18 de juny 2006

El taxista ful

Segon llargmetratge de Jo Sol (nom artístic de Jordi Soler) després de Tatawo, aquest guionista i director autodidacta ens presenta aquest documental de ficció sobre una història (verídica?) de Pepe Rovira, un home que al quedar-se en la cinquentena a l'atur decideix guanyar-se la vida manllevant temporalment taxis per a fer el servei i després tornar-lo, en alguns casos deixant fins i tot part dels diners recaptats en concepte de gasolina i desgast de l'automòvil. Després d'algunes faltes, el protagonista incorre en delicte quan agafa un dia un taxi tancat en un parquing privat, per la qual cosa se'l jutja i condemna a presó. Davant la desesperació i per evitar la pena, l'home és acollit per associacions anarquistes i okupes, amb els quals conviu un temps, no sense expressar des de la seva senzillesa les crítiques cap aquests moviments, als quals però ha d'agraïr el seu suport.
Pel.lícula curiosa, excel.lentment filmada, que critica el Sistema en sí i ens presenta la filosofia d'alguns membres d'aquests moviments alternatius, als quals contraposa aquest protagonista que l'únic que vol és poder dur una vida normal i no té cap aspiració política ni de canviar el món. Amb alguns moments divertits on es veu el contrast del parlar culte i filosòfic dels líders antisistema amb la aparent simplicitat (que no banalitat) del protagonista al film potser li falta en certs moments una mica de ritme fruit d'aquesta moda actual d'intentar documentalitzar tota història, ja sigui real o no.

Carta de dimissió

A Ignasi Riera / Ingenieria Global Metalbages, S.A.

Jordi Caus Roqueta (DNI:XXXXXXXX i domicili XXXXX) comunica a través d'aquesta carta la seva dimissió irrevocable, donant per extingit el contracte que ens uneix a partir del proper 25 d'agost, en cumpliment de l'article 49.1.d de l'Estatut dels Treballadors i avisant amb el periode establert en el conveni col.lectiu vigent.
Els motius de la dimissió són personals i es deuen a haver trobat una oportunitat en una altra empresa que em permet satisfer en major grau les aspiracions professionals i personals. Agraeixo a Gestamp la confiança dipositada en mi, la formació rebuda i l'experiència professional que m'ha donat sense la qual no hauria pogut aspirar a l'oportunitat ara sorgida.

Atentament

Santpedor a 19/6/06

Algú ha escrit mai una carta de dimissió?

El pas inexorable del temps

- Ei Caus, aquella tia t'està cridant.
- Eings?
(...)
- Hola, et dius Jordi?
- Mm, sí.
- Jordi Caus?
- Sí, eh, ens coneixem?
- Sóc la germana del Francesc Romaní.

Quan aquella nena que estava per allà donant voltes quan anaves a casa d'un amic de l'institut s'ha convertit en una dona estudiant la seva carrera penses i jo, en què m'he convertit ja?

17 de juny 2006

El meu NO a l'Estatut

Demà serà la jornada "històrica" on els ciutadans de Catalunya votaran el seu segon Estatut des del retorn democràcia. Il.lusionats al principi de votar alguna cosa d'aquesta importància i sent conscients que 1979 queda molt lluny i tocava actualitzar-lo, vam entrar en aquesta legislatura on els partits tenien com a prioritat arribar a un acord, definir un Estatut satisfactori per la majoria de gent i defensar-lo a Madrid. Van començar força bé, després d'alguns problemes tots els partits (menys el PP) van arribar a un text, que sense ser perfecte, era força esperançador. Van anar a Madrid i van aconseguir fer pinya perquè se l'admitís a tràmit, semblava que per una vegada els polítics havien estat a una alçada respectable.
A partir d'aquí van començar els despropòsits de tots. La pinya es va trencar, les negociacions tots a una es van acabar, l'Estatut es va anar retallant, les picabaralles van anar en augment i finalment es va aprobar un nou text, deixant entremig a la gent en un estat d'avorriment general davant de la novament mediocritat dels nostres reprensentants. I en aquest context, amb tres fronts oberts, el de SI del PSC, ICV i CiU, el del NO per haver estat retallat d'ERC i el del NO per ser massa nacionalista del PP s'arriba al referèndum.
Entenc la postura mostrada per alguns amics de votar en blanc o nul per tal de no donar cap "victòria" a cap partit polític, no donar arguments a cap d'aquests inútils que ens representen. La veritat que si no fos una utopia, una victòria àmpliament majoritària d'aquesta opció seria la solució ideal per veure si tots decideixen plegar o fer les coses bé per una vegada.
Però com la majoria de gent realment votarà i per tant tots els partits s'acabaran atribuïnt la seva part de victòria (com en totes eleccions, on tots valoren positivament els resultats, encara que hagin perdut la meitat de vots) en la demagògia política habitual, crec que un ha de votar sincerament i contestar realment a la pregunta, que lamentablement només té dues respostes possibles: sí o no.
Per tant, la qüestió és volem aquest text que ens han permès llegir? I després d'haver-ho fet (naturalment per sobre i amb les limitacions que un té per saber el què posa què implica al no ser expert en el tema) la meva resposta és No. Un No que no és perquè hagi estat retallat (també era una utopia pretendre creure's que la fanfarronada de ZP es duria a terme), sino perquè el què s'ha retallat és el què per mi era el més important.
No m'he llegit mai l'Estatut del 79, per tant no puc valorar els canvis respecte aquell, més que pel què un llegeix d'articulistes, com sempre partidistes. Però sí puc valorar si el què hi ha al text significarà algun canvi respecte la situació actual.
I sí, l'Estatut aquest potser introdueix molts avenços, el català efectivament té el mateix estauts que el castellà, és progressista i ens donen (suposo) més competències que les que teníem. Ja no som una nació, però això com ja he dit molts cops, m'importa ben poc si realment no som una nació independent. Però bé, excepte les competències, la resta és el què mica en mica s'ha anat aconseguint o es podria acabar d'aconseguir mitjançant lleis, per tant no representa cap gran canvi que ens afecti. El català ha anat avançant ja molt, s'ensenya i a tot arreu tens el dret d'usar-lo. Que després no a tot arreu es compleixi o que en certs àmbits encara té una presència testimonial (diaris, revistes...) o que el seu ús vagi en avanç o retrocés no dependrà de l'Estatut.
Els homosexuals ja es poden casar i no crec que fer el pas enrere sigui fàcil. No hi ha cap article progressista que vagi més enllà que les lleis vigents.
Competències suposo en tenim més. Però què vol dir més competències? Que un servei que dóna l'Estat ara ens el donarà la Generalitat. Té l'avantatge (teòric) de què en tant que és un govern més proper, donarà un servei millor i més d'acord amb les necessitats nostres.
Lamentablement com tot en aquest món, per fer coses un necessita diners. Per mi, aquest era el punt clau de l'Estatut. Resoldre d'una vegada per totes el problema del finançament, acabar amb aquest dèficit fiscal sangrant i continu que ens està fent perdre pes econòmic dins l'Estat i que fa que visquem pitjor que en altres regions malgrat generar més riquesa. I bé, llegint el nou text no veig cap garantia per enlloc. Com en d'altres aspectes de l'Estatut les Comissions Bilaterals es converteixen en decisions estatals on nosaltres podem dir alguna cosa. No es defineix la nostra contribució a l'estat, ni s'estableixen criteris en què s'hagi de basar el què hem de rebre i no es posen límits als anivellemants i solidaritats, així que seguim estant igual. Per tant, si no rebem més diners, perquè volem més competències? Per acabar tenint un pitjor servei per manca de recursos. No gràcies.
Un altre aspecte bàsic per mi era l'aeroport de Barcelona i els ports de Barcelona i Tarragona. Tots ells perquè tenen una importància econòmica bàsica i sobretot en el cas de l'aeroport crec que estan mal gestionats actualment degut a la visió centralista espanyola. A nivell personal també degut a què viatjo sovint m'interessa una aeroport fort amb moltes rutes directes. Doncs això també ho hem tornat a cedir i ja estem veient aquests dies amb el merder d'Ibèria el bé que va que ens gestioni l'Estat espanyol. Ja hem vist també com mentre nosaltres tardem anys en fer una tercera pista, Madrid es fa una terminal nova en un no res.
Un Estatut en aquest país es canviarà cada 25-30 anys. No vull donar suport doncs a un text que no em comportarà cap benefici i amb això lligar-me tant temps més. Desgraciadament ens han avorrit tant que molta gent votarà sí només per no haver de sentir parlar del tema durant aquest llarg temps.

Per si queda algun indecís i li és important conèixer el text i les retallades estatals:

Comparativa Estatuts

Galatasaray-Depor

Estrenada fa unes setmanes en les nostres pantalles aquesta bona comèdia no ha tingut massa èxit pel què veig ja que ha desaparegut de la cartellera. Molt poc favor li van fer els seus promotors amb aquest desafortunat títol que a mi realment no m'hauria atret ni tan sols a llegir el seu argument. La lacra de les traduccions i els doblatges, i és que el títol original One day in Europe alguna mirada més hauria atret. Com ho va fer fa cosa de més d'un any quan la vaig veure amb uns amics Erasmus a Berlin durant un cap de setmana lliure d'una estada de 3 setmanes per feina a Alemanya.
I és que a pesar del títol que aquí hi han volgut posar, la pel.lícula no va de futbol. La final de la copa de la UEFA entre aquests dos equips és només una excusa, un fil conductor per mostrar-nos diferents situacions de pillatge en diferents llocs d'aquesta Europa, que malgrat els intents d'unificació, segueix sent molt diversa (afortunadament) i on la comunicació no és gens fàcil. Comèdia divertida i recomenable on també hi ha un retrat espanyol en les escenes de Galicia que, dins l'exageració natural, reflexa molt bé el caràcter d'aquí.

16 de juny 2006

El juego de los idiotas

El president d'un important imperi industrial és fotografiat amb una top model, posant en perill el seu matrimoni i per tant el seu èxit professional. Per tal d'intentar convèncer la dona que ell no tenia res a veure, el seu abogat montarà una enrevessat pantomima, en el qual l'amant ha de fingir ser la nòvia d'un pobre aparcacotxes que accidentalment passava per allà en el moment de la foto.
Dirigida per Francis Veber, la traducció que s'ha fet del títol indueix a pensar en una segona part del seu gran èxit tant en versió teatral com cinematogràfica El sopar dels idiotes (1998). Un pur joc doncs de marketing estatal, doncs el títol original La Doublure no té res a veure i de fet el què seria la seva traducció literal Jeu de cons respon a una menys afortunada comedia francesa de Jean-Michel Verner.
A la pràctica l'únic que tenen en comú és el nom de l'"idiota", François Pignon, malgrat que fins i tot l'actor és diferent. Un servidor no ha vist encara la versió en cinema del Sopar dels idiotes, però sí recorda que l'obra teatral era força més hilarant que aquesta senzilla comèdia, que se'ns dubte distreu, però no aconsegueix arrancar una riallada en cap moment. A destacar veure l'actor Daniel Auteil en un registre completament diferent a Caché (l'última pel.lícula on se'l va veure aquí) i la bellesa de la top model Elena Simonsen. Pel demés el millor és sens dubte el final, la qual cosa contribueix a acabar-li donant l'aprovat.

06 de juny 2006

Spam, la gran escombraria d'Internet

Estimats lectors del meu blog, sento molt haver hagut de recórrer a aquesta mesura, però el maleït spam me l'està consumint. Naturalment si algú coneix d'altres mesures menys dràstiques i emprenyadores per vosaltres, seran del tot benvingudes.
No sé si funciona o no, però en teoria a partir d'ara, abans de publicar un comentari haureu d'introduïr la paraula que us aparegui en pantalla. El motiu? No sé per quin motiu però el spam d'Internet l'ha agafat amb el post que vaig escriure fa uns mesos del Salamandra. Va començar bastants dies després d'haver-lo publicat, però des de llavors ha estat un no parar. Cada dia missatges spam que arribaven. Al principi els borrava, després vaig decidir que era inútil i que igualment els lectors habituals no tornaríeu a entrar probablement a ell, així que quedaria oblidat en el temps. Que s'anés acumulant allà tot el spam que volgués. Molest només per mi que rebo un mail cada cop que algú comenta alguna cosa, necessari per saber si algú comenta algun post passat que no reviso naturalment.
Però avui ha arribat al límit, 100 comentaris spam en un dia, a sobre amb la ironia de tenir com a text abans dels links de propaganda: You have a great site, but I'm so sorry you have a lot of spam :-(. Però el pitjor és que a sobre em comença a donar errors quan vull publicar alguna cosa i mirant els detalls de l'error em surt el post del salamandra.
S'accepten propostes millors per acabar amb la gran peste internauta.

De voltes per la capital...

Fart de findes monòtons i més com es presentava amb gent d'exàmens, el finde passat vaig decidir deixar-me caure per Madrid, que vulguis que no, no deixa de ser la meva ciutat natal i feia com 11 anys que no la visitava i quasi no recordava res. A més les oportunitats no eren per deixar-les perdre: hi havia el saló de l'automòvil, al qual podia entrar gratis, tenia hotel gratis i el vol d'anada gratis, així que la ocasió era propícia.
Arribada amb retard però bé, just a temps perquè el Xavi sortís del saló quan jo sortia de l'estació de metro del costat i poder anar amb el cotxe ja junts a l'hotel. Dutxa i amb el cotxe anem el Xavi, l'Emili (fill d'un directiu de Nissan) i el Joan (mecànic catxondu) cap al centre a sopar. Sensació extranya, circulant per la Castellana i el Xavi fent-me de zizerone a la ciutat on vaig nèixer. Cibeles, per aquí, Neptuno per allà, plaça Colón, al passar-hi em venien els records del passat, els pocs dels 4 primers anys de vida i els més recents de visites posteriors (amb pares i viatge de fi de curs de 8è d'EGB, però feia tants anys igualment)... Alguna cosa nova, com la megabandera espanyola de Colón (realment calia?). Finalment arribem a Santa Anna, aparquem el cotxe i a sopar de típic tapeo madrileny... Huevos flamencos, chipirones, rabas, chistorras, tot en una agradable terrassa per on van passar la Lola Dueñas y la Marisa Paredes. Després a buscar un bar per acabar al España Cañí, que va resultar ser el millor bar per on vam acabar passant, potser el més alternatiu i d'acord amb els gustos actuals. Allà vam conèixer un parell d'estudiants informàtiques toledanes, que lamentablement vam deixar per anar a una festa pija amb assafates Nissan, que potser prometia, però a la qual no vam entrar per la vestimenta excessivament estiuenca del Xavi.
Dissabte, tot el dia per visitar sol i anar recordant la ciutat. Armat amb plànol del metro i la ciutat em vaig decidir a tornar d'allà podent-me orientar per la ciutat i havent recordat almenys el centre. Baixada al Retiro, esmorzar en una terrasseta davant el llac, comprovar el salero del cambrer rient-se dels guiris a la cara i com a aquests els hi agradava, Alfonso XII, Prado per fora, seu central de la meva empresa Gestamp (ja que em venia de pas), Puerta de Alcalá, Cibeles, Banc central, Teatre de la Zarzuela, Congrés dels Diputats (per fora només, amb una cua enorme perquè era jornada de portes obertes, però almenys vaig rapinyar una aigua que regalaven), plaza Canalejas, Puerta del Sol, Oso y el madroño, Plaza Mayor, Plaza de la Villa, Almudena, Palau Reial, Plaza de Oriente, Plaza España, Gran Via, Plaza Callao y Fuencarral cap amunt, direcció a Tribunal, barri que em va faltar descubrir de nit segons els gustos actuals. Almenys hi vaig dinar després de la patejada important per seguir després una estona més pel barri abans de baixar fins a Colón i tornar a l'hotel reventat. Però havia complert l'objectiu, ja em sabia orientar sense mapa i havia recordat els llocs més coneguts.
Al vespre conèixer el germà del Xavi i un amic asturià i embarcant-nos en una ruta de bars del carrer Huertas després d'un sopar cubà. Bars amb música espanyola i comercial i un ambient més pijo, res especial però diferent a aquí. Com tampoc ho va ser el famós Kapital, que no va compensar els seus 18 € d'entrada per les seves 7? sales. Em quedo amb el Razz dels 15 €, a pesar de no haver-hi anat des que està a aquest preu.
Diumenge va tocar el saló, res especial si no fos pel showman del Xavi (y puesto que estos maleducados de Fiat parece que ponen la música alta para que me desgañite la voz y no quiero, interrumpimos aquí la presentación y espero poderla continuar de aquí un rato si el showbusiness de los impresentables de Fiat nos lo permite - així amb un parell d'ous) i la seva infinita atenció cap als amics.
Un finde doncs diferent, que em va dur certa nostalgia de Madrid i el tenir ganes de tornar-hi més sovint per descubrir-la més a fons. I és que els problemes polítics no treuen que sigui una gran ciutat... això sí, sense platja i només per això no la canviaria mai per Barcelona.