... Ahir per primer cop aquest equip arribava a unes semifinals amb tot el públic expectant davant d'un event que més enllà de l'esport ha de portar a Turquia a fer un pas endavant com a país. Turquia va notar i molt aquesta pressió (13 tirs lliures fallats!!), però en un partit emocionantíssim no apte per cardíacs es va acabar imposant a una Sèrbia quasi perfecte, que va merèixer guanyar, però que no va poder davant d'un equip predestinat per fer quelcom gran en aquest Mundobasket. Sèrbia va estar magnífica, dominant el partit durant 3 quarts i mig, amb un bàsquet de conceptes heredat de la gran tradició iugoslava, trencant de forma intel.ligent totes les defenses en zona pressionants que els hi plantejaven els otomans. Teodosic dirigia l'equip amb mestria, Keselj i Savanovic remataven des del perímetre quan hi havia qualsevol temptativa de reacció i Krstic s'inflava a rebots i a fer mal sota l'anella davant del més poderós joc interior turc. Turquia no podia imposar el ritme del partit tot i la seva gran defensa, i en atac s'ofuscava en jugades excessivament individuals. Ilyasova desapareixia i només Turkoglu, Onan, els bases (primer Arslan i Tunceri a l'últim quart) i puntualment uns pivots infrautilitzats anaven mantenint l'equip dins del partit, però sense acabar de rematar la feina. La sensació era que Sèrbia jugava perfecte, Turquia regular... i tot i això Turquia sempre estava allà, en una distància entre 1 i 8 punts. Fins que finalment, després de múltiples intents que mermaven la moral turca, Onan consumava la remuntada. A partir d'aquí Sèrbia va deixar de fer les coses bé, però Turquia ja somniant amb la glòria també i a falta de 4,5 segons Sèrbia es tornava a col.locar un punt per davant. Tunceri feia la cistella de la glòria a falta de 0,5 segons, temps suficient perquè Sèrbia encara disposés de la cistella de la victòria, taponada per Erden amb falta personal, però a veure quin mortal s'atreveix a pitar-la!! Turquia complia la seva missió i es planta a la final on l'espera la totpoderosa selecció americana.

Estats Units va guanyar còmodament a una Lituània decepcionant que només va fer les coses bé els primers cinc minuts. A partir de llavors 3 pèrdues de pilota culminades en els letals contraatacs americans col.locaven a EEUU en la diferència de 10 punts que ja no perdrien en tot el partit. Semblava que el partit acabaria en pallissa però Lituània sempre va frenar tots els intents de marxar de més de 20 punts, retallant-los fins als 10 punts, però allà es quedava. EEUU ahir era una selecció vulnerable amb un desencert en el tir exterior notable, però sembla que els lituans es conformaven amb perdre dignament. Un magnífic Durant (38 punts, record històric de punts en un mundial) liderava el desencertat atac americà, Odom el complementava amb una feina lluitadora magnífica sota els taulers i Iguadola borrava del partit a l'estrella rival, Kleiza (1/11 en tirs de camp). Però els nervis americans es notaven a la banqueta, amb un entrenador que cada cop utilitza més el seu cinc inicial i deixa sense jugar a la majoria d'homes. I és que EEUU torna a no ser un equip com ho havia aconseguit en les darreres Olimpiades. És una conjunció de bons homes, on només el cinc inicial accepta el regnat de Durant. Estats Units segueix imbatuda però ni molt menys sembla intractable. Brasil ja va estar a punt i ahir una selecció més forta que una Lituània B, que ja havia complert més que de sobres en aquest torneig, hauria pogut fer molt més mal.

Turquia-Estats Units, la final dels dos equips imbatuts durant tota la competició i que han mostrat ser els rivals més forts. Turquia ha complert amb la seva missió i ara falta rematar-la. Estats Units sempre té la pressió d'haver de guanyar i això ha de jugar en favor dels turcs, que en aquesta final han de jugar sense els nervis de les semis i jugar de forma molt més intel.ligent. Estats Units va mostrar signes de debilitat quan Lituània es plantava en zona, en aquells moments l'estel.la de Kevin Durant era més humana. Turquia ha de seguir amb les excel.lents zones pressionants que va plantejar a Sèrbia, perquè Estats Units no té els fundaments tàctics ni la intel.ligència dels balcànics. En atac Turquia ha d'aprofitar molt més el seu potent joc interior. Erden ha de jugar molt més que ahir contra Sèrbia i amb Asik, Ilyasova i Gollum han de castigar al solitari Odom. Si Turkoglu consegueix seguir fent punts però amb més camp i més encert, Onan encerta des del triple i els bases saben portar el ritme del partit, el miracle de Turquia és possible. Les pèrdues de pilota són l'altre factor determinant. Cada una d'elles és cistella fàcil americana amb els seus letals contraatacs, així que s'ha d'estar preparat per les garrotades americanes i no quedar-se protestant quan succeixin. Tanjevic prenia moltes notes ahir en la primera semifinal i estic segur té molt clar com s'ha de jugar. Si els jugadors ho aconsegueixen fer i tenen un mínim d'encert, una victòria europa que doni una plaça adicional per les properes Olimpiades és possible.

11 de setembre 2010

Mundobasket 2010: recta final

Ni l'eliminació prematura d'Espanya, ni la relativament incòmode victòria americana contra els russos, ni l'apisonadora turca que va esborrar als eslovens de la pista, ni sobretot el recital lituà contra Argentina eren coses que m'esperava malgrat que entraven dins el possible... Dos favorits classificats i dos elimintas. Aquest Mundial de bàsquet està demostrant que les previsions fàcils no existeixen i que els anàlisi previs als partits estan per trencar-se. Espanya no se'n va a casa abans d'hora perquè li toca lluitar per la cinquena plaça, una tasca més per honor que per utilitat, doncs aquests tipus de partits són completament inútils quan la classificació per les Olimpiades es jugarà en el pròxim europeu. Però Espanya cau de la lluita per les medalles perquè ha perdut la seva filosofia de què el bon atac infalible és aquell que va acompanyat d'una bona defensa.

Una filosofia que té molt clara Turquia, que esborrava del mapa a la sempre seriosa Eslovènia (per cert, país del món amb més jugadors NBA per habitant, dada freak sense més), precisament començant pel darrere, amb defenses asfixiants que no deixaven pensar clar al talent balcànic i que provocaven nombrosos contraatacs i transicions ràpides, sempre excel.lent culminades en cistelles fàcils. Turquia apallisava el seu rival perquè a més estava agraciada en el tir exterior, però queda la sensació que si aquest factor tant volàtil hagués fallat, els turcs haurien guanyat igualment, per menys diferència, però sense masses patiments.
Tot el contrari que Lituània, que segueix sorprenent a propis i estranys... Sí, la seva teranyina defensiva va ser clau per frenar l'Argentina que havia maravellat dos dies abans, especialment a un Scola que va baixar de l'Olimp dels Déus per tornar al regne dels mortals. Però els lituans van borrar del mapa als sudamericans també gràcies a un encert en el tir estratosfèric, amb un 8/8 inicial i un 50% percent final en triples, anotant-te 12!! La gesta em recorda l'exhibició ofensiva grega que va eliminar als americans en les semifinals del passat mundial... Però quan aquest encert es va esfumar en la final, els grecs van acabar sent una titella en mans espanyoles en la final.
Estats Units va guanyar, però suant més del previst, tot i que la victòria tampoc es pot considerar com a ajustada. El rodet americà no va funcionar aquest cop i el triomf es va consolidar en una segona part on es van dedicar a mantenir una distància de seguretat davant d'uns russos superiors en el rebot. Segueix sent el rival a batre, l'absència de pivots es compensa amb un joc físic i ràpid ben conjuntat després que els americans aprenguessin que el bàsquet FIBA només es guanya jugant com a equip, especialment sino portes a un Dream Team de debò. Però la dependència de Kevin Durant, autèntica estrella en aquest mundial, segueix sent molt marcada, i si algun rival troba una manera de parar-lo, la teòrica supremacia pot perillar de forma clara.
I què dir sobre Sèrbia? Doncs que es confirma que el relleu generacional s'ha completat. Després dels desastres del passat Mundial i de l'Eurobasket 2007 que els va excloure de les passades Olimpiades, plata en l'últim Eurobasket i semifinalista després d'eliminar a l'actual campió del món. Sèrbia torna a estar al lloc que històricament li correspon, liderats per les mans de Teodosic i Krstic, però acompanyats d'excel.lents treballadors secundaris que destaquen segons el partit. Sèrbia va guanyar per un triple final però va dominar tot el partit, i ara sense la pressió d'aquell que sap que ja ha arribat fins on li tocava, espera aconseguir alguna medalla en els dos partits que queden.

Sèrbia-Turquia: haver destronat a l'actual campió hauria de ser motiu de favoritisme, però és tal l'exhibició de joc dels locals, que si mantenen aquest nivell no tinc cap mena de dubte de qui serà el guanyador. Mostraran per fi els turcs un mal dia en algun aspecte?

EEUU-Lituània: La Lituània B segueix imbatuda, però el rival americà sembla massa ja per ells i normalment és difícil tenir dos partits perfectes seguits. De totes maneres Lituània intentarà seguir callant boques i trencant la guardiola de les cases d'apostes. Algú s'imagina fins on podria arribar aquest equip amb ALGUN d'aquests homes absents a la cita: Jasikevicius, Kaukenas, Siskauskas, Songaila, germans Lavrinovic, Petravicius o Ilgauskas?

La meva aposta (per la qual no m'hi jugaré diners vistes les meves dots de pitoniso) és una final Turquia-EEUU... i sincerament és la què espero perquè pot ser una final igualada i interessant. Qualsevol sorpresa en semis em fa témer una final més desigualada com la del passat campionat. En unes hores, la pilota es llançarà a l'aire en busca dels participants per al desenllaç final...

07 de setembre 2010

Mundobasket 2010: I ja no queden ventafocs

Buf, quina manera d'acabar els vuitens de final, el què prometia ser el partit d'aquesta sèrie ha confirmat les seves expectatives, amb un nivell de joc absolutament brutal i amb un partit que després del EEUU-Espanya de les passades Olímpiades tranquilament es podria col.locar com un dels millors partits FIBA de la història. Brasil ha intentat aguantar amb un Marcelinho increïble amb 32 punts, però qui pot guanyar a un equip que té a Scola en les files rivals. 29 punts de mitjana en la primera fase i 37 punts, 9 rebots, 3 assistències i sobretot, conseguint dirigint i decidint el joc del seu equip. Amb un Scola extraterrestre en aquest campionat un es pregunta què podria fer aquesta selecció si no tingués la baixa de Ginobili i tingués una alternativa decent a Prigioni en la direcció del joc.
Abans del partit del Mundobasket fins ara, Lituània es desfeia de Xina amb més problemes dels previstos i un Kleiza estelar (almenys atenent als balanços oposats de la primera fase) i ja en els dies anteriors, EEUU destrossava a Angola, Rússia es desfeia de Nova Zelanda (però sense acabar de convèncer en el seu joc), Turquia i Eslovènia donaven bones comptes de França i Austràlia respectivament (decebedores ambdues) i Sèrbia i Espanya derrotaven a Cròacia i Grècia en duels molt igualats, especialment en el derbi balcànic.
Així que després de l'intrascendent primera fase, els vuitens ja han acabat d'eliminar les ventafocs que quedaven i han portat cap a casa més aviat del previst a dues aspirants a medalla com Grècia i Brasil. Demà comencen els quarts, uns quarts que es presenten emocionants i que esperem segueixin mostrant nivells de joc similars al què s'ha vist avui en el derbi sudamericà.

El Sèrbia-Espanya inaugurarà els quarts de final. Ambdues seleccions van superar uns vuitens gens fàcils. Però Sèrbia va mostrar més dubtes dels què la seva primera plaça feien pensar. Espanya va mostrar una clara millora, però tampoc va desfer del tot els dubtes que sempre la persegueixen quan Pau no està convocat. Si Espanya confirma la seva trajectòria ascendent hauria de repetir la victòria de la final del passat Eurobasket, però especialment determinant es presenta el duel sota la pintura entre els NBA Krstic-Marc Gasol. Per fora, Teodosic i un Rasic que pot entrar en ratxes imparables seran el duel contra els Navarro, Rudy i Ricky. En cas de partit presumiblement igualat, les accions dels secundaris poden ser determinants (i sino que li diguin avui a Argetina amb l'estudiantil Pancho Jasen).

L'Eslovènia-Turquia completarà la jornada de demà. Turquia és la clara favorita. Invicta en aquest campionat, a més de forma arrolladora, un joc convincent, una bona química entre els jugadors i entre l'equip i el públic... Sembla que el projecte a llarg plaç de Tanjevic ha de donar finalment els seus fruits després de nombroses decepcions, però res del fet fins ara valdrà per res si l'equip no respon ara en el moment de la veritat. I és que la pressió de l'amfitrió pot ser el pitjor enemic d'una selecció on molts homes mai han arribat a finals de gran nivell. Les estrelles (Turkoglu, Ilyasova, Asik) han de tirar del carro i donar la tranquilitat a la resta de l'equip en els moments determinants. Davant seu una Eslovènia que, malgrat les habituals baixes en les grans cites, està mostrant un nivell de joc molt bo i sobretot, dóna la sensació de saber què fer en tot moment. Poden guanyar o perdre, però hauran fet el què havien de fer. Una selecció incòmode per a qualsevol amb jugadors amb els fonaments de l'antiga escola iugoslava.

EEUU-Rússia, el retorn de la guerra freda i els mítics duels dels 80. Malgrat que ambdues semblen lluny del seus millors nivells, EEUU segueix sent el rival a batre i no sembla que Rússia hagi de ser la selecció per fer-ho. Com a mínim si juguen igual que contra els kiwis, on només la seva superioritat física (que ara no tindran) va acabar sent decissiva. Un horrible partit dels americans acompanyat d'un partidàs rus (imposant el seu joc lent, però millorant molt en conceptes defensius) és l'única manera de què salti la sorpresa.

I finalment, el Lituània-Argentina tancarà els quarts de final. Difícil predir el rendiment d'aquesta Lituània B que de totes maneres segueix sent la única invicta junt amb l'amfitriona Turquia i la favorita EEUU... I a més remontant en quasi tots els seus partits!! Però quant davant teu es troba Scola, en forma de Déu disfressat de jugador de bàsquet, la victòria és quelcom difícil de conseguir. Kleiza s'haurà de multiplicar i la resta de l'equip haurà de combatre un cinc inicial argentí clarament superior. Un atac molt agressiu que provoqui problemes de faltes en els Scola, Oberto, Delfino, Jasen i Prigioni sembla el camí a seguir perquè els bàltics donin una sorpresa que sembla difícil, però no impossible per una selecció sense pressió que ja ha derrotat a pesos pesats com Espanya.

Uns quarts interessantíssims... que donaran peu a unes semis que, si no hi ha sorpreses, ja seran autèntiques finals anticipades.

04 de setembre 2010

Sobre l'escepticisme

03 de setembre 2010

I ara comença el mundobasket de veritat

Ahir va acabar la primera fase d'un Mundial, primera fase necessària per expandir la participació per tota la geografia terrestre però que careix de l'interés especial pels amants del bàsquet... i això que aquesta fase ha estat bastant més boja del què s'esperava. I si no qui diria que l'Alemanya capaç de posar contra les cordes a Argentina i derrotar a Sèrbia (finalment primera de grup) acabaria caient per un nou "Angolazo" (selecció que debutava perdent de 50!!). O que una Puerto Rico molt sèria en tot el campionat (però sempre quedant-se a les portes de la victòria) tornaria cap a casa després de perdre el partit a priori més fàcil... i donant la classificació a una Xina que culminava la jornada decisiva perdent de 47!! Per no parlar del regal de Nova Zelanda a Espanya amb la seva sorprenent victòria sobre França, col.locant de nou el creuament amb EEUU en una hipotètica final, malgrat el paper irregular de nou dels espanyols.
Però més enllà d'aquests successos, el mundial comença ara, amb eliminatòries pures i dures que converteixen en final qualsevol partit i que propicien l'emoció esperada en un torneig com aquest:

Sèrbia-Croàcia: l'última jornada ha propiciat aquest derbi balcànic, que malgrat tenir als serbis com a clars favorits, sempre manté l'especialitat de derbi. Vistes les sensacions fins ara molt haurà de millorar per això l'equip mediterrani per superar a un equip competitiu de nou al complet, i és que els croats han sellat la seva classificació guanyant només a Iran i Tunez.

Espanya-Grècia: l'equip helè ha repetit el teatre del passat europeu per buscar-se els millors creuaments, però aquest cop el tret li ha sortit per la culata. En els últims quatre anys sempre Espanya ha sortit vencedora i això ha redundat en medalla, però els espanyols hauran de recuperar el seu millor joc per superar a una Grècia que ha deixat bastant bones sensacions i qua hauria quedat segona si hagués volgut.

Turquia-França: després de la campanada inicial contra Espanya, l'atlètic equip francés s'ha vingut a menys enyorant l'etern lideratge de Tony Parker. Només els nervis poden trair a una Turquia amfitriona que fins ara s'ha mostrat intractable.

Eslovènia-Austràlia: Malgrat les múltiples absències, Eslovènia ha deixat molt bones sensacions, quedant segona de grup darrere EEUU en un grup gens fàcil. De totes maneres l'Austràlia d'Andersen i Maric pot complicar la vida en el què es preveu el partit més igualat d'aquesta branca.

Un servidor aposta clarament per Sèrbia, Turquia i Eslovènia, quedant els dubtes de l'Espanya-Grècia. Una derrota espanyola seria un fracàs en tota regla, una victòria donaria probablament la confiança per recuperar el bon joc i intentar emular el passat europeu. En cas de victòria espanyola veig el passi contra Sèrbia, però la semifinal contra una Turquia que ho té força bé la veig més complicada. Públic i àrbitres a favor i un joc com fins mai han mostrat, sembla que aquest és el seu campionat si saben suportar bé la pressió com a locals.

EEUU-Angola: un nou Angolazo es preveu aquí difícil, per no dir impossible.

Rusia-Nova Zelanda: per història, els russos serien clarament favorits, però la seva segona plaça és fictícia i els oceànics han sorprès gratament.

Lituània-Xina: ningú hauria dit al principi del campionat que Lituània B hauria passat sense cap derrota. Vist el vist, no sembla que els asiàtics tinguin grans opcions... El dia que els bàltics decideixin anar amb la seva selecció de veritat que tremoli la resta...

Argentina-Brasil: un altre derbi de pronòstic incert, dos grans equips inicials amb grans individualitats, Argentina sòlida però menys dominat que l'esperat, Brasil capaç de posar contra les cordes a EEUU i perdre contra Eslovènia. Probablement decideixi algun fctor sorpresa.

En aquesta segona branca, EEUU és la clara favorita per arribar a la final malgrat no anar amb les grans estrelles. Vuitens fàcils, quarts contra el rival de la guerra freda que tampoc hauria de tenir majors complicacions i semis contra? La veritat que és difícil predir el potencial lituà i el rival sudamericà que s'enfrontarà contra ell. En tot cas la final sembla assequible per EEUU.

Contra Espanya o Turquia?

02 de setembre 2010

Conocerás al hombre de tus sueños

Quan sembla que l'estiu de 2010 comença a donar els seus passos finals, arriba amb puntualitat anglesa pròpia del lloc de filmació la cita anual en les grans pantalles amb Woody Allen. El director novayorquès retorna a Londres per gravar una pel.lícula seva, malgrat que la història podria transcórrer en qualsevol altre ambient típic de Woody.
Conocerás al hombre de tus sueños (o You will meet a tall dark stranger, que com a mínim em sona bastant diferent, sense tenir un nivell proficiency que em digui si es tracta d'una frase feta amb el sentit amb què s'ha traduit el títol) és una obra estranya, difícil de classificar dins dels dos grans tipus d'obres típiques del director. El format és més propi de comèdia, amb un narrador que ens va saltant entre les vides dels personatges, marcats tots ells per la necessitat de trobar la seva mentida, el seu consol, el seu somni, amb els quals seguir mantenint la il.lusió per viure.
Una jubilada abandonada pel seu marit en plena tercera edat, un home a qui li aterra fer-se gran i vol tornar a sentir-se jove quan veu aparèixer els primers símptomes de demacrament, una "artista" enfrascada entre el luxe i la vida còmode i la gana sexual i un vidu obsessionat amb l'espiritisme formen el primer rectangle amorós. Un novel.lista d'èxit en plena crisi d'inspiració, una assistent de belles arts, un director d'una gal.leria de pintura, una estudiant de musicologia, formen un segon rectangle amorós, que bé podria ser un hexàgon.
Presentat així, la pel.lícula sona a comèdia desenfrenada i esbojarrada amb infidelitats sense ordre ni concert, però res més lluny de la realitat. L'Allen heptagenari sembla voler profunditzar més sobre el gènere humà i s'allunya de la comèdia sarcàstica per entrar en una comèdia dramàtica, de les què glacen el riure a l'espectador. Conocerás al hombre de tus sueños s'endinsa en la soledat, la depressió, el fracàs, l'autoengany... És cert que cap dels seus personatges és un desgraciat de debò (com mai ho han estat), però malgrat les seves il.lusions i lleugeres i passatgeres alegries, la majoria es veuen perseguits per les seves desgràcies, de les quals s'ensurten agafant-se al ferro roent que els permet seguir somiant.
Amb un planter d'actors destacables encantats de treballar amb el cèlebre director (Anthony Hopkins, Gemma Jones, Naomi Watts i Antonio Banderas, com a estrelles acompanyades de Lucy Punch, Freida Pinto i Josh Broslin i Roger Ashton-Griffiths), Allen entra en una nova dimensió del seu cinema combinant els seus dos grans gèneres i obtenint un resultat que probablement no arribi a tots els seus seguidors, però en tot cas, d'un nivell més que acceptable com ja ve sent habitual en ell.

27 d’agost 2010

Defensant a Damages pels Emmy 2010

Quan queden pocs dies perquè es donin els premis Emmy 2010, aquí van les meves defenses per les candidatures de Damages enviades a Todoseries.

Ellen Parsons (Rose Byrne)

Patty Hewes (Glenn Close)


Leonard Winstone (Martin Short)

25 d’agost 2010

Origen

Christopher Nolan entrava als anals de la història cinematogràfica fa 10 anys amb Memento, pel.lícula que s'ha acabat convertint en objecte de culte i que marcava un abans i un després en la manera de narrar una història. Després de les dues preqüeles de la saga Batman, i de bones pel.lícules com El Truco final, amb Origen (o Inception en el seu títol original), Nolan torna a crear una obra destinada a acabar en llistats de pel.lícules destacades.
Origen és un projecte que es va iniciar fa deu anys (Nolan n'és també el guionista) i que entra en el fascinant i desconegut món dels somnis. La relació entre aquest món amagat en el nostre cervell i la vida conscient és el centre d'aquest thriller tant original com complex, que requerirà la màxima concentració de l'espectador per no perdre's en les diferents escenes, localitzacions i subsconscients dels protagonistes.
Inception explica la història d'un grup d'agents il.legals que es dediquen a robar secrets i a l'espionatge industrial mitjançant l'entrada a la ment i al subconscient de les víctimes, estratègia que requereix una preparació molt elaborada d'un somni on als protagonistes els hi costa discernir en quin món es troben. Dom Cobb (Leonardo di Caprio) rebrà un últim i especial encàrrec més difícil encara que el fet fins ara, introduir una idea en la ment d'algú, però que a l'hora li pot obrir la porta a la seva major obsessió en els darrers anys...
Origen compta amb un dels millors guions escrits en els últims temps, però no oblida els altres elements bàsics en el gènere, com l'acció, els efectes especials, l'escenografia o la seva excel.lent banda sonora. També sap integrar molt bé les històries sentimentals del protagonista, expressades a través del seu subconscient, per a completar unes 2 hores i mitja de pel.lícula que aconsegueixen mantenir l'espectador enganxat al seu seient.
Igualment necessari per a una excel.lent obra, Inception compta amb un excel.lent repartiment, on destaca un Di Caprio que sempre es sap manejar molt bé tant en les escenes d'acció com en les més sentimentals. L'acompanyen l'oscaritzada Marion Cotillard (La vida en rosa), Ken Watanabe (Cartas desde Iwo Jima), Michael Caine i dues de les últimes revelacions del cinema independent americà, els joves Joseph Gordon-Levitt (500 días juntos) i Ellen Page (Juno).
Origen és una de les pel.lícules de l'any i una obligació per a tot amant del thriller de ciència-ficció. La seva llarga durada no ha d'espantar a ningú, més que l'anar-hi amb la ment ben desperta per assaborir plenament el magnífic guió que se'ns presenta, amb una cloenda que un servidor troba excelsa, però que probablement tindrà de tots gustos, sense que això hagi d'afectar a la valoració de la resta de la pel.lícula.

19 d’agost 2010

Middle East 2010: el vídeo


16 d’agost 2010

Tel Aviv: el punt i final al viatge

Amb una lleugera ressaca del dia anterior, ahir ens llevavem per agafar l'autobus de linia que ens portava a Tel Aviv, capital de l'estat hebreu, el major alicient de la qual son les seves platges. No es que siguin espectaculars, pero com a minim tenen el concepte nostre de platja, amb xiringuitos on prendre alguna cosa i dones que es banyen amb bikini en comptes de burkha. Aixi que despres de deixar les coses a casa de la couch surfer que m'acull aquestes dues nits, passavem tota la tarda prenent el sol i agafant les ones a la platja mes al sud de Tel Aviv. Be, en el poc tros de platja on teoria un es pot banyar, ja que malgrat comptar amb 5 socorristes en una caseta treta de Santa Monica, aquests nomes es fan responsables de la gent que es banya en els pocs metres que queden davant seu marcats per banderoles (i no paren de donar el conyas amb l'altaveu a la gent que es surt dels limits marcarts). Despres d'un dia de complet relax, al capvespre donavem una volta pel passeig maritim que bordeja totes les platges. A la tornada passavem per Old Jaffa, el centre del poblet annex a Tel Aviv, on en realitat estic allotjat, i que en certa manera recorda al centre de Sitgesm salvant les distancies. Finalment tornavem a casa per coneixer a l'amfitriona i comprovar que la pobra estava baldada. I es que actualment esta en ple rodatge d'una pel.licula (es directora d'escenografia), la qual cosa implica que porta quasi 20 dies d'horaris matadors. Aixi, que per no donar mes problemes dels necessaris, la vam deixar dormint, mentre ens dirigiem al mercat de Jaffa, on tal i com ens havia dit, nombroses terrasses d'ambient bohemi s'ofereixen per fer un mos i prendre un te. Aixi passavem les hores abans que els germans Sa es dirigissin cap a l'aeroport a la matinada, tramit pel qual em tocara passar a mi aquesta nit i posar aixi punt i final al viatge per l'Orient Mitja.

Ciutat santa de Jerusalem

Jerusalem, ciutat santa de les tres religions mes importants del mon, es la ciutat de la barreja cultural, pero la nostra arribada es produia enmig d'una de les plegaries mes importants del Ramadan, la qual cosa convertia a la vella ciutat enmurallada en una invasio musulmana, enmig d'una forta presencia policial i militar hebrea, aixo si. Entremig de la multitud, ens feiem lloc amb les motxilles fins a arribar al Petra Hostel, alberg juvenil d'ambient hippy una mica deixadot, pero una de les poques opcions assequibles del centre de la ciutat, amb una localitzacio i vistes des del balco magnifiques.
Com deien a la serie Oh Europa!, Jerusalmen me la imaginava mes gran. La ciutat te molt encant i esta molt ben conservada, pero recorrer els carrers de la vella ciutat es pot fer tranquilament en un dia. Interessants son els contrastos entre els seus barris, el barri jueu, ple d'ortodoxos amb patilles arrinxolades i casquets o barrets d'ala ampla (la de bullying que rebria un nen vestit aixi en una escola de Barcelona, sic), el barri armeni amb les seves tendes de ceramica i carrers mes amples, el barri cristia, amb la seva remarcable per dins esglesia i tendes de crucifixos, i el predominant barri musulma, de carrers estrets i zocos variats. El Ramadan ens impedia accedir al turo dels temples, d'acces nomes per musulmans aquests dies (tot i que igualment l'entrada a la mesquita i la cupula de roca esta vetada sempre). Per si fos poc, tambe ens menjavem el Sabbath jueu, amb la corresponent tancada de qualsevol activitat en el barri jueu. Aixi que despres de fer el corresponent calvo amb el mur de les lamentacions de fons (que per accedir-hi un ha de portar barret o gorra si no es vol veure obligat a posar-se el casquet volador seu), ens dirigiem a recuperar forces al hostel, abans d'intentar una nit de festa a la nova Jerusalem. Nou intent que es veia igual de frustrat que a Beirut, pero almenys Jerusalem ofereix una bona oferta de terrasses on prendre cerveses entremig d'una barreja de public autocton i estranger.
El segon dia el passavem recorrent alguns dels carrers no passejats el dia anterior i pujant en plena soleiada al Mont dels Olivers, al peu del qual es troba la tomba de la Verge Maria, i on a part d'esglesies varies, des del seu cim s'obtenen fabuloses vistes a la Vella Jerusalem. Al vespre um sopar armeni ens donava forces per una segona nit de rondes de cerveses, sense gastar la mes minima energia aquest cop en intentar en algun local de ball.

13 d’agost 2010

La decepcio de Jericho

Amb poc mes d'un dinar jorda i el cotxe en reserva, arribavem ahir al King's Hussein Bridge, principal pas fronterer entre Jordania i Cisjordania, a la practica, pas fronterer controlat pels jueus d'Israel. Tal i com ja avisava la guia, creuar la frontera es tot un exercici de paciencia. Agafar un bus jorda que creui el pont, aturada a mig cami per baixar tots els turistes i primer control de passaport, per finalment arribar a territori israelia. Alla toca posar-se a la cua per passar quatre controls de passaport mes, registre d'equipatge i tres interrogatoris... i el pitjor de tot, el passaport esta lluny de la teva vista durant mes d'una hora. Temps per tant suficient perque el govern hebreu pugui fer una copia valida del passaport per utilitzar conenientment pels seus serveis secrets, com recentment es va descobrir en l'assassinat a Dubai d'un dels liders de Hamas. Un escandol en tota regla, un procediment que un no es troba en cap lloc del mon mes i mes motius perque aquest poble sigui repudiat per mig mon...
Oblidant el llarg tramit fronterer que va superar les 3 hores, decidiem passar una nit en territori palesti abans d'anar cap a Jerusalem, elegint Jericho per la seva proximitat i el pressumpte interes de la poblacio mes baixa de la superficie terrestre i una de les poblacions continuament habitades mes antiga. Un autobus palesti ens portava a l'estacio d'autobusos, a partir d'on un taxi ens oferies les escasses i carissimes opcions hoteleres de Jericho. I es que sembla mentida que un poble perdut enmig del desert, sense res mes que un temple ortodox penjat de les muntanyes (a on es pot arribar amb un teleferic amb horaris poc comercials), no disposi de cap allotjament barat. Els hotels vistos eren espartans pero a preu quasi de ressort, motiu pel qual vam decidir gastar una mica mes de diners i anar a un de debo (que hi fa un aixi en aquell lloc segueix sent un misteri), amb piscines i jacuzzis on passar la calurosa tarda que ens esperava.
Ja cap al capvespre, decidiem fer el llarg cami fins al centre del poble, comprovant la tranquila vida que es viu a Jericho, molt allunyada de la visio que un s'imagina des de Barcelona. La placa central del poble per sort oferia un minim d'ambient on poder sopar i prendre un te des d'una terrassa amb vistes al poble.
Una experiencia palestina doncs una mica decepcionant, pero tampoc va venir malament una tarda de relax a la piscina.
Avui, un taxi i un autobus ens han portat fins a Jerusalem, on pernoctarem fins dema, abans de posar punt i final al viatge a Tel Aviv.

11 d’agost 2010

Dead Sea i Ramadan a Amman

L'ultim dia util a Jordania ha coincidit anb l'inici del Ramadan d'aquest any, fet que ja de bon mati s'entreveia a Aqaba amb molts comercos tancats. De totes maneres la major part del dia no ens afectava massa, doncs avui tocava amb el cotxe creuar els quasi 300 km de desert des d'Aqaba fins a Amman, la capital, en una ruta per una carretera que corre paralel.la amb la frontera israeliana. Els controls policials son frequents fins a arribar al Dead Sea (on almenys aquest mar-llac separa ambdos paisos), pero un cop comprovat que erem espanyols sempre es podia continuar sense problemes. El paisatge consisteix en desert de duna entremig de les serralades de muntanya d'ambos paisos, en un extens vall on el cotxe tenia menys problemes per avancar que en el viatge a Petra. Despres de 200 km monotons, la punta del Dead Sea sorgia a l'horitzo, amb importants industries que extreuen sal i potassa d'aquest llac inert. A partir d'aqui, la carretera s'entrevira bordejant la costa d'aquest mar bonic quan un el contempla, mes desagradable quan un s'hi acosta. L'experiencia de banyar-s'hi s'obre a la part mes nord, on el ressort Amman Beach o la resta d'hotels costers ofereixen passis de dia per entre 17 i 23 euros. Un robatori que un ha de pagar si vol experimentar la sensacio d'estar en un mar on un no es pot submergir (i millor no fer-ho perque la concentracio de sal es tan gran, que a part de descobrir de cop totes les ferides del cos, una entrada als ulls pot provocar fortes irritacions). Per mes moviments que un intenti fer, s'acaba quedant de cul amb els peus enlaire flotant sobre l'aigua salina. Acabada la gracia, els diners s'han amortitzat amb unes tres hores de sol i piscina entremig dels grups d'estrangers que feien parada en el ressort, fins que la sessio de sol ja comencava a ser excessiva.
El tram final fins a Amman es fa rapid, pero l'entrada en cotxe a la capital ha sigut caotica. Tot i aconseguir trobar a la primera un cami facil per arribar al centre dins d'aquesta ciutat de 2,6 milions d'habitants plena de turons, el trajecte fins l'hotel ha estat etern pels constants embussos que provoquen la manera de conduir local. Cotxes i mes cotxes circulant i creuant-se sense ordre i on la llei del mes fort i la impaciencia absoluta es la norma constant. Una hora i una petita col.lisio rebuda per darrere (sort que tenim el tot risc) despres, aconseguiem aparcar el cotxe davant l'hotel, amb la bona noticia de descobrir que Avis te oficina al costat de la frontera amb Israel, amb la qual cosa ens podem estalviar el taxi de dema.
Amman es una de les ciutats mes lletges que he vist mai. A part de quatre runes romanes mal posades, la resta es una ciutat gris, on poc es pot fer si a mes s'arriba en Ramadan i per tant la majoria de tendes i comercos que solen donar vida a les urbes musulmanes estan tancades. De totes maneres ha estat divertit veure la tranquilitat que es respirava (tambe de transit) en el moment de l'oracio de la posta de sol. Els pocs botiguers que obrien tenien els seus enormes plats de menjar esperant per poder comencar a rossegar a partir de l'hora permesa.
Dema, deixem enrere el tercer pais del viatge i entrem a territori ocupat, on en teoria uns llargs tramits fronterers ens esperen.

10 d’agost 2010

Batejat en el Mar Roig

Despres de despedir-nos de les nostres paisanes en el desert, aquest mati posavem rumb ben aviat cap a Aqaba, unica poblacio costera de Jordania, en el golf del Mar Roig. Aqaba es una ciutat amb un regim especial, lliure d'impostos, amb botigues de licors (veure una cervesa amb alcohol a Jordania esta sent fins al moment impossible) i marcada pel poder que dona el seu estat de monopoli portuari. L'arribada des de l'autopista a Aqaba impressiona perque les costes que un contempla a simple vista pertanyen a 4 paisos diferents (Egipte, Israel, Jordania i Arabia Saudi), trencaclosques complex fruit d'anys de guerres i negociacions.
Aqaba ha sabut tambe mica en mica guanyar-se el turisme, no tan atret per l'encant de la ciutat o de les seves platges (que de totes maneres son les millors que hem vist amb diferencia, sobretot si un baixa 10 km cap a la South Coast), sino per les possibilitats de fer snorkel i submarinisme.
Aconsellats per l'hotel on ens allotgem aquesta nit, ens dirigim al centre internacional de scuba diving, on rapidament ens convencen per afegir a l'experiencia del snorkel, la del bateig de submarinisme, amb l'alicient de fer-lo en unes aigues amb corall i peixos. Com el curs de submarinisme es l'eterna activitat pendent, accepto l'oferta a la que s'afegeixen els Sa, qui son els primers en tenir l'experiencia. A mi em toca una estona mes tard (cada monitor s'encarrega de dues persones), amb un tucai com a company de baixada.
Tot i que sabia que m'agradaria, un cert respecte m'inspirava el submarinisme per la meva poca capacitat pulmonar i la por a sentir-me malament sota l'aigua. Finalment pero el que m'ha costat mes ha estat posar-me els peus d'anec entre tanta pedra d'entrada i corrents forca importants... Perque un cop sota l'aigua, rapidament he superat els problemes inicials per controlar el regulador de pressio i he acabat fent una immersio en tota regla veient la flora i fauna maritima, amb la comoditat de no estar pujant continuament a buscar aire. 45 minuts fascinants que acaben amb les felicitacions finals del monitor i el company (que era la seva tercera immersio i tenia por que com a novell li xafes l'experiencia amb continus problemes o consumint l'aire abans del que tocava). Pero sobretot 45 minuts que obren les ganes de realitzar el curs complet a la tornada a Barcelona per poder-me unir a la cada cop mes amplia colla de submarinistes del grup.
Acabada l'experiencia, el sol cremant (recordant sensacions de Damasc) ens aconsella tornar a Aqaba per dinar i fer la migdiada, abans de tornar a la platja ja per veure la caiguda de sol.
Dema toca tornar a pujar amb el cotxe cap a Amman, capital jordana on farem l'ultima nit abans de creuar a territori israelia ocupat. Pel cami una nova experiencia ens espera: el bany en el Mar Mort...