31 de desembre 2005

i aixo esta a punt d'acabar-se

Que dur que es quan s'acaben les vacances, tres setmanes per aqui disfrutant de terres increibles, de l'estiu, que es l'epoca de l'any que mes m'agrada, de la platja, he apres a fer snorkel, uns primers passos de surf, pero desgraciadament ja nomes em queda veure com celebren aqui el cap d'any i dema a aquesta hora ja estare embarcant a l'avio que em tornara de volta a les fredes terres catalanes.

Pero be, he desconnectat i he reflexionat aquests dies i el que tinc clar es que quan torni vull fer un canvi en la meva vida.

10 de desembre 2005

I per fi vacances...


Quina gran sensació es té quan un té vacances, molt més ara com a currante que quan un era estudiant. Llavors un tenia moltíssimes vacances i bé, la veritat que excepte els dos primers anys de carrera, el curs tampoc era en tota la seva durada estressant. Un acabava i sabia que tenia quasi 3 mesos de descans, tant de temps que un al final de l'estiu quasi tampoc l'importava tant tornar a començar, ni que fos per trencar la rutina de les vacances.

Ara duia jo 2 anys sense vacances. Val, d'acord, els 7 mesos d'Erasmus tampoc van ser un estrés precisament, vaig fer molts viatgets d'uns quants dies, però vacances allò tenir més d'una setmana per mi no n'havia tingut, i tot i que vaig viure molt bé, al final cada dia feia entre 4 i 6 hores de projecte, tampoc és que em toqués els ous. Vaig tornar i vaig tenir quasi 2 mesos de vacances, però tampoc eren completes, paperassa universitària, buscar feina... I des que vaig començar duia ja un any i 1 mes treballant i el màxim que havia tingut va ser una setmana a l'estiu. La veritat que després d'uns últims mesos amb molta feina necessitava realment fer una pausa així de 3 setmanes.

El divertit del curro és que no pots anar-te'n de vacances sense més, has de preparar tot perquè la teva marxa sigui el menys traumàtica per l'empresa, sobretot si un se'n va com jo ara fora d'èpoques normals. Tota la setmana enllestint les ofertes importants que hi havia per aquest mes per tranquilitzar als nostres comercials, explicant-les al que serà el meu subtitut (que a més s'afegeix que és novato en la feina), preveient quins possibles problemes podrien sortir per explicar-li què fer i com si passa, dient-li tot on està, donant-li tots els contactes, etc. Ha estat divertit, tota una setmana xerrant el què pensava en veu alta mentre tenia una ombra al costat que escoltava i mirava i intentava retenir tota la informació possible. Per la meva tranquilitat és un colega de la uni, així que encara que novato, sé que té capacitat de sobres. També posa ràpidament al dia als jefes d'aquelles coses que normalment ja faig independentment i preveient també els possibles problemes. Entremig trucades dels comercials i col.laboradors de les plantes, per deixar tot a punt i per mostrar tots l'enveja que ara tenen (però jo també la vaig tenir a l'estiu, ja us vaig dir que jo riuria l'últim i millor).

Finalment despedida dels companys i jefes, el millor el Giró, big boss, òstia què bo que t'envagis ara, què ha dit la teva familia de que no estiguis a les festes? I jo, bé, és una de les coses que més em motiva del viatge a part de la destinació, passar un nadal sense fred ni àpats familiars. I ell, ostia sí, quina sort, són horribles, sempre et toca al costat el típic pesat de la familia que no aguantes però que has de posar bona cara, quina enveja em fas, i els dos rient.

I un surt i pensa que pot desconnectar 3 setmanes, ni mòvil ni portàtil, si sorgeixen problemes els solucionarà un altre, un marxa com molt més lleuger que un cap de setmana normal, on un desconnecta, però sap que el dilluns tornarà a estar allà i haurà de reemprendre el què està a mitges.

I aquí estic ara, esperant a què en 2 hores i mitja vagi ja cap a l'aeroport a fer el viatge més llarg de la meva vida, 25 hores de vol ni més ni menys. Barcelona-Paris-Singapur-Brisbane, i un cop allà, Sydney, The Great Coral Reef, Outback, Byron Bay, Golden Coast... Dani, ens veiem ja per fi i espero que fem el millor viatge de les nostres vides!!!!!!!! Als demés, bon nadal, feliç any nou i fins l'any que ve.

09 de desembre 2005

Feliz Navidad

Podria estar desitjant ja un bon nadal, però encara no és aquest el propòsit del post, sino parlar d'aquesta coproducció franco-alemanyo-anglo-belga-rumana (buf, com es posa això?). Dirigida pel director novell Christian Carion i amb actors d'uns quants països (a destacar per ser més famosos aquí, Daniel Brühl -Good bye Lenin i la futura Salvador- i Diane Krüger -Troya), la pel.lícula ens acosta a una bonica història real que va ocòrrer en la primera guerra mundial. En aquells temps on encara les guerres eren d'una altra època, res comparat a les actuals, en algunes trinxeres on hi havia bàndols oposats a uns pocs metres uns dels altres, es va acordar fer una treva per nadal i fer la celebració junts, oblidant els odis entre bàndols en tant important dia per a molts. En la història que se'ns explica és una treva entre escocesos, francesos i alemanys, en territori francés. Lamentablement pel fet d'estar a Manresa vaig veure la pel.lícula doblada, la qual cosa fa segur perdre molta gràcia a aquesta història amb gent diferent. Les diferències culturals (un tant tòpiques potser sí) es fan latents i la trama té certa gràcia tant durant la treva com el que passa després. També memorables les escenes finals on un cop els comandaments descobreixen la història, la decideixen tapar i castigar als que hi van participar -especialment destacable la de l'eminència religiosa anglesa, un cop més remarcant la hipocresia de l'esglèsia.

Sens dubte el millor la història en sí, la qual però podia haver estat molt més aprofitada. A part de certes escenes que es poden arribar a fer avorrides, tampoc crec que el director aconsegueixi que l'espectador es posi realment dins la situació que ens explica, ni en la història de la treva en sí, ni sobretot en la part inicial de la guerra, on no aconsegueix ni de bon tros unes bones escenes de cinema bèl.lic. Una verdadera llàstima, doncs es tracta de la última guerra on el combat cos a cos, la lluita de trinxeres, l'avanç de línies adquiria gran rellevança per damunt dels actuals (a partir de la II WW) bombardejos, armament pesant i destrucció a gran escala, que acaben decidint les contingències.

Piratas del Caribe (2003)

La veritat que quan la van fer no hi vaig anar perquè no em motivava gens. Ahir estava a casa d'un amic a Manresa i mira, vam dir de mirar una peli i entre les que no havia vist i segons els seus consells vam acabar triant aquesta. He de reconèixer que me l'esperava diferent, més sobre pirates reals, pastelón... Una certa originalitat i humor té, és entretinguda i malgrat no ser massa fan d'ell, destacar el Johnny Deep en el paper d'heroi-antiheroi llunàtic Jack Sparrow. Efectes, ambientació i música excel.lents, però el director Gore Verbinski no ens lliura de les típiques americanades amb final previsible i feliç, l'heroi (Orlando Bloom) atractiu, valent, amb la sort que l'acompanya amb escenes que no es creu ni el més retrassat... Però bé, ja sabem que això forma part de la majoria de produccions de Hollywood, a qui a més li agradi això, una gran pel.lícula.

04 de desembre 2005

Saw II


Aquesta setmana s'estrenava la segona part de Saw, pel.lícula de la que vaig parlar fa poc, quan la vaig veure amb DVD. Ganes de veure com continuava, però por també a la típica segona part dolenta, feta només per explotar la primera. Primer perill, el director havia canviat (aquesta és de Darren Lynn Bousman), però almenys es matenia l'altre coguionista (Leigh Whannel). L'esperança, doncs que quan es feia la primera, ja deixava clar que hi havia segona, així que almenys no s'havia de buscar com altres vegades, un motiu absurd per ressucitar una història acabada, però que s'havia d'explotar degut a l'èxit inesperat de la primera.

Aquest cop el nostre amic puzzle és detingut només començar, després d'haver torturat amb un altre dels seus enginys a un pobre delator de la policia. Ben aviat però es trobaran amb una sorpresa. Un grup de gent amb alguna cosa en comú estan tancats en una casa, sota els efectes d'un gas químic que els hi produirà la mort si no s'espavilen a trobar els antídots per la casa, plena de trampes com no i amb les famoses instruccions del ja cèlebre dolent. A dins es troba també el fill d'un dels policies... La pel.lícula és entretinguda, tot i que havent perdut l'efecte sorpresa de la primera, perd emoció en certs moments. El caràcter dels atrapats tampoc ajuda a incrementar-la... De totes maneres, torna el gran mèrit de la primera, i quan un s'espera ja un final mediocre d'una pel.lícula entretinguda, es torna a girar la truita sorprenentment i acaba amb un gran final novament... que ens porta això sí a una tercera part de la saga (la qual cosa serà seguir temptant la imaginació dels creadors, que esperem segueixi tant fructífera com fins ara). Felicitats doncs als creadors d'aquestes produccions de terror i sadisme americà, que han aconseguit que em torni a enganxar a una saga d'un gènere que tenia completament descartat per la manca d'interés de les creacions dels últims anys.

Bofetada a Rajoy

MR: No hay que confundir nuestra crítica al tripartito con ataques a Catalunya.
MR: Ni Catalunya es el Tripartito ni España es el PP.

Entrevistadora: Ni el Estatut es ETA o terrorismo.

MR: (glups), señorita, no me de la vuelta a las cosas.

Juas juas, ho vaig veure a l'APM i crec que era una realitzadora d'"El Club". No sé com et dius, però felicitats. Realment s'hauria de veure més sovint si la bona làvia que solen tenir els polítics la tindrien si no tinguessin ja preparades les entrevistes que els hi fan.

Book Crossing

N'havia sentit parlar, doncs un amic meu ja hi havia participat una vegada. Ho havia trobat interessant, però mai me n'havia trobat amb cap. I ahir de cop anava pel carrer Elisabet amb un amic i una amiga, quan de cop veig un llibre sobre un pilar d'aquells que es col.loquen perquè no puguin aparcar-hi cotxes. Era primet, i es deia algu com Arde París, no me'n recordo massa bé. Davant duia la etiqueta Llibre lliure en diversos idiomes. De seguida vaig pensar en l'experiència del meu amic, i efectivament obrint el llibre un es trobava amb una etiqueta de Book-Crossing i un codi pel llibre. Però bé, la veritat és que no em motivava massa. Seguim fent uns passos i es trobem un altre: DERRAMAPLACERES. Ja era massa la temptació, no em paraven de deixar llibres a l'abast. El títol d'aquest tampoc em motivava en excés, però llegint el resum de la contraportada semblava més interessant: un tiu que es desperta sense documents, sense memòria... Una mica rotllo Memento. En fi, així que me l'he endut i ara a veure què. Ja he entrat a la pàgina web, potser m'hauria fet més il.lusió trobar una història més llarga del llibre, la veritat és que sóc el segon usuari, va ser alliberat ahir per algú de bcn, però pel que sembla sota un acte especial que devia fer alguna associació per posar llibres a l'abast general. En fi, la història espero s'eixamplarà darrere meu, un cop inscrit en van informant de totes les mans per qui passa el llibre.

El mètode Grönholm


Finalment he acabat veient la obra de teatre que tant èxit ha tingut i que va per la segona temporada. Era una obra que feia molt de temps que volia veure, des que la van estrenar, perquè per aquells temps, és quan començava a buscar feina i em feia gràcia la temàtica. Les bones crítiques generals i dels amics i familiars que hi anaven, encara feien més gran el desig. Els problemes per aconseguir entrada i trobar algú per anar-hi han fet que fins ara no pogués complir-ho, i entremig el què ja havia vist, havia estat la pel.lícula del Método, que de fet va ser el primer text que vaig escriure en un blog (aix, com passa el temps).

I bé, ara potser m'alegro d'haver-ho vist en aquest ordre, perquè crec que sino la peli m'hauria decepcionat, tot i que això no ho compartia ahir un dels amics que ho ha vist amb l'ordre natural.
La peli estava bé, tret del final que no m'acabava d'agradar, però trobo la obra molt més rodona i treballada. Tot i que el procés de selecció podria ser fins i tot més real el de l'obra (la peli aspirava a cert aire més seriós i real), la creació teatral és una comèdia increïble amb estones de riallades contínues, especialment en la part central. Té però certs punts de dramatisme al final que es complementen molt bé i la sàtira del guió, no es limita només a la falsedat, crueltat i absurd que poden arribar a tenir els processos de selecció, sino que indirectament apareixen d'altres temes político-socials: crítiques a polítics, església i als toros, relacions de parella, prejudicis contra la transexualitat i l'homosexualitat... Un text en definitiva rodó de Jordi Galceran i ben dirigida, amb un ritme trepidant (frenat només per les pauses que provoquen els riures desenfrenats dels espectadors) que et manté expectant tota l'estona. Com a actors destacar especialment els genials Lluís Soler i Jordi Boixaderas, però bé, en Jordi Diaz i la Roser Batalla també estan a un bon nivell per completar el quartet.

Pels que hagin vist la pel.lícula o l'obra i meditin si veure la que els hi falta, la cosa bona és que no tenen res a veure. Sota una idea, cadascú ha desenvolupat una història diferent, amb finals diferents i sense que es puguin identificar els personatges d'una i altra obra (4 en el teatre i 8 en la pel.lícula), així que es poden anar a veure independentment sense que això suposi ja saber o endevenir què passarà després.

03 de desembre 2005

Match Point

Woody Allen??? Bé, la veritat és que costa distingir una mica el segell d'aquest autor en la seva última pel.lícula, suposo que els més fans que n'hagin vist més que jo hi trobaran més detalls potser propis d'ell, però en tot cas queda clar que es tracta d'un gir radical del seu estil propi fins ara.

Primer detall: aquest cop no està rodada a Nova York, sino a Londres. No és tampoc l'aspecte més clau potser, però mostra clarament les intencions de fer un canvi d'aires i premiar amb els seus rodatges a les seves ciutats on té molts incondicionals, segur que aviat en cau alguna a Barcelona.

Segon detall: ni actua ell, ni hi ha el típic personatge que fa d'ell, s'han acabat les converses psicològiques sobre els seus traumes.

Tercer detall: es tracta d'un drama en tota regla, es trenca el seu estil de comèdia, que en més o menys grau tenien les seves anteriors pel.lícules.

Vol dir això que no cal anar-la a veure? Ni molt menys, però no s'ha d'anar a veure-la esperant una pel.lícula del seu estil, perquè llavors sí decebrà.

El tema de la peli, enfocat diferent, sí que podria ser típic d'altres pel.lícules seves. És un home que es veu enfrontat davant d'un problema d'amors amb dues dones. El protagonista (excel.lent Jonathan Rhys-Myers), jove irlandès arribat a Londres, es veurà amb el dilema d'haver de triar entre la seva dona (Emily Mortimer), un encant de dona que li ha permès trepar ràpidament en la classe aristocràtica de la ciutat, o la seva amant (la molt molt sexy en aquesta peli Scarlett Johansson, increïble la sensualitat de l'escena borratxa en un bar). Fins aquí es pot explicar, el final era l'esperat per mi i el que jo també hauria triat si hagués tingut la ocasió, malgrat que la intriga queda fins al final. Excel.lents la conjunció entre l'escena inicial de la pilota i una de les finals de l'anell, que sembla desvelar el desenllaç, però mantenint el dubte una estona més. Venen a explicar la sort i la importància que té a la vida (tot el contrari que La buena suerte que explicava l'altre dia). Però la pel.lícula va molt més enllà i mostra altres característiques del gènere humà, aquest cop representats des de la dura realitat, sense els tocs humorístics habituals en Woody Allen, però amb la genialitat que el caracteritza.

27 de novembre 2005

La nova cadira i l'Ikea

La veritat que amb les noves tecnologies i Internet en particular estan canviant la forma de vida de molta gent, entre els quals m'incloc, que ens passem cada cop més estona davant l'ordinador quan estem a casa. És per això que la cadira que havia tingut fins ara es començava a fer poc adequada, doncs amb el seu curt respatller, un no descansava realment en ella.

Fa uns dies vaig anar a casa del meu amic Adri i mirant el seu nou pis compartit que té, vaig veure que un dels companys tenia una pedazo cadira, imitació pell, amb respatller per a tota l'esquena, suports per als braços, molt ergonòmica. Va ser com un amor a primera vista, veure-la i voler-la. Em va comentar que era de l'Ikea, com no!! Aquest lloc arxifamós, del qual tothom parla i que ha fet al seu creador i propietari uns dels homes més rics del món. Aquest lloc, el catàleg del qual, la meva amiga Laura sempre magnificava i no entenia que a mi no em digués res. La veritat que pel mobiliari mai havia donat importància, però bé, tocava per primer cop anar a aquest lloc a adquirir aquest bé que m'havia captivat.

I el mateix va fer la botiga, efectivament els elogis de la gent eren justificats. Què avançats estan aquest suecs en el temps, quin concepte de tenda de mobles més innovador. Em va encantar, Laura, el catàleg potser no, però un cop estàs allà, veient totes aquestes coses en la realitat i a uns preus increïbles, la veritat que em van venir ganes de comprar o llogar un pis sense ammoblar... només perquè ho pogués fer jo!!!

De totes maneres, com aquesta no és per ara la meva situació i els dos pisos en què passo la setmana ja ho estan i tampoc està la situació econòmica per malgastar, al final vaig anar al gra a comprar el què havia anat a buscar. Econòmica i fàcil de muntar, aquí estic, escrivint còmodament, fent descansar tota la meva esquena i amb una imatge que si no fos pel pijama que porto en aquests moments podria ser la d'un director general d'una empresa.

Los increíbles (2004)

Producció de la Pixar de l'any passat que al final no havia anat a veure al cine i vaig mirar ahir en DVD. És una bona pel.lícula d'animació, en la línia de les de dibuixos que últimament realitza aquesta productora, entretenint a grans i petits amb la mateixa obra. Amb un bon argument, amb reflexions sèries i amb escenes increíbles de molta acció dels nostres superherois desterrats, per mi només li falla una mica més d'humor per arribar per exemple al nivell de Buscando a nemo. De totes maneres, si es vol passar una bona estona, les aventures d'aquesta familia d'antics superherois, que es veuen forçats a tornar a l'activitat, segur que ho aconsegueixen. Els efectes i l'animació impecables com sol ser habitual.

25 de novembre 2005

Kiss Kiss Bang Bang

Escrita i dirigida pel debutant com a director Shane Black (guionista d'Arma Letal i El útimo boy scout), he de reconèixer que aquesta pel.lícula m'ha sorprès molt gratament. Feia molt de temps que no veia una pel.lícula tan original. Comèdia negra desenfadada, ingeniosa, atrevida i sarcàstica, presenta tot tipus d'humor, des del més aparentment estúpid però amb gràcia fins a humor molt més enginyós, amb certs diàlegs de gran nivell i escenes provocadores, sense pensar en excessos políticament no correctes.

Protagonitzada per Robert Downey Jr., Val Kilmer i Michelle Monaghan, destacar especialment l'actuació del primer, veu en off, narrador en primera persona de la pel.lícula, a estones director fent talls a la seva voluntat i naturalment protagonista d'aquesta història esbojarrada on un assassinat misteriós uneix a un detectiu, una aspirant fracassada a actriu i un lladre enmascarat d'actor i que es fa passar per detectiu privat. Sens dubte molt recomenable per a qui vulgui veure una pel.lícula realment diferent amb un bon humor intel.ligent.

El jardinero fiel


Després de l'èxit de la seva última pel.lícula, ja fa tres anys, Ciudad de dios, el seu thriller documental sobre la delincuència en els barris marginals de Río, el director Fernando Meirelles torna amb aquesta producció britànico-alemanya a repetir el gènere, malgrat que aquesta vegada hi afegeix més part de drama i en treu de documental. Basada en el Best-seller de John de Carré la pel.lícula critica les pràctiques de la indústria farmacèutica a l'hora de provar medicaments experimentals amb la població africana. Malgrat ser un tema que podria ser real, el cas descrit és novel.lístic, així que la part de documental mencionada estaria més relacionada en certes escenes més pròpies d'aquest gènere on s'intanta mostrar la cruesa de la realitat en països com Kènia i Sudan.

Amb una trama no linial en el temps i el seu peculiar estil de primers plans molt propers (de vegades marejadors), el director ens mostra com en Justin, diplomàtic anglès enviat a Kènia, comença a investigar la mort de la seva esposa Tessa, activista assesinada, i a seguir el seu treball per destapar draps bruts que afecten el govern britànic i la potent indústria dels medicaments. Amb Ralph Fiennes i Rachel Weisz com a protagonistes, el film peca per mi de no saber trobar el punt entre els diferents gèneres que pretèn barrejar: escenes documentals sense ser-ho, excés d'escenes dramàtiques i falta de ritme i intriga per ser un autèntic thriller. Malgrat això es tracta d'una bona pel.lícula crítica sobre un tema real.

La Buena Suerte

Havia sentit parlar del llibre, un dia d'aquells en què un fa zapping estúpid per la tele, i es troba amb l'entrevista als seus autors, Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes, parlant sorpresos del gran èxit que estava tenint, no només aquí, sino a l'extranger, s'havia traduït a no sé quants idiomes. Sorprenia una mica, la veritat que jo sempre he trobat força absurds tota aquesta mena de manuals miraculosos, sobre com triomfar en tal i tal cosa. L'èxit però que anunciaven em va fer picar la curiositat, però bé, tampoc estava disposat a pagar per això.

La sort que diuen els autors m'ha posat el llibre al meu abast, la Bona Sort ha fet que me'l llegís. La veritat és que m'ha agradat molt llegir-lo, sobretot amb la Bona Sort de gratis i sense moure'm de casa (és el que té compartir pis), potser és una tonteria de llibre però et fa reflexionar sobre coses tan evidents, que sembla mentida que no hi hagis pensat abans. Però bé, això és l'argument pobre dels que esperen la sort, i creuen que aquests n'han tingut molta per fer tants diners amb un llibre que van escriure en 8 hores. Com molt bé diuen, els que creuen en la Bona Sort valoraran que van estar 3 anys per pensar en aquestes regles que ara semblen tan evidents. No us diré de comprar un llibre que en una hora t'has llegit, però si que us animo a què us creeu la vostra Bona Sort perquè us caigui a les mans.

Pels que no ho vulguin fer, desmitificar fórmules màgiques. Sencillament diu que la sort et pot venir, però no serà duradera, la que ho és, és la Bona Sort, que un troba creant les circumstàncies, pensant en tots els detalls, buscant solucions per un però també pels altres... Les oportunitats estan allà per a tothom i només que s'ho curra i sap veure-ho, és qui acaba trobant la Bona Sort. Elemental? Efectivament, però molts cops ho deixem de tenir present, sempre és molt fàcil posar la sort com a excusa o com a demèrit dels afortunats a qui envegem. I explicat amb la fàbula del llibre és fa molt amè i realment hi reflexiones.

19 de novembre 2005

Pesadilla antes de navidad (1993) i Tim Burton

Amb l'estrena de La Novia cadaver s'ha parlat molt dels paral.lelisme entre la nova producció de Tim Burton i la seva antiga de 1993 Pesadilla antes de Navidad, que encara no havia vist fins al dia d'avui. La veritat és que Tim Burton és un director desconcertant. Fins fa poc més d'un any el tenia vetat, ja que cap de les seves obres m'havia agradat: Mars Attack, una gran paranoia, Sleepy Hollow una patètica història de fantasia de por i El planeta de los simios, una burda versió que destrossava una gran i mítica pel.lícula. En tots els casos sí que se li havia de reconèixer però el gran domini que té de l'animació i els efectes, i també és just dir que té un estil molt peculiar que tindrà els seus grans fans i detractors, i jo en aquests 3 casos estava en el segon grup. L'any passat però vaig anar a la Filmoteca a veure Big Fish, dins d'una setmana on posaven les millors pel.lícules de l'any anterior. Sense recordar que era de Tim Burton hi vaig anar, i quina va ser la meva sorpresa en disfrutar d'una de les millor pel.lícules que havia vist últimament. Almenys això va servir per situar-me en un grup intermig, on alguns films d'ell m'encanten i d'altres els trobo abominables.

Amb aquest esperit més positiu cap a aquest autor doncs m'he disposat a veure avui la seva famosa obra d'animació de fa 12 anys, dirigida en aquell cas per Henrik Selick. I m'he trobat davant d'una altra bona obra del director. He de dir que el cinema d'animació no és el meu preferit, però sí que obres com aquesta o les noves produccions que es fan avui en dia, són obres divertides per a tothom (no com els tostons de Walt Disney que ens passaven de petits i que avorrien a qui t'havia d'acompanyar) i que aprofiten la tecnologia per a recrear fàcilment coses no possibles en cinema normal. Original la història de com l'organitzador de Halloween vol apropiar-se del Nadal, amb un bons efectes a pesar del temps en què es va fer, un bon ritme de la pel.lícula, és una obra que ha passat a la història i que s'ha de veure. Vista aquesta suposo que acabaré veient també la nova obra per poder jutjar el pas del temps i les diferències.

Visca Plataforma i els aniversaris de l'Aitor

Què bé que m'ho vaig passar ahir. Realment crec que ja es pot confirmar que els aniversaris de l'Aitor són la festa de l'any equiparable a una festa de cap d'any o Sant Joan sense problemes, sino els supera. Tot va començar fa 3 anys quan pel seu aniversari va coincidir que va venir tothom. Feia molt temps llavors que no ens veiem temps, i les ganes de beure i passar-nos-ho a lo gran en una festa boja inmenses. I així va ser, acompanyat per un lloc com Plataforma que acompanya, per la música, per la gent, per l'absència de segurates tocant els ous a la pista, va ser una de les millors festes de la meva vida. I des de llavors la data ha quedat senyalada, primer divendres després del 15 de novembre. Ahir no va ser una excepció. Trobada en un pis idoni per botellons, amb servei de catering familiar i molt de mam, ens vam trobar tots i com sempre gent que feia molt que no veia. Noves coneixences, alguna absència destacable, però erem molts. Van sortir converses nostàlgiques, de quan ens vam conèixer tots mentre anàvem increment el nivell d'alcohol a la sang. I després a Plata, aquest gran lloc on la diversió està assegurada. Aquest cop no hi va haver víctimes desconegudes, si descomptem les pobres noies que eren víctimes dels atacs indiscriminats de l'Aitor, el gran protagonista de la nit, amb un estat d'embriaguesa que ell sol doblava a la resta de gent. La resta, doncs com les grans nits. Balls ska en les cançons mítiques, despilotes de gent, mantejos entre nosaltres, escenes obscenes... tot acompanyat de la mirada incrèdula de les persones del voltant que es pregunten d'on han sortit aquesta panda de degenerats. I tenen raó, malgrat el nostre aspecte normal i converses tirant a cultes que poguem tenir mentre bebem, en nits així entrem al lloc i ens transformem. Dani, Joanda, Achim quina pena que ahir tants km ens separessin i no poguessiu estar i contribuir-hi amb la vostra part.

18 de novembre 2005

Plorar

Diuen que els homes de veritat mai ploren. Avui he plorat. Si ho destaco és perquè a mi em costa moltíssim plorar. Puc comptar i recordar tots els cops que ho he fet un cop vaig deixar de ser nen i plorava inconscientment o ja conscientment ens els primers anys d'escola per alguna baralla, burla o coses així. He estat en moltes situacions rodejat de gent plorant i jo no ho feia. No em considero més mascle, però és la meva naturalesa. En els dos últims anys però he plorat dos cops. Els dos per causes similars. I avui ha estat el segon cop. Plores pel shock que et produeix la noticia, perquè no t'ho esperaves... Plores per compassió cap aquella persona a qui estimes, plores enutjat amb tú mateix per no haver volgut ser conscient abans del molt que està patint, per no haver actuat segons la importància que es mereixia malgrat ser un ser tan proper, per no haver sabut mostrar els teus sentiments, per voler evadir la realitat... Perquè de vegades el què sembla insensible no ho és, sino que no ho sap mostrar o s'aïlla de la realitat per a no patir, però internament és conscient i pateix com qualsevol altre.

14 de novembre 2005

Por

Tot havia anat fins llavors bé. La reunió per la que havia de fer el viatge potser no, el projecte amb una facturació de molts milions s'ha torçat força, l'escenari alternatiu que havia previst que podia salvar el tancament de la nostra planta de València a norris... Però m'havia sentit bé en l'exposició davant dels 4 tius interrogatious de Ford, i la part del meu treball havia estat bona, així que personalment no em podia retreure res.
Respecte al viatge, el que era més odiós, haver de marxar el diumenge per culpa de què el client et posa la reunió a Colònia un dilluns al matí, al final no va estar tant malament. La companyia del francès afincat aquí expert en soldadura laser havia estat molt grata. Malgrat la seva edat avançada, em va sorprendre en arribar a l'hotel a les 12 de la nit i dir-me, bueno, anem a donar una volta per la ciutat, no? Així que contràriament al que es podia pensar, el tiu de 51 anys em va apretar a mi, per no anar a sobar tan d'hora, malgrat haver-nos de llevar aviat. Però va estar molt bé, vam trobar un bareto amb molt ambient i allà ens vam fotre dos mig litres de cervesa cadascú, així que al final vaig fer més que la majoria dels diumenges "normals", on en ben sopat, piro a Manresa per anar a sobar.
Fins i tot havíem agafat bé el vol de tornada, que a priori podia haver estat just, però fins i tot havíem pogut dinar com deu mana. El vol havia sortit puntual, estava sent agradable, ja quedava menys d'un quart d'hora per aterrar. Jo anava llegint tranquilament el meu llibre, quan de cop l'avió comença a moure's. Res d'anormal, estàvem passant els núvols que sabíem cobrien Barcelona. Amb més de 100 vols a les espatlles, un ja s'acostuma a totes aquestes turbulències rutinàries, fins i tot superats els marejos de petit, sense haver pres Biodramines i havent menjat un colló, podia seguir llegint. De cop deixem els núvols enrere, i apareix Barcelona. Ja l'he vista un munt de cops, però sempre m'agrada contemplar-la des de l'aire, sobretot de nit. Deixo el llibre. L'avió comença a moure's bruscament, se'ns dubte la tempesta de llamps, trons i pluja va acompanyada de molt de vent, el pitjor enemic dels avions. L'avió segueix baixant per sobre de Barcelona, i els moviments són cada cop més fort, putu avió d'aquests petits!!! Els moviments són cada cop més notoris, intento recordar i crec que mai havia estat en un vol així. Però estem sobre Barcelona, un pilot mai aniria per sobre una ciutat si no ho veiés clar, aniríem per sobre el mar, com molts cops... De cop dos moviments laterals importants, i l'avió baixa sensiblement... Turbines a tot gas, l'avió coleteja, dóna gas a fons i comença a pujar a gran velocitat mentre el vent el fa oscil.lar a banda i banda... Es para l'aire, les llums, l'ambient es fa cada cop més calurós... El silenci de l'avió és com el d'una tomba... volant. Passem de nou els núvols (en sentit contrari) i sembla que tot es calma una mica. L'aire però segueix sense funcionar, i l'ambient és asfixiant, em desfaig el nus de la puta corbata, em trec el traje... El pilot parla per fi, s'ha frustrat l'intent d'aterratge i ens dirigim cap a Girona... Merde, salta el company, això dic jo, a la merda el Festival de cine independent, ja no hi arribaré a temps. Però bé, abans que seguir intentant aterrar a bcn, de cop m'adono que ens aquests instants, per primer cop havia passat por, por a morir, por a estar en un avió on ningú diu res, on no pots controlar res i les coses no van com haurien d'anar. He pensat que encara no, que era molt jove, que volia viure moltes coses encara... He pensat en Austràlia, en ella, en ells, en els amics exiliats, ara mateix no!!! Però això ha vingut en aquests instants de calma, com records del què havia pensat feia uns instants, però que la por no et fa ser conscient de què estàs pensant i et venen els pensaments després.
Voltes, més voltes, allò és Girona, passem els núvols, aquí també hi ha llamps, també hi ha vent, menys, l'avió però tornar a pujar i donar voltes. Deuen haver desviat molts vols i hem d'esperar, voltes, més voltes, on estem? Segueix fent calor, l'estómac se m'està regirant, a Barcelona, a Girona o a Madrid, però aterrem ja si us plau. Ara, sembla que estem baixant, allà hi ha la pista, sí, deu ser Girona, no veig bé, els llums, sembla que està calmat, sí, ja em tocat terra, aterratge sense problemes, buf, per fi. De cop miro per la finestra, Barcelona!!!!!!!!! Amb una hora donant voltes, amb l'aeoport de Girona que ara era el tancat, però finalment estic a terra i a la meva ciutat. Mai m'havia alegrat tant al baixar d'un avió!!!!!!!

12 de novembre 2005

La demagogia de l'excés de velocitat

Fa unes setmanes sortia al País un article sobre la sinistralitat a les carreteres. En ell es recollien les dades de la Guardia Civil, on es congratulaven del descens de victimes mortals a les carreteres durant l'any 2004, coincidint amb un major augment de denúncies. Naturalment la DGT es congratulava d'aquesta política i establia inmediatament la relació causa-efecte. Per sort, l'article era bastant complet, presentava altres opinions i el més important, donava força dades que inviten a la reflexió.

Espanya és un dels país amb un índex de sinistralitat i mortalitat a les carreteres més elevat. Davant d'això és clar que el govern ha de prendre mesures i la DGT va abogar per perseguir la velocitat, sobretot en vies ràpides. Aquesta solució és la que havia aplicat França per exemple amb un notable èxit. A Espanya al 2004 sembla que va sorgir també efecte (tot i que la relació directa s'havia produït també altres anys, sense que això signifiqués una millora en anys següents). Aquest any les estadístiques sembla que s'estan estancant, i davant d'això la DGT va reaccionar comprant més cotxes camuflats amb radars mòvils i proclamant la instal.lació de més radars fixos. Tot això acompanyat de campanyes polèmiques, com la última on es compara a qui va a més de 140 amb un dels més grans assassins en sèrie que ha tingut els EEUU en la seva història.

Està clar que la velocitat elevada és un perill potencial i sobretot que té una relació directa amb les conseqüències un cop hi ha hagut l'accident. Més discutible és però vincular-ho a ser la causa de l'accident. A part del sempre usat argument pels amants de la velocitat de què a Alemanya, on molts trams d'autopista no presenten límits, hi ha menys accidents, tenint el doble de cotxes que aquí, el mencionat article presentava una dada molt interessant que corrobora aquesta tesi: segons l'Anuari oficial Estadístic d'Accidents 2004, només un 2,8% dels accidents es van produïr en cotxes que circulessin per sobre la velocitat legal. Com explicar aquesta dada tan llunyana de les que ens solen presentar els mitjans de comunicació? La resposta està en què un 16% dels accidents s'atribueix segons aquest anuari a VELOCITAT INADEQUADA, un altre concepte que els mitjans i polítics ajunten amb l'excés de velocitat. Què és la velocitat inadequada? Doncs anar més ràpid o més lent del que les circumstàncies requeririen DINS DELS LÍMITS LEGALS. Per tant, és un error/negligència del conductor que els tan de moda radars mai interceptaran. El límit de les autopistes està en 120 i jo el trobo particularment baix GENÈRICAMENT, però si està plovent i anem en una autopista amb gran volum de transit, pot ser una velocitat excessiva, i són en aquestes circumstàncies on es produeixen molts dels accidents. Aquestes dades posen en evidència la política aplicada per la DGT, que malgrat aconseguir que la majoria dels conductors haguem (m'incloc) baixat la nostra velocitat (la qual cosa ho trobo positiu, pel què deia abans de les conseqüències), dubto que aconsegueixi baixar considerablement els nivells d'accidents i mortalitat ja aconseguits (encara els més alts d'Europa), doncs una política malaltissa i obsessiva sobre un sol punt mai sol dur grans resultats.

L'article del país presentava una dada que realment sí hauria de fer reflexionar a la DGT: el 30% dels morts en cotxe no duia el cinturó de seguretat. Malgrat això no veig una política clara per acabar amb aquesta pràctica: mentre el director de la DGT es congratula que les velocitats mitges han baixat (potser per ell, l'ideal seria que anessim tots a 20 km/h, però llavors perquè vam inventar el cotxe?), resulta que una gran part de la gent segueix vivint l'esquenes a la seguretat més bàsica i que fa inútil la millora tecnològica en seguretat dels cotxes. Perquè obligarem a les marques a vendre tots els cotxes amb ABS, controls d'estabilitat i airbags, si tampoc ens preocupem que la gent utilitzi el mitjà més bàsic de seguretat (obligatori des de fa dècades) i sense el qual els demés sistemes són inútils? Perquè només el 7,2% de les multes es refereixen a aquest punt que comporta un 30% de mortalitat, mentre un 25% de les denúncies (en constant augment) es refereix a un punt que significa el 2.8% dels accidents? Si els cotxes milloren tecnològicament, l'objectiu com a mitjà de transport hauria de ser que es pogués circular cada cop més ràpid i disminuint la sinistralitat, però el més fàcil i demagògic és buscar que circulem cada cop més lents i criminalitzar a qui no ho faci. La gran injusticia per mi que fa un radar és que no té en compte les circumstàncies: per mi és molt més "criminal" algú que vagi a 120 de nit, amb boira intensa per una autopista plena de trànsit (conductor modèlic segons un radar) que un tiu que vagi amb un Audi A8 a 200 per una autopista on va quasi sol (un assassí segons la DGT). Els radars estan bé per mi en llocs com les rondes de Barcelona, on realment es circulava massa ràpid, i on el límit de 80 (no així els trams de 60) malgrat semblar excessivament restrictiu per a molts, crec que és l'adequat per a la fluidesa del trànsit d'una via on MOLTES HORES DEL DIA PRESENTA UN GRAN VOLUM DE TRÀNSIT i on hi ha continuament incorporacions i sortides, on de cop es poden formar taps. Una altra cosa és que es pogués ser més permissiu a hores de la nit on no hi va quasi ningú, sense voler dir això que es permetessin les velocitats que alguns agafen creient que estan en un circuit, quan la via realment no té les característiques ni d'autovia en molts trams.

Una altra dada interessant que apareixia és que la majoria d'accidents es donen en carreteres convencionals. Això sembla que aquest any se n'ha adonat la DGT i ja ha reaccionat anunciant com no, la instal.lació propera de centenars de radars en aquest tipus de vies. Si aquests es col.loquen en els verdaders punts negres de la nostra xarxa viària, la típica curva enganyosa, la cruïlla amb mala visibilitat i incorporació sobtada, benvinguts siguin. Si com és habitual es col.loquen en rectes o creuaments amb gran visió, seran com molts cops radars de gran recaptació i efectivitat real limitada. De totes maneres, més barat i efectiu sortiria una bona senyalització de les carreteres, on aquests punts negres es marquessin exageradament (llums, senyals de perill, etc.) i els trams més corrents raonablement, en comptes de limitar-se a posar el típic 60 a tota cruïlla o revolt mitjà, porti o no aquest perill, i que fa que el conductor no acabi fent cas de les recomenacions.

I és que el què hauria de ser un gran cavall de batalla, hauria de ser l'estat lamentable de les vies i la pèssima senyalització d'aquestes en aquest país, però clar, què fàcil és criminalitar als conductors i no fer autocrítica. Espanya és el país que més recapta en multes de la UE i el que menys inverteix en manteniment i senyalització de les vies. Tenim una gran sinistralitat però ningú es preocupa del forats que hi ha en vies ràpides o revolts perillosos, de què de nit i amb pluja no es veu una sola línia, que mots senyals avisen massa tard i que les línies contínues semblen col.locades en alguns llocs arbitràriament. Lloable és la nova iniciativa de la Generalitat perquè els conductors denunciïn els trams que vegin inadequats. Això però esperem que vagi acompanyat de solucions i accions ràpides per millorar-ho. Un clar exemple de la influència que té la senyalització en una via és el modern eix transversal: inaugurat com a carretera quan hauria hagut de ser una autovia per volum de trànsit, al començament la majoria dels trams eren amb línia discontinua, destacant les autoritats que era una carretera però via ràpida. En pocs mesos la via es va convertir en una de les més sinistres del territori. Redreçat de certs revolts i repintat abussiu a línia contínua han fet baixar dràsticament el nombre de morts. Probablement un pintat lògic de la continuïtat o no de les línies reduiria encara més aquesta xifra, doncs la majoria dels què hi ara són de gent que avança en línia contínua, cansada d'anar darrere un camió i no poder-lo adelantar en trams amb visió suficient. Molts conductors perden la paciència i la confiança en el bon criteri del pintat, i acaben adelantant on realment no es pot.

De totes maneres destacar que la major causa encara d'accidents al volant segueixen sent les distraccions. Contra això poca cosa es pot fer (a part de la ja prohibició de parlar amb el mòvil i fumar), sino es conscienciar a la gent a saber conduïr, encarar més l'ensenyança de seguretat vial que la legalitat i criminilització de certes conductes. Distracció és tot el què no sigui estar 100% pensant en conduïr, i això excepte els amants de la conducció quan anem sols (i generalment a velocitats ilegals) pocs ho fan. Parlar (per mans lliures o amb acompanyants), estar programant la ràdio, pensar en d'altres coses, mirar el paisatge són distraccions que tots acabarem tenint: l'important és cer conscient de quan ho estem fent i conduir en conseqüència (més lent, amb majors distàncies de seguretat, tocar la ràdio en trams on no hi puguin haver-hi sorpreses...).
Campanyes de conscienciació sobre això, sobre tenir el vehicle en condicions (control periòdic de pressió dels neumàtics i revisió de les suspensions, tan bàsic per la seguretat i tan descuidat per la majoria), cursos assequibles (com es fa a Europa) sobre com actuar en situacions d'emergència, coneixement dels sistemes de seguretat (quanta gent deixa el fre quan actua l'ABS perquè vibra el pedal, en comptes de frenar més a fons que és pel que serveix), serien molts més afectives que la meitat dels radars instal.lats. Si a més aconseguissim que tothom portés el cinturó (també a darrere, i per la gran majoria que ho veu innecessari repartir videos de crashtests on el dummi de darrere mata al de davant en xocs a no gran velocitat, així me'n vaig convèncer jo a la uni) i s'invertís en millorar carreteres, segur que tindríem índex com els d'Europa, amb una vigilància molt més mínima i destinada a perseguir la minoria de temeraris de veritat (que no només van ràpid, sino que avancen imprudentment, no deixen distància de seguretat, etc.).

Desgraciadament tot això està molt allunyat dels pensaments dels nostres dirigents, així que seguirem aguantant les seves campanyes mentre veiem com els números no baixen tan com tots esperem.

06 de novembre 2005

Saw (2004)

La veritat és que quan va passar pel cine se'm va passar, tampoc hi havia prestat atenció, he vist tants thrillers americans, que a menys que algú me'l recomani o m'insisteixi per anar-la a veure, no són les pelis amb què em fixo més. Recomenada per un amic, confirmat per algún altre i sentint que aviat arribarà la segona part, avui he vist aquest film, potser el millor thriller dels EEUU que he vist des de Seven, sense arribar però de moment a la seva alçada. Dic de moment, perquè ara s'ha de veure com acaba. La segona part no és conseqüència de l'èxit de la primera, sino que ja està tramat des del principi, com ho demostra aquest final obert. És per tant com una pel.lícula de més de 4 hores partida en 2, així que fins a no veure-la tota no es podrà acabar de jutjar. La primera part se'ns dubte promet i el fet que ja estigués planejat també dóna més esperances cara a la segona (les segones parts fetes purament per allargar un èxit tingut i que no s'esperava, normalment no solen acabar massa bé). També és cert que la segona part té el perill de convertir-se en una més que típica persecució de la policia rere l'assassí en sèrie, fet que en aquesta primera part queda com a rerefons secundari, la qual cosa m'ha agradat com a mostra d'originalitat. De totes maneres tot això són especulacions personals, així que donarem el vot de confiança als creadors de l'obra i esperarem a les sorpreses que ens puguin tenir preparades.

Concentrant-nos en aquesta primera part, Saw comença amb dos individus a priori desconeguts que apareixen lligats ens uns banys d'un edifici abandonat. A la mateixa habitació un mort apareix en el terra fruit d'un suicidi. Els dos homes hauran de mirar d'escapar o matar-se entre ells per sobreviure. Aviat s'adonen que potser es tracta d'una artimanya més de "Puzzle" un assasí en sèrie buscat per la policia; tot i que tècnicament no se'l pot considerar assassí, doncs no ha matat a ningú. Es dedica a preparar situacions on els implicats acaben matant-se ells o matant a algú altre.

Sempre m'han agradat aquests thrillers en què el "dolent" sembla estar un nivell per sobre que tots els demés. No es tracta només que no l'enganxin (això passa en tots), sino que planteja situacions que desesperen a tohom i és molt més intel.ligent que tothom. Amb escenes i situacions originals, una bona atmòsfera de tensió, la pel.lícula sembla decaure i molt en el seu tram final... Fins que arriba el sorprenent desenllaç, un ràpid gir a la truita que explica i perdona el tram que semblava més fluix i ens tanca la porta fins a l'estrena de la segona part que se'ns dubte aniré a veure.

05 de novembre 2005

La paròdia de debat sobre l'Estatut

Dimecres passat hi va haver el debat al Parlament espanyol, per decidir si s'admetria a tràmit l'Estatut que s'ha aprovat amb àmplia majoria al Parlament català. 12 hores van estar ni més ni menys els nostres polítics debatint aquesta trascendental qüestió, que en qualsevol estat normal ni tan sols s'hauria de debatre. I és que rebaixant l'eufòria catalana que ha produït la qüestió, no cal recordar que aquest pas és en sí és força instrascendent: no se'ns ha acceptat ni un sol punt del què els nostres representants catalans havien acordat en el text, purament se'ns ha dit que perfecte, que s'estudiarà i ja en parlarem. Tenint en compte que a diferència del pla Ibarretxe (que ni tan sols va superar aquest punt tan previ), aquest text ha fet tots els tràmits legals requerits i compta amb el suport d'una gran majoria de la societat catalana (o almenys dels representants que aquesta ha escollit, per tant no hauria de diferir massa, com les pròpies enquestes constaten, per més que certa gent no ho vulgui entendre), tampoc hauria de sorprendre'ns ni alegrar-nos massa aquesta fita. Havent-hi a més la famosa promesa del president ZP que aprovaria un text sorgit d'una gran majoria catalana (lamentablement ja matissada i rebaixada), no haver superat aquest tràmit hauria estat una sorpresa majúscula i un cop duríssim al PSOE. El debat en sí, doncs es pot considerar força estèril: el què es debatia era una obvietat en qualsevol democràcia, abans de començar ja sabíem quins serien els vots a favor i en contra, i les 12 hores de debat ens van portar a l'única sorpresa d'una misteriosa abstenció, fruit d'un error informàtic (no funcionava el botó del sí) en la taula d'un diputat del PSOE.

Suposo que aquesta visió tan freda i trista es deu a què pràcticament no vaig veure el debat, degut a la llarga jornada laboral, al futbol i al haver-se de llevar d'hora al dia següent. Pel poc que vaig sentir, el què he llegit i escoltat posteriorment de terceres persones, sembla que va ser un debat interessant que va tenir certa gent enganxada una bona estona. Espero i desitjo que també fos vist a la resta d'Espanya per molta gent, i que les bones exposicions que pel què es veu van fer els nostres polítics i dirigents espanyols (menys el PP naturalment) servissin per calmar una mica els ànims al votant socialista espanyol que en aquests moments pugui sentir por degut a la campanya mediàtica dels mitjans de la dreta espanyola i catòlica. Si això es va aconseguir, si la gent al veure la Manuela de Madre (icona clau al representar el típic emigrant espanyol en el nostre territori) defensant aquest text català junt amb els nacionalistes, es va convèncer de què no estem davant la pitjor catàstrofe des de la guerra civil, el debat ja haurà tingut sentit. He dit que espero que la gent veiés realment el debat, doncs veient els extractes que es fan en moltes notícies de la televisió, centrades com sempre en la part més morboses dels piques entre polítics, aquestes no aconseguiran canviar la opinió de ningú.

Al votant del PP ja el dono per impossible, doncs lamentablement es va assistir un cop més a tot un reguitzell de bajenades contínues, que aniran a més, com prova les últimes declaracions de l'amic Mayor Oreja dient que l'Estatut és el resultat de les converses entre Carod i ETA a Perpinyà, una estratègia d'ETA per passar d'Estella a Perpinyà i involucrar a una societat més nombrosa que el petit País Basc (sense comentaris, increïble la imginació d'aquesta gent, i a sobre ho defineix no com una profecia, sino com una lectura clara i imparcial de la realitat, sic). Trobo del tot legítim que el PP estigui en contra del nou text que volem aprovar, trobaria legítim que volgués intervenir en el debat i argumentar des de la seva visió espanyolista els punts que no hi està d'acord i mirar de convèncer al PSOE que aquests no s'aprovin. Però trobo fastigosa aquesta postura de no voler ni debatre'l i de crear una por injustificada en una gran part de la societat espanyola, venent aquesta proposta catalana com si fos l'apocalipsi final. L'únic que estan aconseguint és alimentar un odi irracional entre les dues societats, entre la gent del carrer, tota una irresponsabilitat política que esperem no tingui conseqüències greus, però que si al final hi són, encara haurem de sentir que la culpa és dels demés i no d'ells. La gent subestima als polítics quan els qualifica d'inútils, potser ho són, però la seva bona oratòria pot crear amors i odis entre grups, inculcar idees, opinions, que de vegades poden ser molt perilloses per al benestar d'una societat. I en Rajoy amb el seu posat tranquil té una bona oratòria (tot i que com molt bé matissa avui en Toni Soler a la Vanguardia, defensar el blanc és molt més fàcil que mirar d'explicar una tonalitat de gris com ha de fer en ZP), molt millor que l'Acebes i el Zaplana, i que pot fer molt de mal en certes mentalitats espanyoles.

Passat aquest debat i sent conscients que seguirem durant molt de temps amb el continu bombardeig i campanyes del PP contra aquest text, ara ve el moment de la veritat, de veure que les bones paraules del PSOE aniran acompanyades de fets concrets. No em serveix de res que aquest debat tranquilitzés a molts colegues catalans, al veure una bona predisposició de part de la societat espanyola, els grans perills del PSOE en aquest tema, tampoc hi van intervenir. Les bones paraules se les emporta el vent, el què volem ara és un text aprovat amb el mínim nombre de modificacions respecte l'actual. I sento no compartir l'optimisme de molta gent, però em temo que a l'hora de la veritat tot acabarà en un cagat. La financiació, autèntic punt clau per mi del text (molt més que el terme nació) ja està sobre la taula, i ja ens han dit que ni de conya. No són tontos els polítics espanyols (tots en aquest cas), desvien l'atenció (nostra i de la societat espanyola) amb discussions estèrils sobre si som una nació o una identitat nacional, però saben que l'autèntic perill, que mai permetran, és evitar tot model econòmic que s'acosti al concert basc. A partir d'aquí, entrarem en una sèrie de retallades fins a arribar a un text un pèl millor que l'actual, i que en comptes de rebre com un fracàs, acabarem acceptant resignats. I és que la societat catalana no s'ha manifestat com demana el PP en contra d'aquesta averració (segons ells), però tampoc s'ha mogut en massa per fer veure a tothom que realment el poble hi està a favor, que no és cosa només dels nostres polítics. Ni s'ha mogut ni ens mourem quan ens arribi el text sota mínims, i acabarem donant un Sí al referèndum com a solució menys dolenta. Espero no estar profetitzant el què seria un nou fracàs de Catalunya, que ens mantindria lligats uns quants anys més sota esquemes que no ens satisfan. Espero que per una vegada els meus col.legues més optimistes tinguin la raó...

Mediterraneo (1991)

Guanyadora de l'Oscar a millor pel.lícula de parla no anglesa l'any 1992 entre d'altres premis, m'esperava sincerament més d'aquesta història dirigida per Gabriele Salvatores. Comèdia lleugera ambientada en la Segona Guerra Mundial, ens parla sobre la història d'uns soldats civils italians supervivents de batalles anteriors, que són enviats en una missió força instrascendental: localitzar vaixells enemics i mantenir la illa en cas d'atac, una illa grega perduda en el mar egeu i sense cap importància estratègica en aquells moments de la guerra. A l'arribar la illa sembla deserta, així que els soldats comencen una vida relaxada. Convençuts de la inofensivitat d'aquests "invasors", aviat es faran veure els habitants que encara queden: dones, nens, i el pope. Junts seguiran vivint relaxadament en aquest lloc aïllat, perdent tot contacte amb la resta del món...
Història divertida (sense excessos) sobre aquests inoperants soldats italians, algún diàleg interessant, paissatges meravellosos, però em deixa la sensació de què sobre aquesta idea es podria haver aconseguit alguna cosa més. Recomenable en tot cas.

Eros


Eros és una pel.lícula formada per 3 curts de directors de renom, tots ells relacionats amb l'erotisme i l'amor. El resultat és però una barreja de 3 curts molts diferents i de molt diferent nivell:

1) The dangerous thread of things.

Dirigida per l'italià Michelangelo Antonioni, ens mostra una parella en viatge per la Toscana en plena crisi de passió entre ells. L'home trobarà refugi en una jove misteriosa. De diàlegs pobres, trama superficial, la veritat no vaig veure-hi res d'especial en aquest curt. Per al públic masculí que es pensi que veurà cossos nus de dones per ser una pel.lícula eròtica, que aprofiti aquí, que és l'únic en què veurà res, però lamentablement no acompanyat amb res més (per no haver ni música en molts trossos que es fan pesats). El millor potser els paisatges que es veuen.

2) Equilibrium

Steven Soderbergh (Ocean's Eleven, Traffic, Erin Brockovich) ens presenta un empresari de marketing estressat en el Nova York dels anys 50. Angustiat per un somni eròtic recorrent on apareix una dona desconeguda, el protagonista recorre a un extrany psicòleg que intentarà mantenir la sessió a l'hora que tenir contactes amb algú de l'edifici de davant.
Característic del director, el curt juga amb el color i el blanc i negre i presenta detalls interessants, malgrat que el ritme lent se'm va fer soporífer i va fer que m'adormís en alguns moments. En descàrrec de l'obra dir que realment estava molt cansat després de dues nits on havia dormit molt poc i que l'acompanyant (que no es va adormir) no el va trobar dolent.

3) The hand

Del xinès Wong Kar-Wai (2046), aquest és sens dubte el millor curt dels 3, menjant-se als seus colegues en el seu conjunt. Per sort és l'últim així que un surt amb un bon regust de boca al final. El fet d'anar de menys a més sens dubte acaba donant una millor opinió final del conjunt.

En el Hong Kong dels anys 60 un jove sastre s'enamora el primer dia que visita la Srta. Hua, una prostituta de senyors adinerats. Al llarg dels anys, el jove mantindrà la seva passió, cap a aquesta dona a qui li fa els seus luxosos vestits. Aquesta obsessió perdurarà fins i tot en els pitjors temps per ella... Excel.lentment filmada i amb escenes memorables, és potser el millor curt que he vist mai, malgrat que s'ha de reconèixer que tampoc sóc massa fan dels curtmetratges ni n'he vist tants com per ser una opinió per tenir en compte sèriament.

01 de novembre 2005

Propietat privada

Realment trobo malaltís el concepte de propietat privada que hi ha a Espanya. De vegades sembla que aquest dret estigui per sobre de tots els demés drets. La veritat que aquest cop no m'he informat massa del tema, només pinzellades que he anat sentint/llegint als medis de comunicació. M'estic referint a la nova proposta que vol fer el govern per acabar amb l'existència d'habitatges completament buits mentre una bona part de la població es mata a pagar unes hipoteques increïbles de per vida, renunciant a moltes altres coses que podrien fer a la vida, i una altra, en general més jove, s'ha de veure vivint amb els pares fins ben entrats en anys o anem deambulant per pisos compartits de lloguer, esperant la possibilitat i l'estabilitat necessària per a fer el pas cap a l'adquisició d'un pis, com fa el quasi 90% de la nostra societat, xifra elevadíssima en comparació amb la resta de països.
No sé fins a quin punt realment aquesta nova proposta de llei solventaria el problema, però com a mínim hauria d'incrementar la oferta del mercat de lloguer, la qual cosa hauria de fer baixar els preus d'aquests pisos, segons els pocs coneixements d'economia que tinc. Amb la qual cosa hauria de ser més fàcil per la gent independitzar-se dels pares, fins a tenir l'estabilitat econòmica que permeti afrontar la famosa hipoteca en què quasi tots acabarem caient.
La proposta consisteix en fomentar, incentivar que els propietaris facin un ús de les seves propietats desocupades, ja sigui venent-les o llogant-les. Naturalment per la nostra cultura, la primera opció serà descartada per la majoria, però la segona ja seria un gran què per molts de nosaltres, sobretot a Catalunya, que presenta el rati preus elevats/vivendes buides dels més alts de l'Estat (o el més alt, ara no recordo). Naturalment això també comportaria un benefici econòmic per al propietari, i fins i tot els maldecaps que un pot tenir llogant un pis cada cop són menys doncs molts ajuntaments estan assumint la tasca de fer d'intermediaris i s'encarreguen de les assegurances necessàries i contractes per tal de què l'estat de la vivenda sigui bo quan sigui retornat.
Doncs bé, davant d'aquesta acció tan necessària ja han sortit les veus conservadores de sempre, que posen el dret a la propietat privada com a dret primordial, per sobre del què també tenim tots a disposar d'una vivenda digna. Parlen de què el govern vol expropiar aquestes propietats. No m'he llegit la llei, però la ministra va sortir desmentint-ho, així que no sé en aquest punt qui diu la veritat, però en tot cas sempre seria com a última instància. I la veritat, tot i que defenso el dret a la propietat privada també estaria d'acord en una expropiació en últim terme. No ens oblidem que qui disposa de propietats on ni hi viu, ni hi vol fer lucre, és perquè realment va sobrat de diners.
Així que espero que el govern que tenim sigui valent novament i com amb la llei dels matrimonis homosexuals tiri endavant la iniciativa passant per sobre d'aquestes veus crítiques especuladores. S'ha de mirar de garantir tots els drets, però quan dos xoquen parcialment s'ha de donar prioritat al més bàsic, que en aquest cas és facilitar l'accés a la vivenda per sobre de drets especuladors.

Somniar despert

De què serveix somniar despert si el somni mai es fa realitat? Perquè aventurar situacions futures que mai es compleixen com esperaves? Un cop més arribada la ocasió, tot se n'ha anat a la merda. La il.lusió del somni que feia més soportable l'espera s'ha convertit de nou en decepció. Caldrà de nou doncs aixecar-se i tornar a començar.

Ja està fet!!!

Doncs bé, crec que finalment puc donar el tret de sortida al meu nou racó d'Internet. Diumenge a la nit escrivia la inaguració en aquest nou blog sota una data fictícia prèvia al meu primer missatge en el meu antic blog del msn per donar un començament a la història. He portat tot els posts i comentaris aquí, ahir em vaig estar barallant per canviar 4 tonteries de disseny i ara acabo d'escriure el missatge de trasllat.

Així que ara sí puc dir que comença la nova etapa, ja tinc un racó amb un disseny que he triat jo i que mica en mica, si trobo temps per aprendre a dissenyar amb html, intentaré anar fent més meu. Benvinguts els pocs lectors que tenia i que espero conservar i benvinguts els nous que puguin arribar.

30 d’octubre 2005

François Ozon: 8 femmes (2002)

Probablement arribarà aviat a les nostres sales l’última obra d’aquest controvertit director francès, doncs “Le temps qui reste” acaba de guanyar l’espiga de plata i el premi a millor interpretació masculina en el recent festival de cinema de Valladolid.
Mentre esperem que arribi avui parlaré de la pel.lícula que va fer fa 3 anys i que vaig veure ahir en el DVD.

Acompanyat per un gran cartell d’actrius franceses de totes les generacions (Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Virginie Ledoyen, Emmanuelle Béart, Ludivine Sagnier...), el genial director francès ens proposa una trama detectivesca estil Agatha Christie disfressada en forma de comèdia satírica delirant i amb talls musicals on les protagonistes s’obren als seus sentiments. Una barreja doncs curiosa i arriscada que dóna un conjunt força surrealista que provocarà sens dubte opinions molts contràries. Però aquesta és una de les característiques de n’Ozon, el de crear pel.lícules força surralistes i gens convencionals. Com a mínim en les dues que he vist fins ara, aquesta i Swimmin Pool, molt diferent entre elles, d’estil, argument i ritme, però originals i amb un estil molt personal ambdúes. I això és el què m’agrada d’aquest director, el saber que vas a veure una cosa diferent i que sent d’ell tampoc saps molt bé què vas a veure.
Caldrà doncs esperar a l’estrena comercial de la seva nova creació per veure amb què ens sorprèn aquesta vegada i mentrestant seguiré indagant en la seva filmografia passada.

29 d’octubre 2005

Quilombo

Aquest és el nom d'un bar de copes a on vaig acabar ahir, en una nit on anàvem guiats per les amigues d'una amiga. He de reconèixer que és el segon cop que he quedat amb elles, i els dos cops m'han acabat portant a llocs curiosos, o si més no diferents a l'ambient en què estic acostumat a moure'm, la qual cosa m'agrada per canviar d'aires.

El primer cop va ser Cafe Royal, un bar musical amb pista de ball força gran als voltants de Plaça Reial, bon lloc gratuït per moure l'esquelet fins les 3, amb una barreja de gent internacional, una mica xic i amb música electrònica gens comercial.

El d'ahir era un bar de copes curiós, amb música en viu, bé, no sé si sempre serà així, però en l'estona que jo vaig estar van tocar la guitarra dos personatges diferents, sentats entre la gent i acompanyats d'un grup d'amics, com si es tractés d'un altre grup de clients. El local disposa d'un parell de taules a l'entrar, una barra entre mig i la sala principal, no massa gran, on tota la clientela està sentada en taburets amb taules petites entremig. Quan un entra allà pensa que no hi ha lloc, que allò està ple, però només cal demanar a un dels imaginatius cambrers, perquè de manera increïble et faci lloc per un grup de 14 persones com erem ahir en el vell mig del local. Naturalment la comoditat i l'amplitud no serien les paraules que definirien com un està en el Quilombo, però si un s'ho pren amb humor i s'apunta a l'ambient amb el bar cantant algunes de les cançons que el músic està tocant, acaba apreciant l'encant del lloc. També s'ha de dir que per sort ahir quasi ningú estava fumant, la qual cosa és d'agraïr en un local així, doncs del contrari suposo la meva percepció hauria estat més negativa. No sé si va ser mera casualitat o degut a les característiques del lloc atrau a gent no fumadora, o fumadors que entenen que allà és millor abstenir-se.

Com a recomenació, no demanar birra i si es fa, d'importació, doncs el preu mínim és 4 €, per la qual cosa surt més a compte demanar altres coses, com el mojito especialitat de la casa, molt bo i per 5 €.

Desgraciadament ahir estava molt cansat i no em vaig quedar massa estona, però si algú hi vol anar algun dia, trobarà a aquest narrador una persona que l'acompanyi.

23 d’octubre 2005

Lucro cesante

Des de fa 2 setmanes estic assistint a un curs pagat per l'empresa sobre Direcció de projectes, un curs on t'expliquen moltes coses lògiques, però bé, serveix per estructurar-te una mica i aprendre d'anècdotes que puguin sortir dels professors que expliquen batalletes seves, i que ajuden a fer més amena una classe diària de 18 a 21 posterior a tota la jornada laboral normal.

Una de les coses que van sortir l'altre dia i que em van sorprendre és el concepte de Lucro cesante, una clàusula que un client et pot mirar d'introduïr i que s'ha d'evitar a tota costa. No aprofundiré molt sobre el tema, doncs probablement un abogat podria explicar-ho molt millor, però el concepte es basa en una compensació que et pot demanar el client degut a una falta teva en el servei que li dones, cobrint aquesta compensació el suposat benefici que aquest hauria pogut obtenir.

Aplicat en un exemple del món on treballo, jo ja sabia que hi ha penalitzacions (que trobo naturals) per exemple per falta de subministrament d'una peça segons els programes de subministració del client. És a dir que si la meva empresa no subministra, per exemple un montant A d'un cotxe i el client ha de parar degut a això 2 hores la línia de montatge final, la meva empresa haurà de pagar el cost d'haver tingut la línia engegada i els treballadors sense fer res. Però si tú has acceptat el Lucro cesante en el teu contracte les conseqüències poden ser molt més terribles, ja que l'empresa pot desvariejar fins a l'infinit el benefici que hauria obtingut, i et pot carregar el cost dels 50 cotxes que hauria produït en aquelles 2 hores, no només en preu de venda, sino també amb els ingressos que les marques obtenen després amb reparacions, serveis de post-venda, peces de recanvi, etc. O anar encara més enllà i dir que aquells 50 cotxes eren els primers que pensava vendre a tal país, i que com a tals eren productes estratègics amb els que pensava vendre'n després 2000 més al llarg de l'any i carregar-te tot això a tú.

Naturalment és un jutge qui ha de determinar la raonabilitat o no del benefici que demana el client, així que un es pot imaginar que al final qui hi surt guanyant de tot això són els bufets d'advocats d'ambdúes empreses. De fet es veu que ja hi ha bufets especialitzats en Lucro cesante i en la defensa contra aquest. Però també ens podem imaginar que això ho tens amb un client als EEUU i que et toca un jutge que ensorra la teva empresa.

El més fort que trobo d'això és que pel que es veu és una pràctica força generalitzada en certs projectes el intentar colar-la. I això entre empreses client-proveïdor, no entre empreses competidores entre elles. On està la solidaritat empresarial?. Per mi això és un exemple més de què aquest capitalisme cada cop més extrem on estem anant no va enlloc i acabarà per petar. Fins ara els meus exemples eren en aquesta fixació d'obtenir més i més beneficis i fer fora la gent dels seus llocs de treball tot i no tenir pèrdues. Però això ja és fins i tot a nivell d'entre empresaris. Perquè enlloc de mirar de viure tots bé i quedar-nos cadascú la nostra part del pastís, cada cop més la tendència és a fagocitar-se els uns als altres per acabar-nos-el menjant tot i patir després l'empatx?

22 d’octubre 2005

Una historia de violencia

Una parella americana amb dos fills viu una vida plàcida en la petita ciutat americana de Millbrook. Són feliços amb el somni americà i la vida plàcida d'aquest petit lloc on tots es coneixen. Un dia dos assassins entren en el petit cafè del Tom Stall, qui frustra l'¡ntent de robatori, salva la vida d'una de les seves empleades i mata als dos assaltants. El Tom es coverteix en el nou heroi nacional i és el focus dels mitjans de comunicació. A partir d'aquest moment, la vida dels protagonistes canvia radicalment, degut a l'aparició d'un extrany personatge que es creua en les seves vides.

Dirigida per David Cronenberg (La zona muerta, M. Butterfly, Spider, Crash), el guió de John Olson es basa en una novela gràfica de John Wagner. Els protagonistes són Viggo Mortensen (El senyor dels anells) i la sorprenent Maria Bello (Asalto al Distrito 13) i compta amb la col.laboració de l'Ed Harris i William Hurt com a actors més destacats.

La història com el títol evidencia parla sobre la violencia, una violencia brutal que un es podria trobar qualsevol dia, allunyada de la violència espectacular i coreogràfica de les pel.lícules del gènere. Però en el film no es veu només aquesta, sino també les conseqüències que aquesta té sobre una familia, com l'aparició d'aquesta en les seves vides, les canvia completament. Ambientada als EEUU, on la història queda més verídica, el director pretén reflexionar sobre ella en un context més general, tot i que aquest marc implica en certa mesura una velada crítica a la societat nordamericana.
El director combina magistralment escenes de diferents registres, en els quals la parella protagonista es mou a la perfecció. Fora de les escenes violentes, també hi ha lloc per a les més íntimes, sentimentals i que plantegen dos grans dubtes sobre els que m'ha fet reflexionar més el film en realitat: Realment podem conèixer 100% a algú? Pot realment algú viure al marge del seu passat?

15 d’octubre 2005

Stopespanyolisme: carta a stopnacionalismo

Señores,

supongo que si les escribo es debido a la indignación que siento cuando leo páginas como las de ustedes o muchos de los medios de comunicación estatales, probablemente los mismos que leen ustedes, o que estan detrás también, puesto que no se han dado a conocer, permitan que así como ustedes sospechan de la conspiración nacionalista catalana y sus grandes empresas, nosotros también podamos sospechar de ustedes. Antes de empezar con la respuesta a ciertas de las cosas que dicen, también lamentar las amenazas que ha recibido su colaborador, hecho profundamente lamentable (en el caso que sea cierto, permitan también las sospechas, pues puestos a malpensar como hacen ustedes, también puede ser un hecho inventado para reforzar sus más bien pobres argumentos).

En primer lugar eso sí, me gustaría felicitarles por tener la deferencia de poner como número 1 del boicot a la Caixa, puesto que esto debe ser lo único que nos unen a ustedes conmigo. Yo también llevo años haciéndoles boicot e intentando convencer a la gente de ello, pues aparte de ser unos ladrones que cobran a uno hasta por respirar y a pesar del supuesto nacionalismo que ustedes ingenuamente les otorgan, son los principales responsables de que hoy en día en Catalunya aún sigamos pagando peajes en nuestras autopistas, para nada en mejor estado que las fantásticas autovías de las que muchos de ustedes pueden disfrutar gratuitamente, y encima causantes, para más inri, de muchos de los atascos que sufrimos.

Sin embargo como el boicot se dirige en general a las empresas catalanas y por consiguiente a la mayoría del pueblo catalán (sí, contra Catalunya, no a esa minoría nacionalista que usteden dicen), pues no me puedo estar de mostrar mi desacuerdo. En primer lugar me gustaría decirles que el nuevo Estatut cuenta con el apoyo de una gran MAYORÍA del PUEBLO CATALÁN. Por si no lo leyeron, todos los partidos que lo han aprobado tenían este punto en su programa electoral, fue lo que más explicaron en campaña, por lo que es de suponer que la gente que los votó no se puede sentir ahora defraudada (los de CIU, ERC , ICV seguro que no, y como mucho alguno del PSC que quisiese un nuevo Estatut, pero no "tan" nacionalista). Descontando hasta estos últimos, sigue siendo una gran mayoría, piensen que si hasta Manuela de Madre se ha tomado el Estatut tan a pecho, ella responde a la imagen de muchos votantes del PSOE de ninguna tradición nacionalista. Por consiguiente, ustedes no van a despertar a ninguna masa dormida catalana, pues todos son conscientes de ello, sino que van en contra de Catalunya y buscan, como es lamentablemente habitual, satanizar al pueblo catalán y crear un odio irracional entre ambos pueblos. Gracias a algunas estancias en el extranjero donde he convivido con otros españoles, vascos, gallegos y catalanes que estaban en el mismo sitio, he podido constatar, que realmente probablemente todos podríamos vivir mejor en el marco, si quieren, de un país común como actualmente, pero que acciones como la suya y la campaña informativa centralista estatal alimenta un odio entre todos nosotros, difícilmente superable si uno no tiene la suerte como yo de poder conocer a gente de muchas otras regiones.

Ustedes hablan de campaña informativa nacionalista, lavado de cerebro (lo mejor es que ponen a la Vanguardia como ejemplo, un diario que se niega a publicar una versión en catalán, me gustaría saber como se les pondrían los pelos si leyesen/oyesen medios realmente nacionalistas), pero en cambio se mofan cuando nosotros decimos lo mismo de sus medios. Por lo tanto, yéndome al campo estrictamente de la lógica, no es ningún argumento válido. Lo que sí es cierto (y lo pueden comprobar si algún día se dignan a pisar nuestra tierra) es que nosotros accedemos sin esfuerzo a todos los medios, los nuestros y los suyos. En mi tele y la de todos los catalanes, tenemos TVE, Tele 5, Antena 3, Canal Plus... y TV3. En nuestras radios oímos la COPE, la SER... y Catalunya Ràdio. En nuestros quioscos se encuentran con la misma facilidad el ABC, la Razón, el País, La Vanguardia... y el Avui, El punt. Por lo tanto, sin demasiado esfuerzo y hasta sin quererlo, uno acaba accediendo a toda la información, vista desde todos los puntos de vista, mientras que en el resto de España lamentablemente, se debe tener un espíritu más inquieto y tener un cierto nivel de cultura para acceder a opiniones que no sean las casi unánimes del centralismo español que propugnan la gran mayoría de medios estatales. Por eso realmente me veo "obligado" a perdonar la ignorancia que ustedes y la mayoría de españoles muestran sobre la realidad catalana, pues es realmente difícil formarse otra opinión cuando a uno le estan machacando cada día con lo mismo. Pero al menos, sirva este párrafo para hacerles pensar quién es el que está sometido a un lavado de cerebro.

Sobre el Estatut en sí, nada más lejos de la realidad de ser un instrumento para una futura independencia. Si viviesen aquí y conociesen un poco mejor nuestra realidad, constatarían que los primeros no interesados en hacer un referendum para la independencia somos los nacionalistas, pues perderíamos rotundamente. El sentimiento independentista aparece precisamente con acciones como las suyas, oyendo a los políticos del PP, a los del PSOE como Ibarra, a los militares, a los medios como la COPE o el ABC, pero les puedo asegurar que si después de tantos siglos ustedes entendiesen de una vez por todas que lo único que reclamamos es que España entienda que es un estado plurinacional, y que nosotros no hablamos catalán "pa joder" (sino porque es nuestra lengua desde hace muchos siglos, antes que nuestros pueblos se unieran debido al casamiento de los reyes católicos) y que tenemos una cultura distinta que queremos conservar después de tantos siglos aguantando represiones de su Estado (ha habido de todo, como ustedes dicen, pero me gusta como pasan de puntillas por el punto histórico, ¿aún negaran que no ha habido muchos períodos de represión? En ese caso mejor vayan a una biblioteca y lean un poco). El día que ustedes entiendan eso, estoy seguro que los niveles de independentismo caerían bajo mínimos. Sin embargo el paso del tiempo democrático y el comprobar que esta comprensión no sólo no llega sino que vamos a peor, y con acciones como la suya, lo único que consiguen es el efecto contrario. Por cierto, en el Estatut se reconoce al castellano como lengua oficial y que debe ser enseñada, y todo ciudadano tiene el derecho de utilizarla y el deber de conocerla, lo único que hacemos es equiparar al mismo estatus nuestra lengua de siempre y poner medidas para evitar la desaparición, como lamentablemente está pasando en otros estados que no se preocupan por lenguas minoritarias en un mundo cada vez más globalizado. Les puedo garantizar que el nivel de castellano de la gente es bastante mejor que el de catalán en la gran mayoría de la población, así que no deben de temer por su supervivencia en Catalunya.

Si hablamos de financiación, el otro gran tema, si leen bien los artículos verán que lo se pide ni la mitad de lo que otras regiones ya tienen (léase Navarra, País Vasco), que se sigue hablando de solidaridad para con las regiones más pobres de España y que el dinero que donaríamos a España (recogido por nosotros) debe ser pactado por una comisión BILATERAL Catalunya-España, así que no sé donde está nuestro unilateralismo en este tema. Creo recordar en su página que ninguneaban nuestra contribución, como si otras regiones no aportaban, en ese caso nada más fácil que hacer públicos los números de nuestro déficit fiscal, como tanto tiempo llevamos reclamando. Quizás es manipulación nacionalista, pero según nuestro gobierno y medios, éste es mucho más elevado que el de cualquier región rica de otro estado, y como ustedes se empeñan en ocultar los datos oficiales del Estado, permitan que sea lógico que nos creamos lo que nos dicen (sino, ¿por qué no los publican abiertamente y que todo el mundo sepa la verdad?). Quizás entonces no podrían seguir insultándonos cada dia con que somos insolidarios.

Sobre el tan polémico preámbulo (ya dije cuando me leí el Estatut que el error era poner eso al principio, muchos de ustedes hacen como un personaje del PP -no recuerdo ahora muy bien quién era- que decía, que empezó ahí y ya no siguió, ¿pa qué?), permítanme que sea menos nacionalista que muchos de mis amigos y realmente me sea igual la palabra que quieran poner, pues el preámbulo no sirve para nada, no otorga ningún derecho, para mi lo importante es el resto. Pero puesto que es el argumento que más utilizan sobre nuestras intenciones separatistas, dejen que les ponga una de las definiciones de la RAE sobre esa palabra tabú "Nación": Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Efectivamente, según esta definición Catalunya es una nación, y eso no conlleva nada de lo ustedes dicen, realmente sería la constatación de que España entiende que es un Estado plurinacional, como Suiza por ejemplo, sin que ello conlleve deseo de división del Estado. Deseo que en caso de existir, es de madurez democrática reconocer el derecho a la autodeterminación como en Suiza y Canadá (creo que decían que esto en países desarrollados no pasaba, pero ambos están bastante más adelantados que el nuestro), pudiéndose ejercer (como en el Quebec) o no (como en Suiza donde ya estan contentos y por ello no lo ejercen).

Sobre la constitucionalidad del texto, que ustedes mismos se ríen, que hasta nosotros admitimos que no lo es, un par de cosas:

1) El consejo nuestro que lo evaluó determinó los que ustedes dicen, pero tras ello se retocó y no quedaron tantos. También apuntar que éstos apuntaban a dudas sobre la constitucionalidad y en muchos casos con división entre ellos. Hasta si uno recurre al Tribunal constitucional, muchas veces hay división entre los magistrados, de lo que se deduce que la constitucionalidad o no de un punto es muchas veces subjetiva (ese gris que tanto reclaman en la historia).

2) Aún pudiendo ser algun punto inconstitucional, puesto que se han seguido todos los procedimientos democráticos del Estado, se debe debatir la conveniencia o no de ellos en la Cortes. A veces parece que la Constitución es invariable por los siglos de los siglos, cuando en todos los estados democráticos se reforman cada ciertos años, pues la sociedades evolucionan en el tiempo.

Finalmente esperar que este mail sirva como ejemplo de qué no todos nuestros argumentos se acaban con sois unos fachas y espero que si como ustedes dicen son sólo un grupo de amigos, les sirva para reflexionar sobre sus acciones y entender un poco más nuestras aspiraciones. Lamentablemente, no creo que su página se trate sólo de un grupo de amigos, por lo que este mail probablemente acabará en la basura o servirá para tergiversar argumentos y ponerlos en su página de si eres nacionalista... con sus propias palabras. Grande sería mi sorpresa, si este mail fuese contestado educadamente con argumentos más trabajados que los que publican en su página dentro de un marco de diálogo constructivo.

Saludos

14 d’octubre 2005

I ja van 24...

Acabo de pensar, com passa el temps!!, i això em fa veure que un s'està fent gran. Ahir va ser el meu aniversari, i ja en van 24. L'aniversari és una cosa que un celebra amb il.lusió de fer-ne fins als 21, dels 22 als 24 que acabo de fer, els veus amb indiferència, i suposo que a partir dels 25, un ja es va desil.lusionant per cada any que un fa, no sé, no ho he viscut, però ho noto, perquè aquests 24, la indiferència no ha estat tanta com els 22 o els 23, hi ha com una por amagada al subconscient que ja veu que els millors anys de la vida, del cos, s'estan quedant enrere. Al curro tothom els mirava amb enveja, els 24, qui els tingués, i jo ja pensava que jo també tiraria enrere. Potser no és tant l'edat física, potser és que és el primer aniversari en què un està currant ja estable, d'aquí res vindrà també el primer aniversari a l'empresa... Un ja va sempre més cansat, les festes en divendres acaben abans... Però ens resistim, a pesar de no ser una bona notícia ho celebrem, ahir era l'home més feliç del món quan els meus companys de pis (que casualment tenien planejat un sopar per ahir, sense saber quin dia era per a mi) van sortir amb un pastís amb un 24 a dalt, amb un grup de gent, alguns ja més coneguts amb aquests mesos, d'altres desconeguts, cantaven l'aniversari feliç. Ahir estava ple de goig quan vaig arribar a casa (de currar, fins tard, 20.30, el treball no perdona, és igual quin dia sigui per a tú) i vaig començar a llegir els sms que tenia en el meu mòvil personal i a rebre trucades de gent. Ahir era el més content mentre privava els garrafons dels companys de pis, com els vells temps, fumava fins a entrar en un altre món, oblidant-me del dia següent, i per primer cop avui he anat a la feina encara mig tajat, sense dutxar, sense afeitar, amb ressaca estomacal, per fi trencar les regles per a tornar-les a seguir un cop arribat allà com es podia... En fi, com sempre he dit, cada etapa té els seus punts a disfrutar, i aquesta també els té, 24 ja dona certa perspectiva per mirar al passat i sentir anyorances, però mai s'ha de deixar de mirar el futur i mirar-lo de viure i disfrutar al màxim.

12 d’octubre 2005

El gafe d'Ivanovic

Després de veure diumenge passat la final de la lliga catalana de bàsquet em preocupa el gafe que té l'entrenador que hem fitxat per a les finals. Malgrat que el joc del Barça no em va convèncer, crec que molts dels fitxages encara han de demostrar i poden fer molt més, i així i tot es va arribar (després d'una primera part nefesta nefasta) amb dos finals (el del temps reglamentari i el de la pròrroga) que estaven guanyats, i com en la final de l'acb de l'any passat es van acabar perdent de forma estúpida i incomprensible. I aquí no hi ha l'excusa de jugadors joves, cony tenim una plantilla experimentada com per deixar-se perdre d'aquesta manera. Serà que tenim un entrenador gafe????

Fora d'això anàlisi semblant al que ja vaig fer, remarcant el gran estat de forma de Navarro i els meus dubtes seriosos sobre Williams (Vujanic, recupera't aviat!!!), però com a mínim gafe o no, tornem a tenir un entrenador que no es seu, no para de cridar, s'emprenya i almenys no posa tan nerviós com el peix bullit Montes.

En fi, aquest cap de setmana comença la veritat, lliga acb i serà el moment de començar a analitzar com s'han fet les coses. Jo crec que al principi patirem bastant perquè falta molt per acoplar, però per sort el bàsquet es decideix a partir del març.

The Take (La Toma)

Interessant documental canadenc dirigit per Avi Lewis i escrit per Naomi Klein, la periodista que va saltar a la fama pel seu llibre Nologo sobre el moviment antiglobalització en les seves primeres èpoques. A part de rebre com a regal el seu nou llibre per la compra de dues entrades (sort que anava acompanyat, l'únic que l'hauré de compartir :)), el documental ens mostra el perquè de la crisi argentina i ens ho mostra com a fracàs d'un model i avanç de les conseqüències a escala mundial del capitalisme globalitzat. També ens mostra una alternativa, el moviment cooperativista que està surgint a Argentina (lamentablement com és habitual la peli arriba amb massa retard al nostre país, doncs transcorre al 2003 en paral.lel amb les eleccions que porten a Kirschner al poder). Aquest moviment està format per obrers que "okupen" fàbriques tancades pels empresaris i les recuperen per a produïr i vendre ells.

Documental interessant que no es fa pesat i que et fa reflexionar sobre si realment un altre model econòmic, un món més just és possible i mostra una mica l'esperit de: "El pueblo unido, jamás será vencido". Posa en qüestió també el model tradicional de política, malgrat que per a això lamentablement no hi apareix cap alternativa, i mira que m'agradaria. L'únic però que li faig és que tampoc mira de reflexar massa, ni aprofundir en la crisi argentina, sino que utilitza l'exemple d'aquesta i el nou moviment allà sorgit com a propaganda del seu moviment, carregant totes les culpes al capitalisme internacional i al FMI, que naturalment van tenir-hi a veure però en conjunció amb molt altres factors. També peca potser d'utòpica i reflexiona poc de fins a quin punt això seria exportable com a model a escala mundial o és realment només una solució d'emergència sorgida per la lluita d'una gent que de cop i volta s'ha trobat desesperada i sense res.

De totes maneres considero la visió un exercici recomenable per a incitar a una reflexió crítica del model actual i no caure en el conformisme.

09 d’octubre 2005

Insomni

Sota aquest títol podria començar a parlar sobre els meus problemes per dormir, però no és ni de bon tros aquest el pròposit per avorrir-vos avui, sino parlar de la nit d'ahir, que malgrat el títol, tampoc va ser el d'una farra boja sense fi.

Insomni és una marató teatral que s'organitza al casal del carrer Ali-Bey 120, un lloc on no hi havia estat des de petit quan hi anava allà a jugar amb altres nens del barri a jocs de taula o d'ordinador, en aquells temps on com a molt tenies un amic amb un amstrad que tardava mitja hora en arrancar. Ara és un lloc destinat a servir a grups de jovent per a sales d'assaig de música i teatre i organitzar events com el d'ahir, que era la serva tercera edició (i primera que jo hi anava aconsellat per un colega de la uni). La marató dura 12 hores, de 16 a 4, i en ella es fan en una sala petita tot un seguit d'actuacions teatrals, monòlegs, espectacles humoristes o de màgia. La durada d'aquestes sol ser (excepte alguna excepció) d'una mitja hora, la qual dona una certa flexibilitat per anar entrant i sortint, doncs lògicament ningú serà capaç d'aguantar les 12 hores veient-ho tot. La mateixa sala disposa d'una barra on anar a demanar la beguda per anar fent més amena l'estada (sobretot amb la calor que feia, únic però de l'esdevinement). Per a fer alguna pausa, res millor que el jardinet exterior amb una altra barra, taules per prendre la fresca i petar la xerrada i fins i tot zona chill out, on estar sentat al terra gaudint de la tranquilitat nocturna de la zona.

En quant a les actuacions, doncs com era d'esperar una mica de tot, però la curta durada i la varietat d'espectacles fan que puguis aguantar una bona estona sense fer-se pesat. Una bona oportunitat per a la gent jove de poder veure actuacions teatrals a baix cost en un bon ambient.

Especialment intrigat em va deixar l'actuació d'un mentalista, que després de moltes conyes que feien preveure un farsant amb certa gràcia, va acabar endevinant la paraula que havia el.legit a l'atzar una noia del públic dentre les múltiples pàgines d'un llibre, així mateix el.legit entre 5 possibles. Després d'estar parlant amb la noia un cop acabat l'espectacle, el truc és encara més indesxifrable...

08 d’octubre 2005

L'eclipsi

I finalment el somni es va cumplir. Després d'haver perdut l'oportunitat l'any 2001 de veure el primer eclipsi solar que hi ha hagut en els nostres territoris fins on m'arriba la memòria per culpa d'estar donant classes particulars en una casa on no tenien res que servís, aquest cop el vaig poder contemplar en tota la seva grandesa i amb els millors mitjans.

Anava amb el meu cotxe direcció a l'empresa equipat amb un CD, que havia llegit el dia anterior a la Vanguardia era un mitjà segur, malgrat que no permetia veure'l amb gran definició. I llavors em va venir la idea, per fi havia de servir d'alguna cosa estar currant al costat d'una de les nostres fàbriques, havia de trobar la pantalla per soldar, el mitjà més segur per veure-ho.

Van arribar les 11, vaig baixar a buscar-la i vaig sortir a fora. Efectivament, no hi havia ni un núvol al cel, però es notava clarament que hi havia molta menys llum del què és normal per l'hora que era. De totes maneres una ullada directe cap al cel, intentant mirar de reüll al cercle solar, no permetia distingir res especial. Llavors vaig alçar la pantalla posant-la davant els meus ulls. Vuala! Per fi els meus ulls contemplaven en la realitat (imatges ja n'havia vist és clar) com el nostre preciós satèl.lit s'interposava entre nosaltres i l'astre solar que ens il.lumina diàriament. Com si es tractés de la lluna en quart menguant, només una petita porció del sol amb forma d'ungla ens feia arribar la seva llum. Vaig mirar uns quants cops més, entremig dels companys que també miraven. Finalment havia complert una de les coses que volia veure amb els meus ulls en la meva vida, com a afeccionat que havia estat a l'astronomia (ara ho tinc una mica deixat per falta de temps) allò em feia una il.lusió especial, malgrat saber el què era i haver vist ja moltes imatges.

Ara només em falta completar el somni podent veure algun dia un eclipsi solar total... Per sort en principi encara em queden anys per poder-ho realitzar.

07 d’octubre 2005

Snooker

Avui he fet la meva segona partida de snooker de la meva vida i primera "sèria", o el què és el mateix, un un contra un i sabent més les regles. Hi he anat amb l'amic que de fet me n'havia parlat del joc i que fa uns dies hi vam anar uns quants i vam fer una partida conjunta entre 5.

Jo era la típica cosa que havia sentit anomenar, però que tampoc sabia molt bé com anava. Pels que no tinguin ni idea, és una espècie de billar americà, però amb una taula molt més gran (com el doble), i amb boles i forats molt més petits, és a dir té més dificultat ficar-les. La sistemàtica del joc és anar ficant boles, però a diferència del billar normal amb un cert ordre. Hi ha boles vermelles (bastantes) i després una de diferents colors: groc (2 punts), verd (3), marró (4), blau (5), rosa (6) i negre (7). Primer es tracta d'anar a ficar totes les vermelles. Després de ficar una vermella (1 punt), s'ha d'anar a ficar una de color (amb el seu valor). Les de color es recuperen i es tornen a deixar al seu lloc original, això fins que s'acaben les vermelles i llavors es tracta de ficar les de colors, de menys a més valor. El no tocar bola, tocar la que no toca (quan vas a color, cantes a per quina vas), ficar la blanca, tirar la blanca fora de la taula, penalitza amb 3 punts pel contrari. Si fiques la bola de color que no toca, el seu valor és sumat al contrari. El que m'agrada més del joc és que a part que has d'afinar molt més (així que és un gran entrenament pel billar normal) és que hi ha emoció fins al final, avui sense anar més lluny he anat perdent fins al final, i això que l'amic en sabia bastant més. En les tirades has de pensar més en com deixar la blanca per a la següent, tant si et toca tornar a tirar, com si li toca a l'altre. I el millor és que hi ha pals especials, sobre els que suportes el pal de tirar, p.ex. quan la bola blanca et queda molt lluny (penseu que la taula és enorme) o en posició incòmode, o un pal per passar per sobre de boles enganxades a la blanca i que molesten quan vols tirar.

En fi, que suposo que hi aniré més sovint a partir d'ara perquè enganxa, una experiència recomenable.

I per fi la lliga catalana

I amb ella el debut del Barça... No va ser un grandíssim partit, tot just estem encara amb pretemporada (malgrat estar jugant ja un títol), però vam poder veure unes quantes coses, que ja hi havia ganes després de tan temps sense veure bàsquet del Barça i després del pèssim any passat.

L'estil de joc com era d'esperar és d'intentar imposar un ritme ràpid i amb molta movilitat, una mica l'estil TAU (com és normal), però sense tenir a Calderón. L'objectiu seria defensar bé, controlar rebot i sortir al contraatac, és el joc amb el què ens sentirem més còmodes. El problema és que de moment tampoc vaig veure una gran defensa, com també era d'esperar veient el TAU dels últims anys entrenat per Ivanovic, així que ens divertirem més, però ni de bon tros tindrem un mur allà darrera com amb en Pesic. Amb joc ja més estàtic el què m'agrada és que no hi para d'haver bloquejos i moviments d'homes per anar movent la pilota, així que no veurem el què em posava més nerviós dels últims temps, d'estar un home amb la pilota i la resta parats mirant el què feia. L'altre gran canvi respecte Pesic i el nefast any passat són les nombroses rotacions, s'ha acabat el cinc inicial que juga molts minuts i una banqueta que ja es va desmoralitzant per no ser important. Aquí tothom sortirà a jugar i a donar el màxim, i sino, al cap de res a la banqueta. De totes maneres també és cert que vaig trobar certes rotacions excessives, una mica a l'estil Aito, de quan un comença a pillar la ratxa, et canvien, però no sé si era per dosificar les forces ara a l'inici.

Sobre els nous fitxatges:

- Shammond Williams: el que em temia. A pesar dels grans articles i comentaris de forers de l'acb, que si era un jugón, que si seria el cervell de l'equip, la representació d'Ivanovic a la pista... jo em temia un Goldwire, el típic americà flipat. Tampoc m'agradaria ser massa dur en un sol partit i espero empassar-me aquestes primeres paraules, però el seu partit d'ahir va ser pèssim. Nombroses pilotes perdudes, direcció de joc i selecció de tir dolentes. No és el tipus de base que m'agrada, així que entenc el fitxatge de Vujanic (en un principi estava en contra) i esperem la seva ràpida recuperació. O millora, o dura 2 dies en el Barça.

- Basile: se'l va veure molt poc, uns quants tirs fallats al principi i ja no va jugar més, suposo avís d'Ivanovic i tranquilitat pels afeccionats, ja que és un gran jugador però està acostumar tirar-ho tot, entri o no, i així al Barça res de res. El gran estat de forma amb el què ha arribat Navarro suposo ajudarà a què puleixi aquest punt. Fora d'això m'agrada el seu fitxatge perquè per primer cop posa pressió a Navarro, és un bon defensor i un jugador més que pot decidir un partit.

- Thornton: actuació correcta d'aquest nou americà, bon treballador, jugador d'equip, que pot aportar coses, moltes més que les que va mostrar ahir. L'únic però és que com deien molts forers, efectivament té un cos més de 2 que de 3, així que en certs partits no descarto minuts de Kakiouzis o Trias jugant de 3.

- Kakiouzis: suposo que encara adaptant-se després del gran europeu, va mostrar pinzellades de les moltes coses que també crec pot aportar (sobretot al principi, doncs quan va tornar a sortir a la segona part se'l va veure bastant més descentrat). Lluita pel rebot, bons moviments interiors i tir exterior, un altre bon jugador d'equip.

- Marconato: el fluix Eurobasket ens feia temer un Marconato en línia descendent, però ahir va demostrar l'encertat del seu fitxatge i va tancar les boques dels que el titllaven de jugador mediocre de 8 ppp-8 rebots. Sense Marc Gasol i amb una línia exterior (fora de Navarro) més fluixa del què serà normal, va mostrar que si convé pot assumir reponsabilitat ofensiva (19 punts), a més de rebot i intimidació defensiva.

Dels de sempre, grandíssim Navarro (esperem que segueixi la línia ascendent que mostrava fa un parell d'anys), currante De la Fuente amb un bon tir (un altre estiu que deu haver practicat el tir, aquest noi no ha d'anar mai a la selecció), gafe Grimau (un dia que tenia minuts io no ho feia malament i es lesiona), bon base reserva Sada (que serà cedit... o acabarà en el lloc de Williams), complement Fucka (s'ha acabat ser titular, aquest any toca aportar minuts de qualitat de 4 o 5) i motivat Trias (jo confio en la seva explosió aquest any, doncs Ivanovic ja el volia pel TAU i té molt potencial). Sobre aquest últim dir que el canvi amb hamilton que ha sortit publicat no el faria ni de conya. Entre un mercenari que va tenir una bona ratxa l'any passat i un culé de tota la vida que ha d'explotar, em quedo amb aquest últim, molt més polivalent a més, ajuda en el rebot gràcies a la seva envergadura, només li falta tendir a jugar més per dins (sembla que l'entrenament físic de l'estiu ha servit, se'l veia més fort malgrat que segueix sense tenir cos per lluitar contra moles).

Que un 5 més bo completaria l'equip, sens dubte, però això si ens n'anem a un Papadopoulos o algú així, no a un Hamilton, que si no fos seleccionable, no voldria ni el Fuenlabrada.

Sobre el Manresa, en la línia de l'any passat, equip fluixet que patirà per mantenir la categoria, cosa que farà si com habitualment posa el pundonor necessari per combatre la seva falta de qualitat interior, només Ricci, doncs Patterson juga més per fora. El joc exterior segueix sent correcte al mantenir l'estructura base i fitxat a Maravic. Esperem que aquest any a fora juguin a nivell més semblant que a casa per no patir tant.