Déjame entrar

Oskar és un nen marginat i solitari en la freda societat sueca de començaments dels 80. Un dia arriben uns nous veïns, amb una estranya nena d'edat propera que no sent el fred, amb la qual té l'esperança de poder connectar. La seva arribada coincideix amb
Poc més es pot explicar d'aquesta pel.lícula per poder-la gaudir plenament, malgrat que les nombroses referències i crítiques que se n'estan fent aquests dies després de la seva estrena fàcilment poden desvetllar-ne més detalls, probablement necessaris per a què alguns es decideixin a anar-la a veure, però a la vegada excessius (com va ser el meu cas) per a qui prefereixi deixar-se sorprendre per una obra d'un cinema escandinau, que rarament arriba a les nostres pantalles.
Aquest rar honor l'ha assolit la creació de Tomas Alfredson, uns quants mesos més tard, després de guanyar el passat festival de Sitges, premi a afegir a molts d'altres guanyats en diferents festivals internacionals de cinema fantàstic o de terror. Perquè Déjame entrar és sense entrar en més detalls una pel.lícula de terror i una bonica història d'amor infantil a la vegada, una obra que no destacarà pels seus nombrosos moments d'angoixa, però sí pels seus comptats moments de terror pur i autèntic, sense fàcils recursos de provocar l'espant amb imatges sobtades i pujades de volum. La violència acompanyada d'imatges sàdiques serà un recurs també utilitzat amb compta-gotes, de tal manera que l'espectador no tingui temps a immunitzar-se o acabi trivialitzant el què veu (malgrat que estem en una societat on ja hi estem completament acostumats).
Però per sobre de tot això, Déjame entrar destaca pel seu realisme, malgrat explicar la història d'un personatge fantàstic (... o no). Pot sonar estrany destacar això en una pel.lícula de terror, però els sentiments que transmet la pel.lícula, d'amor, de soledat, de comprensió és un dels seus punts forts. Però l'intent de buscar el realisme en la seva màxima expressió va més enllà i es reflecteix en el més mínim detall de l'obra, com amb la gravació acurada i ressaltada dels sons quotidians... el caminar sobre la neu, el picar la porta, vessar un líquid. Probablement sigui aquest realisme i l'estil pausat característic del cinema nòrdic, els què posats en una obra fantàstica de por li donin aquest toc original i atraient per l'espectador. Sense treure-li mèrit per això als molt aconseguits efectes especials en els moments on la fantasia passa a l'atac.
En resum, no serà un servidor el què posi "Déjame entrar" pels núvols, ni la qualifiqui d'obra mestra com molts estan fent, però sí recomano a l'espectador ampli de mires a anar a veure una obra diferent, original i ben feta, independentment de si s'és amant del gènere de terror, i sense deixar de veure-la pel sol fet del seu país d'origen. El seu èxit de taquilles en els països on s'ha anat estrenant, ha fet que també hi hagi versió doblada en cinemes comercials, opció que mai recomenaré, però que entenc facilitarà a alguns el decir-se per anar-la a veure.