24 de juny 2011

V Marxa del Cap de Rec

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

2 comentaris:

TT ha dit...

Felicidades, ya tienes el Kilimanjaro hecho!

flop! ha dit...

Aixo, ho vas apuntant tot durant la cursa o ho recordes de memoria quan ho vols escriure al blog?