18 d’abril 2011

Manel

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

17 d’abril 2011

Inside job

Islàndia, país tranquil on 300.000 habitants compartien una illa rica en recursos naturals i vivien amb una de les majors rendes per càpita i un estat del benestar envejable. Fins que fa uns anys l'especulació d'uns quants i la mala regulació del govern de torn va portar el país a la bancarrota... Amb aquesta breu i coneguda però colpidora història comença Inside job, abans de traslladar-nos cap a Nova York, seu de Wall Street i de l'imperi de la indústria financera nordamericana. Allà es va començar a gestar la crisi financera mundial que la majoria ja coneixerà, començant per una bombolla immobiliària fomentada en part per uns bancs que donaven hipoteques d'alt risc i la refinanciació que aquests mateixos bancs van acabar fent per obtenir més i més crèdit, amb la connivència d'unes entitats que seguien valorant aquests paquets d'inversió com a altament fiables. Tot això potser molts ja ho coneixem, amb explicacions que molts economistes ens han fet, i que sabem que a més de portar a la bancarrota a grans entitats com Lehmann Brothers, van acabat provocant una gran crisi financera mundial (sobre la qual en el nostre país s'ha d'afegir la nostra pròpia d'un creixement basat només en el totxo) que ha costat els estalvis i la feina a moltíssima gent. Inside job ens torna a explicar fil per randa i amb un gran rigor i claredat les etapes que van portar a aquesta gran crisi financera... però va molt més enllà.
Fugint de protagonismes innecessaris i recursos afectistes, Charles Ferguson s'amaga darrere la càmara i senyala amb noms i cognoms als causants d'aquesta crisi i entrevista a nombrosos especialistes mundials i nordamericans que inclouen caps d'estat, ministres de finances, professors d'economia de gran prestigi, líders del FMI i el Banc Mundial, assessors governamentals, en un gran entramat que de vegades pot costar una mica de seguir i que seria l'única crítica que se li pot fer a aquest magnífic i necessari documental, guanyador de l'Oscar aquest any. Fegurson, qui abans de ser director era ja escriptor i científic polític, així com empresari (de l'empresa creadora de Front Page per exemple), aconsegueix deixar en evidència a alguns d'aquests mafiosos financers que a mitja entrevista es troben en un parany que la seva arrogància sembla que no els hi havia fet veure. També analitza el caràcter d'aquesta gent a través de les prostitutes que contracten o un psicòleg especialitzat en aquests grans magnats del crim financer.
I és que aquest és el missatge que afegeix Inside job en el discurs sobre la crisi: aquesta està provocada per un seguit de delinqüents que han aconseguit enriquir-se a través de la cada cop més lucrosa indústria financera, que per la seva banda va aconseguir abans de l'esclat d'aquesta, entrar i condicionar fortament els governs anteriors per poder aprovar les males regulacions que van permetre que aquesta crisi esclatés. La seva influència s'extén a més en les facultats d'economia de prestigi, on professors altament untats per aquestes entitats, es dediquen a ensenyar i defensar les tesis que permeten que aquesta minoria faci i desfaci les regulacions financeres, que sota l'excusa de fomentar la riquesa global, acaben significant la gran riquesa sense responsabilitats d'uns quants.
Perquè el segon missatge, quasi més entristidor, que afegeix Inside job, al ja més conegut, és que finalment no ha canviat res. Els grans bancs van ser rescatats pel Papa Estat USA, però cap d'aquests alts directius financers que es van arxienriquir abans de la crisi (amb uns estímuls tan absurds com plusos per beneficis anuals encara que portessin a la destrucció de l'empresa) ha tornat ni un sol euro de la gran fortuna amassada en pocs anys ni ha complert cap mena de sentència. Les promeses d'Obama de canviar el model han quedat en paper mullat i els assessors financers de Washington tornen a ser els mateixos que van provocar la crisi, i que només en el moment de màxim pànic (abans de saber si els rescatarien) van demanar major regulació. Per tant, la mafiosa i corrupta indústria financera ha mantingut intacte el seu poder i podrà seguir exercint les seves activitats criminals de manera pública, a diferència d'altres branques del crim organitzat.
Amb la narració en off de Matt Damon, Charles Ferguson aconsegueix un excel.lent documental molt necessari sobre la crisi financera mundial, que amb gran claredat i valentia d'assenyalar culpables amb noms i cognoms, posa a l'abast del gran públic molta informació interessant. Però no seran les seves qualitats cinematogràfiques les que faran decantar a l'espectador... sino les ganes d'emprenyar-se per conèixer amb una mica més de profunditat la trista realitat... o passar una bona estona vivint en la ignorància o la despreocupació.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

Barcelona, abans que el temps ho esborri, és un magnífic documental que està passant gairebé en l'anonimat per les nostres cartelleres i que mereixeria molt més ressó mediàtic. Tancats fa unes setmanes els cinemes Casablanca (que haurien estat candidats a posar-la en les seves pantalles) i amb els Meliès que ja l'han tret després d'un parell de setmanes, l'última oportunitat per a aquells interessats resta als cinemes Alexandra.
Dirigida per la barcelonina Mireia Ros, el documental explica a través d'un membre actual amb veu en off la història de la família Baladia, una família burgesa influent que entre finals del segle XIX i principis del XX van contribuir en la industrialització i obertura a Europa de la ciutat, especialment en el temps transcorregut entre les dues exposicions universals. La primera de 1888 va transformar l'antiga fortalesa de la Ciutadella en el cèntric parc que avui coneixem, mentre que la de 1929 va monumentalitzar la llavors bastant abandonada muntanya de Montjuic. Però aquestes dues exposicions no deixen de ser només un reflex d'una època d'emprenedors artístics i industrials que van posar Barcelona i Catalunya en el punt de mira internacional, així com anys més tard les Olimpiades van tornar-ho a fer per convertir la ciutat en destí turístic destacat.
Aquest moviment el va liderar la nova classe burgesa, entre els quals hi havia els Baladia, nom que probablement no sigui excessivament conegut, però que es va codejar amb molts membres de renom de la societat catalana: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Eugeni d'Ors i un llarg etcètera entre els quals també s'inclouen membres destacats de la noblesa europea i que només com un dels molts exemples, van permetre que Richard Strauss toqués al Liceu quant ni l'Opera de Viena ho va aconseguir mai (curiosament la Baladia responsable va rebre un homenatge a Paris a la seva mort per la seva implicació amb l'art i la cultura europeus mentre que a Barcelona va passar a l'oblit).
La narració de Javier Baladia ens porta per la història de la familia, coneixent els entrellats de l'arbre genealògic i les intrigues i vides dels seus membres destacats, però a la vegada un descobrirà moltíssimes anècdotes sobre la nostra història que probablement la majoria dels espectadors desconeixeran. D'on ve la denominació de culé (però no la versió més coneguda), com la Costa Brava podia haver esdevingut destí de la jet set internacional, com les cases dels Baladia van resistir el periode anàrquic de Barcelona (únic govern en la història mundial), la guerra civil però no la pressió especuladora capitalista de l'alcalde Porcioles, qui era la Ben Plantada... El documental compta amb el suport de nombrós material fotogràfic i videos d'època, els quals són tractats amb tècniques modernes per aconseguir un relat viu i amb bastant de ritme, que només decau en certs moments puntuals per recuperar-se ràpidament. Cal destacar en aquest sentit el treball de la coguionista i codisenyadora de producció Victoria Bermejo.
Barcelona, abans que el temps ho esborri probablement passi sense pena ni glòria per les nostres cartelleres però és una bona pel.lícula molt treballada i interessant que tot amant dels documentals i de la història de la nostra ciutat no s'hauria de perdre. I per a aquells que tampoc hi solen tenir un interès especial, però els hi piqui la curiositat de com Barcelona va esdevenir focus internacional molt abans de què naixéssim, segur que la pel.lícula tampoc els decebrà.

04 d’abril 2011

Paradetes Portabella

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.