30 de juny 2007

Tancat durant un mes


+

29 de juny 2007

Sí, sí, sí, vacances, sí!!!!

Les últimes setmanes han estat dures, tres setmanes seguides treballant unes 12 hores amb l'única pausa per dinar i culminat avui amb el meu rècord des que estic al consorci VW (Gestamp havia tingut algun dia semblant i plegant més tard): de 7.30 a 21.15, menjant amb 15 minuts i sense cap altra pausa. Però ara sí ho puc cridar ben fort:

ESTIC DE VACANCES.

Adeu Audi, SEAT, ÄKOs, valoracions, VFF, PVS, steurungs, mails, trucades, Problemblätter i haver d'explicar el mateix 4 cops... Un mes clavat per desconnectar de tot aquest stress. Demà, Barcelona!!!

25 de juny 2007

Barça-71-Madrid-82 (1-3 i final)

I finalment no hi ha hagut cinquè partit, un Madrid que ha jugat molt bé, dominant el tot moment el ritme del partit i anotant cistelles claus en moments claus, ha guanyat amb tot mereixement el quart partit i amb això s'ha endut també la final.
Amb una defensa desastrosa a la primera part que ha portat el partit a un 33-52, i amb un Barça no especialment encertat en atac (especialment Navarro), semblava quasi impossible la victòria. A pesar d'això un cop més, no ha quedat tan lluny com el resultat marca, doncs amb coratge s'ha aconseguit arribar a un 71-75 a 1:10 del final... que novament Raül Lopez contestava 20 segons més tard amb un triple que sentenciava la final.
La defensa del Barça no ha pogut parar a Felipe Reyes (merescut MVP), ni a Tunceri, Raül i Smith que en moments importants han fet triples necessaris per dur el control del partit. Novament el rebot ofensiu s'ha escapat en excés (7 vs 13), però el cert és que el Madrid ha fet un bon partit i el Barça no tenia el millor dia. El Madrid tenia a més la confiança que dóna haver guanyat els dos partits a Vistalegre, partits igualats que el Barça no va saber guanyar. Victòria doncs justa pels blancs, que d'aquesta manera completen un doblet futbol-bàsquet que feia molts anys no veien. Felicitats doncs a un equip que a més ha estat molt regular durant tota la temporada, campió a més de la ULEB i que amb un entrenador novell, sense una plantilla excepcional i amb molts problemes de lesions ha estat capaç de fer aquesta grandíssima temporada.
En quant al Barça la temporada es pot qualificar d'acceptable, més tenint en compte com va començar. Finalment s'ha guanyat la Copa del rei (de bastant més prestigi que la fubtolística), es va estar a un pas d'entrar a la Final Four, i s'ha arribat a la final de la Lliga, assegurant a més presència en l'Eurolliga de l'any que ve, objectiu bàsic en un any (l'últim per fi dels triennis) realment difícil. Queda el regust amarg de què amb un equip que de nou tornava a tenir un pressupost competitiu en el panorama europeu es podia haver fet quelcom més. Segueixo pensant que la plantilla del Barça tenia potencial per eliminar Unicaja a quarts d'Europa (una altra cosa ja era guanyar la Final Four) i per guanyar aquesta lliga, però els ha faltat el toc que et converteix en guanyador. Important és que s'ha tornat a estar a dalt en totes les competicions i que si mantenim la línia, fem alguna remodelació a l'equip, l'any que ve s'aspiri a tot, i si comencem millor que aquest poguem guanyar algun títol més. L'inici penós ha marcat una temporada on sempre s'ha hagut d'anar a remolc remontant i les urgències probablement no han permès treballar l'equip tot el desitjable.

24 de juny 2007

Diario de un escándalo

Basada en l'exitosa novel.la homònima de l'escriptora londinenca Zoë Heller, Notes on a Scandal ens explica la història de dues obsessions sexuals personificades en dues professores d'un institut públic. Barbara Covett (Judi Dench) és una rígida professora amargada per la seva soledad, qui veu en l'arribada d'una nova mestra, Sheba Hart (Cate Blanchett) l'oportunitat de trencar la seva incomunicació social... i quelcom més. Sheba per la seva banda, casada amb un antic professor seu i amb una filla adolescent i un nen amb síndrome de down, trobarà mitjançant les relacions sexuals amb un alumne seu de 15 anys la via de transgressió que sembla necessitar. Aquest reprimible romanç serà descobert per la vella mestra, i el secret les conduirà a una estranya i malaltissa amistat, a través de la qual descobrirem les obsessions i caràcter tendent a la bogeria de la veterana educadora.
El millor de la pel.lícula és la interpretació de les dues actrius principals, que malgrat tot, degut a una producció i direcció (Richard Eyre) personalment qüestionable, no acaben de transmetre la simpatia (o antipatia) i la comprensió de les seves obsessions a l'espectador. Davant d'una història com aquest un servidor esperava un drama on se'ns mostressin grans emocions i frustracions dels personatges, un endinsament en l'interior dels personatges per entendre què les porta a realitzar tals actes, els efectes d'un escàndol semblant en l'entorn proper de la professora... I malgrat se'ns donen pinzellades, un aura d'irrealitat m'evoltava mentre contemplava el film, la qual cosa provocava una sensació amarga sobre l'obra.
L'adaptació cinematogràfica de la història està aconseguida, amb un format de conducció de la trama a través de la lectura en off del diari personal de Barbara, que s'alterna amb escenes representades en temps real. El final és probablement també el millor de la pel.lícula, no és espectacular, però és una bona manera de posar fi a aquesta història d'hora i mitja, que a un servidor li va deixar la sensació que podia haver donat per bastant més.

23 de juny 2007

Feli...

Avui hauries fet 61 anys però aquest any no et puc dir Per molt anys!! Lamentablement la vida no et va correspondre amb aquest desig transmès per les persones que t'estimem. Avui tocava el sopar els tres a casa, menjar la coca de la revetlla remullada amb un bon xerès, abans de sortir de festa amb els amics durant la nit més curta de l'any, per demà celebrar el teu sant menjant en algun bon restaurant de Barcelona. Només ens queda mantenir en la memòria els bon records del passat, passat del qual formen part aquest imatges que tristament no es tornaran a repetir. Aquest any la revetlla la passaré a Munich, sense petards, amb d'altres residents intentant passar una bona nit que no em permeti pensar-hi massa.
Fa uns mesos llegia a la Contra de La Vanguardia l'entrevista a una professora que havia perdut a dos marits. Deia que les coses bones, les coses que trobem a faltar d'aquelles persones estimades que hem perdut, es transmeten als què ens quedem aquí. Potser els nostres gens estan pre-programats per això, seria un mecanisme d'evolució, potser no hi ha cap explicació, el cert és que quan llegia aquestes línies ho sentia en carn pròpia. Des de la teva mort noto que una part de tú va passar a formar part dins meu, no sabria definir-ho exactament, però ho sento. El teu cos ja no hi és, però el teu llegat segueix ben viu.

Barça-75-Madrid-70 (1-2)

Partit complicat per les estadístiques:
1) Tirs de camp: Madrid 64 (37% tirs de 2 i 29% de tres) vs Barça 52 (pero 56% i 32%). Tirs lliures, 21/26 vs 20/26 pel Barça
2) Pilotes recuperades vs perdudes: Barça -4, Madrid -6 (primer cop que estadística s'iguala.
3) Rebots 33 Barça (11 ofensius) vs 26 Madrid (19 ofensius, però pitjors percentatges)
4) Reyes (5 pts), Bullock (21 pts pero 11 de valoracio), Hervelle (7 punts)
5) Assisències 20 vs 9 pel Barça
6) Parcials cada 5 minuts: 15-1, 9-7 (24-8), 5-9, 10-13 (39-32), 8-6, 6-16 (53-54), 6-5, 16-11 (75-70). Interessant seria els parcials amb zona 2-3 del Madrid, tan costa atacar una zona? Què preparem en els entrenaments quan és l'unic recurs defensiu que està aplicant el rival.

S'ha guanyat patint un partit que havia començat bé i que el Madrid tampoc ha brodat. Millor s'haurà de jugar per forçar el cinquè. Esperem que la màgia del Palau ens hi porti.

19 de juny 2007

Madrid-83-Barça-80 (2-0)

1) Balanç recuperades-perdudes: Madrid (11-8, +3), Barça (3-16, -13)
2) Reyes (23 pts, 27 valoracio) + Bullock (21 pts, 27 val) vs Basile (18-20) + Kakiouzis (17-21) pero amb Lakovic i Navarro per sota les expectatives.
3) Novament els detalls dels moments finals.

Pronòstic: o el Madrid fa el 3-0 divendres, o 2-2 i loteria a Vistalegre en el cinquè. I és que el Barça pitjor no pot jugar i així i tot...

I finalment el miracle no va ser

Durant molts minuts semblava que podia passar l'impossible, però al final es va imposar la lògica... i la veritat em va afectar poc. Poc perquè realment considerava que no ens mereixíem guanyar aquesta Lliga, clar que fot que la guanyi el Madrid, si hagués estat qualsevol altre equip, encara hauria importat menys. Però sent justos, el Madrid sense fer res de l'altre món, com a mínim, ha estat fort en els moments finals i com ja deia fa una setmana la seva última ensopegada no la vam saber aprofitar. Amb aquesta última derrota es tanca una temporada horrible, on un equip creat per guanyar-ho tot, ha guanyat només els dos títols de menys importància.
El problema: Laporta ha caigut en els errors del passat. Criticava el fitxar homes que ho havien guanyat tot amb contractes llargs i desorbitats... i un cop ha aconseguit un equip guanyador ell mateix s'ha encarregat de corrompre'l renovant als cracks per masses anys i incrementant notablement els seus sous. Això junt amb una premsa que començava a tractar l'equip com els nous galàctics abans de començar, ha servit per tenir un equip amb excés de confiança i tensions en el vestuari per certes contemplacions davant els cracks.
El pitjor és que a pesar que les decepcions s'anaven succeïnt l'equip no ha sabut reaccionar. Els cracks no han estat bé, però encara són els que han anat mantenint mitjanament l'equip, perquè el rendiment de l'ara anomenada "classe mitjana" (eufemisme pels antics pavones) encara ha estat pitjor, salvant a Iniesta.
Esperem que serveixi d'escarment per l'any que ve i que s'aprengui dels errors. Més exigència als cracks i renovació de la defensa i pivot defensiu i esperem que l'any que ve poguem tornar a celebrar quelcom.

18 de juny 2007

Root of all evil?

Aquest cap de setmana vaig veure finalment el reportatge de Channel 4 que intenta reflexionar sobre si les religions són l'arrel de tots els mals i la lluita entre ciència i religió que s'està tornant a rebifar en ple segle XXI.
El programa, dividit en dues parts, és interessant de veure i reflexa certes situacions que són preocupants. El fanatisme religiós jueu i musulmà ja l'hem vist en molts programes i sempre ha estat així. Es pot arribar a pensar que encara necessiten passar a una nova fase de l'evolució del pensament i coneixement humà. Però que a EEUU proliferin noves esglésies catòliques que estan adquirint molt poder i que tant aquestes com escoles angleses puguin ensenyar assignatures de ciència, negant les teories acceptades per la comunitat científica internacional és preocupant. També hi ha alguna entrevista amb algun personatge que fa por.
El reportatge en sí però no m'acaba d'identificar. Crec que Richard Dawkins no sap en totes les entrevistes contestat convincentment als què entrevista i de vegades mostra un fanatisme científic excessiu. Sonarà estrany sortint de mi però trobo el comentarista exageradament defensor de l'ateïsme (que la ciència tampoc pot provar), de la Teoria de l'Evolució (que només és una teoria que encara té alguns interrogants per ressoldre, sense que això vulgui dir que està clar que el Creacionisme i la Terra dels 5000 anys segur que és falsa) i de què la religió en el fons és una lacra humana que va en contra la ciència. Es pot criticar els fanàtics, les Esglésies poderoses, els què justifiquen en nom de la religió actes immorals o en contra de la llei, però no entenc la crítica als catòlics moderats adaptats als temps moderns. Critica que aquests es basin en la mateixa Bíblia que els fanàtics, i que mantenint la fe en certes coses no explicades per la ciència, descartin com a metàfores o desfassat en els nostres temps certs passatges d'aquesta. Precisament a això se li diu aplicar la raó.
El reportatge l'he vist després d'un post en el seu anterior blog de l'amic Marc. Aquí m'he centrat a comentar el reportatge en sí, sense entrar a respondre a la pregunta que fa aquest. Sobre aquesta ja hi va haver un interessant debat de comentaris en el post original. Reprodueixo el meu comentari final com a comentari d'aquest post.

17 de juny 2007

Mens sana in corpore sano

De tant un tant necessita un cap de setmana tranquil. I així ha estat aquest, sense que això impliqui que em senti molt bé. El refredat que arrossegava que em treien ganes de sortir de festa, les previsions de tempestes que descoratjaven qualsevol planificació d'excursió o viatge curt han fet que decidís quedar-me per Ingolstadt amb un cap de setmana sa sense gens d'alcohol (la d'anys que devia fer...), anant a nedar els dos dies (seguint la tònica d'esport que he començat aquesta setmana) i aprofitant per reviure capítols de la primera temporada de Lost, veure el reportatge Root of all evil?, llegir Los Miserables de Victor Hugo, escriure al blog (amb la tasca de recerca que he necessitat per un dels posts), així com anar de compres i certes tasques domèstiques.
Cap de setmana doncs de purificació del cos abans de començar les vacances, que queden només dues setmanes. I de pas el descobriment de la Freibad d'Ingolstadt (piscines públiques descobertes). Es nota els diners que té la ciutat: a part de no haver vist encara cap pobre pel carrer, a més de la Volkfest que tenia una fira espectacular, les piscines d'estiu són espectaculars. Piscina olímpica, piscina de 20 metres de poca profunditat per estar relaxat, piscina per nens petits i piscina d'esbarjo amb 3 pistes de foam i tobogan enroscat. Tot rodejat de grandíssimes extensions de gespa, banys, vestuaris i bar amb terrassa. Entrada 3 € i 1,4 € per un servidor (abonament de 10 cops més carnet estudiant).

Madrid-69-Barça-62 (1-0)

Com no puc veure els partits, l'anàlisi sortirà de les estadístiques:

a) 4/11 tirs lliures (36%)
b) Reyes (17 pts, 11 reb, 22 valoració) + Hervelle (10 punts, 9 rebots, 17 valoració)
c) 19 rebots ofensius Madrid vs. 10 del Barça
d) 62 punts del Barça amb només Navarro (17) i Vazquez (12) passant de la desena.
e) Minut 39: 60-59. Parcial 7-1: 67-60. Final 69-62. Ni s'ha defensat bé ni les estrelles blaugranes han pogut anotar en els moments finals.

Per un debat energètic seriós

Després dels dos posts publicats sobre l'energia nuclear pot quedar la imatge de què un és un fanàtic pro-nuclear que desitja que Espanya es converteixi com França en un país ple de centrals nuclears (que per d'altra banda no els hi va tan malament).
L'objectiu d'aquests dos posts (I, II), junt amb el tercer que m'he compromès a escriure sobre les noves tècniques de residus, només pretenen informar sobre una de les opcions energètiques, la qual està demonitzada en el nostre país, essent però la què es desconeix més profundament. Tothom entén a grans trets com funciona una central tèrmica, una hidroelèctrica, un aerogenerador, els panells solars, i quines conseqüències pel medi ambient tenen, però molt poca gent sap com funciona una nuclear i quina és la seva seguretat.
El meu objectiu ha estat doncs des d'aquest humil mitjà informar amb paraules entenedores sobre el funcionament, pros i contres, d'aquesta font energètica, fent a més d'advocat del diable degut a la poca popularitat que té en aquest país.
El meu objectiu però no és defensar l'energia nuclear com a font única i solució de tots els problemes, sinó fomentar un debat a nivell social perquè els nostres polítics defineixin un model energètic clar i transparent per als propers anys, que garanteixi el subministrament a un preu raonable de la demanda creixent que hi haurà (a pesar de les necessàries tècniques d'eficiència energètica que haurien de frenar el ritme de creixement) i que permeti assegurar el futur del nostre planeta.
El model actual amb una dependència del 85% de l'exterior i uns nivells d'emissió de CO2 que sobrepassen amb escreix els compromisos adquirits a Kyoto no cumpleixen cap dels dos objectius. Els plans presentats pel govern fins ara obvien la tercera font actual d'energia i parlen d'increments moderats de l'ús d'energies renovables, la qual cosa ja es veu que no significa un canvi radical en la política energètica per assolir els objectius esmentats.
La solució varia molt segons la font que un busqui. Segons l'informe de Greenpeace Renovables 100% en el nostre país es podria garantir la demanda prevista segons ells per l'any 2050 exclusivament amb un mix de fonts renovables, amb diferents opcions fins i tot. És una reflexió interessant, malgrat que com en qualsevol d'aquests informes la falta de dades utilitzades per a arribar a aquestes conclusions impedeixen evaluar la viabilitat del què proposen. En tot cas ningú amb dos dits de front pot posar en entredit que les energies renovables han de tenir un pes cada cop més important en el futur energètic mundial. La pregunta del milió és com sempre si realment aquestes són suficients i en cas contrari, si ens podem permetre el luxe de seguir depenent de combustibles fòssils per conservar el món. Com sempre cada estudi, segons qui el faci, presenta resultats diferents. Com a mostra dues notícies recents i contradictòries del Foro Nuclear i de Greenpeace, amb l'anècdota que ambdós informes venen avalats pel Consell Mundial de l'Energia (sic). Especialment en el tema costos les discrepàncies entre "experts" són evidents.
Per això ha de ser el govern qui, en base a estudis independents, defineixi un pla energètic clar i ambiciós per en els propers anys invertir l'actual model insostenible econòmicament, estratègicament i mediambientalment. Tenint en compte que el món modern depèn completament de l'energia no ens podem permetre models amb un 85% de dependència exterior, més en temps on no es pot descartar un conflicte entre occident i el món àrab (que és la majoria d'aquest 85% de subministrament). Probablement la solució passi, com sol ser habitual en discussions blanc-negre, per un mix equilibrat de diferents fonts energètiques (solució gris).
També tothom ha de ser conscient de les decisions preses i les pressions fetes. La campanya antinuclear de Greenpeace i la conseqüència nacional que va portar amb la moratòria nuclear (ús de les actuals fins al final de la seva vida útil però no construcció de centrals noves) del govern espanyol tindrà el seu sentit si efectivament només podem viure de renovables. Però si finalment es confirma el què altres manifesten i l'energia nuclear és necessària (mai m'he trobat en cap fòrum nuclear una opinió que freni l'impuls de les renovables) les seves accions hauran tingut conseqüències que la societat tampoc pot obviar:
- Frenada durant dècades del desenvolupament nuclear. En molts països (com el nostre) durant molts anys no han contruït cap central nova (d'altres estan ja rectificant), però això també ha implicat una frenada en la investigació i en l'aparició de noves generacions de tècnics nuclears. Sense aquest parèntesi molt probablement avui ja disposaríem de centrals de més rendiment, més segures encara i hi hauria una solució pels residus.
- El fort descens a tot el món d'enginyers nuclears en les últimes dècades també ha frenat la investigació de l'energia de fusió (l'energia de les estrelles), que si no acaba essent una utopia, sí té el potencial per convertir-se en una solució energètica a nivell mundial.
- Mirat ja més en clau local, la moràtoria nuclear del nostre país va ser l'element decisori per donar el projecte ITER (d'investigació de la fusió) a França en comptes de Vandellós, malgrat que tècnica i econòmicament sembla que el nostre emplaçament era millor. No cal dir que l'haver rebut un projecte d'investigació mundial hauria portat a la nostra terra milers de físics i tècnics nuclears i hauria desenvolupat de nou una indústria de proveïdors que hauria donat milers de llocs de treball autòctons. Quan queda clar que l'economia del totxo arriba a la seva fi, i que Espanya té un dèficit industrial i d'I+D important, aquest projecte, junt amb l'impuls de recerca i indústria biomèdiques (que sens dubte hauríem de començar a explotar) hauria permès tenir una base econòmica pels propers anys més estable, per compensar possibles crisis turístiques i immobiliàries.

16 de juny 2007

Funcionament i seguretat d'una central nuclear

Era un deute que tenia pendent després d'un post escrit ja fa poc més d'un any referent a l'energia nuclear. En un moment en què l'Estat espanyol està arribant a límits insostenibles de dependència energètica exterior, sense que el debat esperat s'estigui portant seriosament en el nostre país (l'última revisió del Pla estratègic d'energia del govern no mencionava la nuclear -tercera font nacional- ni per descartar-la ni per reafirmar-la) i estant encara molt lluny de cumplir amb els compromisos de Kyoto, les meves tesis de llavors segueixen plenament vigent.


Davant de qualsevol debat és important que la gent sàpiga de què parla, l'objectiu d'aquest post és doncs explicar de forma senzilla el funcionament d'aquestes centrals, que són tan àmpliament rebutjades en el nostre país, però que en realitat la majoria desconeix.

Una central nuclear és una instal.lació de producció d'electricitat on l'energia mecànica que es necessita per al generador s'obté a partir del vapor format en un reactor nuclear. El reactor nuclear és la instal.lació on es realitza controladament el procés de reaccions de fissió en cadena, amb els mitjans adequats per extreure el calor necessari. Aquestes reaccions nuclears consisteixen en bombardejar amb neutrons elements químics pesats (generalment urani i plutoni), provocant la desintegració del nucli en dos nuclis més petits i alliberant-se en el procès nous neutrons i una energia molt superior a l'obtinguda per combustió d'elements fòssils. Els neutrons resultants contribueixen a provocar noves reaccions espontàniament (normalment s'utilitzen moderadors per obtenir la velocitat adequada d'aquests per maximitzar el nombre de fissions). L'esquema de funcionament d'una central és senzill i semblant a d'altres centrals elèctriques. Es disposa d'un circuit primari per el qual passa l'aigua (o d'altres elements segons el reactor) que es farà escalfar en el reactor nuclear a partir de l'energia obtinguda en les reaccions. Aquesta aigua "escalfada" es fa passar per un intercanviador de calor (generador de vapor) amb el circuit secundari, convertint-se l'aigua d'aquest segon en vapor que fa moure les turbines, les quals proporcionen l'energia mecànica que necessita el generador elèctric per produir l'electricitat que es subministra a les xarxes de distribució i arriba a les nostres cases. Finalment es disposa d'un circuit de refrigeració semiobert que torna a condensar l'aigua del circuit secundari. Aquest tercer circuit recull aigua del mar o un riu i després de fer la seva funció -en la qual s'escalfa- es passa per una torre de refrigeració (les grans "xemeneies" que veiem en tota central elèctrica i el "fum" de les quals només es vapor d'aigua) per recuperar la temperatura inicial i tornar al seu orígen.












Un cop vist l'esquema de funcionament ja es pot deduir que l'activitat crítica és la del conjunt reactor i circuit primari, que és el què en realitat està tancat dins dels edificis de formigó (recinte de contenció) que veiem en les centrals nuclears. La resta podria ser l'esquema de qualsevol central tèrmica.

La seguretat especial de la central nuclear està clar consisteix en no deixar escapar materials radiactius a l'exterior, accident que és el que causa el rebuig de la major part de la població pels efectes greus que podria provocar a la salut pública. Qualsevol altre accident és equiparable al de qualsevol altre central o indústria, amb l'afegit que la seguretat intrínseca d'una central nuclear en minimitza la freqüència i conseqüències, com es demostra que en els més de 50 anys de funcionament no hi ha hagut cap mort en cap central occidental (dada que poques fàbriques/centrals poden esgrimir). Pot semblar una obvietat però un accident així és el què va causar el tancament de Vandellós I i que grups ecologistes ho utilitzin com a argument. A Vandellós l'avaria es va produir al Turbogenerador (element com hem vist allunyat del reactor i comú a qualsevol central), produint-se a conseqüència d'ella un incendi. L'avaria va provocar la parada del subministrament, la presència dels bombers, però no hi va haver ni morts ni ferits, ni el reactor es va veure afectat ni va sortir radiactivitat a l'exterior. De totes maneres Greenpeace considera l'accident com a molt greu... preguntant-se un servidor quin és l'adjectiu llavors a aplicar en la multitud d'accidents quotidians que provoquen morts en el món.

Però on radica l'extrema seguretat d'una central nuclear que fa impossible el gran accident temut? Naturalment un s'imagina un complex sistema de seguretat ple de sensors i actuador d'emergència davant qualsevol contingència. I així és, amb factors de seguretat no vistos en cap altra activitat, de manera que cada sensor està no duplicat, sinó quadriplicat i cadascun de fabricants diferents. Però la seguretat va més enllà.
Quan un llegeix la reacció de fissió en cadena, s'imagina un procès que si quelcom falla, s'escapa de control, la potència i temperatura augmenten desmesuradament fins a provocar l'explosió del reactor nuclear. En realitat és el què va passar a Txernòbil. La causa, a part de les negligències humanes que hi va haver, és que el reactor d'aquella central era un RBMK, un tipus de reactor rus amb coeficient de reactivitat positiu, que en canvi és especialment adequat per produir plutoni altament enriquit per armament nuclear. Els EEUU en la seva carrera armamentística de la guerra freda també van construir algun reactor d'aquest estil, tancant-los i prohibint-los el 1966. Cap país occidental homologaria mai un reactor així, essent condició bàsica que aquest sigui de coeficient de reactivitat negativa per temperatura i buit. Què vol dir això? Doncs que si la temperatura o la relació combustible/aigua augmenten per la causa que sigui, la reacció tendeixi espotàniament a aturar-se sense necessitat de cap intervenció.


A més es disposen de barres de control amb materials absorbents de netrons, que normalment controlen la potència de la central i que en cas d'emergència poden accelerar el procés d'aturada.
Tenim però a més dos sistemes de seguretat per assegurar la refrigeració idònia tant del reactor com del circuit primari i per tant no haver d'esperar cap sobreescalfament.
El reactor normalment està refrigerat pel propi circuit primari, si aquest fallés, disminuiria naturalment la pressió, provocant automàticament el buidat d'un dipòsit d'aigua sobre el reactor, a més de l'activació d'una sèrie de mecanismes que acabarien inundant tot el recinte de contenció.
Per garantitzar la refrigeració del primari (i per tant del reactor) en cas d'avaria del secundari o de problemes externs en el circuit de refrigeració, un sistema d'emergència injecta aigua al generador de vapor perquè aquest pugui cumplir la refrigeració de la zona crítica en el temps necessari fins a arribar a una aturada segura.
I si tot això falla? Com hem vist la reacció s'acabarà aturant espontàniament, fins llavors hi ha possibilitat de què surti material radiactiu? Aquí es disposen de 4 barreres de seguretat:
1- Les vaines on s'apilen les pastilles de combustible nuclear (òxid d'urani sinteritzat) no deixen passar en funcionament normal productes de fissió al refrigerant.
2- El recipient del reactor, construït amb acers especials de 30 cm d'espesor.
3- El propi circuit primari.
4- L'edifici de contenció, completament estanc i amb parets gruixides de formigó amb un recubriment intern d'acer.
La quarta barrera tampoc existia a la central de Txernòbil i hauria pogut aguantar l'explosió i contenir tots els elements radiactius en el seu interior.

I què passa si un avió s'estavella contra aquest edifici de formigó com a l'11-S? Doncs això:


L'anàlisi prèvia de la final

Davant la pregunta de qui creiem que guanyarà la final que ens van els moderadors del fòrum acb.com, aquí va la meva resposta que serveix perfectament com a anàlisi d'un servidor. Ara només cal esperar que no em fallin:

"Pues yo espero que sea el Barça y creo sinceramente que lo puede conseguir a poco que salgan realmente concentrados (sin relajarse por la plaza de Euroliga) y demostrando que en momentos claves son un gran equipo.

El Madrid juega más como conjunto generalmente y se ha mostrado muy fuerte en casa este año, pero si el Barça ha podido ganar dos veces en Vitoria puede ganar sin duda una en Vistalegre, jugando como en semis. Con un Palau de las grandes ocasiones (como esperemos que sea) y el Barça de playoffs, al Madrid le veo menos posibilidades de ganar en Barcelona, aunque por supuesto la eliminatoria es muy igualada y puede pasar de todo. Ya que piden mojarnos 1-3.

Hay distintas opiniones por aquí respecto a qué juego interior es más potente. Para mi lo es el del Barça, reconociendo eso sí que no he visto a Moiso debido a mi exilio en Alemania xD. Marconato y Trias están a un gran nivel, Kakiouzis da el toque de polivalencia que en algun partido puede ser decisivo, Vazquez irregular pero en alguno de los partidos puede ser clave y ojo a Kasun, que espero que en estos días de descanso/preparación se convierta en el factor sorpresa. En todo caso un buen arsenal para cargar contra un juego interior del Madrid con menos hombres, pero con un hombre clave y que al Barça le cuesta parar: Felipe Reyes. Controlarle a él y sobretodo el rebote ofensivo madrileño es para mi la gran clave de la eliminatoria.

Respecto al juego exterior pues estará más igualado, Bullock vs Navarro, ambos pueden ser claves pero Navarro quizás es más difícil de parar. Seguro que Grimau y De La Fuente tendran más minutos para parar al americano. Aquí pueden ser importantes pues también los secundarios, Smith y Basile, ambos capaz de lo mejor y lo peor. Navarro y Basile parece que llegan en mejor forma, pero a ver cuando empiece la final. Mumbrú puede hacer daño porque el Barça no tiene alero alto, pero entre De la Fuente y Kakiouzis se le podría frenar en caso de ser decisivo (que por otro lado tampoco lo ha sido gran parte de la temporada a pesar de que hay pocos aleros como él en acb).

En cuanto a dirección de juego, ventaja para el Madrid, pero más decisivos los bases blaugranas, lo que en el básquet moderno acaba siendo normalmente más decisivo. Ukic y Lakovic son armas ofensivas en caso de fallar los escoltas-aleros, lo que da más posibilidades para resolver el ataque.

En todo caso el Barça demostró en Vitoria que es más que Navarro y espero que hagamos eso, repartir juego interior y exterior, e intentando jugar más como equipo, porque jugando a sólo triples, si no estamos acertados, el Madrid nos puede barrer con rebote, transición y juego más equilibrado."

Lost DVD

12 de juny 2007

I el clàssic com a final

Buf, quin patiment, però finalment s'ha salvat el matchball i el Barça accedeix gloriosament a la final i s'assegura la participació de l'any que a l'Eurolliga. Sort que el final ha estat tranquil, perquè hi ha quelcom més a prop de l'atac de cor que veure un partit de bàsquet: escoltar-lo per la ràdio.
Desgraciadament els nostres veïns badalonins no ens acompanyaran, lluitant però fins a un final, que escoltat almenys per ràdio m'ha sonat una mica a robatori com sempre favorablement als madrilenys.

10 de juny 2007

Fronleichnam

I amb aquest últim pont es tanca l'època més festiva d'Alemanya, quedant el següent pont fins els llunyans Tot Sants. Per concloure la ratxa de pont en pont i tiro perquè em toca he rebut la visita de l'Achim i l'Andreas, amb els quals m'he estrenat amb visites pels voltants d'Ingolstadt.
Arribats el dijous al migdia, la seva estada m'ha servit per finalment visitar Regensburg de dia. Desgraciadament tots ens vam deixar la càmara, així que segueixo sense poder mostrar fotos d'aquesta bonica ciutat que de dia va confirmar les impressions de les nits de festa. Creuada també pel Danubi, Regensburg en treu més profit d'ell amb un passeig fluvial amb diferents Biergartens i ponts que comuniquen el centre amb un petit centre neuràlgic a l'altra banda, amb racons interessants per visitar. Per la resta tot el centre mereix la seva visita, un casc antic on junt amb la seva catedral gòtica destaquen els seus carrers estrets peatonals on història i ambient juvenil (degut a la seva universitat) es barregen magníficament. Unes Regensburger (salsitxes) per començar, unes quantes cerveses per compensar la calor d'aquests dies, sopar en una terrassa, música en viu en un pub i retorn a Ingolstadt doncs les forces no donaven per una nit de festa completa.
Divendres tocava Munich de nou, que realment ara feia temps que no visitava. Com els tres però ja hi havíem estat no calia fer la típica visita de veure com més millor. Primer vam quedar amb la cosina de l'Andreas, després una curta passejada pel centre per anar cap els Englischer Garten, el parc més gran de la ciutat. A diferència de la meva primera visita a l'hivern, aquest cop sí vaig poder viure el Biergarten de la Chineschiche Turm, un dels més grans que he vist. Sopar asiàtic per agafar forces i cap a Ostbahnhof, una zona de festa de la qual m'havien parlat però que encara no coneixia. Al costat de l'estació del mateix nom es tracta d'una antiga zona de fàbriques reconvertides en zona de festa, recordant doncs al nostre Poble Nou. Dins d'ella destaca la Kulturfabrik, on hi ha la més gran concentració de locals, una vintena entre bars i discos dins d'aquesta instal.lació. En quant a ambients una mica de tot, això sí, sempre mantenint l'aire pijo que manté sempre la ciutat. Finalment ens vam decidir pel Willenlos (després de què en la primera opció no ens deixessin entrar, problema internacional en tota gran ciutat), un local amb música variada amb èxits actuals i de les passades dècades.
Dissabte va tocar visitar Eichstätt, una petita ciutat a uns 20 km d'Ingolstadt, en ple centre del parc natural de l'Altmühltal i que encara no havia tingut ocasió de visitar. També historica per ser seu arquebisbal, a més de tenir una petita universitat, el lloc és perfecte per passar un dia de relax en un ambient tranquil i acollidor. De pas vaig poder recollir informació de rutes ciclistes del parc natural, per si algun dia m'animo a agafar la bici més seriosament. Al vespre la visita de rigor a Ingolstadt, abans d'anar a la Diva a veure la jornada futbolística entre cerveses i cocktails. Finalment unes quantes cerveses més a casa, abans de despedir-nos avui després d'un bon esmorzar i quedar per d'aquí a tres setmanes, però aquest cop ja a Barcelona.

Fotos

Intolerable

La temporada del Barça que havia de ser de les 6 copes (o 7 fins i tot pels què contaven la Copa Catalunya) acabarà sent, com sol passar en casos d'eufòries prèvies a jugar res, el del Barça del gran fracàs i probablement l'inici d'un canvi de cicle molt abans de l'esperat. Esperarem a fer les valoracions un cop acabada la temporada, però després de la jornada d'ahir no queda més que reconèixer que no ens mereixem aquesta lliga. Era la diada decissiva i com s'esperava Madrid i Sevilla van punxar, però un cop més (i ja van...) l'equip va fallar en el moment clau. No ser capaç de guanyar al Camp Nou contra l'Espanyol en el partit on et jugues la lliga, després d'una temporada on t'han eliminat vergonyosament de la Copa del Rei, on t'han passat per sobre a la Champions, on has perdut una oportunitat d'or per fer-te amb el gran títol desitjat (Intercontinental) i on el Sevilla ja et va començar a avisant a principis d'any amb la Supercopa europea és intolerable.

07 de juny 2007

Zodiac - Die Spur des Killers

A anys llum de l'obra que el va portar a la fama com a director, sembla que David Fincher ens vulgui demostrar amb les seves pel.lícules posteriors que allò va ser una excepció. Basada en la novel.la de Robert Graysmith (caricaturista del San Francisco Chronicle que es va obsessionar sobremanera en el cas i el personatge del qual és un dels protagonistes del film -Jake Gyllenhaal), Zodiac ens explica un cas real d'un assassí múltiple que va conmocionar puntualment la societat californiana amb les seves notes i codis a diaris mentre perpetrava els seus delictes. El cas segueix obert ja que mai s'ha pogut processar a un culpable.
Malgrat que l'argument pot atraure a molts amants del gènere thriller, la pel.lícula acaba decebent molt. En primer lloc cal fer un incís, jo no catalogaria al film com a thriller. No té acció, tensió a penes (puntual i feble) i malgrat no mostrar-nos mai la cara de l'assassí, sí se'ns descobreixen certs trets físics que descarten altres possibles candidats durant la trama (gravíssim error de direcció). Zodiac es podria qualificar doncs quasi de tesi doctoral sobre el cas, quasi com si fos un documental sense veu en off, vist sobretot des de la perspectiva del caricaturista. Zodiac peca com moltes creacions actuals degut a una excessiva durada (158 min), plena de detalls superflus i de poc interés. Ni tan sols les escenes paral.leles de problemes familiars del protagonista degut al seu interés desmesurat pel cas mostren el dramatisme necessari per prestar una mínima atenció a l'espectador. Lamentablement és un problema emergent en el cinema actual: és una mesura per compensar la pujada de preus i atreure més gent a les sales? La veritat un cop pagada l'entrada prefereixo una obra breu de la qual surti discutint sobre ella, que estar més de dos hores tancat esperant a què surtin els crèdits.
Tornant a Zodiac en sí, tampoc ha d'esperar el potencial espectador un cas de gran interés on un assassí d'intel.ligència especial porta de corcoll als detectius del cas. Zodiac és un malalt mental, l'únic mèrit del qual va ser cometre diversos crims en llocs diferents, espaiats en el temps, i sense seguir una pauta lògica. Que no se l'empresonés només és per una eficàcia policial nefasta, sobretot per la falta de coordinació i interés de les diferents policies locals implicades. El què no es convertís en un assassí en sèrie realment amenaçant (finalment tampoc van ser tantes les víctimes) i per tant no involucrar nivells de policia superiors (FBI) imagino també devia ser clau. La prova de tot això és que la insistència del nostre detectiu afeccionat va fer que tant ell com el principal policia que va estar en el cas, van acabar convençuts de la identitat de l'assassí, confirmada per un dels supervivents dels seus crims. Però mai se'l va poder processar.
David Fincher era un nen quan Zodiac va ser noticia a finals dels 60 i durant els 70, i probablement per molta gent de la zona de San Francisco la pel.lícula pot interessar-los pel fet d'haver-ho viscut. Però per la resta de la humanitat ni és un cas d'extrem interés, ni la pel.lícula està aconseguida com perquè no trobem activitats més interessants a fer que tancar-nos dues hores i mitja en una sala per descobrir aquesta història.

04 de juny 2007

Seven (1995)

Feia deu anys que no veia el què és un dels millors thillers policíacs de la història del cinema. Rarament repeteixo gaires vegades una pel.lícula, però aquesta ja va per la tercera. Hi ha assumptes personals que m'uneixen a aquesta pel.lícula, personalment l'associo a l'inici del què ha estat i és el meu principal grup d'amistats; malgrat que només quatre estàvem aquell dia a la sala, va ser la primera quedada entre gent de diferents orígens a l'institut i el començament del què serien moltes tardes cinèfiles de l'adolescència. La pel.lícula però ens va deixar a tots impressionats i en quant la van fer per primer cop a la televisió, vaig haver de repetir-la, mirant-la amb mun pare que no l'havia anada a veure, i gravant-la en cinta de vídeo, en un acte que no va servir per res, doncs quan l'he tornada a repetir ja ha estat en un altre format (la tecnologia que sempre avança molt de pressa).
A pesar dels 12 anys passats, a pesar de ser una de les pel.lícules que recordo més tots els detalls, el tornar-la a veure segueix sent una activitat gratificant (fins i tot en alemany com va ser el cas) i és una obra de visualització obligada per tot amant del cinema i especialment pels fans del gènere. Dirigida per David Fincher (que acaba d'estrenar Zodiac), autor d'obres de perfil i èxit divers (Alien 3, Panic Room, The Game i Fight club), Seven és un thriller rodó. En el seu moment original amb uns càstigs a les víctimes treballats segons els seus pecats (un servidor diria que la idea de càstigs "a la carta" en què es basa, entre d'altres mèrits, la saga Saw I, II, III té certa inspiració en aquesta pel.lícula). Amb una tensió que no decau en tota l'obra. Amb l'escena impactant que necessita tot film d'aquest estil (els càstigs pels pecats de gola i mandra, sobretot aquest últim en un ensurt completament inesperat). Però sobretot amb un final antològic, que el primer cop sorprèn, però que fins i tot coneixent-lo segueix deixant la pell de gallina. Menció especial doncs al guió d'Andrew Kevin Walker (8 mm, Sleepy Hollow).
Potser el què pot defraudar a alguns amants del gènere és la falta d'acció respecte a d'altres obres, problema inexistent per un servidor quan això va acompanyat d'un guió intel.ligent. L'obra té l'acció que necessita, es tracta d'una investigació policial i amb l'única persecució policial mostrada és suficient. Els diàlegs i escenes tranquil.les que acompanyen la trama són imprescindibles per determinar detalls reveladors dels protagonistes, importants per al gran final, així com per mostrar-nos un món metropolità obscur, ple d'anonimats i indiferències respecte al proïsme, i sobretot el contrast entre els dos grans protagonistes: un Brad Pitt jove, impulsiu, amb ganes de menjar-se el món amb acció, i un grandíssim Morgan Freeman, encarnant al detectiu culte, tranquil, meditador i a punt de retirar-se... Destacar així mateix el curt però convincent paper del "dolent", l'identitat del qual havia de ser ocultada dels crèdits fins al final degut a la seva fama.

Aeroport intercontinental ja!!


www.aeroportintercontinental.cat

03 de juny 2007

Més emoció impossible

Després de la jornada d'avui dels playoffs de l'acb no es pot demanar més emoció en la lluita pel títol de lliga. Després d'uns quarts molt emocionants amb el format 1-1-1-1-1 (excepte l'eliminatòria el TAU que es va decidir per la via ràpida i contundent), les semifinals no poden haver començat més igualades. 1-1 en ambdues semifinals, amb la qual cosa tot queda obert i l'avantatge camp ha canviat de mans. El què semblava impossible ja no ho és tant, i els dos equips barcelonesos podrien arribar a una gran final que no es dóna des de les temporades 89-90 (blaugranes campions) i 90-91 (verdinegres campions), amb el premi a més per ambdos de tornar a jugar l'Eurolliga de l'any que ve. La veritat que seria una possibilitat que m'encantaria, més que la possibilitat d'una final clàssica amb el Madrid (a qui ja hem guanyat aquest any en la final de Copa). El retorn de la Penya entre els grans, tenir els dos equips en el màxim torneig continental i rememorar una final d'aquelles que es vivien quan jo era petit seria genial.
Queda però encara molt perquè aquesta hipòtesi es compleixi i els dos equips hauran de fer valer el factor camp que han recuperat contra dos rivals de gran entitat. El Barça haurà de superar la irregularitat que l'ha acompanyat tota la temporada i ser capaç de fer dos partits més com el d'avui. Defensa i concentració els 40 minuts, i un atac que no depengui exclusivament de Navarro. Si avui s'ha pogut guanyar sense ell durant mig partit, en un Palau que esperem sigui el de les grans ocasions, es pot deixar KO al totpoderós TAU. Serà important que cada home segueixi aportant quelcom en els minuts que jugi, i frenar com a mínim un dels dos jocs dels vitorians (com s'ha fet avui amb els exteriors). Intentar tancar més el rebot defensiu també pot ser clau, ja que ha estat el gran problema dels dos primers enfrontaments.
En quant a la Penya, després de patir més del previst contra el Granca, està demostrant que pot perfectament eliminar els madrilenys. Ja van ser l'únic equip amb basketaverage favorable contra ells, van estar a punt de guanyar en un primer partit que arribaven molt més cansat que el rival, i avui efectivament ho han aconseguit. Encomiable la tasca d'Aíto, que amb un pressupost ajustat i una bona plantilla però no per tirar coets, va aconseguir en el tercer any al club portar-lo a l'Eurolliga de nou i en aquest quart any l'ha retornat entre els grans, després de molts anys de travessa pel desert.
Dijous i divendres que ve la continuació...

Ingolstädter Volkfest

Finalment ahir vaig poder anar a la Volkfest, que vindria a ser el més semblant aquí a les nostres festes majors. Aquesta seria la de primavera i a l'octubre ve la Herbsfest, no sé si per donar la benvinguda a la tardor o per despedir amb amargor l'estiu. Les festes van començar la setmana passada i s'acaben avui, així que m'havia d'espavilar aquest cap de setmana per no perdre-me-les. Un cop vistes he de dir que sembla que aquí a Alemanya la majoria de festes es redueixen al mateix: en comptes d'embelat, edifici amb orquestra ple de taules grans amb gent venent les seves Masse, és a dir, gots d'un litre de cervesa. L'ambient és realment bo, grans i petits es barregen, a les taules s'ajunten diferents grups i quan el nivell etílic és el suficient acabes d'empeus del banc, cantant i abraçant-te a qui tinguis al costat. La primera vista de taules i taules plenes de gent amb gerres de cervesa també és xocant el primer cop que ho veus.
Com a festa major al voltant de les dues cerveseries doncs hi ha una fira bastant gran: paradetes per comprar coses diverses, xinringuitos amb menjar divers i atraccions, que per ser de fira deu ni do (muntanya russa bastant gran, sínia i d'altres que posen a prova l'estómac del què hi puja). Vaig aprofitarl l'ocasió per pujar a la sínia i veure per primer cop Ingolstadt des de l'aire, descobrint que deu ser la ciutat més fosca que he vist mai (fora de la fira, les llums que es podien veure eren comptades, fins i tot mirant al centre). No donava per res la sensació d'estar al bell mig d'una ciutat de 130.00 habitants. Fora d'aquest centre neuràlgic, no sembla que la festa major aporti d'altres activitats més, divendres hi va haver el típic castell de focs, però per la ciutat un no notava res especial (a pesar que un servidor tampoc ha voltat massa durant la setmana).
Acabada la festa (abans de les 12h, es nota on estem) no era qüestió d'anar a dormir amb tot aquell alcohol a les venes, així que la nit va seguir al Lago Bar (com sempre a reventar) i finalment a l'Amadeus. D'aquesta manera es contrarrestava la nit de descans de divendres (encara m'havia de recuperar de l'estada a Barcelona) i el matí de dissabte de neteja a fons del pis. Per la resta el cap de setmana ha portat la degustació d'un Grillhaxe (mmm, m'encanta el colze), d'un Bratwurst de mig metre a la Volkfest i la compra d'un nou objecte que li anava al darrere després del segon pis de Manresa: la planxa elèctrica per cuinar. Sens dubte la barbacoa a casa n'Aitor ha accelerat el procés.

01 de juny 2007

Bicing

Avui m'he donat d'alta al servei del bicing. Aprofitant la meva estada a Barcelona la setmana passada em vaig registrar a aquest servei i després de rebre la targeta ahir, avui l'he activada per Internet. Així que quan torni a baixar ja podré estrenar aquest excel.lent servei posat en marxa per l'Ajuntament de Barcelona. Sense ser una innovació mundial (a Praga i Viena també l'he vist), sí que l'extensió que tindrà la xarxa, l'acceptació inicial que hi ha hagut (superant totes les previsions) i el bon temps que ens sol acompanyar, pot fer d'aquesta iniciativa un èxit molt interessant. La veritat que en aquesta última setmana passada allà, em vaig trobar amb moltes situacions on pensava, mira, ara agafaries una d'aquestes bicis. Trajectes que solen estar entre el límit de l'anar a peu (en el meu cas uns 20 minuts) i l'anar amb metro, són els ideals per reduir el temps de viatge. El preu irrisori de 6 € per aquest primer any (que han permès que fins i tot jo m'hi abonés a pesar del meu exili) han de contribuir a què tots ens hi acostumem i continuem quan els anys vinents pugin les tarifes (a uns també accessibles 24 €). Curiosament jo he utilitzat molt poc la bici pròpia per trajectes barcelonins, però el cert és que no és el mateix poder anar-hi i deixar-la sense preocupar-te de lligar-la bé, pensar si t'emportes el seient, etc. Una gran iniciativa per fer esport i tenir una ciutat més neta.