27 de febrer 2009

Le Pianc (+Silly Walk)

El passat dijous vaig estrenar-me aquest any en el propòsit d'intentar assistir a més concerts de l'agenda musical barcelonina, gaudint de la presentació del primer disc del grup Le Pianc, un grup novell barceloní de pop i pop punk del qual havia llegit i sentit bones referències.
El concert era a la sala Sidecar, lloc ideal per a aquesta mena de concerts per tal de donar una sensació de ple absolut en grups en creixement. L'aperitiu era un grup amic, els Silly Walk, un grup que de moment dóna la sensació de ser el caprici d'una cantant-guitarrista que apunta bones maneres, acompanyada d'un bateria insuls i un vocalista arreplegat per fer bulto. Cançons curtes i bastant repetitives formen part d'un repertori al qual no li auguro un gran futur.
Diferent és Le Pianc, un grup amb un pop molt alegre i divertit en els seus directes. Amb dues vocalistes femenines, baix, guitarra, bateria, saxo i algun altre instrument canviant segons cançons, unes melodies amb referent stereolab, les cançons són enganxoses i festives, cantant en anglès, l'idioma rei d'aquest estil. Essent un grup prometedor que s'està fent un nom en l'ambient musical barceloní, ara cal que intentin variar una mica més els estils entre cançons perquè aquestes sonin més diferents entre elles. En tot cas recomanable per a algú que vulgui veure un directe popero a bon preu i descubrir i recolzar a la vegada un nou grup amb futur prometedor.

22 de febrer 2009

Carnaval a Torelló

Probablement molt menys conegut que els carnavals de Sitges i Vilanova, aquest any hem decidit anar a explorar una altra festa que alguns amics ens havien recomenat: el Carnaval de terra endins que es celebra cada any a Torelló. Petita població osonenca al nord de Vic, realment és sorprenent la repercusió que té el seu carnaval i la magnitud de la festa. Infinitat de carrosses treballades que van desfilant entre les 19 i les 23 hores pels seus carrers, mentre un poble quasi completament disfressat s'ho mira i s'anima a seguir alguna de les carrosses, ballant als ritmes de la música que surt pels seus potents altaveus. Un molt bon rotllo on és molt fàcil començar a entablar converses i conyes amb altres grups i en definitiva integrar-se a la festa. La festa segueix en els bars del poble i continua a partir de mitjanit a tres carpes que obren al costat del poliesportiu i on l'únic però organitzatiu és el preu relativament alt (12 anticipada i 15 a taquilles sense consumició) i la cua mal montada per entrar-hi.
Amb el nostre doble grup mims i Duffman vam poder corroborar els comentaris que ens havien arribat, i sens dubte recomenar una gran festa que demostra que els grans carnavals no tenen perquè ser només a la costa (però sí són més agradables si la disfressa no abriga suficient).

Fotos

18 de febrer 2009

Blindness (A ciegas)

Després de diverses posposicions, finalment sembla que el 6 de març arribarà a les nostres pantalles la versió cinematogràfica de la novel.la de José Saramago "Ensayo sobre la ceguera". Precedida d'estúpides polèmiques als EEUU, l'última pel.lícula de Fernando Meirelles era una adaptació esperada probablement per molts fans d'una exitosa obra literària, però que a la vegada presentava una gran dificultat a portar-la a la gran pantalla amb èxit. El resultat de l'aclamat director brasiler per l'excel.lent Ciudad de Dios i El jardinero fiel no ha estat probablement l'esperat per la majoria, com prova el seu discret pas pel passat festival de Cannes (el públic li va donar en canvi el premi a Sitges).
Blindness no és una pel.lícula dolenta, però com sol passar en aquests casos sí és decebedora. Intentant mantenir bastanta fidelitat de fets respecte la novel.la (excepte certs compromisos propis d'una co-producció multiestatal com la parella asiàtica), la pel.lícula falla en la transmissió de sentiments a l'espectador, punt fort de l'obra escrita. I és que malgrat la originalitat de la història de Saramago (imaginar un país on de cop la gent es va quedant cega de forma epidèmica sense motiu conegut), el fort de l'obra són les reflexions sarcàstico-filosòfiques sobre el caràcter humà que l'autor en treu. El lector sent admiració, ràbia, impotència, claustrofòbia, pena, envers els personatges, les institucions i les situacions. En canvi la pel.lícula sembla una narració un tant insípida (només la part dels abusos sexuals transmet certa ràbia), que no acaba de trobar el ritme adequat i amb un desenllaç que s'acaba fent un xic llarg.
Hi ha detalls tècnics interessants. La filmació abusiva del blanc, molts cops començant amb primeríssim pla d'algun element de l'entorn, per acabar-se convertint en un flaix encegador; l'escolta de trossos de converses que no es corresponen amb les imatges... detalls per intentar transmetre a l'espectador la sensació de ceguesa.
Respecte a la interpretació (en un càsting barreja de d'actors poc i molt coneguts) cal destacar en l'apartat positiu l'esplèndida Julianne Moore en el seu paper dramàtic protagonista, així com els papers secundaris de Gabriel García Bernal i la brasilera Alice Braga (a aquesta última probablement se li podria haver tret més suc del seu personatge). En l'apartat negatiu, Mark Buffalo no acaba de convèncer en el seu paper de doctor i marit de la protagonista, semblant més perdut en el seu paper que el seu personatge en quedar ceg.
Essent una pel.lícula acceptable, és una obra difícil de recomenar. Pels què no coneixin la història, sens dubte se'ls ha de remetre a llegir el llibre. Pels què ja l'han llegit, probablement esperaran més del tàndem que haurien de formar el talent de Meirelles amnb el poder narratiu de la història de Saramago.

15 de febrer 2009

El curioso caso de Benjamin Button

Amb El curioso caso de Benjamin Button, David Fincher deixa enrere el seu passat de director d'obres de suspens de diferent resultat (Alien 3, Seven, The game, El club de la lucha, La habitación del pánico y Zodiac) i amb Eric Roth com a guionista (Oscar per Forrest Gump), porta a les grans pantalles una història ambiciosa basada en una novel.la curta de 1921 de Fitzgerald.
Benjamin Button és una persona que neix vella, amb malalties i desgast corporal propis d'algú que està prop de la tomba. Curiosament amb el pas del temps i per sorpresa de tothom es descobrirà que el seu miracle consisteix en viure la vida amb un relotge biològic que gira al revés i conseqüentment anirà rejuvenint fins a acabar com un nadó. Malgrat el component de fàbula que una història així forçosament té, l'obra ens la intenta mostrar amb el major realisme possible. La vida d'una persona que viu la major part del segle XX des d'una perspectiva diferent.
Condemnat d'inici a la soledat de tot aquell que és diferent a la majoria, serà la coneixença de certs personatges el què li marcaran una vida potser no tant diferent a la de molta altra gent "normal". I és que tots estem condemnats al pas inexorable del temps... encara que el visquis al revés.
Tècnicament impecable (els efectes visuals i el maquillatge d'un Benjamin Button caracteritzat per Brad Pitt des d'una infància senil fins a una vellesa adolescent són simplement espectaculars), la història és suficientment atractiva per mantenir l'atenció de l'espectador durant les seves excessives 2 hores i 46 minuts. Una durada que fàcilment es podia haver retallat limitant-se a narrar la història d'una tirada, en comptes d'anar-la interrompent amb escenes d'un present de la Nova Orleans que està a punt de rebre el Katrina, mentre una anciana passa els seus últims moments de vida a l'hospital amb la seva filla. Malgrat que s'acaba fent evident la relació d'elles amb el protagonista, aquesta subhistòria aporta massa poc per justificar el temps addicional que implica.
Per sort la història principal no només és interessant pel component reflexiu que incorpora, sinó també per la vida variada d'un protagonista que viurà experiències diverses, algunes de tant comuns com el primer petó o el primer amor (viscudes a destemps però d'igual importància per al protagonista) i d'altres de més extraordinàries. La pel.lícula sap combinar amb encert el drama i la comèdia en aquesta vida a la inversa. Una vida marcada per un amor etern entre Benjamin i Daisy (Cate Blanchett), dos personatges a qui les circumstàncies els portaran a viure la major part del temps separats.
Amb 13 nominacions als Oscars, l'obra de Fincher lidera el nombre de candidatures d'aquest any, dels quals obtindrà segur bastants dels apartats tècnics i més indecisos són els premis principals. De totes maneres és una història recomenable per anar a veure mentalitzat en un cinema de còmodes butaques.

11 de febrer 2009

El cotxe elèctric

Aquests últims temps s'està parlant amb més força del cotxe elèctric. Com si de cop la tecnologia o les insfraestructures haguessin canviat tant, ara es parla de la construcció de cotxes elèctrics com si fos la solució miraculosa a la crisi de l'automoció i al canvi climàtic.
El cert és que la transició no és senzilla, ni depenent dels interessos de la indústria de l'automòbil, ni tan sols de la indústria petrolera (tot i que com a lobby poderós que és, posarà els entrebancs que tingui al seu abast). El passat diumenge, de fet, TV3 va emetre en el telenotícies un complet reportatge sobre la situació actual: un únic punt de càrrega a Barcelona, on el cotxe s'hi ha de passar unes vuit hores fins a carregar la seva bateria. Pensar que en aquestes condicions, la indústria de l'automoció aposti pel cotxe elèctric per sortir de la crisi és una broma de mal gust.
Però anem a ser utòpics. Imaginem un món en principi ideal on en deu anys els estats de la UE, juntament amb les grans elèctriques, han realitzat una inversió multibilionària per crear una xarxa on cada estacionament (al carrer i a les vivendes) disposa d'una sortida de corrent... i la capacitat productiva i de distribució ha augmentat en una gran proporció (tots coneixem en el nostre país els talls elèctrics en puntes de calor per l'ús del aires acondicinats, així que imagineu si de cop tot el transport també fos elèctric). El meu dia a dia seria perfecte. Agafar el cotxe per anar a treballar, tornar (l'autonomia actual ja permet això), aparcar, enxufar-lo i al dia següent tornar a sortir amb la bateria plena, a un cost bastant més baix que la gasolina actual. Però què passarà el dia que vulgui fer un viatge amb el cotxe? Quan esgoti la bateria, m'estic hores en un punt de càrrega esperant a continuar el viatge? Malgrat que la tecnologia general de les bateries (de qualsevol producte) ha millorat molt en els darrers anys, sobretot en quant a capacitat i tamany, no ha passat el mateix en la mateixa proporció en quant al temps de càrrega. Aquest s'hauria de reduir increïblement per a ser competitiu respecte la benzina. I mantenint el voltatge estandar a 220V, qualsevol millora implica una intensitat de corrent elevadíssima i per tant una potència contractada de nivell industrial en cada gasolinera.
L'alternativa és l'actual cotxe híbrid (on un motor elètric, que a més recupera energia de les frenades, ajuda al motor de combustió), però amb una tendència futura a donar major potència i importància al motor elèctric, servint el motor d'explosió com a auxiliar de l'altre i per carregar la bateria. El problema d'aquesta solució és que un segueix depenent del petroli i les gasolineres, incrementa considerablement el pes del cotxe i per tant la despesa energètica total.
No cal dir que fins i tot superant aquests "petits" entrebancs caldria superar el model energètic actual. Malgrat que la implantació del cotxe elèctric provocaria ciutats més netes d'aire i soroll, la contaminació global no disminuirà si la producció elèctrica no és neta. En els últims anys, el percentatge d'electricitat produida amb energies renovables està augmentant, però és obvi que la conversió total del transport de gasolina i gasoil a elèctric, incrementarà brutalment la necessitat d'energia elèctrica. La qual cosa porta a curt i mig plaç (fins que la producció mitjançant energies renovables no fes un pas de gegant per poder abastir una demanda molt més gran que l'actual), contradictòriament, a dependre novament més del petroli i el carbó en la producció energètica, o apostar per una impopular segona era nuclear.
Així doncs la implantació del cotxe elèctric, que tant es parla aquests dies, especialment des dels governs, hauria de superar no pocs obstacles per reeixir amb èxit (ja no entro en la gestió dels residus tòxics de les bateries, per considerar-lo un problema més fàcilment solventable si s'investiga i es doten dels recursos necessaris). Una implantació general com a vehicle privat a curt i mig plaç la veig utòpica. Particularment l'hi veig molt més futur al cotxe d'hidrogen amb pila de combustible, del qual parlaré un altre dia, que té però altres obstacles a salvar i segueix necessitant el discurs del model energètic net per poder parlar de cotxe veritablement ecològic.

Actualització 08-02-2010: Quan vaig escriure aquest post els meus coneixements sobre el tema de vehicle ecològic eren molt més limitats que els actuals, fruit del meu nou lloc de treball des de principis d'any com a coordinador de projectes d'Electromobilitat dins de SEAT. Amb la major informació que he rebut en aquest curt temps, el discurs general del post segueix sent vigent, tot i que probablement actualment el matitzaria bastant més. Del què sí que m'he de retractar clarament és de la meva afirmació final respecte el vehicle d'hidrogen, motiu pel qual queda pendent un nou post sobre aquest tema.

04 de febrer 2009

El intercambio

Malgrat tenir també una àmplia trajectòria com a director, la veritat que a un servidor la seva filmografia comença a partir del 2003 amb Mystic River i manté la continuitat amb la seva exitosa Million Dolar Baby, que va tenir el mèrit d'encantar-me, malgrat no atreure'm el tema inicialment en absolut. Després de preparar durant dos anys el seu doble projecte sobre una batalla de la II Guerra Mundial vista per ambdues bandes (de les quals vaig veure les Cartes sobre Iwo Jima, que reconeixent-li els seus mèrits, em va avorrir sobremanera),
el cèlebre director torna a colpejar dos anys més tard amb dos nous productes, El intercambio, i Gran Torino, que arribarà pròximament a les nostres pantalles.
El intercambio repeteix en part la sensació comentada abans amb Million Dolar Baby. Malgrat ser una història sorprenentment terrible... i real, el tema no m'interessava en principi en excès, i només les bones crítiques rebudes i el comentat crèdit recent guanyuat, em van animar a anar-la a veure, decisió completament encertada.
I és que s'ha de reconèixer novament el bon fer d'Eastwood, per recuperar una història d'un passat llunyà (anys 20 del segle passat) i fer-la interessant avui en dia. L'ambientació i fotografia de l'època són impecables com s'espera d'aquestes grans produccions, però la història en sí també enganxa, malgrat la llarga (i probablement un xic excessiva) durada de la pel.lícula. Un encert és crear una espècie de doble història entrelligada, amb moments més dramàtics sobre l'experiència personal de la dona que perd el fill, se li canvia i se la intenta acallar amb coaccions perverses, i una part més política que denuncia la corrupció existent en aquella època al cos policial de L.A. Especialment remarcables són certs trams que aconsegueixen transmetre sensacions i sentiments colpidors per a l'espectador: la desesperació de la mare davant el seu "nou" fill, la tensió pròpia d'un thriller en les investigacions del policia, l'angoixa psicològica de les escenes del manicomi o l'extraordinàriament lenta i inquietant escena d'un penjament. La resta és més amena, amb un inici un tan lent i avorrit, i un final més polític, amb dos judicis en paral.lel que ajuden a mantenir l'atenció de l'espectador.
Per als detractors de l'Angelina Jolie, reconèixer que la seva interpretació és més que acceptable en un paper que no ha acostumat a interpretar, aprobant també la resta de personatges més o menys principals, especialment Michael Kelly en el paper de detectiu i el recuperat John Malkovich en el de reverend.
Nominada a tres Oscars (dos de tècnics i un pel paper de l'Angelina), El intercambio és un impecable drama amenitzat per una certa trama policial i política bastat en una història real, i que potser amb un major ritme en certs trams l'hauria acabat de fer encara més apte per a la majoria del públic.

02 de febrer 2009

Reaccions davant la crisi

L'atur pujant fins al 20%? Crisi econòmica? Crisi financera? Empreses petites fins ara solvents tancant perquè no reben els crèdits que fins ara rebien i que necessitaven per realitzar les seves activitats? Com ho compensen els bancs i caixes (que malgrat veure reduits considerablement els seus beneficis han seguit publicant resultats positius de molts milions d'euros)? Doncs apujant les comissions més habituals (manteniment de comptes, targetes, consultes...) entre el 15% i el 50% segons les entitats. És a dir, després d'anys de beneficis escandalosos, després de provocar la crisi, després de rebre importants injeccions de capital públic, després d'agreujar la crisi per seguir sense donar crèdits, ara alleugen la seva crisi fent-ho pagar al de sempre, al consumidor. Sí, la banca nacional (més prudent que moltes altres grans entitats) no ha causat la crisi financera mundial, però sí va contribuir a la construcció d'aquest model econòmic nacional basat en l'especulació (a Alemanya sortia l'altre dia que l'atur ha augmentat només unes lleugeres dècimes) i ara, després de rebre ajudes de l'estat, segueix sense recolzar a les activitats productives que poden col.locar a la gent aturada fins ara dedicada a la construcció. Però no, com sempre tot ho han de pagar els mateixos...
Vinga, perquè no se m'acusi de corporativista, ataco ara també al meu sector, per al qual l'altre dia justificava certes ajudes. Sí, em refereixo a la gran decisió de l'Anfac de no participar al saló de l'automòbil de Barcelona degut a la crisi. Clar, en una època on costa una muntanya vendre cada cotxe, decideixen renunciar a un saló que pot atreure potencials clients. Algú s'ho creu? Els importadors ho han tigut ràpidament clar i s'han ofert a omplir el buit. S'entén en època de crisi, renunciar a un event de prototips de saló futuristes, però a presentar la teva gamma i vendre ofertes comercials per treure al mercat els estocs produïts? A què respon doncs aquesta amenaça? Doncs a buscar novament ajudes de l'administració (i per tant de la nostra butxaca), aquest cop sí completament injustificables.

Final olimpiades EEUU-Espanya

Sí, ja sé que no és un tema gens d'actualitat, però encara que sembli mentida fins ahir encara no havia vist aquest grandíssim partit de bàsquet. El viatge a Vietnam em va impedir veure'l amb l'emoció en directe, però fins i tot sabent-ne el resultat, és un partit per gaudir en qualsevol moment.
Millor partit de la història? Aquestes coses són sempre difícils de dir (li falta una mica més d'emoció als instants finals), però un dels millors que jo he vist sens dubte. Com deia l'altra dia el Lluis, amb dos equips defensant increïblement, el resultat final va ser de 107 a 118. Dos equips donant espectacle en atac amb un nivell d'encert gens habitual. Per als nostàlgics que vulguin veure bon bàsquet una tarda tonta de pluja, us deixo un vídeo per reveure'l qualsevol dia.


Veure vídeo