Eva

Kike Maíllo, realitzador barceloní de prestigi dins de l'àmbit de la publicitat, debuta amb el seu primer llargmetratge en les grans pantalles, després de dirigir dos curtmetratges i la sèrie d'animació catalana trentanyera Arròs Covat.
Presentada a la secció oficial fora de concurs a Venècia i concursant en el darrer festival de Sitges, Eva ens porta a l'any 2041, en un món no gaire diferent al què coneixem (potser massa i tot), però on els robots comencen a formar part de la vida de la gent, ja sigui en forma clara de màquina o animal, com d'androides amb aspecte humà.
Alex (Daniel Brühl), un prometedor enginyer robòtic torna després de 10 anys a la seva ciutat, on la Facultat de Robòtica li encarrega dotar d'ànima a un nen robot extremadament evolucionat en la resta de facetes. Buscant un nen model especial en el què basar-se, Alex acabarà coneixent a Eva (Claudia Vega), la filla del seu germà David i Lana (interpretats pels actors revelació Alberto Ammann i Marta Etura en els Goya per Celda 211), i amb qui establirà ràpidament certa complicitat.
Eva vol reflexionar sobre les relacions i emocions que en un futur es podrien establir entre humans i androides, especialment quan la consciència i comportament d'aquests és tan avançada que es fa difícil no establir-hi vincles sentimentals.
Amb un rerefons doncs no especialment original però interessant, amb un bon treball per part dels actors protagonistes i amb una correcta realitzaciño, el debut del director barceloní patina però per un guió extramadament previsible i un ritme excessivament lent que comporta una certa sensació d'avorriment. La discontinuitat temporal entre l'inici i la resta de la pel.lícula és perfectament prescindible, i l'excessiu ènfasi en les relacions entre els protagonistes serà més del gust d'un públic de drama sentimental que del públic de ciència ficció que pressumiblament acudirà a les sales, i que probablement esperaria en paral.lel una trama de major acció i reflexió
científica. Només el personatge de l'androide Max (Lluis Homar) aporta alguna nota fresca per arrancar el somriure de l'espectador en el film.
El final, un cop desvetllat el què tothom ja porta una hora i quart esperant, presenta les escenes de major càrrega sentimental, que intenten fer còmplice a l'espectador davant el dur dilema davant del qual es troba el protagonista... Però tot i que ho aconsegueix en part, ja és massa tard, l'avorriment predominant en tot el què es porta anteriorment de pel.lícula acaba prevalent i desllueix el resultat final d'aquesta òpera prima, que malgrat tot, apunta a certes bones maneres (sobretot en l'aspecte tècnic) del director debutant.