Segueix el desafiament: ruta per la vall de Núria

Seguint amb els desafiaments EK-11 del Mario, aquest cop el repte era difícil de superar respecte la dura tercera prova. En tot cas, si no es van superar els km caminats o la durada torturadora de la prova, sí vam establir una nova cota en alçada que superava l'última excursió muntanyenca. Amb cinc pics superant els 2.700 metres i un màxim de 2861 m, el pròxim repte per després d'estiu és clarament superar la barrera dels 3.000.
Feia moltíssims anys que no estava a la vall de Núria, tants com deu, i si ho sé amb tanta exactitud és perquè l'últim cop va comportar una de les nits més anecdòtiques de la meva adolescència i que serà eternament recordada en les nostres converses. Aquest cop però no tocava pernoctar-hi, sino contemplar unes magnífiques vistes a les muntanyes i les valls pirinenques d'ambdues vessants de la frontera catalano-francesa. Aquest cop l'equip contava amb un reforç extern, qui junt amb el manyico del departament, descobria per primer cop un dels racons més coneguts dels nostres Pirineus.
Clar que la vall ha canviat bastant en els últims temps. A les barques del llac, les pistes d'esquí i l'imponent edifici hotel-santuari-centre comercial-bar-restaurant-alberg, se'ls hi han afegit nombroses explotacions turístiques (zones d'acampada, tobogans, granges, cavalls) que trenquen la màgia d'un racó on no s'hi arriba en cotxe. Per sort agafant aviat un dels nombrosos camins que enfilen cap als cims, un pot trobar una mica de pau a la natura i desconnectar de la vida diària a la gran ciutat. Aquesta va ser la sensació mentre pujàvem fins al coll d'Eina, moment on entràvem a la carena fronterera on s'ajunten nombroses rutes, i per tant, excursionistes, sense ser però excessivament massificant malgrat el magnífic dia que ens va acompanyar. Deixant el vent fred del coll pujàvem el pic d'Eina i seguíem fins al Noufonts, cim de la nostra ruta. Després d'una dura baixada amb les sandàlies que van acompanyar tots els ascensos i certs moments de dubtes, decidíem enfilar l'última pujada fins el Noucreus i el seu pic veí, per concloure amb el proper Fossa del Gegant. Moment de posar-se les bambes per procedir a una baixada que es va començar a fer pesada pel cansanci acumulat (per l'excursió, el partit de bàsquet del dia anterior i les poques hores dormides) i les rascades que començaven a aflorar als peus (potser seria moment de comprar unes bones botes de muntanya).
Per sort, sempre quedava una clareta a Ribes de Freser i un magnífic sopar en un tranquil àtic de Gràcia per descansar els peus i concloure una bona jornada sana i esportiva, que compensaven els excessos de festa i econòmics del també magnífic cap de setmana anterior a Calella de Palafrugell.

Fotos