Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari