30 de desembre 2008

La gravetat quàntica de bucles

Després d’haver intentat explicar de forma senzilla dues de les grans teories que intenten superar la teoria de la relativitat d’Einstein i les seves conseqüències (la teoria de supercordes i la triangulació dinàmica causal), quedava un petit deure moral envers la tercera gran candidata: la gravetat quàntica de bucles.
Com les anteriors s’intenta aplicar els principis de la mecànica quàntica a la relativitat general per tal de formular una teoria unificada. En aquest cas el procés seguit va ser reformular matemàticament la relativitat general per a assemblar-se a l’electromagnetisme clàssic (on els bucles serien semblants a les línies de camps magnètics i elèctrics, per després aplicar els principis quàntics a aquests bucles.
El primer resultat que s’obté és que l’espai-temps no és continu com deia Einstein, sinó que, a l’igual que la matèria, està dividit en àtoms de volum de l’ordre de 10^-35 m (longitud de Planck en la què els efectes gravitatoris i quàntics són equiparables). Una propietat important d’aquests “àtoms” és que tenen una capacitat d’emmagatzematge de la matèria i l’enegeria finites, la qual cosa impedeix l’existència de qualsevol singularitat, ja sigui a l’origen de l’univers o en els forats negres. L’espai quàntic atòmic seria com una espècie d’esponja, en la qual la gravetat (normalment atractiva) originaria forces de repulsió un cop superat el llindar d’energia finita capaç d’absorbir (com l’esponja expulsa aigua a través dels seus porus quan ja no pot absorbir-ne més).
Amb aquest model obtenim dos grans avantatges respecte la relativitat clàssica i d’altres teories: evitem el punt de densitat infinita en el moment del Bing Bang i obtenim de forma natural el període d’inflació còsmica posterior (expansió accelerada de l’univers observada empíricament) sense haver-lo d’introduir ad hoc en el model.
Quines són les conseqüències pràctiques de la teoria? Doncs que el temps és infinit i el Big Bang va ser l’origen del nostre univers després d’un gran rebot. Aquest rebot podria ser originat després de la contracció d’un univers precedent relativament semblant al nostre (però asimètric, com si a un globus el capgiréssim), que després d’implosionar fins al seu màxim de densitat permesa, va explotar en l’univers actual. De totes maneres els efectes quàntics durant aquest rebot són tan grans que realment no podem predir certament com era l’univers abans del Big Bang, amb la qual cosa aquell podia haver estat una superposició quàntica molt diferent al què ens poguem imaginar.
Sembla doncs que serà difícil amb aquesta teoria avançar molt més en el d’on venim. El millor d’ella és que prediu certs efectes físics que en anys propers podrien ser mesurats per acceptar la seva validesa (com variacions ínfimes en la velocitat de la llum segons la seva longitud d’ona i que podrien ser percebudes en fonts que han realitzat un gran viatge com les explosions de rajos gamma). La teòrica frustració per la nostra ignòrancia del passat previ al Big Bang és per contra un bendició conceptual per la teoria: un univers etern aniria en contra de la segona llei de la termodinàmica... excepte si aquest gran rebot és realment l’origen d’un estat completament nou on el nombre d’atoms espai-temps s’ha pogut veure modificat respecte al seu passat.

Basat en l'article "Rebote del universo" de Martin Bojowald, Investigació i Ciència desembre 2008

23 de desembre 2008

La meva nova adquisició

Després de 5 anys amb el meu Acer Travelmate, aquest Nadal ha tocat jubilar-lo (que no enterrar-lo), no sense abans agraïr-li l'haver resistit com un campió a tants anys d'ús intensiu, molts cops incorrecte i passant per moltes mans, països i climes.
El seu substitut, la moda d'aquest any: un netbook de 10" molt més portàtil que espero faci més passables els viatges de feina i més fàcil el moure'm per casa amb ell. Un Samsung NC10, 400 € i record de bateria en la seva categoria, a més d'un teclat dels més grans (al qual però un s'hi ha d'acostumar). No apte per grans prestacions però sí per als usos que en fem la majoria.

Il Divo

Certament sembla que fer una paròdia d'un dirigent polític apta per la majoria dels públics és complicat. Com a mínim si faig cas als tres intents vistos personalment en els últims anys. Primer va ser la frustrada sàtira del nostre dictador, "¡Buen viaje, excelencia!!", portada a terme per uns Joglars amb qui he rigut molt en algunes obres de teatre malgrat la ideologia política del seu director, però que no van fer un gran debut en la gran pantalla. Pitjor encara era la versió alemanya de Hitler (Mein Führer), que ja vaig criticar en aquest espai.
Il Divo no té res a veure amb les dues obres abans esmentades. Comparar-les seria un insult a la qualitat cinematogràfica d'aquesta versió italiana, que porta a les grans pantalles un personatge menys conegut potser internacionalment i no per això menys important en la història interna d'Itàlia: Giulio Andreotti, set vegades primer ministre d'Itàlia i ministre divers en altres ocasions. En total un personatge clau en la política de la segona meitat del segle XX i a qui se l'ha acusat d'estar vinculat a la màfia i ser responsable intel.lectual de nombrosos assessinats.
Lluny però de presentar una pel.lícula de denúncia comú a l'estil més comercial, Paolo Sorrentino ens retrata aquest curiós personatge d'aspecte dèbil i poder descomunal a través d'una obra molt canviant i de recursos il.limitats. En ella no només ens fem una idea del caràcter del personatge (molt ben interpretat per Toni Servillo), sinó que se'ns bombardeja amb flaixos de molts fets controvertits de la història recent, a part de veure el funcionament i la decadència política que ha anat patint aquest país tan proper.
Probablement una obra mestra com diuen molts crítics, el major problema de Il Divo és que només és apta per italians bastant ficats amb la política i assassinats trascendents de la segona meitat del segle XX. Per la resta, moltíssima informació (directa o irònica) de la què se'ns dóna amb aquest format caòtico-grotesc se'ns escapa, quedant-te només amb una vaga idea d'un personatge amb frases com aquestes i malgrat tot sempre absolt de la justícia i supervivent de la mafia:
- Ho vam llegir als evangelis, quan a Jesucrist se li preguntava què era la veritat, ell mai responia.
- En les novel.les policíaques sempre es troba al culpable, en la vida real quasi mai.
- La mesquinesa d'un home bo és molt periollosa.
- El dictador més difícil d'odiar és un mateix.
- Sé que no sóc un home mitjà, però quan miro al meu voltant no veig cap gegant.
- Pensar malament del teu proïsme és un pecat, però has encertat.
- No tinc vicis menors.
- No és fàcil explicar Itàlia als estrangers, un país on els trens més lents s'anomenen ràpids i el Corriere della Sera surt pel matí.

20 de desembre 2008

Premis Symbelmine

Rebre un premi és una cosa que sempre fa il.lusió. Els majors premis que un rep a la vida provenen de les persones que més ens estimem, família, amics, i malgrat això mai els cataloguem com a tals. Llavors venen els premis menors, premis que tampoc tenen una influència directa sobre la teva vida, però que sempre encoratgen i representen un reconeixement cap a la persona que sempre s'agraeix. Ara intentava recordar premis rebuts al llarg de la meva vida.
El primer va ser un premi de prosa narrativa dels jocs florals de l'escola a 8è d'EGB, un premi que em va molta il.lusió perquè en aquell text vaig descobrir què significava la inspiració artística. Feia uns dies havia estat a Cadaqués amb els meus pares i el poble m'havia encantat. Doncs un dia dormint, em vaig despertar de cop i em vaig posar a escriure un text, no massa llarg, però d'una qualitat poètica superior al meu habitual, que havia estat formant en la meva ment durant el son i que necessitava vomitar sobre el paper en aquell moment. Llegint-lo al dia següent, vaig comprovar que lliurat de les cadenes que suposen els poemes amb les seves rimes i sil.labes per vers, aquell any m'havia superat. He de reconèixer que aquella inspiració no m'ha vingut mai més i és per això que he acabat sent enginyer en comptes de novel.lista.
Posteriorment ja recordo només dos premis encara menors, a la universitat, com a un dels deu millors estudiants de l'any en els cursos de 3r i 4t. Acostumat a treure bones notes i rebre elogis fins a l'institut, la meva entrada a la universitat va significar veure que en realitat la meva ment era comparable a la de molta gent. Després d'una entrada regular a la carrera aquells premis significaven tornar a destacar una mica, aquest cop a la universitat, sabent però que no formava part del grup de cracks amb el qual em barrejaven i que es devia només a la meva capacitat pràctica de treball per preparar els examens. Així que el valor d'aquells premis va ser més material que emocional, material pel xec de 150 € que s'acompanyava per comprar material a la llibreria de l'escola (que per sort venia també novel.les a part de llibres de text, i en això em vaig gastar els diners els dos anys).
Tota aquesta parrafada venia perquè l'altre dia em van tornar a donar un premi, aquest cop dins el mundillo blogger, del qual en formo una petítissima part. Anomenats premis Symbelmine, són uns premis virtuals per reconèixer el valor que certs blogs tenen en un mateix. En el meu cas, el premi el vaig rebre des del blog del meu amic Dani, i malgrat que pugui semblar una tonteria, em va alegrar el dia i va posar el seu gra de sorra perquè continui amb aquest espai en aquests temps que m'està costant més escriure. Sincerament, gràcies!!

Com explica molt bé en el seu post, aquests premis tenen un cert aire de meme, i ara toca doncs elegir set espais, que per un motiu o altre vulgui destacar. Així que sense pensar en el seu ordre, aquí van els meus elegits:

- xerop: el podria citar en plan pilota per tornar el premi, perquè és l'espai de l'únic amic d'infància que conservo o perquè és company de pis, però no, el nomino perquè és la persona que conec personalment que millor escriu i les seves proses i poemes espero que algun dia es recopil.lin perquè la resta de la societat també el pugui descobrir i gaudir-ne. El blog és però més ampli i s'hi poden trobar moltes altres coses interessants.
- Dietari: interessants reflexions i entrevistes sobre temes d'actualitat o personals d'una traductora i futura periodista.
- El racó de l'Anna: com no destacar un blog que ja amb el seu nom sembla germà del meu? Magnífiques crítiques independents d'algú que sap molt de cinema i a qui només se li pot demanar una mica més d'activitat.
- L'observador: en aquests temps on es creen i es desfan continuament tants blogs personals, és un exemple de constància d'algú que mai saps amb què et sorprendrà cada cop que cliques el seu link.
- Safari lunar: blog personal que he descobert avui i simplement m'ha agradat. Com bàsicament m'agrada llegir blogs personals, aquest és un exemple d'un dels bons que espero sustitueixi el buit deixat per altres amics ex-bloggers.
- Todoseries: pels amants de les sèries tan de moda últimament és el lloc on trobar informació i compartir frikisme amb d'altres (en el meu cas amb Lost).
- JNSP: un lloc on he descobert bastanta música que escolto normalment.

19 de desembre: dia horribilis per sortir

I aquí en deixo constància escrita per no repetir errors en anys posteriors. El divendres previ a les vacances de Nadal impossible sortir per Barcelona. L'any que ve si us plau un Salamandra.

08 de desembre 2008

La ola (die Welle)

Novament el cinema alemany ens porta a les grans pantalles una història basada en experiments psicosociològics reals. Si "Das experiment" ens acostava a l'experiment de la presó de Stanford, la Ola es basa en el llibre homònim que es va escriure arran de l'experiment "La tercera ona", en un intent d'un professor d'història nordamericà d'explicar als seus alumnes com el poble alemany podia afirmar no haver sigut conscient de donar suport a l'extermini jueu portat a terme pels nazis.
La pel.lícula de Dennis Gansel posa la metodologia del professor Ron Jones en mans d'un professor alemany que durant una setmana ha d'impartir classes per un projecte de l'institut sobre l'autocràcia (en contra de la seva inicial voluntat de voler impartir-les sobre l'anarquia degut al seu passat okupa). Sorprès en els moments inicials per la seguretat que mostraven els alumnes de què una nova dictadura seria impossible a l'Alemanya actual, el professor decideix portar a terme un petit experiment perquè visquin l'autocràcia en la seva pròpia pell. Magníficament interpretat per Jürgen Vogel, el Sr. Wenger (com es fa anomenar) s'anirà guanyant la majoria dels alumnes amb la seva simpatia i metodologia. Inspirats pels lemes Fortalesa a través de la disciplina, Fortalesa a través de la comunitat... els alumnes s'aniran implicant fortament en el moviment Die Welle, que en menys d'una setmana traspassarà l'aula i s'extendrà per l'institut i la ciutat. Envalentonat pels sorprenents canvis a positiu de molts alumnes conflictius o amb baix rendiment, Wenger segueix portant l'experiment endavant, desatenent les veus que l'avisen de la pèrdua de control sobre el moviment.
La història és brillant i mostra amb una inquietant realitat com de fàcil és d'inculcar les bases del feixisme a través de valors positius aparentment inofensius (especialment en ments moldejables com les adolescents), com aquest pot servir de refugi de la gent més desafavorida i com d'estreta és la frontera que separa la responsabilitat de la tragèdia.
Amb una actuació molt convincent de tots els protagonistes juvenils i una excel.lent direcció, l'ona arrossega ràpidament a l'espectador al llarg d'una història que no deixarà indiferent a ningú, deixant-lo en estat de xoc reflexiu al final. Una pel.lícula que val la pena veure i d'obligada versió original per aquells que estudiïn alemany per la seva assequible comprensió i excel.lent oportunitat d'aprendre expressions d'ús quotidià que no es veuen en les acadèmies.

Cancun

Després de l'èxit rotund que va tenir El mètode Grönholm Jordi Galceran havia posat el llistó molt alt de cara a les seves futures obres. Cancun és la seva nova proposta de comèdia per aquesta temporada. Repetint el format de quartet d'actors, Cancun ens porta a l'època on les parelles porten una vida consolidada i comencen a reflexionar sobre si la vida que han tingut és aquella que havien somniat i s'havien plantejat.
En un viatge a Cancun, dues parelles amigues de tota la vida tornen al bungalow a fer una última ampolla de cava. Enmig de l'estat de borratxera, una de les dones fa públic 25 anys després una acció atzarosa que va comportar el desenllaç en la formació actual de parelles. Aquesta revelació portarà a una confusió general que treurà a la llum els sentiments, frustracions dels diferents personatges.
Amb un guió ben construit i un bon final, els diàlegs probablement podrien ser d'un nivell superior. Els gags són suficients per passar una bona estona, quedant però allunyats del riures desenfrenats de la seva obra mestre.

Camp Nou

Invitat per SEAT, en el sorteig d'entrades del qual per una vegada vaig tenir una gran sort, aquest dissabte vaig assistir per primera vegada a la tribuna del Camp Nou. També era el primer cop que anava a un partit "dels bons", com se'ls sol anomenar: Barça-València. Asidu i molts anys abonat al Palau, fins llavors només havia estat al Camp Nou en dues ocasions, ja fa molts anys, en plena adolescència, sempre a gol tercera graderia (per temes de pressupost), davant rivals menors (Valladolid i Sporting) i amb resultats frustrants (1-2 contra els pucelans i 2-1 l'any que els asturians van baixar a segona en un dels pitjors records de la història).
Per sort, el malefici del Camp Nou es va trencar aquest cop i l'equip que tan està maravellant aquest any, no va fallar i amb el despertar d'Henry viure un contundent 4-0. Estranya la sensació de veure un partit des de fila 7. El terreny de joc sembla molt més petit i l'estadi ple a la vegada es veu enorme. Ara bé, a falta de veure potser algun dia un Barça-Madrid (únic repte pendent), segueixo pensant que l'ambient general és de funeral i ens els pocs moments on s'anima la pressió és molt menor a la del Palau. Això de millor afició és realment una cantarella...

02 de desembre 2008

Back to Ireland

Després de la tornada d'Alemanya trobava a faltar alguna escapadeta de cap de setmana cap a algun lloc estranger, així que per tal de gastar la meitat dels dies festius que encara em quedaven, finalment he posat rumb cap a Irlanda en un llarguíssim cap de setmana de dimecres nit a dilluns. 11 anys després del meu segon i últim estiu a Irlanda, tornava al país de la verdor amb l'objectiu de treure'm alguns regustos amargs sobre aquest poble que m'havien quedat després de les dues estades. Visitant a la Niamh i l'Emer, dues esplèndides irlandeses que vaig conèixer durant el meu Erasmus, l'objectiu es presentava més senzill. A més, amb la visita des de Finlàndia del Reima, proseguíem amb les trobades a tres periòdiques sempre en llocs diferents (Berlin-Barcelona/Manresa-Göteborg-Ingolstadt-Dublin).
Dijous va servir per redescubrir el centre de Dublin mentre la resta treballava. Un centre al qual sens dubte havia estat algun cop, però que per mi sonava completament a nou (la meva estada a Dublin era al llunyà suburbi de Cabinteely i el viatge interminable fins al centre va fer que apostéssim més pels centres més propers de Bray i Dún Laoghaire). Només la rivera del riu Liffey em portava records llunyans. La ciutat em va sorprendre gratament, no sé si l'estar al centre, si els 11 anys que han passat, però la gent es veia amable, més oberta al ciutadà estranger, més cosmopolita i amb més ambient de l'esperat. Temple Bar és la zona on gaudir de pubs, cultura i ambient, el centre entre Trinity College i Stephen's Green, zona de restaurants i botigues, Merrion Square zona de museus i cases típiques d'estil georgià, i en el casc antic, el castell, esglésies i moltes cases de totxo vermell d'un estil que li dóna personalitat a la freda i humida capital. Creuant a l'altra banda del riu, O'Connell i els seus carrers perpendiculars són la zona moderna de compres i centres comercials.
Divendres el "modern" DART ens portava a la Niamh i a mi a la península nòrdica de Howth, tan propera i a la vegada tan aïllada de la resta de la ciutat. Un lloc on gaudir de la tranquilitat del petit poble pesquer i perdre's pels camins de ronda que segueixen la península formant petits penyasegats. Ambdues nits les passàvem a la "irlandesa", és a dir, de pub en pub saborejant les pintes de Guiness i els Jamesons on the rocks. Un ambient molt diferent al nostre, amb pubs a rebossar de gent de totes les edats participant de la festa. Allà coneixia a Eadaoin (hija de Eildeerin de Lothlorien), qui decidiria acompanyar-nos la resta del cap de setmana.
Un cop millorada la imatge del poble irlandés, faltava cumplir el segon objectiu. Veure algun penyasegat imponent com els què surten a les pel.lícules i que no havia vist en els meus dos estius de visites a castells, prades verdes i alguna platgeta. El destí elegit per les amfitriones era una perduda illa a l'oest d'Irlanda, Achill, que en plena temporada baixa es convertia com un punt remot a l'oest de l'illa i per tant d'Europa. Allà arribàvem després d'un llarg viatge per l'interior d'Irlanda de nit i amb pluja per allotjar-nos en un petit hostel al costat del pont que porta a l'illa i descobrir els dos únics pubs de la població. El millor venia però al dia següent: les vistes impressionants recorrent l'illa en cotxe, la sensació de pujar a peu al pic de Minaun enmig d'un temporal de neu i vent que se t'emportava i contemplar tota l'illa i costa dels voltants, acostar-nos fins a la vora de la platja de Keel, prendre un té ben calent a un bar molt ben anomenat "The last drop" i especialment fer el trekking final a partir de Keen Beach i que portava després d'una bona pujada a penyasegats imponents on un tenia la sensació d'estar a la punta d'Europa i contemplar l'inmens Atlàntic davant teu. Unes sensacions increibles que les fotos desgraciadament només reflexen parcialment, però que queden en la memòria d'aquest bonic retorn a Poblacht na hÉireann.

Fotos

25 de novembre 2008

Gomorra

Gomorra és la candidata italiana per als Oscars d'aquest any (en l'apartat de pel.lícula de parla no anglesa), guanyadora del premi especial del festival de Cannes i una de les nominades i favorites per als premis europeus de l'EFA (Europen Film Award). L'obra està basada en el llibre que ha costat a Roberto Saviano la llibertat de no poder caminar sense anar escoltat degut a les amenaces rebudes per la mafia. Però l'adaptació de Matteo Garrone al cinema és més aviat complementària amb el llibre, centrant-se molt més en la vida en els suburbis de Nàpols que en l'organització de la mafia.
Malgrat no ser-ho, la pel.lícula està rodada en un estil documental presentant-nos cinc històries diferents, que a diferència de les obres de González Iñarritu, en aquest cas no s'acaben entrecreuant. Simplement intenten reflexar la influència de la camorra italiana sobre la vida de molta gent "normal". Un parell d'adolescents que somnien en convertir-se en mafiosos, un cobrador d'impostos per la causa d'una de les famílies de la camorra, un nen entrant en el tràfic de drogues controlat per la mafia, un sastre d'alta costura que es ven a un empresari tèxtil xinès i un "empresari" que es dedica a la recaptació i sotarrament de residus tòxics en el territori. Seguint els nostres protagonistes veiem el drama diari quotidià que ha costat la mort de 10.000 persones en els últims 30 anys (més que el conflicte palestino-israelí i molt més que qualsevol terrorisme). Víctimes molts cops innocents fruit de guerres internes entre famílies i territoris.
Més de dues hores de cinema realista d'alt nivell, carregats de dramatisme que ens adentren en una realitat sorprenent avui en dia a l'Europa del segle XXI. Una realitat probablement consentida degut a què la Camorra, amb una facturació 3 vegades més gran que el grup FIAT, és un dels pilars econòmics dels país i el continent. Un gran moviment de diners que s'acaba reinvertint en activitats legals com la reconstrucció de les torres bessones. Detalls sobre la camorra italiana que només descobrirem a través de les frases finals típiques d'aquestes pel.lícules. Per a qui vulgui aprofundir sobre aquests temes i com s'estructuren les diferents organitzacions, queda per llegir el llibre. Aquí es tracta de veure la seva influència en les seves bases del carrer.

24 de novembre 2008

Les ajudes al sector de l'automoció

Llegeixo amb certa indignació alguns dels comentaris que avui es fan en un diari online arran de l'enquesta que està fent sobre si l'Estat espanyol hauria de donar ajudes al sector de l'automoció (per cert, amb resultat de 30 a 70 a favor del no). Ambdues respostes són certament vàlides, sempre i quan un les esgrimeixi amb arguments coherents.
El debat neix després de què el nou govern dels EEUU d'Obama ja ha promès ajudes milionàries per salvar a una indústria automovilística nacional que fa anys va a la deriva. El govern alemany també està buscant suports en l'empresariat alemany per fer un esforç conjunt i "rescatar" l'alemanya Opel, del forat global de GM. Ja en el nostre territori, actualment tenim un ERE que redueix considerablement de forma permanent la plantilla de Nissan... i EREs temporals de la resta de fabricants nacionals (SEAT, Opel, Ford i Renault) per compensar la baixada brusca de la producció que hi ha actualment, fruit del fort descens que han sofert les vendes en aquest context de crisi econòmica global. EREs temporals que d'aquí sis mesos ja es veurà en què es converteixen si la situació no millora...
Entenc la postura de qui nega les ajudes al sector, ja sigui a aquest o a qualsevol altre que estigui en crisi. Ajudar a qui no ha sabut fer un negoci rentable va en contra del lliure mercat, de l'estímul de la innovació, de l'igualtat d'oportunitats... Però de vegades s'ha de ser pràctic. A ningú li ha agradat que en tot el món es surti al rescat de grans bancs que en els últims anys s'han enriquit increïblement amb productes inintel.ligibles ni per ells mateixos. Però també és cert que si l'ensorrament de totes aquestes grans entitats ha de provocar una crisi econòmica mundial molt més gran, potser la majoria acabarà perdent més que contribuint a solventar els seus errors. De fet, de tota aquesta crisi, potser s'ha après que "el mercat ja es regula sempre sol" no és veritat, i que els Estats han de posar uns mínims mecanismes de regulació.
Oberta però l'aixeta es crea un precedent... I aquí entra la industria de l'automoció. Amb l'injecció de diners es salven a grans entitats bancàries (llur funció i benestar social no discuteixo com a fonts generadores de riquesa i préstec de diners per a d'altres activitats), però també a molts especuladors financers del món, la tasca social dels quals és com a mínim de dubtosa necessitat. Gent que desvia diners a paraïsos fiscals on es perd el seu rastre, gent capaç de fer trontollar una empresa que va bé, si els beneficis poden ser més elevats en un altre lloc... Perquè no ajudar a una industria que durant més d'un segle ha donat feina a milions de persones a tot el món... i que pot seguir donant-ne més en els propers? Una industria productiva, que genera un bé real, del qual molta gent gaudeix pel seu transport, i genera el seu bé social en tant que ocupa directa i indirectament a un percentatge molt elevat de la població. És una alternativa millor enviar a tota aquesta gent a l'atur... sense cap alternativa on col.locar-los? En el nostre país la situació és més flagrant, doncs amb la caiguda (completament previsible) del sector de la construcció, perdre el principal sector industrial del país i deixar-ho tot en mans del turisme (on hi ha cada cop més competència) i el sector serveis és com a mínim agosarat. Els (per fi) augments considerables en els pressupostos d'I+D estatals clarament s'han d'invertir en construir alternatives al món de l'auotomóvil (personalment crec que a Catalunya es podria crear una industria pionera en el món de la biotecnologia ajuntant els excel.lents professionals de camps de la medicina, biologia, farmàcia i enginyeria), però aquests resultats només seran visibles (si es fan bé) en uns quants (bastants) anys.
Lògicament hi ha moltes maneres d'ajudar i en cap cas ha de ser una ajuda a cegues. Poden haver-hi ajudes directes, condicionades a projectes de futur que assegurin els llocs de treball durant un bon grapat d'anys (com el projecte de cotxe elèctric de Nissan que ha sortit a la premsa). Poden haver-hi ajudes directes condicionades a un anàlisi d'errors i exposició de mesures. Com el què han fet les empreses americanes dient que el model únic de cotxe gran, tecnològicament pobre i poc ecològic els ha fet perdre quota de mercat respecte els japonesos i europeus. O el què podria fer potser SEAT (condicionada pel grup VW) amb una gamma excessivament curta, un posicionament poc clar com a marca en el mercat i poca penetració en mercats exteriors importants. O poden haver-hi ajudes indirectes, en forma d'incentius fiscals, que ajudin a recuperar les vendes.
El què no val és acusar demagògicament a la indústria de l'automoció d'haver-se enriquit en els últims anys (el benefici d'un cotxe bàsic popular és molt inferior al què donaria un banc per ingressar la milionada que val desenvolupar-lo i fer les inversions necessàries per produir-lo), de no treure cotxes de 3000 euros (com si es poguessin homologar a Europa cumplint amb totes les normatives de contaminació, reciclatge i seguretat activa i passiva) o no invertir en el cotxe elèctric per seguir donant joc al monopoli petrolífer (*). Just o no just, la feina de molta gent està en joc en els propers mesos, i com a societat (i per a això elegim a un govern), alguna alternativa s'haurà de buscar.

(*) Els amants del cotxe elèctric es mereixerien un post apart, però deixo algunes preguntes per la seva reflexió: Perquè els cotxes elèctrics que JA existeixen tenen una penetració en el mercat quasi bé nul.la? Perquè tant poca gent està disposada a pagar una mica més per tenir un cotxe híbrid? Perquè hi ha cotxes "normals" que consumeixen i contaminen menys que un híbrid? Quanta gent vol un cotxe d'autonomia limitada i flexibilitat menor (pel fet de no poder-lo agafar quan es necessiti carregar)? Tenim les infraestructures adequades per una introducció massiva de cotxes elèctrics o d'hidrogen (això és culpa dels governs o de les empreses)? És realment més ecològic un vehicle "ecològic"? (aquí com a resultat puc avançar un estudi que feiem a la carrera on un autobus d'hidrogen contaminava a l'estat espanyol actualment més que un de normal, pel fet que les emissions per generar l'electricitat que es necessita per obtenir l'hidrogen liquid eren superiors a les del propi vehicle, considerant el mix actual de maneres de produir electricitat). Podem produir només amb energies renovables (o considerem aquí de nou les nuclears?), ja no només tota l'electricitat que actualment consumim, sinó tota la què es necessitaria per a mantenir el volum de transport actual?
P.D: un servidor creu sincerament en la viabilitat d'un món amb cotxes elèctrics i més net de CO2 en un futur relativament proper... Però el què es porti a terme no depèn de la indústria de l'automoció.

55a caminada de la regularitat de Badalona

En aquests temps on està tant de moda participar en curses, marathons, curses de muntanya, triatlons, ironmans, un servidor es va estrenar ahir en una prova oficial de la FEEC, concretament la penúltima prova de la temporada de marxes tècniques. Lògicament si jo havia de participar a una prova d'aquestes havia de ser perquè no era una cursa precisament, doncs la meva passió per córrer és nul.la. Així que picat per la curiositat de què podia ser això de la caminada de la regularitat, em vaig acabar apuntant amb el Lluis a la prova, amb l'al.licient d'acabar convencent a tres parelles amigues més.
Finalment vam estar participant a cegues, sense conèixer la reglamentació de la prova, perquè ningú (fins a trobar algú amb una mica d'enteniment al control sis) era capaç d'explicar-la, però va estar prou bé i amb els dotze punts de penalització sense clavar cap parcial, hem obtingut una bonica 23a posició (regular amb el nostre dorsal). Pel camí, unes vistes de tota l'àrea metropolitana com no havia vist mai, algun poblat ibèric, alguna ermita, un bon esmorzar, pujades, baixades, pistes, algun camí estret... i algun racó menys bonic i propi de suburbis d'una metropoli. Finalment 2:52h per fer els 15 km i poc, una mica d'entrenament personal, i després... a gaudir d'un bon arròs per guanyar les calories perdudes i fer més entranyable la jornada d'un diumenge diferent, dels què venen ganes de repetir.

16 de novembre 2008

15 de novembre 2008

Saw V

Avís important: lectura no recomenada als que encara no hagin vist les anteriors entregues de la saga i tinguin pensat fer-ho algun dia.

En un gènere bastant esgotat i amb poques idees novedoses, la saga Saw continua inexorablement el seu camí per les pantalles cinematogràfiques. Amb un nou canvi de direcció (David Hackl), Saw V comença a patir el què és inevitable en tota saga que s'allarga indefinidament en funció de l'èxit de taquilla. El producte perd la seva novetat i l'espectador comença a mostrar signes d'esgotament de seguir veient el mateix. Si Saw III i IV ens deixaven en el mateix moment temporal, coincidint amb la mort de Jigsaw, com era previsible amb el final de la IV, Saw V segueix avançant ja en mans de l'inspector Hoffman, sucessor definitiu després de mostrar-se com l'alumne avantajat. Ell serà l'encarregat de "dirigir" un últim joc preparat per Jigsaw, la documentació del qual li dóna poc abans de morir (l'energia d'aquest home quan estava agonitzant és encomiable). Els ja tradicionals flaixbacs de les últimes entregues ens ensenyen aquest cop el recorregut seguit per Hoffman fins a convertir-se en el nou Puzzle i la seva col.laboració amb Jigsaw en alguns dels casos vistos en entregues anteriors. En el present, cinc persones unides per un tràgic succés hauran de mirar de superar les proves que els hi han preparat si volen sobreviure. Per ser l'últim (?) joc de Jigsaw, la veritat que no és la seva obra mestra... Millor (tot i que previsible) és la prova final entre Hoffman i el comandant Higgs, qui seguirà obstinat en la seva caça a Puzzle i llur búsqueda de proves va avançant en paral.lel a la trama dels cinc "empresonats".
Probablement la crítica soni més malament del què realment és. Saw V segueix sent un producte acceptable i que segueix presentant tots els bons arguments de les anteriors entregues, però quan aquests ingredients van acompanyats de la pèrdua de capacitat dels guionistes per sorprendre, la sensació final no és la mateixa.
El final deixa la porta oberta a una nova seqüela, que efectivament sembla està ja en marxa per a l'any que ve. Esperem els guionistes sàpiguen trobar un final digne a una saga que ha aconseguit fer ressorgir en molta gent l'interés per un gènere que havien abandonat.

Red de mentiras

Amb "Red de mentiras" Ridley Scott que als seus més de 70 anys encara segueix en plena forma. Tot i que ja queden molt lluny les seves obres que han passat a formar part de la història del cinema (Alien i Blade Runner), Body of lies és un interessant thriller d'acció amb un cert rerefons polític.
Leonardo di Caprio és en aquesta ocasió un agent de la CIA destinat a l'Orient Mitjà per controlar el terrorisme islàmic cada cop més actiu en el món occidental. Russel Crowe és el seu cap que des dels EEUU dirigeix les operaciones en la zona. Basada en la novel.la homònima de David Ignatius, la pel.lícula tracta sobretot sobre la informació privilegiada, com aconseguir-la i gestionar-la. Una informació que quan incumbeix a temes de seguretat nacional i internacional ningú pot tenir la certesa de la seva autenticitat.
Recolzada sobre una història d'un periodista expert en les activitats de la CIA i especialitzat en assumptes del món àrab, i amb un guió adaptat per William Monahan (guanyador de l'Oscar per Infiltrados), la trama de la pel.lícula, la metodologia dels agents, l'organització dels grups islàmics, transmeten en tot moment una sensació de credibilitat que s'agraeix. Lògicament no s'ha d'oblidar que estem davant d'un típic producte americà, i per tant, l'agent protagonista supera totes les escenes d'acció amb nota, quant probablement a la vida real al minut 10 ja estaria mort, però això forma part del gènere. El gran mèrit de "Red de mentiras" és combinar amb molt encert escenes d'acció típiques de thrillers de l'estil Bourne o Bond, amb escenes més dramàtiques on s'introdueix el rerefons polític i certes pinzellades del món islàmic (molt encertada la història d'amor no sexual entre el protagonista i la bella Aisha, interpretada per l'actriu iraní Golshifteh Farahani).
El final, malgrat ser previsible en una obra d'aquest estil, mostra una gran escena el cap del servei d'intel.ligència de Jordània on posa en evidència que en aquest món la supremacia tecnològica d'alguns no comporta automàticament l'èxit final de les operacions.
Des del punt de vista social, el però que li poso a la pel.lícula és la manera de tractar en certs moments el fenomen del terrorisme islàmic, contribuint al missatge de por irracional a ell que tant favor fa als propis terroristes, com a aquells que en els últims temps s'han aprofitat d'ell per tenir via lliure sota l'excusa de combatre'l.
Sense voler veure-hi més enllà, es tracta en tot cas d'un bon producte dins del seu gènere i que permet passar dues hores entretingudes a la sala.

Ravalejant...

Ahir per la nit amb l'Alfonso vam ravalejar de mala manera... Recordant els vells temps d'Ingolstadt, vam passar una nit per demostrar que no tot ha de canviar forçosament amb la tornada a Barcelona. Em tocava fer de guia dins l'ambient una mica alternatiu de Barcelona.
Una canyeta d'oferta en un bar de la placeta nova que han fet al carrer Tallers, un sopar de cuina de mercat al Mama Cafè, una Moritz mentre escoltàvem des de les grades de la minisala del Big Bang Bar a un grup novell de rock prometedor amb un bon repartiment de temes propis, un Ballantine's en un bar una mica bohemi que no coneixia al (crec) carrer de la Reina Amàlia i que espero tornar a trobar un altre dia, un Absenta al mític Marsella, un segon Ballantine's al concorregut Àmbar, per acabar morint la nit a Les Enfants... I mentre caminàvem per la nit per els seus carrers, descobrint llocs nous, mostrant llocs coneguts, em vaig adonar que realment m'encanta aquest barri i el seu ambient. Una fusió de turistes, estrangers vivint a Barcelona i la gent autòctona del barri o d'altres zones de Barcelona. Un ambient difícil de trobar en d'altres ciutats que no siguin Barcelona.

11 de novembre 2008

The very sad story (of a part) of my life

I don't know where you are, but I'll find you, and when I'll do it, I promise you it will be awesome.

09 de novembre 2008

Excursió a la Mola

Després d'una setmana mig malalt, ahir tocava acabar-se de recuperar respirant una mica d'aire pur, per la qual cosa em vaig apuntar a una excursioneta que van organitzar els companys de departament per la Mola, una petita església en un pic prop de Matadepera, on ja hi havia estat fa molts anys amb l'institut. Llevar-se d'hora, recollir el becari alemany i cap a Terrassa, punt de trobada per menjar uns primers croissants, amb els què començar la ràpida ascensió per un camí empinat que a les 10:40 ja ens deixava al cim. Una breu visita a l'església d'origen romàmic, contemplar les vistes en un dia bastant enteranyinat i cap al restaurant al què anàvem: a menjar una bona botifarra amb patates, pa amb tomàquet i gírgoles a la brasa, tot ben banyat amb vi de porró. Per sort a la baixada ho vam poder cremar tot, i és qua buscant un camí alternatiu per no arribar massa d'hora i donar positiu, vam estar tres hores pujant i baixant per camins, a estones de cabres, fins a trobar el camí principal que portava de nou als cotxes. Una excursió divertida per aprofitar una mica el dissabte, abans de la megatrobada a casa el Lluitxi amb partida de Catan, extensió pescadors, i partits de bàsquet i futbol per la tele, abans de sortir de festa. Tots els caps de setmana podrien ser igual de complerts.

04 de novembre 2008

L'automòbil del futur

Aquesta tarda he assistit a la conferència "L'automòbil del futur" que organitzava la càtedra UPC amb la col.laboració d'Applus. La veritat que m'hi vaig apuntar sense saber massa de què anava, doncs el títol era molt genèric i podia anar des de les alternatives energètiques de motopropulsió a, com ha sigut el cas, les novetats electròniques en els cotxes del futur inminent, en aquest cas especialment aplicades en el tema de la seguretat activa per evitar accidents. En tot cas, per canviar la rutina trobava interessant informar-me de novetats de desenvolupament en el meu sector encara que poc tinguessin a veure amb la meva àrea en concret.
La conferència ha estat prou interessant. Després d'una primera introducció sobre les causes dels accidents (95% intervenen errors humans, 76% única causa, 38% distraccions i 50% en condicions de mala visibilitat), s'han explicat els treballs que s'estan portant a terme en el desenvolupament de sistemes HMI (Human-Machine-Interface). Sense deixar de tenir-se en compte, en temes de seguretat passiva (minimitzar conseqüències de l'accident) s'han assolit uns nivells molt alts que impliquen uns costos elevadíssims per millores molt modestes, per la qual cosa el gran treball futur està en la seguretat activa (intentar evitar l'accident). En aquest apartat, en els últims anys s'havia treballat molt en solucions correctores de la dinàmica del vehicle, amb sistemes de gran importància com l'ABS o l'ESC.
Per tant el camp de major desenvolupament avui en dia està en els ADAS (Advanced Driver Assistance Systems). Són sistemes que mitjançant tecnologies radar, làser, infrarroja i de càmara, optimitzen la il.luminació i visió del conductor, creen una interfícies cotxe-entorn o activen els sistemes precolisió (aquest darrer concepte una mica a cavall entre seguretat activa i passiva, prepara el cotxe abans de la col.lisió perquè els sistemes de seguretat passiva funcionin optimament i es minimitzin per tant les seqüel.les físiques de l'accident). Dins dels primers camps trobem sistemes ja comercialitzats i sistemes encara en desenvolupament com: sistema d'adaptació del llums en cruïlles i revolts (AFL), de visió nocturna (NV), d'intensitat gradual de les llums de fre (ARS), controls adaptatius de la velocitat (ACC), detecció de peatons (PD), asissitències en interseccions (IA), sistemes de manteniment de carril (LDW) i d'ajut de visió pels angles morts (LCA), o sistemes de detecció de distraccions i somnolència del conductor. Tot això junt amb els sistemes IVIS (In-Vehicle Information Systems) com el GPS o e-call, els futurs sistemes de comunicació entre vehicles i els sistemes de comunicació i entreteniment (mòvils bluetooth, DVD, lectors de música, etc.) que els clients exigeixen en un cotxe modern, fan que la quantitat d'informació que ha de gestionar el conductor vagi en augment, i per tant, pugui ajudar a contribuir més, en comptes d'ajudar, a les distraccions respecte la primera gran prioritat de tot conductor: mans al volant i vista al front.
En aquest context neix el projecte AIDE (Adaptative Integrated Driver-vehicle interfacE), en el qual han treballat 28 empreses (entre elles SEAT) en un gran projecte finançat en gran part per la UE. Sobre diferents perfils de vehicle i conductor (en aquest cas basat en edat i experiència, no en conducta), els objectius del mòdul desenvolupat són crear un software integrat en el cotxe que prioritzi el què, quan i com ha d'arribar la informació al conductor. En un exemple pràctic, el sistema AIDE posaria en espera l'entrada d'una trucada, quan aquesta arriba en una entrada de rotonda en condicions de pluja intensa, permetent-la només quan la càrrega cognitiva del conductor s'alleugera.

02 de novembre 2008

Quemar después de leer

Amb Quemar después de leer els germans Coen reafirmen el seu bon estat de forma que van recuperar amb No es país para viejos. Uns dels màxims exponents enguany del cinema indepent americà modern, amb la seva nova producció tornen al gènere de la comèdia, del qual no teníem tan bons records en la seva filmografia des de The Big Lebowski, fa justament deu anys.
Burn after reading és una obra estranya, de la qual no convé desvetllar-ne massa. Una història absurda, molt absurda, però tan ben narrada que aconsegueix mantenir l'espectador tan expectant, com si d'un bon thriller es tractés. La trama va sens dubte de menys a més i finalitza amb una escena sublim que ironitza magistralment sobre la pròpia naturalesa de la pel.lícula. Un CD amb informació confidencial és trobat per una parella d'empleats d'un gimnàs, la qual cosa els involucrarà en una trama amb agents de serveis d'intel.ligència (?) dels EEUU.
Que aquesta breu sinopsi no porti a pensar al lector que estem assistint a una Austin Power, o qualsevol comèdia comercial americana sobre espies. Quemar después de leer podria ser un thriller dramàtic i moralment no hauríem de riure sobre la majoria de successos de la història... però aquí entra en escena la magia narrativa de la parella de directors i guionistes. A part d'ironitzar sobre les històries d'espionatge, la pel.lícula mostra també insatisfaccions de la societat moderna, representades en la necessitat de cirurgies estètiques, infidelitats i divorcis.
A banda de l'excel.lència narrativa (tant de guió com de jocs de càmara), la pel.lícula es caracteritza per un gran elenc d'actors (John Malkovich, George Clooney, Brad Pitt, Frances McDormand i Tilda Swinton).
Pels amants de la comèdia negra una obra imprescindible.

31 d’octubre 2008

Indoor Karting Barcelona

Aquest pasat dilluns amb el Lluis em vaig estrenar en l'apassionant molt dels karts, una activitat que com les motos d'aigua, feia molt de temps tenia ganes de provar. L'excusa, un parell d'ofertes que www.tincunamicquesempretroba-descomptesoentradesgratis.com va aconseguir i ens permetien reduir considerablement el preu per ronda (17 € normalment, 20€ el primer cop). La veritat que quan un entra per primer cop, impressiona, no es tracta d'una joguina per conduir, sinó que veient com condueix la gent, entrant com a novell, a un se li posen per corbata. Però bé, no es tractava de fer el viatge en va, així que quan ens va tocar, ens vam enfundar el mono i el casc i ens vam posar al volant. Per sort, en aquesta primera ronda, per baixar la pressió, erem només nosaltres dos a la pista, això sí, amb gent mirant per la següent ronda.
Un cop un li dóna gas, les coses són més sencilles del què semblaven, gas-fre i girar, això sí, amb una direcció molt dura que deixa els braços destrossats, especialment en corbes on l'asfalt rebota molt i a la mínima que un badi, es pot fotre una bona nata. Ràpidament es va guanyant confiança, es coneix el circuit i es van baixant els temps a mesura que un comença a dominar l'art del contravolant. Així vam baixar dels 50 i pico segons a 44" en la primera ronda... per començar amb 43" ja a la segona i acabar en els 40". A partir d'aquí ja comença a costar més, la seguretat que un adquireix es converteix en temeritat que acaba amb tocs o derrapades que en realitat només fan que frenar.
En tot cas, una gran experiència a repetir i especialment a organitzar amb més gent per fer un veritable gran premi amb warmup, qualifying i cursa.

30 d’octubre 2008

Olele, olala...

Ser del Barça és... el millor que hi ha!!!
Feia molt temps que no disfrutava tant d'un partit al Palau Blaugrana. Malgrat haver-hi d'anar sol (tot i que m'he acabat associant amb un home gran que tenia al costat i que tenia les mateixes ganes d'animar), l'ambient avui era el de les grans ocasions, no en va rebíem a tot un ex-campió d'Europa i un dels tres considerats "superfavorits" a conquerir el títol de l'Eurolliga d'aquest any (junt amb els aquest any probablement encara més totpoderosos CSKA i Olimpiakos).
Després d'un inici irregular en pretemporada (amb derrotes a la lliga catalana i la supercopa), el Barça havia començat bé la lliga, guanyant tots els partits amb un marcador final bastant ampli, exceptuant la derrota a la maleïda pista del Gran Canaria, probablement també perquè els jugadors pensaven més en la gira de la NBA (on van fer un excel.lent paper) que en aquell partit. Però avui era la primera prova de foc seriosa de la temporada... i s'ha passat amb nota. I és que no es guanya cada dia de 24 punts al Panathinaikos, arribant a guanyar de 32 punts a l'inici de l'últim quart i donant molt espectacle. Tot un plaer humiliar a l'equip que ens va robar aquella final de París.
Avui s'ha demostrat el què ja es podia intuir. Que tenim una gran plantilla molt completa. Un tàndem de bases molt diferent: el base-escolta Lakovic, que no controla massa el ritme però pot decidir un partit i estar imparable per moments en atac, i en Victor Sada que aporta garra, defensa, rebot i una mica més de control. Un Navarro que avui ha demostrat que pot valer el què se li paga i que quan vol és imparable. Complementat amb un Basile, que com els bons vins, millora amb els anys, i al que li senta molt bé el seu nou rol d'especialista defensiu i triplista (quan cal) a l'equip. En Roger que també aporta garra en defensa i empenta en atac per desencallar moments dificils, i en Barton que és el tres alt que tants anys ens ha faltat. Però la gran diferència d'aquest any és que per fi tenim un joc d'interior potent, tant necessari a Europa. Santiago com a pivot intimidador, a l'hora que amb bones mans. Ilyasova, com a 4 versàtil, tant triplista, com rebotejador. Un Fran Vazquez que sembla decidit aquest any a demostrar el seu potencial. I un Andersen, que sembla que mica en mica es va integrant i despertant i que no deixa de ser el què els dos últims anys ha estat el pivot titular del campió d'Europa. Ens queden els dos homes inèdits d'avui. Un Trias que amb la bateria interior que tenim, té pocs números per jugar, però que en una temporada tan llarga és necessari en cas de lesions i ja va demostrar l'any passat que malgrat les seves limitacions defensives, pot aportar moltes coses. I un Barrett que, sincerament, de moment no li he vist què hi va veure en Chichi Creus en ell. Molt significatiu que en el primer partit de la temporada es quedés en blanc...
Està clar que la temporada és molt llarga i pot passar de tot (també factors no controlables com lesions...). Però aquest any sí podem dir que tenim plantilla de sobres per dominar les competicions nacionals (sense adormir-se, doncs el nivell acb és molt alt) i una plantilla que pot fer somiar amb tornar a guanyar la màxima competició europea. A Panathinaikos ja hem vist que no l'hem de témer... CSKA i Olympiakos, nom per nom, potser estan per sobre, però si en Xavi Pascual aconsegueix fer d'aquesta plantilla un verdader equip, segur que ens podem tutejar amb qualsevol.

29 d’octubre 2008

Què se n'ha fet de la tardor?

Fa dos dies encara anava amb camisa màniga curta durant tot el dia a la feina i avui amb una màniga llarga i jaqueta d'entretemps tenia un fred de por en ple migdia. 25ºC dilluns, 7ºC avui!! De l'estiu del cap de setmana passat a la neu a l'interior aquesta setmana. On estan la primavera i sobretot la tardor? Què faig jo de tots els jerseis i jaquetes prims per aquestes èpoques? No em vull posar encara l'anorac!!!!

28 d’octubre 2008

Vive la fête

El divendres passat vaig gastar un dels meus regals d'aniversari i vaig assistir junt amb l'Ivan i l'Aitor al concert de Vive la fête a la sala Razz 2. Realment si a algú li dec la meva afició a aquest grup és a l'Ivan: me'ls va recomenar un dia parlant pel messenger, m'hi va portar en el BAM del 2005 i junt amb la Guns i la Deborah m'ha regalat l'entrada pel seu concert. És un dels pocs grups que ha aconseguit fer un CD d'audio monogràfic per escoltar al cotxe, doncs la meva tendència sempre és més a gravar remixos variats.
Vive la fête és un grup d'electropop belga que pel què m'ha arribat no destaca per les seves lletres (espero algun dia entendre'ls, però de moment no és el cas). El què per a molta gent és un factor en contra, per mi sempre ha estat secundari (o en tot cas un plus afegit), donant molta més importància al seu ritme i melodia. I Vive la fête té moltes cançons que entren molt bé tant per escoltar com per ballar. El grup neix del projecte del guitarrista Dany Mommens i la cantant Els Pynoo, qui malgrat no cantar especialment bé, realment dóna la força necessària a les cançons i especialment en el directe.
A diferència de la majoria de concerts que vaig, on conec només algunes cançons, en aquest cas em feia por precisament coneixer-les totes, excepte les d'un nou disc que tothom qualifica de bastant fluixet. Per sort, la majoria van ser les dels antics CDs, amb la sorpresa de tocar-les totes amb un nou estil reversionat bastant més electrònic i techno i perdent la suavitat dels seus ritmes més pop. Un canvi d'estil que probablement per escoltar en el dia a dia no sigui tan apropiat, però que pel directe d'un concert li dóna encara més ritme a la festa de ball en què es va convertir. Una hora i mitja sense pauses ni diàlegs eteris amb el públic i que es van fer molt intensos. Suposo que la meva especial predilecció per aquest grup belga és que representa la fusió del meu passat més tecno-dance amb el meu present més indie.
Per a qui no els conegui us deixo amb una de les cançons que més van entusiasmar el públic, recomenant també per als que s'inicien en el grup temes com Nuit Blanché, Noir désir, Merde à l'amour, 2005 o Hot shot.


EuroCarBody Award 2008

La setmana passada es va celebrar a Bad Nauheim el congrés anual EuroCarBody. Per la gent que treballem en el món de les carrosseries d'automòbils, és el certamen de referència cada any, doncs a part de nombroses xerrades sobre innovacions d'aquest món, cada any es convoca una competició entre noves carrosseries dels diferents fabricants. Cada marca fa una exposició sobre la seva creació i són ells mateixos els què voten i decideixen el guanyador.
Lamentablement un servidor encara no ha pogut participar mai en aquest event, però malgrat això aquest any hi havia un alicient afegit... I és que la nostra petita criatura, l'Audi Q5, participava en el concurs, i ja no com a cotxe complet, sinó a nivell de carrosseria, és a dir, just el treball que he estat desenvolupant els dos últims anys junt amb uns quants companys tant de SEAT com d'Audi. Els rivals, com cada any, molt variats, podent anar des d'un petit Honda Jazz, fins a l'espectacular Ferrari California.
Els diferents fabricants valoren tot un conjunt de factors, des de les caraterístiques pròpies de la carrosseria final, fins a la innovació en temes de materials i processos, passant pel propi procés de desenvolupament.
And the winner is... Audi Q5!!! Els seus punts forts: un compromís punter en la seva categoria entre pes i rigidesa dinàmica, sense oblidar tots els requeriments de seguretat davant de xoc i protecció de vianants, unes formes esportives per ser un tot terreny, una òptima combinació d'acers d'alta resistència i l'utilització de peces amb processos com l'estampació en calent, els Taylor Blank o el Partiell Vergütung. I en la fase de disseny, una modèlica col.laboració estreta entre càlcul i projectes carrosseria per assolir tots els objectius marcats i entre projectes i processos de fàbrica per aconseguir el què ningú es pensava: integrar en l'existent línia de la família Audi B8 (A5, A4 Limo i A4 Avant), no un simple A4 Allroad, sino un veritable SUV que poc s'assembla a la resta de cotxes fabricats en la mateixa línia.
En definitiva un orgull i un reconeixement a tots els què durant els últims tres anys i mig hem estat participant en el seu desenvolupament.

Programa de l'EuroCarBody 2008

26 d’octubre 2008

La grandesa del Facebook

I quina és la gràcia del facebook pregunta molta gent? Aquí en va una mostra...

Juny 1995: s'acaba 8è d'EGB i amb tretze anys un servidor deixa el C.P. Ramon Llull i perd al contacte amb la majoria de gent amb la què ha estat company de classe durant els últims 8 anys.
A alguna gent la trobes esporàdicament algun dia pel carrer però de la majoria no en saps res. Entre aquestes persones la Cristina.

26 d'octubre 2008: la Cristina s'agrega al facebook i ens agreguem al messenger. El pla que tenia per la tarda s'anul.la, així que es presentava una avorrida tarda d'apalancament per casa i començo a xatejar amb ella. Portat per l'embriaguesa del vi i el baileys del dinar post-Palau amb el Roig i el Marc, el sol que entrava per la finestra i l'entusiasme de retrobar una persona de les què et fa il.lusió recuperar el contacte, a les 18h estic agafant el metro per anar a Cornellà i passar les tres següents hores parlant i recordant vells temps amb una persona que feia mitja vida que no veia!!!

M'ho diuen ahir a aquesta hora i no m'ho crec.

21 d’octubre 2008

Fontaneries Caus

Des del 21 d'octubre de 2008 al seu servei.
Companys, em deveu una birra pels 60 € que us heu estalviat.

12 d’octubre 2008

Au revoir 26

Un company no va aconseguir ni sortir de casa, l'altre es va perdre per Barcelona i l'altre va disfrutar podent-se haver ficat en un bon merder, però salvant aquests petits detallets la festa d'ahir a la nit va ser un èxit. Algunes absències notables (sempre és difícil quadrar totes les agendes), però compensat amb alguns amics i amigues dels compis, finalment vam reunir a, wait for it, 32 persones en el nostre pis de Mejía Lequerica, convertint-se en la primera festa autèntica a lo gran del pis. Un nou layout del menjador per donar millor cabuda als visitants, música variada de l'ipod, diferents escenaris i sobretot molt d'alcohol van animar una festa, que sorprenentment cap veí va espatllar, malgrat allargar-la fins prop de les 3h. Això sí, vam tenir trucada dels mossos, ni que fos fingida per un grandíssim Xavi, i que un servidor es va menjar fins al fons amb salsa rumescu. El millor és que vist l'èxit d'aquesta primera, esperem que en caiguin unes quantes més. La nit va acabar rodona al sempre fiable Les Enfants, convertint la meva festa comiat dels 26 anys en probablement una de les millors (sinó la millor) festa d'aniversari viscuda. Qui diu que celebrar-ho abans porta mala sort?

06 d’octubre 2008

Spamalot

Com ja he dit en més d'una ocasió en aquestes pàgines, el gènere musical no és el què més m'entusiasma, però una adaptació del Tricicle a una obra de culte de Monthy Python com els "Caballers de la taula quadrada" era sens dubte un gran atractiu per animar-se a anar al teatre a veure aquest gènere que aquest any s'ha posat tant de moda a la nostra ciutat.

Spamalot és l'adaptació en castellà al musical anglosaxó original, i que segons l'opinió d'un parell d'amics que el van veure a Londres, és manté completament fidel a l'original. Lògicament hi ha certes bromes adaptades a la nostra societat, la qual cosa sempre és d'agrair, però tota l'estructura i guió principals són meres adaptacions lingüístiquesa, amb el mèrit que això té igualment, especialment en els trossos cantants que són sempre més difícils d'adaptar. De totes maneres el què majorment em va sorprendre va ser la posada en escena, amb una escenografia espectacular i dinàmica, amb nombrosos canvis d'escenaris i efectes especials que es realitzen a gran velocitat.

Sobre la història en sí, doncs va seguint a gran trets el guió de la sèrie, rememorant gags mítics i fent alguna picada d'ull a la mítica "Vida de Brian". Com a bona obra de Monthy Python hi ha gags de tot: molt bons, bons, regulars, dolents i tan dolents que fan gràcia. Les cançons tenen certa gràcia, però en la major part dels casos s'allunyen de la història original i com em sol passar en el mau cas se'm fan una mica pesades.

En tot cas pels amants de Monthy Python és una bona ocasió per reviure'ls d'una manera diferent en una bona adaptació al musical. Això sí, la falera dobladora d'aquest país és excessiva. Sincerament el "Always look at your bright side of life" crec que es podia haver mantingut en la seva versió anglesa.

01 d’octubre 2008

L'univers quàntic autoorganitzat

Ja hem parlat alguna vegada en aquest modest blog d'un dels majors reptes de la física actual: l'assoliment de la Teoria del Tot, o aquella teoria que aconsegueixi unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, o expressat d'una altra manera, aquella teoria que sigui capaç d'explicar totes les forces del nostre univers, tant a escala microscòpica com a grans escales, i en definitiva que sigui capaç d'explicar l'evolució del nostre univers des del mateix moment del Big Bang (i aquí em refereixo a fraccions minúscules de segon). La gravetat quàntica és el camp de la física que tracta de buscar aquesta unificació.
La teoria que actualment compta amb més adeptes es la teoria de cordes, segons la qual les partícules més elementals són cordes vibrants, la vibració de les quals dóna a les partícules les característiques diferents que els hi observem (incloent una hipotètica partícula trasmisora de la gravetat). El petit problema que té és que no només no ha demostrat ni contestat cap gran qüestió encara, sinó que els seus exòtics ingredients donen lloc a múltiples solucions de les quals es poden treure grans palles mentals com les que us presentava l'última vegada.
La seva gran competidora és la gravetat quàntica de bucles, que aplica una nova tècnica per adaptar les regles quàntiques a la gravetat, obtenint un espai-temps discret (no continu) o dividit en àtoms de volum. El seu inconvenient és que encara no ha reproduit la gravetat clàssica en un sistema de 3+1 dimensions, que en el fons és en el què de moment creiem que vivim.
Stephen Hawking va fer famosa la gravetat quàntica euclídia, que aplica el principi fonamental de superposició, segons el qual un objecte quàntic constitueix la suma de tots els estats clàssics possibles (caracteritzats per posició i velocitat de l'objecte per exemple). Hawking va suposar que l'espai-temps és el promig quàntic de totes les seves conformacions possibles, sense diferenciar espai i temps. El problema va arribar quan, al poder realitzar simulacions informàtiques per determinar la forma i el tamany general d'aquests universos tetradimensionals, s'obtenien resultats inestables. L'espai s'arrugava en una bola d'infinites dimensions o formava un fil extramadament prim i llarg.
Què fallava del model de Hawking? Doncs una cosa tan "sencilla" (només m'ho sembla a mi?) com no haver definit la fletxa temporal, o una cosa tan "òbvia", com que el temps només va en una direcció i que tot efecte té una causa prèvia. Sí, fantasejant podem esperar que això no té perquè ser així, però fins el dia que ens trobem a la mà la pedra que acabem de tirar, és el què hem vingut observant des de l'inici de la nostra existència. I resumint, això és el què han fet una colla de físics moderns amb el seu model de "Triangulacions casuals dinàmiques", obtenint... sí, ho heu endevinat, un espai-temps continu tetradimensional sorprenentment semblant al què observem. Així que sense inventar res, aplicant el principi de superposició a un model d'espai-temps (amb fletxa de temps imposada), simulat a través d'una malla de petites partícules triangulars, un obté un model allunyat de les múltiples dimensions i universos que últimament estan tant de moda. Està clar, no tinc els suficients coneixements per jutjar cap de les teories aquí breument explicades, però de vegades dóna la sensació que els físics perden la noció de la realitat entre tanta equació matemàtica.
Són les triangulacions casuals dinàmiques la resposta que estàvem esperant? De moment ni molt menys. Com tota teoria haurà de predir efectes observables per ser validada. I és que com sempre, quan anem a dimensions microscòpiques (per sota de 10^-34 m) les nocions intuitives de tota teoria es venen abaix. En aquest cas les dimensions cauen a 2 i l'espai-temps conforma una estructura fractal (per sota de l'umbral es va repetint a sí mateixa en escales més petites ad infinitum).
En tot cas, d'anar pel bon camí, com a mínim a grans escales tornaríem a recuperar les nocions "intuitives" del nostre estimat univers infinit tancat i passarien a millor vida les branes i els espais de Calibi-Yau. Però com no podem estar tots content, els amants de la ciència-ficció, els viatges temporals i la possibilitat de viatjar superant a la velocitat de la llum no estarem d'enhorabona. I és que en aquest model els forats de cuc de "Contact" no tenen lloc. La colonització de l'univers passaria doncs de nou per grans naus espaials on successives generacions anessin arribant als nous sistemes planetaris perdent el contacte físic amb la Terra.

(Basat en l'article homònim de J. Ambjorn, J. Jurkiewicz i R. Loll d'Investigació i ciència 09/08)

29 de setembre 2008

Je parle pas français

Però espero ben aviat començar a xapurrejar-lo

28 de setembre 2008

Haggard

Concertàs el d'ahir de Haggard a la sala Mephisto. Realment no és que conegués en excès el grup, però un dels meus objectius precisament és acabar de descobrir en concert grups dels què conec alguna cançó interessant. Així que quan l'Aitor em va proposar acompanyar-lo a veure'ls no vaig dubtar un moment. Fins fa dos dies tenia 6 cançons d'ells i esperant qua possessin més de l'últim disc Tales of Ithiria me'l vaig descarregar fa uns dies (per cert, amb una versió de la cançó Hija de la luna de Mecano). Per sort meva les 6 cançons van sonar el concert, junt amb altres que mantenien el nivell. I és que Haggard no és un grup comú. Per començar són 15 membres, dels quals ahir n'hi havia 13 o 14 tocant el seu metal medieval característic. Les seves cançons contenen fragments en nombrosos idiomes, des del seu alemany original, passant per anglès, francés, italià, suec o rus i fins i tot amb alguns passatges en llatí. El líder i motor de la banda és Assis Nasseri, el cantant que li dóna la veu greu heaviata, guitarrista i compositor de les lletres. La barreja d'aquesta veu greu amb la de les dues sopranos Veronika i Suzanne i esporàdicament amb el tenor Fiffi és un dels grans secrets de Haggard. Naturalment junt amb les melodies medievals i renaixentistes que sorgeixen de la riquesa d'instruments que es reuneixen a l'escenari. En total més de dues hores de concert amb un gran ambient i que van merèixer de sobres els 22 € pagats d'entrada. Per als què es vulguin iniciar a més de la mostra que us deixo podeu escoltar The Final Victory, Herr Mannelig, Eppur si muove o The observer.


27 de setembre 2008

Che, el Argentino

No hi ha dubte que el Che Guevara és un dels més grans mites de l'era moderna, sinó el què més. El metge argentí, que veiem a "Diarios de motocicleta" donant la volta per Sudamèrica i que el va conscienciar de les injustícies dels governs dictatorials que dominaven el continent, s'acabaria convertint en un revolucionari que sacrificaria la seva vida per lliberar pobles de règims tirans. Lluny de voler idealitzar aquí aquest personatge (que també té lògicament el seu costat obscur com a responsable de moltes morts), el fet indiscutible és que el Che s'ha convertit en la imatge de l'idealisme i la rebelió juvenil, i com a tal símbol portat per molts joves que poc coneixen del personatge.
La intenció del director Steven Soderbergh (Erin Brockovich, Ocean's Eleven i seqüeles, Traffic) i els seus productors era acostar al gran públic amb una obra molt documentada la vida d'aquest mite. La idea era però recollir bàsicament els aconteximents que van desembocar amb la seva mort a Bolívia el 1967. Es van adonar però que la revolució cubana (fet pel què s'ha fet més conegut) era important per entendre els episodis posteriors de la seva vida, fins a allargar tant la història que en van sortir dues pel.lícules: l'actual "Che, el Argentino" i la pendent d'estrena "Guerrilla".
L'obra que avui ens ocupa comença a Mèxic, l'any 1955, moment en què Fidel Castro i Ernesto Guevara es coneixen i junt amb 80 guerrillers més s'embarquen un any després cap a Cuba, on iniciaran una guerra de guerrilles, que en tres anys portarà a l'enderrocament del règim de Batista. Al llarg de les més de dues hores de pel.lícula s'alternen imatges en color de la revolució cubana amb imatges interpretades en blanc i negre de l'estada del Che a Nova York, amb fragments d'una entrevista concedida a la televisió americana i del seu discurs davant les Nacions Unides. Ambdues es combinen perfectament per entendre una mica millor el caràcter de la revolució i el protagonista.
Tenint però tots els ingredients per ser un gran èxit, el llargmetratge de Soderbergh no acaba d'enganxar. Especialment la primera part es fa bastant pesada, amb nombroses escenes "instrascendents" on es veuen els preparatius a la selva del grup que comanda el Che. Algunes històries es deixen caure sobre l'espectador sense una introducció prèvia que aclari realment els fets. La pel.lícula és una bona manera d'introduir-se a la revolució cubana sense haver-se de llegir un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però es troba a faltar un major aprofundiment sobre el protagonista, anècdotes més representatives del seu caràcter, històries que expliquin millor la seva relació amb Fidel Castro i potser també alguna escena més novel.lada que faci l'obra més entretinguda. La segona part ho és més però a base d'una major acció quan els revolucionaris comencen a entrar a places importants. Potser això són pecats d'una introducció no prevista a l'obra que en realitat es volia fer (la pendent "Guerrilla"), la qual cosa podrem valorar després de veure-la.
Així que de moment ens quedarem amb una pel.lícula correcte però que no atrapa a l'espectador, molt ben filmada amb les càmares digitals RED de baix pressupost, amb l'habitual mestria del director per jugar amb el temps i els colors i el blanc i negre, i amb unes notables caracteritzacions del Che (per part d'un Benicio del Toro molt adequat en aquest paper) i Fidel (per part d'un més desconegut Demián Bichir).

Sombreros

Els espectacles de dansa eren una activitat que mai m'havien cridat l'atenció en especial. Casualitats de la vida, mentre pujàvem el riu Mekong amunt en direcció a Pnhom Penh, vaig conèixer en el vaixell a un francés d'arells vietnamites que parlava un excel.lent castellà i que va resultar ser el director de produccions de dansa contemporània Dominique Laulanné. Vam estar xerrant una bona estona, ell volia practicar un castellà que normalment no pot utilitzar, a mi sempre m'agrada conèixer la vida de gent nova, especialment quan estan molt allunyats de l'entorn en el què em moc.
D'aquella conversa van sorgir dues invitacions per veure l'estrena dijous de l'obra "Sombreros", que fan fins demà al TNC, dirigida artísticament per Philippe Decouflé, un dels referents de la dansa contemporània moderna. L'espectacle és magnífic i va arrencar minuts i minuts d'aplaudiments enfervorits del públic que abarrotava les grades de la sala gran. I és que és un espectacle divers, molt esbojarrat, amb moments de tot: petits diàlegs divertits en català i francès, escenes de dansa més seriosa amb música més greu i escenes de dansa còmica amb música de pel.lícules. Deixant apart la qualitat dansaire dels intèrprets (que un profà en la matèria no té suficients coneixements per jutjar), la verdadera sorpresa i excel.lència de l'obra és la magnífica combinació de la dansa i la mímica amb efectes audiovisuals d'última generació, que permeten jocs increïbles d'ombres, imatges i efectes visuals que provocaran les delícies fins i tot de l'espectador novell en aquest art.

26 de setembre 2008

Dia horribilis

Hi ha dies que més val no llevar-se... Avui ha estat un d'ells. 6:50, despertador, suc de taronja, dutxa matinal, vestir-me, agafar bolso, comprovar claus... Claus, merda, on estan les claus del Peugeot? Calma, respira, un, dos, tres, busca bé. Buida el bolso completament, res, mira pel terra, res, mira menjador, res. Les vas perdre ahir (el pitjor és que ahir sortia i al treure l'ipod m'adonava que m'havia deixat el mòvil i que duia les claus del cotxe quan no les necessitava, però em va fer mandra pujar de nou). Merda, l'autobús de SEAT ja ha sortit i les de reserva... a ca la mare. Ja estàs llevat... venga, pilla el metro (sense ipod). Més de mitja hora més tard... obre la porta, pam, cadena. Ding dong, hola, he perdut les claus. 8:15, Marina, no arribes abans de les 9 a la feina, burocràcia obligada per arribar tard, un dia on tenies un paper preparat per marxar després de dinar (dino a les 12h). Feina? Jorge, de vacances, zero. Truca al jefe, agafa-te'l de festa i aprofita per fer coses. Markus? (bla, bla, bla) Cap problema. Bona notícia? Bé, en aquell moment trepitjava una especie de ferro en U que traspassava la sola de la bamba i se'm clavava al peu. Bé, podem anar als bancs a certificar les conseqüències de la crisi sobre els meus FI i així no he de gastar dissabtes matí llevant-me aviat. Primera aturada (a peu), Caixa d'Enginyers, 8:30. Oh, el banc que sempre obre, obre a les 9h. Bé, ves a esmorzar. 6 euros oferta entrepà més beguda? Tamos locos? Quin mal fa el turisme. Entra als carrerons del Born nord a veure què trobes... Per fi, un bar normal. Suc de taronja i xapata truita espanyola amb pernil i formatge. 9:15, ara sí, primer certificat de defunció Caixa Enginyers. Ramon? Ei, que no he trobo el tiu al què m'has dit que enviés el mail. Envia-li a aquest. Ramon? Està de vacances, fora d'oficina. A la merda, ho enviem dilluns. Segona parada Merchbanc. Segon certificat de defunció del meu capital. Opcions? Consolidar pèrdua o esperar a què algun dia es recuperi tot. Putu capitalisme, em refaré amb la teva moneda. 20 € per substituir la camisa fiestera que vaig perdre amb la taja de Sant Joan i 22 € pel llibre de moda de Stieg Larsson. Venga, agafa metro (què fa 10 minuts parat a Universitat?) i ves al restaurant on vas anar ahir, a veure si hi ha sort i les vas perdre allà. Negatiu. Bé, tocarà fer-ne unes de noves, sort que hi ha un taller Peugeot al costat de casa. Deixa les coses a casa, riu una mica amb un mail (no saps com te l'agraeixo) i cap allà. Mec, obrim de nou a les 15h. Torna a casa, menja quelcom ràpid i torna cap allà. 66 € la clau amb comandament i t'has de fer l'espadí a un altre lloc. Ai, no, avui està tancat. Hi ha un altre que potser obre. No contesten, per sort entra un transportista i sí, avui obren, però a partir de les 16:30. Bé, temps per riure amb un capítol de la sèrie preferida. Merda, plou. Camina fins a Rambla Badal-Sants amb la merda soles que rellisquen un ou. Espadí fet, torna a pujar. Oh, cartell de plaça per llogar a l'edifici. Truca, oh, ho sento, avui ja el venen a veure. Ves a buscar el cotxe, torna el taller, configura tot, entera't que l'antena de ràdio no es pot desmontar (l'adaptador d'ipod queda condemnat a sentir-se amb interferències per Barcelona) i sí, a les 18h arriba a casa cansat i fastigejat. Sí, aquest ha estat el meu 26 de septembre per oblidar i he decidit no tornar a sortir de casa. Ben fet, el Barça de bàsquet ha perdut novament, ohh, però m'he fotut dues birres i viciant-me a la Wii amb els compis he salvat una mica el dia. Bona nit i fins demà.

Kus l'observador

26/09/08. Metro L1. Parada Rocafort. Aprox. 12:30. Garrulilla rossa tenyida puja amb mare garrulilla morena, ambdues s'intercanvien somriures. Garrulilla rossa va escoltant un ipod que se li cau al terra. 12:33. Parada Hostafrancs. Puja garrulillo escoltant ipod, veu a garrulilla i intercanvia una frase de menys de 10 segons a l'hora que li acosta el mòbil. Garrulilla somriu a la seva mare (deducció personal sense certesa de ser real) i escriu el seu mòbil. Kus para orella. Garrulillo li pregunta el nom: Perdona, como te llamas? Garrulilla torna a somriure a la seva mare encongint-se d'espatlles. Li diu. Ell somriu. Ella li pregunta el nom. Ell li diu. Ell es recolza sobre la porta i se la queda mirant somrient sense dir res. Pi, pi, pi. Plaça de Sants, hora de baixar.
And... why not? Don't think, do it.

24 de setembre 2008

Dexter

Finalment ho he aconseguit. Trobar una sèrie que m'enganxi i que permeti superar més amenament les llargues pauses intertemporals de la sèrie de les sèries. Seguint però la manera de fer d'ella, abans de descobrir-vos la nova troballa, haureu de passar prèviament per la història que l'ha precedit. Història que ja vaig començar a explicar fa uns mesos amb Herois (de la qual finalment no vaig veure la segona temporada) i va continuar amb Dexter.
Dexter era una sèrie de la què esperava molt. A diferència de Prison Break (que no he vist) o Herois, els comentaris de la gent aquí eren unànims. No només això, sinó que un dels elements que em va ajudar a enganxar a Lost a través del seu blog no només la lloava, sinó que li feia decaure la seva passió per Lost en una quarta temporada que jo vaig trobar excel.lent, relliscant només en una finale que no va estar potser a l'alçada de les anteriors. Les crítiques a Lost augmentaven, els seus resums dels capítols baixaven de qualitat... fins al punt de passar l'exclusiva de seguiment de Lost a l'excel.lent pàgina todoseries del meu compi Lequerico.
Potser de vegades quan les expectatives són tan altes, la decepció és més gran de la què per justícia hauria de ser. Dexter és una sèrie trencadora, un assassí en sèrie que causi les simpaties de l'espectador no és un argument gens habitual. Naturalment el protagonista és el millor de la sèrie, amb la seva moral inculcada pel seu pare per controlar els seus impulsos, amb la seva fina ironia, amb els seus pensaments en off que va airejant al públic per anar-lo coneixent millor. Però no em va enganxar, els seus capítols excessivament llargs (60 minuts), d'estructura i temàtica força repetitiva, la simplicitat de la resta de personatges, la seva exasperant relació amorosa, la trama principal que avança tan lentament... Anava mirant els capítols més per inèrcia que per estar enganxat realment i l'única sessió múltiple va ser al final amb els dos últims, havent de reconèixer que en aquest cas el final sí va ser el millor de la sèrie (a diferència d'Herois on és una mica decepcionant).
Així que seguint els consells del guru de les sèries, si una no t'entusiasma, passa a la següent ja que l'oferta actual és infinita. D'aquesta manera just arribar al pis em van donar les primeres temporades de Damages i Californication, que encara no he vist, fins que arribat el septembre i amb una mica més de temps per mirar quelcom em van dir que m'oblidés d'elles de moment per passar a veure la què realment ho ha aconseguit. Una temporada en tres setmanes i acostant-me a la meitat de la segona...

BAM 2008

Després d'un any d'absència obligada per l'exili alemany, aquest any tornava a poder disfrutar de les festes de la Mercè, malgrat que el mal temps i altres plans les han desvirtuat una mica. Com sempre el plat estrella per mi són els concerts del BAM, gratuïts, de música alternativa o grups novells i que des que hi vaig començar a anar cada any m'han permès descobrir grups nous per escoltar i que en algun cas s'han convertit en preferits, com Vive la fete o Mendetz.
L'assistència personal meva ha estat però el 2008 bastant flueixeta, limitant-me a només tres concerts, dos dels quals eren de grups ja coneguts. Això sí, com a mínim després del Forum i el Macba d'altres anys, aquest cop els escenaris elegits eren nous per mi, l'antiga fàbrica Damm i la preciosa plaça del Rei.
El primer concert va ser dels barcelonins Mishima, grup que vaig descobrir lleugerament en el meu primer any de BAM i que aquest cop vaig gaudir majorment del seu pop alternatiu de caràcter mes intimista. Acte seguit van tocar els més coneguts Antònia Font, a qui encara no havia vist mai en viu malgrat els amics que tinc seguidors del grup. El seu directe em va corroborar el què ja havia conclòs de les cançons seves que havia escoltat: que és un grup que té cançons molt bones, animades i festives, i cançons que no encaixen gens amb el meu gust musical. En tot cas l'ambient va estar molt bé malgrat el gran públic assistent.
El descobriment d'aquest any doncs s'ha reduit a la madrilenya Lourdes amb el folk molt intimista cantat en anglès de Russian Red, una de les revolucions de l'indie espanyol de l'últim any i que comptava amb un públic força nombrós i entès. Potser massa tranquil pel meu gust i amb un estil que en moltes cançons és massa semblant, la cantant (capaç de cantar quasi a capella, tocant una guitarra, el xilofon o una maraca) desprèn una connexió amb el públic que fa el concert atractiu.
Més extensa és doncs potser la llista de concerts pendents i llurs grups entraran a la llista de pendents d'escoltar i qui sap si entrar a la categoria de ser escoltades per l'ipod mentre un passeja per Barcelona: Facto Delafe y la flores azules (dels quals ja conec la seva excel.lent mar el poder del mar i que volia aprofitar per veure com era la resta de la seva discografia en directe), Love of lesbian, The Secret Society i The Long Winters (grups dels què he sentit parlat però encara no he entrat a conèixer-los), i Vetusta Morla (després de la recomenació d'un dels meus principals introductors a grups indie després d'haver assistit al concert).