Moon

Moon era una de les grans atraccions del recent Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges després de l'èxit obtingut als EEUU i que l'ha convertida en nova obra de culte. Escrita i dirigida per Duncan Jones (fill de David Bowie), es tracta del seu primer llargmetratge, set anys després del seu debut amb el curt Whistle.
En uns temps on es torna a començar a parlar de tornar a la Lluna i anar fins a Mart, Moon ens porta de nou als paisatges lunars que tant debien maravellar a la humanitat quan la va trepitjar el 1969. La lluna és però, en aquest futur proper, encara un satèl.lit inhòspit, on un únic astronauta (Sam Rockwell) de l'empresa Lunar, ajudat de maquinària robotitzada, controla l'explotació minera de roca rica en He3 a la seva cara oculta i que s'ha convertit en la solució energètica terrestre. Tres anys de contracte per viure sol a molts quilòmetres del teu planeta, per lluitar cada dia contra la rutina i tu mateix, amb contactes exteriors només a través de vídeos gravats, i com a una única font de conversa instantània el robot central Gerty (veu de Kevin Spacey).
Moon recorda en alguns moments a 2001, l'obra mestra del mestre Kubrick, el seu ritme lent, les converses home-robot (malgrat que Gerty no té massa a veure amb Hall), les imatges espaials... La seva trama acaba sent però completament intel.ligible, però poc se'n pot desvetllar d'ella sense espatllar la festa al potencial futur espectador. En tot cas, sí es pot dir que el pitjor de l'obra és probablement l'excessiva previsibilitat d'aquesta, un cop l'espectador s'ha situat i comença a entendre el què està passant.
De totes maneres, això no desllueix completament un guió original d'una història interessant, que en contra de les tendències actuals, sap trobar la seva justa durada en una hora i mitja suficient per explicar el necessari i transmetre a l'espectador la soledat i desorientació dels magnífics paisatges lunars. I és que per crear obres mestres avorrides de més de dues hores s'ha de ser un geni com Kubrick, però amb bastant menys es pot fer una bona obra pels amants de la ciència ficció com aquesta (als què no els entusiasmi el gènere ni els paisatges lunars poden perfectament obivar-la).