30 d’agost 2008

Última nit a Saigon i retorn via Frankfurt

L'última nit la vam tornar a passar a Saigon, aquest cop ja novament instal.lats en un còmode hotel. Per la tarda vam aprofitar per veure el barri de Cholon que ens havia quedat pendent en la nostra visita prèvia. Cholon és el barri xinès de Saigon i malgrat la proximitat geogràfica i física d'ambos pobles, el barri té una personalitat plenament diferenciada. La primera diferència obvia és naturalment l'alfabet amb el què estan escrits els rètols dels locals, però també l'ambient que s'hi respira i una arquitectura diferent li donen un altre aire. Ens va agradar el carreró del billar que vam trobar per casualitat. El billar junt amb el volei i el badminton són els esports nacionals que hem vist practicar més, però en aquest cas eren plantes baixes on s'hi respirava un ambient més d'apostes il.legals. La visita a Cholon també va venir marcada per la nostra estrena amb els autobusos locals que per només 3000 VND et porten. No existeix mapa portàtil per al turista però preguntant en les parades ens en vam ensortir prou bé.
Ja per la nit vam fer la ruta del carrer De Tham, amb copes al Zoom, Allez Boo i al GO2 amb música en viu. Com no hi havia l'ambient de l'últim cop (probablement molts turistes ja havien tornat) vam agafar un taxi perquè ens portés a discos. La primera aturada va ser el D&D, disco vietnamita, semblant a la de Buon Ma Thuot però el local molt més modern. El problema era que a part de cara no tenien res del què anàvem demanant (cap marca de whisky), així que vam decidir marxar i anar al més turista Apocalypse now. Local amb bona música, ple de turistes... i de les prostitutes amb menys gràcia que he vist mai. Així que sense allagar massa la nit, vaig fer un retorn a peu per la fosca i ja més tranquila Saigon, per arribar a l'hotel més o menys a la par amb els companys que van tornar amb taxi.
El matí següent trobada casual amb el Ferran Vilà de l'ETSEIB mentre esmorzava i compres de tots els regals al mercat, alegrant-me un cop va estar tot enllestit per la persecució constant que un pateix.
A les 4 tocava anar cap a l'aeroport a iniciar el llarg viatge de retorn: Saigon-Hanoi-Frankfurt-Barcelona. Com a Frankfurt disposàvem de 8 hores vam aprofitar per visitar (revisitar en el meu cas) la ciutat, assaborint el clima més fresc i la tranquilitat que es respirava pels carrers, a més d'un bon codillo amb cervesa és clar. Les maletes arribaven sorprenentment i feliç a Barcelona i a les 19:30 arribava un mes després per fi de nou al pis de Mejía.

Snorkel, Jetski i retorn a Saigon

Si un vol fer alguna cosa a Phu Quoc, a més d'estar estirat a la platja de davant del ressort té dues opcions: llogar una moto i recórrer l'illa pels seus camins polsegosos (no especialment atractiva i per variar bruta) o apuntar-se a algun tour de snorkel. Nosaltres vam agafar el del Rainbow Bar (17$) i l'experiència va ser molt positiva, per fi una activitat organitzada a Vietnam que surt rodona. Per començar a diferència dels altres llocs no sobreexploten els grups i està limitat a 10 persones (nosaltres vam ser 8), la qual cosa redueix les estones d'esperes i organitzatives. L'equip de snorkel aquest cop era professional, amb nombroses ulleres i tubs diferents i aletes. I finalment es notava que anaves amb gent que coneixia la zona i s'interessava pel buceig: aquí no hi havia festa al vaixell, però les tres aturades eren en llocs amb corall en bon estat (després de la gran barrera d'Austràlia el millor que he vist) i peixos variats en color i tamany.
Punt i apart en aquest punt per narrar l'atac que va patir el Xavi per segons ell un tauró petit (un pam de tamany), atac que no li va deixar marca a l'esquena però va espantar-lo el suficient per no tornar a l'aigua. Suposo que com diu ell, hauríem d´haver-ho viscut els demés per entendre-ho.
El dinar es va fer en el vaixell amb marisc fresc aacabat de capturar i amanitzat amb rom vietnamita que entrava molt bé. En ben dinat una parada per comprobar que la pesca no és el nostre (envoltant a un vietnamita que va pescar 5 peixos, nosaltres no vam fer cap captura) i retorn al port d'An Thoi, per amb el minibus anar a la bonica platja de Bai Son, idílica si no fos per totes les activitats que ocupen l'espai de sorra (kayaks, bar, moto d'aigua...).
I aquí va ser quan vam decidir provar una cosa que feia molt de temps que volia fer: les motos d'aigua. Una experiència increïble de 15 minuts molt intensos: sensació de velocitat molt gran, saltar per sobre les onades que ens feiem creuant-nos nosaltres (ja que la mar estava plana) i especialment fer trombos enfonsant el morro de la moto sense intentar caure. Una diversió assegurada que lamentablement al nostre país surt molt cara.
La nit la vam passar a l'hotel jugant a billar, vist que el teatre d'anar a les fosques per la platja per anar al Rainbow tampoc valia la pena. El plan hauria estat montar un botellón amb les austríaques a la fosca platja de davant l'hotel amb un ipod i els altaveus que tenia una, però la idea va sorgir massa tard.
El matí següent els ultims banyets i retorn cap a Saigon per finalitzar l'experiència vietnamita.

Arribada a Phu Quoc

Després d'un viatge certament cansat i havent escurçat dies en destins menys atractius de l'esperat, tocava finalitzar el viatge amb una mica de relax a l'illa vietnamita de Phu Quoc, davant de la costa cambodjana. Venuda com el Phuket vietnamita, la veritat és que qualsevol semblança amb l'illa tailandesa és pura coincidència, però es un destí recomenable per passar uns dies de descans, disfrutar de les millors platges vietnamites i fer un snorkel de debò. Sens dubte val la pena descartar el més turístic Nha Trang en favor de Phu Quoc, a la qual s´hi pot arribar amb ferry o com nosaltres amb avió (100$ anada i tornada a Saigon).
El nostre primer dia va ser realment de relax al 100%. Un cop instal.lats al Tropicana Ressort, tot el dia a la platja que ens quedava als peus del nostre bungalow de primera línia, un massatge autèntic per desentumir els ossos de la nit homeless i poc més. Descobrir els talls de llum que sofreix tota l'illa (menys suposo els hotels més luxosos), destacar l'encert del nostre ressort, ja que les zones més al sud de Long Beach eren una guarrada i per la nit veure que el Rainbow Bar (únic bar de la zona fora dels hotels i ressorts) no és precisament una festa. Malgrat el seu cartell de Music Bar, la música la vam haver de posar nosaltres a través de l'ipod del Xavi, i la nit la passàvem el Miguel i jo intentant solventar l'asimetria en què ens va deixar tirats el Xavi, a l'anar-se a jugar a billar amb la cambrera vietnamita i deixar-nos amb les tres austríaques que havíem conegut (una de les quals parlava bastant bé el castellà i solventava les limitacions lingüístiques del Miguel).

Comiat d'Angkor i nit homeless

El tercer dia a Angkor el vam destinar per amb un Tuk Tuk visitar dos atraccions que ja queden massa lluny per fer-les en bici: Banteay Srei i Kbal Spean. El primer és un dels temples més famosos, especialment pel bon estat de conservacio de les portes i interiors que es conserven, ja que per la resta es força petit i tota l'estructura externa esta derruïda. A Kbal Spean s'hi arriba despres d'un trajecte per una pista polsegosa, on el veure també zones més autèntiques de Cambdoja compensa la imcomoditat de la sorra vermella que un s'empassa cada cop que un cotxe adelanta el Tuk Tuk (pels més sensibles sempre queda l'opció d'anar-hi en taxi). Un cop al destí Kbal Spean és un camí (amb algun tram força complicat) d'1.5 km pel bosc seguint el curs d'un riu. Al final es troben restes de gravats sobre pedra de quan la zona havia estat objecte de culte. La llitera del riu tambés està empedrada com a obra d'aquells temps. Als gravats en sí se li suma l'atracció d'una cascada en la qual un es pot donar una bona dutxa.
Per la tarda era hora de tornar a Vietnam, prèvia sorpresa de l'impost revolucionari de 25$ que un ha de pagar per abandonar el país (a sumar als 20$ del visat d'entrada). Després d'un còmode vol d'una hora, arribàvem a les 11 a l'aeroport de Saigon... i a les 5:55 havia de sortir el nostre vol cap a l'illa de Phu Quoc. Com no hi ha cap hotel al voltant de l'aeroport, decidíem fer nit en ell... descobrint la negativa sorpresa que les zones d'accés lliure (previes al chek-in) d'aquest estrany aeroport són a l'aire lliure, amb un sostre això sí que protegia de la pluja. Així que cadascú com va poder (els Sa finalment al terra i jo aguantant sobre dos files de seients amb la Lonely embolicada sobre tovallola en la zona de ferros entre cadires) vam passar les hores fins a l'obertura de l'aeroport en la nit més homeless del nostre viatge.

28 d’agost 2008

En busca del Sheeva perdut d'Angkor

Diu la llegenda d'alguns guies autoctons que sortint per la East Gate d'Angkor Thom i endinsant-se a la jungla que hi ha darrere, un pot trobar una espectacular estatua gegant de Sheeva perduda enmig de la vegetacio. Aquesta referencia no surt a la Lonely ni cap altra guia, ni tan sols als mapes turistics que donen a Siem Reap, pero segons un parell de guies contactats existeix. D'altres ho desmenteixen, potser per no haver-se interessat mai per explorar la zona, potser perque realment no existeix. El cas es que intrigat per la historia i buscant una exclusiva bomba pel meu blog per enfonsar a la Lonely Planet, Indiana Caus va decidir aprofitar les ultimes hores de sol per investigar sobre el terreny.
Pujant per Angkor Thom i arribant a Bayon, un ha d'agafar el cami que queda a ma dreta. Es un cami de 2 km que passa desapercebut, no es una carretera asfaltada com la que creua de nord a sud, ni una pista com la de l'oest, sino un cami comode per mountain bike i practicable una mica incomodament per als que com jo vagin amb la bici de passeig. El cami pero es espectacular, com aconseguir la pau dins d'Angkor Thom. Incromprensiblement el cami a la East gate per sort ha estat oblidat en favor de la Victory gate i aixo fa que un pugui escoltar ocells, veure papellones gegants, micos i esquirols pel cami, a l'hora que de l'interior del bosc surten sorolls mes exotics. La East Gate es igual que les demes, pero si en comptes de veure cotxes i motos entrant, un veu jungla a l'altre costat l'encant es naturalment molt superior. Realment aquest petit desviament es recomenable per a tothom que visiti Angkor.
Ja pels mes motivats en la historia, Indiana Caus va adentrarse en la jungla i va recorrer uns 2 km pel caminet que l'atravessava fins al riu. Lamentablement no vaig trobar ni rastre del famos Sheeva i pel cami em viag menjar unes quantes teranyines a la cara i algunes picades als peus desprotegits amb les xancles i pantalons curts que portava. Sortint del cami principal vaig veure tres cruilles, que per falta de temps (començava a enfosquir) i d'equipament (mica en mica començava a temer que sortis algun bitxo mes perillos) vaig seguir nomes parcialment. Adjunto mapa de la zona explorada. Si algun viatger esta motivat en seguir la busca atret per la historia, li agrairia que em digues si l'ha trobat i m'envies una foto. Tranquils que no reclamare drets de descobriment. I si algu investiga i no troba res, doncs sento la perdua de temps. Que pensi com a consol que jo m'he menjat el cami mes estret atret per l'emocio increscendo de poder descobrir un raco oblidat per la majoria.

Angkor: dia 2

Una hora despres de l'arribada del Miguel del Temple Bar, un servidor es llevava per intentar observar les mitiques sortides del sol d'Angkor. La intencio era fer uns quants quilometres mes i arribar fins al mes tranquil Sra Srang, pero la ineficacia asiatica ho va impedir. I es que malgrat haver-ho parlat el dia anterior a l'hotel i acordat en l'hora que ells van dir (mes d'hora del que jo havia calculat), va ser impossible aconseguir una bici a les 5 del mati. Les bicis de l'hotel non les gestionen ells directament i no sabien on estaven les claus, aixi que despres de 15 minuts veient com el tio intentava inutilment petar el candau amb unes alicates, vaig decidir anar a donar una volta per una Siem Reap immersa en l'obscuritat i nomes iluminada pels vehicles que anaven passant. Ni amb la promesa de pagar 1$ a un mototaxi si m'aconseguia una bici la vaig aconseguir (tots els llocs estaven encara tancats i nomes les motos i els Tuk Tuks s'oferien a portar a la gent), aixi que a les 6 tornava a l'hotel, hora que en teoria obria el negoci de bicis. La meva produccio al blog del dia 23 es va fer en aquest moment, mentre esperava inutilment a que el responsable aparegues tot i les promeses del mestre de l'hotel. Finalment a les 6:45 vaig desistir, anar a repetir l'esmorzar del dia anterior i a les 7:10 llogar una bici a un altre local que ja havia obert. Per sort o per desgracia el dia s'havia llevat ennuvolat, aixi que tampoc hauria vist gran cosa.
Al meu ritme sense presses pero sense pausa vaig fer el segon dia el circuit llarg, algunes incursions a temples menors perduts en mig de la vegetacio, la visita al mes llunya Banteay Samre i alguna volta per les zones habitades del West y East Baray per veure una mica mes d'aprop la realitat cambodjana i no limitar-me nomes a les visites als temples. Cami de Sras Srang vaig aturar-me a les cinc torres de Prasat Pravan i al perdut enmig dels camps d'arros Bat Chum. Vorjant ja el llac un arriba al tambe magic Pre Rup i seguint la carretera s'arriba al East Mebon, que destaca per les figures ben conservades d'elefants en les seves cantonades, aixi com altres figures animals. El cami fins a Banteay Samre es d'uns 6 km, pero realment val la pena per veure un dels temples probablement mes ben conservats. A mes el cami per l'East Mebon esta ple de cases on viu gent i alguna que altra parada d'artesania, pero sense l'estres persecutori de les zones mes turistiques. Les vistes a les grans extensions de camps d'arros, pradera i un turo selvatic al fons son a mes espectaculars. Ja de tornada al gran circuit, van venir el Ta Som i el curios Neak Pean. Aquest ultim no es un temple, sino una piscina central que de manera intel.liegnt abastia a quatre piscines en cada costat (respectant sempre la simetria imperant en les seves construccions). Una illa esculpida al centre i les boques animals i humanes que abastien a les quatre piscines externes li donen l'interes arquitectonic. En aquest punt a mes es comença a agrair ja alguna cosa diferent a un temple mes.
Davant Neak Pean, enmig de la selva, es troba Krol Ko, la magia del qual va ser poder estar jo sol en ell descansant sense veure ni sentir cap turista. Preah Khan es una de les contruccions mes gran del conjunt i tambe val la pena visitar-lo, millor entrant per la menys transitada porta est. Prasat Prei es un altre temple perdut enmig de la vegetacio i mes ben conservat que Krol Ko.
Ja bastant mermat de forces vaig posar rumb de tornada cap a Angkor Thom, aturant-me nomes a Krol Romeas, que com el seu nom diu, semblen unes runes romanes del poc que s'hi conserva. Passant de nou per Bayon, vaig girar per la pista que porta al West Baray, recorrent pels seus polsegosos camins una zona encara mes autentica, on ja ningu venia res al turista i nomes les cares de sorpresa i salutacions rialleres dels nens marcaven el meu pedalar. Tombant de nou cap a Angkor Wat tenia tres opcions: tornar a l'hotel despres de 60 km en ple sol, o aprofitant que quedaven un parell d'hores repetir algun temple (que vaig descartar al veure les masses que hi havien a la tarda en aquella zona) o anar en busca del Sheeva perdut. Pero aquesta historia mereix un post apart.

Angkor: dia 1

El primer dia conjunt per visitar Angkor va ser per fer el que s'anoma Little Circuit, un circuit pre-establert que en els seus inicis es feia en elefant i que porta als temples mes famosos i importants. Despres d'un bon esmorzar a base de fruites i cereals (per aconseguir les necessaries vitamines per suportar el dia), vam llogar tres bicis amb les que passar el dia. Els pases multidies son un carnet amb foto que et fan a l'entrada principal (a mig cami dels 6 km que separen Siem Reap d'Angkor Wat) i que cal conservar en bon estat tots els dies, si un no vol tornar a pagar els 40$. Aconsellable doncs es la compra de la funda de plastic per si una tempesta sobtada fa acte de presencia. I logicament no perdre'l, cosa que va fer el Xavi ja en el primer temple... i recuperant-lo a traves del guardia que va veure com li queia pero no va dir res. La seva recuperacio va costar 2$ en concepte de... la teva alternativa es fer 3 km i tornar a pagar-ne 40.
Despres de jugar una estona amb uns micos que vam trobar pel cami, la visita començava a Angkor Wat, la mare de tots els temples. Passant-hi al dia seguent en hora mes punta, es realment aconsellable buscar una hora poc frequentada (ni a primera hora del mati per veure la sortida del sol, ni per la tarda) si un no es vol trobar a les Rambles de Barcelona. Angkor Wat es el temple mes gran (la contruccio religiosa de major extensio del mon) i la imatge tipica d'Angkor, especialment les seves torres de la zona central del temple. El temple en si es pero mes petit del que m'imaginava i desgraciadament el seu interior esta actualment tancat al public. El recinte es el que es realment gran. Als murs que tanquen el pati central que voreja el temple es poden trobar impressionants murals esculpits de pedra que expliquen llegendes de tradicio hinduista. Rodejant aquests murs es troben uns jardins enormes amb un parell de piscines naturals i el cami de pedra que porta des dels murs exteriors fins al recinte interior. Angkor es visita obligada, el temple central es la contruccio mes espectacular, pero he de reconeixer que no li vaig trobar la magia d'altres i que personalment em quedo amb Bayon.
Phnom Bakeng va ser la segona aturada, un temple mes modest situat al cim d'una petita muntanya, al qual s'arriba despres d'una caminadeta per cami peatonal. El millor es la seva localitzacio i vistes (es pot veure Angkor Wat des de dalt, el llac del West Meabon i una vista de conjunt de la zona). La seva orientacio cap a l'oest el fa especialment adient per veure la posta de sol... si no fos pel circ de turistes de tours organitzats que si forma i que fan passar les ganes.
Ja a les portes d'Angkor Thom, a ma esquerre queda Baksei Chamkrong, una força ben conservada i empinada piramide d'estil cambodja.
Angkor Thom va ser durant una epoca, una ciutat emmurallada dins la gran ciutat. Les entrades amb tot de figues de Buda son espectaculars i un cop dins, un parell de quilometres de cami vorejat d'arbres separen encara del seu centre, Bayon, el meu temple preferit. Bayon no es tan gran com Angkor Wat perque no te recintes al voltant i es limita a una estrctura central. Pero aquesta es magica, formada per mes de 200 caps de budes mirant sempre en les quatre direccions i que observen en tot moment al visitant. Miris on miris, sempre et trobaras amb la mirada frontal d'un d'ells, mes algunes mirades de reull d'uns quants mes. Com tots, el temple no esta en perfecte estat de conservacio i caldra esperar a una bona restauracio per fer-lo probablement encara mes magic. Als voltants de Bayon vam dinar, acompanyats d'un petit temple budista amb una figura del seu deu gegant, mentre ens podiem donar una bona dutxa a la font de traccio manual amb la qual els autoctoncs recaptaven l'aigua.
La resta de temples d'Angkor Thom ja son menors i estan en un estat bastant deplorable. El Baphuon esta practicament inaccesible per obres de restauracio i conve destacar nomes els impressionants murs gravats que hi ha a l'entrada del Phimeanakas. Girant alla a ma dreta es surt per la Victory Gate, que dona a dos temples menors, Thommanon i Chau Say Tevoda. Seguint recte un arriba a un ja mes interessant Ta Keo, especialment critic per la gent amb vertigen, pero l'esforç pel qual val la pena. La ruta prosegueix cap a Ta Prohm, actualment un dels temples mes famosos per haver-s'hi rodat la pel.licula Tomb Raider. La gracia d'aquest temple es que fins finals del segle passat va estar completament abandonat i per tant en els seus murs interiors s'hi ha format novament bosc espes. A la zona central del temple, es la conjuncio de les runes humanes amb la força de la natura, en forma d'arbres d'imponents arrels, el que impressiona al seu visitant. El circuit finalitza amb el temple bastant mal conservat de Banteay Kdei i el precios llac de Sras Srang, des d'on es poden observar probablement precioses sortides de sol en un ambient mes tranquil.
La tornada a Siemp Reap va venir marcada per la tempesta que sobtadament ens va enganxar. Una pickup ens va recollir i estalviar un tros de mullada, pero el cami que faltava fins a la tornada de bicis ens van acabar de posar-nos xops. Al vespre, en ben sopat, un servidor es va quedar a l'hotel per veure una mica de basquet (EEUU-Argentina) i llevar-se al dia seguent aviat per intentar veure la sortida del sol. I tot s'ha de dir, per tenir un dia per mi sol i poder gaudir de la magia d'Angkor de forma mes intima (i mes matada doncs els meus plans estava segur que no els seguirien). Tants dies seguits convivint 24 hores al dia amb els germans Sa (i amb qualsevol altre que hagues anat) necessitaven un dia de respir.

Temples d'Angkor i Siem Reap

Els temples d'Angkor havien de ser un altre highlight del viatge (com Halong Bay) i aixi ho van ser. Votada ja per mi en el seu dia com a nova meravella del mon modern, la seva visita em fa confirmar el seu vot, a diferencia de la Hagia Sophia que actualment canviaria per una altra candidata. Restes de la capital d'un gran imperi, els temples de pedra son les uniques edificacions que queden d'una impressionant ciutat de mes d'un milio d'habitants. Com nomes els Deus tenien dret a rebre edificacions de pedra i la resta eren edificis de fusta, no es d'estranyar que siguin nomes els temples religiosos els que s'han conservat, despres de la caiguda de l'imperi d'Angkor i l'abandonament de la ciutat a la sort de les inclemencies geologiques, meteorologiques i destruccions humanes (ja sigui per guerres o pillatge).
La magia d'Angkor pero no esta en la seva arquitectura, tecnicament bastant pobre (no es estrany que la majoria de sostres caiguessin veient la seva estructura), ni el seu bon estat de conservacio. Malgrat haver-hi algun temple dels inicis a.C., la majoria son temples dels segles XI i XII d.C. i tot i aixi el seu estat de conservacio es força deplorable (i els treballs actuals de restauracio son molt lents malgrat les col.laboracions internacionals). Pero la visita precisament d'una civilitzacio en runes enmig d'un entorn selvatic i les atraients formes de les seves construccions de pedra i figures d'animals, budes i sheeves li donen el seu encant. Tambe les seves escalinates impossibles: pujar als temples es tot un exercici de suor, esforç i superacio del vertigen (en alguns temples em vaig sentir com el professor Tornassol a Tintin i els Picars).
La visita als temples es pot fer en tres modalitats: un dia (20$), tres dies (40$) i set dies (60$). Excepte per gent molt interessada en el tema, l'eleccio de tres dies hauria de ser suficient. En dos dies tambe es poden visitar, si un canvia la magia de fer les visites pel seu compte en bicicleta per una visita amb Tuk Tuk. Un dia es realment escas i nomes dona per veure els temples mes importants. La mes magica visita en bicicleta requereix pero un minim estat de forma (tampoc tant si jo ho he fet) i moltes dosis de fruita i aigua per superar el clima xafogos de la zona.
El centre neuralgic on dormir es la ciutat turistica de Siem Reap, on es troben tots els hotels i moltes botigues, restaurants i bars. La majoria d'aquests es concentren al Pub Street, el nom del qual ho diu tot. La nostra eleccio alla va ser majoritariament el Temple Bar, un pub on un sencillament pot trobar de tot.

23 d’agost 2008

Rumb a Cambodja

Malgrat que el desti del nostre viatge era Vietnam, des del principi vam acordar que una parada obligada havien de ser el temples d'Angkor Wat de Cambodja. Estar "tan a prop"i no veure'ls semblava sacrilegi, aixi que el dia 21 deixavem temporalment Vietnam i el destinavem de viatge en direccio a ells. La tornada pel dia 24 en avio cap a Saigon (100$) ja la teniem reservada.
El viatge va començar a les 8 del mati amb el "fora borda" que en 4 hores (tramits inclosos) ens havia de portar a Pnohm Penh (27$). Les 4 hores es van convertir en 6 hores, el temps just per perdre l'ultim bus diari de Mekong Travel cap a Siem Reap, la ciutat prop dels temples.
Obviant aquest ultim fet, la travessa Vietnam-Cambodja per riu es increible i molt mes recomenable que en autobus. No nomes els tramits son mes curts i la travessia es mes comode, sino que el riu es espectacular. En algunes zones un veu aigua per tot arreu, donant la sensacio d'estar en un mar (d'aigua marro aixo si) saltejat d'illes. El riu (amplissim ja de per si) es va bifurcant i reajuntant multiples vegades en ramals de tamany comparable al llit principal. Tambe es curios destacar la diferencia entre ambos paisos. Mentre la rivera (i en general tot el delta) vietnamita esta densament poblat, la zona cambodjana es molt mes natural, amb selva trencada esporadicament per petits pobles grangers, on es veia a la gent banyant-se en el riu amb els seus animals.
La perdua del bus a Siem Reap nomes ens deixava una opcio, un cop descartat fer nit a la capital per falta de temps. A traves d'un conductor de Tuk Tuk (moto amb remolc per passatgers) gestionavem un taxi compartit que per 40$ els tres ens portes a Siem Reap. Mentre el taxista buscava com omplir mes el seu vehicles, amb el Tuk Tuk donavem una volta d'una hora per Pnohm Penh, veient des de fora les seves principals atraccions (jardins reials i el seu particular Wat), i donant una volta per altres zones d'una ciutat que, a primera vista, no te un atractiu especial.
Finalment el taxi va estar ocupat per un australia de dos per dos, que per sort van posar davant, mentre que a darrere ens van enxufar a un cambodja, que malgrat la pudor que feia (a la qual un s'acaba acostumant), com a minim ocupava poc espai. Pel cami destacar la parada en un poble per beure... i per veure com venien tarantules caramelitzades per menjar (sense que ningu, ni l'australia, s'atrevis a donar el pas). Despres de quatre hores i mitja de viatge, trobavem un hotel (no sense problemes) i podiem anar a sopar i fer alguna copa al Pub Street, abans de viure les experiencies dels temples.

Delta del Mekong

La decisio presa a Saigon d'ampliar el nostre viatge estant els ultims dies a l'illa de Phu Quoc va propiciar una visita una mica accelerada del Delta del Mekong. Malgrat tot i amb una mica de sort podem dir que ens pogut fer una pinzellada del mes important.
Encara a Saigon el taxi ens duia a l'estacio de busos de May Tien, on per primera vegada ens veiem havent de gestionar la compra nosaltres. Com es habitual, el caos regnava a l'estacio, amb molts llocs de venedors i tothom intentant atreure't per la compra. Finalment vam comprar al lloc mes barat, la qual cosa va significar viure una experiencia en minibus realment vietnamita: 20 persones en una furgo de 14. Naturalment el viatge fins a Cantho de 4 hores no va ser el mes comode en el que haguem anat, pero a diferencia dels busos turistics ens vam poder saltar tota la cua que hi havia per embarcar en el transbordador que creua el principal ramal del Mekong (el pont d'acces a Cantho esta encara en construccio). Pel cami destacar els nombrosos rius i canals que formen el grandios delta, pero es realment quan un creua el llit del Mekong quan es fa la idea de l'extensio del riu.
Cantho es la ciutat mes gran del delta i es famosa pels seus mercats flotants. La nostra intencio era des d'alla agafar un vaixell que puges tot el delta fins a Cambodja, pero aquests nomes surten des de Chau Doc, una petita ciutat aprop de la frontera. La comunicacio entre ambdues per vaixell es tambe a la practica impossible (3 vaixells al mes, aixi que s'ha de tenir molta sort), aixi que va tocar agafar un nou minibus (i tres hores) per anar fins a Chau Doc. Per sort amb temps per fer previament una ruta amb un vaixell d'una hora que ens portes al mercat flotant mes proper. La travessia pel riu es recomenable i el mercat flotant es una reunio espectacular de petits vaixells i plataformes flotants on s'intercanvien mercaderies.
La nit la vam fer doncs a Chau Doc, una ciutat que malgrat disposar del monopoli de creuers fluvials fins a Pnohm Penh (capital de Cambodja), encara no esta desenvolupada pel turista. Un unic restaurant de carrer en el seu centre, i tot bar tancant abans de les 22h donen mostra de que no es la ciutat mes divertida de Vietnam.

Ciutat Ho Chi Minh aka Saigon

Rebatejada pels nord-vietnamites amb el nom de l'heroi nacional, l'antiga Saigon (encara coneguda pels seus habitants amb aquest nom) es la verdadera capital economica del pais. Saigon te efectivament ja l'estructura de gran ciutat, i aixi tot i tenir tambe les seves zones mes tipicament asiatiques (mercats al carrer, etc), tambe te les seves grans avingudes, els seus gratacels i els seus locals pensats per al public estranger (amb preus tambe mes internacionalitzats clar). El transit segueix essent una bogeria de motos, pero com tambe hi ha molt mes cotxe, els semafors es tendeixen a respectar mes.
Despres d'un esmorzar europeu per satisfer una mica l'estomac (fart de tant arros i ous), la visita a Saigon va ser una ruta a peu per tot el seu centre, interromput per compres i gestions necessaries (comprar camara, aconseguir dolars i reservar bitllets d'avio pels ultims dies). Començant per la zona backpacker (Pha Ngu Lao), el mercat de Ben Thanh ens va confirmar el que ja imaginavem tot el viatge: que tot el que anavem veient pel pais es podia trobar a Saigon i mes be de preu. Definitivament l'ultim mati del viatge ja esta reservat per fer les compres dels regals alla.
La zona mes rica de Saigon (Dong Khoi) esta formada per carrers i avingudes mes urbanitzats, amb comerços, grans hotels i edificis de l'epoca colonial francesa, que actualment son museus. Tambe destaca la seva catedral catolica i el Palau de la Reunificacio, on viu el president del pais. Va ser en aquest moment quan la tempesta tropical de torn ens va fer refugiar un parell d'hores en un altre bar de turistes, on vam estar seguint una mica les olimpiades. Passada la pluja una volta mes en busca de la Pagoda de l'Emperador de Jade, a la qual vam arribar desgraciadament massa tard. Aixi que vam tornar repetint l'experiencia del mototaxi i aqui va acaba el meu dia degut a problemes estomacals.
El Xavi i el Miquel van explorar una mica la nit de Saigon acabat al famos club Apocalypse now. Com molts clubs importants d'aquests paisos, el seu public esta format per turistes... i moltes noies a la barra esperant una copa i la peticio d'algun servei mes.

19 d’agost 2008

Cami a Saigon via Dalat

El mati a la vora del llac Lak va servir per veure la sortida de sol envoltat de porquets, vaques, gossos i elefants, mentre un donava la volta pel poble ja amb llum del dia. Nosaltres no ha vam fer pero Mr Duc tambe ofereix passejades per elefants (que si naden pel llac) o tours amb kayak. Com el dia havia de ser llarg, nosaltres vam sortir amb el Gio d'hora cap a Dalat, un trajecte panoramic de 150 km i tres hores i mitja que es van acabar fent pesades.
Dalat es la ciutat mes turistica de les terres centrals, malgrat que tampoc es veien les aglomeraciones d'altres llocs. Des d'alla es poden fer excursions en moto per les regions dels voltants. La ciutat presenta una arquitectura mes afrancesada i la gent vesteix de manera mes kitsch. No la vam viure de nit, pero des de la rotonda central un carrer que puja esta ple de bars i tambe es veia una discoteca. La nostra estada a Dalat es va veure marcada per dos condicionants: les motxil.les i la pluja. Aixi que en comptes d'agafar el bus nocturn cap a Saigon com teniem previst, vam agafar el de les 4 de la tarda, retallant la visita a Dalat. Motxil.les a sobre vam veure una mica el centre, el llac central i els jardins botanics, moment on va caure una tempesta de dues hores que ens va deixar alla incomunicats (es podia sortir, pero l'empapada hauria estat maca). Com no parava finalment vam haver de tirar endavant, trucar a un taxi que no tenia ni para d'angles i anar a l'estacio, a degustar el dinar mes barat fins ara: 3 euros els tres i provant crec la carn de gos (no tenim la certesa, pero...).
Les set hores en bus a Saigon van ser menys pesades de l'esperat, malgrat els continus videos insuportables de karaoke vietnamita i el conductor mes suicida que ens ha tocat. Finalment a les 11 de la nit arribavem al centre backpacker de Saigon, ple de vida, bars, restaurants i prostitucio no encoberta (impacten els nombrosos iaius occidentals acompanyats de joves asiatiques). La mala sorpresa, que a pesar d'haver trucat abans, ens haviem de buscar hotel, que per sort no vam tardar en trobar.

Terres altes centrals

Buon Ma Thuot potser no te res especial pero es una bon centre de partida per veure la regio. A traves d'una agencia (Damsam Tourist) vam llogar un cotxe amb xofer per dos dies (140 $, seguim baixant preus i aquest a mes parlava be l'angles), descartant la resta del paquet que ens oferien perque el trovabem car. Aixi va ser, pel nostre compte vam fer el mateix, estalviant-nos 40$ per persona respecte la primera oferta i 20 $ respecte la negociada. Amb el Gio ens vam dirigir primer cap al parc nacional de Yok Don, una reserva natural molt gran on hi ha tigres, lleopards i moltes altres especies de mamifers i aus, pero que el visitant nomes veura bufals i vaques domesticades, aranyes, aus i insectes diversos i si esta de sort una especie d'iguana. Tot aixo a part de l'elefant sobre el que pot anar montat i que es la principal atraccio del parc. L'elefant et porta durant una hora pel bosc, internant-se per zones frondoses i tirant algun que altres arbre, pero no creua el riu com es veuen en les fotos promocionals. En tot cas es logicament una experiencia mes anar sobre un animal de mes de dos metres, malgrat que tambe acaba un amb els ronyons baldats.
El trekking posterior pel bosc es completament prescindible i en tot cas com a molt d'una hora si el visitant vol caminar una mica per recuperar els ossos despres de l'elefant. Nosaltres haviem llogat dues hores (el guia es obligatori) pero no et porten enlloc en especial i tot es mes o menys el mateix. Completament deshidratats vam escurçar mitja hora la caminata, per amb el Gio anar a dinar a un lloc de carretera, repetint l'experiencia del sopar anterior.
En ben dinat ens vam dirigir a les recomables cascades de Dray Sap i Gia Long. La primera es espectacular i baixant per unes relliscoses escales un pot arribar quasi a dutxar-se sota elles. A mes caminant pel cami que voreja el riu un arriba a un pont penjant des d'on es te una magnifica perspectiva. La segona esta mes aillada i degut a que el pont penjant esta destrossat, un no pot obtenir la millor vista. De totes maneres, com nomes 7 km les separen, si es disposa de moto o cotxe es poden visitar tranquilament les dues.
L'ultima parada del viatge era el llac de Lak (50 km al sud de Buon Ma Thuot i a 150 encara de Dalat). Alla passariem nit en una casa rural sobre pilars en el poble de Jun, gestionat pel Mr. Duc del cafe Duc Mais. El cafe es el centre neuralgic del poble, i on es pot sopar, esmorzar i prendre quelcom. Mr. Duc gestiona poder dormir en les cases dels autoctons per 5$/persona (amb mosquitera inclosa), una experiencia recomenable per una nit sense dubte. En ben sopat un poc fer unes cerveses a les terrasses vora del llac, amb unes vistes i calma increibles. En aquest clima vam aprofitar l'angles raonable del Gio per aprendre algunes coses mes... com per exemple que tenir alguna experiencia amb una vietnamita sera impossible (a menys que un vulgui pagar). Tres mesos necessita un home per poder donar-li la ma a la seva novia, unes setmanes mes per besar-la i el sexe no arriba fins que un no li demana la ma. Aixi s'enten el poc interes de les autoctones la nit anterior... i les ganes de tocar carn dels vietnamites.

Buon Ma Thuot: la sorpresa agradable del viatge

He de reconeixer que una de les sorpreses negatives del viatge es el turisme desmesurat que hi ha aquest any a Vietnam (tothom reconeix que 2008 ha estat el gran boom). Ens esperavem un desti una mica mes exotic i fins ara ens haviem sentit atrapats en centres turistics. L'eleccio de Buon Ma Thuot en comptes de Dalat era un intent per fugir de la ruta mes tipica i ben aviat vam comprovar que haviem encertat. En el minibus a la capital del cafe, nosaltres tres erem els unics estrangers del vehicle. La ruta de tres hores i mitja va ser un constant regal als ulls de paisatge. Primer pujant per la costa, despres desviant-nos per l'interior pujant muntanyes que mostraven el canvi progressiu de vegetacio de la selva costera al bosc de mitja alçada i finalment amb un inacabable altipla ple de cultius i petits turons coberts de vegetacio. La guinda al pastis una preciosa posta de sol.
Curiosament a la ciutat menys turistica no vam trobar lloc en el primer hotel elegit, la qual cosa no va deixar de ser una anecdota mes. Bun Ma Thuot es una ciutat que no te res en especial (un monument als caiguts i poc mes), pero passejar pels seus carrers, pel mercat es un plaer. Ningu parla angles, ningu persegueix al turista, un pot curiosejar tranquilament. Caminant per la nit per la ciutat la gent et mira amb curiositat i les uniques persones que s'acosten son els nens per practicar el seu angles apres a l'escola. Nomes que en comptes del Buy for me de Sapa, aqui et pregunten Hello, how are you? Malgrat estar a l'interior, la ciutat esta correctament urbanitzada (mes que Hanoi), mostra de la riquesa que l'industria del cafe ha aportat en els ultims anys a la ciutat.
Poc desenvolupada encara pel turisme, l'oferta de restaurants, fora dels hotels, es inexistent, la qual cosa va servir d'estimul per fer el primer apat autentic al carrer. Amb menys pudors al carrer que a Hanoi la veritat que tambe venia mes de gust. La manca d'idioma es substitueix per poder senyalar el que un vol (malgrat que jo vaig decidir arriscar amb un parell de coses que no sabia ben be que eren pero van resultar ser de porc) i logicament el preu final pagat va ser encara menor al que haviem estat habituats.
Pero no van acabar aqui les sorpreses de Buon Ma Thuot. Tornant cap a l'hotel buscant un gelat vam trobar el que ni tan sols pensavem buscar en aquest lloc (malgrat ser dissabte): una discoteca. Qui ens ho anava a dir que a la ciutat perduda de l'interior fariem la primera farra del viatge. Tot s'ha de dir el lloc ens va tenir bastant desconcertats tota la nit. La disco pertanyia a un hotel, pero tot el public era autocton, menys nosaltres. A l'entrar una noia identificada com a personal del local i que parlava quatre paraules d'angles, se'ns va acostar i ens va estar acompanyant i servint les copes tota la nit. En el local hi havia mes noies com ella. Logicament el primer pensament era que eren prostitutes, mes quan no ens deixaven tirar fotos a dins (si en canvi una a l'entrada) i quan uns cambrers semblaven voler-me impedir el pas a donar uan volta per la pista (mentre un segurata els va apartar i va dir que podia, incident que no vaig entendre). Pero les hores passaven i realment no es veia sortir a cap tiu amb elles. Finalment el que vam deduir (i mig confirmar preguntant) es que les noies estaven per compensar percentatges i evitar que el lloc fos un "campo de nabos" com el Plata ultimament. I es que public femeni hi havia 10 persones com a molt, mentre que nois hi havia uns quants mes. A mes, com van a comissio per beguda, ajuden a que el public begui mes (els grups de noies client tambe tenien un cambrer particular per taula). Parlant de noies locals, la veritat que no mostraven massa interes en els unics estrangers del local, cosa que em va sorprendre malgrat no ser cap dels tres Brad Pitt precisament. I sense saber cap angles, doncs poc bacalla hi ha haver per tallar. Per la resta, la musica era dance-tecno molt ballable pero increiblement fort, els vietnamites com els japos tampoc saben beure (l'ultima visita meva al bany hi havia un tiu potant a la pica, dos al lavabo i un parell de pixodroms estaven ja embussats de vomit) i als tius si que els hi cridaven l'atencio els guiris. Aqui cal fer un incis que als vietamites els hi agrada molt tocar altres tius, ho hem vist en guies que hem tingut i a la disco aqui (no estic parlant de tocar el paquet, pero si els braços, cama, panxa), la qual cosa a ultima hora amb tots borratxus en el meu cas es va començar a fer incomode, per la qual cosa vaig posar punt final a la nit una mica abans del tancament oficial a les 12 de la nit.

Massage: ni bum bum i uns quants dolars menys

El mati seguent el teniem lliure, aixi que vam aprofitar per dormir una mica mes i esmorzar amb la calma. Com aixi i tot ens sobraven un parell d'hores i teniem els ossos destrossats de tant bus i tren, vam decidir anar a buscar algun massatge. Podiem haver anat a un spa que vam veure anunciat, pero ens va picar la curiositat un lloc que haviem vist la nit anterior d'aspecte mes que dubtos. Aixi que vam anar fins alla i efectivament era un lloc on oferien de tot i per curiositat vam decidir entrar a veure com era... Unes escales duien a la part de dalt, on unes lliteres en una sala fosca donaven un aspecte d'antro considerable. El millor que podiem haver fet era marxar, pero ja alla vam acabar pensant que ens farien el massatge igual. I aixi va ser, nomes que els 100.000 VND no van ser fins l'hora promesa, sino fins que es van cansar al cap de mitja hora (fins aqui el massatge havia estat correcte i m'havia deixat l'esquena com nova). La timada menor pero no va ser aquesta, sino que la vam descobrir el dia seguent el Miguel i jo quan buscant els nostres dolars vam veure que havien volat un parell de billets de 100 $. Malgrat estar mirant regularment a la rinyonera havien estat suficientment vives per en algun moment, fer-se amb ella, robar un parell de billets (que no es notarien en la mirada rapida posterior al massatge) i deixar-ho com estava.
En aquest instant m'agradaria presentar-vos el gran invent de la collonera. Es una especie de rinyonera molt fina que un porta sota els pantalons. Te una doble funcio: en cas d'atracament per violencia, un pot donar la cartera amb diner efectiu pel dia i intentar que passi desapercebuda la resta. El segon es que fins i tot fent-la visible en certs casos (quan un necessita treure mes diners per comprar alguna cosa), segueix estant en un lloc nomes accessible per tu.
Moral de la historia: si voleu un massatge normal aneu a un spa (de totes maneres vigilar els diners igualment). Si algu vol quelcom mes que vagi amb peus de plom, ideal anar nomes amb els diners justos pel servei. La collonera sempre a sobre (menys quan estiguis a l'aigua perque no les fan impermeables). Si l'hagues mantingut lligada en comptes de posar-la a la rinyonera no hauria passat res. La veritat que despres d'un dia es un organ mes entre la panxa i els ous que un no nota. Sino, com el Xavi, amb la rinyonera sencera sota el cap, encara que sigui mes incomode.

16 d’agost 2008

Nha Trang

Nha Trang es la ciutat turistica de platja de Vietnam. Amb nombrosos hotels podria ser un Benidorm vietnamita, malgrat que la festa novament no esta a l'altura europea. Molts bars, restaurants de tot tipus, pero quan de moure l'esquelet es tracta l'oferta segueix essent reduida. De totes maneres despres del dia d'ahir en el nostre cas tampoc ens va afectar massa.
I es que despres de les 12h de sleeping bus, al cap de res ja estavem ficats en el vaixell que ens va donar un tour per les illes de Nha Trang. Malgrat que no les aprofitarem, Nha Trang es un bon centre per fer nombroses actitivitats aquatiques en els seus voltants. I es que la propia platja, sense ser lletja no es res espectacular, ja que es molt llarga pero entre el passeig maritim i l'aigua hi deuen haver a penes sis metres, excepte la zona central on hi ha unes tumbones i es una mica mes ample.
La primera parada del vaixell era a l'illa de Mun (illa negra per les seves roques volcaniques). Alla vam fer una aturada per fer snorkel i veure els coralls i la fauna dels seus voltants. No es el snorkel mes espectacular que he fet, pero no va estar malament. Es podien veure coralls de diferents colors i algun que altre peix, a mes d'uns tentacles d'un pop que devia ser bastant gran, pero la falta d'aletes desdibuixa una mica l'experiencia.
La segona parada era a l'illa de Mot, on vam dinar bastant be en el vaixell i despres van venir actuacions en viu sobre el vaixell, a la qual ens vam acabar apuntant despres d'unes quantes fugides a l'aigua quan tocava pujar a l'escenari als espanyols (agafant pero una bona practica per escalar de nou pels neumatics frontals). El millor despres el "floating boat", amb un cambrer a l'aigua que anava servint vi amb pinya als que es tiressin a l'aigua. A mes t'oferien flotadors amb els quals estar comodament sentat bebent. Quan tothom es va animar, semblava ben be una disco flotant.
La resta ja va anar a menys. Una parada prescindible al ressort de l'illa de Tam, i una nova parada per veure un aquari, que nosaltres vam canviar per un banyet i nova sessio de flotador.
Al vaixell vam coneixer unes coreanes, amb les quals vam intentar quedar infructuosament despres per sopar, aixi que ens vam acabar reunint els espanyols que tambe vam coneixer: el Manuel i el Dani, malabaristes de Sevilla (provinents de Malaisia, Tailandia i Singapur), i l'Iñaki i la Necane, una parella de vascos. Junts vam anar a sopar al recomenable Cafe des Amis i a prendre unes copes per bars de Nha Trang.
Aquest mati ens hem llevat tots amb el cos destrossat, pero veient que Nha Trang tampoc ofereix res espectacular, hem decidit marxar cap a les terres altes centrals. Proxima parada: Buon Ma Thout.

15 d’agost 2008

Ultimes hores a Hoi An i bus a Nha Trang

La segona nit a Hoi An podria ser prescindible pel viatger curts de dies a Vietnam, pero en el nostre cas ens ha anat be una mica de relaxacio en la poblacio mes bonica i tranquila que hem trobat. La nit va transcorrer sense grans coses a destacar: una cervesa al moll del port, un sopar tipic de Hoi An (Cau Lao + Fried Wanton + White Rose) en un local que no destaca per la seva velocitat (ens vam entretenir amb la lluita de llangardaixos marcant territori en la paret), uns postres a la terrassa del Tam Tam Cafe i unes copes i billar (ens van fer fora a la primera) al Before & Now.
El dia tambe ha transcorregut tranquil. Llevar-nos veient la segona part del Espanya-Alemanya de basquet (primer contacte amb les olimpiades), un bon esmorzar i unes partides de billar entre nosaltres a l'hotel. Al migdia hem sortit a donar una volta pel mercat, on he aprofitat per comprar una corbata de seda per 1$ i uns pantalons curts per 4$. Hoi An es la capital dels sastres i esta ple de botigues on un pot trobar tot tipus de vestits i fer-se'n algun a mida. Per matar el temps hem decidit agafar un vaixell pel riu (1$/hora/persona), que ha resultat mes interessant de l'esperat. A mes de prendre el sol amb una mica de vent (l'ambient a la ciutat era sofocant), hem pogut veure les tecniques de pesca amb xarxa que utilitzen, l'extraccio de sorra per a construir dics i algun paisatge fluvial amb muntanyes al fons bastant bonic.
Hora ja d'anar cap a la zona dels autobusos i fer un dinar-sopar molt bo, marcat pero per l'aranya enorme que es va pujar sobre el Xavi i que em va tirar a mi. El fotut del cas es que no l'he notat fins veure-la al terra (fins llavors no entenia el Xavi fotent crits i tirant les cadires del restaurant) i comprovar el seu tamany esfereidor. Total que hem montat un bon espectacle, provocant les rialles dels vietnamites, que ens han acabat oferint la taula de la terrassa. I es que Hoi An es molt bonica pero no apte per maniacs. Els llangardaixos son el pa de cada dia a restaurants, bars i habitacions de l'hotel. Sobre l'aranya monstruosa sobren comentaris. I rates per la nit de tornada a l'hotel, sobretot en les immedacions del mercat, tambe se'n trobara l'intrepid viatger.
A les 6 de la tarda hem agafat el slepping bus, un autobus xines modern ple de lliteres. Mes net que el tren nocturn, pero mes incomode, especialment per la gent com jo que es mou molt i no esta acostumada a dormir boca amunt. Dotze hores mes tard i havent aconseguit aclucar l'ull una estona, acabem d'arribar a Nha Trang, on es un tres i no res hem trobat l'hotel, hem dormit una mica i estem esperant la sortida al tour per les illes del voltant.

13 d’agost 2008

Hoi An

Despres d'una bona dutxa i bastant morts de gana vam anar a explorar una mica Hoi An, un dels destins mes lloats pels turistes amb els que ens hem creuat. El sopar al Green Moos ha estat fins ara el meu millor apat i les copes al Before&Now (un bar pop&rock molt ben ambientat) tambe la millor nit per aquestes terres, sense que aixo signifiqui una gran festa, sino unes copes agradables. L'intent de coneixer a un parell de canadenques popies es va quedar en aixo, i es que la col.laboracio dels germans Sa en aquests ambits no esta essent massa fructifera (el Miguel fa el que pot sense idiomes, pero el Xavi amb la seva actitud de "pago 20$ -que tampoc fa- y me sale mas acuenta", doncs no ajuda). Aprofito per confirmar que la convivencia en el viatge esta essent per la resta molt bona, sense cap rifirafe a destacar. L'organitzacio tambe esta sortint sobre el previst.
Aquest mati, despres d'un gram esmorzar amb buffet a l'hotel i el banyet matinal, hem llogat unes bicis (1$/dia) i hem visitat el centre antic de Hoi An, patrimoni de la Unesco. Personalment (aqui hi ha discrepancies) Hoi An es la poblacio que mes m'ha agradat, amb les seves casetes baixetes com un poble i la seva rivera. Hi ha nombroses cases i temples antics, alguns dels quals es poden visitar amb el tiquet que venen a l'oficina de turisme. Amb ell tambe hem vist un concert tradicional vietnamita, amb alguns balls femenins que no estaven malament. Davant de Hoi An hi ha una illa enmig del riu, a la qual es pot accedir per un pont. Amb les bicis hem explorat una mica i refrescat amb aigua en una terrassa a la vora del riu. Comprovant que l'intent de timar al turista persisteix, malgrat que l'experiencia ja ens fa millor negociadors.
Com la calor d'avui era insuportable (primer dia assolejat i amb l'humitat habitual), per la tarda hem anat amb les bicis a la platja de Cui An, a 5 km de Hoi An. Una platja tropical com les que un somnia: sorra blanca, aigua neta i transparent, tumbones i parasols de fusta i molt espai per a un. Una tarda de relax que necessitavem i on hem conegut una parella d'amigues matures madrilenyes, amb les que hem estat xerrant una bona estona (una d'elles esta vivint a Nova Delhi i l'experiencia donava tema de conversa). A la tornada, enmig d'un amagament de tempesta tropical ens hem comprat els billets per sortir dema a la tarda cap a Nha Trang, mes al sud, i amb una nova experiencia: els sleeping bus.

Cami cap a Hoi An

El mateix cotxe que ens feia la ruta per la DMZ ens va baixar cap a Hoi An, un cami de poc mes de 200 quilometres, que com sol passar en aquests paisos es fan eterns. I no es que la carretera estigues especialment en mal estat, pero el constant transit de camions anant a 30 mes la bogeria de les motos alenteix el trajecte. I aixo que en aquest pais les linies continues no volen dir res i la gent adelanta en qualsevol lloc, confiant en que les motos s'apartaran i que si apareix un cotxe o camio podran passar els tres vehicles. De fet va ser divertir comprovar que quan volen que no adelantin (en un revolt especialment perillos o en algun tunel) han de posar pals enmig.
En el llarg trajecte vam fer alguna paradeta. La primera a Lang Co Beach, la primera platja turistica que hem vist i amb un ressort al costat. Com el Xi (conductor) ens va deixar tirats mentre feiem es fotos perque tenia gana, vam ressignar-nos a prendre una beguda alla, mentre el Xavi es barallava amb el coconut que havia comprat.
Pel cami vam creuar la ciutat de Danang, la quarta ciutat del pais, i que malgrat estava previst visitar, finalment hem descartat. Com la vam fer sencera en cotxe ens hem pogut fer una idea del que es. Una especie de Hanoi amb dos carrers molt amples i llargs i un transit que encara es mes bogeria. Les rotondes amb camions, cotxes i milers de motos son un espectacle a veure.
A les afores de Danang hi ha les Marble Mountains, un grup de cinc muntanyes dedicades als seus cinc elements naturals (foc, aigua, roca, fusta i metall) i d'on s'extreu marbre, malgrat que la majoria de figures espectaculars que es venen provenen de marbre xines. Alla es poden visitar coves guiats per algun nen que s'ofereix, cosa que no vam fer per l'hora que ja era; aixi que ens vam limitar a visitar el raco budista amagat en les muntanyes, amb pagodes, figures de marbre i vistes espectaculars.
Finalment a les set de la tarda arribavem a Hoi An i dirigiem al taxi al l'hotel An Phu que haviem vist a la Lonely, on ens esperava una merescuda piscina decorada amb dragons.

12 d’agost 2008

Hue i DMZ

Ahir pel vespre vam sortir a donar una volta per la zona de bars i restaurants, acabant de confirmar que Hue ens agrada molt mes com a ciutat que Hanoi. Restaurants i bars variats i aspecte general dels carrers mes civilitzat. Un ron amb llimona en una terrasseta vietnamita, sopar tipic de Hue (la ciutat imperial destaca per la sev cuina) i cocktail en el bar "roquer" (a la practica de musica internacional) Why not, mentre tornavem a l'hotel traeint-nos els ciclotaxis de sobre que no paraven d'oferir ladies.
I es que avui tocava matinar per a les 7 del mati sortir amb el nostre cotxe de lloguer. La primera sorpresa, que en comptes del Toyota Vios barat que haviem pactat, pel mateix preu ens ha tocat una Toyota Innova (Previa a Europa) moderna i espaiosa. Amb ella hem pujat els 80 km cap al nord fins a Dong Ha, on hem esmorzat i despres hem seguit cap a la DMZ (Demilitarised Zone). Aquesta zona es la que rodeja el riu Ben Hai i era la frontera entre ambdos Vietnams (a l'alçada del paral.lel 17). Malgrat el seu pacific nom, a la practica en epoca de gran escalada del conflicte, va ser la zona on h va haver mes intercanvi de metralla. Concretament els vietnamites van utilitzar aquesta zona com a distraccio pels americans mentre preparaven la seva ofensiva al sud i l'entrada a l'embaixada americana de Saigon, fet crucial pel desenllaç de la guerra.
La visita ha començat a la base de Doc Mieu, un descampat ple d'herbes, on les uniques restes perceptibles de centre militar era un tanc i un cohet destrossats, aixi com una tomba perduda enmig de la brossa. La ruta continuava cap al riu Ben Hai i la visita al que va ser l'unic pont que el creuava (i que va ser destruit pels americans i reconstruit al final de la guerra per permetre el pas entre vietnamites en els 300 dies que hi havia per decidir-se a quin costat viure). Als seus voltants un petit museu, un bunker, monument commemoratiu i una torre de vigilancia, a la qual vam acabar escalant. Aprofitant els coneixements electrics del Miguel vam connectar la connexio per les alarmes antiaeries, nomes que a l'apretar el boto i veure que efectivament el rotr s'engegava, vam decidir parar abans de crear un nou conflicte internacional.
Uns quants quilometres despres ens trobavem a la platja de Cau Tang, on les uniques restes de la guerra que vam veure va ser la dona amb 6 dits que ens va servir les begudes. La platja, sense cap turista i amb uns pocs vietnamites, va ser el nostre primer contacte amb el Pacific, amb una aigua aquest cop si neta i menys freda de l'esperat.
L'ultima parada seria la millor, els Tunels de Vinh Moc, tot un refugi subterrani que van construir els nord-vietnamites i que va ser l'unic que va resistir les bombes aeries americanes. Per aquest motiu son els tunels mes interessants de visitar, ja que els mes famosos de prop de Saigon en realitat han estat reconstruits i turistitzats. En aquests queden tunels encara en el seu estat original (en els quals vam entrar una mica gracies a la head lamp del Xavi i no vam continuar mes perque anavem amb xancles i no sabiem que podia sortir d'alla) i els mes "adaptats" compten amb un fanal cada bastants metres, algun cartellet i alguna figura de cera que mostra les habitacions de familia (cubicles de 3x3 on vivien), la sala de maternitat o el refugi antibombes. Els tunels donen a una sortida de selva de la platja, una platja increible, completament aillada i solitaria, on nomes tres barques de pescadors mostren restes d'alguna activitat. Una visita sens dubte recomenable per fer-se una idea de les penuries i tenacitat vietnamites de la guerra. A la superficie els enormes esborancs mostraven els intens americans d'acabar amb aquesta construccio.

11 d’agost 2008

Hue

El viatge en tren fins a Hue ha durat mes de l'esperat, la qual cosa ens ha obligat a un canvi de plans. Aixi que en comptes d'anar avui a la DMZ (Desmilitarised Zone), ens hem limitat a visitar la mes bonica i tranquila ciutat de Hue.
Amb mes de 300.000 habitants, no es pot considerar Hue precisament un poble, pero respecte a Hanoi l'estres era molt menor. Despres d'un bon esmorzar (el millor fins a ara a una tercera part del preu pagat fins ara), ens hem adentrat pel centre de la ciutat emmurallada, on destaca la ciutadella que formava l'antiga ciutat imperial. Aquesta esta actualment en reconstruccio degut als efectes de la guerra, pero alguns dels edificis ja estan acabats, mentre que a la majoria encara lo queda molt treball per fer. De totes maneres pels 2 euros que val l'entrada val la pena visitar-ho, doncs de moment arquitectonicament es el millor que hem vist. La resta del centre no destaca especialment, pero es agradable passejar pels carrers, bastant mes nets que a Hanoi, o prendre alguna vegada en alguna terrassa de carrer per suportar millor l'asfixiant calor que esta fent (i de moment encara sense sol). Despres d'un dinar de marisc (barat pero no massa encertat), hem agafat unes moto-taxis per anar a la propera tomba de Tu Duc, un recinte espectacular on va viure l'antic emperador, amb jardins, llacs, temples i el seu mausoleu, que sense ser el que un espera d'un recinte aixi a Europa (per l'estat de conservacio), si es interessant de veure.
L'experiencia amb moto-taxi, quan el taxista es prudent i el transit no es tan elevat, no ha estat tan interessant com a Hanoi, pero segueix sent el millor mitja per distancies llargues interurbanes sense maletes a un bon preu si es sap negociar. Espectacular per cert l'arrencada de totes les motos que s'havien acumulat a un pas a nivell pel pas del tren.
Despres del sopar i la copa que ens esperen avui, dema toca matinar per visitar la DMZ amb un cotxe de lloguer (amb conductor), que ens portara despres mes al sud fins a Hoi An.

El nord del Vietnam

Despres de 14 hores i mitja llargues de tren (per sort nocturn i per sort aconseguint dormir força be), aquest mati hem arribat a Hue, i per tant, hem creuat ja l'antiga frontera entre els dos vietnams. Certament ho hem fet amb alegria. I es que l'actitut dels nord-vietnamites ens han decebut considerablement. Porcs, maleducats, insultants (malgrat no entendre'ls es dedueix i la prova definitiva va ser al vaixell quan es va montar un bon pollo quan un frances d'origen vietnamita volia pegar al guia a l'entendre els insults que estava pronunciant cap a les dones turistes, entre elles la seva dona), timadors, poc servicials i comunicadors (obviant el fet que quasi ningu parli angles i que els guies el parlen el justissim), tot molt diferent a la imatge que un te dels pobles asiatics i que un servidor havia viscut al Japo. Parlant amb gent que venia del sud del Vietnam, tot aixo hauria d'anar canviant progressivament. Els preus pel turista al sud haurien de baixar molt mes (fins ara tot el pagat ha estat sempre bastant menys que a Europa, pero amb la sensacio que el preu encara hauria de ser mes baix), a la vegada que l'amabilitat i sinceritat de la gent hauria de pujar. Les primeres sensacions a Hue (encara molt frontera) ja s'encaminen en aquesta direccio.
Sembla que el lluitador, orgullos i mes pobre poble del nord ha trobat el seu nou fil.lo economic en el turisme. Pero en comptes de mimar-lo com a important font d'ingressos que esta essent, l'explota amb tot el menyspreu cap al turista. Una tactica que malgrat que actualment els esta donant redits (amb els preus desorbitats que t'acaben cobrant), espero que ben aviat se'ls hi giri en contra i la gent es decideixi per visitar la gent mes amigable dels voltants (sud de Vietnam i pel que he sentit les veines Cambodja i Laos). Aixi potser de nou a la miseria s'adonaran de quin es el bon cami a recorrer. Una cosa es que el turista sigui vist com un billet de $ (cosa que ja passava a Cuba, que seguira passant al sud i que passa en tot pais pobre), l'altre es que a sobre escupeixis sobre ell.

Halong Bay

Preciosa bahia d'aigues verd esmeralda saltejada per increibles formacions rocoses carstiques conformant un conjunt maravellos de 3000 illes podria ser una descripcio d'una guia turistica sobre la bahia d'Halong. Candidata a ser considerada com una de les 7 maravelles naturals del mon i lloada per la majoria de visitants, la veritat es que a nosaltres Halong Bay ens ha decebut. Havia de ser probablement la visita estrella del nostre viatge i certament n'hem sortit amb un regust amarg. Clar que la culpa no la te la bahia en si, efectivament probablement preciosa en d'altres temps passats, sino l'efecte de l'home i el poc respecte que mostren els nord-vietnamites tant per la natura com pel turista.
Halong bay es una bahia del mar de la China que queda al nord-est del Vietnam. La seva bellesa unica es deu a les nombroses illes calcaries cobertes de vegetacio i les coves que forma l'erosio de l'aigua, que constitueixen l'objectiu de milers de fotografies al dia... Pero la pena esta quan un mira cap a l'aigua "verd esmeralda" i descobreix un abocador d'escombraries degut als nombrosos vaixells turistics que avui en dia recorren les seves aigues i les tambe molt nombroses cases flotants de pescadors. Tanta porqueria no nomes fa perdre la magia del lloc, sino que atrau a nombroses meduses (algunes les mes grans que he vist mai), que fa poc aconsellable el bany fins i tot en zones que aparentment semblin mes netes.
Si a aquest lamentable fet li sumem un tour organitzat de 3 dies i 2 nits bastant desastros, logicament no sera Halong Bay el millor record del nostre viatge. El promes recorregut per la mes llunya bahia de Bay Tu Long (ultima esperança meva per veure algun raco net) no el vam fer, les esperes van ser interminables, recorreguts en autobus sobrecarregats, constants canvis de vaixells entre gent de diferents tours, menjar exactament igual tots els dies, un kayak de mitja hora al capvespre molt fluix (i a sobre havent-me de discutir perque el pogues fer sol al no tenir parella) i la impossibilitat del bany van marcar negativament el viatge. Per mes inri la meva camara se'm va espatllar en el cayac, motiu pel qual han deixat d'apareixer fotos al blog. tampoc vam estar de sort perque lanit al vaixell ens toques amb algun grup d'estrangeres amb qui intentar lligar: tot parelletes i nosaltres, ja que les dues franceses que haviem conegut al dinar, les van canviar de vaixell. El temps sempre ennuvolat i a ratxes plujos tampoc va acompanyar.
No tot pero va ser un desastre. Les vistes de la bahia (sense mirar a sota) son maques. Les coves carstiques son bastant espectaculars (per algu que no hagi estat a Eslovenia, malgrat que aqui es podia tirar almenys fotos). La nit a la bahia sobre el vaixell, molt tranquila, es una experiencia recomenable, malgrat que hauria estat millor si haguessin tingut un bon whisky a saborejar a la coberta. Si la mar esta calmada el descans esta assegurat, de fet es la nit que he dormit millor, tant que es veu que a mitja nit van entrar a donar els comandaments de l'aire acondicionat i jo ni me'n vaig enterar. Total que a mitja nit em llevo amb un fred que pelava, veig l'aire ences i el comandament, i sense entendre res, l'apago i segueixo dormint (vaig arribar a pensar que em vaig adormir sobre d'ell i el vaig encendre en algun moviment), fins que al dia seguent em van explicar el que havia passat.
El segon dia el vam passar a Cat Ba, l'illa mes gran amb diferencia. Alla vam fer un trekking de dues hores pel parc natural, que a pesar de la pluja torrencial, va ser el millor del tour. Unabona suada sota la pluja, vistes increibles a la costa i l'interior de la selva i creuaments amb aranyes, que em van recordar els temps d'Australia, i algun altre animalo de muntanya. Per la tarda (lliure) vam anar a donar un volt per Cat ba City, on teniem l'hotel. Un refresc a la platja (primera que veiem) plena de vietnamites, volta pel passeig maritim, llogar una barca de pescadors per donar una volta per l'autentica ciutat flotant del port i algunes illes del voltant i intent (infructuos) de que un vietnamita m'arregles la camara. En ben sopat, volta pel barri vermell del port (sense fer res marranots) i un parell de copes en bars bastants xul.los del passeig maritim (especialment recomenable el segon amb Jack Daniel's on the rocks del bo per 1 euro).
La tornada del tercer dia va ser una insulda volta per la bahia (en comptes d'anar a llocs nous), llargues esperes pels busos, desorganitzacio maxima i arribada de nou a Hanoi a les cinc de la tarda... per sortir-ne dues hores i mitja mes tard en direccio al sud.

Missatge tranquilitzador

Aquesta nit ens acabem d'enterar dels morts i desapareguts que hi ha hagut al nord del Vietnam degut al tifo Kammauri. Com ja vam avisar fins ara no hem tingut acces a Internet, pero per a tots aquells que us pogueu haver preocupat, serveixi aquest post per informar-vos que estem be. Vam escapar-nos de les pluges just el mateix divendres que vam escriure i les 9 hores de tren es van fer pesades pero no pel temps, sino per l'aire acondicionat i pel tiu que va arribar a mitja nit perentrar a la nostra cabina i em va despertar quan havia aconseguit agafar el son. Total, que vaig arribar a Hanoi amb decimes de febre i esperant-me dues hores d'espera i quatre de bus fins a arribar a Halong Bay. Per sort el priemr Termalgin va salvar el viatge i no va anar a mes. Pero l'important es que estem be i acabem d'arribar a Hue, ja bastant mes al sud. Aixi que abans de narrar les experiencies dels ultims dies quan tinguem temps, us deixo amb una anecdota ultima de Sapa que vaig oblidar-me: les mateixes dones etniques que venien textil pel dia per la nit oferien haxis als turistes. Tot molt autentic.

07 d’agost 2008

Bye bye Lao Cai

Realment els dies a la regio de Sapa, els hem clavat. La nit d'ahir va ser esplendida, i el Miguel i jo vam descobrir un bareto (H'mong's Sister) amb una mica d'ambient i vam gaudir d'un menjar europeu en un italia, mentre el Xavi es recuperava a l'hotel dels primer problemes gastrointestinals del viatge. Pero el cel sere d'ahir va durar poc i avui ens hem llevat amb pluges comparables al primer dia, i per tant l'eleccio del Jeep es tornava completament encertada. Amb ell hem baixat fins a poble etnics mes llunyanys, Supan i Ban Ho, on curiosament el percentatge d'habitants vestits tradicionalment ha baixat espectacularment. El Jeep era un Uaz rus de l'any de la pera, aixi que cada bot es transmetia als ronyons directament, pero s'ha fet suportable. A Supan hem donat una volta pel poble, comprovant que el billar es un esport molt tipic en aquests poblats i presents no nomes en el bar, sino tambe per exemple a la barberia. A Ban Ho despres de fer una cervesa rodejats de dzao intentant vendre coses, hem fet una mica de trekking per la muntanya fins a trobar-nos amb una parella que baixava travesses de fusta per la casa amb dos yaks.Els primers que parlaven una mica d'angles en el poble i ens indicat el cami fins a unes cascades, molt idiliques pero mortals en cas de banyar-se (hem suposat per les larves presents a l'aigua que se'l mengen a un per dins). Despres haviem de seguir fins a un altre poblat mes aillat, pero les pluges del dia, l'antiguetat del cotxe i la poca confiança del conductor, ens han fet tornar enrere per dirigir-nos a un ressort situat sobre una muntanya amb magnifiques vistes a la vall. El ressort el dirigeixen una parella de danesos i pertany a un joint-venture vietnamita-danes. Alla hem menjat i en acabat iniciat el tram de retorn fins a Sapa, on hem tingut l'inevitable, el primer accident de cotxe. Una moto que en una corba sense visio amb camions bloquejant mitja calçada se'ns ha tirat a sobre. Per sort el motorista no s'ha fet res de l'altre mon i els danys materials un parell de rascades, pero quan hem sentit l'impacte ens hem temut el pitjor. I per sort, a l'anar amb conductor local aquest cop no hi ha hagut discusions sobre els desperfectes. De Sapa hem baixat ja cap a Lao Cai (amb migdiada inclosa sobre l'incomode cotxe, el que fa el cansanci), on donarem ara una volta fins a la sortida del tren i esperant no ser timats mes (buscant un raspall per netejar les botes, han aparegut quatre nanus que ens les han tret, netejat i posat superglue a zones que s'estaven obrint, pero clar a 4 euros no negociables un cop fet).

06 d’agost 2008

Trekking per Sapa

Despres de l'experiencia de les motos d'ahir, avui hem decidit fer una mica d'esport mitjançant una ruta de trekking que oferia l'hotel per 8 $, amb guia i menjar inclos. Acompanyats per un dia molt millor que ahir (amb una tarda sense nuvols per primer cop a Vietnam), hem pogut gaudir de l'espectacular paisatge de la regio, amb les terrasses d'arros que en epoques de pluja s'inunden completament, les valls que formen el riu Vermell i els seus afluents i les muntanyes frondoses de vegetacio selvatica. A la vegada que ens internavem per camins cada cop mes enfangats i ens mullavem les botes intentant creuar algun rierol, anavem veient diferents etnies de la regio, sempre dones (on estaran els homes? ahir ens van dir treballant el camp, pero visibles sempre son nens), venent productes textils semblants. A pesar que a primer cop d'ull semblen totes elles bastants semblants, fora les indumentaries que les caracteritzen, la llengua i cultura de cadascuna d'elles es completament diferent. De fet a Vietnam hi ha 54 llengues reconegudes diferents, la majoria en aquesta regio nordica. Avui pero la pressio era molt menor, suposo ajudats de que hi havia bastant turista ja fos del nostre grup o d'altres, en comptes d'estar els tres acorralats com ahir. Aixi que les compres s'han reduit al minim imprescindible.
A l'hora de dinar hem provat avui tots la pipa vietnamita, el funcionament de la qual es semblant a la sisha, encara que no ho sembli (si no digueu-li al Xavi quan s'ha mullat tot a l'agafar-la), pero bastant menys aparatosa (i practica si es vol fumar molt).
La tornada a l'hotel ha estat en minibus i la tarda s'ha aprofitat per donar alguna volta per la ciutat de Sapa i reservar per dema el lloguer d'un jeep, amb el que arribar a les regions mes llunyanes. El jeep ens ha de deixar a Lao Cai, on tornarem a agafar el tren nocturn cap a Hanoi, per empalmar al cap de dos hores amb el tour organitzat a Halong Bay (3 dies, 2 nits per 60 USD). Aixi doncs, pot ser que durant alguns dies no pugui actualitzar la pagina al ritme quasi instantani que estava portant.

05 d’agost 2008

Primer dia a Sapa (amb una mica de tot)

El viatge en tren en Sapa es força pesat, fins i tot quan s'obte plaça en un dels pocs cotxe-llitera "normals" disponibles. El tren te diferents classes: seient normal, cotxe-llitera amb compartiments de quatre lliteres amb matalas (25 USD/persona i trajecte) per guiris i vietnamites de classe mitja com el company que ens va tocar (que utilitzava les meves xancles per anar a pixar), cotxe-llitera de sis sobre fusta (per vietnamites) i Victoria Express (pels guiris amb pasta). Dos lavabos per vago (el el nostre) que feien bastanta pudor i tres piques. El tren no es la comoditat maxima, pero esforçant-se, un aconsegueix dormir alguna horeta (maniacs per llençols utilitzats abstenir-se). Si arribes cansat del viatge, de postres, una horeta mes en minibus (el tren deixa a Lao Cai, 35 km al sudest) per 30.000 VND despres de treure't a la majoria de conductors de sobre a l'arribada, i quan baixes tot de noies tirant-se a sobre per oferir allotjament. Triem el Lotus Hotel que sortia a la Lonely i ens companya una jove local bastant simpatica, Haon. Deixem les bosses i sortim a esmorzar, que hi havia gana, perseguits constantment per les venedores de textil locals h'mong (amb estrafolaris vestits negres). Sorpren que sota la seva aparença analfabeta (especialment les velles), es mouen amb bastanta mes soltura que la gent de Hanoi.
Decidim estrenar el primer dia llogant unes motos a 9 USD/dia. Una experiencia sens dubte recomenable... pero sota certes premises (seguir llegint). En el meu cas he de reconeixer (per sorprenent que sembli), que era la primera moto que conduia, una Yamaha automatica tipus Scoopy de 75cc. Res millor per estrenar-se que una pista que puja al port mes alt de vietnam, 15 km de ruta accidentada per arribar a 1900 m d'alçada. I per acabar-ho d'adobar des del minut 10 amb pluja torrencial, que per mes impermeable que portessim, hem acabat empapats (la nostra habitacio amb tota la roba estesa sembla ara mateix un campament gitano), i bitllets i papers que portessim molls (tambe en proces d'assecat i desenganxat, especialment els diners). I aixo que quan ha començat a caure, ens hem refugiat en una casa local (primer accident del dia a l'intentar pujar la rampa i acabar contra la moto del Xavi i ferint-me la cama). La gent (dos avies molt molt grans i una noia jove) ha donat aixopluc i ofert te vietnamita, sense voler res a canvi (que aqui es per fer una festa), pero que s'han acabat emportant pels diners que els hi hem hagut de deixar amagats. Com ja estavem molls, no parava i tornar a Sapa implicava mullar-se, hem decidit tirar pel dret i seguir pujant. Algun campament de gent local venent coses pel cami i per la resta un paisatge espectacular de muntanya i selva, acompanyat aixo si dels nuvols que ens empapaven i impedien veure les segur boniques vistes de la vall. Poc abans del cim, un es troba amb les cascades de Thac Bac, bastant altes pero poc imponents per algu que ja ha vist les del Rin, Niagara i Iguazu. Coronat el port, hem iniciat el descens, agafant cada cop mes confiança, fins a una nova caiguda sense consequencies en un intent de canvi de sentit (moviment que encara no he agafat el truc). Dos opcions: anar a l'hotel ja o ja posats, baixar a explorar. Hem agafat la carretera de Lao Cai i al primer cami que hem vist ens hem desviat. Sobre sec i una bona pista, la conduccio es molt mes comode. Boniques fotos a les terrasses d'arros que omplen les valls entre muntanyes, saludar als nens i nenes, pujar-ne algun sobre la moto per estalviar-los cami, tot un goig. Perdent-nos per les pistes hem arribat a una casa on ens esperaven tot de dones rapades per davant i amb roba vermella: l'etnia dzao. Ens han invitat a veure la seva "village" i ja sabiem que seria una estrategia per comprar els textils artensanals que fabriquen, pero per deixar la moto una estona hem acceptat. Jo he estat baixant amb la Ta Me, una noia de 16 anys que parlava un angles excel.lent i que sabia xaporrejar les tipiques gracies en castella. Sense ella, la resta no farien tant negoci, tot autodidacta amb les visites de guiris, sorprenent. Una passejada de 10 minuts per la selva rodejats de 15 dones fins a arribar a una casa rural de fusta. Entrem, ens ofereixen cadira, la Ta Me m'ensenya la casa, fem les preguntes de protocol per trencar el gel (on estan els homes, com viuen, etc.) i quan la situacio ja era surrealista i insostenible, venga, Ta Me, veneu el que hagueu de vendre... Aqui se'ns han tirat 5 dones per cap a sobre de cadascun bombardejant-nos a tel.les, pulseres, bolsos, tapissos, sense temps a respirar ni negociar. Sort que la majoria dels diners els porten a la "collonera oculta" (i avui empapada) i se'ns ha acabat l'efectiu rapid, no sense plors de les que s'havien quedat sense vendre. Mai m'havia sentit tant acosat en tant poc temps. Despres de l'experiencia, hem decidit tornar cap a Sapa, no fos que ens trobessim amb alguna altra etnia.
I aqui el regust amarg del dia. El Miguel tambe ha tingut una petita rascadeta a la moto en una caiguda que era mes visible que el que duiem la resta. Tornem les motos a l'agencia, i ens surten els tres propietaris (pel que es veu) de les motos i amb qui no haviem tingut tant tracte i amb aire intimidant ens reclamem els petits desperfectes. Nosaltres els enviem a l'agencia, amb qui haviem tractat i no s'havia especificat res ni s'havia fet cap parte previ de desperfectes. L'agencia es desenten i ens deixa amb un grup cada cop mes nombros de viatnamites, que xapurrejava angles amb prou feines i amenaçava amb la policia. Els diem que perfecte, que vingui la policia, i ells intentant que pugessim a les seves motos. Aixi que ens sentem i veient que no hi havia sortida (ni ells anirien a la policia, ni ens deixarien sortir sense mes), entrem a l'agencia i els involucrem a crits perque facin d'intermediaris davant el pollo montat (el de la moto del Miguel ja estava donant-li cops al casc de manera intimidant, fins que ha saltat el Miguel i l'ha acollonit, tenint temps per sort jo d'aturar-lo abans no li trenques la cara). 15 USD finalment a pagar 10 per nosaltres i 5 per l'agencia, un tracte mes o menys just (els tius han marxat rient i oferint les motos per dema) que hauria sortit molt mes car si d'entrada haguessim acceptat els desperfectes. Moral: qui llogui motos al vietnam, que deixi clar amb l'agencia l'existencia o no d'una assegurança i com s'avaluaran els desperfectes, exigint de primeres un part d'estat de la moto on firmin ambdues parts.

Comiat de Hanoi

El dia a Hanoi va ser una mica diferent a l'esperat, pero es pot considerar satisfactori. Despres d'un bon esmorzar vam decidir provar les mototaxis (10.000 VND per persona) per anar a la Pagoda del Pilar Unic. L'experiencia en moto es fascinant, com anar sortejant tot el transit en una ciutat on l'unica llei del transit es fer sonar el claxon. Els pocs semafors existents son en general poc respectats. Despres d'unes quantes rialles i de no saber si ens havien deixat al lloc correcte (error en aquest cas d'un mapa de la lonely no massa currat), vam visitar la Pagoda i a peu vam fer el trajecte pel Mausoleu de Ho Chi Minh (espectacular per fora pero tancat en aquesta epoca) i fins al Temple de la Literatura, on et podies sentar sobre el cap d'una tortuga per llegir (sic) uns gravats de pedra verticals. A mes com no, una pagoda mes inclosa en el preu. La tornada al centre va ser novament en moto i montant un espectacle de crits que atreia l'atencio del nombros public autocton i guiri (en aquest punt he de dir que estar tant al costat del Xavi acaba contagiant).
Per la tarda haviem de recollir els bitllets de tren per Sapa, la qual cosa es va acabar allargant mes de l'esperat per culpa la companya d'agencia de la Namh, amb qui vam estar xerrant una bona estona. Entremig, alguna compra mes o menys inutil mes, comprovar que amb tant de guiri ja no quedaven entrades pel teatre de les titelles d'aigua (s'intentara l'ultim dia), descobrir que l'espectacle del dia anterior havia estat perque el noi era un lladre, alguna Bia Hoi mes i intent de lligar (grande Miguel) amb una canadenca d'origen vietnamita que estava de turisme (ens haviem de trobar despres al tren pero creiem que tenia el tren anterior, a veure si la trobem per aqui Sapa). Un bon sopar al Ladybird (on haviem dinat el primer dia) i on vaig tastar un delicios peix fregit i temps per recollir les maletes i anar cap a l'estacio, a matar el temps amb alguna birra mes fins a la sortida del tren.
Marxem doncs de Hanoi amb un bon sabor de boca pero una mica estressats de tanta persecucio al turista pel carrer i del regateig a les tendes. Tambe una mica cansats de la pudor de menjar cru del mercadillo al carrer on teniem el hostel. De moment sense cap massatge (el mes curt es de dues hores i mitja), pero ja amb alguna anecdota. El famos Happy End aqui li diuen Massage Bum Bum i tothom sap el que es i diu que esta ple, pero s'ha de dir la prostitucio tampoc es tant visible si no es busca. De fet, el mes aprop que hem vist va ser un ciclotaxi que quan li vam dir que no ens va asenyalar una dona en moto, madame! El Xavi salta amb Madame Bum Bum?? I si, alla teniem ja a la dona perseguint-nos fins que vam entrar al bar. Una ciutat frenetica a la qual hi tornarem com a minim l'ultima nit abans del vol, a reviure-la i fer les grans compres (es poden trobar bones imitacions força be de preu (previ regateig).

04 d’agost 2008

Primer dia a Hanoi i cap a Sapa

Començarem rectificant el post anterior. La persecucio al turista es bastant insuportable. A l'igual que Cuba, al final si un no vol ser timat, el secret esta en no parar. Si l'article que et venen interessa, oblida't de l'honestedat tradicional asiatica, com si estessis al Gran Bazar d'Istambul regateja començant per la meitat i no et sapiga greu acabar marxant si et sembla car... probablement vindran al darrere. Sino, ja ho saps pel seguent que et vingui, el preu per on es moura.
Hanoi no es una ciutat especialment maca, pero te un ritme de vida impressionant. Des de les cinc del mati (nomes pel nombre de botzines em puc imaginar que avui el transit es encara mes intens), i fins el toc de queda a les 12 el bullici al carrer es increible. Ja sigui a la zona de mercat de menjar, ja sigui al mercadillo de roba, als carrers amb els diferents oficis i tendes o a la zona turista de bars, tota la ciutat respira activitat.
El menjar de moment res sorprenent: arros bullit sempre d'acompanyament, verduretes i porc, anec, pollastre o vedella de carn. Bastant semblant als nostres xinos, per avui tenim pendent una paradeta de carrer amb marisc que vam veure ahir i que es veia mes higienica que la majoria.
La festa de Hanoi sembla que fora de divendres i dissabte baixa bastant. Despres d'una Bia Hoi (birra a granel) en un bar autocton on fumaven amb la megapipa vietnamita (llastima que el desconeixement general d'angles o frances no permeti profunditzar molt), un Mai Tai en un bar del famos carrer Bao Khahn i tres Jackis en el actualment de moda "Funky Monkey", un bar discoteca amb musica dance-techno, noies maques (no de pagament mal pensats) pero bastant buit ahir.
Com a anecdota del dia, que ens va deixar bastant de pedra: quan sortim de dinar, veiem tot un cumul de gent pel carrer, pal mani, que segueix a un noi en pilotes escortat amb el cap acotat per dos vietnamites. El noi amb la cara magullada i sagnant intentava fer lleugers intents d'escapatoria que ja sabia infructuosos. No sabem que va fer pero podem imaginar que va acabar al llit de la persona equivocada...
El plan per avui acabar de veure Hanoi (zona mausoleu Ho-Chi-Minh i alguna volta mes pel centre), anar al Teatre de Marionetes d'aigua, recollir els bitllets del que hem reservat, una penultima Bia Hoi i cap a l'estacio, on el tren llitera ens ha de portar durant la nit cap a la zona muntanyosa nord de Sapa.

03 d’agost 2008

Arribada a Hanoi i primeres impressions

Despres d'un llarg viatge d'unes disset hores hem arribat aquest mati a la capital nordvietnamita. El viatge s'ha produit sense problemes (exceptuant l'arribada tardana dels germans Sa que s'havien adormit per voler sortir de festa la nit abans). El meu objectiu de dormir a l'avio de Vietnam Airlines per minitmitzar el jet lag s'ha assolit mitjançant un parell de Dormidines barrejades amb Chivas 12.
Aixi que a les cinc del mati hora local estavem ja a l'aeroport, on ens esperava un taxi de l'hostal. Com a les sis no podiem entrar a l'habitacio, hem anat a donar una volta i hem començat a viure l'experiencia asiatica. El que mes sorpren de Hanoi es el transit de motos, un infern de botzines continues per anar apartant la gent. La llei es la del mes fort. Els cotxes piten perque s'apartin les motos (en el trajecte de taxi no ens hem emportat cap der davant de miracle) i les motos el mateix amb els peatons. Com es impossible tenir-les totes presents, el secret esta en caminar i creuar lent els carrers i deixar que siguin elles les que t'esquivin. La persecucio al turista per vendre menjar, mototaxis o bicitaxis es present, pero de moment bastant mes suportable que a Cuba. L'unica sorpresa negativa pel moment es el fet que Vietnam esta aquest any de moda, i tot i que encara no hem vist molt turista (per l'hora que es), esta tot bastant ple, la qual cosa ens ha obligat ja a reservar mes coses de les previstes degut a que tot esta molt ple: aixi que ja tenim els trens per Sapa dema nit, empalmem a la tornada amb el tour per Halong Bay i despres marxarem ja directes a Hue (amb tren nocturn o avio encara per decidir). Tot venut per una simpatica operadora que ha mostrat molt mes interes que la resta... i amb la que intentarem quedar aquesta nit.
Ara mateix, esperant que ens donin habitacio, una dutxa, canvi de roba i a seguir descobrint la ciutat. Jordi Caus, blogspot, Hanoi. Seguirem informant.
PD: com podeu veure els accents aqui no existeixen, aixi que les croniques hauran de ser sense ells.

01 d’agost 2008

Travelling to Vietnam

D'aquí sis horetes comença una de les més grans aventures de la meva vida. Primer viatge de quatre setmanes, viatge al país més exòtic de la meva vida (sense que tampoc ho sigui tant), amb dos germans... un tant peculiars (David, perquè et vas rajar?) però segur, espero sigui una gran experiència. Hanoi, Sapa, Halong Bai, Hue, Danang, Hoi An, Nha Trang, Boun Me Thuat, Dalat, Saigon, Cant Tho, i Phom Phem i Angkor Bat a Cambdoja ens esperen, si els transports, canvi de plans o qualsevol contratemps fisiològic o animal ens ho impedeixen. Un viatge poc planejat però que fa molt temps que estem esperant i que avui ha començat a mostrar els seus efectes. Aquest era jo fa unes hores... i aquest sóc jo (I, II) ja preparat per si acabem en alguna presó vietnamita (i sinó perquè els bitxos no tinguin cap niu disponible on instal.lar-se).
Si Internet està fàcilment disponible, s'intentarà mantenir un diari de viatge en aquest espai, sinó la crònica seguirà a la tornada. Per la resta, només em queda desitjar-vos unes bones vacances.