10 d’abril 2013

Argo

Argo, guanyadora de tres Oscars aquest any, entre elles la de millor pel.lícula, posa de relleu aquest tòpic que es comença a repetir en tantes crítiques, que Ben Affleck és millor director que actor.
El cert és que Argo té molts arguments per ser un èxit i que era difícil espifiar-la. Història real poc coneguda, sorprenent, dramàtica i un tant surrealista, a l'hora que heroica. Història carn de canó doncs del cinema americà, que sap explotar com ningú aquest tipus de guions.
Argo explica la història de com la CIA rescata a 6 diplomàtics americans atrapats a l'Iran del recent ascendit al poder ayatollà Homeini. Amb la complicitat de l'embaixada i govern canadencs, i el suport d'un productor de Hollywood, l'agent Tony Mendez (el propi Ben Affleck) serà capaç de crear una falsa pel.lícula amb la qual enganyar al govern iranià per a poderlos rescatar.
És d'agraïr la introducció que es fa a l'inici sobre el perquè de la situació a l'Iran i la culpa dels EEUU en els fets, protectors de l'antic dictador posat per ells mateixos, que va empobrir i matar a molts rebels civils, a costa de mantenir el control sobre les matèries primeres del país. Amb la pujada de Homeini al poder, Iran demana tan sols poder fer justícia davant el seu antic lider, refugiat en territori americà. Malgrat que breu, aquesta introducció en veu en off és completament necessaria per no demonitzar els iranians en una història que, a partir d'aquest moment, deixa de posar-se política o reflexiva i es limita a narrar els fets que van passar, sense cap mena de judici moral. Uns fets òbviament dramatitzats i portats a l'extrem de la intriga, llicència perfectament lícita quan es tracta de mantenir l'atenció de l'espectador durant dues hores sobre una història que, a fi de comptes, ja d'inici es coneix el final.
La caracterització dels personatges de l'epoca i l'edició és impecable, i les actuacions són correctes, amb l'únic però d'aquest Ben Affleck incapaç de transmetre emocions en pel.lícules dramàtiques quan el guió li ho demana.
En tot cas, Argo és una pel.licula entretinguda i recomenable, fidel al prototip de cinema americà de qualitat i que permet descobrir una historia que mereixia ser explicada algun dia.

Los últimos días

Molt esperada i publicitada ha estat l'obra dels germans Pastor, que porten a les nostres pantalles un gènere, el del thriller catastrofista, normalment més propi de les productores hollywoodienses, amb l'atractiu addicional d'estar rodada i ambientada a Barcelona.
Malgrat la bona declaració d'intencions, el cert es que Los últimos días naufraga completament, podent salvar molts pocs aspectes d'ella.
L'obra versa sobre una extranya epidèmia mundial que afecta paulatinament a tota la població i que obligarà a aquesta a buscar refugi per poder sobreviure. Desgraciadament un cop descobert de què es tracta l'obra perd interés, i en cap moment els autors semblen creure addient intentar explicar les causes o si hi ha algú investigant-les junt amb una possible curació. El fenomen global es converteix en local i a partir d'aquí ens oblidem de la resta, més que dels protagonistes. Si acabem d'analitzar el guió, aquest es completament previsible i acaba convertint la pel.licula en el què el protagonista Jose Coronado diu que no es convertirà en un moment de la trama: en una maleïda gimcama per Barcelona per trobar la nòvia de l'altre protagonista, Quim Gutierrez. Si bé és cert, aquest es un defecte del que poden doldre moltes obres del gènere americanes, el cert és que la quantitat de goofs (errors de continuitat i credibilitat de la trama) és molt gran i els intents de donar certa emoció i intriga en algunes escenes (per exemple l'ós a Santa Maria del Mar) són bastant pessims.
L'actuació dels dos protagonistes tampoc ajuda a aixecar la pel.lícula, cert que aconsegueixen transmetre certa química entre els dos, però moltes escenes son d'un dramatisme exagerat i fals per a ambós personatges mascles alfa.
A qui ens queda salvar de la foguera? Sens dubte als equips de fotagrafia i efectes especials, responsables de les imatges espectaculars del trailer que inciten a veure la pel.lícula. Desgraciadament aquesta aporta ben poc més, així que quedar-se amb l'anunci en aquest cas pot ser més que suficient. Obres com Los últimos días demostren que alguns crítics potser som massa crítics (valgui la redundància) amb el cinema d'acció americà, i que malgrat els seus molts defectes, sembla que no es tan senzill que produccions autòctones es situin al seu nivell.