22 de desembre 2010

Intel.ligència i maldat genètica

Sempre he sostingut que l'home és genèticament "cabró" i que la moral és un invent humà per seguir evolucionant en societat i frenar els impulsos que tenim internament preprogramats que asseguren en última instància l'instint de supervivència. L'enveja, la gelosia, la mentida, la violència respecte els nostres congèneres són les reaccions naturals del nostre subconscient, enfront de les quals una sèrie de valors morals evolucionats al llarg dels segles de convivència social s'interposen per evitar que cada dia ens matem els uns als altres (o almenys encara més del què ja ho fem en realitat). Aquesta moral, més o menys forta segons l'individu i l'entorn en el què hagi crescut, és vençuda en alguns casos on la supervivència (reproductora, física de l'individu o els seus descendents, portadors dels nostres gens més enllà de la nostra vida) està en perill. Òbviament, hi ha altres casos, on altres factors, ja sigui de bogeria (falla genètica) o poquíssima moral per l'entorn d'educació, facin invertir el pes d'aquestes dues balances.
L'article Tamaño cerebral e inteligencia dels biòlegs Maddalena Bearzi i Craig Stand i publicat a la Revista Investigació i Ciència d'aquest mes m'ha reafirmat internament en aquesta teoria i ampliar-la associant aquests valors "negatius" no a l'home en concret, sino al desenvolupament de la intel.ligència. Malgrat que el missatge principal de l'article versa més sobre la relació entre tamany cerebral i intel.ligència, i com aquesta es manifesta en grau menor en altres espècies, una possible conclusió es pot extreure en la meva línia argumental. Quasi tothom reconeixerà que la intel.ligència és el principal tret característic que ens diferencia als homes de la resta d'animals i ens hagi permès quasi monopolitzar el nostre planeta (i si seguim així fins i tot portar-lo potser a la seva destrucció, però això és un altre tema). El rasge físic més important que sembla la causa d'aquesta és, entre d'altres, el nostre tamany cerebral excepcionalment gran respecte al nostre cos, si ho comparem amb la majoria d'espècies. En concret, el nostre coeficient d'encefalització és de 7, quan normalment es mou al voltant de la unitat. Però hi ha altres espècies amb valors relativament grans d'aquesta proporció, animals dels quals ja deduíem certa intel.ligència i sobre els quals s'ha aprofundit en l'estudi del seu comportament. Parlem en concret dels dofins (coeficient entre 4 i 5 segons espècies) i els ximpanzés (2,34).
En ambdos ja havíem notat certs comportaments socials, capacitat d'utilitzar i fabricar utensilis (els dofins sense brassos utilizen meduses que els protegeixen el bec quan remouen el fons marí) i certa capacitat de llenguatge primitiu. Aquests trets s'han observat i descrit en major profunditat, confirmant-se fins i tot els més "polèmics" com el llenguatge. S'ha demostrat la capacitat dels ximpanzés d'aprendre lexigrames, símbols abstractes que representen paraules, així com lleguatges de símbols en dofins, que eren capaços de discernir quan se'ls hi comunicava ordre sense sentit. Aquesta capacitat sembla demostrar que ni que sigui en un ordre més primitiu els sons que emeten entre ells són un tipus de llenguatge. També s'ha demostrat que ambdos tenen la capacitat de reconèixer-se a sí mateixos davant d'un mirall, signe distintiu de la consciència, considerada fins llavors exclusiva dels humans. Però entre tanta intel.ligència, la major observació dels seus comportaments es ha ensenyat imatges menys bucòliques d'aquests animals apreciats generalment i considerats benèvols i pacífics (els dofins han guanyat la fama de ser l'únic animal, a part de l'home, capaç de mostrar altruisme, en salvar a alguns humans ofegant-se).
L'engany s'ha demostrat com un comportament practicat per ambdues espècies. En el cas dels dofins en una situació de captiveri per aconseguir més menjar (concretament amagant objectes que els hi queien als visitants i que entregava als monitors quan cap altre dofí del parc estava present). En el cas dels simis s'ha observat l'engany en situacions de llibertat com a estratègia reproductora, especialment entre elements de baixa jerarquia (i és que els ximpanzés també estan organitzats per classes o castes, ens sona?). La violència també és pràctica habitual en ambdues espècies i no només a l'hora de caçar per aconseguir aliment. Les seves organitzacions en clans les porta a defensar el seu territori com nosaltres defensem les fronteres dels nostres països, de manera semblant a com nosaltres també devíem fer a la prehistòria. En aquesta defensa, la violència sense contenció entre individus de la mateixa espècie hi és present com a estratègia de supervivència. Fins i tot la violència masclista sembla tenir els orígens en els començaments de la intel.ligència. Lluny de l'amor que a vegades poden mostrar els humans, o les demostracions de força entre mascles d'espècies menys intel.ligents o seduccions colorides com les dels galls d'indi, ximpanzés i dofins mostren hàbits violents de reproducció sexual que s'acosten més a la violació en grup. Concretament s'han observat coalicions de dofins mascle per aïllar femelles, evitar que s'escapin i després forçar-les sexualment. També els simis formen grups que no només protegeixen el territori, sino que rapten femelles d'altres comunitats per posteriorment violar-les. De fet l'intel.lecte dels ximpanzés sembla força maquiavèlic, basat en serveis i favors que es deuen entre membres i amb modificació d'aliances per a benefici propi.
Serà doncs la intel.ligència en general doncs l'orígen de molts dels valors més negatius que som capaços d'observar en els humans? Formarà part d'alguns dels gens que han demostrat major capacitat de supervivència? Els detractors de la meva teoria parlen de la bondat dels nadons... Com molts mamífers, aquests no tenen capacitat de supervivència i completen molt bona part del seu desenvolupament en els primers mesos de vida, fase on probablement l'entorn els inculqui bona part d'uns valors morals, que probablement no portin preprogramats com els què resten dins el seu subsconscient.

15 de desembre 2010

Biutiful

Amb Biutiful el director mexicà Alejandro González Iñárritu torna quatre anys després de Babel a la gran pantalla, trencant la seva relació amb el guionista Guillermo Arriaga, amb el qual va aconseguir la fama amb obres tan destacades com Amores Perros, 21 gramos o l'esmentada anteriorment. Si el guionista debutava fa un parell d'anys i força desapercebudament com a director amb Lejos de la tierra quemada, Iñárritu torna desempallegant-se dels guions d'històries creuades que ja començaven a sonar excessivament repetitius, però seguint fidel a la representació de drames quotidians i les relacions entre persones. En les nostres pantalles, la seva nova obra arriba amb la publicitat afegida que dóna avui en dia haver rodat a Barcelona, malgrat que la imatge que d'aquest film se n'extreu és bastant diferent a la publicitat no tan subliminal de Vicky Cristina Barcelona.
I és que malgrat el títol positivista, amb incorrecció ortogràfica simpàtica inclosa, Iñárritu aprofundeix en els límits del dramatisme per presantar-nos la imatge més fosca i trista de la nostra societat. El protagonista Uxbal és un home que sobreviu dins de Barcelona a base de martingales diverses i relacions amb la immigració il.legal xinesa que produeix imitacions de baix cost que seran després venudes pel top manta africà. Mentre la seva vida s'enfondra, els intents del protagonista per redimir-se, per salvar el seu amor amb una ex-dona amb problemes psicològics, així com cuidar dels seus fills, es veuran interposats per un destí fatal contra seu rodejat d'obscuritat. Malgrat no poder qualificar-la de sensacionalista, doncs la pel.lícula reflexa amb un alarmant realisme vides que són plenament reals (alguna escena un tant efectista a part), Biutiful conmou a moments i deprimeix sense compassió a l'espectador fins a límits probablement excessius per al gran públic.
Amb una rigurosa direcció, la pel.lícula destaca sobretot per l'excel.lentíssima interpretació d'un Javier Bardem estel.lar que no sembla tenir límits en el seu treball d'actor. Bardem transmet un realisme esfereidor al seu personatge, fins i tot en nombrosos primers plans aguantats en el temps. Per al públic local, destacar el paper secundari d'Eduard Fernández com a germà del protagonista.
La fotografia i música monòtones incrementen, probablement de forma innecesària, un sentiment depressiu que s'allarga quasi 2 hores i mitja, amb una primera mitja hora un tant avorrida que es podia haver escurçat d'alguna manera per fer un conjunt una mica més digerible.
En resum, Biutiful és un correcte drama realista ideal per percebre unes misèries de la nostra societat sobre les quals estem generalment excessivament immunitzats i despertar una consciència que tenim adormida. Amb un Bardem que torna a mostrar unes capacitats infinites d'interpretació. Però queda clar que l'espectador ha de conscienciar-se prèviament del què va a veure si no vol espatllar algun moment d'alegria que tingués planejat per després del cinema.