Secuestrados

Tots hem escoltat diverses vegades notícies d'assalts a casa de gent, una experiència, que com comenta el director, tots ens imaginem com a esfereïdora, doncs sent horrible qualsevol succés, quan un arriba a casa d'alguna manera un se sent més segur, més protegit del què li pugui passar fora d'ell. Aquesta violació de l'espai íntim i protector és la temàtica que Miguel Ángel Vivas vol portar a la gran pantalla, història no original en sí, però que intenta portar en el pla de l'hiperrealisme, fugint del thriller sobreactuat i efectista, la qual cosa aconsegueix amb una tècnica molt depurada que li va reportar el premi en el festival de cinema de terror d'Austin i bones sensacions en el passat festival de Sitges.
La pel.lícula està marcada per la seva gravació en pla seqüència, i el conjunt d'ella (que representa transcorre en el temps de 4 hores) està composat per 12 plans. Aquesta tècnica aconsegueix la complicitat de l'espectador, qui va seguint el devenir dels protagonistes, sense poder-se escapar del seu destí. En canvi, més discutible és la tècnica de la pantalla partida que s'utilitza puntualment en alguns moments, no sempre de forma justificada, ja que distreu la tensió de l'espectador, que no sap on concentrar-se.
Secuestrados tracta de 3 lladres (dos rumanesos i un espanyol) que irrompen en una casa de luxe localitzada en una urbanització a les afores d'una gran ciutat, just el dia que la família es disposa a estrenar-la. Sense cap mena d'escrúpols, l'objectiu és aconseguir la major quantitat de diners, sense importar-ne les conseqüències. Les escenes estan rodades amb un gran realisme, amb plans sostinguts i il.lumacions naturals i una fotografia directa i crua. Però sorprenentment, el què hauria de ser una experiència molt tensa per l'espectador, no és tant com un podria esperar, i aquí és on la pel.lícula falla malgrat les bones intencions del realitzador i tot el seu bon treball tècnic.
El primer problema està en el guió, o quasi en la falta d'aquest. La idea de la improvisació dels actors en cada escena per buscar la seva major naturalitat probablement sigui encertada, però el guió bàsic que lliga la pel.lícula deixa bastant que desitjar. L'alineament d'un dels lladres amb les víctimes, i un final estrany, brusc i excessivament gore no ajuden a la credibilitat completa de la història, factor primordial en una pel.lícula d'hiperrealisme. I és que en una pel.lícula així, l'espectador no només s'ha d'identificar i solidaritzar amb les víctimes, sino també ha d'odiar els delinqüents, i aquesta part està molt menys treballada, amb unes decisions dels lladres bastant discutibles. Algunes imatges haurien de ser més explícites per aconseguir-ho, i sorprenentment la càmara no es concentra en l'escena, mentre que alguna imatge fregant el gore sense aportar res podria ser completament prescindible.
El segon problema és la irregular actuació. Molt desafortunada els lladres (també en part per culpa del guió i/o director), regular els pares (malgrat la bona voluntat que hi semblen posar), i només excel.lent en la jove Manuela Vellés, qui esperem aquest paper li doni noves oportunitats per comprovar si aquest talent aquí mostrat, va més lluny que representar escenes de terror i angústia amb un repartiment de recursos molt ampli.
En resum, Secuestrados és un producte de terror nacional acceptable, una mica allunyada dels clixés del gènere, amb una encertada búsqueda del realisme en una experiència que tots temem que algun dia ens pugui passar. El director mostra bones aptituds tècniques, que caldrà veure en futures produccions amb un guió més elaborat, i la interpretació de Manuela Vellés és l'altre gran alicient d'aquesta pel.lícula, que en general deixa la sensació d'haver pogut ser molt millor amb poc més.