27 de març 2008

Bloc o blog?

M'assabento, arran d'una carta d'un lector en un diari, de la guerra lingüística que s'ha aixecat dins la comunitat catalanoparlant sobre quin ha de ser el terme oficial en la nostra llengua per definir el terme anglès weblog, comunment abreviat com a blog.
Des d'aquest modest espai un servidor ha emprat sempre el terme anglès blog, desconeixent quin era l'estat oficial de la catalanització d'aquest terme. D'altres webs catalanoparlants han apostat per la derivació bloc, que avui descobreixo va ser oficialitzada a través del Termcat, sala d'espera per paraules susceptibles de ser adoptades pel diccionari normatiu. Descobreixo a la vegada però que aquesta decisió ha suscitat cert rebuig entre part de la comunitat d'escriptors catalans a la web, amb la qual cosa el debat està servit i s'haurà de veure quin terme arriba guanyador a l'oficialitat definitiva.
Coneixent l'existència de dos bàndols, des d'aquest petit racó seguiré promovent l'ús de la versió blog pels següents motius:

- No entenc la necessitat d'una adaptació fonètica en una paraula, la terminació de la qual amb -g no és aliena a la llengua (nàufrag, filòleg, pedagog...).
- Blog és una paraula nova sorgida d'un concepte nou i amb un significat únic i concís. Transformant-la en bloc, és donar-li a aquesta última un nou significat addicional i la necessitat en certs contextos d'haver de matitzar a què ens estem referint.
- Entenent que el derivat anglès blogger per referir-se a l'autor d'un blog, sí necessita adaptació fonètica catalana, m'agrada més ser un bloguista (més proper a periodista, columnista, artista), que oficialment un blocaire (que rima amb boletaire).

La soledad

Després d'un parell de curts i un prometedor debut en el món dels llargmetratges amb l'inquietant drama psico-killer "Las horas del día", Jaime Rosales ha tocat el cel amb la seva segona obra "La soledad", guanyadora de tres Goyas i dos de tant importants com són millor pel.lícula i director.
El director barceloní ens porta un cinema realista, on a través dels seus personatges se'ns motra la vida en estat pur. Sense música, sense efectes dramàtics, "La soledad" és una sèrie de seqüències on seguim la vida d'una sèrie de persones de diferents edats (partint de la trentena ja passada) i descobrint-nos moltes de les seves misèries de la vida quotidiana. A pesar del títol, els protagonistes no són tampoc persones especialment solitàries ni pretén ser exclusivament una reflexió sobre aquest sentiment humà, es tracta d'un retrat gens comercial de la societat espanyola actual (o almenys de part d'ella) amb alguns dels seus problemes, sense centrar-se en especial en cap d'ells ni entrar a valorar-los explícitament.
Rosales dóna més importància a la imatge que als textos o a la història en sí, que no deixen de ser (l'avorrida) quotidianeitat de moltes vides reals. Aquesta és fotografiada amb diferents trucs de càmara: divisions d'imatge que enfoquen la mateixa escena des de perspectives diferents, llarguíssims plans fixos o primer plans frontals extramadament propers. Un poema visual sobre la vida en estat pur.
No cal però portar a la majoria de gent a engany. A pesar dels premis i els elogis generals de la crítica especialitzada, "La soledad" no agradarà al 90% de la gent. Qui vagi al cinema a passar una estona divertida o a rebre grans missatges, s'ha equivocat de sala. Qui consideri que pagar o emprar el seu temps per veure la vida del carrer sense dramatisme és una estafa, pot buscar alternatives en les moltíssimes sales que projecten d'altres films. "La soledad" és una obra minoritària dirigida als amants del realisme europeu i els jocs visuals de la imatge, i capaços de suportar dues hores de realitat sense cap tipus de maquillatge i a un ritme lent.
Personalment aplaudeixo l'obra del director barceloní, un nou exponent de realisme cinematogràfic i especialment valoro el seu camp dels jocs visuals; sense caure però en lloances desmesurades, doncs a pesar del seu èxit en els Goyas (probablement en un any no excessivament qualificat en el cinema espanyol), no supera d'altres obres del gènere com pugui ser "En la ciudad", obra per altra banda més digerible per una major amplitud de públic.

25 de març 2008

Sweeney Todd

Nova obra de Tim Burton i com a tal nova incògnita prèvia sobre amb què ens sorprendria el famós i peculiar director. Entraria al grup de Mars Attack, Sleepy Hollow o el Planeta dels simis (com a dolentes al meu parer, reconeixent-li els seus mèrits), al de Charlie i la fàbrica de xocolata o La novia cadàver (com a bones obres) o al de Pesadilla antes de Navidad o Big Fish (com a obres mestres)?
En el meu cas l'acabaré classificant en el segon grup, reconeixent que el què no m'agrada de la pel.lícula és el seu gènere, el musical, que si bé en teatre no em desagrada si és una bona obra, en el cinema se'm fa més difícil de digerir, a pesar de notables excepcions com Moulin Rouge o aquesta nova creació del californià.
Pels amants de l'estètica i efectes Burton (entre els quals m'incloc fins i tot en les seves pitjors pel.lícules) Sweeney Todd no defrauda i l'obra li ve al pèl. La grisa i obscura Londres, on el color més viu i contrastant el dóna la sang (exageradament vermella) a raudals que vessarà el demoníac barber de Fleet Street. Macabra història que ja em va encantar de petit en la seva versió teatral i que m'ha entusiasmat reviure. Història de venjança, d'amor, d'obsessions, tot plegat amb una mica de sarcasme, exageració musical i humor negríssim. Amb un final espectacular que Burton escenifica preciosament.
Burton a més compta amb probablement els dos millors actors de l'actualitat per representar els papers dels tètrics protagonistes Sweeney Todd i Mrs. Lovett: el seu actor talismà Johnny Depp, i la seva dona Helena Bonham Carter. Els dos són els clars protagonistes davant d'uns secundaris millorables, llurs històries queden clarament en un segon pla.
A partir d'aquí que ningú es porti a enganys: és un musical pur i dur. Per tant, el 90% del temps se'l passaran cantant i la trama s'allargarà dues hores perquè tota cançó sempre conté repeticions reiterades del mateix missatge. Qui accepti aquest gènere i, a més (que ningú esperi un musical clàssic), sigui fan de Tim Burton és el potencial espectador que no en sortirà defraudat.

Fricazo!!!!!!

24 de març 2008

No es país para viejos

La gran triomfadora dels Oscars d'enguany representa el retorn dels germans Coen a la senda de l'èxit des dels ja llunyans "The Big Lebowski" i "Fargo". És també l'obra culminant del Western modern que últimament s'està posant de moda, ja sigui amb d'altres creacions destacables del gènere, com amb pel.lícules que es pengen falsament l'etiqueta.
Clars exponents del cinema independent americà, Joel i Ethan porten magníficament a la pantalla la novel.la de Cormac McCarthy, creant una inquietant pel.lícula que manté l'espectador expectant durant les seves dues hores de durada, a pesar d'un ritme lent, necessari d'altra banda en moltes de les escenes per conseguir l'efecte desitjat. Els dos germans guanyaven amb aquesta pel.lícula tres dels Oscars més importants d'aquest any: millor pel.lícula, direcció i guió adaptat.
El quart recau en un brillant Javier Bardem, que es va convertir en el primer espanyol en guanyar un Oscar d'interpretació, ni que sigui com a millor secundari. Paper certament discutible, doncs Anton Chigurgh és clarament el protagonista d'aquesta obra, si bé el seu paper no és d'un tradicional protagonista entorn del qual gira la trama. Llewelyn Moss i Ed Tom Bell comparteixen aquest protagonisme, també magníficament representats per uns convincents Josh Brolin i Tommy Lee Jones, però és el psicòpata llunàtic d'irrisori pentinat interpretat per Bardem l'únic omnipresent en l'ambient, fins i tot en la seva absència.
A la Nordamèrica de principis dels 80, un veterà del Vietnam (Moss) troba una sèrie de cotxes ple de morts mentre està caçant antílops. S'apoderarà d'un maletí ple de diners que per desgràcia d'ell serà perseguit per diverses bandes, però sobretot per un Chigurgh, la bogeria del qual el fa ser imprevisible als seus adversaris. Tom Bell representa el sheriff, a punt de retirar-se en una època de transicions, que digirà les activitats del cas.
Intrigant, violenta i jugant perfectament amb els entorns visuals, "No country for old men" retindrà a l'espectador fins a un final certament desconcertant (per fidelitat a l'original literari), que no desfà però el bon treball anterior.

Els quatre reptes d'Espanya

Davant la frenada que viu l'economia els pròxims governs hauran de posar uns ciments sòlids sobre els que assentar Espanya a la primera línia mundial. És prioritari acometre una sèrie de reformes per passar de ser un país desenvolupat a un país avançat.
Espanya no deixarà de crèixer però ho farà a un ritme inferior que d'altres països com Brasil, Mèxic o Corea. La raó és que mentre ells viatge amb l'AVE de la productivitat i la competitivat, Espanya ho fa en un comboi de rodalies. Un mercat laboral amb excessiva rigidesa reglamentària, una tasa de temporalitat tan alta com el Teide o empreses que prefereixen el "que inventen ellos" de Unamuno a esprémer-se el cervell frenen la locomotora del país. Les receptes són variades: internacionalitzar les empreses, millorar el nivell tecnològic, modernitzar el teixit productiu, potenciar la inversió en infraestructures i en I+D+i...

1) Educació: s'ha de buscar el consens.

Sense una millora en l'educació, continuarà el deteriorament de la nostra competitivitat. Hem universalitzat l'educació (comparativa 70s-actual: del 3 al 4,7% PIB, 100% matriculacions alumnes entre 6 i 14 anys, 33 vs 11 alumnes per professor, 2,5 milions analfabets vs 0,5) però el nivell és molt mediocre (només 35% vs 30% de tasa de fracàs escolar).
L'educació segueix sent un teixit que es teixeix i es desteixeix segons qui governi: logse, loce, loe... masses lleis en poc temps. Com un bon vi l'ensenyança cal deixar-la reposar en un bon barril de roure. És necessari el consens polític i una certa estabilitat en els plans.
S'ha de formar millor i pagar més als docents, d'aquí l'èxit de Finlàndia, on però esdevenir professor de primària no és un camí de roses. L'escola no és però l'únic pilar del triomfador model educatiu finlandès, hi ha un altre forjat amb formigó: la família (55% dels pares es consideren els primers responsables en l'educació dels fills, en front del 15% espanyol). La diferència radica en una bona política de conciliació familiar i laboral.

2) Immigració: problemes de desarrelament

Ràpida, intensa i amb pocs desajustos socials, així és la radiografia de la immigració espanyola. Un fenomen que s'ha digerit bé, però que pot ennuegar-se en el futur. S'ha d'estar atents als procesos d'integració de la segona generació, diferent a la primera, perquè ha nascut al país i vol tenir tots els drets, que no estan garantitzats per ningú. En la tranquilitat actual, ara és el moment de regular amb encert els fluxos migratoris i desenvolupar les millor polítiques d'integració per evitar incidents incendiaris com els de França.
La immigració seguirà sent una necessitat del mercat laboral, entre d'altres raons per la intensa caiguda de la natalitat. Convé però anar sentant les bases per atrauere a emigrants de major nivell educatiu que ajudin a incrementar la tasa de creixement potencial de l'economia.

3) Estat del benestar: reformar pensions i sanitat

Amb una esperança de vida qie augmenta un any cada dècada i una tasa de natalitat baixísima, si no s'acometen les reformes necessàries, el sistema vigent de Seguretat Social, en 20 o 30 anys no serà sostenible. Els majors de 65 anys passaran del 20% al 35% de la població i la força laboral passarà del 60% al 50%. El pagament de pensions representarà el 2050 el 15,7% del PIB (vs els 8,7% actuals). S'hauran de complementar la previsió pública i la privada, s'haurà de prolongar la vida laboral i les prejubilacions passaran a millor vida. La immigració no és una solució, perquè els primers immigrants començaran a rebre la seva paga junt amb els treballadors del baby boom.
El model actual de sanitat pública universal tampoc serà sostenible. La qualitat s'anirà deteriorant, hi haurà més llistes d'espera i el metge atendrà molt més gent. Per tant, si el ciutadà vol una sanitat de primera divisió haurà de recórrer de nou al seu compte corrent, s'ha de fer-li assumir al pacient una part del cost. Es el famós copagament ja vigent en països com Suècia, on hi poden haver excepcions. És necessari però incentivar a la gent perquè estalviï i es responsabilitzi del seu propi benestar.

4) Medi ambient: lluitar contra la dependència

Els efectes del canvi climàtic es notaran a Espanya a partir de 2020 en els recursos hídrics, les costes i la biodiversitat. Entre altres raons perquè la seva localització geogràfica la fa més vulnerable a la desertificació, perquè és el país de la UE amb més dependència del petroli i incumpleix greument el Protocol de Kioto.
Solucions a la ineficàcia energètica? És precís considerar l'energia nuclear com un element clau per garantir el subministrament i cumplir els compromisos mediambientals. A més les empreses han d'apostar a caball guanyador amb un gran pacte nacional contra el canvi climàtic. I les llars han d'actuar amb pautes de consum més responsables, primant els bens i serveis més sostenibles en front dels què no ho són. A més s'ha d'aconseguir un alt nivell d'independència del petroli impulsant fonts d'energia netes, el desenvolupament de nous combustibles i un millor aprofitament de l'aigua.

Extractes de l'article "Los 4 retos de España" (Valentín Bustos), revista Capital nº 91, que recull l'opinió de diversos experts econòmics i empresarials

Serem capaços d'estar a l'alçada del què es necessita? O seguirem amb les polítiques de crítica i insult constants i debats que desvien l'atenció, sense mirar de canviar res?

El truco final

L'última pel.lícula del director Christopher Nolan (Memento, Batman Begins) és un bon exemple de pel.lícula comercial, entretinguda, original, ben feta i amb grans interpretacions, demostrant que la industria nordamericana del cinema ens bombardeja amb moltes escombraries, entre les quals s'han de saber buscar les bones creacions com aquesta.
"The Prestige" és una curiosa barreja de gèneres: thriller, drama, fantasia, ciència-ficció, tots ells perfectament barrejats com per art de màgia (mai més ben dit). La pel.lícula explica la història de dos mags rivals, Robert Angier i Alfred Borden, excel.lentment interpretats per Hugh Jackman i Christian Bale. Situant-nos en el context històric dels finals del segle XIX a Londres, la pel.lícula reflexa molt bé el món de la màgia en aquells temps, ensenyant-nos la realitat dels enginyers (Cutter - Michael Caine) que hi havien darrere els trucs. En una bona part de la pel.lícula, l'obra es podria considerar un drama d'època molt ben caracteritzat. La rivalitat d'ambdos protagonistes els porta a intentar-se superar l'un a altre amb trucs i escenografies millors, a la vegada que les revenges constants entre ells porten a intentar enfonsar l'oponent a la misèria.
Un dia Alfred realitza un truc espectacular que maravella tot Londres. Robert s'obsessiona per tal de descobrir aquest truc fantàstic, entrant en escena una sempre sensual Scarlett Johansson (Olivia) que protagonitzarà un doble aparent triangle amorós que acabarà en tragèdia. En el terç final apareix també Nikola Tesla, un personatge històric que va fer nombrosos experiments sobre l'electricitat als Estats Units, i a qui visitarà Robert en el seu intent de superar el truc del seu enemic. En aquest punt entra en joc una ciència ficció, que pot molestar a certs espectadors degut al context tan històric i real que portava l'obra, però que s'ha de reconèixer està molt ben integrada i és completament lícita en una pel.lícula d'entreteniment sense més ambicions.
Amb l'ajuda de Tesla, Robert farà el seu gran truc, enllaçant perfectament al punt on començava la pel.lícula (la major part és un flaixbac que explica la història de la rivalitat d'ambdós) i on se'ns desvetllarà, en un final parcialment previsible, quin és de debò el truc final.

23 de març 2008

Ostern 2008: Visita de l'Aitor i Eslovènia

L'última Setmana Santa de la meva estada alemanya l'he passada a diferència de la majoria de residents per aquestes terres i aprofitant per seguir explorant el centre d'Europa, aquest cop amb la companyia de l'Aitor, qui aterrava el dimecres a terres alemanyes i amb la seva arribada portava la neu i el verdader hivern que fins ara no havia fet.
Efectivament, després d'un hivern amb un únic cap de setmana amb neu i de moltes setmanes quasi alemanyanament primaverals (on en cas de precipitacions eren en forma de pluja), les previsions el dimecres eren de setmana santa amb neu, sense temps per desesperació meva a poder fer ja el canvi recomenat de neumàtics al nou cotxe (canvi que no vaig decidir fer fa 15 dies per mandra i poques expectatives de neu quan ja entràvem a la primavera). Les previsions es confirmaven quan sortia d'Audi cap a l'aeroport enmig d'una forta nevada que per sort durava poc i per tant no tenia temps a quallar. Nevada que ens perseguia i arribava a Munich just quan iniciàvem la breu passejada pel centre de la capital bavaresa. De nit i amb fred i neu, què millor que entrar a la tradicional Hofbräuhaus a beure alguna Mass mentre l'Aitor es posava les botes amb els obligats Schweinshaxe (codillo) i Apfelstrudel (pastís de poma amb vainilla i nata). Desgraciadament un servidor havia de currar dijous, així que aviat empreníem el camí de tornada a Ingolstadt, ja amb un temps molt més tranquil i assolint els 250 km/h autolimitats de l'Audi A6.
Dijous, mentre un treballava i rebia les instruccions per substituir als companys de departament que marxaven de vacances la setmana que ve, l'Aitor visitava Nürnberg. Al vespre, feiem una partida de Carcassone i sopàvem quelcom per casa mentre seguíem els últims moments emocionants que donaven el pas del Barça de bàsquet als quarts de l'Eurolliga (i la paral.lela eliminació del Madrid), tot això abans d'anar a la Diva a veure'ns tres cubatazos per barba, mentre esperàvem (inútilment) primer a veure si podien retransmetre el partit i després a què per un dia l'equip ens donés una alegria.
Divendres ens llevàvem ben d'hora per fer els quasi 500 km que ens separen de Ljubljana. Netejar el cotxe de la neu i agafar la ja coneguda autopista fins a Salzburg, abans de començar a explorar terrenys nous. Concretament l'autopista que porta de Salzburg al país eslovè és tota una maravella amb espectaculars paisatges alpins (preciosos amb la neu que els acompanyava) i amb espectaculars tunels que creuen les muntanyes. Precisament l'últim d'aquests (de 8 km de llarg) és el què representa la frontera (actualment ja en desús) entre Àustria i Eslovènia.
L'antiga república iugoslava és un dels clars exponents de desenvolupament ràpid a l'Europa de l'Est, amb uns nivells molt propers a la tradicional Europa occidental, si bé encara hi ha coses que s'estan fent (com els últims quilòmetres de l'autopista a la seva capital). Sorprèn però el nivell assolit també per una bona part de la població, clar exponent del qual són uns cotxes moderns (i bastants de gamma mitjana i fins i tot alta) en el seu parc automobilístic. Només uns quants R5 i alguns autobusos passats d'anys mostraven els vestigis del passat, junt amb les típiques construccions grises i monòtones del seu inevitable passat socialista.
L'arribada a la capital Ljubljana era una mica estressant, especialment fins a aconseguir aparcar el cotxe en un parquing tancat i vigilat (precaució que avui titllaria d'innecessària) que quedés aprop del nostre alberg. Ja instal.lats sortíem a visitar aquesta ciutat, el centre barroc de la qual però és bastant assequible i visitable en tres hores sense presses. Després d'una ràpida hamburguesa eslovena en una parada del mercat a l'aire lliure, pujàvem al castell, des de la torre del qual es pot contemplar una tercera part del territori d'aquest petit país. Grans planícies entre els Alps austríacs i les muntanyes que separen Eslovènia de les seves antigues companyes iugoslaves. El centre, sempre al costat del riu a ambdues rives d'aquest, està format per bonics carrers i cases d'estil barroc i noucentista. Si un busca les restes de la muralla romana es trobarà així mateix amb un petit barri que sembla un poble rural, amb els seus camps i casetes individuals enmig d'una capital. Per fer alguna pausa nombrosos bars ben decorats poden servir per buscar la teòrica rivalitat que ens va dir el nostre amic Lluis entre les dues cerveses locals Lasko i Union (a la pràctica la rivalitat només va estar entre nosaltres dos, arribant però a la conclusió que cap d'elles era res de l'altre món), per provar un vinet en les abundants vinacoteques o acabar sopant en algun restaurant a un bon preu. De cara a la nit uns quants bars estudiantils (segur més plens en època lectiva) i la discoteca Bachus en ple centre (amb dues sales) permeten passar una bona nit.
Dissabte ens llevàvem ben aviat enmig d'una forta nevada per anar a la recomenació especial del Lluis: les coves de Skocjan. Malgrat haver vist diverses coves en la meva vida, res havia estat tan espectacular com aquestes, patrimoni de la humanitat per a la UNESCO. 3 km subterranis en una visita guiada d'una hora i mitja t'internen per diferents grutes amb espectaculars estalagmites i estalagtites de diferents formes i tamanys i per l'espectacular cova formada pel pas d'un riu subterrani de gran cabal. Una parada sens dubte obligada per qualsevol visitant del país. Les fotos no estan permeses, així que us deixo amb les fotos d'una pàgina web perquè us feu una idea, malgrat que no impresionen ni la meitat que el natural.
Aquest petit territori també oferia altres punts d'interés que preteníem visitar: el costaner poble de Piran, les coves de Postojna (entre Ljubljana i Skocjan) o el llac de Bled... L'aparició de la neu però va fer anular tots els plans, pasant a ser la prioritat poder sortir del país abans les coses no anessin a pitjor. Amb els neumàtics d'estiu però almenys amb tracció a les quatre rodes un servidor es va curtir una mica en un art que no domina gens: la conducció sobre neu. Moments de tensió, especialment per la gent que es dedica a anar frenant quan no toca, que per sort no van durar en excés ja que camí d'Àustria la nevada va parar i la carretera tornava a estar neta. D'aquesta manera el què podia haver estat un retorn infernal, va acabar essent més plàcid de l'esperat i ens va donar temps a desviar-nos fins a Regensburg, on ens podíem treure el mal gust de les birres eslovenes amb les Weizen bavareses i l'Aitor es despedia amb un nou sopar tradicional.
Arribats a Ingolstadt reventats, poques forces quedaven més que veure el capítol de Lost i anar a dormir, per el diumenge fer la típica visita de rigor de la ciutat, una partida de Carcassone i despedida fins divendres que ve, en què baixo a Barcelona.

Fotos

17 de març 2008

Audi A6 Avant 3.0 TDI Quattro

I aquest és finalment el cotxe amb el què tancaré la meva estada internacional a Audi. El premi al dur treball realitzat (malgrat que en realitat una casualitat de la què ens hem afavorit tots els residents) serà doncs gaudir aquests últims 3 mesos d'un cotxe que possiblement no tindré mai (o sinó tardaré molt en tenir). Amb quasi 64.000 € (4 vegades més que el meu cotxet de Barcelona) no serà el cotxe provat més car que hagi conduit, però sí amb diferència un que d'alguna manera em pertanyi (en realitat aquest tampoc) i disfruti durant un temps continu. Tampoc el més potent amb els seus 233 cv, però sí fent la mateixa consideració. Però sí serà segur amb el què hauré viatjat més ràpid (i molt probablement mai més hi superaré), doncs ja he fet una marca de 244 km/h que segur es podrà superar sense masses problemes en una nit sense trànsit doncs el cotxe no anava apurat. Però per sobre de tot és la sensació d'anar amb un cotxe d'una classe molt superior al què un està acostumat. Un cotxe enorme, luxós, silenciós, suau i equipat amb moltes coses que un no està acostumat. No és el cotxe que em compraria, massa gran per mi sol ara mateix, massa luxós i seriós per la meva edat, però per gaudir-lo uns mesos és tot un privilegi. M'agrada la seva estètica Avant, què lluny queden aquells temps on els familiars eren considerats cotxes d'enterramorts, m'agrada l'estabilitat que dóna la seva llarga batalla conjuntament amb la tracció a les quatre rodes i la potència i parell del seu poderós motor, aquest sí ja molt més adequat per moure l'elevat tonelatge d'aquesta bèstia. Combinat amb el canvi automàtic en posició S (sport) les arrancades són realment fulgurants. No passa el mateix quan es va amb la posició D (normal), on l'embragatge patina i dóna la sensació de frenar-te l'arrancada a menys que un li doni gas a fons. Acció que un ha d'intentar minimitzar, doncs precisament sobri no és la màquina, i baixar a uns nivells raonables en conducció ciutadana és realment dificil a menys que un faci arrancades pròpies d'un 600. Per sort en conducció a velocitat constant per autopista es conté bastant més. Un parell de fotos més per acabar, una posterior i una altra dels seus interiors, i una preocupació de què passarà el dia que torni al meu estimat 206 CC.

16 de març 2008

La verdadera historia del Club Bilderberg

Per un amant de les teories conspiratòries es presentava la lectura de la primera obra de Daniel Estulin sobre el Club Bilderberg com un atractiu llibre per reafirmar-me en les meves teories que el món no el governen els polítics, sinó el que el meu pare anomenava el "Gran Capital", empreses i gent rica i poderosa, els diners dels quals serveixen per portar el món per les sendes dels seus interessos. Molta gent no creu en aquestes "paranoies", oblidant que la seva única font d'informació que són els mitjans de comunicació generals pertanyen a aquests grans lobbies de poder. Quan un pregunta sobre els fets obscurs no aclarats que envolten a certs succesos (com podria ser un 11-S), la gent acaba afirmant que certes coses no es poden montar sense deixar proves. El més divertit del cas és que moltes proves efectivament són públiques, l'únic que no les fan públiques els periodistes que coneixem, i quan d'altres d'indepedents publiquen els seus llibres fruit de les seves investigacions els tractem de paranoics conspiracionistes (just el què volen els què hi ha darrere). Queda clar que pocs de nosaltres tenim el temps per poder comprovar totes les fonts, que certs periodistes poden elocubrar en excés sobre certes proves trobades, així que finalment un ha de fer una mica un acte de fe cap a un dels dos costats. Jo particularment em posiciono en el camp de què com a mínim hi ha dubtes raonables per creure que moltes coses estan dirigides, que a la gent que governa el món li importa ben poc la vida de la plebe i que certs successos com un 11-S són un muntatge per a fites més grans. El què no vol dir tant que el govern d'EEUU fes l'atemptat, com que tenint informació per evitar-lo no ho va fer, i potser va aprofitar per magnificar-lo teatralment amb successos poc clars (com el del pentàgon) per així tenir via lliure per fer la guerra on es vulgui del món i restringir llibertats amb la por al terrorisme com a pretext.

Serveixi aquest pròleg filosòfic per posicionar-me prèviament a la lectura d'un llibre així davant del possible lector d'aquest post. La verdadera història del Club Bilderberg no parla tant dels successos posats com a exemple (només indirectament on l'autor es posiciona dins dels conspiracionistes de l'11-S), com d'aquesta èlit de poder dirigida per grans families poderoses com podrien ser els Rockefeller, qui un cop l'any es reuneixen secretament junt amb membres invitats de renom (alts càrrecs de governs europeus i americans, dirigents dels principals mitjans de comunicació, empresaris d'èxit...). La versió oficial és que es tracta de reunions informals entre personalitats a títol personal, que de no poder-se mantenir el secret de sumari de les reunions, no podrien expressar-se com ho fan. Naturalment per Daniel Estulin es tracta del cap de l'iceberg de la major conspiració mundial, el grup que controla el món, que fa i desfà el què vol i del qual penja tot un entramat d'organitzacions que executen els seus desitjos. Els seus plans últims són que la ONU es converteixi en un autèntic govern mundial, l'únic amb exèrcit propi, i d'aquesta forma instaurar una dictadura on tots i tot estaria controlat per microxips implantats.

Daniel Estulin prova la participació de membres en el Club Bilderberg i la bibliografia que aporta per perseguir tots els entramats que hi pengen és extensíssima. D'aquesta manera se'ns pretén demostrar coses de les quals jo també n'estic convençut, com que tots els mitjans de comunicació americans de renom (siguin progressistes o conservadors) estan controlats en última instància per l'accionariat de Rockefeller (i que situacions semblants es donen en els demés països - opinió personal afegida). Que tot president dels EEUU, secretari o alt càrrec del govern ha passat pel CFR, un organisme controlat pel Club. Suposo que fins el menys conspiracionista de tots, a poca cultura que tingui, serà conscient que els pastons que valen les campanyes electorals són finançats per algú i que per tant elegim els dirigents que han passat unes primàries entre les grans fortunes. Sobra dir que mecenes purs n'hi ha pocs, així que al final s'espera d'aquests polítics accions que afovereixen els seus interessos. Digue'm que aquesta primera part és la millor documentada, però que en el fons no deixa en tot cas de demostrar coses tampoc gaire sorprenents.

Més controvertida pot ser la segona part, on els fets indiscutibles que esmenta l'autor poden estar sotmesos a explicacions diferents a les hipòtesis esgrimides per ell (i aquí sí que aquestes hipòtesis s'han de creure com a acte de fe a ell i a testimonis seus dels quals no es desvetlla el nom per la seva pròpia seguretat). Segons ell la creació de la UE és un pla del Club Bilderberg, com ho són els intents d'independència del Quebec i les futures creacions d'una unió americana i una asiàtica, previs a la fusió de totes amb la ONU com a únic govern mundial. Tot això amb una campanya de desmilitarització prèvia dels països i la pèrdua d'independència d'ells. En paral.lel els plans cap a la dictadura mundial passen per la desaparació dels diners en efectiu del món, la implantació de xips en tots nosaltres i la campanya de rentat del cervell dels ciutadans per part dels mitjans de comunicació, per tal que aquells ho percebin com a canvis positius per a la seva vida. Naturalment en un món així el control total sobre la població podria ser tècnicament possible: tothom seria fàcilment localitzable i a un suposat revel se li podrien fer desaparèixer totes les seves possessions amb un simple "error informàtic".

Per tant la conclusió final després de la lectura del llibre, és que a diferència d'altres llibres conspiracionistes llegits, no m'ha enganxat ni m'ha aconseguit convéncer. La primera part és força avorrida, amb tot un embolic d'entramats d'organitzacions i llistats de noms, on si bé apareix algun espanyolo persontage internacional de renom, la majoria són perfectes desconeguts per a la gran majoria no americana. A part del fet ja esmentat de què tampoc explica res extremadament sorprenent. La segona part, més digerible a l'hora de llegir, és en canvi més indigerible a nivell de contingut. Suposant (que ja és molt) que tot l'explicat siguin realment les intencions finals del Club, es fa difícil de creure que una empresa d'aquesta envergadura es porti a terme en el plaç de la vida dels seus membres. Més enllà, es fa difícil creure que un pla d'aquestes característiques es pugui portar a terme sense una participació més activa de les grans potències emergents asiàtiques (pocs membres dels quals han participat en alguna conferència d'aquestes). Però per damunt de totes aquestes consideracions, és molt difícil d'identificar-se amb un periodista que considera les lleis del tabac un gran greuge a la llibertat individual i un pla més del Club, que considera a Michael Moore com un titella del Club per realitzar el documental "Bowling for Columbine" en contra de la posessió d'armes (obviant que el seu documental Fahrenheit 9/11 dóna suport a les seves teories del succés), que considera l'Associació Nacional del Rifle com un actiu important per a una futura lluita de milícies contra els poderosos, que defensa la independència de les nacions, no per preservar la riquesa de les seves diferències culturals, sinó per garantir una suposada llibertat, per a la qual és preferible els estats de guerra contínues, diferències de riquesa i nivells de comoditat pretecnològics, que un món còmode i en pau amb un govern únic (essent conscient que això és una altra utopia), dins del qual sembla que no hi hagi cap altra possibilitat que ser tots més esclaus (del què ja som) d'una petita oligarquia.

This is England

Basada segons paraules del seu director en les experiències de la seva infantesa, This is England és un fidel retrat d'una part de la societat anglesa a principis dels 80. Els crèdits inicials van apareixent mentre diferents flaixos d'imatges ens situen en context: Margaret Thatcher, cub de Rubick, packman, primeres sessiones d'aerobic, moda dels 80, la guerra de les Malvines... Ens trobem a principis dels 80, concretament en el 83, després d'una victòria britànica a les Malvines i la reelecció de la "Dama de ferro", les polítiques neoliberals de la qual causaven el rebuig de certa classe treballadora.
Shaun (correcte Thomas Turgoose) és un noi de 12 anys, orfe de pare (mort durant l'esmentada guerra) i que viu amb la seva mare en un suburbi anglès. Víctima de nombroses burles, acabarà obtenint refugi en un grup de mods i skinheads adolescents amb els què aprendrà la satisfacció de sentir-se membre protegit d'un grup, l'orgull de representar una moda (la del cap rapat, camisa Ben Sherman i botes Doc Martins) i la diversió mitjançant l'anarquia destructora de ben materials, festes d'alcohol i porros i iniciacions al sexe (amb una relació un tant poc creïble amb Smell, una noia de 16 anys -tot un món en aquestes edats- que li treu dos caps).
Tot canvia el dia que apareix Combo (convincent Stephen Graham), un skinhead original del 69 (com es defineix ell mateix), arribat amb un company de presó amb el qual ha passat els últims 3 anys i mig tancat. Combo combat la seva soledat, infelicitat i frustració en la vida exercint el seu liderat en grup, escudat en idees polítiques nacionalistes angleses i xenòfobes, alimentades per partits d'extrema dreta. La seva arribada comportarà la divisió del grup, doncs aquestes idees polítiques i violència extrema no són compartides pels membres apolítics, l'estètica dels quals és només una moda, sensació de poder i identificació de grup. Combo aprofitarà el discurs de les Malvines i el dolor per la mort del seu pare per a atraure al petit Shaun en el seu grup.
This is England vindria a ser una versió anglesa d'American History X, intentant reflexar el moviment skinhead sorgit dins les classes treballadores angleses a principis dels 80. La història presenta un aire més documental i molt menys dramàtic que la projecció americana, on només el final té us tints simbòlics més propis de final hollywoodenc que de representant del cinema realista europeu. Aquest treball documental s'escenifica especialment en una escenificació perfecta dels principis dels 80s, els records dels quals estan profunds en el subsconscient de la memòria dels membres de la meva generació nascuda llavors. Més discutible pot ser la visió que es dóna del moviment skinhead, si bé trobo una maravella documental el separar els skinheads per moda dels membres "político-actius". És però el retrat d'aquests últims el potser més discutible. No és que la història de Combo no sigui real, és que potser no és la més representativa del moviment. Que ningú vagi a veure aquesta obra, esperant veure una versió cinematogràfica d'un "Diario de un skin". Combo és un degenerat confús i violent acompanyat per quatre penjats, no és una penya de joves afiliats a partits neonazis impartint por, pallisses i idees xenòfobes. Caure en la simplicitat de voler veure a tot skinhead amb ideals neonazis com el típic marginat de la societat, a l'atur, sense parella i que descarrega la seva frustració sobre les altres races, alimentat pel discurs de partits xenòfobs de què els immigrants treuen feina als locals, és representar (i minimitzar) només una part d'un moviment que en aquells temps ja tenia una major importància i abarcava un ventall més ampli de la població.
L'obra de Shane Meadows (Dead Man's Shoes) és doncs un bona pel.lícula amb caires documentals que reflexa notablement, malgrat la interpretació millorable de certs actors, una part de la joventut anglesa de classes treballadores dels 80s que es va orientar cap al moviment o estètica skin. No representa però ni el conjunt global de la societat anglesa en aquells temps, ni es pot considerar un tractat complet del moviment skinhead. En funció doncs del què un n'esperi s'escau la recomenació (o no) d'anar-la a veure.

15 de març 2008

Juno

Recollint el testimoni de l'any passat de Little Miss Sunshine, Juno és la comèdia independent de l'any que ha aconseguit obrir-se pas en les taquilles i els reconeixements i premis en nombroses certàmens internacionals. Nominada a l'Oscar com a millor pel.lícula, millor direcció i millor interpretació femenina, l'obra es va conformar finalment amb el gens menyspreable premi a millor guió original (escrit per la ex-stripper Diablo Cody).
Juno és l'antitesi de la comèdia juvenil típica americana de riure fàcil ideal per veure en grup a poder ser amb unes quantes cerveses a sobre, i en comptes de centrar el protagonisme en noies despampanants a qui tots els nois es volen lligar, una mica a l'estil Napoleon Dynamite, fixa el seus ulls en la noia friki de l'institut, sense arribar però als extrems extravagants d'aquell.
Juno és la protagonista indiscutible del film, acaparant l'atenció de l'acció i la càmara durant la major part del metratge. Juno és la noia adolescent encantadorament irreverent, independent, que es creu més intel.ligent que la majoria i més madura que els adults. La seva constant provocació verbal no fa però més que disimular les pors interiors normals de l'adolescència. Juno quedarà embarassada accidentalment del seu millor amic i després de reflexionar entre abortament i adopció, decideix decantar-se per aquesta segona opció. Troba la què en principi sembla la parella ideal, però el camí al llarg de l'embaràs no serà de roses, el què provocarà el seu salt prematur cap a una maduresa adulta.
Naturalment una pel.lícula centrada en un únic personatge protagonista ha de comptar amb una esplèndida actuació si vol pretendre tenir èxit, i això aconsegueix una increïble Ellen Page que li dóna una naturalitat sorprenent al seu personatge. No desentonen la resta de caracteritzacions, que saben assumir a la perfecció el seu rol secundari però igualment necessari per al perfecte engrantage de l'obra.
L'excel.lent interpretació femenina no ens ha de fer obviar però el treball de direcció de Jason Reitman (segon llargmetratge després de "Thank you for smoking") i el refrescant guió d'aquesta falsa fàbula que sap transmetre irrealitat de compte de fades a l'hora que sentiments i realitats quotidianes, que sap divertir-nos a través de diàlegs intel.ligents i emocionar-nos en situacions dramàtiques.
Seria injust deixar d'esmentar les escenes amb interessants jocs de càmara, així com l'excel.lent banda sonora indie-rock, que contribueixen a maquillar un producte plenament recomenable i que s'ha convertit amb tot mereixement en una de les revel.lacions de l'any.

14 de març 2008

Amb la boca callada està menys lletja

De vegades em sorprèn la ingenuitat (o imbecilitat) de certs personatges públics, que sembla que siguin incapaços de medir les seves paraules o preveure les conseqüències que tindran. Malgrat ser una simple dona d'un ex-president de la Generalitat, la senyora (?) Ferrusola podia haver esperat que els mitjans de comunicació es farien ressò de les seves desafortunades paraules, que poc favor fan a la nostra imatge com a poble. Com a imatge pública, ni que sigui secundària, de la nostra societat, si us plau quedis a casa gaudint de la seva jubilació i tingui la boca calladeta. Sense entrar a valorar el govern del president Montilla, respectant (i compartint) la seva opinió de què un President de la Ganeralitat hauria de parlar millor el català, com pot parlar de política d'integració a la immigració i excloure algú com a presidenciable pel simple origen d'una persona?

La ciudad sin tiempo

Publicada amb el pseudònim d'Enrique Moriel, la Ciudad sin tiempo és en realitat l'última novel.la de Francisco González Ledesma. Suposo que quan un autor ja conegut publica mitjançant un pseudònim és per mirar de rellançar una carrera que ja va cap avall, i la veritat és que la publicitat realitzada per l'Editorial Destino, junt amb el filó que li dóna el recent èxit de vendes "L'església del mar" han aconseguit l'objectiu perseguit. La novel.la però no és res de l'altre món, el què no treu que no sigui distreta i fàcil de llegir. A l'igual que l'obra de Falcones, el millor de la novel.la és on transcorre, un punt que sempre tindrà a favor qualsevol novel.la per a aquells enamorats com jo de Barcelona. En aquest cas, dos narradors, un vampir immortal que va sobrevivint al pas dels segles i formant part (de forma més o menys important) de les diferents èpoques de la història de la ciutat, i un narrador en tercera persona que es situa en el present, ens porten a racons coneguts (i d'altres d'oblidats) de la nostra ciutat. El llibre doncs utilitza la tàctica habitual en les novel.les modernes d'explicar dues històries en temps diferents, que es van alternant al llarg de les pàgines per tal d'enganxar de forma fàcil al lector, per finalment creuar ambdues històries en el seu final. A través el vampir anirem coneixent de manera fugaç la història de la ciutat des de l'edat mitjana fins als nostres temps. Certs capítols històrics són narrats de forma bastant frívola i el protagonista evita posicionar-se en la majoria de casos en cap bàndol. A canvi s'expliquen de tant en tant certes anècdotes, segurament desconegudes per la gran majoria i que sempre són benvingudes. La cultura i sabiesa que el pas dels segles li donen al nostre protagonista li permeten, adoptant sempre diferents personalitats, saltar de la clandestinitat a llocs públics de més o menys poder. La seva supervivència sempre vindrà marcada per l'intent de disimular el seu lentíssim envelliment, junt amb evitar el seu enemic, una espècie d'àngel immortal que representa el bé. I és que la novel.la intenta, sense massa èxit, la contraposició entre bé i mal, i entre religió i raó, aquesta protagonitzada per una lluita històrica entre dues famílies que es trasllada al present. Els intents de filosofia sobre aquests temes no deixen de ser més que això, intents.
En tot cas una novel.la de fàcil lectura i que a un servidor li va sentar de maravella després d'una obra tan densa com havia estat "Les miserables".

12 de març 2008

Venezia 08-03-08

Venezia, oh sole mío!! Bé, molt de sol no vam tenir, però aquest cap de setmana vam cumplir un altre destí pendent, Venècia, ni que fos a costa de perdre'ns el preciós prototip presentat per SEAT al saló de Ginebra i que anticipa les línies del proper Ibiza (final de la publicitat).
Venecia era un destí que em feia molta il.lusió, quan un ha viatjat ja bastant per Europa al final les ciutats s'assemblen cada cop més a alguna cosa ja visitada, així que una ciutat on en comptes de cotxes es troben canals amb gòndoles i barquetes havia de ser per força diferent. Sí, hi ha d'altres destins que pressumeixen de comparar-se amb la ciutat italiana, com Bruges, anomenada la Venècia del nord, que malgrat ser preciosa, no pot competir com les altres amb l'encant de l'original italià. És difícil que un surti encantat de veure una cosa de la qual ja s'esperava molt, però Venècia ho va aconseguir, a pesar d'un temps ennuvolat i fred (que per altra banda reduia el nombre de turistes que d'altra manera podrien arribar a ser agobiants) i d'una companyia que no era la perfecta per aquesta ciutat. I no és perquè faltessin precisament riures amb el David i l'Alfonso, fidels a les ganes de visitar món i passar-ho bé, sinó perquè la ciutat de l'amour no és París (també un destí preciós), sinó Venècia. Potser serà perquè a un servidor li encanta l'aigua, però l'encant d'una ciutat tota inundada és insuperable. El viatge amb gòndola el vam deixar pendent i és un moment que amb la companyia adequada m'agradarà compartir algun dia.
La ciutat no és precisament tampoc un destí de postal. Sí té llocs majestusos i monumentals, com l'espectacular plaça de San Marco i especialment la seva basílica d'un estil original i luxós. Esglésies i palaus tampoc falten, però no tots estan conservats a la perfecció. Hi ha carrers peatonals plens de botigues i turistes, però també racons que recorden els estrets carrers del nostre barri Gòtic i amb zones on les cases estan força destartalades. Però aquests racons menys turístics m'encanten, donen vida i realitat a una ciutat que no només és postal. Una mica més de vida nocturna, sobretot en forma de bars, la farien ja encara més perfecte. Probablement hi ha més del què vam veure, però la patejada del dia i els preus de les discos que sortien al nightlife-magazine ens van fer decidir per tornar relativament d'hora a dormir a l'hotel que teníem a Maghera (poble a l'altra banda del pont d'accés a l'illa de Venècia).
I què tenen en comú Venècia i Japó? Doncs que són els dos únics llocs on a un poc amant dels souvenirs li han agradat. Souvenirs de cristall de Murano i sobretot les màscares tradicionals dels famosos carnavals venecians realment em van atreure i convèncer per deixar-me novament diners en una despesa normalment poc habitual en mi.
Per la resta, Venècia va resultar ser cara quan d'omplir l'estómac es tractava. El què semblava una timada a Milà, ha resultat ser els preus d'Itàlia quan un està en una ciutat. Els plats no semblen cars (especialment si un surt dels llocs més turístics), però amb la beguda (especialment l'alcohòlica), servei, pa i impostos acaba un pagant un preu, on per més que la pasta estigui bona, un a Barcelona menjaria molt millor. En canvi curiosament els bars estaven a preus raonables, la clau està sens dubte en el servei. I dic que són els preus italians normals a Itàlia perquè en el retorn a Verona, vam descobrir que aquesta es movia en preus similars. Bé, en el cas dels nostres àpats en nivells molt superiors, però això va ser degut a que el nostre anfitrió en aquesta ciutat va decidir que el sopar del divendres i el dinar del diumenge (parades durant el camí) havien d'enterrar el mal record d'aquella paella regensburguiana. Efectivament la visita que feiem de camí al Gianantonio, l'aprofitava ell per obsequiar-nos amb els dos restaurants més luxosos de Verona, on el paladar va gaudir d'allò més i la butxaca es va buidar proporcionalment, a pesar de l'excel.lència del nostre amfitrió que no va escatimar invitacions a vins i licors d'alta qualitat. Si el divendres el lloc era de "nova cuina", és a dir, tot molt bo però si arribo a entrar amb gana em tallo les venes, el diumenge dinàvem a la Bottica del Vino, on a més d'una carta espectacular amb 3000 vins i amb licors que podien pujar a 45.000 euros l'ampolla (no he teclejat malament cap zero), el David i jo ens posavem les botes, després del plat de pasta de rigor (un boníssim ravioli gran), amb un deliciós Chateaubriand que ridiculitzava qualsevol filet provat mai.

Fotos

10 de març 2008

Anàlisi eleccions generals

Per segona vegada a la vida m'he quedat sense votar. A diferència de la primera, on les circumstàncies del moment van provocar-me ràbia per no poder votar a distància, aquest cop la sensació ha estat més d'indiferència. Naturalment, d'estar a Barcelona hauria exercit com sempre he fet el meu dret, però vist el panorama polític tan poc il.lusionador, un tampoc hi dóna masses voltes i reconeix que aquest cop (després de quasi dos anys vivint aquí), si no ha votat és perquè l'esforç adicional no valia la pena. De fet, els resultats han estat els què un s'esperava.
Així, encara que ZP es "cepillés" l'Estatut que havíem acordat, a pesar del Carmel, a pesar del retard de l'AVE i no saber quan arribarà a França, a pesar que malgrat governar el PSC la Generalitat amb ERC i ICV seguim sense conèixer les balances fiscals, a pesar que ZP ha demostrat que sota el seu "talante" s'amaga un gran mentider prometedor de fum, a pesar de no tenir una política energètica, a pesar del joc mercenari de prometre 400 € si surt president, a pesar de què els joves seguim sense poder accedir a una vivenda i a pesar de la crisi econòmica que comença a aflorar, el PSOE ha tornat a guanyar i augmentat escons, 5, dels quals per més inri, quatre els aconsegueix a Catalunya!!
Però el pitjor no és això. El pitjor sens dubte és que interiorment, en el fons m'alegro. Perquè l'alternativa de Rajoy, Acebes, Zaplana i Esperanza governant, realment provoca malsons. Aquesta és la trista realitat d'un país, on a sobre, més que aparèixer alternatives, en desapareixen. El daltabaix de IU pot ser la premonició de la seva desaparació, com anteriorment va passar en alternatives de dretes. Després de dos eleccions altament bipolaritzades, el model espanyol s'acosta més al bipartidisme americà, on les diferències entre ambdós partits grans es van reduint. Només entremig de tanta majoria apareixen els partits regionals, per rascar algún escó i que així duri. Aquesta és sens dubte l'única bona notícia de les eleccions: que el guanyador no ha aconseguit la majoria absoluta i per tant haurà de pactar.
Analitzant ja per partits, destacar que el PP potser hauria de començar a estudiar si l'insult constant a Catalunya (per part d'ells, però sobretot dels seus mitjans afins) realment els hi dóna tants vots útils com els què deixa de perdre directament a una regió amb un pes electoral molt important. Si després d'una legislatura de greuges socialistes mediàtics a la nostra terra, estan contents per guanyar un escó (més per demèrit dels rivals nacionalistes que per mèrits propis), mentre que el PSC en guanya quatre més, que s'ho facin mirar. Una política que provoca tan rebuig en molta gent, que fa que votin al rival només perquè ells no guanyin, sumat a la pèrdua de moltes possibles aliances (CIU o PNV), no sembla una estratègia coherent per recuperar el poder abans de què el país s'enfonsi o el partit governant cometi errors excessius (com els grans escàndols de corrupció del PSOE que van donar el govern al PP).
A nivell estatal, fora de la desfesta de IU, poc més queda a dir. La irrupció de UPyD amb un escó és tan temporal com la de Ciutadans (on han anat a parar?) en el seu dia a Catalunya, més amb el gir de la política antiterrorista del PSOE després del final de la treva. La resta de partits nacionalistes han mantingut més o menys els seus vots, perdent potser algun escó fruit de la bipolarització esmentada.
Curiosament on pot portar més conseqüències aquestes eleccions espanyoles és a Catalunya, on sí s'ha produït un bon terrabastall. Per una banda el PSC li ha aportat al PSOE la majoria dels escons guanyats, la qual cosa els reforça la idea de mantenir-se com a partit pseudo-(in)dependent. Si aquests grans resultats els utilitzen per apretar més al govern en favor de Catalunya és el que resta per veure. Iniciativa s'ha vist arrossegada per la corrent en favor del vot útil (expressió que em fa molt de riure, perquè serà que la gent que vota IU o Iniciativa no sap que són igualment escons per un pacte amb el PSOE) i ha perdut un escó, mentre el PP ha guanyat un escó pel demèrit nacionalista. Però la gran pategada se l'ha donada sens dubte ERC, amb uns resultats que portaran conseqüències. Recordem que després de molts anys d'hegemonia de CIU com a (única) alternativa nacionalista, ERC portava anys creixent, arribant a governar amb coal.lició a la Generalitat, i a les últimes generals s'havia posicionat com una alternativa real nacionalista (10 escons per CIU i 8 per ERC). Aquest llarg camí fet, se n'ha anat en orris i amb un retrocés electoral important, ERC ha perdut la meitat de vots i cinc escons que el retornen al grup mixt. El seu rival mentrestant guanya fins i tot un escó, amb la qual cosa desmonta l'excusa oficial de la bipolarització. Què ha passat doncs amb ERC? Doncs el què s'ha guanyat a pols amb una política erràtica, sorprenentment i excessiva submisa en els temes que importen a la majoria de la societat catalana (incloent a vots castellanoparlants que últimament havien guanyat), i realitzant sortides de to innecessàries en temes instrascendents en la nostra vida diària o ingènues en temes de sentiment nacional (que comparteix només una part de la població). Així que CIU, amb molta més experiència en el poder, ha sabut convertir una traició al país (la foto de Mas amb ZP pel plat de llenties que era l'Estatut retallat) en un argument convincent per a molta gent de què ells a l'oposició han estat més decisius que els republicans al govern. Tot això sumat naturalment a una elecció encertada de Duran i Lleida com a candidat (un polític molt ben valorat i amb bona imatge), enfront d'un Ridao que potser és molt bon estadista però li falta el carisma necessari per atreure la moltíssima gent que en realitat no s'ha llegit mai un programa electoral.

06 de març 2008

Eleccions municipals alemanyes

Aquest passat cap de setmana van ser les eleccions locals a Alemanya i per tant també a Ingolstadt. Com a resident de la Unió Europea i estant empadronat des d'un temps superior a 3 mesos, podia haver estrenat el meu dret de votar per primer cop a l'estranger. El viatge a Varsòvia però ho va fer impossible, en cas contrari probablement hauria exercit aquest nou dret. Sincerament no estic gens al dia de la política alemanya ja que el meu seguiment dels mitjans de comunicació del meu país d'acollida és nul, però suposo que hauria intentat buscar els programes i tinc clar qui hauria elegit: aquell que millorés les insfraestructures cap a Audi!! Una vergonya que cada dia es formin cues a les hores punta en certes cruïlles dissenyades lamentablement en els camins que porten a l'empresa que monopolitza la major part de la població local. No són cues exagerades, però vergonyoses perquè serien molt fàcilment superables i no crec que faltin diners en el consistori local i segur que Audi pagaria una part.
De totes maneres no sembla que això hagi estat el motiu principal de "càstig" cap al poderós CSU de Baviera. Sinó que ha estat la llei per la qual o els felicitaria clarament: la llei del tabac, que malgrat arribar més tard que en les nostres terres, aquí sí ha arribat seriosament i és general i es cumpleix a la perfecció; tot i que aquesta davallada electoral sembla que els pugui portar a suavitzar-la... He posat càstig entre cometes, perquè a pesar de la cara de derrota del reelegit alcalde Lehmann, aquest ha obtingut un 54% dels vots en les eleccions a alcalde i el seu partit un 44% a l'ajuntament. Pèrdua de majoria absoluta, però el segon partit ha tret un 16%!! El què m'ha sorprès és la baixa participació, 47%, a nivells de les últimes nostres. Potser degut a què a Baviera es dóna per fet que, fora de Munich, el CSU arrassarà.
De totes maneres potser millor no haver votat sense conèixer la realitat política del país. I és que avui parlant del tema a la classe d'alemany (molt amablement pagada per SEAT a tres mesos del meu retorn i que m'obliga a sortir a les 20h dos dies a la setmana ara que el projecte comença a estar tranquil) he après que hi ha un partit que sota el nom de "Republikaner" oculta als nous neonazis, en un partit però que ha aconseguit escapar de les ilegalitzacions. Clar, dir-se republicà en una república federal, o havia d'estar molt influenciat pels americans o havia de ser clarament una tapadera. El bipartidisme està per cert aquí lluny d'aconseguir-se, a diferència d'una Espanya que cada cop s'acosta més al model americà: PSD die Linke (IU), ÖPD (cumbes), die Grünen/Bündnis 90 (hippies dels 60 + socialistes ex-RDA), SPD (PSOE), FDP (CSU (CiU de Baviera), CDU (PP), Republikaner (neonazis), tots ells amb representació. Ah, sense deixar els independents, tercera "força" en realitat del consistori.
El millor però sens dubte el sistema electoral. Dues eleccions, una a alcalde, i l'altre per repartir-se els escons de l'ajuntament. I llistes electorals obertes! Un disposa de 50 vots, que pot destinar exclusivament a un partit, o repartir-los entre els noms de totes les llistes (3 vots màxims per candidat). En l'elecció de 50 vots a un partit es seleccionen automàticament els 50 primers noms de la candidatura, amb possibilitat de vet però a aquell polític que a un li caigui especialment malament. Al final els resultats electorals, acaben essent una classificació on al costat de cada candidat surten els vots aconseguits, la posició de la llista que tenia, la què ha acabat aconseguint, i les posicions guanyades o perdudes, com si d'una competició esportiva es tractés.

03 de març 2008

Warsaw 01-03-08

Divendres, nou cap de setmana, nova ruta per Europa. Aquest cop el destí era Varsòvia, on el quartet de Cracòvia repetíem país i ens disposàvem a comprovar si el mite de festa i dones espectaculars era exclusiu de la mítica ciutat o es feia extensiu a la resta del país. A més aquest cop s'afegien el Ricard i el Jaume a la festa.
Vol d'hora i mitja sense excessius problemes i després de la timada de turista amb el taxi arribàvem al nostre hotel amb lavabo modular. Era ja el vespre i no hi havia temps per perdre, així que mapa en mà ens dirigíem cap al centre, que finalment quedava una mica més lluny de l'esperat, res que no es pugui solventar amb una cervesa pel camí i alguna foto simpàtica fusió del nostre país amb Polònia. Decidíem fer la cervesa en un Rooster americà amb cambreres de minifalda-cinturó, i la birra inicial es va anar multiplicant i convertint en un sopar. Sopar que va significar la meva mort nocturna degut a l'all de l'hamburguesa, que em va portar a l'hotel degut a la meva alèrgia a aquesta substància. Així que d'aquesta primera nit només recomenar a futurs visitants de Varsòvia la discoteca Klubo Kawiarnia, que va acabar resultar ser de lo millor de la ciutat, tant per música (amb dos ambients) com pel públic femení.
Dissabte ens llevàvem, alguns amb més ressaca que altres, i amb el tramvia ens acostàvem al centre de la ciutat per visitar-la sota un temps ventós i plujós. Sens dubte no era el temps més acollidor però no ens va impedir veure el poc que hi ha per veure a Varsòvia. Un petit centre sorprenentment bonic de cases de colors, carrers estrets i places amb restaurants i bars. Més bonic del què en realitat esperàvem, malgrat que aviat està vist. Sí, Varsòvia va ser una víctima més de la destrucció de la Segona Guerra Mundial i com a tal la major part són noves construcciones socialistes (i grises per tant), junt amb un centre comercial més modern constituït per grans gratacels. Entremig agafàvem forces amb un dinar de delicioses especialitats poloneses, les quals ens van donar l'energia necessària per aguantar una caminata important de tornada a peu cap a l'hotel passant pel què havia estat l'antic guetto de Varsòvia. D'aquest però no queda res en peu més que un petit mur inscrit dins d'una comunitat de veïns... i que sincerament, no val la pena visitar.
Ja al vespre sopàvem de nou especialitats locals i visitàvem la zona de festa més cèntrica de la ciutat, situada especialment entre els carrers Mazowiecka i Nowy Swiat. Un parell de copes (no sense problemes per entrar) al Komisariat i després vam decidir probar quelcom nou amb l'Enklawa, bona discoteca ben ambientada, bona música i públic interessant que va provocar dues baixes al grup. La resta decidíem intentar tornar (o en el meu cas conèixer) al Klubo, però un dissabte a partir de les 2:30 ja estava ple i no deixaven entrar. Així que després d'intentar entrar sense èxit al Mono Bar (atrets per la descripció de l'ambientació com la Naranja Mecànica), acabàvem la nit sense massa èxit en el Zoo, no massa recomenabler per aquells no gaire amants del house.
A diferència de Cracòvia, diumenge teníem més temps per viure'l sense massa estrés. Un esmorzar-dinar en un dels nous centres comercials que s'estan obrint en aquells països (i que no difereixen gens dels nostres) i una mica de cultura i reflexió en el museu de la Segona Guerra Mundial, on un s'intenta fer la idea del què un succés així representa en la vida de la gent, a l'hora que aprèn una mica la tràgica història d'una Polònia situada entremig de l'Alemanya nazi i la Rússia stalinista i per tant va rebre per partida doble.
No hi va haver temps per més, bus de retorn a l'aeroport i tornada a München una mica menys accidentada que l'aterratge d'Hamburg, a pesar del cicló Enma que ens va fer sortir amb retràs.



Fotos