De dioses y hombres

De Dioses y hombres és la nova pel.lícula del francès Xavier Beauvois, guanyadora del premi del Jurat a Cannes, i que es basa en la història verídica de 8 monjos cistercenses que van decidir quedar-se, en els anys 90, en el seu petit monestir del nord d'Argèlia malgrat la pujada del fonamentalisme islàmic que amençava a estrangers i musulmans que no compartissin la seva visió radical i desviada del Corà. La pel.lícula es centrarà en les reflexions conjuntes que realitzaran els eclesiàstics, amb la por per la seva vida per una banda, i el seu deure cap a una comunitat musulmana amb la qual conviuen des de fa anys amb perfecta sintonia per l'altra.
Malgrat l'interès que pugui despertar el tema (a qui no, ni cal que es plantegi la possibilitat d'anar-la a veure), i malgrat una crítica professional que de forma general la deixa bastant bé, un servidor no es pot sumar davant aquesta corrent general perquè no comparteix aquesta visió de fer cinema. I és que una història com aquesta probablement mereixi ser coneguda per més gent, però si un director no pensa en el públic, l'excès de realisme que grava i capta amb la càmara, s'acaba convertint en badalls primer, cops de cap després i mirades al rellotge finalment, això en els casos més seriosos (altres potser desitjaran internament agafar un fusell, convertir-se en fonamentalistes i acabar amb els monjos a mitja pel.lícula, i que em perdonin aquests per al comentari).
De dioses y hombres té dos únics mèrits per un servidor: posa en públic una història poc coneguda i interessant, i dóna la sensació de reflexar bastant bé la fe d'uns homes religiosos per qui res té més sentit que haver entregat la seva vida a Déu i la resta és secundari (malgrat els dubtes que molts ells també expressen, donant humanitat als què no tinguin una fe tan forta). Però curiosament, en una història d'heroicitat, ni els actors, ni el director, aconsegueixen transmetre aquella empatia necessària cap a l'espectador per sentir verdaderament el seu destí. Si això se li afegeixen els múltiples abusos del Sr. Beauvois, les conseqüències són les descrites anteriorment. Abusos en plans fixes que s'allarguen inacabablement abans de passar a la següent escena, un recurs perfectament lícit, però aquí sobreutilitzat i en molts casos injustificadament perquè la imatge no transmet res especial. Abusos dels salms dels monjos, única banda sonora en tota la pel.lícula (excepte una alleujadora peça de música clàssica en una escena de marcada firma francesa), que tranquilament ocupa una mitja hora que es podia haver escurçat la pel.lícula i l'hauria fet molt més apta per a tot aquell a qui no li encanten aquests cants (sobretot tenint en compte que a partir del segon no aporten cap missatge nou). Abús en el ritme lent, lentíssim de la pel.lícula, no es tracta de fer un thriller, però parlar de monjos no ha de voler dir que tot passi a dos per hora. I en general abús de molts diàlegs més buits que la solemnitat de l'obra vol fer creure, i alguns dels quals es podia haver sustituit per alguna escena que fes somriure a l'espectador; personalment, crec es podia haver explotat més la relació dels monjos amb el poble musulmà amb el què conviuen, i amb el qual a l'inici es mostra la seva plena integració.
No vull dir amb aquesta crítica que la pel.lícula no pugui agradar a ningú (crítics de debò a part), senzillament és una opinió personal sobre una història que, sense haver-la de destrossar a la manera de hollywood, si es podia haver dramatitzat una mica més, afegir-li alguna dosi d'entreteniment i fer-la més apta per a tothom. Difícilment crec que no avorreixi a ningú de la meva generació o més joves, però tampoc crec entusiasmi a molts de més grans. Un servidor més d'una vegada ha defensat el cinema apte per a minories, però no troba que aquesta història en sigui mereixedora.