La piel que habito

Si una cosa se li ha de reconèixer a Pedro Almodóvar és la seva capacitat de fer un cinema d'estil propi i de portar a les grans pantalles unes històries i uns personatges allunyats de la major part de la societat i de la resta de pel.lícules. Amb La piel que habito el director manxec explora un nou terreny de difícil classificació, abandonant les seves comèdies i drames, els dos gèneres als quals ha posat els seus ingredients tant personals i amb els quals ha omplert una prolífica i exitosa carrera.
Poca cosa es pot avançar de la pel.lícula sense caure en la crítica que explica massa. La piel que habito reflexiona sobre la identitat humana i la importància del rostre i la pell que ens allotja, sobre la justícia personal, la condemna i la venjança, sobre la follia, sobre algunes de les pitjors passions humanes. I això ho fa a través de un guió impactant, amb una història kafkiana i una atmosfera angoixant, dins d'una obra a la què li falta ritme per poder-la considerar thriller i por per ser de terror. Dins dels components de drama que també té, apareixen tocs d'humor i personatges "made in Almodovar", que donen un lleuger respir a la claustrofobia regnant.
Menció especial mereixen els actors, tots ells convincents en uns papers gens còmodes, destacant els dos protagonistes: Antonio Banderas en el seu paper d'eminent cirurgià plàstic i Elena Anaya en el de cobai humà. La fotografia sap jugar amb els canvis de brillantor i de llum necessaris en cada escena, arrodonint sempre l'efecte buscat en una pel.lícula que discorre majoritàriament en l'entorn d'una gran mansió rural.
Amb un ritme probablement massa lent i un excés de recreació visual en certes escenes, a la pel.lícula li costa arrancar l'atenció de l'espectador, però un cop aconseguit s'acaben digerint bé les quasi dues hores que dura, anant clarament de menys a més sense altibaixos. A partir d'aquí, la pel.lícula està clarament marcada per un guió tant surrealista, que tindrà adeptes i detractors (i aquells que no sabran exactament si els hi ha agradat o no), però que en cap cas deixarà indiferent.