26 de març 2006

Macrolectura


Dissabte 10:30 del matí, em llevo renegant del Red Bull que em vaig fotre per sortir de festa just abans que els amics es retractessin i acabéssim tots a casa a les 3. Després de la dutxa matinal que em torna persona, m'enrecordo del mail que vaig rebre el dia anterior, just abans de sortir, d'una amiga de la uni, segons els qual es convocava el dissabte 25 a les 12 a la Ciutadella una Macrolectura. La idea era respondre a les acusacions dels últims dies sobre la joventut arran del Macrobotellón i demostrar que també som capaços de fer d'altres coses. Al llegir el mail vaig descartar poder-hi anar, doncs rebent el Roig que tornava d'Austràlia havia de tornar tard a casa, però ara s'obria novament la possibilitat de participar a aquesta idea que m'agradava.
Pujo la persiana, sol radiant, perfecte. Agafo el llibre que havia començat aquesta setmana, una birreta (que una cosa no treu l'altra) i el magnífic cooler comprat a Clermont (AUS) per mantenir-la fresca. Arribo al parc i sento dues noies darrere que també venien al mateix. Em poso a buscar i no vaig cap gran concentració, potser es tracta d'una manifestació esparcida pel parc, així que em sento en un tros de gespa on hi havia tres persones més llegint. Al cap de res, dues noies venen i em pregunten si venia per la concentració. Sí, doncs vine a la Cascada que és on estem tots.
Tots eren uns 30 que potser vam acabar sent 40 o 50. Efectivament, en la sorra de la Cascada, per ser més fàcilment vistos pels possibles espontanis com jo, es trobaven organitzadores, amics i algun espontani com jo. Va estar bé, avançar unes quantes pàgines del llibre, gaudir del sol, estar rodejat de gent amb qui comparteixis una distracció (ni que sigui una bastant individual com llegir)... Al final, abans de marxar perquè la gana apretava, una mica de conversa amb dues de les organitzadores, agraïr la bona idea i desitjar repetir l'experiència, potser amb més temps i més ben organitzat. Ahir erem pocs i a Barcelona hi ha molts més lectors. Tampoc es tracta de fer una macroconcentració espectacular, sino de reunir-nos gent amb la mateixa inquietud i compartir coneixements.
El primer pas es va donar ahir, potser no va ser un èxit d'assistència, però almenys va quedar constància en mitjans com l'Avui. Ara es tracta d'aprofitar els bons caps de setmana de primavera que ens esperen per repetir l'experiència i ser cada cop més.

25 de març 2006

L'existència de Déu

La gent que em coneix sap del meu ateïsme públic i manifest. Els meus arguments "filosòfics" fins ara consistien en què no hi ha cap prova ni manifestació de la seva existència i com a tal és més senzill pensar que no existeix que creure-hi. Perquè pensar en una cosa imaginària com a causa última i no pensar que l'origen i causa de la nostra existència és l'univers en el què estem? Perquè creure en quelcom més enllà d'ell? Déu ha estat al llarg de la història sempre la resposta a tot el desconegut, va començar essent la resposta a perquè plovia i quan els coneixements científics han anat donant les respostes, s'ha anat restringint el seu marge d'acció. En realitat seguir creient en Déu avui en dia sense tenir la fe en cap religió, sempre he cregut que es una espècie d'egocentrisme de l'espècie humana, que com es creu superior a tot el que l'envolta, no és capaç d'imaginar que qui ens domina sigui una "cosa" o un "espai" com podria ser l'univers. Ha de ser pel contrari un ésser, i probablement a la nostra imatge i semblança (no m'imagino tampoc ningú imaginant-se a Déu en forma de mosca per posar un exemple), qui sigui la causa de què nosaltres, éssers tan importants en aquest univers, existim. Tot i que realment el haver descobert que estem en un lloc qualsevol d'una galaxia qualsevol i haver deixat de ser el centre al voltant del qual gira tot ens hauria de fer plantejar si realment som tan importants o senzillaments uns més en aquest univers inabarcable per nosaltres.
Aquests arguments no deixen de ser però filosòfics, es podrien discutir amb un creient amb fe, però respecte un agnòstic tampoc li aporta res que el pugui fer canviar de la seva indecisió/indiferència. Sempre havia cregut que aquesta qüestió sempre romandria en el camp filosòfic, però després d'haver llegit "Una breu història del temps" del Stephen Hawking, sembla que la ciència podria arribar a dir-hi alguna cosa sobre aquesta qüestió, com a mínim posar més difícil els arguments per defendre la seva existència. Gran llibre que recomano i amb molt altres aspectes interessants a part d'aquesta reflexió, aquesta obra obre un escenari que mai m'havia plantejat. La teoria generalment acceptada i que se'ns ensenya és la que parla del Big Bang com a origen de l'univers després d'una gran explosió en què l'univers (concentrat en un punt de massa inifita) es va començar a extendre. A partir d'aquí hi ha els 3 models de Friedmann, segons els quals l'univers acabaria tornant-se a comprimir en un punt (Big Crunch) o s'expandirà infinitament, ja sigui a velocitat constant, o a una velocitat decreixent que eviti just que es torni a col.lapsar. Sota aquesta imatge de l'univers, el què va passar abans del Big Bang està fora del nostre abast de coneixement, i permet un lloc a Déu (per això l'Església Catòlica el va acceptar tan ràpidament). Però el mateix Stephen Hawking que va contribuïr a aquesta teoria, ara mateix dubta de la seva validesa i proposa un model on l'univers (vist com a espai-temps, com va inculcar Einstein amb la seva teoria de la relativitat) podria ser finit sense fronteres. Com diu ell, el mateix que la superfície de la Terra, que és bidimensional sense fronteres (pots donar la volta al món i no arribes a cap precipici final), però amb més dimensions.
Amb aquesta visió, l'univers no tindria cap principi ni final, senzillament seria. No hi hauria singularitat inicial a partir de la qual ja no podríem veure més enllà. En aquest context l'existència de Déu seria contradita clarament per primer cop per la ciència i els ateus tindríem més arguments per refermar les nostres creences.

Australia Experience (XII): Inland


Abans de fer el viatge una de les coses que havíem comentat era adentrar-nos els dos amb una pickup cap al desert, en el que s'anomena Outback australià, experiència aventurera. Finalment tot es va quedar en no res, la qual cosa vist el vist tampoc em preocupa. El problema d'Austràlia és que un no se la imagina més gran que tota Europa (com reflexaven les postals que es venien a molt llocs). Per tant, anar al l'Outback és perdre dies i dies per veure el mateix tipus de paisatge, doncs per arribar a una zona de paisatge diferent hauries de recórrer cents i cents de quilòmetres.
Tampoc volia però acabar el viatge i haver estat exclusivament per la costa, així que vam decidir que el camí de tornada entre les Whitsundays i Brisbane vam decidir fer-lo per l'interior, per l'Inland, la qual cosa va ser per mi suficient experiència per veure que hauria estat una tonteria haver anat més endins (vam arribar a uns 400 km de la costa, per baixar llavors en paral.lel, sense que això signifiqui que no fos gratificant el dia.

Hi havia molts quilòmetres a fer i havíem de tornar la furgoneta el dia següent pel matí, així que va tocar llevar-se d'hora, esmorzar fort, fer el check out i sortir. El primer tram conegut de l'anada, Airlie Beach, Prosperpine i Mackay, on vam repostar gasolina, una de les preocupacions del dia, doncs quan un s'interna a l'interior, aquestes deixen de ser el freqüents que un està acostumat. A partir de Mackay, deixem la M1 i ens comencem a adentrar a l'interior, pròxima parada Nebo, la ciutat que apareixia en els cartells, per a la qual quedaven uns 200 km. Un cop recorreguts en carreteres rectes i acompanyats d'un paisatge on encara hi havia força vegetació vam arribar al nostre objectiu: per sorpresa nostra però aquella població per la qual havíem esperat tants quilòmetres i entremig dels quals no havíem vist res més gran que cases aïllades-granges, no deixava de ser un poble d'unes 20 cases, moltes prefabricades, sense cap tipus d'urbanització visible, amb una espècie de colamdo i un restaurant com a únics edificis "públics". La temperatura en ple migdia era asfixiant, per sobre els 40º, i en el límit del poble començava una espècie d'estepa on el soroll dels grills era eixordidor. Realment si existeixen inferns en el nostre món, aquesta és la imatge més propera que he tingut mai.

Canvi de conductor i a seguir la ruta, entremig de Nebo i la següent ciutat però tocava fer una parada enmig de l'estepa en què ens trobàvem, baixar del cotxe i escoltar els sons i l'escalfor d'aquella natura desoladora. Paisatge grisós, roques vermelles, muntanyes de grava, arbres que no fan ombres, sorolls constants de grills... i de tant en tant algun camió que recorre aquelles carreteres solitàries, un dels quals va estar a punt d'atropellar com no a una de les companyes asiàtiques, com sempre en el seu món al mig de la carretera.

La següent parada va ser Clermont, aquest cop sí els quilòmetres veient la senyal es van correspondre a alguna cosa que es podria qualificar com a ciutat. Almenys hi havia forces cases, amb el seu petit terreny sense jardinitzar i una estructura de carrers perpendiculars. Seguint els senyals de business center, vam trobar el "centre", o carrer on hi havia botigues, hotels, restaurants i com no, a l'igual que a Nebo, el museu històric de la ciutat (sic, suposo que deuen parlar de la història de les mines de carbó, única raó de ser d'aquestes poblacions). Clermont és la típica ciutat que es podria definir com Austràlia profunda, no molt allunyat de la imatge que un pugui tenir (sense haver-hi estat com jo, de l'Amèrica profunda). Eren més de les 15h i la gana començava a apretar, així que vaig entrar al primer Motel que hi havia. Barra estil americà i un paiu amb barba sentat sol en un taburet amb la seva birra a la mà, ningú més al local. Entrant més al fons hi havia una porta que em va dur a una segona sala on hi havia bastanta més gent, una segona barra amb el cambrer i tot de tius vestits amb roba de cuir jugant a billar i amb les birres esperant. Em sembla que mai m'he sentit tan observat com en el moment que vaig empentar la porta i em vaig trobar dins la sala. Evidentment jo era un intrús extrany en aquell lloc. Preguntant a l'amo em va dir que ja era massa tard per menjar. Vaig sortir, informar als companys i vam seguir pel carrer principal fins arribar al Grand Hotel. Entrem i una sala molt gran, també estètica americana amb dianes de dards, billars i una barra molt llarga amb una cambrera rossa espectacular servint cerveses. La mateixa resposta, massa tard per menjar i el pensament inevitable de què podia mantenir en aquell lloc a una noia tan guapa com aquella.
Finalment vam aconseguir menjar en l'únic lloc on es podia anar a buscar menjar durant tot el dia, amb pizzes, burgers, pasta... Els propietaris mostraven la típica desconfiança d'aquella gent cap a qualsevol extrany però ens van servir bé. La veritat que vam riure molt en aquella població, sobretot veient al sortir els cartells de feina intentant convèncer a la gent per treballar en aquella esplèndida ciutat. Fins i tot tenia tenda de souvenirs, un vaig aprofitar per comprar el típic cooler (element pràctic per mantenir la birra freda) amb el nom de Clermont, on tant havia rigut.
La següent parada Emerald va servir per repostar gasolina, per dirigir-nos cap a Rolleston, que venia a ser semblant a Nebo. Un altre poble autèntic on els hi hagi, on a les 18h ja era impossible fer un cafè i només hi havia un colmado un comprar quatre coses. Vam descansar mirant una concentració de formigues salvatges i llegint la història de l'explorador alemany Ludwig, descobridor d'aquell lloc en la seva exploració de la zona interior est d'Austràlia entre Sydney i Darwin. Personatge que va morir sense ser trobat quan intentava fer l'exploració costa a costa (quanta gent deu haver mort d'aquesta manera!!).
Vam proseguir cap al sud i finalment vam veure un cangur viu a la carretera després de 1000 km (pel camí havíem vist molts de morts en els marges, atropellats sense dubte pels pocs camions que passaven). Ja de nit vam fer una parada per veure les estrelles, però malgrat la solitud imperant no vaig poder complir el meu somni de veure la via làctea. Potser és el cop que he vist més estrelles, també es podia veure Mart i Júpiter, però segueixo sense veure allò que el meu pare tants cops m'ha explicat de quan era petit. A Injune ni vam parar, doncs a aquelles hores era un poble completament mort, així que va tocar sopar a Roma, ciutat ja força gran però on a les 22h només va ser possible menjar en una gasolinera. For d'això només quedava un Irish pub obert en tota la ciutat, així que vam decidir proseguir i mirar d'arribar a Brisbane com més aviat millor i no pel matí com havíem planejat. L'última part es va fer dura, de nit, tothom dormint, carretera recta, l'única solució per no caure en el son també era anar a 180 per aquelles carreteres amb el perill de no creuar-te amb cap animal (com un possum que vaig haver d'esquivar). Ni així però vaig evitar que els ulls s'anessin tancant amb més freqüència, així que a Daily vaig cedir el volant al Dani, perquè ens portés fins a Brisbane, a les 4:30 del matí. L'Europcar estava lògicament tancat, però els amics asiàtics semblaven disposats a quedar-se en el cotxe sense fer res ni dir res fins que l'obrissin. El Dani però va posar les coses en clar, així que vam anar a dormir cadascú a casa seva per trobar-nos l'endemà a les 10 per deixar el cotxe.

24 de març 2006

ETA: fi a la violència

Tampoc m'extendré doncs prou pallissa estan donant els mitjans de comunicació (en molt i molt excès, la noticia és important però cal donar totes les voltes que s'estan donant, sobretot quan no es donen en forma de debats constructius sobre les passos a seguir, sino en connexions estúpides al País Vasc, en declaracions de polítics sense trascendència, en més i més imatges del guggenheim, perquè el periodisme de tele cada dia més es converteix en un reality show de les noticies trascendents i en cròniques de successos?). Però ETA ha declarat que deixa les armes indefinidament i ara toca veure si la societat espanyola i sobretot la classe política està a l'alçada i aconseguim alguna cosa. No ens enganyem, jo crec que ETA deixa les armes perquè està molt debilitada, però si en un cert temps no hi ha cap millora, hauran aprofitat el temps i la decepció de molts vascos per tornar amb més força. És doncs hora que el PSOE com a partit del govern lideri un procès de la mà de tots els partits. Podrà el PP deixar de fer d'oposició destructiva, mirar pel país i ajudar assumint que es produirà amb mandat d'algú altre? Sabrà la societat aïllar-se de les pressions d'algunes associacions de víctimes que davant d'un odi comprensible pel dolor sofert, no sap comprendre que per aconseguir la pau sempre s'ha de negociar i que negociar vol dir cedir (en algunes coses, tampoc vol dir baixar-se els pantalons)?

21 de març 2006

I per fi un viatge decent

Llevar-se un dilluns més tard del normal sense haver hagut de marxar diumenge cap a Manresa, volar amb el diari del dia, la revista Capital i el llibre que estava llegint, arribar a Munich al migdia amb un sol radiant amb el comercial esperant-nos en cotxe, preparació de la reunió del dia següent per la tarda, un bon sopar amb birra bavaresa pagat per l'empresa, reunió avui el matí rebent menys pals del normal, dinar amb la gent de BMW, el comercial que et porta en cotxe a l'aeroport, agafar l'avió a les 15:15 amb diari d'avui i llibre que he acabat, arribada a casa a les 18h i ara marxar cap a Manresa que demà toca dia de curro monòton.
Per fi he trencat la rutina sense que això hagi significat més estrés del normal (almenys aquests dos dies), sino tot el contrari. Aix, si tots els viatges fossin així..

19 de març 2006

Paradise now

Màxima favorita als Oscars com a millor pel.lícula de parla no anglesa, finalment va ser desbancada per la sudafricana Tsotsi, que sense haver-la vist, tampoc hauria de ser una maravella perquè la decisió fos justa sota el meu criteri.
Coproducció de diversos països europeus i dirigida pel palestí Hany Abu-Assad ens explica la història de dos amics de la infantesa que són reclutats per cometre un atemptat suïcida a Tel Aviv, immolant-se en un autobús ple de militars israelians.
Si bé trobo una bona notícia que la pel.lícula hagi arribat a les nostres pantalles ni que sigui per contrarrestar la propaganda jueva habitual i que l'espectador pugui veure també l'altre punt de vista, la pel.lícula cau en l'error de contestar amb un propagandisme palestí posat en boca dels diàlegs dels personatges, quan seria molt més efectiu aprofitar la força de les imatges en el cine, per mostrar moltes de les atrocitats que els personatges expliquen.
Qualificar-la de propaganda terrorista com molts han fet és també una bajenada, la pel.lícula seguix l'estil neorrealista, d'intentar mostrar la realitat palestina i les creences de molts dels personatges de la pel.lícula reflexen els pensaments de molta gent cansada de la situació en la que viuen. Però el film també posa el personatge de la Suha, que potser amb una ideologia un tant innocent i utòpica, intenta contrarrestar els arguments dels que només creuen en la violència com a solució a la perduració de la resistència.
Pel.lícula doncs que recomano a qui cregui que el conflicte palestino-israelià és blanc o negre i que estigui del bàndol israelià perquè només li ha arribat els missatge d'aquesta font. Pels ja més ficats en el tema, cinèfilament el film no és res especial i els diàlegs tampoc tenen la profunditat necessària com perquè un intenti revisar la seva posició sobre quina seria la solució al conflicte.

Los tres entierros de Melquiades Estrada

Molt prometedor el debut darrera les càmares com a director de l'experimentat actor (i protagonista també de la pel.lícula) Tommy Lee Jones. Acompanyat per un guionista reconegut com Guillermo Arriaga (Amores Perros, 21 grams) la seva primera pel.lícula és d'aquelles obres que sense ser una obra mestra, sorprendrà i deixarà un bon sabor de boca a la majoria dels seus espectadors.
Sorprendrà per l'estil peculiar de Lee Jones, amb una pel.lícula estructurada en quatre parts (els 3 enterraments i el viatge) i on ell mateix es fa girar l'obra al voltant del seu personatge, Pete Perkins, un ranxer esquerp i bastant llunàtic, que després de la mort del seu amic i mà dreta del ranxo (el mexicà ilegal Melquiades Estrada), decidirà prendre's la justicia per la seva banda (davant l'evident falta d'interés de les autoritats) i donar l'enterrament que es mereix al difunt en la seva terra.
Les dues primeres parts són una mica caòtiques i cal estar bastant atent per seguir tot, doncs hi ha nombrosos flaixos cap al passat recent on se'ns mostra com neix la relació entre el difunt i el protagonista, així com la història de l'assassí i la seva dona. Tot això barrejat amb les investigacions presents per aclarir l'assassinat, per part de la policia, els fronterers i el propi Pete. El viatge relata el segrest per part d'aquest del culpable del crim i el viatge d'ambdos cap a Mèxic acompanyats del cadàver del difunt. L'última part és on Pete aconsegueix fer justicia cap al difunt.
Potser el final, sense desentonar, és la part menys treballada d'aquest film, que amb el seu ritme lent ple de sentit ens acaba explicant aquesta història, basada vagament en un fet real, i deleitant-nos pel camí amb tocs d'humor i escenes magnífiques (la del patruller "descarregant" en la seva dona mentre aquesta està mirant la tele, on una parella discuteix sobre la seva infelicitat, la de Melquiades fascinat davant un aparador amb home cinemas mentre un vagabund passa pel seu costat, la trobada amb el granjer cec...) que ens mostren moltes de les misèries de persones que podrien ser perfectament reals.

Capote

Última creació que em quedava per veure de les nominades a l'Oscar a millor pel.lícula, ara ja puc dir que aquest any en contra del què sol ser habitual coincideixo amb els premis donats.
Capote és una pel.lícula per al lluiment de l'actor protagonista, en aquest cas un magnífic Philip Seymour Hoffman, que encarna magníficament (pel què diuen els experts, doncs jo no vaig conèixer ni he vist imatges d'ell) al personatge real de Truman Capote, un dels escriptors americans més famosos, sobretot arran de la seva novel.la A sang freda.
Precisament la pel.lícula ens situa en els temps en què la va escriure. L'escriptor, en búsqueda d'un nou tema, s'interessa per un assassinat violent de tota una familia en un petit poblet de Kansas. Com a treball de recerca per la seva novel.la l'escriptor acaba establint una relació molt propera amb un dels acusats, Perry Smith.
La pel.lícula del director Bennet Miller interesarà doncs a qui vulgui saber més sobre aquest famós personatge, un dels coeficients intel.lectuals més alts registrats (215), però que com es pot veure a la pel.lícula tenia un caràcter molt especial amb tocs afeminats i arrogants. Per la resta probablement a molta gent la pel.lícula se li pugui fer una mica avorrida, com em va passar a mi.

11 de març 2006

Caché

Amb dos plans fixos del carrer que duren minuts comença i acaba aquesta pel.lícula d'estil personal del director Michael Haneke, guanyadora de molts premis a nivell europeu i internacional.
Una parella benestant de Paris rep un dia a casa un video on surt filmada casa seva i els seus moviments. A partir d'aquell moment van rebent nous vídeos acompanyats de dibuixos infantils inquietants. Aquesta situació crea una psicosi familiar que fa aflorar episodis obscurs del passat del protagonista, que deriven en discussions familiars.
El film compta amb algunes escenes notables, com la de la discussió de la parella amb la imatge de fons de la televisió ensenyant succesos de violència, com cada cop és més normal en la nostra societat. És un thriller social que pretèn també reflexionar sobre els problemes de classes i immigració i planteja el dilema de fins a quin punt un pot escapar del seu passat i com fets oblidats poden tornar un dia per martiritzar el teu present. Però per mi sobretot mostra l'estat de por i psicosis cap al què anem derivant degut a aquesta política mediàtica de successos.
Sobre aquesta bona base la pel.lícula peca des del meu punt de vista per l'estil i decisions del seu director, que volent fer un cinema independent i diferent es passa i acaba fent una obra que es fa avorrida en certs trams (i el fet de decidir prescindir completament de banda sonora tampoc ajuda massa), massa lenta per ser un thriller i sobretot s'oblida completament de l'espectador no desvetllant el gran misteri del fil conductor del thriller.
Atenció però perquè en el pla fixe final i abans que surtin les lletres sí que hi ha una missatge de la trama, que el director pel que es veu tampoc sembla importar-li massa si l'espectador se n'entera o se'l perd. Quan vaig veure-la al cine (malgrat estar avisat de la crítica que havia llegit) ni jo ni els dos companys amb qui anava vam veure res. Ahir finalment en el meu ordinador i poant la meva atenció i parant i retrocedint vaig aconseguir veure-ho, per tant qui hi vagi que estigui atent a la part esquerra de les escales i abans que comencin a sortir els crèdits.
A destacar de la pel.lícula sobretot el gran treball dels dos protagonistes Daniel Auteil i Juliette Binoche que encarnen magníficament els seus papers.

El efecto mariposa (2004)

L'insignificant aleteig d'una papallona en una part del món pot provocar un huracà a l'altra punta del món. Teoria del Caos.

Amb aquesta sentència i unes imatges del "present" per passar ràpidament a la infància del protagonista, comença aquest apassionant thriller inquietant de ciència ficció amb un guió elaborat i original. Evan, un nen fill d'un pare boig i amb nombrosos desmais en la seva vida, decideix estudiar per entendre la ment humana i un dia descobreix la possibilitat d'introduïr-se en moments del passat a través de documentació sobre ells per modificar el present. Intenta a partir de llavors intercedir en els moments obscurs de la seva infància per crear una situació estable i plaent per a ell i els del seu voltant, però jugar a ser Déu no és fàcil i cada petit canvi provoca grans alteracions en el present.

Malgrat no comptar amb grans actors, la pel.lícula és molt entretinguda i enganxa cada cop més a mesura que el guió avança. Tot i l'aire de realitat i seriositat que intenta donar el film, no deixa de ser un film de fantasia de la qual s'ha de disfrutar sense pensar en si les coses són del tot coherents, problema que deuen trobar les nombroses veus crítiques que ha tingut aquesta pel.lícula. Però jo personalment feia temps que no veia una pel.lícula moderna fantàstica que em deixés tan satisfet.

Ara em falta veure el final més tètric de la versió del director, que va ser edulcorat tot i que no m'ha desagradat per la versió comercial de les pantalles.

05 de març 2006

Syriana

Pel.lícula on George Clooney aspira aquesta nit a rebre l'Oscar a millor actor de repartiment, ell forma part també dels productors executius d'aquesta història que s'inscriu dins del marc crític cap al seu país que està liderant en el món del cinema més comercial. En aquest cas cap als EEUU com a potència motora del capitalisme ferotge actual, on els interessos econòmics de les grans empreses (en el cas que ens ocupa, la indústria petrolífera) condicionen les accions bel.líques-terroristes de les nacions i passen per davant de qualsevol dret fonamental.
Sense estar basada en cap fet real en concret el film dona una gran aire de realitat pretesa sense haver d'entrar en el ara tan de moda estil documental. Amb moltíssimes trames a la vegada, el guió escrit pel mateix director Stephen Gaghan (guionista de Traffic) connecta totes les històries tan personals dels protagonistes com de les conspiracions capitalistes amb bastanta eficàcia. Però el gran nombre d'històries paraleles i de missatges que es volen transferir a l'espectador és tan gran, que al final un no pot digerir i entendre tantes conspiracions, perdent-se un el alguns moments a menys que estigui concentrat al 100% per seguir tot el què s'està tramant.
Fusions empresarials, investigacions anti-corrupció parcials i manipulades, terrorisme en països àrabs, injerències en les línies de successió, caps de turc, pobresa, sectes islàmiques fomentadores de terroristes suicides, ambicions personals i econòmiques d'agents capitalistes, més la vida personal d'un analista energètic (Matt Damon), tot això lligat a través de la història d'un agent inflitrat de la CIA (George Clooney) en països islàmics que en una de les seves últimes missions descubreix que les accions de tota a seva vida no anaven lligades a la propagació de la democràcia en el món ni el desenvolupament dels països del tercer món, sino a l'explotació d'aquests. Tot plegat un bon retrat gens encoratjador del nostre món i dins del context energètic, tan actual en aquests dies on els països comencen a definir les seves posicions estratègiques en un futur pròxim.
Pel.lícula doncs recomenable per aquells que estiguin disposats a anar a veure un film no per entretenir-se, però que volen veure un retrat força realista i una crítica al funcionament del nostre model globalitzat, des de la perspectiva i amb els mitjans d'un americà que fa cinema comercial, la qual cosa sempre és força dificil de trobar.