Sense rumb...

La credibilitat del bàsquet europeu en aquests moments està arribant sota mínims. No sé per on començar, si pel poc interès que m'estan suscitant els playoffs a tres partits de la lliga acb, o per l'enèssima reforma pendent de l'Eurolliga. Dos anys després, la situació del bàsquet europeu, lluny d'anar en bon camí, està fent importants passos enrere. El viatges en sentit invers de l'estiu passat van ser un miratge, demostrant-se que el diner rus i grec només va atreure a jugadors de cap a caiguda, mentre que les grans estrelles segueixen amb ànsia de creuar l'atlàntic en direcció oest. L'últim cas el tenim en un fins ara modèlic Ricky Rubio... Però no és aquest el principal problema. Més lamentable és que avui (un cop acabades les semifinals de l'acb), la lliga acb hagi decidit quin serà el criteri per participar l'any que ve amb l'Eurolliga... sense acord amb aquesta. Acord on es segueixen mantenint els injustos trienis, que la gran majoria de la gent ni sap què són. Com si no n'hi hagués prou amb escurçar la millor part de la temporada (amb unes semis a 3 partits que es fan curtíssimes), a sobre no saps els equips perquè estan lluitant (a banda del títol clar). Pitjor és la idea de l'Eurolliga, de voler blindar la seva competició a una sèrie d'equips i oblidar completament els mèrits esportius. No són prou condó les quatre places de les lligues potents i a sobre amb dues places amb triennis? No cal confondre crear una Eurolliga potent capaç de competir amb la NBA, amb intentar copiar un model NBA en una societat europea molt diferent. Que s'hagi d'incrementar el volum de negoci, no vol dir que ens carreguem els concepte d'esport i mèrit esportiu, que tant bé funciona amb el futbol per exemple, les coses bones del qual potser s'haurien d'analitzar. Cal urgentment un model estable d'Eurolliga, basat en classificació per mèrits esportius anuals, a l'estil de les lligues nacionals i la Champions. No pot ser que els basquetboleros ni poguem ni explicar a qui vulgui enganxar-se a aquest esport com funcionen les competicions cada any. Calen potser també reformes en certs detalls per aconseguir atreure l'atenció de més gent. Algú ha pensat que els constants talls en el joc posen nerviós a qui vol acostar-se a l'esport? (viscut amb el meu compi de pis). Que un esport tàctic necessita temps morts és clar, però calen els temps morts de televisió, sobretot quan aquests es poden demanar mig minut després d'un temps mort d'un entrenador. Les pauses que el públic americà agraeix, aquí són mal rebudes perquè trenquen la tensió del moment (i els diners de més que dóna la tele es perden potser en no captar nous adeptes). Un temps mort per equip i quart i amb un mínim de temps entre temps morts ja!!