30 de setembre 2007

El misteri de la il.lusió lunar

Segur que qualsevol de vosaltres alguna vegada ha mirat el nostre preciós satèl.lit i ha pensat: perquè es veu tan gran avui la lluna? D'altres de més observadors hauran percebut que el fenomen es dóna quan la lluna es troba a prop de l'horitzó, moment en què la majoria de la gent la percep entre un 50% i un 75% més gran que si la mira quan es troba en el seu zènit.
Es tracta probablement d'un dels misteris científics més antics sense resoldre: la il.lusió lunar. I se'l coneix per aquest nom perquè es tracta d'això mateix, d'una il.lusió, ja que no hi ha cap causa física o òptica que el pugui explicar. De fet es dóna també amb el Sol i les constel.lacions, però naturalment en la lluna és més fàcilment observable per la qual cosa ha acabat adquirint aquest nom.
Queda clar que la causa no és que la lluna pugui estar més propera a la Terra, doncs malgrat que el nostre satèl.lit té una òrbita excèntrica i hi ha variacions de fins a un 11% entre els punts més proper i allunyat, l'efecte que estem describint es dóna dins d'una mateixa nit (hi ha aproximadament unes sis hores de diferència entre la sortida i el zènit) i per tant la distància és als nostres efectes constant.
Tampoc és la causa com molta gent diu els efectes que pugui provocar l'atmosfera sobre la imatge que estem veient. Encara que mirant la lluna a l'horitzó la seva llum que veiem està atravessant una porció d'atmosfera més gran (aproximadament un radi terrestre), ni l'atmosfera actua com a lent d'augment, ni la refracció provoca aquesta il.lusió (aquest fenomen es pot mesurar i de fet fa que la lluna de l'horitzó es vegi en la nostra retina un 2% més petita i lleugerament aplanada). Tampoc ho fa l'efecte Rayleigh: les molècules d'aire absorbeixen més la llum blava que la vermella, per això el sol es veu vermell a l'alba o la posta i la lluna pot adquirir també tonalitats grogues o ataronjades en aquesta fase, però no intervé en el tamany percebut.
Per a qui es pugui mantenir escèptic sobre que no sigui cap causa física o òptica la provocant d'aquesta il.lusió es poden fer els següents experiments:
- Prendre fotos en diversos moments de la nit i comprobar que en les diferents exposicions si no s'han modificat els ajustaments de la càmara el diàmetre romandrà constant.
- Mirar directament la lluna a través d'un tub o sorprenentment mirant-la a través de les cames estant cap per avall.

Per tant tots els segles d'evolució científica ens han portat fins a aquest punt: des del segle passat han sorgit moltes teories psicològiques o dels processos cognitius que afecten a la nostra percepció visual que intenten explicar la il.lusió lunar, sense que de moment cap d'elles hagi aconseguit erigir-se com a teoria acceptada àmpliament per la comunitat científica. Aquí va un petit resum de les què un servidor ha trobat navegant:

a) Il.lusió de Ponzo:Veieu la línia allunyada més gran que la propera? Segons aquesta mateixa il.lusió alguns expliquen que els arbres, carreteres o entorn visual que tenim en la visió de la lluna fan el mateix efecte que els raïls en aquesta imatge. El problema és que la gent en un vaixell amb l'oceà com a única referència o els pilots d'avions també es veuen sotmesos a la il.lusió lunar. I és que aquesta sembla bastant més complexa com per explicar-la de forma tan senzilla: en el fons si mirem la imatge de Ponzo i la considerem en perspectiva per comparar-la amb la realitat 3D del món, la barra allunyada hauria de ser efectivament més gran en un món real per veure el què estem observant en aquesta imatge plana, la qual cosa òbviament no passa amb la lluna.

b) Llei de Emmert: el cervell calcula el tamany dels objectes percebuts en funció de la imatge retinal obtinguda (constant en el nostre cas) i la distància percebuda. Una percepció defectuosa de la distància lunar en l'horitzó (fent-la veure més a prop del què és) faria que el nostre cervell augmentés el seu tamany en la visió percebuda. El problema d'aquesta explicació és que no és suficient: perquè percebem igual de malament la lluna en l'horitzó tant si disposem de referències visuals properes (arbres, edificis, etc.) com si no les tenim? De totes maneres, sí que sembla que el cervell assigna una distànciapercebuda just darrere de l'última referència de la qual coneixem la distància. Així tots diríem que el sol o els núvols que estan a l'horitzó els percebem com just darrere de l'últim punt que la nostra vista abarca, malgrat que sabem que en realitat està molt més lluny.

c) El model del firmament aplatat. Segons aquesta teoria publicada en moltíssimes referències sobre la il.lusió lunar el nostre cervell té un model del cel que no es correspon amb la realitat, essent aplatat en comptes de semiesfèric. Això es deu a la falta de referències llunyanes que tenim quan mirem cap a dalt: els núvols, els ocells, els avions (que estan tots ells bastant més baixos que el límit celeste) són les úniques referències de les què disposem. Malgrat que sembla cert que el nostre cervell disposa d'aquest model que ens condiciona en les nostres percepcions, el problema és que aquesta teoria no explica la il.lusió lunar més general, segons la qual el 90% de la gent percep la lluna de l'horitzó com a més gran i més propera (segons aquesta teoria l'hauríem de percebre com a més llunyana). És la paradoxa del tamany-distància, que no hauria d'invalidar la teoria del model de cel aplatat com fan molts, sinó sencillament que no explica la il.lusió lunar. I és que també és cert que la gent que contesta que percep la lluna de l'horitzó com a més propera, ho pot fer precisament pel raonament de què l'està veient més gran.
d) Micròpsia i macròpsia oculomotor. Segons aquesta hipòtesi els músculs de l'ull intenten dirigir i enfocar a la distància de l'objecte de major interés dins el rang visual. De vegades però aquest ajust es produeix a una distància menor que la de l'objecte que jutgem, produïnt-se la micròpsia segons la qual l'angle visual és menor i l'objecte el percebem menor. La macròpsia és l'efecte invers, quan enfoquem a una distància més llunyana que la de l'objecte que jutgem.
Segons aquesta teoria quan mirem la lluna en l'horitzó, els ulls enfoquen a algun objecte que estigui pel camí. Però quan mirem cap a dalt enfoca a una distància d'entre 1 i 2 metres fent més petita la percepció visual de la lluna. Això es veuria suportat per l'efecte de voltants foscos, que provocarien que els ulls s'ajustin al focus nocturn d'1 metre.
De totes maneres sembla que les diferències d'angles visuals afectats per fenòmens de micròpsia i macròpsia són del voltant del 10% per la qual cosa no semblen suficients per explicar la il.lusió. A més la il.lusió lunar és percebuda també per gent amb defectes de focalització en els ulls.

e) Teories evolucionistes o hipotèsis de processos cognitius. Segons aquestes, sencillament el nostre sistema visual es basa en un teixit neuronal que en el nostre cervell crea les imatges que veiem en funció d'una sèrie de processos cognitius que són fruit dels segles d'evolució, així com de comparatives amb imatges vistes durant la nostra vida. En aquest complex sistema de visió, la nostra espècie estaria molt més preparada per veure els objectes propers, mentre que en objectes distants en l'horitzó els nostres sistemes de representació són menys adequats i no s'ajusten tant a la "realitat". De fet en una foto tirada a llarga distància, detalls com puguin ser una casa en una muntanya els veiem més petits que en la realitat. És com si el cervell intentés representar les coses llunyanes més grans, per aproximar-les al model de visió d'objectes propers en el qual ens hem desenvolupat. També hi ha teories que diuen que els objectes que ens queden enfront (com la lluna de l'horitzó) tendeixen a veure's més grans que objectes que ens queden a sobre el nostre cap. Un sistema visual d'aquest estil hauria estat una avantatge evolutiva, doncs permetria una percepció més ràpida d'un possible depredador que, en un mitjà terrestre com el nostre, en la majoria dels casos vindria d'una alçada similar a la nostra. En tot cas sembla clar que el nostre cervell no representa la realitat, sinó que crea imatges en funció dels estímuls rebuts i amb aquestes tenim la visió del nostre entorn que necessitem.

Per a qui vulgui aprofundir més sobre el tema recomano l'entrada en anglès de la wikipedia, i especialment els links externs que incorpora al final de l'article.

Probablement diverses d'aquestes hipòtesis intervenen en la il.lusió lunar (o moltes d'altres que tenim). Però fins que no siguin més profunds els coneixements sobre la visió que crea en realitat el nostre cervell, a partir de la informació de la retina i dels processos cognitius que els nostres circuits neuronals incorporen, probablement no tindrem resposta a aquesta pregunta que porta de corcoll als científics durant segles.

Post dedicat al meu amic Adri, qui em va fer interessar sobre el tema.

29 de setembre 2007

Nova temporada, nou fracàs?

Finalitzada la curta pretemporada basquetbolística (amb tots els efectius almenys), el balanç de la secció del Barça no pot ser més desolador. Derrota contra el Ricoh, victòria in extremis contra Cajasol i ridículs contra Penya i Bilbao en les dues competicions jugades fins ara: lliga catalana i supercopa.
Tan debò em mengi les paraules a finals d'any però la il.lusió que em trasmet aquest nou projecte és nul.la. Reconec que si les coses sortissin rodones en tots els sentits es podria intentar lluitar pels títols importants que queden: Copa, Lliga i en menor mesura Eurolliga (on PAO i CSKA estan trencant el mercat europeu, malgrat que almenys s'hauria d'intentar arribar a la F4 i un cop allà mai se sap). Però són masses si els que es necessiten: si Kasun acaba sent el pívot determinant que pot ser i sense fer faltes absurdes, si Fran Vazquez finalment demostra tot el potencial que té, si Trias segueix progressant, si Ilyasova explota increïblement degut a la seva joventut, si Acker quan es recuperi de la lesió acaba sortint un Bullock més complet, si Savic ens sorprèn en l'escasa setmana que queda per començar la lliga acb amb un fitxatge estrella en la posició d'aler...
Masses condicionals per una plantilla que compta amb un pressupost competitiu respecte la majoria d'Europa (PAO, CSKA i Olympiakos a part), per la qual cosa sí es pot denunciar el primer gran fracàs: una planificació patètica i una nova mostra que per més que Laporta hagi tornat a donar al bàsquet els diners que al principi li va treure, la secció no compta ni amb una direcció sòlida ni una estructura competent. No s'entén que un equip que hauria d'aspirar a tot entri en el mercat de fitxatges quan quasi tot el peix està venut i hagi de buscar entre les deixalles, no s'entén que es fitxi un jugador per tres mesos (prova de la confiança que es té en la qualitat del jugador), no s'entén que després de tres anys de projecte hagi estat impossible portar un 3 alt anotador, no s'entén que es descubreixi que l'estrella dels teus últims anys vol marxar sí o sí quan ja queda poc marge de maniobra, no s'entén que es (mal)gasti part important del pressupost en jugadors que aporten poc més del què podria fer un de cantera i per tant lliberar diners per jugadors titulars realment determinants, no s'entén que en el tercer any es comenci amb els mateixos errors que els anteriors (poca concentració inicial, mal balanç pilotes perdudes-recuperades, problemes amb el rebot a pesar de tenir un joc interior amb un físic important, poquíssims recursos tàctics ofensius i defensius)...

27 de setembre 2007

La immunitat reial

Avui llegia la notícia de les crítiques del senador vasc Iñaki Anasagasti al rei, les quals no són pas les primeres, i suposo que com llavors no tardaran en saltar les censures a les seves paraules. Sense combregar massa amb aquest polític, i a pesar de certes incongruències en la seva actitud, el cert és que és dels pocs que s'atreveix a criticar públicament i sense buscar com maquillar el missatge a aquesta institució que tots hem de respectar perquè així ho diu la nostra Carta Magna, intocable pel segle dels segles.
El cert és que últimament la Casa Reial no deixa de ser notícia. Primer va ser la famosa portada de a revista El jueves, que va implicar el "segrest" de la publicació, la rectificació per part de la revista i el procediment judicial que implicarà una forta multa al dibuixant i guionista. I els últims dies han estat la crema de fotos en la seva visita a Girona, el què pot implicar presó als protagonistes, com si no hi haguessin prous criminals lliures pel carrer per preocupar-se.
I és que lamentablement en aquest país tota democràcia, tota llibertat d'expressió xoca de front contra una institució per mi passada de moda, però que en cas de mantenir-se almenys s'ha de sotmetre al món modern i per tant a la crítica, com passa en d'altres països amb monarquies avançades. Clar, va ser el salvador de la democràcia, en un mitificat i fosc 23-F, on l'anàlisi oficial ignora que, mirat ara des de la distància, el principal beneficiat va ser ell, aconseguint un suport majoritari per part de la població, que ni molt menys disposava abans d'aquest pseudo-cop-farsa d'Estat. Suport que mica en mica va perdent per part d'una població que es pregunta si és just que algú disposi d'un càrrec de per vida sense ser el.legit, de si surt a compte mantenir tota una família en comptes d'un president de la república canviant cada certs anys i que més antipaties anirà creant mentre mantingui aquesta immunitat retrògrada de la què disposa.

Alabances als morts

Llegia avui a les cartes al lector de la Vanguardia una interessant reflexió sobre la mort, que no per coneguda, no m'ha deixat d'agradar com estava escrita, per la qual cosa em permeto reproduir:

" Lo bueno de morirse es que después de muerto todo el mundo habla bien de ti; lo malo, que dado el estado en que te encuentras tu autoestima no puede mejorar.
Al difunto le solemos minimizar los pecados y exaltar las virtudes. Hasta los más enemigos encontraran alguna bondad en el fallecido. Menos mal que todos los muertos están sordos, porque si no, al escuchar algunas alabanzas se morirían de risa.
Cuando nos morimos todos ganamos en prestigio social y, además, a los más notables y famosos les erigen estatuas o les ponen sus nombres a calles o plazas; lástima que para entonces ya no les haga ilusión.
A todos los muertos se les quiere mucho. Seguramente porque no dan malas contestaciones, son comprensivos, no dan un ruido, y además son generosos, pues nada es suyo.
¿Por qué tendremos tan buena opinión de los difuntos? ¿Será porque ya no nos hacen sombra ni les tenemos envidia? ¿Será por misericordia? ¿O será porque nos volvemos más humanos ante la realidad de la muerte conscientes de que también un día a nosotros nos llegará?"
(Pedro Serrano Martínez -Valladolid)


Situació habitual però que potser no tenim tan clar el perquè. Jo em quedo amb l'última opció, junt naturalment amb la falsedat que puguin amagar certes declaracions per tal de quedar bé en una societat que no accepta facilment les crítiques als què ja no ens acompanyen.

25 de setembre 2007

Oktoberfest i Neuschwanstein

Recuperat in extremis de la bronquitis vaig rebre la visita del Lluis i la Cris, primera visita que no puc recollir degut a l'IAA, però que no m'ho van tenir en compte esperant-me amb el sopar fet. Divendres va tocar treballar, mentre ells feien la ruta Rothenburg, Würburg i Bamberg, les dues últimes encara per descobrir per un servidor, sopar a casa i una copeta a la Diva abans de començar el cap de setmana de veritat.
Aquest començava dissabte amb la mítica Oktoberfest, festa que l'any passat em vaig perdre pels pèls al començar l'estança alemanya. Aquesta començava dissabte com era habitual des de primera hora del matí, la qual cosa no impedia que a les 10:30 no quedés ja un sol lloc per seure, a pesar que el dia d'inici no es serveix cap cervesa fins les 12:00, moment on les cabalgates arriben a les tendes i es dóna el tret de sortida (en una de les tendes principals l'alcalde trenca un barril amb una destral). La veritat que el fet era crític, doncs els cambrers només serveixen a gent en taula, així que la festa es podia convertir en un gran fracàs. La providència va fer que només entrar en la primera "Zelt", la de la cervesa Spaten, ens trobéssim de sobte al Jorge, el meu nou company de departament, habitant de Munich, ciutat on ha viscut forces anys. Els seus amics havien arribat a les vuit i amb ells ens vam poder sentar i demanar un parell de Mass (gerra d'un litre i mesura única de la festa) en les dues hores post-inici (de 12 a 14) en què vam estar. L'ambient estava encara força tranquil, però bé, he de reconèixer que aquesta festa tan coneguda no deixa de ser una versió cara (8 € era la gerra) i gran (en la nostra Zelt hi cabien 7000 persones i cada cerveseria en té una) de qualsevol festa alemanya, llegeixis Volkfest de qualsevol ciutat o poble (com la de tardor d'Ingolstadt que ha començat avui) o la Starkbierfest de la què ja vam parlar. La localització és la Theresienwiese, un parc força cèntric de la ciutat.
Amb una taja important degut a l'hora i el miserable Doner que vam menjar a posteriori ens vam dirigir al parc al costat de l'Isar, on ambdos personatges necessitàvem fer una migdiada. Vam seguir fins a l'Englische Garten i aprofitant el dia solejat que feia vam anar al punt central: el Biergarten de la Chineschische Turm, a mantenir el ritme. Un vol pel centre, per l'Olympiapark i sopar a un altre lloc mític de la ciutat: la Hofbräuhaus, on he de reconèixer que encara no havia estat. Es tracta d'una cerveseria important situada en ple centre, on naturalment en aquestes dates es vivia un ambient similar al de la pròpia Oktoberfest. Un bon lloc per saborejar les Weizenbier i menjar típic bavarès.
A l'anar a recollir el cotxe, nova multa alemanya, la veritat que el cartell no estava gens clar però el bo del cas és que em van cobrar 10 € per no tenir tiquet... quan si hagués hagut de pagar el què tocava hauríem hagut de pagar 20 €. Veure per creure.
Al dia següent tocava tornar a Neuschwanstein, lloc més visitat de tota Alemanya, castell inspirador del logo de Disney, construït pel rei bavarès Ludwig el boig. Efectivament el turisme es feia notar i vam decidir no visitar-lo per dins (recordo no ser especialment interessant), el què sens dubte el fa especial és la vista de fora i l'enclavament on està situat en ple peu del Alps. Una breu caminada pel bosc per gaudir de les vistes des del Marienbrücke, visita del poble de Füssen, de l'església de Wies (que impressionava molt més quan hi vaig estar de petit perquè encara no era turística com ara i te la trobaves perduda enmig de la Alpenstrasse), i finalment de Garmisch-Partenkirchen, ciutat famosa pels seus salts d'esquí d'any nou i les vistes al Zugspitze, cim més elevat d'Alemanya.
Hora de tornar amb tota la caravana muniquesa i per començar dilluns un nou dia, on tornava a tocar a treballar i després de la seva visita a la fàbrica d'Audi, despedir-me dels amics fins a la pròxima.

Fotos

19 de setembre 2007

Liderar

"Nada resulta tan estúpido como vencer; la verdadera gloria es convencer. "

Los miserables. Victor Hugo

18 de setembre 2007

Supermanager 2007-2008

Passat l'Eurobàsquet, comença tocar a concentrar-se en la Supercopa d'Espanya, l'inici de l'acb i sobretot... en el Supermanager!! Tres dies falten per obrir les inscripcions i els supermanageraddictes estem esperant que es publiquin preus de jugadors i veure si en la seva sisena edició hi ha alguna novetat de reglament important. Com no repetiré el rotllo de l'any passat, us deixo un interessant article que reflexa divertidament l'experiència supermanager.
En quant a la lliga privada Passotistes també arribarà a la sisena edició amb el següent palmarés:
2003 Jaime, 2004 kus, 2005 kus, 2006 Marc, 2007 Javi, algú vol sumar-se a la història?
Personalment, a més d'intentar guanyar naturalment (o sinó quedar almenys segon com en totes les edicions passades), seguirem amb dos equips, on el segon està molt clar: KUS MVP!! (equip on un servidor, fitxatge estel.lar d'Unicaja, serà membre fix de l'equip, menys quan sigui baixa per lesió).

Primera baixa laboral i primer metge a Alemanya

Ahir vaig tenir la primera experiència d'haver d'anar a un metge alemany. Tot va començar dijous passat, quan vaig sortir del curro amb un malestar general, lleuger mal de coll, cervicals carregadísimes i febre al vespre. Res que no hagi passat mai, vaig pensar, Paracetamol i aspirines, una bona suada per la nit, i al dia següent com nou. La suada però va faltar perquè amb calefacció, manta i nòrdic seguia tenint fred, així que divendres em vaig llevar malament i no vaig anar a treballar. Podia ser un principi d'angines, vaig pensar que amb divendres i tot el cap de setmana amb aquest tractament hauria de ser suficient. Naturalment vaig millorar, però sense tenir ja fred ni febre, les tardes seguien mostrant un empitjorament general. Ahir em vaig llevar bé i vaig decidir anar a treballar, però per la tarda recaiguda de nou, així que tenint l'IAA i la visita del Lluis i la Cris dijous vaig decidir fer el gran pas: anar a un metge a Alemanya (ni a l'Erasmus ni durant l'any que porto ho he necessitat mai).
Naturalment primer em vaig assessorar. Aquí no hi ha ambulatoris públics, només hospitals o metges privats, que cobren del pacient o de les mútues (Krankenkassen) a les quals tothom està associat. El meu jefe em va aconsellar la metgessa a la qual ell va i que no em queda lluny de casa, i parlant amb una residenta em va explicar totes les situacions possibles quan ensenyi la targeta sanitària europea. Per sort on vaig anar ja ho coneixien, així que el tràmit és pagar 10 € que et permeten visitar qualsevol metge durant un trimestre i la visita sí que corre a càrrec de la nostra Seguretat Social. A més, has de signar un paper dient quan marxes del país i dient que no has vingut específicament per rebre atenció mèdica. Les instal.lacions estaven impecables.
Passada la burocràcia, la visita va ser curta però satisfactòria. Una doctora que inspirava confiança i que em va diagnosticar bronquitis. Em va donar antibiòtics, 3 pastilles (i sí, realment venen caixes amb només tres pastilles) que fan efecte durant 10 dies, "perquè un enginyer d'Audi ja sé que no es quedarà 5 dies més al llit". Efectivament dijous he d'anar a l'IAA (saló de Frankfurt) sigui com sigui. Ara el meu dubte és saber si tan poca dosi d'antibiòtics seran suficients venint d'una Espanya on durant molts anys vam abusar d'ells.

17 de setembre 2007

Eurobàsquet: Final i conclusions

I la sorpresa va saltar. Ja avisava David Blatt el dia anterior, juga David contra Goliat, però David va guanyar. És a dir, el què tots amb dos dits de front pensàvem: que si Espanya jugava bé no havia de tenir problemes, però en un dia no massa encertat, els russos amb una defensa asfixiant i un joc que per alguna cosa els ha portat a la final (contra tot pronòstic) podrien sorprendre a qualsevol. I així va passar: Espanya va començar avançant-se clarament però mica en mica es va anar desfent davant d'una defensa russa cada cop més pressionant. No era el dia d'Espanya, molts tirs que normalment molt jugadors entrarien no ho feien (cal dir que Rússia tampoc va tenir un encert com el dia anterior amb Lituània), així que la final es va anar igualant fins a convertir-se en una final, no com les semis que tots desitjaríem veure, sinó de les que els nervis, la tensió, la defensa s'imposen sobre la resta. La segona part va estar molt igualada, fins que els locals van agafar una mica d'aire (59-54)... i els russos responguessin amb un últim parcial 0-6 que els hi donava la victòria (59-60). Últims segons d'infart: Holden anotava la cistella definitiva a falta de 2,4 segons, no sense que la pilota toqués diversos cops cistella i tauler. Pau Gasol va tenir l'últim tir, però no va acabar entrant. Clar que el problema ve ja d'abans, detalls que sumant porten a la derrota: 0 punts de Navarro, dues pilotes perdudes en els últims minuts decissives, 7 tirs lliures fallats per Pau, molts en els últims minuts, paupèrrims percentatges en tirs de dos, un Pepu excessivament conservador en certes decisions... Un mal dia que no amaga el bon campionat fet i que tenint en compte la joventut d'aquests jugadors, segur que esperen altres èxits. La plata no és un mal resultat, però la decepció entre molts aficionats és gran, doncs hauria estat el primer europeu i a casa (puc entendre el sentiment general si el comparo amb el què personalment vaig viure amb el Barça i la Final Four guanyada a Barcelona). Felicitant als russos que han fet un increïble campionat (les opinions dels experts els situaven en una potencial vuitena plaça) passem a certes conclusions del campionat:

1) Estant convençut que l'equip ha intentat aïllar-se al màxim, l'ambient d'eufòria general, de convenciment que es guanyaria segur el campionat segur que no ha ajudat a l'equip local. Especialment en el moment que et trobes un final igualat no esperat i pot entrar la por a perdre i decebre.
2) Vist des d'Alemanya el comentarista assegurava que TOTS els periodistes estrangers celebraven la victòria russa. Pel llegit en certa premsa i comentaris del periodista alemany durant el campionat està clar que la prepotència espanyola (més de premsa i personatges llunyans al bàsquet) no ha caigut gens bé entre els rivals. Molt lluny de l'imatge d'equip modest que guanyava a Japó recopilant simpaties. Prepotència que sorprèn (si no fos perquè coneixem massa bé aquest país) quan només s'ha guanyat un mundial: almenys l'actitud americana (que també desperta odis) ve després de dècades de domini basquetbolístic.
Tampoc cauen massa bé en d'altres latituds el teatre de certs jugadors (especialment Rudy, Navarro i els Gasol) davant qualsevol contacte i l'estar demanant antiesportives a cada falta del contrari com va passar en la segona part contra Grècia (una cosa és ser públic i l'altra part implicada). Són detalls a millorar en un equip que segons Pepu: “este equipo es muy importante, no sólo juega al baloncesto, es un equipo ejemplar por los valores que tiene. Es el mejor equipo de la historia del baloncesto”.
3) En un campionat on has de jugar 9 partits en 13 dies i amb el format especial que té, dóna igual quants partits guanyis o perdis, l'important és quins. Rússia (1a-1 derrota), Espanya (2a-2 derrotes), Lituània (3a però 1 derrota només), Grècia (4a amb 4 derrotes!!). Alemanya com sempre ha optimitzat aquesta mentalitat al màxim, quedant cinquena amb un equip lamentable i un Nowitkzi que només ha brillat en percentatges quan les defenses d'ajudes no existien. Eslovènia l'havia guanyada de 30... però va perdre en el partit decissiu que donava plaça segura al pre-Olímpic, plaça que aconseguirien fent fora a una decebedora França (8a), que també havia guanyat clarament als alemanys. Hi ha molts altres exemples: Croàcia (6a a pesar de perdre els 3 partits de la segona fase) o Letònia i Sèrbia (eliminades per perdre els partits fàcils just després de deixar totes les energies en partits impossibles) i en contraposició Israel i Portugal (que van passar sorprenentment sabent contra qui guanyar). Sorprenentment molts entrenadors no ho semblen tenir tan clar...
4) Les diferències entre bàsquet NBA i europeu són ja tan curtes que no només es veu jugant contra USA. Les grans estrelles, com els MVPs de fase regular (Nowitzki) i final (Parker) han brillat només en partits on les defenses d'ajudes no existien o deixaven molt que desitjar. Entenc per brillar el fer molts punts amb bons percentatges, no perquè t'has cascat la meitat de tirs de l'equip. Fa relativament poc, la seva sola presència assegurava medalla a ambdós combinats.
5) Finalment un 0 a l'organització. A més dels detalls de simbologia i seus dubtosament elegides, ha estat realment esperpèntic l'espectacle dels palcs VIP. Sillons en un camp de bàsquet? Realment de república bananera. Lamentablement que molts aficionats s'hagin quedat sense entrada perquè tots els pijos espanyols, a qui fins ara els importava el bàsquet una merda, poguessin tenir un sofà a primera fila on veure l'esport que ara és "in" perquè erem els millors del món. Personatges que molts fins al final no van ni venir, deixant no només buida la grada principal en partits on no jugava Espanya, sinó que es veien llocs buits fins i tot en partits dels locals. I això en la grada que enfoquen les càmares que retransmitien el partit!! Una grada que tampoc ha aportat la pressió necessària i que hauria pogut donar el toc que falta per aconseguir dos punts més que et donen el campionat (sense justificar la derrota per aquest fet) i que per sobre de tot ha fet desdibuixar l'ambient que es respira normalment en un pavelló de bàsquet i que tots els aficionats de sempre volien gaudir.

16 de setembre 2007

Galway

La veritat he de confessar que al començament, quan els meus amics van convertir aquest bar en el lloc de trobada habitual, no ho acabava d'entendre ni m'agradava massa. El descobriment va ser poc després de què jo iniciés la meva estada a Ingolstadt i, per una banda significava que quan tornava no anava a cap dels bars que jo coneixia i tenia bon record (ja sabem la distància també magnifica els records), i per l'altra no acabava de trobar la gràcia a un bar que no quedava a prop de ningú, que estava allunyat de les discos on solem anar i que semblava ser un bar irlandès més, amb poques possibilitats de lligar, i amb unes braves això sí molt bones. Sí, tenia un 2x1 de 12 a 1, però els preus bases fora d'aquest horari eren normals, ni cars ni barats (pinta 3 €, cubates 6 €...).
Mica en mica, a força d'anar visitant el local en els diferents viatges llampec de cap de setmana i, especialment tenint les dues setmanes de juliol per anar-hi més assíduament (el bicing hi ha ajudat), he entès i aplaudit el bon ull dels meus colegues. El Galway és un bar especial a Barcelona, un pub irlandès on hi ha un públic regular i fidel de la ciutat de Barcelona, així que no es respira ambient guiri. Els cambrers regulars (Sergio y Jorge) ben aviat s'encarreguen de què el client els hi agafi confiança, podent parlar amb ells si ets el primer en arribar de la colla. Aquesta confiança es transmet també amb detalls que pocs llocs ofereixen a la clientela de la nostra edat, com poden ser rondes de xupitos d'alcohol de qualitat. Aquest és un altre dels punts forts: no només trobes cerveses nacionals o d'importació diferents i tot tipus de licors, sinó que aquests són de qualitat, no com la tendència al garrafón (de més o menys qualitat) que s'estila lamentablement per la nostra ciutat.
En fi, un lloc agradable on es pot anar després de la feina, on es pot quedar per fer una cervesa amb algú, o iniciar una festa de cap de setmana entre cubates i dards. Recomenable sense possibilitat de quedar malament.
Més informació a la web del bar.

I la gran final: Espanya-Rússia

I ha arribat el gran moment, la gran final que enfrontarà als en teoria dos millors equips de la competició: l'amfitrió, actual campió del món i gran favorit, el combinat espanyol, contra una Rússia que ha fet un campionat molt seriós i intel.ligent, tornant a l'èlit després de molts anys d'absència. Present contra passat. El pronòstic sobre paper és clar, més quan fa uns dies ja es van enfrontar i Espanya va guanyar còmodament (69-81) i mostrant la seva superioritat. La sensació és que la veritable final ja la vam veure ahir, però el bàsquet és sempre un esport imprevisible i les sorpreses històriques són innumerables.
Espanya ve de guanyar a Grècia, una Grècia que per fi va demostrar el seu veritable potencial i ens va deleitar amb un partit de tú a tú contra l'equip nacional. La final esperada de l'any passat i amb Espanya al complet. Desgraciadament només vaig poder veure la segona part (DSF va considerar que tenia molt més interés retransmetre en diferit els entrenaments de F1 que havia fet en directe ja una altra cadena, que veure una primera part entre els actuals campions d'Europa i del món, lamentable). Però quina segona part!! Emoció, alternances en el marcador, tensió, decisions arbitrals polèmiques i sobretot qualitat basquetbolística del més alt nivell: Spannioulis, Vasilopoulos, Gasol, Calderón i Navarro van protagonitzar accions que haurien de ser capaces d'enganxar a qualsevol persona no afeccionada a aquest esport. Finalment la major solidesa espanyola, guiada pel suport del públic, van acabar per fer decantar el partit pel bàndol
local.
Per altra banda, Rússia i Lituània jugaven una segona semifinal estranya, que potser hauria sigut menys sorprenent en cas d'haver transcorregut en la primera. Els russos van començar molt forts, frenant a un Jasikevicius fora de forma i de partit, i els lituans sense direcció ni defensa van veure com ven aviat estaven vint avall. Un llast massa gran per una selecció que venia de donar-ho tot el dia anterior per superar a uns estireganyosos croats. De totes maneres guiats per un espectacular Siskauskas (30 punts i 37 de valoració) els lituans van aconseguir empatar el partit a 52 durant el tercer quart. I en aquest moment va sorgir la figura de Kirilenko per fer 8 punts consecutius que tornaven a donar ales al seu equip. Els intents continus lituans (desgraciadament exclusivament centrats en Ramunas, doncs ni Saras, ni Songaila ni Kleiza van estar a l'alçada) es van anar topant amb la resposta de l'estrella russa, que després d'una discreta primera part (6 punts) acabava amb 29 punts i 40 de valoració. I no va estar sol, a la victòria van contribuir també l'excel.lent defensa i rebots dels secundaris i el suport atacant de Khryapa (15 punts) i especialment Holden (18 punts, 7 al final per frenar l'últim intent bàltic). Tot plegat per guanyar-se un bitllet a una final que no assolien des de 1993.
En la lluita pel pre-Olímpic, Croàcia i Alemanya s'asseguraven plaça, mentre que Eslovènia i França (mentalment més tocades de les derrotes de quarts) s'ho jugaran avui tot a una carta.

15 de setembre 2007

La distància

" No ver a las personas es una cosa que permite suponerles todas las perfecciones".

Los miserables. Victor Hugo

Eurobàsquet (i ja estem a semis)

Suposo que posats a agafar angines un cap de setmana, no em puc queixar que precisament fos aquest, ja que almenys hi ha coses interessants per veure a la tele. I és que per fi ara la televisió alemanya ja retransmeterà en directe tots els partits que queden en directe d'aquest interessant Eurobàsquet. Ahir es van estrenar amb la programació d'un partit diferent a Alemanya i avui tarda m'espera una autèntica marató de bàsquet. Primer Alemanya-Eslovènia per la lluita per la plaça al pre-Olímpic (que serà pels què acabin entre el quart i el setè lloc) i després les esperades semifinals:

19:00h: Espanya-Grècia. La final avançada segons les previsiones prèvies al torneig i la reedició de la final del Mundial de fa un any. Una setmana després ambdúes seleccions es tornen a trobar les cares i pel bé de l'espectacle esperem que aquest cop Grècia demostri més del què és capaç i poguem veure un partit més igualat (o com a mínim que a la mitja part no hagi perdut ja tot l'interés). No serà fàcil. Espanya ve d'apallissar en quarts mostrant un joc quasi perfecte a partir de mitjans del segon quart. Grècia ve de classificar-se novament èpicament, després de remontar 16 punts en contra a falta e 5 minuts, 12 a falta de 2 i 9 en l'últim minut. Una reedició dels últims tornejos on remontades increïbles contra França i Austràlia li van servir per accedir a les finals dels últims europeus i mundials. Sembla però difícil que fent aquest joc a pocs punts i confiant en remontades finals els grecs puguin guanyar a una selecció espanyola excel.lent i que a més té menjada la moral als grecs, que fa una setmana van demostrar no tenir noves solucions respecte a la final de l'any passat. Per derrotar als amfitrions necessitarien més aviat un partit rodó i d'alta efectivitat en atac com el què els hi va permetre derrotar a EEUU en el passat mundial. Llàstima que en aquest europeu fins ara se'ls ha vist molt lluny d'aquell nivell. Serà avui la seva ressurreció?

21:30h: Lituània-Rússia. Molt més igualada i incerta es presenta la segona semifinal. Lituània va patir fins al final per desfer-se d'una Croàcia que va estar excel.lent... menys en els tirs lliures que la van condemnar. D'aquesta manera la selecció liderada per Saras segueix invicte, però la lesió del cervell de l'equip (malgrat les 7 assistències el seu estat mermat de forma va ser evident) genera certs dubtes sobre les possibilitats reals dels bàltics. Una llàstima perquè aquesta selecció amb Saras i Macijauskas (qui ja va renunicar al torneig prèviament) al 100% sí seria un gran sparring per una hipotètica final contra Espanya. De moment avui els hi toca seguir amb la imbatilitat contra els seus veïns russos, qui quasi una dècada més tard tornen a l'èlit internacional, amb un gran joc d'equip i liderats per el NBA Kirilenko. Probablement un altre partit d'infart com els dos quarts d'ahir, els partits que realment creen afecció. Pronòstic per la final: Espanya-Lituània.

13 de setembre 2007

Eurobàsquet (quarts i II)

Primera ronda avui i les expectatives complertes.
He fallat amb la previsió guanyadora, però el Rússia-França ha respòs a la igualtat prevista. Els dos equips han sabut defensar bé a les estrelles rivals i el partit ha estat igualat de principi a final, sense cap escapada de ningú en el marcador. Els secundaris russos han decidit davant una França que ha fallat els tirs lliures decisius. L'antiga gran potència russa torna a unes semis, a les quals no accedia des dels mundials del 98.
Espanya doncs amb un començament un pèl incòmode però amb la bona trajectòria ja a la mitja part. Alemanya ha passat a l'altre extrem i de dependre en excès de Nowitzki, avui han començat utilitzant-lo al mínim i cedint un protagonisme excessiu a un sobrepassat Okulaja. Encert en el tir, control rebotejador i bona defensa els ha permès aguantar bastants minuts... fins que els espanyols s'han posat a jugar de veritat.

I demà els seus rivals.

Croàcia-Lituània: d'aquí sortiran els rivals dels russos i si no passa res sorprenent veurem unes semifinals de dos països de l'antiga URSS. I és que Lituània és l'única selecció imbatuda i s'està mostrant com el rival que pot plantar cara a la favorita Espanya. Tenen però el dubte de Jasikevicius, qui es va retirar prematurament en l'últim partit contra Eslovènia... el que no va impedir que apalissessin a l'Eslovènia que es mantenia prèviament com a segon equip imbatut. Croàcia present un balanç irregular, però entre les victòries està la de contra els locals, el què demostra que en un bon dia poden sorprende a qualsevol.

Grècia-Eslovènia: vaya regal que ha tingut la segona plaça eslovena després d'un campionat excel.lent, ni més ni menys que la subcampiona del món, que ha tingut una actuació per sota les expectatives però que ha anat de menys a més. Fent cas del campionat Eslovènia seria favorita, però la seva tradicional predisposició a fallar en els moments claus, junt amb una Grècia que sempre es creix quan arriben els moments claus i amb una selecció conjuntada i amb experiència em donen com a favorits els grecs. El guanyador en tot cas es trobarà amb el rival a batre a semis: Espanya i en tot cas hi ha una plaça pels JJOO en joc.

12 de setembre 2007

Eurobàsquet (i per fi arriben els quarts...)

Després de quasi dos setmanes de competició quasi intrascendent, demà per fi arribaran els quarts de final, el moment de la veritat, on cap errada és permesa ja per l'equip que vulgui ser campió. Com sol passar desgraciadament amb aquest esport, la part bona durarà a penes quatre dies d'intenses emocions, havent-se d'empassar un tota una llarga fase classificatòria d'aquestes que quasi tothom passa, com si en el fons servís d'escalfament per als bons que ja sap tothom que estaran aquí.
I això a pesar de què no es pot dir que tot hagi estat d'una lògica aplastant. La primera fase començava amb uns quants ensurts i sorpreses. En el grup A Rússia demostrava arribar en bona forma i acabava primera de grup davant d'una dubitativa Grècia i la sorprenent Israel que deixava fora a una novament decepcionant Sèrbia. Després de guanyar tot aquest any en categories inferiors, els sènior tornaven a demostrar que el relleu generacional encara no ha arribat per tornar a aspirar a grans coses. Estrany va ser el grup B d'Espanya: la principal favorita quedava segona al perdre contra els croats, que havien començat perdent davant d'una sorprenent Letònia, equip que havia posat a més contra les cordes als espanyols... i que acabava perdent increïblement contra Portugal, cedint-els-hi la classificació. Més lògics van ser la resta. En el grup C, Lituània demostrant que pot ser una de les principals rivals, una Txèquia eliminada, no sense donar un gran ensurt en la jornada inaugural a l'Alemanya de Nowitzki, que es recuperava apallissant a una Turquia decebedora. I en el D una Eslovènia molt en forma superava a la física França de Parker, a una Itàlia per sota de l'esperat i quedava fora lògicament Polònia.
6 jornades per fer fora els 4 pitjors equips i anem a una segona ronda on els 4 grups es fusionen en 2 i segueixen puntuant acumulant els resultats de primera ronda... 6 jornades més per eliminar a 4 equips més: sense comentaris! En el grup E aquests han estat lògicament les sorpreses de la primera fase: Israel i Portugal, equip que pot estar orgullosíssim de la seva decena posició. En el F la decebedora Turquia (sisena en el passat Mundial sense estrelles NBA i dotzena en l'Europeu on tornaven Turkoglu & Co.) i Itàlia, equip que ha perdut avui contra Alemanya en el què eren uns vuitens de final avançats. Els veterans ja estan en la recta final i la nova generació encara no està preparada, però probablement en la següent competició tindran bastant més a dir.
I arribem per fi a demà, moment en què tenim els dos primers quarts:

19:00h: Rússia-França: partit interessant entre dos equips amb trajectòries similars al llarg de la competició i dirigits per dos NBA. El polivalent Kirilenko contra el cervell de França i MVP de la final de la NBA Tony Parker. Els dos porten un excel.lent Eurobàsquet i de la capacitat de frenar a l'estrella rival probablement sortirà el resultat final. Kirilenko haurà de fer front al físic de la formació francesa, però la Rússia més americanitzada de la història està demostrant un bon nivell com equip. Més dependent de la seva estrella veig a França, que sense Parker no semblen tenir una direcció de joc massa clara, malgrat que individualitats no els hi falta i sense ell van apallisar a Turquia a l'última jornada. De totes maneres Parker ha mostrat un nivell superior als events passats. Pronòstic incert però aposto per França.

21:30h: Espanya-Alemanya: aquí sí que el pronòstic és clar. Malgrat que els teutons van impedir l'accés en la final de l'últim Eurobasket, molt ha plogut des de llavors. Espanya és campiona del món, té un equipàs conjuntat i ho està demostrant fins ara. Alemanya cada dia és més Nowitzki, doncs molts dels seus escuders s'estan fent grans i els joves no estan responent excessivament. Per mi ja és una sorpresa que estiguin aquí i el pronòstic és clar: pallissa d'escàndol si els secundaris no responen una mica o victòria clara si aquests tenen un dia mitjanament decent i Espanya no apreta amb defensa asfixiant. I és que Nowitzki sol en aquest Eurobasket no està mostrant ser suficient: sí, molts punts, però amb percentatges bastant baixos.

11 de setembre 2007

Second Life

Avui llegia l'entrevista que sortia publicada a la Vanguardia Digital a Josep Ramon Tomsen, un dels periodistes digitals en forma d'avatar que ha creat Second News, el primer mitjà de comunicació especialitzat exclusivament en Second Life.
Second Life és un món virtual en 3D, això vol dir realment un lloc on un pot portar una vida paral.lela virtual. No es tracta només d'un d'aquests portals-xats, on un pot interactuar amb la resta mitjançant el seu avatar. Tampoc es tracta només d'un joc de rol virtual. Es tracta realment d'un altre món on un pot interactuar amb els demés, comerciar amb d'altres usuaris (la moneda virtual es pot intercanviar per moneda real), comprar terres, obrir negocis...
Llegir notícies sobre aquest món sempre resulta curiós. Amb un èxit creixent que l'ha fet superar ja els 9 milions d'usuaris (si bé molts han estat creats per companyies del món real per publicitar-se), un es pregunta com és que cada cop necessitem més evadir-nos de la nostra vida per viure experiències virtuals. L'altre dia discutíem amb un parell d'amics, quina finalitat té que la gent gasti diners en intentar viure millor en un altre món, en comptes d'utilitzar-los per viure millor en el què està? Suposo que no deixa ser un entreteniment més, com qui juga a jocs d'estratègia, de consola o paga per anar a veure el futbol o el cinema. Sorprèn però que la gent a més de pagar una quota (cal aquí puntualitzar que participar és gratuït, però que hi ha pacs bàsics o quotes mensuals per realitzar certes activitats), també estigui disposada a pagar diners reals per construir-se cases o adquirir certs serveis només disfrutables en aquest món. Clar que en el fons no deixa de ser la joguina del nou ric (o de companyies o persones amb interessos per al món real), però el fet de què apareguin de mons virtuals com aquest i tinguin èxit, no mostra que estem en una societat cada cop menys lliure i on la nostra vida ve cada cop més marcada pel sistema?

03 de setembre 2007

Königsee 01-09-07

I aquest dissabte no podia frenar la tendència viatgera que estava portant últimament... Quedar-se a Ingolstadt? No era plan. Un gran viatge tampoc es podia fer perquè diumenge havia de recollir el Ramon a l'aeroport, així que tocava veure quelcom de Baviera. I l'objectiu va ser el Königsee, un lloc elogiat per molts dels residents. Les previsions no acompanyaven i certament el dia es llevava tapat, però la tardor aquí ha arribat ja definitivament (mínimes per sota els 10 graus, pluges regulars i màximes que no superen els 15), així que ja estem amb l'Alemanya on millor no miris el temps o no faràs res. Certament aquest va fer reduir l'èxit de la convocatòria, però el Marcos, que encara no havia estat a aquest lloc es va animar a anar passés el que passés.
És curiós com les distàncies quan un estan a l'estranger es fan més curtes. El Königsee està a uns 250 km d'Ingolstadt, en una llengua que treu Baviera internant-se en ple territori austríac per defensar aquest magnífic racó i mantenir-lo com a Alemanya. Malgrat tot ens semblava el més normal del món com a viatge d'anada i tornada. 8 trobada al parquing, 10:30 ja estàvem allà. El dia realment no acompanyava, núvols baixos que tapaven els cims dels Alps que rodegen aquest estret llac d'aigües verd fosques. L'única manera de creuar-lo és mitjançant un vaixell elèctric... o a peu, però no amb un còmode camí que el rodegi. La vall és tan estreta que tots els camins fins a l'altra banda impliquen pujar i baixar cims de més de 2000 m. Així que vam agafar naturalment el vaixell. Pel camí una petita pausa perquè el guia ens captivés amb un concert de trompeta amb els ecos que ressonaven de les muntanyes que ens envoltaven. Després curta parada a l'esglesia de Saint Bartholome (on la majoria de gent es dirigeix) i seguint fins a l'altra banda del llac. Allà, junt amb el Gasthof que ens va oferir el dinar, parteix un camí que porta a un llac més petit, aïllat i selecte: el Obersee. Aquest sí que es pot rodejar pel camí del costat oest, passant per un frondós bosc i arribant a una casa rural on s'ofereixen petits menjars i Buttermilch, llet natural molt espesa, que no recomano a ningú (les arcades van ser instantànies i el problema va ser desfer-se d'ella). Malgrat el temps, ja que estàvem allà vam decidir seguir la caminada i arribar a les cascades més altes d'Alemanya. Camí incòmode pel temps i amb poc premi, ja que aquestes no cauen en una petita piscina natural, sinó que de diferents salts formen dins el bosc el què acaba sent un petit riu. Almenys els 3 hores de camí entre anada i tornada van servir per cremar el Schnitzel mit Kartoffelsalat.
Ja de nou al cotxe vam decidir acostar-nos per a Obersalzberg, d'on surt una carretera amb pendents del 24% que porten a la sortida d'autobusos cap a Kehlstein, la casa de vacances de Hitler, en un dels cims alpins de la zona. Eren sobre les 17h i ja estava tot tancat, a més que el temps no permetia veure res, així que vam decidir fer rumb a München, on el David i el Ricard havien passat el dia veient el Deutsches Museum. Dues Weizen al sempre agradable Glockenspiel (bar pijet amb terrassa en el cinque pis d'un edifici de la Marienplatz), selecte carn de vedella i xai en el restaurant argentí i una copa al Vorraum, nou descubriment de la nit muniquesa.
Temps de tornar a casa, 2:30 a Ingolstadt, dia complet. Finde que ve... Barcelona!!

Fotos

02 de setembre 2007

Tu vida en 65'

Recomenada diverses vegades per diversos coneguts (especialment en Txes), vaig veure finalment aquesta pel.lícula catalana, que en el seu dia llegint les estrenes ja em va atreure, però que havia passat a engrandir el sac de films que les circumstàncies t'impedeixen anar a veure.
Guanyadora del millor guió al festival de cinema de Barcelona, Tu vida en 65' és una obra original, diferent, que no deixa indiferent a l'espectador. Albert Espinosa (guionista de l'excel.lent Planta 4ª i de famoses sèries televisives com el Cor de la ciutat, Jet lag, Psico Express o Majoria Absoluta) ens presenta en el fons una història d'amor bastant surrealista, que neix d'una assistència errònia d'un grup d'amics ja passats de la vintena a un funeral d'un desconegut. Allà neixerà l'espurna entre Dani (Javier Pereira) i Cristina (excel.lent Tamara Arias), que guiarà la pel.lícula per tot un seguit de situacions realment estrambòtiques, fins a culminar en un final realment poc comercial (el què un servidor sempre valora) i per molts probablement poc comprensible, però que el fons ja resa la frase promocional i sembla ser el sentit de l'obra: un pot arribar a un estat de felicitat màxima que ja no necessita més.
L'obra és però molt més completa que la història d'amor en sí i es permet filosofar sobre la vida, les antigues relacions personals i especialment la mort (el protagonista va perdre el seu pare en d'adolescència), temes en els quals el protagonista hi comença a trobar un sentit arràn de l'experiència d'estar en un enterrament d'algú que no coneix però que va sortir amb una ex seva. Amb un to general més aviat trist, malgrat que encertadament es van introduint escenes divertides i diàlegs força intrascendents que la fan més digerible, l'obra representa un tant a la generació a la qual pertanyo i compta amb l'al.licient afegit de desenvolupar-se a Barcelona. La música a més concorda completament amb la composició de l'obra.
Pel.lícula doncs la de María Ripoll que malgrat reflexar perfectament moltes coses de la nostra vida real (les reflexions sobre la mort paterna per la meva experiència pròpia les vaig trobar molt encertades) potser peca un tant d'irrealista en d'altres aspectes, formant però això part de l'encant d'aquesta obra autòctona.
Criticar però la política dels productors de la terra de realitzar obres catalanes amb una doble versió catalana-castellana, intentant negar o ocultar la realitat bilingüista que especialment es dóna a Barcelona. El no sentir una sola paraula en català en molts personatges que clarament el parlarien en cas de ser reals, no deixa de treure un realisme que en aquest cas no és buscat en el propi guió.