31 d’octubre 2008

Indoor Karting Barcelona

Aquest pasat dilluns amb el Lluis em vaig estrenar en l'apassionant molt dels karts, una activitat que com les motos d'aigua, feia molt de temps tenia ganes de provar. L'excusa, un parell d'ofertes que www.tincunamicquesempretroba-descomptesoentradesgratis.com va aconseguir i ens permetien reduir considerablement el preu per ronda (17 € normalment, 20€ el primer cop). La veritat que quan un entra per primer cop, impressiona, no es tracta d'una joguina per conduir, sinó que veient com condueix la gent, entrant com a novell, a un se li posen per corbata. Però bé, no es tractava de fer el viatge en va, així que quan ens va tocar, ens vam enfundar el mono i el casc i ens vam posar al volant. Per sort, en aquesta primera ronda, per baixar la pressió, erem només nosaltres dos a la pista, això sí, amb gent mirant per la següent ronda.
Un cop un li dóna gas, les coses són més sencilles del què semblaven, gas-fre i girar, això sí, amb una direcció molt dura que deixa els braços destrossats, especialment en corbes on l'asfalt rebota molt i a la mínima que un badi, es pot fotre una bona nata. Ràpidament es va guanyant confiança, es coneix el circuit i es van baixant els temps a mesura que un comença a dominar l'art del contravolant. Així vam baixar dels 50 i pico segons a 44" en la primera ronda... per començar amb 43" ja a la segona i acabar en els 40". A partir d'aquí ja comença a costar més, la seguretat que un adquireix es converteix en temeritat que acaba amb tocs o derrapades que en realitat només fan que frenar.
En tot cas, una gran experiència a repetir i especialment a organitzar amb més gent per fer un veritable gran premi amb warmup, qualifying i cursa.

30 d’octubre 2008

Olele, olala...

Ser del Barça és... el millor que hi ha!!!
Feia molt temps que no disfrutava tant d'un partit al Palau Blaugrana. Malgrat haver-hi d'anar sol (tot i que m'he acabat associant amb un home gran que tenia al costat i que tenia les mateixes ganes d'animar), l'ambient avui era el de les grans ocasions, no en va rebíem a tot un ex-campió d'Europa i un dels tres considerats "superfavorits" a conquerir el títol de l'Eurolliga d'aquest any (junt amb els aquest any probablement encara més totpoderosos CSKA i Olimpiakos).
Després d'un inici irregular en pretemporada (amb derrotes a la lliga catalana i la supercopa), el Barça havia començat bé la lliga, guanyant tots els partits amb un marcador final bastant ampli, exceptuant la derrota a la maleïda pista del Gran Canaria, probablement també perquè els jugadors pensaven més en la gira de la NBA (on van fer un excel.lent paper) que en aquell partit. Però avui era la primera prova de foc seriosa de la temporada... i s'ha passat amb nota. I és que no es guanya cada dia de 24 punts al Panathinaikos, arribant a guanyar de 32 punts a l'inici de l'últim quart i donant molt espectacle. Tot un plaer humiliar a l'equip que ens va robar aquella final de París.
Avui s'ha demostrat el què ja es podia intuir. Que tenim una gran plantilla molt completa. Un tàndem de bases molt diferent: el base-escolta Lakovic, que no controla massa el ritme però pot decidir un partit i estar imparable per moments en atac, i en Victor Sada que aporta garra, defensa, rebot i una mica més de control. Un Navarro que avui ha demostrat que pot valer el què se li paga i que quan vol és imparable. Complementat amb un Basile, que com els bons vins, millora amb els anys, i al que li senta molt bé el seu nou rol d'especialista defensiu i triplista (quan cal) a l'equip. En Roger que també aporta garra en defensa i empenta en atac per desencallar moments dificils, i en Barton que és el tres alt que tants anys ens ha faltat. Però la gran diferència d'aquest any és que per fi tenim un joc d'interior potent, tant necessari a Europa. Santiago com a pivot intimidador, a l'hora que amb bones mans. Ilyasova, com a 4 versàtil, tant triplista, com rebotejador. Un Fran Vazquez que sembla decidit aquest any a demostrar el seu potencial. I un Andersen, que sembla que mica en mica es va integrant i despertant i que no deixa de ser el què els dos últims anys ha estat el pivot titular del campió d'Europa. Ens queden els dos homes inèdits d'avui. Un Trias que amb la bateria interior que tenim, té pocs números per jugar, però que en una temporada tan llarga és necessari en cas de lesions i ja va demostrar l'any passat que malgrat les seves limitacions defensives, pot aportar moltes coses. I un Barrett que, sincerament, de moment no li he vist què hi va veure en Chichi Creus en ell. Molt significatiu que en el primer partit de la temporada es quedés en blanc...
Està clar que la temporada és molt llarga i pot passar de tot (també factors no controlables com lesions...). Però aquest any sí podem dir que tenim plantilla de sobres per dominar les competicions nacionals (sense adormir-se, doncs el nivell acb és molt alt) i una plantilla que pot fer somiar amb tornar a guanyar la màxima competició europea. A Panathinaikos ja hem vist que no l'hem de témer... CSKA i Olympiakos, nom per nom, potser estan per sobre, però si en Xavi Pascual aconsegueix fer d'aquesta plantilla un verdader equip, segur que ens podem tutejar amb qualsevol.

29 d’octubre 2008

Què se n'ha fet de la tardor?

Fa dos dies encara anava amb camisa màniga curta durant tot el dia a la feina i avui amb una màniga llarga i jaqueta d'entretemps tenia un fred de por en ple migdia. 25ºC dilluns, 7ºC avui!! De l'estiu del cap de setmana passat a la neu a l'interior aquesta setmana. On estan la primavera i sobretot la tardor? Què faig jo de tots els jerseis i jaquetes prims per aquestes èpoques? No em vull posar encara l'anorac!!!!

28 d’octubre 2008

Vive la fête

El divendres passat vaig gastar un dels meus regals d'aniversari i vaig assistir junt amb l'Ivan i l'Aitor al concert de Vive la fête a la sala Razz 2. Realment si a algú li dec la meva afició a aquest grup és a l'Ivan: me'ls va recomenar un dia parlant pel messenger, m'hi va portar en el BAM del 2005 i junt amb la Guns i la Deborah m'ha regalat l'entrada pel seu concert. És un dels pocs grups que ha aconseguit fer un CD d'audio monogràfic per escoltar al cotxe, doncs la meva tendència sempre és més a gravar remixos variats.
Vive la fête és un grup d'electropop belga que pel què m'ha arribat no destaca per les seves lletres (espero algun dia entendre'ls, però de moment no és el cas). El què per a molta gent és un factor en contra, per mi sempre ha estat secundari (o en tot cas un plus afegit), donant molta més importància al seu ritme i melodia. I Vive la fête té moltes cançons que entren molt bé tant per escoltar com per ballar. El grup neix del projecte del guitarrista Dany Mommens i la cantant Els Pynoo, qui malgrat no cantar especialment bé, realment dóna la força necessària a les cançons i especialment en el directe.
A diferència de la majoria de concerts que vaig, on conec només algunes cançons, en aquest cas em feia por precisament coneixer-les totes, excepte les d'un nou disc que tothom qualifica de bastant fluixet. Per sort, la majoria van ser les dels antics CDs, amb la sorpresa de tocar-les totes amb un nou estil reversionat bastant més electrònic i techno i perdent la suavitat dels seus ritmes més pop. Un canvi d'estil que probablement per escoltar en el dia a dia no sigui tan apropiat, però que pel directe d'un concert li dóna encara més ritme a la festa de ball en què es va convertir. Una hora i mitja sense pauses ni diàlegs eteris amb el públic i que es van fer molt intensos. Suposo que la meva especial predilecció per aquest grup belga és que representa la fusió del meu passat més tecno-dance amb el meu present més indie.
Per a qui no els conegui us deixo amb una de les cançons que més van entusiasmar el públic, recomenant també per als que s'inicien en el grup temes com Nuit Blanché, Noir désir, Merde à l'amour, 2005 o Hot shot.


EuroCarBody Award 2008

La setmana passada es va celebrar a Bad Nauheim el congrés anual EuroCarBody. Per la gent que treballem en el món de les carrosseries d'automòbils, és el certamen de referència cada any, doncs a part de nombroses xerrades sobre innovacions d'aquest món, cada any es convoca una competició entre noves carrosseries dels diferents fabricants. Cada marca fa una exposició sobre la seva creació i són ells mateixos els què voten i decideixen el guanyador.
Lamentablement un servidor encara no ha pogut participar mai en aquest event, però malgrat això aquest any hi havia un alicient afegit... I és que la nostra petita criatura, l'Audi Q5, participava en el concurs, i ja no com a cotxe complet, sinó a nivell de carrosseria, és a dir, just el treball que he estat desenvolupant els dos últims anys junt amb uns quants companys tant de SEAT com d'Audi. Els rivals, com cada any, molt variats, podent anar des d'un petit Honda Jazz, fins a l'espectacular Ferrari California.
Els diferents fabricants valoren tot un conjunt de factors, des de les caraterístiques pròpies de la carrosseria final, fins a la innovació en temes de materials i processos, passant pel propi procés de desenvolupament.
And the winner is... Audi Q5!!! Els seus punts forts: un compromís punter en la seva categoria entre pes i rigidesa dinàmica, sense oblidar tots els requeriments de seguretat davant de xoc i protecció de vianants, unes formes esportives per ser un tot terreny, una òptima combinació d'acers d'alta resistència i l'utilització de peces amb processos com l'estampació en calent, els Taylor Blank o el Partiell Vergütung. I en la fase de disseny, una modèlica col.laboració estreta entre càlcul i projectes carrosseria per assolir tots els objectius marcats i entre projectes i processos de fàbrica per aconseguir el què ningú es pensava: integrar en l'existent línia de la família Audi B8 (A5, A4 Limo i A4 Avant), no un simple A4 Allroad, sino un veritable SUV que poc s'assembla a la resta de cotxes fabricats en la mateixa línia.
En definitiva un orgull i un reconeixement a tots els què durant els últims tres anys i mig hem estat participant en el seu desenvolupament.

Programa de l'EuroCarBody 2008

26 d’octubre 2008

La grandesa del Facebook

I quina és la gràcia del facebook pregunta molta gent? Aquí en va una mostra...

Juny 1995: s'acaba 8è d'EGB i amb tretze anys un servidor deixa el C.P. Ramon Llull i perd al contacte amb la majoria de gent amb la què ha estat company de classe durant els últims 8 anys.
A alguna gent la trobes esporàdicament algun dia pel carrer però de la majoria no en saps res. Entre aquestes persones la Cristina.

26 d'octubre 2008: la Cristina s'agrega al facebook i ens agreguem al messenger. El pla que tenia per la tarda s'anul.la, així que es presentava una avorrida tarda d'apalancament per casa i començo a xatejar amb ella. Portat per l'embriaguesa del vi i el baileys del dinar post-Palau amb el Roig i el Marc, el sol que entrava per la finestra i l'entusiasme de retrobar una persona de les què et fa il.lusió recuperar el contacte, a les 18h estic agafant el metro per anar a Cornellà i passar les tres següents hores parlant i recordant vells temps amb una persona que feia mitja vida que no veia!!!

M'ho diuen ahir a aquesta hora i no m'ho crec.

21 d’octubre 2008

Fontaneries Caus

Des del 21 d'octubre de 2008 al seu servei.
Companys, em deveu una birra pels 60 € que us heu estalviat.

12 d’octubre 2008

Au revoir 26

Un company no va aconseguir ni sortir de casa, l'altre es va perdre per Barcelona i l'altre va disfrutar podent-se haver ficat en un bon merder, però salvant aquests petits detallets la festa d'ahir a la nit va ser un èxit. Algunes absències notables (sempre és difícil quadrar totes les agendes), però compensat amb alguns amics i amigues dels compis, finalment vam reunir a, wait for it, 32 persones en el nostre pis de Mejía Lequerica, convertint-se en la primera festa autèntica a lo gran del pis. Un nou layout del menjador per donar millor cabuda als visitants, música variada de l'ipod, diferents escenaris i sobretot molt d'alcohol van animar una festa, que sorprenentment cap veí va espatllar, malgrat allargar-la fins prop de les 3h. Això sí, vam tenir trucada dels mossos, ni que fos fingida per un grandíssim Xavi, i que un servidor es va menjar fins al fons amb salsa rumescu. El millor és que vist l'èxit d'aquesta primera, esperem que en caiguin unes quantes més. La nit va acabar rodona al sempre fiable Les Enfants, convertint la meva festa comiat dels 26 anys en probablement una de les millors (sinó la millor) festa d'aniversari viscuda. Qui diu que celebrar-ho abans porta mala sort?

06 d’octubre 2008

Spamalot

Com ja he dit en més d'una ocasió en aquestes pàgines, el gènere musical no és el què més m'entusiasma, però una adaptació del Tricicle a una obra de culte de Monthy Python com els "Caballers de la taula quadrada" era sens dubte un gran atractiu per animar-se a anar al teatre a veure aquest gènere que aquest any s'ha posat tant de moda a la nostra ciutat.

Spamalot és l'adaptació en castellà al musical anglosaxó original, i que segons l'opinió d'un parell d'amics que el van veure a Londres, és manté completament fidel a l'original. Lògicament hi ha certes bromes adaptades a la nostra societat, la qual cosa sempre és d'agrair, però tota l'estructura i guió principals són meres adaptacions lingüístiquesa, amb el mèrit que això té igualment, especialment en els trossos cantants que són sempre més difícils d'adaptar. De totes maneres el què majorment em va sorprendre va ser la posada en escena, amb una escenografia espectacular i dinàmica, amb nombrosos canvis d'escenaris i efectes especials que es realitzen a gran velocitat.

Sobre la història en sí, doncs va seguint a gran trets el guió de la sèrie, rememorant gags mítics i fent alguna picada d'ull a la mítica "Vida de Brian". Com a bona obra de Monthy Python hi ha gags de tot: molt bons, bons, regulars, dolents i tan dolents que fan gràcia. Les cançons tenen certa gràcia, però en la major part dels casos s'allunyen de la història original i com em sol passar en el mau cas se'm fan una mica pesades.

En tot cas pels amants de Monthy Python és una bona ocasió per reviure'ls d'una manera diferent en una bona adaptació al musical. Això sí, la falera dobladora d'aquest país és excessiva. Sincerament el "Always look at your bright side of life" crec que es podia haver mantingut en la seva versió anglesa.

01 d’octubre 2008

L'univers quàntic autoorganitzat

Ja hem parlat alguna vegada en aquest modest blog d'un dels majors reptes de la física actual: l'assoliment de la Teoria del Tot, o aquella teoria que aconsegueixi unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, o expressat d'una altra manera, aquella teoria que sigui capaç d'explicar totes les forces del nostre univers, tant a escala microscòpica com a grans escales, i en definitiva que sigui capaç d'explicar l'evolució del nostre univers des del mateix moment del Big Bang (i aquí em refereixo a fraccions minúscules de segon). La gravetat quàntica és el camp de la física que tracta de buscar aquesta unificació.
La teoria que actualment compta amb més adeptes es la teoria de cordes, segons la qual les partícules més elementals són cordes vibrants, la vibració de les quals dóna a les partícules les característiques diferents que els hi observem (incloent una hipotètica partícula trasmisora de la gravetat). El petit problema que té és que no només no ha demostrat ni contestat cap gran qüestió encara, sinó que els seus exòtics ingredients donen lloc a múltiples solucions de les quals es poden treure grans palles mentals com les que us presentava l'última vegada.
La seva gran competidora és la gravetat quàntica de bucles, que aplica una nova tècnica per adaptar les regles quàntiques a la gravetat, obtenint un espai-temps discret (no continu) o dividit en àtoms de volum. El seu inconvenient és que encara no ha reproduit la gravetat clàssica en un sistema de 3+1 dimensions, que en el fons és en el què de moment creiem que vivim.
Stephen Hawking va fer famosa la gravetat quàntica euclídia, que aplica el principi fonamental de superposició, segons el qual un objecte quàntic constitueix la suma de tots els estats clàssics possibles (caracteritzats per posició i velocitat de l'objecte per exemple). Hawking va suposar que l'espai-temps és el promig quàntic de totes les seves conformacions possibles, sense diferenciar espai i temps. El problema va arribar quan, al poder realitzar simulacions informàtiques per determinar la forma i el tamany general d'aquests universos tetradimensionals, s'obtenien resultats inestables. L'espai s'arrugava en una bola d'infinites dimensions o formava un fil extramadament prim i llarg.
Què fallava del model de Hawking? Doncs una cosa tan "sencilla" (només m'ho sembla a mi?) com no haver definit la fletxa temporal, o una cosa tan "òbvia", com que el temps només va en una direcció i que tot efecte té una causa prèvia. Sí, fantasejant podem esperar que això no té perquè ser així, però fins el dia que ens trobem a la mà la pedra que acabem de tirar, és el què hem vingut observant des de l'inici de la nostra existència. I resumint, això és el què han fet una colla de físics moderns amb el seu model de "Triangulacions casuals dinàmiques", obtenint... sí, ho heu endevinat, un espai-temps continu tetradimensional sorprenentment semblant al què observem. Així que sense inventar res, aplicant el principi de superposició a un model d'espai-temps (amb fletxa de temps imposada), simulat a través d'una malla de petites partícules triangulars, un obté un model allunyat de les múltiples dimensions i universos que últimament estan tant de moda. Està clar, no tinc els suficients coneixements per jutjar cap de les teories aquí breument explicades, però de vegades dóna la sensació que els físics perden la noció de la realitat entre tanta equació matemàtica.
Són les triangulacions casuals dinàmiques la resposta que estàvem esperant? De moment ni molt menys. Com tota teoria haurà de predir efectes observables per ser validada. I és que com sempre, quan anem a dimensions microscòpiques (per sota de 10^-34 m) les nocions intuitives de tota teoria es venen abaix. En aquest cas les dimensions cauen a 2 i l'espai-temps conforma una estructura fractal (per sota de l'umbral es va repetint a sí mateixa en escales més petites ad infinitum).
En tot cas, d'anar pel bon camí, com a mínim a grans escales tornaríem a recuperar les nocions "intuitives" del nostre estimat univers infinit tancat i passarien a millor vida les branes i els espais de Calibi-Yau. Però com no podem estar tots content, els amants de la ciència-ficció, els viatges temporals i la possibilitat de viatjar superant a la velocitat de la llum no estarem d'enhorabona. I és que en aquest model els forats de cuc de "Contact" no tenen lloc. La colonització de l'univers passaria doncs de nou per grans naus espaials on successives generacions anessin arribant als nous sistemes planetaris perdent el contacte físic amb la Terra.

(Basat en l'article homònim de J. Ambjorn, J. Jurkiewicz i R. Loll d'Investigació i ciència 09/08)