31 de desembre 2011

El topo

Basada en la novel.la homònima de John Le carré de 1974, El topo (o Tinker Tailor Soldier Spy) ens acosta al món de l'espionatge des d'una perspectiva més real que la majoria de les moltíssimes pel.lícules d'espies que s'han portat a la gran pantalla. Ens situem al 1973, en plena Guerra Freda i per tant moment àlgid de l'espionatge en temps de teòrica pau. Una missió fracassada en la encara comunista Hongria costa el cap del responsable del Circus (Serveis Secrets Britànics), i amb ell cau també la seva mà dreta George Smiley. Aquest però és ràpidament reclutat de nou pel Govern per investigar des de l'ombra l'identitat d'un talp (agent doble) que es sospita està infiltrat en el mateix Circus treballant pels soviètics.
George Smiley (excel.lent Gary Oldman) és un agent retirat, molt allunyat dels clàssics James Bond, o fins i tot el més modern Jason Bourne. Però ens porta una visió molt real i poc coneguda de la gent que es dedica a aquest món, no en va John Le Carré és un expert del gènere amb nombroses obres basades en experiències autèntiques. El topo es podria qualificar quasi més un drama que un thiller d'espionatge pròpiament dit, un film marcat per un ritme lent i pausat que va avançant inexorablement per una trama que en certs moments es fa difícil de seguir, probablement per l'intent d'adaptació d'una novel.la complexa en poc més de dues hores (l'anterior adaptació fa 32 anys havia estat una telenovel.la de 7 capítols). Entremig la pel.lícula dóna pinzellades de les conseqüències que aquesta feina té en la vida personal dels agents, una vida gens personal marcada per les necessitats professionals.
Malgrat que la història enganxa i està acompanyada d'una imatge d'estil retro que ens acosta més a l'època representada, a El Topo li manquen probablement escenes per aconseguir una major connexió de l'espectador amb el film. No precisament més escenes d'acció, doncs no és la intenció de la pel.lícula, i les poques que hi ha són necessàries i estan ben resoltes, sino probablement escenes que permetin aprofundir majorment amb la resta de personatges. Curiosament, malgrat seguir la trama amb cert interés, arribat el moment de descobrir qui és el talp, l'espectador es sentirà amb una tensió mínima degut a la poca sintonia que s'ha establert entre aquest i tots els possibles sospitosos... Tampoc ajuda l'excessiva previsibilitat de les verdaderes intencions dels russos en aquesta història, que fa sentir a un servidor com un superdotat (sense ser-ho, senzillament per les excessives pistes que es van donant pel camí), capaç de donar una lliçó als responsables de la intel.ligència britànica.
Pel.lícula doncs correcta però no excel.lent del director suec Tomas Alfredson (Déjame entrar), que malgrat l'excel.lent realització, peca per un guió que dóna un paper massa secundari a personatges necessaris i amb actors capaços i clarament infrautilitzats com Colin Firth, Mark Strong o John Hurt. La sorpresa positiva, el més desconegut Benedict Cumberbatch en el paper d'ajudant d'Oldman.
Estem doncs més davant d'un drama que d'un thiller d'espionatge, però que sabent el què es va veure i sense esperar una obra mestra, entreté i acosta el veritable món dels espies al públic general, portant al cinema una novel.la d'un expert del gènere com és Le Carré.

01 de novembre 2011

Nader y Simin: una separación

Pel.lícula iraniana guanyadora de tres ossos en la darrera Berlinale, convertint-se en la primera pel.lícula de la història en aconseguir-ho.
Asghar Farhadi, director de A propósito de Elly, escriu i dirigeix aquesta melodrama realista sobre la responsabilitat, l'amor paternofilial, l'orgull, el sacrifici, l'honestedat o la religiositat.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) són un matrimoni en crisi, especialment per la intenció d'ella d'emigrar a l'extranger per viure en un món suposadament més lliure que l'actual estat islamista iranià i poder donar a la seva filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) la millor educació possible. Ell es nega, entre d'altres coses, per poder cuidar el seu pare malalt d'Alzheimer, i Termeh decideix quedar-se amb ells quan Simin decideix deixar la casa. Aquest fet obligarà a Nader a contractar a Razieh (Sareh Bayat) per cuidar durant el dia del pare. Un desafortunat incident acabarà en un procès de judici que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la pel.lícula i que servirà de fil conductor imprescindible, tant per mantenir una certa intriga necessària sobre el discórrer dels esdeviments, com sobretot per aprofundir en les diferències entre la parella protagonista, malgrat l'amor que sentin entre ells.
Farhadi teixeix una magnífica història, que arranca lenta i dramàtica per posar a l'espectador en situació, però segueix amb un ritme més viu i plena de petits girs i descobriments que ens rebel.len la naturalesa dels personatges. L'obra destaca pel seu realisme i reflexió sobre valors universals, sense que l'ambientació en un país tan diferent al nostre sigui excessivament rellevant com per no poder-se sentir identificat. Tots els personatges són cotidians i en general honestos, per la qual cosa la frontera entre el bé i el mal de les seves decisions és tan fina que a l'espectador li costarà decantar-se per un o altre o jutjar les seves accions. Aquesta és una de les grandeses de la pel.lícula, el desenvolupament d'uns personatges molt reals amb el seus entorns diferents, i allunyant-se del tòpic d'un judici entre bons i dolents, i que la va fer mereixedora de l'ós d'or a Berlin.
Les actuacions de tots els actors també és molt convincent, i no només les de la parella protagonista que es van fer amb els corresponents ossos de plata per les seves interpretacions. Algunes escenes transmeten un gran dramatisme que a l'hora sabem que és una possible realitat que ens podria passar qualsevol dia. El final obert, que deixa en l'imaginació de l'espectador la resposta al dilema final que es presenta, és un magnífic enginy per aconseguir mantenir la tensió i atenció de l'espectador fins a l'últim crèdit de la pel.lícula, malgrat que aquests estiguin en un altre alfabet incomprensible per la gran majoria.
Obra rodona per a qui vulgui veure un gran melodrama i que no hauria de tirar enrere a ningú pel seu orígen, ben el contrari és una magnífica oportunitat per acostar-nos a una manera de fer cinema diferent i veure que hi ha vida més enllà de Hollywood.

Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio

Steven Spielberg i Peter Jackson ens porten a les grans pantalles una superproducció d'animació del reporter de comic més famós de tots els temps. Sota la direcció del director nordamericà, qui va contactar amb el creador Hergé poc abans de la seva mort, Tintín, l'inseperable Milú, el capità Haddock, els germans Dupond i Dupont o la Bianca Castafiore deixen les vinyetes del comic per reencarnar-se en personatges de la més moderna tecnologia d'animació digital.
Dels 23 llibres creats per Hergé ha estat El secret de l'Unicorn la història elegida per donar el salt al cinema 3D (anteriorment s'havien portat a la gran pantalla pel.lícules de dibuixos animats clàssics). Una bona elecció per ser un dels comics més apassionants, amb una trama i intriga més complexa que altres llibres, i que deixa en safata als productors la creació de la segona part, en cas d'un èxit quasi assegurat, amb el Tresor de Rackham el Roig. La fidelitat amb el còmic és elevada i tan sols les escenes d'acció reben un punt d'exageració fins i tot respecte l'original per buscar, amb bon criteri, l'espectacularitat que el públic espera en una adaptació al cinema d'avui en dia. D'aquesta forma Tintin es converteix en alguns moments amb una barreja d'Indiana Jones i James Bond escapant de les mil trampes i accidents que se li posaran en el seu camí inesgotable per desentrallar la clau del misteri que se li posa davant.
Tècnicament la pel.lícula és fantàstica. Actors reals van encarnar els diferents personatges en un rodatge previ per capturar les seves interpretacions. Entre els més coneguts cal destacar a Jamie Bell (Billy Elliot) com a Tintin, Andy Serkins (El origen del planeta de los simios) com a Capità Haddock o Daniel Craig (actual James Bond) com al dolent Sakharine. Però el seu treball queda ocult a la vista dels espectadors per la posterior animació digital del material filmat. Això permet obtenir una imatge dels personatges increïblement semblant a la dels còmics i afegir espectaculars efectes especials en les nombroses escenes d'acció.
La història té un ritme frenètic que farà les delícies de l'espectador durant les poc menys de dues hores que dura la pel.lícula. Els "moviments de càmara" en moltes escenes són espectaculars i haurien de fer recomenable veure la versió en 3D, que desgraciadament un servidor no va poder veure, però que haurien de provocar sensacions encara més intenses.
Pel.lícula 100% recomenable per a tot amant del còmic i en general per a l'amant del cinema d'animació i d'acció amb la més moderna tecnologia. A Tintín la frontera entre el cinema d'interpretació i d'animació és més feina que mai, amb un resultat més que notable.

Paul Oakenfold - Southern sun

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.


31 d’octubre 2011

Eva

Kike Maíllo, realitzador barceloní de prestigi dins de l'àmbit de la publicitat, debuta amb el seu primer llargmetratge en les grans pantalles, després de dirigir dos curtmetratges i la sèrie d'animació catalana trentanyera Arròs Covat.
Presentada a la secció oficial fora de concurs a Venècia i concursant en el darrer festival de Sitges, Eva ens porta a l'any 2041, en un món no gaire diferent al què coneixem (potser massa i tot), però on els robots comencen a formar part de la vida de la gent, ja sigui en forma clara de màquina o animal, com d'androides amb aspecte humà.
Alex (Daniel Brühl), un prometedor enginyer robòtic torna després de 10 anys a la seva ciutat, on la Facultat de Robòtica li encarrega dotar d'ànima a un nen robot extremadament evolucionat en la resta de facetes. Buscant un nen model especial en el què basar-se, Alex acabarà coneixent a Eva (Claudia Vega), la filla del seu germà David i Lana (interpretats pels actors revelació Alberto Ammann i Marta Etura en els Goya per Celda 211), i amb qui establirà ràpidament certa complicitat.
Eva vol reflexionar sobre les relacions i emocions que en un futur es podrien establir entre humans i androides, especialment quan la consciència i comportament d'aquests és tan avançada que es fa difícil no establir-hi vincles sentimentals.
Amb un rerefons doncs no especialment original però interessant, amb un bon treball per part dels actors protagonistes i amb una correcta realitzaciño, el debut del director barceloní patina però per un guió extramadament previsible i un ritme excessivament lent que comporta una certa sensació d'avorriment. La discontinuitat temporal entre l'inici i la resta de la pel.lícula és perfectament prescindible, i l'excessiu ènfasi en les relacions entre els protagonistes serà més del gust d'un públic de drama sentimental que del públic de ciència ficció que pressumiblament acudirà a les sales, i que probablement esperaria en paral.lel una trama de major acció i reflexió
científica. Només el personatge de l'androide Max (Lluis Homar) aporta alguna nota fresca per arrancar el somriure de l'espectador en el film.
El final, un cop desvetllat el què tothom ja porta una hora i quart esperant, presenta les escenes de major càrrega sentimental, que intenten fer còmplice a l'espectador davant el dur dilema davant del qual es troba el protagonista... Però tot i que ho aconsegueix en part, ja és massa tard, l'avorriment predominant en tot el què es porta anteriorment de pel.lícula acaba prevalent i desllueix el resultat final d'aquesta òpera prima, que malgrat tot, apunta a certes bones maneres (sobretot en l'aspecte tècnic) del director debutant.

10 d’octubre 2011

La piel que habito

Si una cosa se li ha de reconèixer a Pedro Almodóvar és la seva capacitat de fer un cinema d'estil propi i de portar a les grans pantalles unes històries i uns personatges allunyats de la major part de la societat i de la resta de pel.lícules. Amb La piel que habito el director manxec explora un nou terreny de difícil classificació, abandonant les seves comèdies i drames, els dos gèneres als quals ha posat els seus ingredients tant personals i amb els quals ha omplert una prolífica i exitosa carrera.
Poca cosa es pot avançar de la pel.lícula sense caure en la crítica que explica massa. La piel que habito reflexiona sobre la identitat humana i la importància del rostre i la pell que ens allotja, sobre la justícia personal, la condemna i la venjança, sobre la follia, sobre algunes de les pitjors passions humanes. I això ho fa a través de un guió impactant, amb una història kafkiana i una atmosfera angoixant, dins d'una obra a la què li falta ritme per poder-la considerar thriller i por per ser de terror. Dins dels components de drama que també té, apareixen tocs d'humor i personatges "made in Almodovar", que donen un lleuger respir a la claustrofobia regnant.
Menció especial mereixen els actors, tots ells convincents en uns papers gens còmodes, destacant els dos protagonistes: Antonio Banderas en el seu paper d'eminent cirurgià plàstic i Elena Anaya en el de cobai humà. La fotografia sap jugar amb els canvis de brillantor i de llum necessaris en cada escena, arrodonint sempre l'efecte buscat en una pel.lícula que discorre majoritàriament en l'entorn d'una gran mansió rural.
Amb un ritme probablement massa lent i un excés de recreació visual en certes escenes, a la pel.lícula li costa arrancar l'atenció de l'espectador, però un cop aconseguit s'acaben digerint bé les quasi dues hores que dura, anant clarament de menys a més sense altibaixos. A partir d'aquí, la pel.lícula està clarament marcada per un guió tant surrealista, que tindrà adeptes i detractors (i aquells que no sabran exactament si els hi ha agradat o no), però que en cap cas deixarà indiferent.

19 de setembre 2011

El árbol de la vida

Brad Pitt, Sean Penn, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes d'aquest any, Terrence Malick (director de culte als EEUU)... La veritat que la carta de presentació de El árbol de la vida no podia ser més prometedora... però ens trobem davant el clar exemple on la opinió dels entesos del cinema estarà a anys llum de la gran majoria de la població. Poques vegades un servidor es planteja marxar de la sala abans de finalitzar una pel.lícula, però en aquesta ocasió en van ser diversos els moments, i de no anar acompanyat, probablement ho hagués fet.
Sean Penn? Posar-lo en gran en el cartell quan deu sortir l'esglaiadora xifra de 10 minuts i articula com a molt quatre frases té delicte, però efectivament té un paper important. Com si d'un genet de l'apocalipsi es tractés, Sean Penn ens avança els moments més sorprenents de l'obra, aquells moments on el drama que estàvem veient dóna pas a una barreja entre El maravilloso planeta azul o Misterios del universo... En total més de mitja hora llarga d'imatges realment maravelloses (sense ironia), que van des de xocs de meteorits amb planetes, fins a esser microscòpics navegant per líquids indefinits, passant per meduses o taurons nedant en les inmensitats del mar, o volcans entrant en eurupció... Tot plegat amenitzat amb música clàssica, òpera i tocs de Lothlorien en el Senyor dels Anells, mentre la veu en off de Jessica Chastain (i en algun moment el mateix Penn) van susurrant laments davant nostre Senyor buscant el sentit a la vida. Clar que entre mig de tanta profunditat de reflexió instrospectiva apareixen uns dinosaures que ens recorden a Jurassic Park i llavors és quan un servidor pensa... WTF???? Sento desvetllar la gran sorpresa de la pel.lícula, però algú ha ho havia d'avisar!!
En els primers moments de la pel.lícula i en un força llarg entremig entre els dos moments èpics descrits, transcorre la sinopsi oficial. Anys 50, petit poble americà, Brad Pitt fent de pare tirà (o més aviat bipolar), la dura relació amb el fill gran Jack, com aquest es va fent gran i es rebel.la contra el món... i com anys més tard, aquest fill (convertit en Sean Penn) segueix buscant respostes sobre el significat de la vida (marcat per un fet traumàtic que se'ns desvetlla però tampoc s'explica). Una vida que va passant també a cops d'imatges i música, de tant en tant interrumpuda per escenes més o menys breus on els actors tenen temps fins i tot per dialogar.
L'última mala notícia és que la pel.lícula dura 2h i 20 minuts, amb la qual cosa si algú encara està dubtant d'anar a veure-la, té temps per pensar-s'ho dos cops.
En favor de El árbol de la vida diré que el primer cop que vaig veure 2001: Una odisea en el espacio (potser amb 14 anys) no li vaig trobar el sentit i per tant no em va agradar. Anys després la descric com una avorrida obra mestra, amb escenes que mereixen estar al cap damunt de la història del setè art i que em posen la pell de gallina. Potser d'aquí vint anys li trobaré el sentit a aquesta petita tortura a l'espectador que vaig trobar una gran presa de pèl.

17 d’agost 2011

Crònica d'una tornada accidentada

Després d'haver matat unes quantes hores a Dar er Salaam i d'una espera a l'entrada de l'aeroport fins que els vigilants consideraven que ja podíem entrar segons el nostre vol, vam poder gaudir dels últims 15 minuts de l'anada de supercopa entre Madrid i Barça, sense que el marcador experimentés cap canvi des de la nostra arribada.
Ben poc després tocava embarcar i durant uns instants vaig pensar que per primer cop en la història un avió sortiria amb 45 minuts d'avenç respecte l'hora prevista. Però no. Les presses per embarcar encara no les entenc si després toca quedar-se a l'avió esperant a l'hora acordada: 2:15h del matí. Hora d'intentar dormir després de les vivències del dia.
El soroll de l'avió em desperta enmascarat amb el meu antifaç, sembla que ja ha arribat l'hora de sortir. Un parell de revolts i motors girant a plena potència, l'avió avança, enlaira les rodes davanteres... i de cop es deixa caure de nou a la pista i comença a frenar a fons. Encegat per l'antifaç l'única reacció que em queda és agafar-me al seient i resar, vull dir esperar, que encara ens quedi suficient pista. Després d'uns quants segons de processó interior, l'avió acaba de frenar dins de la seguretat de l'asfalt de l'aeroport. Romanguin sentats als seus seients. Sense més explicació l'avió es dirigeix de nou al finger. Llavors el pilot explica que lamenta el succeït, que es deu a una causa tècnica (sense més detalls) i que necessiten 50 minuts per reparar-ho.
Després d'intentar dormir infructuosament entre els crits (no per la tensió sino perquè parlen així) dels múltiples veïns italians, arriba l'hora de tornar a intentar enlairar-se. Aquest cop em trec l'antifaç. Una calma tensa regna a l'avió. La freda parella, que hores més tard descobriria que era belga i que sembla poc propensa a ensenyar mostres d'afecte en públic, trenca els seus hàbits i la noia que tinc al costat, en un ràpid gest disimulat li dóna un petó al seu xicot a l'hora que el mira com suplicant-li, digue'm que tot anirà bé carinyu. L'avió torna a entrar a la pista, motors a plena potència... i cap al mig de la pista i sense haver arribat a enlairar cap roda l'avió torna a frenar. El pilot clarament sabia on havia de mirar aquest cop i havia pres la maniobra sense massa convicció i disposat a abortar al més mínim problema, com tots li estem agraïts. Murmurs de decepció. Aquest cop ens fan baixar de l'avió. Esmorzar gratuït i notícies en dues hores i mitja.
Finalment la tornada es produeix amb més de quatre hores de retràs, pujant-nos en el primer avió d'Egyptair que arriba a Dar er Salaam, atrotinat i brut, però havent demostrat la seva capacitat per volar. El tercer intens, sota un cert neguit per part de tothom, es produeix finalment sense problemes. No hi ha aplaudiments, però l'alegria va segur per dins.
Al Caire òbviament el nostre avió cap a Barcelona havia marxat feia estona. A un servidor no li importava passar-se alguna nit pagada en la capital egípcia, però per sort per a l'expedició (on la resta de membres treballava la mateixa setmana), el pla B ja estava organitzat a la nostra arribada. El Caire-Roma, quatres hores i Roma-Barcelona. I un dinar reclamem!! A Roma intentem aprofitar el temps per intentar reclamar el retràs i veure quin suc en podem treure. Després de sortir de les zones d'embarcament trobem l'oficina d'Egypt Air, amb un treballador a dins i tot. Doneu-me tres minuts ens demana, mentre surt de l'oficina amb destí desconegut. Tres minuts són els què necessitava per tocar el dos i deixar-nos amb cara de ser timats per un venedor ambulant de Vietnam (diria Tanzània però eren tan innocents...).
Finalment, nou hores més tard del previst arribem a Barcelona i sorprenentment amb les motxil.les i tot. No està malament per un viatge que començava 39 hores abans amb un cotxe en fum...

Dedicat als meus companys de viatge que van patir igualment aquesta tornada

14 d’agost 2011

Ultimes notes de Zanzibar

El penultim dia (ultim habil) a Zanzibar comensava mes aviat del normal, despres d'una nova nit de relax a la vora de la foguera, i per sort, a diferencia dels demes dia, assolellat. D'aquesta manera l'hora i mitja de barca fins a l'illa de Mnemba va ser mes agradable que la nostra excursio a Misali. Pel cami una balena a la llunyania amenitzava els moments previs a les dues immersions en les aigues d'una illa que costa 300 euros trepitjar (i obviament no vam fer) i 3000 dormir-hi. La primera experiencia de submarinisme amb titol en terres exotiques va estar prou be, coralls i peixos diversos de colors i tamanys, una escena de tensio entre pop i morena... pero vam ser del 3% d'afortunats que no vam aconseguir veure tortugues. Tampoc dofins, que si els veien en canvi els que es quedaven a la barca fent snorkel.

A mitja tarda tocava migdiada com a previa a la gran nit. Al nostre apartament arribava una curiosa parella etop-alemanya, amb els quals feiem el copeo previ a baixar a la platja (despres d'haver-nos marcat, aixo si, un ultim homenatge culinari al nostre estimat Fishermans Restaurant).
La full moon party efectivament i final va demostrar ser LA (unica) nit de festa a Zanzibar. Mes gent que normalment i un altra actitud envers la nit, pero tampoc va ser la ostia. Sorpren que una full moon party decideixi passar de la platja en si, i es concentri dins una especie de bungalow bar, que amb una musica molt millorable ens oferia la pista de ball per intentar compensar les nostres ganes de festa fins a les 4 del mati... la sortida del sol tampoc semblava ser l'objectiu a seguir. En tot cas sense ser una nit memorable, vam acabar satisfets de poder tancar la nostra estada en una festa on ho vam donar tot.
Despres d'unes tres curtes hores de son tocava la tornada. Els anims (potser encara residus de l'alcohol de la nit) em feien passar els dos primers controls policials amb una perfeccio insospitada els primers dies a l'illa, pero el Suzuki encara ens havia de donar una ultima sorpresa. Un nou so sospitos apareix despres de passar un pas elevat, el qual al cap d'una estona el segueix una pudor a cremat que acaba amb el motor treient fum a la vora de la carretera... El viatge de tornada comensa a perillar... La trucada al servei 24 hores de la companyia de lloguer no es gaire tranquilitzadora: busco un cotxe per venir (repeteixo en una companyia de lloguer de cotxes, sic) i vinc cap alla. El vaixell zarpa en dues hores...
Pero Africa te algunes sorpreses reservades. En aquest cas un amable conductor que para per interessar-se pel nostre problema (quan ja teniem a tot el poble vei que s'havia acostat a veure el nostre cotxe entre la fumera), ens diu de comprar una corda per remolcar-nos i l'acabo convencent perque ens porti al port de Stone Town i truqui a la companyia de lloguer de cotxes explicant que deixem el cotxe alla. I dic Africa es una sorpresa perque imagino pocs paisos del mon on puguis no tornar un cotxe (ni la clau, que el nostre salvador decideix que es millor que es quedi en mans d'uns dels veins del poble vei on hem averiat) i el de la companyia de lloguer de cotxes es desplaci fins al port per donar-nos els billets del vaixell (que ens havia fet el favor de comprar el dia anterior) perque poguem prendre el nostre seguent mitja de transport a temps. Ni papers, ni dades de targeta bancaria, ni res a canvi. La paraula d'un compatriota seu dient que hi ha un cotxe tirat al mig de la selva amb la clau en mans de la casa mes propera.
Sense ser massa conscients de la sort tinguda, ens embarquem cansats en un ferry rapid entre Zanzibar i Dar er Salaam. Una pelicula de Mr. Bean alegra la primera hora de trajecte, pero la mala mar ha acabat amb les resistencies del Marcel i meves, que ens hem passat la segona hora intentant sobreviure a la borda traient-ho tot (per sort amb poca cosa a l'estomac per treure).
La cara de destrossats (pero contents de tornar a estar a terra ferma) amb la que hem posat els peus a la capital economica de Tanzania deu haver estat un dels motius de la clavada taxista per portar-nos a algun lloc per menjar. Curiosament, el ramadan actual (i per tant el tancament de restaurants durant el dia) ens ha portat al Jambo Inn, l'hotel que haviem seleccionat per dormir a Dar er Salaam... fins que vam decidir que no hi fariem nit. Finalment ens ha ofert menjar, vigilancia de motxil.les per poder donar una volta per la grisa capital tanzana (i morta en ramadan i diumenge) i una ultima connexio des d'on poder escriure les ultimes aventures mentre esperem fatigats la sortida del nostre primer vol a les 2 del mati.
L'aventura tanzana ha arribat doncs a la seva fi, fi d'un viatge tan complet que ens dona la sensacio que es va iniciar fa un munt de mesos, mentre a la vegada les poc mes de tres setmanes ens han passat volant. Magnific desti amb grans maravelles naturals i una gent molt agradable (ni els venedors de carrer i timadors son pesats), combinacio perfecta per poder recomenar un pais.

12 d’agost 2011

Zanzibar: platges idiliques, turistes i cero festa

Despres de cent quilometres, uns quants controls policials i alguns batxes pel cami, arribavem a Kendwa, desti famos per les full moon partys que monta el ressort Kendwa Rocks. La lentitud en contestar els seus mails per culpa de la falta de connexions en el viatge, feia que la reserva que voliem fer arribes massa tard... i una hora despres d'arribar, trobar allotjament a la platja de Kendwa semblava missio impossible.
Finalment, canviant la idea inicial, pero de moment molt contents, acabavem llogant un apartament en un turo a cinc minuts de la platja, on fins ara hem compartit espais comuns amb una parella hebrea... a l'espera de si algu ocupa la tercera habitacio.
L'ambient inicial de Kendwa ens decebia una mica, especialment el primer raco cent per cent italia a la vora del Mocco Village. Al Kendwa Rocks l'ambient ja es mes internacional i l'hem fet centre neuralgic, malgrat que l'unic a oferir es una platja molt maca i comode per nedar (pero amb bastant turista i moviment de barques) i una barra. L'ambient nocturn: inexistent. Jambiani era una festa en comparacio!! Sembla que la full moon es l'excepcio.
El segon dia, despres d'una sessio de platja entre sol i tempestes, decidim explorar la veina Nungwi, amb una entrada triomfal al poble saltant un pas elevat que no he vist, com si enmig d'una peli d'accio estiguessim. Almenys per una vegada el Suzuki ha mostrat la seva robustesa. Durant els dies hem afegit problemes de bateria (que un autocton va solventar a cops de pedrades contra el contacte) i no disponibilitat de llums. Nungwi es veia mes concorregut (que no massificat), pero enlloc d'una gran platja esta format per caletes entre ressorts i restaurants. Una volta pel lloc, un bon sopar amb una taula al costat de les ones trencant... i una nova esperansa frustrada d'ambient nocturn. L'apalanque i el parellisme seguien sent la tonica dominant, tambe en el prometedor (segons les guies) Cholo's Bar. Una argentina que viu alla ens acaba de trencar tota esperansa. La full moon part sera l'ultim cartutx, just la nit abans de marxar!
El dia d'avui l'hem passat a les platges del nordest a Matenwe, on recuperavem un ambient de vent i marees, pero a l'hora mes idilic i tranquil, amb molt menys turista i mes pescador local. Dia tranquil previ a la traca final del viatge per als propers dies. Dema doble immersio a l'illa de Mnemba, per veure coralls, peixos diversos i amb una mica de sort: taurons (no perillosos). Per la nit, full moon party, que bona o dolenta, sera l'ultima a Zanzibar. I al mati seguent, el llarg viatge de tornada. Kendwa-Stone Town (cotxe) - Dar er Salaam (vaixell) - Barcelona (dos avions). Ens veiem el dia 15 a Barcelona (amb ultimes croniques i seleccio de fotos espectaculars).

11 d’agost 2011

Rumb a les platges de l'est: Jambiani

Despres d'una llarga espera per aconseguir un cotxe amb 4 portes i maleter decent, vam acabar aconseguint un Suzuki Vitara (aka Escudo aqui) que rapidament mostrava les seves deficiencies: direccio desalineada 45 graus, finestreta de copilot que no es podia pujar, accelerador que es clava, canvi automatic de funcionament precari... Els primers quilometres son estressants: gent i bicicletes per tot arreu, dhala-dhales que es van aturant, cotxes que van esquivant gent envaint el sentit contrari... Pero el pitjor arribaria amb els controls policials aleatoris. Alguns nomes per sdaludar i fer quatre bromes... Altres per inspeccionar el carnet durant 10 minuts. I altres (deguts en part a frenades no del tot afortunades per la meva banda) acompanyats de discursos morals sobre el que es un good i un bad driver i on a mesura que avansava la conversa no sabiem com sortiriem. De totes maneres, fins ara hem salvat tots els controls sense haver de sobornar a cap. Nomes ens queda la prova de l'ultim dia de tornada.
Seguint per amb el viatge, al cap d'una estona i ja mes confiat, arribavem a Jambiani, on teniem algunes problemes amb l'allotjament que creiem reservat, i acabavem finalment al Dhow Village. Un ressort low cost amb habitacions al mar i que resultava ser el centre neuralgic nocturn de la poblacio: Biendere!!
Els dos dies a Jambiani es poden resumir en platja, relax, sol, molt de vent i molt bon menjar. Especialment la llagosta de 2 kg del segon dia, brutal!! L'ambient nocturn no acaba de ser l'esperat. La primera nit el nostre local si va ser mereixedor del qualificatiu i entre el reggae, els cambrers catxondos, una foguera, el Marcel amb la guitarra, jo amb el djembe i un public escas que anava rotant pero va anar aguantant fins tard, vam acabar salvant-la prou be. La segona comensava be amb un concert de Wild Lettuce (un duo sudafrica de guitarra i cajon flamenc) al Coral Rocks, on acabavem ballant seguint el ritme d'un pare holandes que estava com una cabra. Pero acabat el concert, la tornada al Dhow Village no podia ser mes desencoratjadora. Ningu, la gent del dia anterior esfumada. L'unic grup no parelles que haviem vist dormint...
Aixi que malgrat la platja idilica i ambient relaxat decidim posar rumb al nord, on en teoria les platges haurien d'oferir banys possibles en qualsevol marea i una mica d'ambient nocturn. Propera parada: Kendwa, previ pas per Stone Town per tornar a treure diners.

10 d’agost 2011

Zanzibar: primera parada Stone Town

L'arribada a Stone Town amb el vaixell va ser bastant mes relaxada que el que anunciaven les guies. Sense massa problemes teniem solventat rapidament el taxi i l'allotjament, la qual cosa ens donava tot el dia per visitar amb la calma l'unica ciutat amb una mica d'encant arquitectonic el viatge. Fortament influenciada pel mon arab, el centre de Ciutat de Zanzibar es com un zoco de carrers laberintics en els quals es facil perdre's, pero tampoc cal entrar en panic i contractar un guia, perque es tan petit que finalment sempre s'arriba a algun lloc conegut.
Una de les primeres missions era trobar unes bermudes decents que substituissin el modelet d'emergencia de Pemba. El que semblava una missio senzilla es va complicar sobremanera, doncs enlloc en venien, fins a trobar la tipica tenda pija per guiris que va resultar ser l'unica opcio viable... Passat aixo, a l'hora que caminavem per la capital anaven arreglant temes: treure diners (no hi ha ciaxers enlloc mes de l'illa), tancar el lloguer del cotxe... i planificar una nit que teniem moltes ganes.
Primer contratemps: el Mercurys (Freddy va neixer a ciutat de Zanzibar) estava tancat per reformes dues setmanes, en teoria lloc de referencia nocturn. Segon contratemps: el Dharma Lounge que sortia a la Lonely ens diuen que esta tancat. Per mes inri uns muhaidins ens amenacen si tornem beguts a l'hostal en ple ramadan, sic. Tercer contratemps: arribem al Tatu (lloc que ens recomanen com alternativa) i esta buit buit (be, hi ha un home blanc amb la seva filla blanca i una femina negra sospitosa... que marxen al cap d'una estona). Optimistes de mena, decidim esperar que la festa vingui a nosaltres. En un quart d'hora arriba una parella de sordomuds i el local decideix deleitar-nos amb tot un repertori de musica romantica... Al cap d'una estona arriba tota una familia sencera... Party!!!!! Quan ja desesperavem decidim fer una ultima ronda kamikaze... que te premi. Finalment un grup internacional que treballava fent voluntariat a Dar er Salaam va acabar animant una mica una nit, que va comptar adicionalment amb espectacles de baralles entre prostitutes locals (una d'elles la primera que ens havia semblat i que al cap d'una estona havia tornat amb l'home, suposem despres de deixar la filla dormint) i mafiosos sicilians amb ganes de venjances amoroses.
Al dia seguent, tal com anunciava en l'ultim post, un cotxe ens esperava per anar a explorar les famoses platges de l'illa de Zanzibar.

08 d’agost 2011

De relax per Pemba

El primer mati a Pemba comensava amb una forta tempesta que ens feia pensar que tots els nuvols del dia anterior ens havien seguit fins a l'illa alternativa a Zanzibar. Una breu connexio a Internet per veure les previsions de temps no invitaven a l'optimisme, pero al sortir i veure que la tempesta havia passat, decidiem llogar un cotxe amb xofer durant mig dia per explorar la zona nord de Pemba.
El xofer Omar conduia per uns camins enfangats sense massa estil ni confort, pero la barreja de selva i poblats rurals amenitzaven l'hora de cami fins al nostre primer desti. Sorprenentment, les cases mig derruides i senzilles presentaven unes portes de fusta molt treballades que xocaven a primer cop d'ull. Els ultims reductes de civilitzacio desapareixien al penetrar en el bosc de Nwegi, al final del qual i despres de passar uns quants camps, ens trobavem de cop amb l'aillada platja de Vuwambili, on dos minuts despres de quedar-nos en banyador ens sorprenia una nova tempesta. Charly i un servidor aprofitavem per fer una mica d'esport sota la pluja i la cursa ens va acabar portant a un grup autocton de dones recollint algues i cloisses, a l'hora que descobriem estrelles de mar i altres bitxets remenant entre la marea baixa. Passada la tempesta, els homes apareixien per preparar els vaixells de pesca, i mentre el Charly es dedicava a fer un reportatge fotografic, la resta aprofitavem el sol per caminar per una platja deserta, on nomes la fauna de la selva propera trencava el silenci absolut.
El seguent desti era el far de Pemba, on el farer, previa propina, ens va recitar en angles la historia completa de la instal.lacio, sense deixar-se una coma del text que tenia apres. En tot cas, era el primer cop que estavem a un far, i tot i tenir menys glamur que el de Formentera, les vistes eren espectaculars.
La tarda finalitzava al Manta Reef Ressort, on podiem relaxar-nos sense ser clients en unes cadires amb vistes al mar i a la posta de sol que s'intuia entre els diferents nuclis de tempesta.
La tornada va ser una mica mes accidentada. Omar devia tenir pressa per recuperar les misses perdudes del dia i va imprimir un ritme que per sort nomes va acabar amb la vida d'un anec i algun pollet... i dic sort perque vam arribar a temer per la vida de molts habitants dels poblats per on passavem com si fos una autobahn alemanya.
El pop amb salsa de llet de coco posava el punt i final a una jornada tranquila pero mes completa del que semblava en un principi.
El dia seguent decidiem canviar el perillos cotxe per una barca que ens portes a l'illa quasideserta de Misali. La tempesta matinal ens alegrava el viatge d'anada, on per mes cansons que busquessim per alegrar el Deu Neptu, la pluja queia amb mes i mes forsa. Per sort, malgrat arribar calats, el sol apareixia a l'arribar a la platja de Misali, on ens esperava una jornada de relax de debo. Sol, lectura, una mica de snorkel entre coralls, nemones i peixos diversos i res en el que pensar. Per rematar-ho, una tornada en el dhow a vela que satisfeia la frustracio del Charly del dia anterior de no haver pogut sortir amb els pescadors de la platja.
Un nou sopar a hores angleses posava punt i final a l'ultim dia de Pemba. Al dia seguent un autobus ens recollia a les 5.45 per conduir-nos cap al vaixell que ens portaria a Zanzibar, ultim desti del nostre viatge, on despres d'una visita ahir a la bonica ciutat de Stone Town i una nit que mereix un post especial, estem a l'espera que ens donin un cotxe que ens permeti explorar l'illa en el que ens queda de setmana.

04 d’agost 2011

De Moshi a Pemba

Despres de donar un volt per Moshi, decidiem satisfer els nostres estomacs cansats del menjar monoton de la muntanya amb un bon sopar al restaurant Indoitaliano, on unes pizzes i uns steaks remullats amb unes quantes Kilimanjaro ens permetien recuperar forces i animar-nos a buscar alguna cosa mes en la nit de Moshi. La falta de taxis i uns crits clarament yankees provinents d'una terrassa d'hotel ens feien canviar els plans inicials i rematar la nit amb un parell de cerveses mes fins que les llums es van apagar, un cop el gran grup guiri va decidir plegar veles.
Al dia seguent, sis hores en autobus ens havien de portar de Moshi a Tanga, a la costa tanzana. El paisatge proseguia per les muntanyes del nordest i els pobles masais anaven transcorrent pel cami. Els nuvols, lluny de trencar-se, s'anaven compactant mes i mes, fins que finalment la tempesta tropical va iniciar-se, inundant completament el meu seient i obligant-me a buscar refugi en un altre seient.
L'arribada a Tanga no podia ser mes desoladora. Xafec increible d'aigua, sota la qual intentavem recuperar les nostres motxil.les entremig de tot de gent revolotejant oferint de tot. Completament xops, decidiem agafar un taxi i tirar els daus per buscar l'unica combinacio urgent amb Pemba, vistes les poques perspectives que oferia Tanga sota aquell temporal i un cop descartada la combinacio amb vaixell (no disponible fins dimarts de la setmana seguent).
Pero aqui es on tambe apareix la grandesa d'Africa. 15.30 entrem a oficina de Coastal Aviation al centre de Tanga. Sorprenentment acabem agafant l'avioneta de les 16.00 cap a Pemba des de l'aerodrom de les afores. Un curt pero satisfactori vol de 35 minuts ens allunyava de la pluja i ens permetia aterrar a la selvatica illa de Pemba.
El poc ambient i la poca hospitalitat dels hotels de Chake Chake (capital de l'illa) ens feien decidir a seguir viatjant aquell dia amb un nou transport: dhala-dhala fins a Wete, on la guesthouse de Sharook ens acollia amb els brasos oberts. Enmig del ramadan, aconseguiem sopar el tradicional pop a la brasa en una terrasseta per tancar un llarg dia de viatge. La mala noticia: la perdua de les bermudes, que a Wete nomes es podien substituir per un banyador que sortira en molt poques fotos...

03 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 6 i nit a Moshi

Poc secret te l'ultim dia del Kilimanjaro. Dels 3100 m s'ha de baixar als 1400 de Mewka Gate. Pel cami, sota una fina pluja caladora pel rain forest, aprofitavem per tancar amb el Bryson el tema propines. I es que malgrat la forta inversio que requereix pujar-lo, les condicions dels portejadors i guies no son massa bones, amb la qual cosa cal preveure entr 100 i 150$ en propines, que a mes (i no teniem contemplat) s'han de donar individualment a cada membre. Amb algunes cares que no haviem vist en tots els dies, repartiem finalment 50.000TZS a cadascun dels 12 suposats porters, als tres guies i al cuiner (sense distincio de classes com ens semblaven haver demanat).
Despres de pagar una ronda de cerveses a tot el grup (per acabar de treure'ls-hi un somriure), un bus ens recollia i ens ha portat a Moshi on finalment hem gaudit del que mes desitjavem despres de 6 dies d'expedicio: una dutxa!!!!
Sentint-nos de nou persones, aquest vespre ens toca descobrir una Moshi que sembla mes agradable que Arusha i dema agafar un autobus cap a Tanga, d'on haurem de concretar un mitja de transport cap a Pemba, l'illa desconeguda alternativa a Zanzibar.

02 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.

01 d’agost 2011

Kilimanjaro: Day 4

El quart dia o dia abans del cim, passava a ser el dia mes dur amb diferencia, malgrat que un pugui pensar que no te massa sentit, si a les 23h del en realitat mateix dia tocaria pujar al cim).
La ruta comensava amb una pujada grimpadora matadora des de barranco fins a 4300 m, des d'on es percebien magnifiques vistes al cim, a les zones mes baixes de la muntanya i als nuvols que semblaven tapar Tanzania. D'alla s'iniciava un cami senzill de baixada i pujada, fins a arribar a un fort desnivell grimpador, que s'havia de recuperar immediatament pujant per arribar a Karanga Hut, parada per dinar a 3900 m. Es a dir que despres de 4 hores trencadores caminant un s'adona que en realitat ha perdut alsada, i que els 700 m de desnivell que queden fins a Barafu Cap (4600 m) s'hauran de fer despres de dinar en una caminata de 3 hores i quart mes.
Reventats arribavem a Barafu on curiosament sopavem mes tard, la qual cosa ens deixava finament quatre hores per dormir despres del dia mes cansat fins llavors. A les 23h d'aquest dia comensava la gran ascensio, pero de cara al blog ho passarem a dia 5.

31 de juliol 2011

Kilimanjaro: Day 3

El tercer dia es el dia clau per l'aclimatacio a la muntanya. Els primers malestars intestinals del dia anterior, decidia tallar-los en sec amb exit, i d'aquesta manera comensava el primer dia una mica exigent. Despres de la rutina matinal, sortiem des de Shira amb l'objectiu d'arribar a Lava Tower, a 4600 m. El cami era mes llarg que el del dia anterior, pero a canvi el pendent era menys pronunciat. Malgrat el riure generalitzat, el ritme pole pole que marcava el Bryson acabava sent important, ja que alguns membres arribaven extremadament cansats al peu dels primers glaciars del crater (despres de 4 hores). Un servidor en canvi es trobava molt millor que el dia anterior.
A aquestes alsades la vegetacio ja desapareix per complet i les gran vistes es concentren en els imponents cims del crater i les clapes de neu que despres resulten ser glaciars.
Despres de dinar a Lava Tower (mes alt que qualsevol cim europeu), iniciavem la baixada a Barranco Camp a 3960 m. Els genolls (especialment el dret) es resentien d'aquest tram d'hora i mitja per la qual cosa, la genollera passaria a formar part de l'equip a partir del dia seguent.
Partida de cartes, sopar a les 17:30 (cada dia mes aviat, pensant-nos que era per acostumar-nos per al dia abans del cim... pero no) i a dormir.

30 de juliol 2011

Kilimanjaro: Day 2

Com vindria a ser costum els propers dies a les 7:00 tocava aixecar-se per estar esmorzant torrades amb mantega, truita, salsitxa i fruita a les 7:30 i en acabat sortir de ruta. El dia 2 comensa a poder ser critic en quant al mal d'alsada, per la qual cosa el guia ens marcava el ritme del Kilimanjaro al qual ens haviem d'anar acostumant: pole pole (es a dir, amb la calma). Deixat els boscos humits a aquesta altures domina la vegetacio d'arbustos mes secs que permeten comensar a veure les vistes del Kilimanjaro: nuvols i mes nuvols, i el cim del proper Mont Meru emergint de les ombres.
El cami pedregos es feia bastant dur i pel cami comensavem a coneixer altres grups de turistes, les cares dels quals ens aniriem trobant els propers dies.
Despres d'una pujada costant fins a 3800 m (amb una pausa per dinar el lunch box diari de pollastre, ou dur, pa, galeta i taronja) arribavem despres de 4 hores i vint al campament de Shira, on ens esperaven uns cacahuets i palomites. L'efecte de l'alsada es notava per un cansament anormal per una excursio relativament senzilla, i un servidor hauria fet una migdiada infinita si no fos per la insistencia del Bryson en fer una caminata d'aclimatacio de mitja hora fins al campament Shira 2. A les 18:30 tocava sopar i anar a dormir, aquest cop molt mes a gust.

29 de juliol 2011

Kilimanjaro: Day 1

Despres d'una dutxa amb cubells d'aigua freda a les 9h del mati ens recollia l'autobus que ens portava fins a Machame Gate, la porta d'entrada per pujar al Kilimanjaro des de la ruta Machame, que no es la mes turistica, pero si una de les mes aconsellades per a aclimatarse, malgrat no tenir la possibilitat de dormir en refugis com amb la Marangu. En principi teniem contractats els 6 dies minims (1000$, 630 dels quals son taxes per estar en el parc), amb la possibilitat d'allargar a 7 si teniem problemes amb l'aclimatacio.
Despres de presentar-nos al guia principal Bryson i de fer uns quants tramits burocratics i de registre, a les 13h comensavem l'ascensio des dels 1800 m de la porta fins al Machame Camp a 3000m. La major part de la ruta transcorria per bosc tropical humit, molt frondos, mentre el cami era bastant comode excepte alguns trams d'escales. En tot cas en 4 hores i quart arribavem al nostre desti, i l'equip de portejadors ja havia preparat les tendes per acampar. El cuiner ens preparava el primer d'uns quants sopars que acabarien per repetirse i en acabar en Bryson feia el briefing per al dia seguent. 20:30 hora d'anar a dormir (la la salama), malgrat que la nit seria una mica incomode per la pendent de la tenda i la poca optimitzacio de col.locar les bosses a l'interior del Marc i jo.

28 de juliol 2011

De safaris per Tanzania

Finalment estic escrivint de nou per aqui sense haver pujat el gran cim africa, la qual cosa no vol dir que haguem decidit desistir de l'intent, sino que hi ha hagut una oportunitat inesperada de connexio entre les dues expedicions.
Els darrers tres dies hem estat de safari pels parcs naturals de Tarangire (optim en l'estacio seca com a alternativa al Serengeti, que ni es l'epoca ni l'opcio me barata o propera) i Ngorongoro. La veritat que no sabia molt be que esperar dels safaris, i m'han sorpres positivament, malgrat que tal i com esperavem tres dies es mes que suficient abans de que es comenci a fer pesat.
Si l'objectiu de tot safari es veure animals no ens podem queixar: nyus, zebres, gacel.les, mangostes, girafes, babuins, faconcieros, bufals, elefants, voltors, aguiles, hipopotams, ocells i mamifers diversos... i lleons de molt molt a prop... a mes dels mes rars de veure lleopards i guepards. Hem vist alguna escena curiosa, com una lleona dubitativa entre espantar els voltors que es menjaven la seva presa i anar a avisar a la resta de la familia pel festi... Una espera infructuosa pero emocionant de un grup de lleones (i lleo) que semblava que atacarien a un grup de zebres aprofitant els cotxes de safari com a amagatall... Al final res de res, excepte un dels famosos polvos de 30 segons del lleo, despres del qual s'ha posat a dormir... Ara entenc perque li diuen el rei de la selva.
Cumplert el principal objectiu (nomes ens ha faltat per veure el rinoceront negre, desgraciadament cada cop mes rar de veure per l'explotacio que esta rebent), l'experiencia ha estat positiva per molts altres detalls. Primer, el grup de conductor Dula, guia en practiques hispanoparlant Beka i el cuiner Chris, tots ells molt macos, professionals i amb qui hem compartit no nomes els safaris, sino cerveses, barbacoes, apats, on hem pogut tenir converses mes profundes sobre els problemes reals de Tanzania, a mes de divertir-nos a la vora del foc del campament del Ngorongoro.
Pel cami, tambe hi hagut l'oportunitat de visitar alguns pobles masais, regalar uns quants bolis a nens a canvi d'un somriure o visitar i fer un donatiu economic i de llibretes i bolis a l'orfanat de Mto Wa Mbu. Veure l'imponent llac de Manyara, parc que finalment no visitavem per falta de temps. L'experiencia es completa amb els campaments a les vores del parc, amb una acampada calurosa a Tarangire i una hivernal al cim del crater del Ngorongoro, on els 2500 m d'alsada es feien notar, pero a la vegada ens servien d'aclimatacio per als propers dies.
En conjunt tres dies molt complets i plenament satisfactoris de l'expedicio africana, que dema continuara en condicions molt diferents. Ara si, els propers sis dies segur estare desconnectat... o aixo espero, voldra dir que hem complert.

25 de juliol 2011

Primeres impressions des de Tanzania

4 hores d'avio fins El Cairo, 3 hores d'escala per sopar i fer una birra i 5 hores mes per arribar a Dar Er Salaam a les 6 del mati hora local (sorprenentment nomes una hora mes que nosaltres, i per tant mes fosc que... (be la comparativa que se m'ocorre ara es massa facil i faltona).
La inoperativitat per fer el visat (el sistema mes desorganitzat que he vist mai, tant que fins i tot podies sortir a recollir les motxil.les que s'acumulaven perillosament en el terra i tornar a entrar, sic) va permetre sortir de la terminal ja de dia, on un taxista ens portava directament a l'estacio d'autobusos per anar cap a Arusha, capital tanzana del safari i les expedicions al Kilimanjaro.
Per ser Africa vam sortir prou rapid (es a dir, quan el bus s'ha omplert) i durant les seguents deu hores ens esperava una maravellos trajecte que anava pesant mes i mes sobre els nostres cossos, pero que a canvi ens permetia guanyar un dia i anar contemplant la varietat de paisatge. Mes boscos tropical i urbanitzat al principi, mes estepa cap al mig, mes muntanyos cap al final. Els contrastos de colors permetien treure unes primeres fotos interessants del viatge. Per la resta, m'ha sorpres la civilitzacio d'aquesta gent comparat en altres destins, en teoria mes desenvolupats. El conductor conduia be, no com un suicida vietnamita, en el bus posaven papareres per tirar la brossa, no per la finestra com als paisos arabs, i la gent en general molt amable. Parada per dinar en un restaurant de carretera (brotxetes de carn socarrimada amb patates fregides) i parada tecnica a Moshi per reparar el bus (i que aprofitavem per provar la primera cervesa local).
La temuda arribada a Arusha acabava sent bastant mes relaxada que l'anunciat per les guies i rapidament aconseguiem dos habitacions a la molt simple Kilimanjaro Guest House. Un guia d'una agencia ens acompanyava a canvi de visitar el seu amo el dia seguent, sense cap promesa, i aprofitavem l'avinentesa per sopar (tard per ells) en un lloc autentic i fer unes quantes cerveses al Babylon acompanyats d'unes turistes americanes.
El dia d'avui s'ha dedicat a intentar dormir, esmorzar i tancar l'agencia per als propers dies, acabant al Celina, despres de comprovar a la Tourist Office que era una bona agencia i els preus eren bons. A mes la flexibilitat de poder decidir si fem el Kili en 6 o 7 dies fins el 4t dia segons com ens veiem tambe ha estat determinant. Aixi que ja tenim plan pels propers dies: Tarangire, Ngorongoro (passant per llac Manyara i pobles massais) i ascensio al Kilimanjaro en esperem 6 dies. 1390 $ en total, un paston, pero dificil trobar res mes barat amb garanties. Amb els deures fets, la tarda l'hem passat passejant pels mercats de fruites de la ciutat d'Arusha, molt mes tranquila (dins el desordre tercermundista) del que m'esperava. I com els propers deu dies com a minim no hi haura connexio, deixarem els seguents relats per quan es pugui. Aquesta nit, moure'ns en taxi (per la nit no s'aconsella caminar pels carrers) per descobrir nous locals de la ciutat. El seguent post espero sigui havent completat el cim d'Africa...

23 de juliol 2011

Rumb a Tanzània

Dir que el blog està tancat per vacances amb la poca activitat que té últimament sonarà a broma, però avui el seu escriptor marxa cap a l'Àfrica negra, un dels destins que tenia pendents i que afronto amb més il.lusió. També pels companys de viatge inèdits en un viatge d'aquestes característiques, especialment l'experiència i tranquilitat que aporta un "volta al món" com el Charly, i el bon equip que crec formarem amb Marcel i Marc. El destí, Tanzania, un país que quan me'l van dir no el tenia a la llista, però que al llegir la guia vaig descobrir que és probablement un dels més interessants per visitar del continent origen de la nostra espècie. L'intent d'ascens a un "quasi-6000" és un dels grans reptes (i maldecaps de moment ja amb les dues motxil.les) del viatge. Aquí us deixo amb algunes de les seves perles, a l'espera de poder oferir les meves pròpies fotos.

24 de juny 2011

V Marxa del Cap de Rec

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

15 de juny 2011

Midnight in Paris

Barcelona, Nova York, Londres... i aquest cop Woody Allen ens porta a París, una de les millors ciutats on representar la màgia que desprèn aquesta pel.lícula.
Gil i Inez són una jove parella nordamericana, qui acompanyen als pares d'aquesta en un viatge previ al seu casament. Gil és un exitós guionista de Hollywood enfrascat (infructuosament) en l'escriptura de la seva primera novel.la. La història i màgia de Paris encisaran i inspiraran al jove autor, qui mica en mica s'anirà allunyant de la seva promesa, qui no comparteix l'entusiasme ni la nostàlgia pel passat d'ell.
La magnífica màgia simple però efectiva de Woody Allen ens porta de la Paris actual a la Paris del passat... Un Paris on coincideixen els grans artistes de principis de segle... Hemingway, Picasso, Dalí, Scott Fitzgerald, Buñuel... I més enrere encara Degas, Lautrec, Gauguin... Un repàs a les èpoques daurades del passat, una trobada amb ídols que un només ha conegut a través de la seva obra... Una reflexió, dins de la comèdia romàntica, sobre si té sentit la nostalgia del passat quan un ha de conviure el present.
Una obra divertida i rodona al més pur estil Woody Allen.

30 de maig 2011

Primavera Sound 2011

Capsula. The bitter springs. Betunizer. Darren Haynman & Secondary modern.
Eli Papperboy Reed. Schnaak. Garotas suecas.
Interpol
Belle & Sebastian. Shellac. Pulp.
Disco Las Palmeras. The tallest man on earth. Mogwai. The John Spencer Blues Explosion. Animal Collective. DJ Coco.
My teenage stride. BMX Bandits. Mercury Rev.

22 de maig 2011

En un mundo mejor

Des de Dinamarca arriba aquesta proposta de la directora Susanne Bier, que guanyava tant l'Oscar com els Globus d'Or d'aquest any en la categoria de pel.lícules de parla no anglesa, però que curiosament no ha rebut premis en altres certàmens internacionals com havia passat en altres obres de la mateixa creadora.
En un mundo mejor, o "Haevnen" (que es tradueix com a "Revenja"), tracta sobre el creuament de vides que es produeix entre dues famílies amb moments complicats en les seves relacions, els fills dels quals inicien una nova amistat. Christian, després de la recent mort de la seva mare, arriba nou a una petita ciutat danesa, on amb el seu pare s'han traslladat a viure a casa de l'àvia. Allà coneix a Elias, el major de dos germans entre Anton, metge que divideix la seva feina entre el país nòrdic i un camp de refugiats africà, i Marianne, la seva esposa que està pensant en el divorci. En aquest context difícil, al qual s'afegeix el bullying que rep Elias a l'institut, els dos s'uniran i començaran a prendre decisions perilloses per perpetrar actes de revenja.
Amb una magnífica fotografia i un meritori treball dels seus actors, especialment el matrimoni protagonista encarnat per Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, Haevnen patina en la seva història suposadament moralitzadora. I especialment en la inconcreció del missatge o missatges que sembla que ens vol transmetre la realitzadora nòrdica. L'acció que durant cert temps es trasllada a terres africanes, no té a veure amb la història en terres daneses, i no queda massa clar què ens intenta mostrar, més enllà de conèixer una mica millor el seu protagonista i les dures decisions que en alguns moments es veu obligat a prendre. La història danesa sembla versar sobre amistat i la relació dels pares amb els fills en situacions emocionalment complexes. Però moltes de les escenes i diàlegs representats no semblen massa realistes i sorprèn la nul.la participació de l'àvia, en una casa pròpia on acull el seu fill i net, després de la mort de la muller i mare d'aquests.
Una obra complexa i treballada tècnicament, que rellisca quan intenta explicar el seu to moralitzant, i que més enllà de les excel.lents interpretacions, sorprèn haver aconseguit uns premis, dels quals un servidor no la creu mereixedora.

15 de maig 2011

Tres anys després... campió supermanager de nou

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus, 2009: BarMarc, 2010: alexskywalker (Alex Gestamp)... 2011: sukkus again.

Després d'un any passat per oblidar (on per primer cop no vaig quedar ni segon i no vaig poder lluitar per la victòria ni de lluny), torna el regnat en la privada passotista de la supermanager. Amb baixes importants de rivals respecte altres anys, la nova lluita es trasllada contra la parella de seatons de processos xapisteria. Un any estrany liderat en gran part gràcies a regularitat i sense guanyar jornades fins al tram final... i curiosament llavors jvicente m'avançava clarament després de l'única gran punxada de l'any. Intents de remuntada que només escurçaven tímidament les distàncies fins a arribar a la necessitat de recuperar 20 punts en l'última. I per primer cop en tots els anys on arribava segon a aquest moment definitiu el miracle s'ha complert. Confiant en els meus homes més regulars malgrat que últimament em fluixajaven i posant-me en mans de quatre jugadors de Fuenlabrada en els canvis, la jugada ha acabat sortint bé i m'ha permès guanyar l'edició més igualada que recordo.

08 de maig 2011

Chico & Rita

Chico és un prometedor pianista de L'Havana que coneix una nit en un ball de la capital cubana a Rita, una bella cantant que aspira ser famosa. Des d'aquella nit sorgeix una història d'amor que els anirà unint i separant al llarg del temps enmig de la seva evolució en la seva carrera artística.
Més enllà de la relativament simple i força previsible història entre ambdos protagonistes, la peculiar obra d'animació de Trueba i Mariscal busca reflexar dues ciutats, L'Havana i Nova York, que es converteixen en dos personatges propis de la pel.lícula, dos personatges contraposats entre l'ànima i el color llatí de la capital cubana, i el glamur i la fredor de la capital estadounidense. Dues ciutats, que en l'època on es representa la major part del film (entre la dècada dels 40 i 50 del segle passat), estaven fortament relacionades. Perquè Chico & Rita també vol portar a la gran pantalla la fecundació del jazz per la música cubana, amb una banda sonora de luxe per als amants del gènere.
Però la major màgia de l'obra es troba en l'aspecte visual. Mariscal, amb els seus traços aparentment senzills, aconsegueix representar una realitat visual d'extrema bellesa i la treballada animació del seu estudi dirigit per Tono Errando imparteix uns moviments i expressions als personatges que freguen la perfecció. Un detallisme gràfic que captivarà l'espectador i acompanyat del so dels seus artistes el transportarà a l'època que vol representar.
Ha de reconèixer un servidor que no és especialment fan ni de Trueba, ni de moltes de les creacions de Mariscal, ni del jazz particularment, ni tampoc es prodiga en excès en les pel.lícules d'animació... Malgrat tot això l'obra em va encantar, motiu que fa pensar que qui a més sigui més admirador de qualsevol d'aquests factors en sortirà encara més plenament satisfet.
Trueba i Mariscal han iniciat una nova relació en el cinema d'animació que sembla tindrà continuitat, i que cal aplaudir per donar nou aire fresc a una producció nacional molts cops excessivament encasellada en estils, gèneres i temàtiques sobradament explotades.

18 d’abril 2011

Manel

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

17 d’abril 2011

Inside job

Islàndia, país tranquil on 300.000 habitants compartien una illa rica en recursos naturals i vivien amb una de les majors rendes per càpita i un estat del benestar envejable. Fins que fa uns anys l'especulació d'uns quants i la mala regulació del govern de torn va portar el país a la bancarrota... Amb aquesta breu i coneguda però colpidora història comença Inside job, abans de traslladar-nos cap a Nova York, seu de Wall Street i de l'imperi de la indústria financera nordamericana. Allà es va començar a gestar la crisi financera mundial que la majoria ja coneixerà, començant per una bombolla immobiliària fomentada en part per uns bancs que donaven hipoteques d'alt risc i la refinanciació que aquests mateixos bancs van acabar fent per obtenir més i més crèdit, amb la connivència d'unes entitats que seguien valorant aquests paquets d'inversió com a altament fiables. Tot això potser molts ja ho coneixem, amb explicacions que molts economistes ens han fet, i que sabem que a més de portar a la bancarrota a grans entitats com Lehmann Brothers, van acabat provocant una gran crisi financera mundial (sobre la qual en el nostre país s'ha d'afegir la nostra pròpia d'un creixement basat només en el totxo) que ha costat els estalvis i la feina a moltíssima gent. Inside job ens torna a explicar fil per randa i amb un gran rigor i claredat les etapes que van portar a aquesta gran crisi financera... però va molt més enllà.
Fugint de protagonismes innecessaris i recursos afectistes, Charles Ferguson s'amaga darrere la càmara i senyala amb noms i cognoms als causants d'aquesta crisi i entrevista a nombrosos especialistes mundials i nordamericans que inclouen caps d'estat, ministres de finances, professors d'economia de gran prestigi, líders del FMI i el Banc Mundial, assessors governamentals, en un gran entramat que de vegades pot costar una mica de seguir i que seria l'única crítica que se li pot fer a aquest magnífic i necessari documental, guanyador de l'Oscar aquest any. Fegurson, qui abans de ser director era ja escriptor i científic polític, així com empresari (de l'empresa creadora de Front Page per exemple), aconsegueix deixar en evidència a alguns d'aquests mafiosos financers que a mitja entrevista es troben en un parany que la seva arrogància sembla que no els hi havia fet veure. També analitza el caràcter d'aquesta gent a través de les prostitutes que contracten o un psicòleg especialitzat en aquests grans magnats del crim financer.
I és que aquest és el missatge que afegeix Inside job en el discurs sobre la crisi: aquesta està provocada per un seguit de delinqüents que han aconseguit enriquir-se a través de la cada cop més lucrosa indústria financera, que per la seva banda va aconseguir abans de l'esclat d'aquesta, entrar i condicionar fortament els governs anteriors per poder aprovar les males regulacions que van permetre que aquesta crisi esclatés. La seva influència s'extén a més en les facultats d'economia de prestigi, on professors altament untats per aquestes entitats, es dediquen a ensenyar i defensar les tesis que permeten que aquesta minoria faci i desfaci les regulacions financeres, que sota l'excusa de fomentar la riquesa global, acaben significant la gran riquesa sense responsabilitats d'uns quants.
Perquè el segon missatge, quasi més entristidor, que afegeix Inside job, al ja més conegut, és que finalment no ha canviat res. Els grans bancs van ser rescatats pel Papa Estat USA, però cap d'aquests alts directius financers que es van arxienriquir abans de la crisi (amb uns estímuls tan absurds com plusos per beneficis anuals encara que portessin a la destrucció de l'empresa) ha tornat ni un sol euro de la gran fortuna amassada en pocs anys ni ha complert cap mena de sentència. Les promeses d'Obama de canviar el model han quedat en paper mullat i els assessors financers de Washington tornen a ser els mateixos que van provocar la crisi, i que només en el moment de màxim pànic (abans de saber si els rescatarien) van demanar major regulació. Per tant, la mafiosa i corrupta indústria financera ha mantingut intacte el seu poder i podrà seguir exercint les seves activitats criminals de manera pública, a diferència d'altres branques del crim organitzat.
Amb la narració en off de Matt Damon, Charles Ferguson aconsegueix un excel.lent documental molt necessari sobre la crisi financera mundial, que amb gran claredat i valentia d'assenyalar culpables amb noms i cognoms, posa a l'abast del gran públic molta informació interessant. Però no seran les seves qualitats cinematogràfiques les que faran decantar a l'espectador... sino les ganes d'emprenyar-se per conèixer amb una mica més de profunditat la trista realitat... o passar una bona estona vivint en la ignorància o la despreocupació.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

Barcelona, abans que el temps ho esborri, és un magnífic documental que està passant gairebé en l'anonimat per les nostres cartelleres i que mereixeria molt més ressó mediàtic. Tancats fa unes setmanes els cinemes Casablanca (que haurien estat candidats a posar-la en les seves pantalles) i amb els Meliès que ja l'han tret després d'un parell de setmanes, l'última oportunitat per a aquells interessats resta als cinemes Alexandra.
Dirigida per la barcelonina Mireia Ros, el documental explica a través d'un membre actual amb veu en off la història de la família Baladia, una família burgesa influent que entre finals del segle XIX i principis del XX van contribuir en la industrialització i obertura a Europa de la ciutat, especialment en el temps transcorregut entre les dues exposicions universals. La primera de 1888 va transformar l'antiga fortalesa de la Ciutadella en el cèntric parc que avui coneixem, mentre que la de 1929 va monumentalitzar la llavors bastant abandonada muntanya de Montjuic. Però aquestes dues exposicions no deixen de ser només un reflex d'una època d'emprenedors artístics i industrials que van posar Barcelona i Catalunya en el punt de mira internacional, així com anys més tard les Olimpiades van tornar-ho a fer per convertir la ciutat en destí turístic destacat.
Aquest moviment el va liderar la nova classe burgesa, entre els quals hi havia els Baladia, nom que probablement no sigui excessivament conegut, però que es va codejar amb molts membres de renom de la societat catalana: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Eugeni d'Ors i un llarg etcètera entre els quals també s'inclouen membres destacats de la noblesa europea i que només com un dels molts exemples, van permetre que Richard Strauss toqués al Liceu quant ni l'Opera de Viena ho va aconseguir mai (curiosament la Baladia responsable va rebre un homenatge a Paris a la seva mort per la seva implicació amb l'art i la cultura europeus mentre que a Barcelona va passar a l'oblit).
La narració de Javier Baladia ens porta per la història de la familia, coneixent els entrellats de l'arbre genealògic i les intrigues i vides dels seus membres destacats, però a la vegada un descobrirà moltíssimes anècdotes sobre la nostra història que probablement la majoria dels espectadors desconeixeran. D'on ve la denominació de culé (però no la versió més coneguda), com la Costa Brava podia haver esdevingut destí de la jet set internacional, com les cases dels Baladia van resistir el periode anàrquic de Barcelona (únic govern en la història mundial), la guerra civil però no la pressió especuladora capitalista de l'alcalde Porcioles, qui era la Ben Plantada... El documental compta amb el suport de nombrós material fotogràfic i videos d'època, els quals són tractats amb tècniques modernes per aconseguir un relat viu i amb bastant de ritme, que només decau en certs moments puntuals per recuperar-se ràpidament. Cal destacar en aquest sentit el treball de la coguionista i codisenyadora de producció Victoria Bermejo.
Barcelona, abans que el temps ho esborri probablement passi sense pena ni glòria per les nostres cartelleres però és una bona pel.lícula molt treballada i interessant que tot amant dels documentals i de la història de la nostra ciutat no s'hauria de perdre. I per a aquells que tampoc hi solen tenir un interès especial, però els hi piqui la curiositat de com Barcelona va esdevenir focus internacional molt abans de què naixéssim, segur que la pel.lícula tampoc els decebrà.

04 d’abril 2011

Paradetes Portabella

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.