29 de gener 2006

Brokeback Mountain


Guanyadora del Lleó d'Or en el Festival de Venecia i recentment de quatre Globus d'Or, l'última pel.lícula del director taiwanés Ang Lee (Sentido y sensibilidad, La tormenta de hielo, Tigre y Dragón) es perfila com la gran favorita per als pròxims Oscar. Aprofitant-se d'un tema de moda i progressista, la productora ha conseguit amb èxit que el film es pengi l'etiqueta de western amb cowboys homosexuals, amb el ganxo comercial que això té (com a mínim aquí a Europa).
De totes maneres jo estic molt més d'acord amb la definició que fa Heath Ledger (un dels protagonistes junt amb Jake Gyllenhaal) sobre la pel.lícula: una pel.lícula d'amor que per casualitat té lloc a l'Oest. I així és efectivament, qui vagi a veure-la ha de ser conscient d'això, que va a veure una pel.lícula d'amor, l'únic que en aquest cas estem parlant d'amor entre dos homes, en una època (anys 60) i un lloc (EEUU) on això no es podia fer públic. Explicat això, deixar clar que a mi no em va entusiasmar, però deixant clar que ja no sóc amant d'aquest tipus de gènere.

Basada en la novel.la de Annie Prouxl, la història comença quan els dos vaquers protagonistes es coneixen l'estiu de 1963 demanant feina a un granjer corrupte de Wyoming. Mentre cuiden les ovelles per les muntanyes surgeix una amistat entre ells que ben aviat es converteix en quelcom més profund. Atrapats en una època equivocada per als seus desitjos, els dos protagonistes comencen acabat aquest estiu dues vides independents i constituteixen les seves pròpies famílies. Però el record d'aquell estiu està ben present en ells, per la qual cosa començaran una relació clandestina a distància, que miren de portar amb molt poc èxit (i enginy perquè no dir-ho). El final, en contra del què he llegit en alguns crítics (millor final del hollywood dels últims anys?), és previsible i fa allargar en excès una pel.lícula, que amb un retall de 20 min no hauria passat res i la faria més suportable al públic més general.

El millor per mi de la pel.lícula és el retrat de les conseqüències que la seva relació comporta en ambdúes famílies, així com els magnífics paissatges que es poden contemplar i magníficament filmats. La resta, una història d'amor no massa romàntica entre dos homes ben narrada i dirigida, però que en cas d'aconseguir les previsions que es fan sobre els Oscars, mostrarà al meu parer el fluix nivell de Hollywood en aquest darrer any.

28 de gener 2006

Vaja merda de dia

Això vaig pensar ahir molts cops i dir uns quants, però ara repassant va ser un gran dia, la qual cosa demostra que un no s'ha de deixar portar pel temps que faci (motiu pel qual sortia aquest pensament). Això un que ha estat 7 mesos a Alemanya ho aprèn ràpid, si vol passar un Erasmus decent, doncs en un lloc on vaig veure el sol 2 setmanes, deixar de fer plans per culpa la pluja o el fred era un suicidi.

I així començava ahir el dia, fred i pluja a Manresa i camí de Santpedor les primeres volves de neu, que van anar augmentant d'intensitat i de grandària al llarg del matí. Aquest fet va provocar un ambient extraordinàriament distès al treball, que no recordava des del tranquil mes d'agost. El fet que s'espatllés la màquina de cafè i les búsqueda de possibles solucions va contribuir encara més a un matí realment poc productiu al departament (que ja està bé, perquè currem un colló normalment). Al sortir, un pèl de decepció, l'alta temperatura del dia (1 grau, el dia anterior estàvem a -5) va fer que la neu no quatllés més que en certes zones dels camps o amb gespa, o ja tornant a Montserrat i les montanyes de Terrassa. Així que les recent comprades el dia anterior fundes antilliscants (en comptes de les per mi ja antiquades cadenes) es van quedar sense estrenar.

Un cop a Barcelona, més del mateix, seguia la pluja i un fred gens habitual a la ciutat. Però en comptes de tancar-me a casa, curiosament va ser dels divendres més moguts que tinc des que treballo. Primer compra d'un cinturó per substituïr al què s'estava a punt de trencar, visita a la barberia per tallar unes grenyes que començaven a ser molestes (i políticament incorrectes al treball), visita a la central per fer un parell de birres amb el Txes i el Xavi i a partir d'aquí tour Aitor, jo i Xavi, amb el cotxe d'aquest últim: snooker a pedralbes (primera partida a 3 que feia), sopar en Kebab de Plaça del centre, veure Caché als Icaria, tiquet de prive al Cerdaña (incrementat per cert a 18 €, puta inflació), billars i futbolins a l'Ovella i finalment nit al Plata, aquest cop sí rodona perquè amb la pluja hi havia la gent justa que hi ha d'haver. Pel camí, doncs van caure uns quants cubates i birres, acabant amb un bon puntillu i una gran nit, a la qual només va faltar la falta de definició del Xavi i meva, amb les noies de la universitat que em van reconèixer i que jo no coneixia (és l'avantage de tenir un físic peculiar com el meu, que tothom es queda amb tú). I és que com el futbol, atac sense remat, no serveix de res, però això ja és una altra història.

22 de gener 2006

Amistat

L'altre dia un amic em recordava que em considerava un gran amic i que estava allà per qualsevol cosa que necessités. La sentència no venia a cuento de res, senzillament ho va dir. En realitat ho sabem, però no per això emociona menys quan algú t'ho recorda i penses que potser ens ho hauríem de dir més sovint. Gràcies Dani per mantenir aquesta vella amistat tants anys i que espero no trenquem mai (te'n recordes quan deies que perdríem tots el contacte quan estéssim a la uni? Per sort no s'ha complert en la majoria dels casos). Gràcies a tú i a tots els demés per donar tant sentit a la meva vida i ser les persones més importants (a part dels pares clar) que tinc. Quan veig un vagabund desquiciat al carrer penso que a part de mala sort o mala vida, no va saber triar o cuidar les seves amistats, perquè aquestes no permetrien que arribés a aquest estat. Els pares acaben faltant un dia, la resta de la familia pot ser amiga o no té perquè, en tant que no l'has triat, la teva dona pot també faltar algun dia o resultar no ser la persona que creies, però en última instància sempre queden aquelles persones amb les que has passat gran moments de la teva vida, amb qui has rigut i plorat, amb qui has compartit sentiments, borratxeres, viatges... i a qui saps que pots recórrer quan ningú més et pot/sap ajudar, perquè a més són les persones que més t'acaben coneixent.

Australia experience (VII): rumb a les Whitsundays


L'avió va aterrar a les 7.30 a Brisbane i seguint el ritme estressant planificat pel Dani, a les 9.30 havíem d'estar davant d'Europcar, per reunir-nos amb els nostres companys de viatge per als següents 6 dies. Val a dir que quan el Dani et contagia amb la seva energia, tot és possible, així que per més impossible que sembli, vam passar per casa, vam menjar un plat d'espaguettis per si no dinàvem (tot i que acabàvem d'esmorzar a l'avió), vam fer una rentadora, vam preparar les noves bosses de viatge i vam arribar fins al centre a peu amb només 10 min de retard.

Allà vaig conèixer els companys de viatge, estudiants com ell d'anglès a la seva acadèmia. Són la Yoko (japonesa amb aspecte de nena), el Min Yong (coreà de 21 anys), Jenni (coreana de 28), Jennifer (taiwanesa de trenta i pico) i Marco (italià també per sobre els 30). A mi em feia una por tant d'asiàtic, doncs la meva experiència amb ells a Alemanya no havia estat massa positiva. Per sorpresa meva, el Dani deia que aquests eren de puta mare, així que estava expectant. El temps però va demostrar que malgrat ser bona gent, les diferències culturals són molt grans i no sempre és fàcil conviure. En fi, el tema és que vam comprar menjar i begudes i la Jennifer va llogar el cotxe, inscribint-se només el Marco també, perquè els menors de 25 no podíem llogar el cotxe (regla molt estúpida com va quedar clar després). Conduïnt la Jennifer vam sortir de Brisbane i la ruta era fàcil: Nacional 1 tot recte durant uns 1400 km i només els 30 km finals havíem d'agafar una carretera secundària. La Toyota Previa llogada em va sorprendre gratament, erem 7, el Dani i jo anavem darrere de tot i teníem molt espai, que podíem regular a voluntat, segons volguéssim més o menys maleter. Desgraciadament no vam poder disfrutar d'aquesta banqueta de darrere massa temps... Ja ben aviat vaig notar que les aptituds de la Jennifer al volant eren més aviat limitades, mantenint-se sempre en el carril de la dreta (que és com el nostre esquerre), sense adonar-se quan tenia cotxes a darrere que li feien llums i que havien d'acabar adelantant-nos de forma ilegal. Tot i que només s'havia d'anar recte, un parell de cops va agafar no sé perquè uns desviaments... Quan es va acabar l'autopista no se'n va adonar i la vam haver de corregir de carril... Com ningú deia res, callava, però finalment va venir l'incident que va provocar la "Primera Conspiració Europea". Estàvem el Dani i jo dormint estirats a darrere, quan de sobte es comencen a sentir crits i acte seguit el cotxe frenant entra en una zona de terra... S'havia tornat a equivocar de trajectòria i malgrat el coreà anava dient, No problem, keep sleeping, Jennifer don't worry, quan vam parar a repostar vam fer la primera reunió els 3 europeus i l'italià va continuar conduïnt. Cap asiàtic tornaria a conduïr aquell cotxe fins a l'arribada a Brisbane.

El Marco era un fittipaldi que conduia a la italiana, però jo em sento més segur amb aquests tipus de conductors. El següent maldecap va ser la música: no havíem tingut temps de fer cap CD. Teníem dos del profe d'anglès, un de Queen i un de música variada tirant a rockera que estaven bé, el problema és que només eren 2 per tantes hores de cotxe i les alternatives van ser els que havia fet el Min Yong pel viatge. En ple procés de zel amb la Yoko ens va martiritzar amb un conjunt de CDs pastelons fins al límit del suportable, però bé, d'aquí van sortir moltes conyes.

Vam parar a sopar a Rockhampton, la ciutat que es veia més gran al nord de Brisbane des que vam sortir. Era una ciutat molt rara inconcebible a Europa. Un carrer llarguíssim on només hi havia Motels, gasolineres i Fast foods. Era sencillament un lloc creat i pensat per tot el trànsit i transport que hi ha cap al nord i que passa exclussivament per aquella carretera, situat com a punt de parada per algú amb direcció a Cairns o Darwin (les dues úniques ciutats grans i importants que queden més al nord a Austràlia).

Ben sopat va ser el meu torn de conduir, primer cop amb un canvi 100% automàtic, que no tingués opció seqüencial. Tot i que pels adelantaments em ratllava una mica perquè reduia tard, la veritat que em va sorprendre el comportament dinàmic d'aquest gran monovolum. Amb mi al volant i el Dani de copilot es van acabar els Pastelons Mix Volums de l'1 al 10, així que vam estar 4 horetes xerrant els 2 i amb bona música. A Mackay vaig tornar a cedir el volant al Marco perquè ja m'adormia, i després de fer uns cops de cap, arribàvem finalment al nostre destí, Airlie Beach a la 1.30 de la matinada. Allà teníem un apartament llogat per 3 nits, però no per aquella, doncs el Min Yong havia calculat que necessitaríem 2 dies per fer 1400 km en una carretera tota recta...

Sent com era un poble turístic de costa, vam decidir anar a veure l'ambient nocturn i fer una birreta. Els asiàtics van preferir quedar-se a dormir al cotxe. No hi havia un grandíssim ambient, però sí que vam fer una bona xerrada en una terrassa, gaudint dels 28 graus que hi devien haver en plena nit. Al tornar, el cotxe estava completament ocupat, la parelleta davant escoltant música i xerrant i les 2 restants estirades i ocupant tot el lloc, per la qual cosa vam decidir anar a dormir a la platja, no sense abans avisar que tanquessin llums, ràdio i tot o ens quedaríem sense bateria.

A Austràlia no canvien l'hora, això vol dir que tot i ser estiu, a les 19 ja era fosc i per tant a les 5 ja era ben clar. Despertats doncs d'hora (igualment els meus ossos no aguantaven massa més seguri dormint allà), vam donar un volt descoratjador. El que de nit semblava molt guapo era ara una merda... La platja amb la marea baixa era lletgíssima i a sobre estava prohibit banyar-se perquè estava ple de meduses... Pos vaya. Una mica desilusionats sabíem però que les illes havien de ser guapes. Anem doncs al cotxe i oh oh oh, el Min Yong no pot treure la clau. La hi trec, però veig que estava en posició contacte. Pregunto si ha estat així tota la nit. Sí. Tement-me el pitjor, poso la clau de nou, tracto d'arrancar i efectivament!! No quedava bateria. Havien apagat les llums i la ràdio, però amb el contacte posat, el canvi automàtic seguia xupant electricitat, a l'igual que les llums dels comandaments i sobretot el ventilador del cotxe.

21 de gener 2006

Sis a traició

Feia molt que no el podia veure i aquest dimarts vaig veure que encara fan aquest gran programa de TV3, un dels programes de tele que més novedós i que més m'ha enganxat dels últims temps. Trobo molt entretingut el escoltar les històries, mirar d'endevinar si són veritat i mentida, veure les estratègies i personalitats de la gent. Amb els programes que he vist (lamentablement menys dels què voldria, per diferents motius me n'he perdut bastants) encara no he aconseguit crear una teoria de quin tipus d'història serveix per triomfar i arribar fins al final. La tàctica també depèn molt del dia i el tipus de gent que et toquin. El què sí tinc clar és la tàctica a seguir en el moment final (Compartir o Quedar-s'ho tot) i em sorprèn que encara hi hagi gent que digui "Comparteixo" quan queda molt clar que és la opció errònia.

Pels qui no ho vegin, arriben al final dues persones qui segons el què hagin encertat dels demés tindran més o menys diners, els quals poden repartir-se o dir que t'ho quedes tot. Així doncs el teu contrincant pot fer dues coses:

1) S'ho queda tot
1.1) Tú comparteixes: l'altre s'ho emporta tot i se't queda una cara de tonto que no pots amb ella.
1.2) Tú t'ho quedes tot: no t'emportes res, però comproves que amb l'altre tampoc podies confiar i almenys ell tampoc s'emporta res.

2) Comparteix
2.1) Tú comparteixes: t'emportes la meitat del premi.
2.2) T'ho quedes tot: t'emportes tot el premi. Si estàs convençut que l'altra posarà comparteixo, perquè no poses ja m'ho quedo tot i dupliques??

Queda clar que en ambdos casos la millor opció és quedar-s'ho tot. Algú pot dir, clar, però llavors pots haver putejat a l'altre que potser està necessitat i tú te'n vas amb tot quan potser anavaes només a jugar i guanyar diners: també discrepo.

Un cop ho tens tot, poden passar dos coses. L'altre ha de dir si la història era veritat o no:

1) Si és mentida, doncs els 2 anàveu a jugar, i tú ho has fet millor, t'ho has endut tot.

2) Si és veritat i realment creus que el motiu s'ho val i et fa pena, dius davant del programa que només volies assegurar el premi, però que et compromets a donar el que necessita. Normalment aquesta quantitat serà més baixa que la meitat (els que necessiten molts diners, són expulsats ràpidament), així que acabaràs tenint més diners que havent compartit i hauràs solventat els problemes de l'altre. Perquè donar-li més del què necessita a un desconegut fent l'opció compartir? Queda't la resta per la teva hipoteca, dona-la als teus pares, als teus amics o a Metges sense fronteres, però oi que no dones mils d'euros al primer desconegut que veus pel carrer?

En fi, esperem que segueixi havent-hi gent que això no ho vegi, perquè sino s'acabarà el programa.

Repulsion (1965)

Pel.lícula de terror probablement en el seu temps (avui quedaria només l'escena de l'home al mirall), jo avui la qualificaria d'inquietant pel.lícula psicològica, sense arribar potser a thriller degut al seu ritme lent que ajuda a crear aquesta atmòsfera de malestar. Dirigida pel mestre Polanski, ens endinsa en el sempre difícil de representar món de la bogeria, ajudat per la brillant actuació de la magnífica Catherine Deneuve.

Carol és una reprimida sexual que sent repulsió pels homes i viu amb la seva germana, qui cada nit es porta el seu amant a casa, la qual cosa augmenta el seu odi. Quan aquests decideixen marxar de vacances, Carol es queda en un estat apàtic reclusa dins de casa, que incrementa la seva bogeria. Torturada per les seves visions de violacions i maltractaments (imaginacions sense més?), Carol acaba cometent un parell de crims, però el director no ens vol mostrar un monstre, sino una persona indefensa amb qui l'espectador s'acaba identificant tant o més que les pròpies víctimes.

Un gran blanc i negre, magnífic treball de càmara i molts detalls cuidats extremadament, junt amb certs efectes especials que devien sobtar al seu temps (gran escena la de les mans sortint de les parets), completen que el bon argument es converteixi en una molt bona pel.lícula recomenable per tot aquells amants de la història del cine, fans del director i/o amants de trames psiscològiques.

20 de gener 2006

Meme de cine

Bé, la veritat és que quan me l'han passat no sabia molt bé el què era, però sembla ser que és com una espècie de forward entre blogs sobre un tema. Malgrat les pestes de l'amic Pau , crec que tampoc té perquè està malament del tot, dependrà com sempre de què t'estan passant, i mentre no et maleixin com en molts forwards per no fer-ho, doncs està bé.

I com el cine queda clar que m'agrada, recullo el repte del Dani i aquí vaig:

Número de pelis que tinc: ni idea en VHS, entre meves i de mun pare hi devien haver unes 100, però el gran dubte és si funcionen. DVDs 1, molt trist, però és que trobo injust pagar més per un DVD que per l'entrada al cinema, per més que sigui per tota la vida. Divx: 208 i pujant...

Última pel.lícula comprada: l'únic DVD que tinc, En el nombre del padre, comprat amb el País a preu econòmic.

Última que he vist: House of games a casa, Corpse Bride (La novia cadaver) a l'avió, Feliz Navidad al cine i no recordo l'últim cop que vaig ser massoca com per veure una per la tele amb tots els talls publicitaris.

Pròxima que veuré: doncs a falta de mirar les estrenes, estava entre una peli alemanya que no recordo el nom però que veig que no ha durat ni una setmana en cartellera, i Crash. Ja ho veurem, en tot cas quedarà constància aquí com sempre.

Cinc pel.lícules que veig molt o que tenen algun significat per mi: buf, sempre és difícil destacar un nombre, dins d'un ventall tan ampli, segur que si ho fes d'aquí una hora o demà elegiria unes altres, en tot cas:

- Una nit a l'òpera: diria que és la peli que he vist més cops, m'encanta l'humor del germans Marx i per mi aquesta és la millor (a pesar dels trossos d'òpera que hi ha), per sobre de la sempre destacada pels crítics Sopa de ganso.

- El tercer home: o com una pel.lícula pot sobreviure magníficament el pas del temps.

- El club dels poetes morts: també vista molts cops i que crec que no em cansaria mai de veure.

- Seven: potser el millor thriller vist per mi i que a més té un significat especial pel què va representar en les noves amistats que van sortir en l'institut.

- El Resplandor: com no, del mestre Stanley Kubrick, una pel.lícula que quan veus el primer cop en bones condicions produeix terror en estat pur (no ensurts a base de pujar la música o fer aparèixer imatges tenebroses de cop). D'aquest director però podia haver destacat també perfectament La taronja mecànica o 2001 (o com reconèixer què és una gran pel.lícula avorrida, si l'entens és clar, per a la qual cosa ajuda llegir la novel.la).

I quina ràbia no poder-ne dir més, així que com els CD recopilatoris, Bonus Track: La vida és bella, o com fer un gran humor d'una gran tragèdia.

I bé, passo el Mem a tothom qui llegeixi aquest post i tingui ganes. Demano només que m'aviseu del què publiqueu, per tal que ho pugui llegir i veure que no em quedi alguna gran peli per veure.

15 de gener 2006

El final de Plata??

Ha estat el nostre últim gran descobriment discotequer a Barcelona, durant aquests últims anys ha estat el nostre lloc talismà, a on podies liar-la com a cap altre altre lloc en les gran celebracions, a on podies anar un dia tú i un altre, a on podies anar amb grups diferents i sempre passar-ho bé, a on podies anar a escoltar bona música, a ballar, a intentar lligar amb les no massa nombroses ni en general massa espectaculars ties que hi van, però de condició molt diversa... Un lloc sense horaris, sense llei, sense restriccions estúpides per imatge, sense suplements pel red bull i per un preu bastant inferior a l'habitual en qualsevol local mig decent (o no) de Barcelona.
Encara me'n recordo quan el vam descobrir, un antro que a primer cop d'ull decepciona, sobretot si entraves abans de les 3 com normalment fem, i te'l trobaves buit. Però la música acompanyava i al final s'acabava omplint dins de límits racionals, i acabaves disfrutant d'una gran festa, sempre amb un bon ambient imperant a pesar de l'absència de vigilància de la sala.
Però un lloc així no podia passar tants anys inadvertits i els amants i asidus de la sala, potser ens hem passat amb el boca-orella. Últimament el lloc s'anava omplint més i més, es començava a veure més xusma atreta suposo pel bon preu, manca d'horaris i permissivitat amb qualsevol tipus de substància, fins que el límit es va superar ahir clarament per sobre el soportable.
Un aforament molt superior al desitjable, impossibilitat de ballar a partir de les 3.30, empentes, males olors, moments d'asfixia... Al final tot això havia de portar al què semblava inevitable en les últimes setmanes, tangana sèria: ampolla de birra trencada al cap d'un, empentes, cops de puny, persona immobilitzada pel coll mentre li propinen cops de puny a la cara... Un espectacle deplorable, molt llunyà de l'esperit tradicional de Plata, però que demostra que desgraciadament amb l'espècie humana sempre hi ha d'haver un mínim d'ordre perquè la situació no es descontroli.
Caldrà doncs buscar nous llocs per descobrir en la sempre inacabable Barcelona, tirar més dels llocs alternatius que ja coneixem i esperar que algún dia ens arribi la bona nova que el Plata ha tornat a ser el què era.

14 de gener 2006

Australia experience (VI): algunes platges i l'adeu a Sydney


Amb el cel ennuvolat i amb molt cansanci a sobre, ens vam llevar amb la intenció de tenir la primera experiència surfera a la famosa platja de Bondi Beach, a la qual es pot arribar amb un bus normal de la ciutat. La decepció va ser veure que aquell dia no hi havia ones, així que vam decidir agafar un caminet i fer una ruta molt maca bordejant els penya-segats per anar a les platges més petites de Bronte i Tamarama. La vista era preciosa tot i els núvols (de fet aquest tipus de dies de tant en tant m'encanten i amb el sol que ja havíem pres ja anava bé) i en arribar a aquestes platges vam comprovar que curiosament allà sí hi havia ones. Desgraciadament no hi havia paradeta per llogar taules, així que ens vam conformar en passar un dia de relax descansant, prenent el sol quan va sortir, disfrutant de la interminable espera per menjar una home-made burger, admirant a una surfera que feia coses increïbles i et feia pensar que tampoc era tan difícil i jugant amb les ones que hi havia.
A la tarda, tornada a casa, despedida de l'Olivier, sopar a casa amb l'Adrian i un amic seu: Dani, un italià que ha viscut molts anys a Barcelona, ballant breakdance al Portal de l'Àngel, fins que l'actual degradació que està patint la ciutat el va portar a marxar. Va ser interessant escoltar l'explicació d'una persona que porta una vida completament diferent a la meva, un món desconegut per mi el del breakdance, on un viu de forma nòmada però que pot fer-te ric si guanyes premis en els concursos internacionals que es fan. Molt lluny de la imatge de pidolaire que molta gent té d'ells. Desgraciadament el meu cansanci suprem em va fer anar a sobar i no continuar la conversa. Al dia següent tocava matinar de nou per agafar l'avió que ens duria a Brisbane, des d'on un parell d'hores després d'aterrar, havíem de començar el road trip cap a les Whitsunday Islands.

Australia Experience (V): Sydney de nou i Party on a ship


El següent dia venia marcat pel punt fort del dia: la festa en un vaixell per Port Jackson, organitzada per l'academia on el Miguel està estudiant anglès. Una ocasió única per estar en una festa especial a un preu raonable, així que s'havia d'estar en forma. Per primer cop des de l'arribada ens vam llevar quan el cos es va despertar.
Caminant sense estrés vam estar veient coses que ens faltaven de la City, com la St Edwards Cathedral, que em va recordar a Nova York, pel fet de què contrariament a la imatge que tenim a Europa, era l'edifici més baix entre tant gratacel. Abans de dinar vam pujar a la Sydney Tower, on després de veure un espectacle de realitat virtual propagandístic sobre les coses que hi ha a Austràlia, vam poder veure l'enorme ciutat de Sydney des de la torre més alta de l'hemisferi sud. També vaig enviar la postal a Manresa, des de la bústia més alta d'aquell hemisferi. Molt alt tot plegat doncs, però bé, les vistes de la ciutat i sobretot la badia eren precioses. Després de dinar amb el Miguel al conglomerat de comides ràpides d'arreu del món (fish&chips, asiàtics, entrepans, pasta...), vam donar una volta pel The Rocks, un barri que em va encantar i que mostra la major personalitat que té Sydney respecte les demés ciutats del país. Dins de la City i per sota dels fonaments del Harbour Bridge, es troba aquest curiós barri de cases baixes, tranquil i estil molt personal, amb zones molt maques i cuidades junt amb d'altres més abandonades i postindustrials.
Enamorat d'aquell pont, el Dani em va fer pujar-lo i anar fins al mig, per contemplar els símbols de la ciutat des d'una nova perspectiva. El pont desgraciadament és una autopista més via del tren, així que un no pot gaudir com s'espera de la seva bellesa i estructura.
Vista ja Sydney, tocava preparar-se per la festa, així que vam tornar a casa per canviar-nos i rebre a l'Olivier, el fitxatge de la nit. Es tracta d'un francés que el Miguel va conèixer a l'avió i que duia uns mesos treballant en una granja australiana. Ara estava de vacances a la casa del seu germà a Sydney, per després tenir intenció de viatjar pel país. Un molt bon tiu, simpàtic i graciós, i que és realment el doble més clar que he vist mai: Xavi Prats, tant físicament, com de caràcter per sortir de festa. Després ens vam enterar que el paio era de l'Opus i que viatjava allotjant-se de gratis en cases d'altres membres, la qual cosa va ser una sorpresa majúscula, doncs la imatge que vam tenir d'ell durant el dia i mig que vam compartir no lligava massa amb aquesta creença.
La festa començava a l'acadèmia del Miguel, on hi havia professors i estudiants (molts asiàtics) privant birra i sangria lliurement. Els professors (sobretot professores) eren gent molt maca, amb la que podies xerrar molt bé i la liaven com el que més. El Miguel era el centre de la festa, la persona a la que tothom coneixia i tothom parlava, i els demés ens vam centrar el agafar un bon puntillo, fer les primeres conyes i els primers contactes amb demés estudiants. Quan l'alcohol es va acabar tocava anar al vaixell, no sense que abans els 4 fessim un desviament per comprar més birra en un Bottle Shop. Un cop davant el vaixell, una petita decepció, tots crec teníem la imatge de fer la festa en un vaixell d'aquells més grans estil Mississipi que es veien anclats, però es tractava d'un petit vaixell no especialment maco. De totes maneres, al final va estar genial, hi havia espai per tothom, zones interiors, exteriors, dos pisos... Veient la cua que hi havia, el Dani va fer una de les seves demostracions alcohòliques i atlètiques a la vegada. Va anar corrent al bottle shop per portar-nos una birra de litre més, doncs al vaixell la barra lliure ja no existia.
La festa molt divertida, molta gent diferent ballant, algunes converses amb profes i gent vària, rialles amb Miguel i Olivier, vistes a l'Opera House il.luminada de nit i fins i tot atac (frustrat) d'una profe casada ultraborratxa. Com la festa començava a les 17.30, a les 12 ja finalitzà, i tot i que vam fer un intent de seguir-la en un antro de la ciutat, l'estat etílic que duíem ens va impedir l'entrada, així que sense ser tampoc cap trauma perquè estava reventat, vam posar punt i final a la que seria al final la única festa exitosa del viatge.

13 de gener 2006

Somnis professionals

Tants anys somniant en dissenyar cotxes per BMW i el primer cop que trepitjaré les seves instal.lacions serà per discutir-me amb ells per preus... Quines coses et depara sempre la vida!!!

Australia Experience (IV): Manly Beach


Després d'aconseguir dormir-nos i passar la nit, ens vam llevar amb un cel ennuvolat. No invitava, però havíem d'anar a Manly Beach, perquè el dia següent ens esperava una gran festa i calia estar descansat. Així que vam agafar un dels Ferry que porten a la desembocadura de Port Jackson i als pobles amb platja ja a l'oceà. Manly és un d'aquests pobles, que com a poble no té res especial, però que com a mínim no han fet les barbaritats de construir gratacels, tot i que algún bloc sí que sobraria (error que sorprenentment els australians també han fet en certs llocs malgrat tenir espai per donar i per vendre). La platja però guapíssima, era la primera que veia a part de l'artificial de Brisbane, no era la més maca, però com totes les que vaig veure allà netíssima, tant la sorra com l'aigua. L'única ratllada que allà les platges són especialment pels surferos i si et vols banyar ho has de fer en teoria sempre entre dues banderes que posen, que no signifiquen un gran espai, així que la gent s'acumula bastant, sino ve el socorrista de turno amb el xiulet.
El sol va sortir, així que va tocar posar-se la crema factor 30 que no m'havia posat en ma vida i que sorprenentment no va servir quasi de res, perquè vaig acabar amb el nas pelat i les espatlles i el clatell cremats. El fet de venir de l'hivern de Manresa i el forat de la capa d'ozó sobre el país, la qual cosa provoca que el cancer de pell sigui la primera causa de mortalitat, hi van tenir a veure.
Com un espera d'Austràlia hi havia ones, amb les quals vam disfrutar intentant-les agafar nedant. La gent autòctona les aprofitava sobretot fent surf, esport que aquí vaig descobrir fa tothom, doncs hi havia nens de totes les edats (alguns molt molt petits) aprenent i entrenant.
Passejadeta per la platja, d'on ve l'anècdota de la foto, que ve d'unes australianes que brindaven amb copes de cava plenes d'aigua de mar i aquests barrets nadalencs a la platja a 35º. Després dinar en un Fish&chips (cultura molt anglesa) i caminada cap a uns penya-segats, on vam tenir moments de converses reflexives i relax, després d'haver fet una caminada pel bosc amb xancles i una calor infernal, que un s'esperava que en qualsevol moment si li creués un escorpí o una serp verinosa.
Després una mica més de sol i relax en una cala del mateix poble (Shelley Beach) que quedava resguardada i que en contra de la principal per tant no presentava cap ona. Quan el sol ja es va fer inaguantable, una birra de 375 ml (mesura estàndard allà) i va ser hora de tornar amb el Ferry, on em pensava que em moria de tant sol (i pensar que a mi m'encanta normalment...) . Fotos de Sydney des del vaixell i cap a casa a refer-nos del cansanci i la insolació.

08 de gener 2006

Les 7 meravelles del món modern


Actualment està en marxa a Internet una consulta a nivell mundial per elegir quines serien les 7 maravelles del món modern. Una iniciativa que tracta d'imitar l'elecció que en l'any 200 a.C. va fer Philon de Bizanci, destacant set maravelles d'aquell món passat per a servir de guia de viatge a la població d'Atenes. Naturalment aquelles maravelles només abarcaven el territori llavors conegut per les civilitzacions greco-romanes. Aquella innocent elecció va permetre passar a la posteritat al Far d'Alexandria, el Temple d'Artemisa, l'Estàtua de Zeus, el Colós de Rodes, el Mausuleu d'Halicarnàs, els Jardins Penjants de Babilònia i les Piràmides d'Egipte. Lamentablement degut a la desídia humana, de tots aquells monuments només queden en peu les piràmides, per la que la resta de maravelles només poden ser imaginades a través dels documents històrics.

El nou projecte neix a l'any 2001 de la mà de l'aventurer suís Bernard Weber. Amb la participació final de més gent, es van recollir vots de tot el món proposant quines podrien ser les noves maravelles. Els 77 monuments més votats van ser considerats per un comitè d'experts, qui va confeccionar la llista de 21 finalistes que es va fer pública l'1 de gener d'aquest any. Durant tot l'any es pot votar per les 7 maravelles que cadascú cregui i les candidates més votades seran proclamades l'1 de gener del 2007.

La iniciativa em va fer molta gràcia, em va portar els records de quan era petit i a casa el meu avi hi havia un llibre semblant: describia les maravalles de l'antiguitat i acte seguit mostrava moltes de les maravelles actuals. Com sempre m'ha agradat classificar les coses, jugava a seleccionar les 7 que jo opinava serien les actuals. No me'n recordo massa de què apareixia en aquell libre, ni quines elegia, però la iniciativa és igual al què jo llavors pensava i aquest cop he tornat a jugar entre les 21 candidates proposades. Lamentablement els vots no es poden fer gratuïtament on-line sino a través de línies de telèfon internacionals. Trobo que és una verdadera pena que limitarà una participació espectacular a nivell mundial.

Ja que m'he matat a fer una elecció que no faré oficial (tampoc massa important doncs només he vist en la realitat 5 de les 21 candidates), la deixo aquí per comparar-la l'any que ve respecte la que resulti i per invitar a possibles lectors a deixar les seves eleccions:

Piràmides de Gize (Egipte)
Taj Mahal (Índia)
Angkor (Cambodja)
Hagia Sophia d'Istambul (Turquia)
Alhambra de Granada (Espanya) - única vista en la realitat
Petra (Jordània)
Kremlin / St. Basil (Rússia)

Les 4 candidates vistes i descartades són la Torre Eiffel, l'Estàtua de la Llibertat, el castell de Neuschwanstein i l'Opera House.

Més informació: www.n7w.com

House of games (1987)

Pel.lícula curiosa que he vist després d'una ressenya fa uns mesos en el magazine televisiu de la Vanguardia, ara no el recordo, però sé que em va cridar l'atenció, i que me l'apuntés com a film per veure (no a la tele naturalment, entre setmana i a les tantes de la nit, com sempre pensant en els què treballem).
Finalment la vaig veure aquesta setmana, dirigida per David Mamet, és una producció americana que em duia el record de la gran Nueve reinas. No és que sigui una còpia, primer perquè és anterior i segon perquè la trama també és completament diferent, però si que parla sobre una sèrie de timadors professionals. En aquest cas la protagonista és una famosa psicològa, qui per tal d'ajudar a un pacient ludòpata endeutat, coneix a un jugador i timador d'ofici. Aviat s'establirà una relació curiosa entre ells que acabarà en un primer desenllaç sorprenent. Lamentablement al meu parer, la pel.lícula no s'acaba aquí i s'allarga uns 10 minuts més no massa afortunats. S'agrairia d'altra banda una major presència d'una banda sonora en certes escenes i una ambientació més real en algunes situacions per tal que el conjunt acabés sent gratificant.

Australia Experience (III): cap a Sydney


El taxi ens estava esperant i ens va portar a la terminal de vols domèstics, a on vam arribar abans que hi hagués res obert. Sortíem amb el primer vol del matí, a les 5, i després de passar "voluntàriament" un control anti-explosius (podies dir que no i no embarcar a l'avió!) vam gaudir del vol d'hora i poc, que després dels vols dels dies anteriors em va semblar com un altre viatge en taxi. Poc abans d'arribar a Sydney vam poder contemplar unes bones matinals en l'alba australiana amb els rius i els seus meandres en la desembocadura en l'oceà pacífic.
Vam agafar un taxi estil molt americà que ens va portar puntualment a casa del Miguel, l'amic del Dani que ens acolliria a casa seva durant la nostra estada a la ciutat. El Miguel és un vell amic del Dani, company de natació monoaleta (esport que finalment vaig entendre entre els dos), estudiant d'arquitectura, amb unes increïbles experiències viscudes en els últims anys, molt social, ordenat, detallista i amb un caràcter extramadament amable. La seva casa està molt ben situada en el barri gay de Paddington, molt a prop de la City i el què és més extrany de trobar en aquests tipus de ciutats, amb vida pròpia, amb bars, discoteques, botigues i supermercats en el seu interior. La casa potser no és molt gran (per ser Austràlia, ja ens agradaria a Barcelona tenir una cosa així), però està molt ben organitzada i decorada amb molt de gust; aquí ell compta amb l'ajuda del seu company de pis, l'Adrien, un noi de les illes maurici, de familia benestant, que ha viscut en nombroses ciutats del món i que es troba realment en el seu barri.
Com el Miguel també està allà fent anglès vam marxar ràpidament amb ell, acompanyant-lo a l'acadèmia (si estudies anglès allà, l'assistència és molt important, doncs s'informa a immigració si no assoleix un mínims) i aprofitant el llarg matí per visitar una part important de Sydney. Baixant del bus a un centre comunicador com Circular Quay, sorprèn que una ciutat que té una bahía preciosa, la tapi al final dels seus carrers principals amb una autopista que porta al mític Harbour Bridge. Passant per sota d'ella s'accedeix al port d'on surten els Ferrys amb diferents destinacions, i un cop superats tots aquests obstacles visuals, per fi es pot accedir a les vistes més típiques de Sydney, a una banda el famós pont i a l'altra la encara més emblamàtica Opera House (candidata a ser una de les 7 noves meravelles del món modern). Realment és un edifici increïble, que quan el veus penses en el "me la imaginava més gran", però que quan la segueixes observant des dels molts angles en què un l'acaba observant (des del port, al costat, des de Botanic Gardens, des de Harbour Bridge, des d'algun ferry) un s'adona de la seva bellesa, sempre aportant nous matissos en cada nova vista.
Arribats a l'Opera House a part de veure la "pell" de l'edifici en detall, un pot contemplar ja Port Jackson, la magnífica bahia on desemboca el Sydney River. Ben al costat, es troba els Botanic Gardens, per on vam seguir la nostra visita per obtenir noves vistes dels símbols de la ciutat i una panoràmica de la pròpia City, amb els seus gratacels, al pur estil ciutat americana. Enmig de la calor sofocant i el potent sol australià (perillós pel fet d'haver el forat de la capa d'ozó allà), vam veure també la vegetació del parc i em va sorprendre el gran nombre de ratpenats penjats en els arbres, tapats amb les seves ales, i esperant a que arribi el vespre per començar a sobrevolar els carrers de la ciutat en busca de menjar. De tant en tant, algun donava un vol per sobre els nostres caps, moment en què un s'adona del gran tamany que aquests tenen, respecte els que jo havia vist a Europa, per sort no són perillosos. Vam riure també una bona estona fent símils de les formes de l'Opera house i alguna foto artística de les nostres.
A la part posterior del Botanic Gardens, un accedeix a un segon port, on hi ha anclats uns quants vaixells militars, al costat d'un hotel i apartaments de luxe (un d'ells del Russel Crowe) sobre l'aigua. Vam sortir del parc pel Domaine, on es troba la catedral i uns quants museus i ens vam internar a la City, que realment em va recordar a Manhattan en petit. Caminant pels seus carrers vam arribar al tercer port de la ciutat, el Darling Harbour. Després cap a dinar durant la pausa del Miguel, i per la tarda, ja més relaxadament, caminant per la City fins el Hyde Park. Entremig i no sense problemes (només poden veure alcohol bars especials amb llicència), vam saborejar una cervesa benvinguda amb aquella calor, en un pub antro en un primer pis del centre, amb ornajaments nadalencs com els nostres malgrat l'estiu que ara és allà.
Cansats de caminar i del sol que em va provocar les primeres cremades (a pesar del factor 30 que no havia utilitzat en ma vida), vam comprar menjar i tornar a casa. El jet lag seguia fent efecte, així que a les 18 estava dormint, per llevar-me després a sopar i tornar a dormir ja en el sofa-llit on passaria la resta de les nits amb el Dani, sense passar res naturalment a pesar de l'ambient del barri i on vam descobrir el què seria el principal problema de convivència del viatge: els roncs.

07 de gener 2006

Quin fàstic de país

És realment lamentable viure en un país on cada matí, et lleves i la major part dels dies la sorpresa que et trobes és un nou atac o insult a la teva terra. Avui, com si no tingués prou amb el dia ennunvolat i plujós que hi havia i que havia de suportar malgrat haver de fer un gran nombre de coses pel centre, un va a comprar tranquilament el diari i es troba amb la cara de l'impresentable Tinent General José Mena Aguado, amenaçant que l'exèrcit podria intervenir si l'Estatut extralimita la Constitució. Però aquest home en quin món viu?
És deplorable que després de tants anys de democràcia i pertanyent a la Unió Europea encara tinguem en el nostre país gent amb aquesta mentalitat, perquè el pitjor del cas és que el que ell diu segur que és compartit per molts comandaments militars i soldats rassos. Hi ha molta gent que encara creu que si un govern democràtic aprova un nou estatut (recordem que l'aprovaria el parlament espanyol, no només el català) o modifica el text de la constitució respecte l'original de 1978 (sempre segons la seva opinió, perquè no crec que treguin els tancs quan es modifiqui la successió monàrquica en favor de la filla del príncep), es poden treure els tancs i sotmetre a la regió que ha tingut tal atreviment. Declaracions com aquestes són impensables en qualsevol altre país democràtic i demostren el grau de subdesenvolupament que encara tenim en aquesta matèria. Perquè el pitjor del cas és que el principal partit de l'oposició no troba reprobable la immiscuició d'aquest militar en terrenys purament polítics.
Així que anem-nos preparant, perquè aprovem o no l'Estatut, amb més o menys retallades, algun dia el PP tornarà al poder i sembla ser que troben legítim que l'exèrcit ens vingui a ensenyar QUÉ COÑO ES ESTO DE EXIGIR EL CONOCIMIENTO DE VUESTRA LENGUA AUTONÓMICA.

Australia Experience (II): primeres hores a Brisbane


Un cop retrobats els dos en aquelles terres tan llunyanes de l'habitual va tocar agafar el tren cap a casa seva. No em vaig fixar massa amb el que anàvem passant amb el tren, perquè lògicament tocava xerrar de com ens anava tot, dels plans de viatge que ens esperaven, una mica el futur... En aquells moments em va sorprendre veure'l tan adaptat a la vida australiana i el fet d'assegurar convençut que li agradaria quedar-se a viure allà tota la seva vida. Una afirmació tan rotunda a mi com a enamorat que sóc de la ciutat de Barcelona em va sobtar, però amb el pas del dies entendria la seva afirmació.
Vam baixar del tren i vam internar-nos per una sèrie de carrers amb una rampa final bastant important que ens duia a casa seva. Malgrat haver vist alguna foto, tampoc tenia una idea clara de com seria. Es tracta d'una casa tota ella de fusta, construida enlairada sobre el terra (amb pilars sobreelevats que l'aguanten) i amb un jardí poc cuidat. La primera sorpresa la megaaranya que hi havia a la part frontal del jardí, a prop de l'entrada, amb unes dimensions de teranyina certament importants. Mai havia vist en llibertat aranyes d'aquell tamany, podent-se distingir clarament totes les seves parts i amb colors grocs i negres, que no inviten a la tranquilitat en cas de contacte amb elles. La terayina és certament sorprenent, la toques i té una resistència i elastocitat increïbles, semblava difícil de trencar. Preguntant perquè mantenien aquells animals vius en el propi jardí, el Dani em va explicar que allà respecten molt la naturalesa i que la gent no es dedica a matar els éssers vius, tret dels gripaus, animal al qual tenen força odi perquè no era autòcton i va desajustar la fauna local. Sobre el perquè ell no la matava si encara no devia tenir una consciència tan 100% aussie, realment em va plantejar la dificultat de matar de forma segura aquell animal, doncs a fi de comptes si no se'l molesta tampoc feia res. Vaig pensar com reaccionarien totes les amigues que tans elogis havien donat al destí del meu viatge, si fossin elles les que es trobessin un cop allà haguessin de dormir cada dia amb aquesta companyia i no amb els cangurs i koales que totes imaginaven. A la part de darrera del jardí, junt als estenedors, una altra de més gran encara. La veritat que amb el pas del dies m'hi vaig anar acostumant i agafant-lis cert apreci, però he de reconèixer que vaig dormir sempre amb les finestres tancades. També és cert que no era un cas aïllat, en vaig veure més pels carrers i en d'altres jardins, doncs allà la gent (no només els estudiants com els companys de pis del Dani) no tendeix massa a cuidar i tenir uns jardins preciosos com la gent rica europea, sino que prefereixen tenir-los més "naturals".
La casa per dins està molt bé, gran, varies sales, nevera per cerveses, terra de fusta (no parquet) pel què no cal preocupar-se (et dutxes i pots caminar sense eixugar-te fins que t'assequis), playstation 2, dvd, tele... Un bon pis per viure allà i a més ben situat, ja que està a uns 20 min caminant de la City, si no fos per les rampes finals que fan que sgur que arribis sempre suat seria perfecte.
Un cop desfet les maletes i vist algunes fotos seves, vam agafar dues bicis amb frens defectuosos i cap a veure la ciutat. Vam anar a Southbank, la zona amb més vida al costat del riu, i vam anar seguint el riu a través dels parcs de Botanic Gardens i New Farm i vam veure tot el River Side i el History Bridge. Una banda elevada en l'asfalt mentre anava distret a poc espatlla el gran viatge, però per sort uns bon reflexes i una mica de sort per no caure, van saldar l'ensurt amb una pantalons bruts, algunes rascades al peu i la pèrdua d'una ungla d'aquest, res important.
Respecte als cotxes, una cosa que sempre em fixo en un païs, Holden (la seva marca, pertanyent al grup GM), Fords (amb molts Falcon, un model exclusiu pel seu mercat) i cotxe japonesos sobretot. També destaquen el gran nombre de pick-ups, moltes d'elles sense ser 4x4, purament per portar taules de surf imagino.
Després de veure unes quantes coses i comprar menjar, vam tornar a casa, arribant amb una gran suada, doncs Brisbane és una ciutat calurosa i xafogosa, una mica com Barcelona a l'estiu, l'únic que no té un veritable hivern, sent en aquest sentit com les Canaries.
Els efectes del jet lag van fer que en ben dinat anés a dormir i ja no em despertés fins al dia següent a les 3 del matí, quan havíem de sortir de casa per agafar l'avió que ens duria a Sydney.

06 de gener 2006

Bugatti 16/4 Veyron

I finalment ha vist la llum!! Després de què l'any 1998 VW adquirís la mítica però en bancarrota marca Bugatti i que al cap d'un temps el llavors encara president del consorci alemany Dr.Piech, anunciés que el primer Bugatti de la nova era superaria les mítiques barreres dels 1000 cv i els 400 km/h, el projecte ha acabat donant a la llum després de superar molts problemes. La megalomania del Dr.Piech el va portar a fer aquella promesa descabellada, en uns temps molt més propicis pel consorci alemany que els actuals, amb plans de reducció de costos pels propers anys. De fet, els nombrosos problemes i retards que hi ha hagut per assolir la promesa feta i les grans pèrdues amb les que acabarà el projecte (malgrat el milló d'euros que val cadascuna de les 300 unitats que es construiran) han fet perillar la seva conclusió quan han arribat altres presidents del grup.

1001 CV de potencia, sorgits del motor W16 8.0 fruit d'unir dos blocs VR8 del Passat anterior, 64 vàlvules, 4 turbos, 2 intercoolers, bieles de titani, un parell descomunal de 1250 Nm, 2 circuits d'aigua per refrigerar-lo, 3 radiadors, lubricació per càrter sec amb una capacitat de 20 l d'oli, canvi robotitzat DSG de 7 marxes, tracció total Haldex, frens carbonoceràmics de 400/380 mm de diàmetre, pinces monobloc de 8 i 6 pistons de titani amb bomba de fre de fins a 180 bars de pressió, xassís amb monocasc de fibra de carboni i estructura davantera i carroceria d'alumini amb la major rigidesa torsional del món (60.000 Nm/º) i neumàtics especifícs antipunxades Michelin Pilot Sport PAX 265/680 R500 i 365/710 R540 amb capacitat de soportar la velocitat màxima (homologada a 407 km/h, a la pràctica cap als 420 km/h en la majoria d'unitats). Tot plegat permet fer accelerar els 1888 kg que pesa el cotxe de 0 a 100 en 2.5 s (molt més ràpid que qualsevol altre cotxe en producció, més ràpid que un avió a reacció i tan ràpid com una moto GP i lleugerament més lent que un F1 (0.3 s)). No gaire més ràpid però que un guepard (només 0.2 s) i aquí es veu la grandesa de la naturalesa i com l'home ha de fer grans esforços per superar-la. Els demés registres segueixen sent però espectaculars, 7.3 s fins als 200 i 16.7 fins als 300. La frenada amb els millors frens del mercat també increïble, de 400 a 0 en 10 s.

Assoleix però els 400 km/h com diuen? Doncs pel què es veu sí, i per demostrar-ho tot comprador disposarà del circuit oval de VW per aconseguir-ho i treure una foto de record, doncs mai més ho podrà tornar a experimentar doncs no hi ha carretera humana on això sigui possible. En circuit i tot, el repte però no és fàcil i s'ha de seguir tot un protocol especial, amb la introducció d'una segona clau, la comprovació de què la pressió dels neumàtics sigui la ideal i verificació que les tapes difusores estiguin tancades. Després d'això, l'aleró de darrere que normalment s'aixecaria a partir dels 220 km/h, empitjorant el coeficient aerodinàmic per donar una càrrega de 350 kg que permeti mantenir el cotxe estable a l'asfalt, es queda en la posició més baixa permetent superar la barrera dels 400 enlloc de quedar-se amb els 375 de la configuració normal.

Un altre detall especial és que el motor necessita tanta refrigeració que ni els 55l dels dos dipòsits d'aigua, ni l'oli, ni totes les tomes d'aire que té el cotxe són suficients, per la qual cosa el motor està a l'aire lliure, sense cap capó ni vidre que el tapi.

Es tracta doncs del cotxe tecnològicament més avançat del moment i probablement el cotxe més descomunal que mai es construirà, doncs dificilment ningú s'embarcarà de nou en projectes així. Un cotxe realment únic pels que se'l puguin permetre, que engolirà les rectes en un tres i no res, permetrà perdre a qualsevol en autopistes i anirà per carreteres de muntanya amb una agilitat pròpia d'un GTI. Però un cotxe que ni és el més preciós de disseny ni amb el seu poder il.limitat ha de ser divertit de conduir, sino que s'ha d'anar amb por al volant, no en va el control d'estabilitat no para d'actuar en conducció normal en sec, és a dir, és tanta la força que es transmet que els neumàtics estarien perdent tracció (derrapant) constantment sino fos pels moderns controls electrònics. Per si fos poc, canviar els neumàtics val cada cop 7200 € i els 98l de gasolina de dipòsit es poden arribar a consumir en 20 minuts. Una faraònica obra d'enginyeria doncs més que un cotxe racional, fins i tot dins dels amants dels grans esportius.

Australia experience (I): el viatge


10/12/05 18h, després de despedir-me dels meus pares que m'han dut en cotxe, estava a l'aeroport de Barcelona on a les 20:25 havia de sortir el primer dels vols que m'havia de portar a aquest país que sempre havia somniat visitar. Una sèrie de noves experiències m'havien d'esperar. La primera d'elles el propi viatge, 21 hores de vol, 25 en total fins a arribar a Brisbane. Havia fet ja algun viatge transoceànic però mai tan llarg i sempre acompanyat.
Les esperes a l'aeroport com sempre es fan pesades, voltes pel duty free, fins que cansat de donar voltes amb totes les maletes i bosses, m'assec a fer una birra i un entrepà mentre escolto les cançons del mp3 que encara escoltaria unes quantes vegades fins arribar. El primer avió cap a Paris surt puntual amb una profe francesa al costat que estava pendent de l'institut que duia, cap oportunitat de conversa, millor tirar de mp3, llegir el Derramaplaceres, sopar i gaudir del vi francés que ofereix Air France. Arribada a l'hora per sort, doncs només tinc una hora per fer el canvi, però incrompensiblement en un vol on molta gent està en trànsit no parem en un finger, així que s'ha d'esperar que arribi el bus. Un cop a la terminal, a correr per buscar el bus que m'ha de portar a la terminal d'on surt l'avió cap a Singapur. Suat arribo a temps, per veure que no calia córrer tant, doncs amb tota la gent que ha d'embarcar en el Boeing 777-300 n'hi ha per estona.
Noies maques per embarcar, però la sort sempre és esquiva, així que em toca al final de l'avió, al grup del mig de 4 seients (per sort passadís) al costat d'un home que sembla singapureny. A diferència dels vols on havia anat, aquí disposava de pantalla pròpia amb comandament, tot un luxe que va fer molt més amè el llarg vol de 13 hores.
Per començar CHARLIE I LA FÁBRICA DE CHOCOLATE, una de les pel.lícules de l'any passat el Tim Burton. Entretinguda però tampoc em va entusiasmar, seguint la tònica incògnita que aquest director té amb mi. El millor això sí, l'actuació del seu actor talismà Johnny Deep, del què m'estic fent fan.
Llegir, sopar per segon cop, unes birres i a intentar dormir durant unes 4 hores, despertant-me això sí quan els ossos ja no poden més de la postura amb la què estàs, què diferent és la classe turista dels que van en business i first class en aquests vols, aquests últims amb sofas-llits quasi. Despert toca veure les opcions de jocs que ofereix també individualment, culturitzant-me amb l'Air France Quiz sobre geografia (sobretot perquè són les que més encertava), història i aviació. També vaig provar el Quiere ser millonario, però el fet de ser la versió d'Anglaterra feia molt difícils les típiques preguntes xorres del principi. Cansat de preguntes toca veure una nova peli.
PALAIS ROYAL, comedia francesa sobre una fictica monarquia, realment per oblidar, de les pitjors comedies que he vist mai.
Ja avorrit toca esmorzar mentre mires en la pantalla com avança el vol (van sortint mapes de per on has anat, vas i el què falta, velocitat, alçada, temperatura, hores d'on has sortit i a on vas), tota l'estona és el mateix, però una estona enganxa. Així vaig veure que el vol de creuer es fa a uns 11.000 m d'alçada, a uns 970 km/h. A l'hora de baixar la temperatura descendia uns 6.5º/km i l'avió toca terra a uns 280 km/h. De mentres aprofito per parlar amb el company del costat, preguntant per singapur, però resulta que ell és de Kuala Lumpur. Enginyer (joder, som una plaga) aeronàutic que venia d'un congrés a Paris, ens vam entretenir xerrant el que quedava de viatge. En Faisi em va estar explicant que a Malaisia tenen un idioma propi que es diu malais, i en contra del que em creia, utilitzen alfabet internacional. Em va sorprendre també el desgavell que per ell és Europa, sense saber molt bé les ciutats en quins països cauen.
Finalment a les 12:15 hora de bcn aterràvem a Singapur, on havia d'ajustar la hora a les 19:15, tenia dues hores i quart per gaudir de l'aeroport de Changui, enviar algun misssatge per Internet i deixar-me timar als Duty Free com a bon guiri que començava a ser.
21.30 estem tots ja sentats en l'avió de Qantas que ja sí, m'havia de deixar en terres australianes. Al costat un paiu amb pinta surfero amb la mà trencada (molt bona la pintada, I will let you win the bowling) i una maleta taronja de la que treu uns cascs descomunals per escoltar música, quedant descartada des d'un principi la opció de mantenir qualsevol tipus de conversa. Bé, Qantas també ofereix pantalla personalitzada, la manta, el tapaulls i fins i tot un kit amb mitjons i raspall de dents... Sortim tard perquè un passatger no es presenta i han de treure la seva maleta. Un cop ja a uns quants km d'alçada tocar sopar per tercer cop (dic sopar perquè sempre és de nit), omplir el formulari d'entrada al país i veure la tercera peli del viatge.
DIARIOS DE MOTOCICLETA, de Walter Salles i amb Gael García Bernal fent de Che Guevara en els seus temps d'estudiant, la pel.lícula ens explica un viatge que fa ell amb un amic en moto per l'Amèrica llatina i d'on comencen a aparèixer els seus instints revolucionaris? No se sap, però la veritat és que la pel.lícula no és res de l'altre món al meu parer, un pur viatge de dos amics que utilitza l'ham que representa la figura del Che, per més que la història pugui ser real. Va confirmar que va ser bona decisió de no haver-la anat a veure al cine.
Mig adormit amb la peli, vaig decidir fer-ho del tot sense massa èxit. Al despertar-me hi havia moltes estrelles al cel, veuria per fi la via làctia quan estessim a l'outback australià? Em vaig aixecar a estirar les cames i vaig acabar fent una cosa que mai creuria faria en un avió, bé, una experiència més a sumar. Després a viciar-se al tetris i en fer-se de dia contemplar l'interior australià que sabia no tornaria a veure durant el viatge. El vell mig d'Austràlia és realment un dessert, el paisatge sembla més propi del planeta Mart que del que jo havia vist en el nostre. Zones vermelloses, terra àrida durant quilòmetres fins allà on la vista arriba, alguns matolls de tant en tant en zones per on potser havia passat alguna mena de riu en el passat i que encara deuen conservar un mínim d'humitat, ni una casa ni camí a la vista. Passada una estona arriba la Great Dividing Range (aquí també podies triar veure el seguiment del vol), una zona més de transició, on es comencen a veure certes formes regulars fruit de la mà de l'home, zones cultivades i carreteres de rectes infinites. Es veuen també com uns llacs de cendra grisos, que no vaig aconseguir endevinar què eren. Ja en acostar-nos més cap a la costa el paisatge es fa més verdós, fins a arribar al mar, on es divisen algunes illes i les zones pantanoses que envolten Brisbane i la contacten amb el mar.
Finalment amb mitja hora de retard vaig aterrar però encara em quedava una hora per poder-me trobar amb el Dani. La cua d'immigració, els problemes amb el cognom el visat electrònic i el registre exhaustiu de la maleta van ser les causes. Després de veure no sé què pels raigs X, em van preguntar si jo havia fet la maleta i si era responsable de tot el què hi havia. Ginyat vaig dir que sí, doncs no havia facturat res ni m'havia separat de l'equipatge en cap escala. Després de desfer-ho tot i trencar-me una bossa al posar de qualsevol manera tot de nou en ella, el més delictiu que van trobar va ser una puta magdalena de l'avió en la bossa de mà, quant jo havia declarat en el paper d'entrada (omplert a l'avió abans que em donessin l'esmorzar) que no duia cap tipus de menjar.
Ja quasi a les 9 del matí sortia per la porta on hi ha tothom esperant, però no hi ha el Dani. A la parada Vodafone potser, com havia posat al for? Tampoc, merda, on estava la seva direcció i telèfon... Però no, allà està finalment, comença el viatge per Austràlia.

01 de gener 2006

Changi airport

Es realment increible l'aeroport de singapur, el mes modern que he vist a anys llum de qualsevol altre de europa o usa que hagi estat. Esta realment pensat per la multitud de gent que passa per aqui en transit a d'altres destinacions. Aquest post l'estic escrivint aqui mateix, gracies als molts ordinadors amb connexio gratuita a internet que hi ha... Bars, restaurants (24h obert), botigues que no t'acabes, jardins tropicals a la "terrassa" de l'aeroport, piscines, jacuzzis, hotel, sales de massatges... realment un gran negoci montat pero que ajuda a fer mes suportables les esperes d'avio. Llastima que no tingui mes de 5 hores (total, entre 4 o mes ja no em ve d'aqui), amb la qual cosa podria haver visitat la ciutat amb uns busos que naturalment tambe monten per a la gent que s'ha d'estar mes hores. Tot emmoquetat, net, silencios, ben organitzat, un aeroport increible...