El meu JEIN al 29-S

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.