01 de febrer 2013

Django (desencadenado)

Tres anys després, Quentin Tarantino torna a les nostres sales, amb una obra, que a l'igual que Malditos Bastardos, decideix situar-se en un entorn històric... sense cap ànim d'explicar la verdadera història, sino reproduir el context general per desenvolupar una descabellada i violenta trama pròpia del director de Tennesse. 
Repeteix en aquesta nova aventura, el llavors oscaritzat Christopher Waltz, que amb el seu nou paper d'alemany casarecompenses en la figura del Dr. Schultz, torna a aconseguir un nou personatge genial sobre el qual girarà l'èxit de la pel.lícula, més que el mateix Jamie Foxx en el paper de Django. Sembla que amb l'actor austríac, Tarantino ha trobat un nou diamant que difícilment deixarà escapar. També cal destacar a Leonardo DiCaprio en el seu paper d'esclavista, magnífic en tot moment, tant en el seu costat amable, com de dolent sonat. Samuel L. Jackson, un clàssic tarantinià assumeix un paper secundari, però no menys important en el desenllaç final.
La pel.lícula s'inicia amb la coneixença dels dos protagonistes que decideixen formar un binomi professional: l'extravagant Dr. Shultz i l'esclau lliberat Django. Ens situem en ple segle XIX, en els estats surenys d'una nordamerica més racista que l'actual i esclavista. Amb el naixement d'una amistat entre ambdos personatges, decidiran afrontar la dificil empresa d'alliberar la dona del segon d'un dels pitjors reductes d'esclaus del país.  
La pel.ícula ofereix probablemetnt massa poca història per tanta durada, prop de dues hores i mitja, amb algunes escenes que es fan excessivament largues per l'espectador. Humor i violència a dojo fan acte de presència durant la pel.lícula, en el cas de la violència (digerible) especialment en uns minuts finals sense treva. 
Ens trobem doncs davant d'un producte amb segell 100% Tarantino, una obra que no estarà entre les millors de la seva filmografia, però que no defraudarà als seus seguidors amb mono de les seves creacions. Pels neòfits o crítics de Tarantino, probablement no sigui la millor obra per on començar o reconcil.liar-se segons el cas.

2 comentaris:

Emilio ha dit...

Merci per la sinopsi. Comença a ser blog de lectura obligada abans d'anar al cine.
Django, no defrauda però manquen aquells llargs diàlegs viperins amb un ritme in crescendo que tant caracteritzen a Tarantino.
Gran blog! Salutacions,
--
Emilio

sukkus ha dit...

Jajaja, crec que és l'últim lector que em queda, després d'haver anat descuidant el blog ;)

Està clar que no és la millor pel.lícula seva.

Espero et vagi tot bé. Una abraçada