01 de novembre 2011

Nader y Simin: una separación

Pel.lícula iraniana guanyadora de tres ossos en la darrera Berlinale, convertint-se en la primera pel.lícula de la història en aconseguir-ho.
Asghar Farhadi, director de A propósito de Elly, escriu i dirigeix aquesta melodrama realista sobre la responsabilitat, l'amor paternofilial, l'orgull, el sacrifici, l'honestedat o la religiositat.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) són un matrimoni en crisi, especialment per la intenció d'ella d'emigrar a l'extranger per viure en un món suposadament més lliure que l'actual estat islamista iranià i poder donar a la seva filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) la millor educació possible. Ell es nega, entre d'altres coses, per poder cuidar el seu pare malalt d'Alzheimer, i Termeh decideix quedar-se amb ells quan Simin decideix deixar la casa. Aquest fet obligarà a Nader a contractar a Razieh (Sareh Bayat) per cuidar durant el dia del pare. Un desafortunat incident acabarà en un procès de judici que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la pel.lícula i que servirà de fil conductor imprescindible, tant per mantenir una certa intriga necessària sobre el discórrer dels esdeviments, com sobretot per aprofundir en les diferències entre la parella protagonista, malgrat l'amor que sentin entre ells.
Farhadi teixeix una magnífica història, que arranca lenta i dramàtica per posar a l'espectador en situació, però segueix amb un ritme més viu i plena de petits girs i descobriments que ens rebel.len la naturalesa dels personatges. L'obra destaca pel seu realisme i reflexió sobre valors universals, sense que l'ambientació en un país tan diferent al nostre sigui excessivament rellevant com per no poder-se sentir identificat. Tots els personatges són cotidians i en general honestos, per la qual cosa la frontera entre el bé i el mal de les seves decisions és tan fina que a l'espectador li costarà decantar-se per un o altre o jutjar les seves accions. Aquesta és una de les grandeses de la pel.lícula, el desenvolupament d'uns personatges molt reals amb el seus entorns diferents, i allunyant-se del tòpic d'un judici entre bons i dolents, i que la va fer mereixedora de l'ós d'or a Berlin.
Les actuacions de tots els actors també és molt convincent, i no només les de la parella protagonista que es van fer amb els corresponents ossos de plata per les seves interpretacions. Algunes escenes transmeten un gran dramatisme que a l'hora sabem que és una possible realitat que ens podria passar qualsevol dia. El final obert, que deixa en l'imaginació de l'espectador la resposta al dilema final que es presenta, és un magnífic enginy per aconseguir mantenir la tensió i atenció de l'espectador fins a l'últim crèdit de la pel.lícula, malgrat que aquests estiguin en un altre alfabet incomprensible per la gran majoria.
Obra rodona per a qui vulgui veure un gran melodrama i que no hauria de tirar enrere a ningú pel seu orígen, ben el contrari és una magnífica oportunitat per acostar-nos a una manera de fer cinema diferent i veure que hi ha vida més enllà de Hollywood.

Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio

Steven Spielberg i Peter Jackson ens porten a les grans pantalles una superproducció d'animació del reporter de comic més famós de tots els temps. Sota la direcció del director nordamericà, qui va contactar amb el creador Hergé poc abans de la seva mort, Tintín, l'inseperable Milú, el capità Haddock, els germans Dupond i Dupont o la Bianca Castafiore deixen les vinyetes del comic per reencarnar-se en personatges de la més moderna tecnologia d'animació digital.
Dels 23 llibres creats per Hergé ha estat El secret de l'Unicorn la història elegida per donar el salt al cinema 3D (anteriorment s'havien portat a la gran pantalla pel.lícules de dibuixos animats clàssics). Una bona elecció per ser un dels comics més apassionants, amb una trama i intriga més complexa que altres llibres, i que deixa en safata als productors la creació de la segona part, en cas d'un èxit quasi assegurat, amb el Tresor de Rackham el Roig. La fidelitat amb el còmic és elevada i tan sols les escenes d'acció reben un punt d'exageració fins i tot respecte l'original per buscar, amb bon criteri, l'espectacularitat que el públic espera en una adaptació al cinema d'avui en dia. D'aquesta forma Tintin es converteix en alguns moments amb una barreja d'Indiana Jones i James Bond escapant de les mil trampes i accidents que se li posaran en el seu camí inesgotable per desentrallar la clau del misteri que se li posa davant.
Tècnicament la pel.lícula és fantàstica. Actors reals van encarnar els diferents personatges en un rodatge previ per capturar les seves interpretacions. Entre els més coneguts cal destacar a Jamie Bell (Billy Elliot) com a Tintin, Andy Serkins (El origen del planeta de los simios) com a Capità Haddock o Daniel Craig (actual James Bond) com al dolent Sakharine. Però el seu treball queda ocult a la vista dels espectadors per la posterior animació digital del material filmat. Això permet obtenir una imatge dels personatges increïblement semblant a la dels còmics i afegir espectaculars efectes especials en les nombroses escenes d'acció.
La història té un ritme frenètic que farà les delícies de l'espectador durant les poc menys de dues hores que dura la pel.lícula. Els "moviments de càmara" en moltes escenes són espectaculars i haurien de fer recomenable veure la versió en 3D, que desgraciadament un servidor no va poder veure, però que haurien de provocar sensacions encara més intenses.
Pel.lícula 100% recomenable per a tot amant del còmic i en general per a l'amant del cinema d'animació i d'acció amb la més moderna tecnologia. A Tintín la frontera entre el cinema d'interpretació i d'animació és més feina que mai, amb un resultat més que notable.

Paul Oakenfold - Southern sun

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.